Homilia del diumenge 18/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                   LA  DIVISIÓ  ÉS  UN  FET

                                               Només encetar l’evangeli d’avui ens venç la perplexitat. Quin  Jesús més dur i podríem dir més en contradicció amb les imatges que ens hem anat fent la llarg del nostre recorregut cristià. Semblen talment contraposades a les que després d’un recorregut ideal o idealitzat hem anat guanyant com per  anar enriquint la nostra fe. Per saber-lo entendre una mica més hem d’anar al context de tot el capítol 13è de Lluc (particularitzo: necessitat de convertir-se; paràbola de la figuera estèril; la dificultat d’entrada al Regne de Déu) i veurem que el 12è té també un mateix fil conductor més enllà de les expressions que s’utilitzen. El fons comú seria la invitació a la confiança, a forçar l’entrada al Regne, traduïda segons la “passió serena” de Jesús que manifesta l’amargor del cor: no l’han entès...

 Em ve pel cap aquesta obra clàssica de Tirso de Molina: “Condenado por desconfiado”; aquí podria ser a la inversa: condemnat per “confiat”. Tot és gràcia però amb correspondència per part nostra. La divisió a casa dit tan gràficament avui és més evident que mai i és motiu de sofriment pels pares, i els avis... No entrem en temes religiosos en les converses familiars per no fer patent la divisió i en definitiva per evitar el malhumor. Jesús gràficament oposa a la divisió la pau; ja està dit tot. Aquests capítols són tan evangèlics com els altres. I a més són tan reals com la vida mateixa.

                                               Faig un assaig aproximatiu de la figura que ha tingut (o té encara) Jesús en la mentalitat de molts cristians:

• Des d’un Jesús més identificat com al Déu mal comprès de l’AT. Déu prompte a condemnar a la tortura de la consciència, amb una llista de pecats amb efectes col·laterals, gairebé un raïm o un cistell de cireres. Tots “empecatats” i amb un infern amb la gola sempre oberta, gens amable i allò que és pitjor: res evangèlic. Inventat per tradicions de qui sap quan. Amb la por a sobre... Caldria repensar-ho. Sembla com si la psicologia no tingués rang universitari. Perquè ho defugim i encara estem entestats a deixar les coses com sempre, quan han canviat  en la vida de cada dia. Només demano que es miri amb amor tanta mala consciència que hem creat i que en comptes de millorar no fa altra cosa que acréixer el desfici i les pors. Jo no sóc ningú per portar solucions, sí per notar que les coses no funcionen. Pregunteu-ho als sacerdots-pastors.
• Un Jesús dolç i, més, mel·liflu representat per un sagrat Cor, refugi i escut contra les insídies diabòliques. “Beneiré la casa on hi hagi la imatge del meu cor. Quantes portes el tenien més amunt del picador!!
• Després es passà a un Jesús humà a la nostra manera, no a la seva que és la divina. Un Jesús fàcil de complaure’l, tou i que tot ho dóna per bo...
• Avui s’ha passat al Jesús misericordiós, que fa de la misericòrdia el tret fonamental d’ell mateix i dels cristians. Vol dir just, vol dir amb una declarada preferència pels pobres i marginats i que posa juntes la pau i la justícia. Sense una no hi pot haver l’altra. Són consanguínies.
• Avui –a l’evangeli- se’ns presenta un Jesús que en un moment d’una certa intimitat personal desferma els sentiments més fons. Jesús és un home de principis, conscient d’una missió que ha d’afectar tothom. Llegiu els contextos i sense perdre valor agafen una altra lectura: Sigueu conscients dels moments (signes del temps) que esteu vivint per entendre no fets particulars sinó sentit i motivació d’una vida singular, la de Jesús, única

                                               M’han sortit aquestes facetes, però jo sé que n’hi ha moltes altres i que en  l’entremig hi som nosaltres. Bé podríem fer-nos ara la pregunta: ¿I vosaltres qui creieu que sóc jo? De quan  en quan Jesús deixa anar que els mateixos deixebles no l’acaben d’entendre. Llegint certs passatges dels evangelis no és estrany que alguns periodistes li facin aquesta pregunta: ¿Jesús era un revolucionari? Pagola que era l’entrevistat mig rient digué: la revolució de Jesús era la d’estendre el Regne de Déu i per això no valen les violències contra els altres; en tot cas la violència contra un mateix i recalcant que només entren en el Regne de Déu els que es fan violència a si mateixos, no física sinó espiritual i evangèlica. Recordeu Camilo Torres que agafà un fusell a nom de l’evangeli. Estem ben lluny d’aquestes lectures de l’evangeli...

                                               Acaba l’evangeli d’avui fent una al·lusió als signes dels temps. Avui l’expressió no se sent com se sentia en temps de Joan XXIII. És un retret que fa Jesús a la seva generació que saben de tot el que fa a la “meteorologia de la pagesia i que passen de llarg de fer un discerniment dels temps espirituals. I passen de llarg tantes ofertes, tantes oportunitats davant del fenomen Jesús. Una societat ritualista i moralista no és estrany que no l’entenguin o  que no la vulguin entendre perquè va a fons i compromet la vida tota, les relacions. S’ha d’actuar amb urgència o, si no, passa allò del Lampedusa: canviar fluixet fluixet per no haver de canviar profundament.

                                               Sant Ignasi en els seus Exercicis invita a discernir (garbellar) la pròpia vida. Veient-se un retratat, veient les tendències que conformen la pròpia manera de ser. La vida no va de joc. Ens fa mal pensar que la felicitat és la finalitat del viure. Això no surt de l’evangeli, tot i que diu com a proemi del Sermó de la Muntanya: “Benaurats, Feliços”. La felicitat és una conseqüència sempre, no la finalitat directa del pensar, sentir, viure i actuar.  Avui seria bo prendre el llibre de la pròpia vida, també l’evangeli i buscar un recer per trobar-vos a vosaltres mateixos i donar resposta a Jesús:”¿Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?” Les vacances són un temps molt propici per fer una panoràmica sobre la nostra vida i sobre el per què del què...

            Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost de 2013.    Barcelona

Homilia del diumenge 11/08/2013 del P. Josep Mª Balcells

ENCARA –I MÉS- L’ANY DE LA FE

                                   “Poble de Déu, Poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, Església que avança; el Regne ja és aquí”,diumenge rere diumenge,  anem aprofundint els camins de la nostra fe, si en nosaltres ha tingut ressò la dedicació a l’Any de la Fe és una sort i una meravella. Primer de tot cal ser agraït. Perquè estar interessat en el tema vital de la fe és tot un do i una gràcia de la que possiblement encara no en siguem massa conscients, però aquesta és la realitat objectiva. Diu l’evangeli d’avui: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. És natural, i més encara, és una qüestió de sensibilitat i de consciència. Qui és conscient de que ha rebut el “tresor de la fe” (la perla fina de l’evangeli) ha de fer-se digne (millor seria dir: fer-se’n menys indigne) de posar la fe en tot el nostre viure plural. La fe no és per a quan ens posem a pregar, sinó que ha d’estar entroncada amb la vida. En diem vida de fe! Com més fe, més vida; com més vida, més fe. Hi ha una oració sobre les ofrenes que s’interna en el sentit de la fe com a do i com a procés. Diu: “Senyor, acolliu favorablement els dons de la vostra Església, ja que sou Vós qui ens heu permès d’oferir-vos-els i vós mateix els transformeu en el sagrament de la nostra salvació. Déu dóna abundosament la fe (do) i nosaltres l’oferim a Vós i un do rebut i ofert es transforma (en ofrena) en el sagrament de la nostra salvació. Recordeu que després de les consagracions exclamem: “Misteri de la fe”: -anunciem la vostra- -nostra mort (redempció); -confessem la vostra-nostra resurrecció; -esperem el vostre retorn (“Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del temps. Senyor Jesús”.(És el  segon retorn de sant Bernat: encarnació – inhabitació – final del temps)

                                   Tot l’AT. està basat en fer sovint exercicis de memòria de les grans “gestes” que el Senyor va fer per alliberar el que farà d’ells el seu poble sant. Com més recordes, més valuós i agraït es torna la gesta que Ell obrà. Passeu-ho de pares a fills, canteu-ho sovint. El cant esdevé pregària i posa en moviment els millors sentiments del cor. Poble que no canta es torna enterc, els sentiments s’afebleixen i oblida ses arrels... Una part important per als israelites són els salms que eren cantats...

                                   A la segona lectura l’autor de l’epístola als hebreus fa un panoràmica de tot l’AT. des de la vivència de l fe. Atenció a la definició de la fe. Primer que tot: Vejam: La fe no és solament un desig, és posseir, tenir, viure anticipadament els béns que esperem. És tot el que serà el nostre futur, viscut en la limitada manera humana d’una forma present. Una anticipació: fer un tast, una primera fruïció del que serà la plenitud que ens espera. No sabem què serà el cel, però ja ara en podem sospitar el què serà per l’acció de l’Esperit que no falta si no fallem nosaltres. Se’ns ha parlat molt de l’amor, i amb tota la raó, però per Joan i Pau fe i amor són germanes i tot el que es pot dir de l’una és pot dir també de l’altra. Amb l’esperança fan les “tres bessones” teologals. Ho són i ho demostren que en són, de bessones... Juntes, ben avingudes.

                                   Posseir: quina paraula més humana i, més, evangèlica: Pregustar, preveure, pre-intiur, preparar-se, tastar el bé superior que és Déu. Tenir el bé de Déu ara ja aquí, de forma que quanta més fe més possessió. Ara estem en gestació: som, però no encara del tot. La fe es mesura per la vivència, presència, acció de Déu que tenim ara. Pobresa de fe, pobresa de la experiència de Déu: van juntes, una mesura l’altra. Pobresa, oi que si, la nostra?

                                   “Conèixer per endavant allò que encara no veiem”. Conèixer vol dir experimentar. Déu no és una idea. No és una qüestió de racionalitat. Tan elevat és aquest no coneixement de veritat que és inexplicable. Sant Pau que ho va experimentar ho deixa en l’inefable; no ho sap dir, li falten paraules. Experiència per la qual –tan elevat és aquest nou coneixement que no es veu en cor de dir-nos res més perquè excedeix tota parla, sentiments i sensacions. Parla de que ara mirem com en un mirall i encara no prou net. Expressar, no; experimentar i gaudir, això sí, a la nostra mesura.

                                   Després de la definició fa una lloa dels patriarques, com una lletania d’acció de gràcies de la fe que es basa en les promeses que Déu féu als patriarques, des de Abraham, anomenat el nostre pare en la fe i tots els que seguiren després. Comença cada paràgraf amb l’expressió: “Gràcies a la fe” Dirà al final del capítol: “tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l’Escriptura, però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè ell, que ens tenis preparada una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres. Així, doncs,  també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment... llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui porta a la plenitud”.

            la fe. De fet Benet XVI ja la tenia gairebé acabada. El papa Francesc en un altre gest de cortesia se l’ha fet seva afegint-hi el que millor li ha semblat. Es noten els dos estils ben diferents. Ja sabem que les encícliques prenen títol  de les dues primeres paraules. Com que l’edició base és sempre en llatí aquesta es titula LUMEN FIDEI. Em va agradar molt una traducció no literal però ben significativa: LA FE VEU. És una altra mirada al nostre món que un veu des d’una nova perspectiva i que ho abasta tot. No deixa de veure l’objectivitat (?) de coses, esdeveniments i persones, però les sap veure des d’una nova manera de veure, diríem des de l’evangeli i això porta moltes sorpreses, estímuls i creativitat, etc, etc... Acaba amb una pregària a la Mare de Déu i la vull posar:

                       Que jo sàpiga s’ha donat últimament un fet insòlit: els dos papes darrers han escrit tots junts una encíclica sobre

           

                                   “Ens dirigim tot pregant a Maria, Mare de l’Església, mare de la nostra fe. Mare, ajuda la nostra fe i dóna’ns finor d’oïda a la Paraula per tal que sapiguem reconèixer la veu de Déu i la seva crida. Aviva en nosaltres el desig de seguir els nostres passos, deixant la nostra terra i confiant en la seva promesa. Ajuda’ns a deixar-nos “tocar” pel seu amor, perquè puguem “Tocar-lo” en la fe. Ajuda’ns a confiar-nos plenament en ell, a créixer en el seu amor sobretot en els moments de tribulació i de creu, quan la nostra fe està cridada a créixer i a madurar. Sembra en la nostra fe l’alegria del Ressuscitat. Recorda’ns que qui creu no està mai sol. Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, per a que Ell sigui llum en el nostre camí. I per a què aquesta Ell sigui  llum en el nostre camí, I per a que aquesta llum de la fe creixi contínuament en nosaltres, fins que arribi el dia sense posta que és el mateix Crist, el teu Fill , nostre Senyor”

                                   Només una nota molt significativa. Firma: Franciscus, i res més. Un petit detall, però anem per bon camí. Gràcies, Francesc. És com si ho diguéssim a un amic. Mai vist. Aprofitem-ho ben de cor.

            Diumenge XIX de durant l’any, 11 d’agost del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 04/08/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’AMOR AL DINER ÉS UNA IDOLATRIA

Sorpresa, si no estupefacció van produir la primeres paraules de Francesc, el nostre Papa: “Vull una Església pobra i per als pobres”. Res de discursos, res , res d’encícliques,n que un percentatge gran de cristians que no s’han llegit ni es llegiràn mai, de les quals  àdhuc ignoren la seva existència. Avui vigeix un llenguatge més concís i més directe, res de retòriques ni de literatures. Dir-ho tot en 144 lletres. Tornem al Papa: “Vull una Església pobra”. Per aconseguir-ho el que caldrà primerament és “empobrir-la”; treure tanta farramalla que s’ha anat acumulant a través de segles que anaven en direcció inversa: l’enriquiment. I a més amb arguments que són fal·làcies: “per a Déu el millor: or i pedreria”. Veurem com s’ho fa ( i com l’acompanyem!) Ja ha començat: traien distàncies. El diner fa classe i la classe es fa fortalesa i castell i fa elit. No tothom hi pot entrar si no és de la “casta”¿L’heu vist com es barreja amb tota mena de gent. No hi a ningú que no el reconeix-hi com a Papa, però ell es presenta tan sols com a bisbe de Roma. Ja el primer parpelleig en tota la gernació que l’estava esperant a la plaça de sant Pere en el balcó del Habemus Papam, sense els oripells dels anteriors demana que l’acompanyem a resar un parenostre per a l’Església, que és una de les grans riqueses que té l’Església. Salutació familiar, sense cants i després sabem que s’ha quedat a Santa Marta, alberg per a tanta “gent” que va i ve pel Vaticà a fer-hi gestions. Ell els vol veure de prop, vol parlar amb ells. Res de la “flota vaticana”, un cotxe modest. Viatges en línies normals. ¿L’heu vist pujant les escales com tothom portant-se la maleta? I més coses que en sabrem perquè no para de trencar allò que en diuen el “protocol”. Aquí tenim una versió d’una església pobra. Després li vindran els maldecaps de la Banca Vaticana i haurà d’aixecar i espolsar moltes catifes. Preguem perquè se’n surti que aquesta és de les grosses...

                                   No sé si recordeu el Manifest de les Catacumbes. Busqueu-lo que s’ha difós moltes vegades. Aneu posant una creu a allò que creieu que ja es va fent, ell i altres bisbes d’AL. Són segles d’arterioesclerosi. Allà parla del “despullament dels bisbes; podriem fer en paral·lel el que ens pertoca a nosaltres. A vegades només un nom, una actitud deixa entreveure el fons de foscúries de segles. Jesús com a premissa de tot seguiment apunta a aprimar diners, compartir-los amb els pobres i anar-hi després en seguiment d’ell. Que per viatjar a “la evangèlica” hi hem d’anar amb un equipatge lleuger. Llegiu com envia els seus deixebles a  anar a predicar i veureu quanta “Tona” ens és sobrera.

                                   Ara us vull avisar: no és possible “deixar res” sense “arrencarnos-ho del cor. Serà una lluita de despullament de coses,  que començant per les supèrflues ens anirem quedant mica a mica amb les necessàries. Ens diran  exagerats. Totes les reformes a l’Església han començat per la pobresa. Comencem per poc –ho demana qualsevol pedagogia-.

                                   El periodista Juliana titula un recent article seu: “Francesc entra a la Selva Negre”, fent al·lusió a Dant. És l’espinós tema de la Banca Vaticana i de l’anomenat IOR. Tot això ha portat molts maldecaps des de fa temps i sembla que  ara el Papa hi vol posar ordre i transparència. El món de les finances és dels més obscurs i si hi vol posar llum i taquígrafs li costarà. Però el fet de no deixar-ho per més endavant ja mostra la determinació de donar una altra visió de l’Església pobra. Li desitgem audàcia i que no es quedi en el mar procel·lós de la banca sinó que miri de deixar privilegis que tenen anys de cristianitat a sobre,  però que ara en un a societat laica cal posar-nos en igualtat de tractes legals. Jo m’hi marejo en aquest intrincat món de les finances i només li auguro sort i claredat...

                                   Hi ha una segona part del seu programa i divisa: “Una Església bolcada en favor dels pobres”. Aquí el camp és immens i el moment que estem vivint el fa oportú per la situació de pobresa rampant i en baixada directa. No està a les nostres mans tenir accés a l’economia de les altures. Qui hi sigui com a cristià que  és que no oblidi el tractat sobre la justícia i que per tant no es pot fer ni tan sols còmplice de tercera mà i que hi ha un principi preferencial dreprès en el Vaticà II sobre l’opció preferencial en favor dels pobres. Els grans sistemes han fet fallida  en aquest sentit i han traït desvergonyidament a la seva idea de justícia distributiva i compensatòria...

