FES-HO
AIXÍ I “VIURÀS”
La trampa, a més de verí com sempre –per
contra tota una gran i insopItada revelació del pensament de Jesús, el Mestre.
El volen fer caure en contradiccions i resulta que les respostes són d’un valor suprem. Estem així com en una revelació
al bell mig de l’evangeli, millor, en el punt on es fa claríssima la seva ètica
o estil de fer. Tot tendeix en Crist a la unitat i a l’acció.
Ho corrobora d’un forma incomparable la
paràbola del bon samarità, que jo conceptuo entre les més plenes de sentit
evangèlic i de l’esperit que movia Jesús. Tot i que la resposta no deixa de tenir aquesta fina
punteta d’ironia, perquè Jesús en fa protagonista (de la paràbola) un proscrit,
un que no és del poble d’Israel, un heretge. Un samarità…, ¡I qui ho hauria de dir!
Recordeu que eren dos pobles –el jueu i el samarità- que no es feien i que els
mateixos Joan i Jaume, que amb el seu exabrupte apocalíptic es guanyen el sobrenom de “fills
del tro”. No et dic res! L’evangeli –Jesús-
desconcerta propis, no diguem els
estranys. Juga sovint amb la paradoxa per subratlllar el que vol posar en clar.
En la paràbola estem davant d’un
ensenyament típic de Jesús. A través d’una ficció, d’una narració amb tot un plec d’implicacions personals
de tota mena i de fer-nos sentir amb la passarel·la de personatges
successivament sentint-nos malament i bé. Doctrina clara essencial (primera part), acció
pésima (segona part, la corresponent a la paràbola). La doctrina (la síntesi de
l’ètica evangèlica) l’ha dit deu mil vegades i ells la reciten sovint; no es
pot arguïr ignorància per part d’ells; el problema vindrà a la segona part:
“per justificar-se” el Mestre de la llei
li fa la pregunta que sembla d’entrada més retòrica que altra cosa. Jesús amb
la paràbola li i ens obre tota la nuesa i profunditat de l’ètica evangèlica: El
protagonista de la història desfila, passa a ser successivament el Doctor en
Lleis i tota la seva “colla”, després passem un per un tots nosaltres i
finalment un samarità que ens dirà emblemàticament allò més profund de l’ètica
evangèlica. No serà un qualsevol (el,
no un) samarità que tot i que per a ells és un heretge esdevé el
patró-llei de tota l’ètica evangélica (el “Bon” samarità: espill de la
millor ètica sense nom o amb tots els apel·latius). “Fes el bé sense mirar a
qui li fas!” Fer el bé complet, personalitzat, inmplicant-hi del tot, sense
accepció de persones…
D’entre totes
les paràboles jo en trobo tres d’aquelles integrals i integradores: La mal
anomenada del fill pròdig (la més rica de matisos evangèlics); la d’avui: La del Bon Samarità
L’evangeli no
és pricipalment una doctrina o un rastrell de dogmes; és més bé un estil
d’obrar, una manera de fer que engloba totes les vessants emocionals de la
persona i els hi dóna un sentit ple de viure. El segiment de Jesús en
definitiva no és més que assimilar unes formes de pensar, viure i actuar
que són les del Mestre. No és una forma (hàbit, ritus) que un a base e
repeticiones s’arriba a assemblar-se a la del model. Hi ha tants seguiments de
Crist com persones en fan l’experiència.
Hi juga un gran paper la intuició, la creativitat: el per què el per a què hi
juguen molt més que cap altra cosa. No trobareu mai dos cristians autèntics que
siguin iguals. Poden assemblar-se però allò de la igualtat és no sols
impossible sinó nocible. Cadascú és cadascú davant de Déu. El Deuteronomi
per als cristians que segons sant Pau “som criaturas noves” es condensen en els
dos manaments que en realitat són un de sol, però recordant allò de “se us ha
dit” però “jo us dic”… Recordem allò de Sant Mateu en el capítol 25: veure,
cuidar, atendre tothom, sobretot els més necessitats com si ho féssim al mateix
Crist. Li escau ben bé la frase de Jesús: “Fes així i viuràs; doncs, tu
fes igual. ¡Quines dimensions noves que agafa aquest vuiràs!
Del que en
resulta de la paràbola del Bon Samarità sense més explicacions que hi serien
sobreres. tot és qüestió de fer passar la pel·lícula fent rotació de
personatges, de manera semblant al llibre que il·lustra l ‘altra mravellosa
paràbola del Fill Pròdig, que per moments un fa el paper de Pare, del fill redescobert,
del germà gran. Em refereixo al llibre tantes vegades citat i recomanat del
“Retorn del fill pròdig” de Nouwen. Trobo que tenen similituds, però més enllà
de la narració. El
comportament del Bon Samarità és el símbol del propi Jesús i dels seus
seguidors. Aquí hi veig tota la profunditat de l’estil evangèlic. Proisme no és
l’altre simplement, sinó l’altre que es troba acollit, que m’hi atanso per socòrrer-lo.
I no com una acció només cívica, sinó de compromís, fins al final. Feina però
ben feta, arrodonida, d’estimació misericordiosa. En una persona integrada:
cor, paraula, acció van sempre junts.
Ara fa uns
mesos vaig fer una lectura d’un artícle de
seleccions de teologia que volia resumir com havia evolucionat la moral
del Concili encá. Afegeixo les meves reflexions per si us poguessin ajudar.
Crec que el lloc és apropiat. Aniran en document a part però a continuació. No
voldria fer-me pesat, però el pensament de Casldàliga el va condensar així:
“Tot és qüestió d’humanitzar la humanitat començant pels més propers”. Mou-te i
els trobaràs de seguida. N’està tot ple; depèn de tu.
Diumenge xv de durant l’any, 14 de
juliol del 2013. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada