Homilia del diumenge 27/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

“VARIACIONS”  DEL  VERD ESPERANÇA

                                               Punt i a part. Diumenge passat donàvem per clos l’any litúrgic 2016 i avui enfilem el nou, diguem-ne aproximadament el del 2017. Traspassat un, Visca el Nou! És Advent. Per a nosaltres els deixebles de Jesús això suposa encetar un nou tram del Camí de l’Evangeli. Som els seguidors d’un Jesús, Bon Mestre, bo i acompanyant-lo pels pobles i pels cors de Terra Santa, que ho són ara pels de totes les terres i tots el cors... El teu cor és terra santa! Ets temple de l’Esperit Sant i l’Esperit hi treballa! No ho sents?

                                               Aquesta nova anyada litúrgica ens valdrà per un “crèdit” en la llicenciatura titulada: “La joia de l’evangeli”.

                                               Proposo de fer del transcurs d’aquest any litúrgic com si fos un pelegrinatge a les Fonts de l’Evangeli. Ens posaríem en camí tot el grup de lectors dispersos ací i allà, però aplegats per aquestes “variacions”, que les anirem fent, variacions, com ho solen fer els músics a l’entorn d’un motiu musical del que en donen diverses interpretacions que les tradueixen diversament, així nosaltres n’escoltarem (en llegirem) des d’una molt gran quantitat i qualitat de perspectives que, orgànicament ajuntades, ens menaran a formar i gaudir d’una doble fraternitat: 1er.) una –i és la més important de totes elles-: és la que anirem fent, endinsant-nos-hi, amb i en Jesús, en la que Ell ens anirà descobrint els misteris de la seva persona, vida i missatge; i 2on.) l’altra, la fraternitat  que anirem fent entre nosaltres –caminants, pelegrins- mirant de posar-nos en xarxa espiritual, com una mena de Petita Comunió dels sants-pecadors, que som tots els que anirem configurant-la; sempre en relació estreta amb la Gran Comunió dels Sants de l’Església Universal, ja descrita per Pau. Entrarem en “Comunió de Béns Espirituals” i amb la gràcia que hi aportarà cadascun dels que llegeixen aquestes reflexions  setmanals, així ens estimularem els uns als altres per fer el millor Camí Bíblico-Litúrgic. Serà un goig, però també al mateix temps una “coresponsabilitat”, perquè s’estableixi com una comunió càlida entre tots els que llegim aquest escrit, setmana rere setmana, sota la lectura directa i feta oració dels textos i de l’esperit litúrgic dels moments que anirem recorrent...

                                               Aquest any ens acompanyarà a més l’evangelista Mateu. Avui   encetem pelegrinatge a les “Fonts de l’Evangeli”. El reclam del concili Vat II d’anar “a l’arrel o a les Fonts” farà que estiguem centrats en allò que és més fonamental i bàsic, que en llenguatge eclesial en diem el primer anunci o Kerygma, és a dir el que és el nucli essencial de la fe, per tal de poder-nos sentir i dir-nos cristians. Aixó ho expressa sintèticament el papa Francesc: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te. “El kerygma és trinitari. És el foc de l’Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i ens comunica la misericòrdia infinita del Pare”.

                                               Això no vol dir només “saber”, sinó tenir-ho com a experiència vàlida i sostinguda per vertadera i vital, en la manera d’interpretar i viure el sentit de la vida. Una fe que no arribi i alimenti la vida personal i social no l’hem de tenir com a fe. Seran idees, sabers, però això no és fe. Si no hi ha experiència de ser posseïts per l’amor de i a Déu i del corresponent amor a tothom, en fraternitat, no seríem deixebles en formació permanent. Si no tenim aquella il·luminació, també permanent, que la fe dóna al viure quotidià, compartint en esperit la fe, tant com l’esperança i com l’amor a Déu i als germans, no seríem res; si no els tenim, no podem anomenar-nos de veritat cristians. Units en desig serem com una petita església domèstica “en sortida” en el camí de la vida.

                                               “Caminante, no hay camino, se hace el camino al andar”. Què n’es de veritat això! Si pretenem anar per un camí prèviament traçat, sempre el mateix, arrutinat, no farem bon camí. No és ciència sinó saviesa evangèlica, el que ens cal. Ho direm amb les mateixes paraules de Francesc en el llibre “de text” per a aquest imaginat, sí, però real, curs, i serà LA JOIA DE L’EVANGELI. Si no el teniu, compreu-lo, perquè en faré moltes citacions i referències. Efectivament, diu Francesc en el número 39: “Quan la predicació és fidel a l’evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats  i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i “sortint de nosaltres mateixos” per buscar el bé de tots. Aquesta invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquest resposta d’amor. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill. Perquè no serà pròpiament l’evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge perillarà de perdre la seva frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.

                                               Estem a la meta de sortida. Tenim el mateix dorsal que hi posa: La joia de l’Evangeli.  Marató o pelegrinatge, com vulgueu. Anirem en equip. Tots l’enriquim i tots en som solidaris. Ens posem en marxa. A dosificar bé la respiració i a tensar bé els músculs! Som “Colla”, la colla, l’equip de les “Fonts de l’evangeli”. Ajudem-nos, si algú té dificultats. Si guanya algú som tots a guanyar, si es descavalquen alguns, som tots a perdre. Recordeu: no sou sols lectors, sou caminants. Llegia en el salm 36: “Els passos de l’home són do del Senyor, que vetlla per ell i l’assegura pel camí; si mai cau, no queda estès a terra, perquè el Senyor li dóna la mà”. I al salm d’avui que és el 121, és un dels “salms per al pelegrinatge”, que cantaven quan anaven a Jerusalem en les celebracions de la Pasqua i similars i que bé se’ns hi escau en posar-nos avui en camí... “Quina alegria, quan em van dir: “Anem a la casa del Senyor”...

                                               Per què verd esperança i no morat? La cosa és ben senzilla pels habituals a l’Evangeli i a l’Eucaristia sovintejada; ras i curt, hem de fer cas del papa Francesc que en clausurar l’Any Jubilar de la Misericòrdia ens va dir que havíem d’emportar-nos-en, any amunt, les dues misericòrdies essencials: la que Déu té sempre, repeteixo, sempre, envers nosaltres, pobrets pecadors, i les que podem, i més: devem tenir amb el proïsme. Massa relleu es dóna als pecats! Creguem més en la gràcia que sempre ens acompanyarà: “les tres gràcies”: la precursora, la d’acompanyament i la previsora de futur. Sempre he pensat que ens han posat abusivament en la consciència la centralitat en el pecat, quan diem que Jesús ens és el Redemptor, i que morí per donar-nos la vida i el goig de viure en i amb Déu. Li fem massa menysteniment a Crist Redemptor, com si fos més fort el pecat que la gràcia! Això és blasfem, permeteu-m’ho de dir.

                                               Quan els predicadors d’Advent ens parlin tant i tant de “conversió”, això s’ha d’entendre sobretot d’enfocar, de focalitzar-ho tot en Crist que ens allibera del pecat. Posem Crist en el primer pla de tot el treball d’Advent, sobretot en els misteris de l’Encarnació i de la Redempció. Visquem el goig de saber que Crist es féu Home per descobrir-nos que se’ns estima de sempre i per sempre. Ell és el centre de l’Advent i de totes les successives celebracions. Tinguem en compte que en el cada dia hi ha inclosos tots els misteris vius i actius a la vegada. Sabem què és la missa? Allí hi ha la vida, passió, resurrecció, el Regne, l’Esperit Sant. És més important el punt central que la circumferència que pedagògicament destriarà cada celebració concreta. Cada dia és Nadal, Pasqua, Pentecosta. Jesucrist da Jesucrist -vàrem dir diumenge passat- Senyor i Rei de tot l’univers. No desenfoquem els misteris, més ben dit, l’únic misteri que és Crist, que els engloba tots. No oblidem, com ja iniciàvem en dir-ho que farem un pelegrinatge tots junts el lectors i farem les parades senyalitzades que seran només “variacions” del verd esperança, que és camí verdejant, rejovenit. Dues coses per tot equipatge: JOIA i EVANGELI. Que no se’ns perdi aquest “de” que les uneix, que és bidireccional. L’Advent no ha de ser sempre el mateix. Tinguem la creativitat de les interrogacions (?) i de les exclamacions (!) Bona ruta tot l’any, sempre vers les FONTS de L’EVANGELI. “En Marxa”, no deixeu els menuts, els que perden el pas. Pau és un excel·lent despertador de consciències. Quin ban més íntim aquesta epístola d’avui. “Conscients dels moments que vivim!” Sempre a punt.  I quin final com el lema nostre del curs: “Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor” Apa, espabil!

Diumenge I d’Advent, 27 de novembre del 2016.  Sabadell