                                   Cadascú de nosaltres tenim un redós on la pobresa, si no la misèria, es fa patent. No n’hi ha prou amb l’austeritat (Pau en parla a la segona lectura) que és ètica personal; s’ha d’arribar als pobres –coneguts o vergonyants‑ de la vora. Recordem que només esdevenen proïsmes si sabem atendre’ls amb discreció i amb tracte personal. Tenim Càritas Parroquial, tenim ONG que són transparents i fiables. Es viu una certa emulació que tenen D.O. Que un se’n pot refiar que no es perdrà res pel camí entre el donador i el receptor. No podem arribar massa enllà, però que això no ens faci quedar massa ençà. Els que podeu posar en els vostres pressupostos una paraula meravellosa : obres de Misericòrdia, tenint en compte que n’hi ha més de les que posa el catecisme i no tot és material solament. Aquí hem de posar l’apartat del voluntariat de tota mena. Recordeu el capítol 25 de Mateu, punt clau de la nostra valoració com a cristians: ·Tot el que feu a qui sigui, en definitiva Jesús n’és el recipendiari.

                                   Avui el camp està obertíssim. Només cal voluntat, encert, saber compartir i generositat.  Jesús us ho pagarà amb més alts graus d’amistat. Segur, seguríssim.

                                   Farem bé de llegir les homilies del Papa: ara al Brasil ha fet autocrítica dient que hem fet una Església massa freda, massa autorreferencial, presonera del seu propi llenguatge rígid. Demana una visó humanista de l’Església. Té la paraula màgica per desembullar tots els problemes: diàleg, diàleg, diàleg.

                                   Aquest Pap és un do de Déu: aprofitem-lo, preguem per ell i fem actuacions similars  les seves, salvades les distàncies. Déu ens està visitant...

                        Diumenge XVIII de durant l’any, 4 d’agost del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 28/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

DEMANEU, CERQUEU, TRUQUEU

                                   Aquests últims diumenges van enllaçats per les temàtiques que, si les posem en xarxa, com es diu avui, formen el millor edifici espiritual evangèlic. El diumenge passat dèiem que  l’acolliment és un dels capteniments evangèlics per excel·lència. Vàrem enfocar-ho aleshores en relació amb tots aquells que el nostre cor misericordiós fa “proïsmes”, amb l’acolliment personal de tothom que ho necessita. Primer com acollim a Déu. Avui, per contra mirarem de endinsar-nos en el misteri de la relació que Déu té amb nosaltres. És Ell qui ens acull a nosaltres i aquí sí que arribem al fons de l’evangeli. És Ell mateix que ens obre a la seva intimitat.. Sant Agustí confessa que en un principi buscava Déu als afores d’ell mateix. Fins que s’adonà que el Senyor habita en el més profund de la nostra intimitat. És d’aquestes pregoneses que surt la nostra veritable pregària, impulsats pel mateix Esperit que “clama” amb nosaltres.

                                   Vull fer la distinció entre pregàries i pregària. Les primeres, necessàries però no suficients són o bé oracions apreses o llegides o també tantes respostes del poble a la litúrgia que haurien de tenir més fondària i, per tant, més concentració per part nostra i que malauradament es tornen rituals, dites sense sortir del cor; com si es desencadenés una resposta només dels llavis. Arrutinades potser, dites perquè toca dir-les. Les hauríem d’estudiar per poder-les dir més concienciosament. L’ignorància  religiosa voreja sempre la màgia...

                                   La pregària (noteu en singular), de la seva part, és més personal, més nostra en el sentit de que ens surt de la intimitat de Déu i de la nostra pròpia intimitat, com dèiem abans. Només així s’entén el diví regateig d’Abraham amb Déu. Quina confiança no demostra! Quina audàcia no manifesta! No és cap improvisació, seria una temeritat! És diu que Abraham és el nostre pare en la fe. En tenim un excel·lent exemple en la primera lectura d’avui. Dos amics disposats a demanar l’un  i l’Altre a fer rebaixes. Quina imatge de Déu tan generós amb al seu amic! És la veritable imatge de Déu, que per poca fe encara no hem pogut potser experimentar personalment. A Déu ningú el guanya en generositat, precisament perquè és Pare. L’etimologia de generositat ve de generar, engendrar: som els seus fills i ens fa por exercitar-nos com a fills amb Déu Pare. No heu vist un regateig d’un fill amb la seva mare o pare? Fa rebaixar una i altra vegada i el Pare cedeix, fins que el mateix Abraham ja veu que s’ha “passat” en el seu ofici d’intercessor i para en el moment en què ell mateix veu que ja seria una imprudència i temeritat anar “collant” més. I ho deixa en mans de Déu... (Una reflexió s’imposa, que ens ateny com a intercessors: Ja demanem des del fons del cor per als altres, començant pels de més a prop fins arribar tan lluny com sigui? La pregària és com una irradiació que no detura ni l’espai, ni el temps, ni l’ara ni l’allà. Quan algú demana que preguem per a ell, ens ho prenem seriosament? El papa Francesc demana sovint que preguin per ell. No ho repetiria tant si no hi cregués. No és un fórmula per quedar bé amb aquells a qui s’invita a fer-ho. Encara hem de redescobrir la força de la pregària d’intercessió, possiblement. Santa Teresina ho tenia molt clar i s’augurava per a ella mateixa romandre sempre com la gran intercessora. Ella deia que sembraria flors arreu durant tota l’eternitat...

                                   La col·lecta d’avui ens diu que ens guiï i governi Déu que és l’origen de tot bé i font d’assimilació de l’evangeli (=la santedat: “Sigueu sants com ho és el vostre Pare del cel” Els que són sants que se santifiquin més”) “i protector dels qui esperen en Vós. Sigueu misericordiós amb nosaltres.

                                   Acolliu-nos en els nostres desigs explícits. Els tres verbs en acció: Demaneu, cerqueu, truqueu. Quina jaculatòria ens dóna el mateix Jesús. Interioritzem-la, repetim-la “amb insistència” (l’amic que demana ajut a l’amic ni que sigui a mitjanit).

                                   El salm 137, quina convicció que manifesta: “Senyor sempre que us invocava m’heu escoltat”. Resem-lo identificats amb l’autor. “El vostre amor perdura sempre”. No hi tinc cap dubte. Ell  ens ha fet fills seus a tots els que l’han acollit (Proemi de Sant Joan). Acabeu la vostra obra, Senyor. Està en curs la santificació pròpia. Que Ell disposi. Estem en les millors mans que creen, modelen, santifiquen, feu renéixer i porteu a bon terme l’”obra” que Vós mateix heu començat.

                                   Tenim el parenostre de Lluc, que és una versió diferent de la de Mateu és la que ha entrat en la litúrgia. Sembla ser que la de Lluc seria la que més s’aproximaria a com la va dir i pregar Jesús. És bonic veure que la pregària del parenostre neix en un ambient de pregària de Jesús. Segur que els hauria impressionar moltíssim veure com pregava. D’aquí sorgeix la petició d’un deixeble que demana que els doni una pregària distintiva dels seguidors de Jesús, com la tenien els seguidors de Joan Baptista, que no coneixem. Mirem la introducció que dóna a entendre que no és una pregària feta, ritualitzada. Diu: “Quan pregueu (vol dir que demana que hi hagi esperit d’’oració en dir-la: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar: Abbà-Pare. Curta com ens digué, però substantiva.

                                   Deixo per fer un senzill comentari del Pare Nostre, perquè em ronda pel cap i pel cor de fer uns fulls explanant cada petició, com hem fet amb el CREDO. Ja veurem si em decideixo al final, per ampliar la panoràmica de cada petició i així en dir-lo fer-ho amb més profunditat.

                                   Sobre l’aparent insistència que té un amic-hoste inesperat a hora intempestiva surten els tres verbs que són indefectiblement, a jutjar de com els diu Jesús amb concisió, amb fermesa i comprometent-nos-hi la manera de pregar que vol i que fa Jesús: DEMANEU, ampli, no restringit a les nostres pròpies necessitats: recordeu la gosadia d’Abraham. CERQUEU (em ve a la memòria la obra que explana una poesia de sant  Joan de la Creu que és una recerca apassionada i enamorada de l’Espòs). TRUQUEU com l’amic que desperta el seu amic de l’evangeli d’avui. Ens podem trobar que sigueu dos a trucar un a cada cantó de la porta. Jesús també truca. Obra la porta el mateix que també ell truca...

                                   I deixeu-me afegir aquesta autèntica perla del final de l’evangeli. Déu es compromet a donar l’Esperit Sant a qui li demana. L’oració perfecta: demanar que l’Esperit Sant ens guiï i ens ensenyi el camí de l’oració contemplativa. Sense oració la fe trontolla, l’esperança decau i l’amor misericordiós “passa de llarg” com el sacerdot de la paràbola de l Bon Samarità.

                                   Cal insistir en l’espiritualitat sobre l’Esperit Sant, probablement un dels nostres dèficits més grans. I és Ell qui ens farà cristians de veritat. Veniu, veniu Esperit Sant i ompliu d’amor els nostres cors. “Que la vostra beguda sigui l’Esperit Sant”, diu Pau. Dóna’ns l’esperit de servei i una bona base d’esperit d’oració. Dóna’ns la intel·ligència del cor per aprofundir i entrar en sintonia amb els valors de l’evangeli. Només cal agafar el salm responsorial d’avui i deixar-s’hi perdre.

            Diumenge XVII de durant l’any, 28 de juliol de 2013.  Barcelona

Homilia del diumenge 21/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

QUI  ACULL…

                                   Un, dos, tres xiprers, l’era al costat de la Masia, les gallines picotejant amunt  i avall. És capaltard. Per camins del bosc camina feixuc un vianant, ¿És un pobre?, ¿És un excursionista? ¿És un que no sap on dar-les?. Arriba a la casa. Les portes badades. “A Maria!”, diu, tot cridant l’atenció dels estadants. Surt la mestressa de la casa. Bescanvien les preguntes de rigor: qui és, on va... Aquella nit tindrà plat a taula i un jaç per refer-se de fatics. Així era temps endarrere. Tothom ho tenia com a norma sagrada i era ben usual. L’hospitalitat era sagrada. La cosa venia de temps immemorial. Per via bíblica podríem rastrejar escenes de graciosa hospitalitat. Moisès acollit per el que després esdevindrà el seu sogre, el sacerdot de Madian..., Avui tenim a la primera lectura com  Abraham  rep tres homes. El text juga entre el plural i el singular: Llavors li preguntaren... Ell li digué. (Tres i un). Sense més  es deixa intuir els misteri de Déu... S’ha perdut l’hospitalitat. Ara la gent no planta un, dos, tres xiprers. Ara es conviu amb por. Por de robatori “ a les males” (Cada dos per tres ho llegim indignats a la premsa).

                                   Tirem endarrere i anem al terme “hoste”, un invitat inesperat. Un vianant amb cara de bona persona que va per necessitat o bé com a manera de viure de forma itinerant: l’evangeli ho propugna,envia deixebles de dos en dos, els frares franciscans així van néixer, els pelegrins, que se’ls accepta com un de més a taula i a dormir, els staretz russos. Cert, eren altres, molt altres temps. ¿Què no hi havia malfactors e aquells temps i terres pretèrites? Sens dubte, però la relació bàsica estava fonamentada sobre la confiança i l’acolliment.

                                   A la vida sempre pot succeir un “visita inesperada” com el sabater de Moià ho va comprovar a fets passats (En Barrachina  ens ho explica en un audiovisual molt conegut).

                                   La paraula ha tingut moltes derives semàntiques, gairebé sempre allunyades dels orígens patriarcals i rurals. Hospitalitat casa amb acolliment. En l’àmbit evangèlic acollir val tant com obrir-se, sortir a l’encontre, valorar, tenir-lo com si fos gairebé de família, rebre’l a cor obert. Sant Joan al mateix Proemi parla genèricament: “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. De fet es pot llegir tots els evangelis en clau d’acolliment. Fins al punt que en ocasió de trobar-se la seva Mare i els seus familiars mentre Jesús predica i davant d’aquella lloança tan espontània i femenina d’aquella bona dona entusiasmada que no es pot pas estar de dir:”benaurat el ventre que et va portar i els pits que et van alimentar”, Ell diu tot seguit: Més benaurats encara aquells que acullen la paraula de Déu i la posen en pràctica”. Referida sens dubte a la seva Mare, model d’acolliment de la Paraula. ¿Qui podia acollir millor Jesús que la seva pròpia mare que guardava en el seu cor tots els esdeveniments amb Jesús, i els meditava?

                                   Acollir es fa de les persones sobretot, però també es pot dir de les idees, conviccions, maneres de pensar, de sentir i d’actuar. En el fons acollir d’una forma continuada pot portar a compenetrar la família i  crear grans amistats, sempre però és la persona l’ha acollida. Tenir un tarannà acollidor fa més persona tant a qui acull com a qui és acollit.

                                   Estem al cor mateix de les obres de misericòrdia. Totes elles tenen com a capteniment de fons l’acolliment cordial, actiu, pràctic. Misericòrdia amorosa a l’estil del Bon Samarità, no diguem a la manera excelsa que fa el pare del fill pròdig, a la manera de la trobada de l’ovella esgarriada. Sant Bernat invita els seus monjos a acollir qui sigui com si fos el mateix Crist.

                                   Encara hi ha més secrets evangèlics: Qui acull a un d’aquests petits en el meu nom o de l’evangeli m’acull a mi. Rellegim el capítol 25 de Mateu i veureu que el judici final és sobre l’acolliment, ( i molt més encara!: tant se val que un sàpiga que rebre un necessitat qu el rep  en nom de Jesíuus o no). Deixeu-me dir que això salva tanta gent “de casa nostra” que potser no freqüenta l’eucaristia, però que té un cor misericordiós, que sempre està prompte per fer voluntariat, que té un cor amic, i amic de tothom. Segons les paraules mateixes d Jesús es veu qui coincideix allò de Sant Joan de la Creu: serem jutjats per l’amor. Amor pràctic; no de paraules...

                                   L’Espinàs en el llibre recent, recull dels milers d’articles que d’una manera continuada ha escrit diàriament, es planteja un tema que va annexe al de l’acoliment: “Permeteu-me –diu- que vagi contracorrent d’una manera tan escandalosa: deixeu-me parlar de la tendresa. La trobareu a la pàgina 167 del seu Llibre “Una vida articulada”: Va desgranant el que passa avui dia: “La tendresa no fa modern... “Avui la tendresa és antiquada. M’agrada quan diu que és un sentiment de dolcesa que sentim envers algú. “És bonic ser dolç. Que no vol dir empalagós. La tendresa que es manifesta amb un gest, amb una suau pressió afectuosa, amb un accent de la mirada, amb l’entonació d’un paraula, fins i tot amb la complicitat del silenci... tots tenim necessitat d’una mic de tendresa. Tendresa és una paraula femenina, però com  valor és unisex”.

                                   M’he permès no glossar el preciós tema de Marta i Maria, per més que sabut. És el gran tema de l’acolliment, que té tantes modalitats, expressades gràficament  en l’aparent contraposició de Marta i Maria. Sant Benet troba la solució:  ora et labora. Jesús és el centre de l’acolliment d’una forma o d’una altra. L’acolliment evangèlic té mil modalitats, és un procés que va canviant segons les experiències fetes. Senyor feu-nos acollidors sense discriminació. Vencem amb al bé tota mena de mal. Evangeli purificat i purificador. Acollir fa de dos o més, un. “Allí on hi ha dos o tres reunits en nom meu allí hi estic jo enmig d’ells”. “Mira sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb mi”.

             Diumenge XVI de durant l’any, 21 de juliol del 2013.   Barcelona                                

Homilia del diumenge 14/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                                           FES-HO  AIXÍ  I  “VIURÀS”

                                   La trampa, a més de verí com sempre –per contra tota una gran i insopItada revelació del pensament de Jesús, el Mestre. El volen fer caure en contradiccions i resulta que les respostes són d’un  valor suprem. Estem així com en una revelació al bell mig de l’evangeli, millor, en el punt on es fa claríssima la seva ètica o estil de fer. Tot tendeix en Crist a la unitat i a l’acció. Ho corrobora d’un  forma incomparable la paràbola del bon samarità, que jo conceptuo entre les més plenes de sentit evangèlic i de l’esperit que movia Jesús. Tot i que  la resposta no deixa de tenir aquesta fina punteta d’ironia, perquè Jesús en fa protagonista (de la paràbola) un proscrit, un que no és del poble d’Israel, un heretge. Un samarità…, ¡I qui ho hauria de dir! Recordeu que eren dos pobles –el jueu i el samarità- que no es feien i que els mateixos Joan i Jaume, que amb el seu exabrupte apocalíptic es guanyen el sobrenom de “fills del tro”.  No et dic res! L’evangeli –Jesús- desconcerta  propis, no diguem els estranys. Juga sovint amb la paradoxa per subratlllar el que vol posar en clar.

                                   En la paràbola estem davant d’un ensenyament típic de Jesús. A través d’una ficció, d’una narració amb tot un plec d’implicacions personals de tota mena i de fer-nos sentir amb la passarel·la de personatges successivament sentint-nos malament i bé. Doctrina clara essencial (primera part), acció pésima (segona part, la corresponent a la paràbola). La doctrina (la síntesi de l’ètica evangèlica) l’ha dit deu mil vegades i ells la reciten sovint; no es pot arguïr ignorància per part d’ells; el problema vindrà a la segona part: “per justificar-se” el Mestre de la  llei li fa la pregunta que sembla d’entrada més retòrica que altra cosa. Jesús amb la paràbola li i ens obre tota la nuesa i profunditat de l’ètica evangèlica: El protagonista de la història desfila, passa a ser successivament el Doctor en Lleis i tota la seva “colla”, després passem un per un tots nosaltres i finalment un samarità que ens dirà emblemàticament allò més profund de l’ètica evangèlica.  No serà un qualsevol (el, no un) samarità que tot i que per a ells és un heretge esdevé el patró-llei de tota l’ètica evangélica (el “Bon” samarità: espill de la millor ètica sense nom o amb tots els apel·latius). “Fes el bé sense mirar a qui li fas!” Fer el bé complet, personalitzat, inmplicant-hi del tot, sense accepció de persones…

                                   D’entre totes les paràboles jo en trobo tres d’aquelles integrals i integradores: La mal anomenada del fill pròdig (la més rica de matisos evangèlics); la d’avui: La del Bon Samarità i la de l’ovella perduda. Aquí un hi troba tot Jesús i tot  l‘evangeli sintetitzats.

                                   L’evangeli no és pricipalment una doctrina o un rastrell de dogmes; és més bé un estil d’obrar, una manera de fer que engloba totes les vessants emocionals de la persona i els hi dóna un sentit ple de viure. El segiment de Jesús en definitiva no és més que assimilar unes formes de pensar, viure i actuar que són les del Mestre. No és una forma (hàbit, ritus) que un a base e repeticiones s’arriba a assemblar-se a la del model. Hi ha tants seguiments de Crist com persones  en fan l’experiència. Hi juga un gran paper la intuició, la creativitat: el per què el per a què hi juguen molt més que cap altra cosa. No trobareu mai dos cristians autèntics que siguin iguals. Poden assemblar-se però allò de la igualtat és no sols impossible sinó nocible. Cadascú és cadascú davant de Déu.                               El Deuteronomi per als cristians que segons sant Pau “som criaturas noves” es condensen en els dos manaments que en realitat són un de sol, però recordant allò de “se us ha dit” però “jo us dic”… Recordem allò de Sant Mateu en el capítol 25: veure, cuidar, atendre tothom, sobretot els més necessitats com si ho féssim al mateix Crist. Li escau ben bé la frase de Jesús: “Fes així i viuràs; doncs, tu fes igual. ¡Quines dimensions noves que agafa aquest vuiràs!

 

                                   Del que en resulta de la paràbola del Bon Samarità sense més explicacions que hi serien sobreres. tot és qüestió de fer passar la pel·lícula fent rotació de personatges, de manera semblant al llibre que il·lustra l ‘altra mravellosa paràbola del Fill Pròdig, que per moments un fa el paper de Pare, del fill redescobert, del germà gran. Em refereixo al llibre tantes vegades citat i recomanat del “Retorn del fill pròdig” de Nouwen. Trobo que tenen similituds, però més enllà de la narració. El comportament del Bon Samarità és el símbol del propi Jesús i dels seus seguidors. Aquí hi veig tota la profunditat de l’estil evangèlic. Proisme no és l’altre simplement, sinó l’altre que es troba acollit, que m’hi atanso per socòrrer-lo. I no com una acció només cívica, sinó de compromís, fins al final. Feina però ben feta, arrodonida, d’estimació misericordiosa. En una persona integrada: cor, paraula, acció van sempre junts.

                                   Ara fa uns mesos vaig fer una lectura d’un artícle de  seleccions de teologia que volia resumir com havia evolucionat la moral del Concili encá. Afegeixo les meves reflexions per si us poguessin ajudar. Crec que el lloc és apropiat. Aniran en document a part però a continuació. No voldria fer-me pesat, però el pensament de Casldàliga el va condensar així: “Tot és qüestió d’humanitzar la humanitat començant pels més propers”. Mou-te i els trobaràs de seguida. N’està tot ple; depèn de tu.

          Diumenge xv de durant l’any, 14 de juliol del 2013.   Barcelona

Homilia del diumenge 07/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

ESTEM  DE  PRÀCTIQUES

                                   Fa cinquanta anys, Joan XXIII, el Papa Bo, ens va sorprendre escrivint sobre un tema de principalíssima oportunitat que va fer diana universal de seguida. Era l’Encíclica “Pacem in terris”. Cal situar-nos temporalment per sobrevalorar-ne l’encert del moment. Era el 1963, acabada la primera sessió del Concili, amb un Papa malalt; i un s’adona de la crispació continguda a tots els  ordres, repassant les hemeroteques del moment. Copio del llibre de Guiseppe Alberigo el gran historiador del Concili fins als mínims detalls de tot el que va passar a Roma en totes les sessions i en els col·laterals, fins a la conclusió del 1965. Estem en el context que ell sintetitza en poques paraules: “L’esperit del Concili es va estenent en el món catòlic, i alimenta noves onades d’expectació en l’opinió pública: la intervenció del Papa en la crisi de Cuba i l’encíclica “Pacem in terris” primer i la mateixa mort després susciten una implicació col·lectiva d’intensitat i proporcions fins aleshores desconegudes. En alguns casos l’anticipació de la reforma litúrgica dóna una percepció més precisa de la nova època que comença”.

                                   En un període de “guerra freda” la figura del Papa Joan XXIII va trencar motlles. Va rebre en audiència privada la filla de Kruschev i del seu gendre. Admiració i recusació. Coherent amb el seu pensament i sentiment de Pare universal va dirigir encertadament l’encíclica, a mes a més, com una novetat, a totes les persones de bona voluntat. Era un tema candent a Europa que havia sofert vàries guerres mundials a més a més de les implicacions que varen suscitar. Es començava a saber detalls i més detalls de genocidis. La guerra freda era temuda i feia tant d’impacte com les guerres reals...

