LA FELICITAT
ÉS…
No,
no és una felicitació de Nadal anticipada, segons els usos i costums tan
difosos ara feia dos dies, en què un omplia el tarjetó amb una pretesa enlairada saviesa, treta d’un sant o persona
que fa una llista de consideracions curtes i esglaonades amb punts i a part. No
és res d’això. A part que avui el mòbil
s’ha tornat omnipotent (?). Rebeu cartes i felicitacions per correu?
Apa, deixem-ho que ara no toca.
Mogut,
en realitat, per les referències explícites a la felicitat en la litúrgia d’avui (col·lecta, primera lectura, també
l’oració sobre l’ofrena), i més que més perquè estem al final de l’Any litúrgic
i també singularment per la conclusió de l’Any de la Misericòrdia. Finals que
bé es mereixen un bon The End que s’adigui amb un apuntar alt i joiós a les
envistes d’un cel que invita a plenitud. Ens hi va encarrilar ja l’evangeli de
les Benaurances que són la felicitat des d’una perspectiva evangèlica, tot i
que no són de fàcil consecució, perquè són ben bé paradoxals. Ja hi tornarem
més endavant.
Diguem
d’entrada que és excessiu parlar de la Felicitat amb l’article la com si
fos possible una definició aplicable universalment i, a més, amb una Felicitat
en majúscula i subratllada, decididament inaccessible aquí, a mesura humana.
Les generalitzacions són excessives quan fugen del concret i del complex. Tolstoi
digué que en tot cas difereixen les parelles infelices; cadascuna d’elles
segons motius diferents, mentre que les “felices” són ben semblants. La felicitat agermana.
Atènyer
un cert grau de felicitat “en un moment”
ja ens indica que és una sensació plaent passatgera. Sentir-se feliç ara i aquí
vol dir ser-ho en un moment donat, que no garanteix ni el grau ni la duració.
La vida és en poques paraules un aprenentatge a sentir-se feliç,
incidentalment, per bé que si un ha aconseguit un tarannà dotat i donat a veure
i experimentar els fets, les coses o les persones des de la positivitat, i que
sap mantenir un esperit obert i agraït al moment a dins o a fora, curt o més
llarg, això afavorirà la percepció d’una mena de satisfacció íntima o benestar
com un fil vibrant d’un solo de violí que irromp o que s’allargassa a plaer. He
dit satisfacció íntima o benestar precisament
perquè, fent referència a una obra treta de les converses que tingueren aquests
dos savis i excel·lents persones que són Valentí Fuster i José Luis Sampedro
(+) recollides en el llibre “La Ciència
i la Vida”, troben excessiu parlar de felicitat i s’acontenten amb aquests
termes més accessibles al comú de la gent. És un llibre planer i entenedor. La
sensació de pau i satisfacció íntima però moderada sentits en un mateix, pot
servir com a expressió de matisada felicitat. Seguirem parlant de felicitat
però coincident amb aquests savis i bondadosos com es diu en la introducció del
llibre. Son mesurats i venen a dir que per ser feliç cal conèixer-se un mateix,
no tenir rampells “de coses massa altes per a mi”, com diu el salm, ben bé “com
un nen a la falda de la mare”. Un s’hi troba bé. Això és felicitat, al
meu entendre. Així de fàcil...
Afeccionat
com sóc a l’educació trobo que en els tres documents prospectius de la Unesco
ja des de fa anys, que s’han anat enriquint successivament i han centrat
l’educació vàlida pel nostre temps en visió a mitjà i llarg termini en els
quatre pilars que en diuen ells,
tots basats, no en el coneixement sinó en l’aprenentatge, el subratllo
perquè el viratge educatiu passa per l’experiència acumulada i per tant
potenciada a-) de l’aprendre a ser; repeteixo
aprendre, b-) a saber; aprendre c-) a
fer en el sentit de fer feina ben feta, en podria dir amb creativitat; i
aprendre d-) a conviure. Entenc que
aquí hi ha “El tresor amagat a dins de l’educació”, de les finalitats i de
l’aprenentatge del viure feliçment. Tant de bo l’educació fos per a la vida,
pel sentit de la vida per la qualitat i pel goig de viure! Voleu felicitat més
amable que aquesta?
Detallem-ho
una mica més: A ser: Es tot un art i una creació el fer-se un mateix. I
és que la vida és essencialment fer-se. Invertir en el teu talent. Mai
arribaràs a ser el què tu pots ser. Allò d’Einstein que ens quedem, i massa
satisfets, amb el 10% de la nostra capacitat en tots els múltiples aspectes de
la nostra riquesa potencial. És el clàssic “conèixer-te tu mateix”. Feina de
tota la vida, formació permanent. Ampliar capacitats, Arribar a més endins i
més alt. A aconseguir aquell “plus” de Bergson, que apuntava a la
transcendència de i en tu mateix.
A
fer: Deia Goethe que en un principi fou l’acció. Cert, tota la panòplia de
la creació. Estem fets per a l’acció, per al treball, per a la “creació” d’art
o d’artesans. Escapolir-se de les rutines. Fer la feina, per petita que sigui,
ben feta, creativament, posant-hi imaginació i un gran amor casolà. Small is
beautiful. És o no és? L’arrel grega de la paraula crear i poesia són les
mateixes. S’obre tot un món!
A
saber: Microcosmos, macrocosmos. Àtom i galàxia. Com més saps menys creus
que saps. La docta ignorància. Cultura general àmplia, com més millor. El saber
és com una xarxa, tot enllaça amb tot. Com més n’hi poses, més n’hi cap. Avui,
s’obren nous mons, no geogràfics, si voleu, però mons. Neurologia, cosmologia,
física. Aviat ens podrem trobar “estrangers” a casa pròpia. Saber per Gustar.
Internet. Allò virtual, tot sembla un joc de mans. Recerca. Descoberta. Eureka.
A
conviure: Pluralisme. La relació nostra de cada dia. La interdependència.
Més reptes per a la llibertat, llibertat –això sí- en senyal de maduresa. Avui
aprendre a optar és bàsic, per fer-se o per desfer-se (Atenció que ens la
juguem!) Ciutadania. Col·laboració. Treball en equip. El món s’ha fet rodó, un
mocador. Bé comú a promoure, a respectar i a gaudir-ne. “Alguns pensaran que és
una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un
cicle perillós sostingut pel cinisme o per la resignació”. (Unesco)
Hi
ha una felicitat de tall evangèlic. Que sempre pressuposa una base humana sobre
la què estintolar-se, altrament seria edificar sobre sorra, com diu el mateix
evangeli. Ja Malaquies ens profetitza avui que “Els qui veneren el nom de Déu”
la vida la viuran com un sol suau de felicitat com en un dia d’alba riallera.
No l’alba en sí, sinó la percepció agradable, sorprenent, d’aquest moment de
glòria tan donada gratuïtament a aquells que veuen Déu on s’hi manifesta. Quan
has gaudit de l’última alba radiant i amorosida? I de les postes de tardor? La
d’avui! No badem, que ens ho perdem i no ho podem recuperar. Quan perdut,
perdut queda.
La
sensació de pau i d’agradositat en un mateix pot ser –i de fet ho és- una
percepció de matisada felicitat. No fa falta anar-ho a buscar, cal saber estar
al cas de la bellesa i de la bondat de fets, persones, coses que ens obren
a una comunió desitjada i valorada. Aprendre a ser un mateix, aprèn dels
altres, veure bondat, veure bellesa, veure que tot té propensió a ser u, la neurologia avui ens ho
confirma una vegada més. Som únics, sentir aquesta unitat en el propi cos i el
propi esperit, gaudir-la. La salut la percebem com un no sentir cap cosa que es
pugui més o menys localitzar; harmonia gustada assaborida, el respirar a fons,
detingudament en el seu inspirar i expirar, a fons. La felicitat de les coses i
fets petits, més si són entranyables. Les virtuts teologals en exercici sabut,
volgut, sostingut. La bondat en els altres, en la volenterosa actitud envers
els altres i més si són de família, si són amics, i més enllà si es pot...
Tenir “ulls i cor de fe” que ens vagin fent descobertes amables, sorprenents.