                                   El tema principal de les lectures d’aquest diumenge presenta la forma, l’estil de presència a com hem d’estar presents els cristians sobretot en aquest món que també és el nostre. Anem a portar la PAU arreu des de tots els punts de vista. Aquesta és la nostra evangelització en un món proper i llunyà, corcat per la violència. “Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu”. El Papa clamava: “Mai més guerra, mai més guerra”...

                                   Ja a Isaïes tenint la visió de la Jerusalem celestial com a epicentre del nostre futur, Déu li diu: “Jo decantaré cap a ella, com un riu, la Pau i el benestar, que segons les afirmacions de l’Encíclica serien sinònims. Pau, per la seva part al final de la segona lectura que coincideix amb la conclusió de l’epístola als gàlates demana que “la Pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen el criteri de que ja estan superades les diferències entre circumcisos i no circumcisos. L’únic que val és que tots hàgim estat creats de nou.  Tota l’estructura de l’evangeli d’avui és que fa les primeres proves de missioners a seixanta dos deixebles. Els dóna consells que són vàlids al llarg dels temps. N’ha tornat a parlar el papa Francesc fa ben poc: són d’efectivitat comprovada. El primer que han de fer en arribar a una casa és dir:”La Pau sigui en aquesta casa”. I segueix Jesús: “Si hi viu un home de Pau, la Pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres”. Els novells missioners tornaven tot contents  i ponderaven que fins i tot els dimonis se’ls hi sotmetien. Jesús els deia: “Alegreu-vos més aviat de que els vostres noms estiguin escrits en el cel”, entre els estols dels pacificadors. Glòria a Déu a dalt del cel i Pau als homes que estima el Senyor. Només han de dir: “El Regne de Déu és a prop vostre”.

                                   La Pau és inseparable de la bondat, segons els salmistes. En el document conciliar “L’Església en el món d’avui” hi ha tot un capítol dedicat al tema de la Pau, que és sempre nou, després de tot un seguit de temes molt importants en el nostre món, que són  de “constitució” La guerra és un flagell sempre a punt de trasbalsar-ho tot i que per les tecnologies de les armes són destructores globals. Europa ha gaudit en part d’una pau  per certs països, mentre a pocs kilòmetres també d’Europa

feien unes escomeses genocides de milers de morts, i que nosaltres volíem ignorar. Les guerres balcàniques i les caucàsiques. El món no posa treva, que encara no és pau, però pot distendre i fer repensar. Sempre hi ha episodis de sang i d’identitats no reconegudes, a més d’ideològiques. És un bon exercici de cordura fer de quan en quan un  repàs de com està el món en referència a la Pau. Hi ha associacions que ho promouen i ens en fan conscients... Editen uns planisferis on la bruta coloraina de la guerra actual embruta per tot arreu.

                                   ¿La Pau  i la bondat s’abraçaran un dia? No ens hem sabut organitzar pels nostres desastrats egoismes, perquè si és natural que sorgeixen  diferències hi hauria d’haver àrbrits internacionals que “poguessin” fer  tornar a la Pau, pactant el que convingui. Ja s’ha dit que mentre l’ONU no tingui els ressorts indispensables i sigui idealment la democràcia paradigmàtica, poca cosa podrà fer per apaivagar les situacions bel·licoses, on tothom hi perd, àdhuc els que no hi estem directament involucrats, perquè s’afebleix el sentit de la dignitat humana i la vida perd el seu valor suprem. Res no val el que una sola persona. Moltes vegades  surts  marejat de les Notícies de la TV perquè entre corrupcions (que no deixen de ser guerres) i bel·ligerants tenim un món que no s’aguanta per enlloc. La pobra Mafalda ho sap ben bé, dibuixada amb un mapamundi apedaçat...

                                   Torno al document que us citava més amunt  i ja és significatiu que porti aquest títol: “Cal (imperatiu) construir (és obra permanent) la Pau i crear (és l’obra dels segles) la comunitat dels pobles” El desig conciliar és ben explícit. Caldria llegir aquestes premudes vuit pàgines per quedar immunitzat contra tota mena de guerra per sempre més. Començant per les guerres dels propis egoismes, per les domèstiques, per la guerra de preus sobrepujats, per les guerres de la fam incontrolables o ¿incontrolades?), per voler ser més que els altres, per aniquilar imperis i colonialismes de tota mena, encara en vigor. Sentir-nos germans, ser austers, cooperadors d’una justícia compensatòria, donant més al que més ho necessita. Mai els poders públics podran arribar on arriba una mà de voluntariat. Totes les “guerres” no declarades però existents les guanyen els petits gestos de pau i de justícia. Comencem per nosaltres, eixamplem les nostres consciències i l’acció de cada dia. Que on hi hagi... i posem la pau del cor i dels sentiments

                                   “Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la  pau, un dono la meva Pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l’Església, i doneu-li aquellla pau i aquella unitat que vós vau demanar. Vós que viviu pels segles dels segles. Amén.  La Pau del Senyor sigui sempre amb vosaltres.”

                                   La pau és un fruit explícit de l’Esperit Sant. M’agradaria un dia fer una apunts de pedagogia de la Pau. Pacificats i pacificadors. Pacificats per poder ser pacificadors.

                                   El gest de donar la pau és un fet de catolicitat. No és l’amic que està a la vora, és que dono la pau a tothom a través d’ell. És també una mena de sacramental: El gest i la paraula. Caldria revaloritzar litúrgicament aquests petits signes carregats d’història i de sentit. Fixem-nos que està entre el parenostre i la comunió, signes ambdós de fraternitat. “Senyor, feu-nos instruments de PAU”.

Em faig aquesta pregunta: ¿som bel·licosos genèticament o bé ens en tornem?

            Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2013   Barcelona