La bellesa de la natura, de les creacions artesanes i les més enlairades de
l’art, de la poesia senzilla que la descobreixes i que t’omple, el retornar,
parar a veure “distintament” una flor, un acte de generositat propi i dels
altres. La veritat que veiem ressaltar en paraules i accions, tot això és la
felicitat assequible, que floreix espontàniament, regaladament.
Jesús
a l’evangeli ens ve a dir que la virtut de l’esperança és fortalesa en el
conviure. Quina intensitat té aquesta expressió en sí mateixa i més pel context
de probes, “acusats de portar el meu nom” (diu meu, meu nom; oh relació de comunió!). “Però no es perdrà ni un dels
vostres cabells” (S’entén figuradament, però quina fortalesa no dóna!); i aquí
ve la gran frase que tanca la perícopa apocalíptica, és dir que parla dels temps finals, de la Parusia
o de la darrera vinguda d’un Crist triomfant que ens obrirà els cels per a
gaudir-los en la definitiva i plena felicitat. Aleshores serem feliços: no
sabem com, sí sabem que Ell serà Tot en tots per donació total de la
misericòrdia amorosa d’un Déu que ens ha creat per fer el llarg aprenentatge de
ser aquí feliços en creixença. De poc, a més i més. Fins a ser autènticament
BENAURATS a plenitud. La frase conclusiva és: “Sofrint amb constància
(recolzats en la seva fortalesa)
Us guanyareu per sempre la vostra
vida”. Què esplèndid que és Jesús dient-nos que us guanyareu, (però si
serà do total!) per sempre la vostra vida”. La vostra Vida. Serà la vida
feliç aquí. Que ens és un dret diví i un deure humà. No s’ha de posar a les
Constitucions civils, aquest dret, com algú ha pretès, sinó al cor amb cultura
(cultivat) del dalt i del baix i del visible i de l’invisible, aquest més
sorprenent per ser invisible (El Petit Princep dixit, és el gran secret de la
Guineu).
És
gran i admirable sentir la discreta, petita però sovent felicitat que ens dóna
saber que Jesús ens garanteix les paraules i el capteniment en moments
insidiosos. Sentir en un mateix aquesta salvaguarda ens dóna coratge i
l’empenta feliç de saber que si Déu és amb nosaltres, ¿a qui hem de tenir por?
La felicitat de l’audàcia i de la confiança per damunt de tot.
La
felicitat, la bona, és sempre treballada. No és una explosió, és una certesa
personal i molt endinsada. La felicitat no són alegroies sobtades o cercades
com a finalitat, passatgera, compulsiva, deixeu-m’ho dir: passional. És més
aviat una sensació de fons, agradosa, senzilla, que la sentim molt nostra i
evangèlicament regalada, en el sentit de regalimada, però mansoia, no
provocada, sinó “florida”.
És
més un somriure suau, gens forçat, natural, espontani, fruit d’un nivell
d’humanitat i de divinitat aconseguits per obra i gràcia d’un treball
mancomunat entre Déu que hi posa l’increment i nosaltres que som treballadors
que “només fem el que ens toca”, això sí amb responsabilitat -que vol dir
sabent donar respostes a les invitacions de l’Esperit que bufa però que ens
força a estar atents al joc diví. Ara en el llenguatge canviant i de
tall “anglesat” se’n diu mindfulness, (atenció o consciència plena). Que
de tot hem de saber i no és ganes de..., sinó saber viure en el món i dia
d’avui. Saviesa budista, cercada en el dedins d’un mateix. Pot ser tant i
millor sentir el batec de l’Esperit Sant que ens vol alegres, feliços, sabent
que Déu omple la consciència i l’atenció i ens hi fa “pessigolles” plaents o
“bombolles” irisades, que ens fan ser agraïts pel dolç hostatge que ens visita
sovint. Dulcis Hospes animae (Pentecosta dixit!)
Ja ho veieu: dos estrats de
felicitat: el treball humà en nosaltres i allò que Déu hi posa “per graciosa de
més a més”. Tots dos conflueixen en bé nostre. Péguy parlava o millor feia
parlar la petita esperança que discretament i segura enllumena el viure a la
menuda de cada dia. Ja ho veieu: esperança i felicitat són les dues bessones i
femenines, ai què bé! En podríem parlar i ben llarg i plausiblement...
Diumenge
XXXIII de durant l’any, 13 de novembre del 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada