QUI ACULL…
Un,
dos, tres xiprers, l’era al costat de la Masia, les gallines picotejant
amunt i avall. És capaltard. Per camins
del bosc camina feixuc un vianant, ¿És un pobre?, ¿És un excursionista? ¿És un
que no sap on dar-les?. Arriba a la casa. Les portes badades. “A Maria!”, diu, tot
cridant l’atenció dels estadants. Surt la mestressa de la casa. Bescanvien
les preguntes de rigor: qui és, on va... Aquella nit tindrà plat a taula i un
jaç per refer-se de fatics. Així era temps endarrere. Tothom ho tenia com a norma
sagrada i era ben usual. L’hospitalitat era sagrada. La cosa venia de temps
immemorial. Per via bíblica podríem rastrejar escenes de graciosa hospitalitat.
Moisès acollit per el que després esdevindrà el seu sogre, el sacerdot de
Madian..., Avui tenim a la primera lectura com
Abraham rep tres homes. El text
juga entre el plural i el singular: Llavors li preguntaren... Ell
li digué. (Tres i un). Sense més es
deixa intuir els misteri de Déu... S’ha perdut l’hospitalitat. Ara la gent no planta
un, dos, tres xiprers. Ara es conviu amb por. Por de robatori “ a les males”
(Cada dos per tres ho llegim indignats a la premsa).
Tirem
endarrere i anem al terme “hoste”, un invitat inesperat. Un vianant amb cara de
bona persona que va per necessitat o bé com a manera de viure de forma
itinerant: l’evangeli ho propugna,envia deixebles de dos en dos, els frares
franciscans així van néixer, els pelegrins, que se’ls accepta com un de més a
taula i a dormir, els staretz russos. Cert, eren altres, molt altres temps.
¿Què no hi havia malfactors e aquells temps i terres pretèrites? Sens dubte,
però la relació bàsica estava fonamentada sobre la confiança i l’acolliment.
A
la vida sempre pot succeir un “visita inesperada” com el sabater de Moià ho va
comprovar a fets passats (En Barrachina
ens ho explica en un audiovisual molt conegut).
La
paraula ha tingut moltes derives semàntiques, gairebé sempre allunyades dels
orígens patriarcals i rurals. Hospitalitat casa amb acolliment. En l’àmbit
evangèlic acollir val tant com obrir-se, sortir a l’encontre, valorar, tenir-lo
com si fos gairebé de família, rebre’l a cor obert. Sant Joan al mateix Proemi
parla genèricament: “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit,
però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit
de ser fills de Déu”. De fet es pot llegir tots els evangelis en clau
d’acolliment. Fins al punt que en ocasió de trobar-se la seva Mare i els seus familiars
mentre Jesús predica i davant d’aquella lloança tan espontània i femenina
d’aquella bona dona entusiasmada que no es pot pas estar de dir:”benaurat el
ventre que et va portar i els pits que et van alimentar”, Ell diu tot seguit:
Més benaurats encara aquells que acullen la paraula de Déu i la posen en
pràctica”. Referida sens dubte a la seva Mare , model d’acolliment de la Paraula. ¿Qui
podia acollir millor Jesús que la seva pròpia mare que guardava en el seu cor
tots els esdeveniments amb Jesús, i els meditava?
Acollir
es fa de les persones sobretot, però també es pot dir de les idees,
conviccions, maneres de pensar, de sentir i d’actuar. En el fons acollir d’una
forma continuada pot portar a compenetrar la família i crear grans amistats, sempre però és la
persona l’ha acollida. Tenir un tarannà acollidor fa més persona tant a qui
acull com a qui és acollit.
Estem
al cor mateix de les obres de misericòrdia. Totes elles tenen com a capteniment
de fons l’acolliment cordial, actiu, pràctic. Misericòrdia amorosa a l’estil
del Bon Samarità, no diguem a la manera excelsa que fa el pare del fill pròdig,
a la manera de la trobada de l’ovella esgarriada. Sant Bernat invita els seus
monjos a acollir qui sigui com si fos el mateix Crist.
Encara
hi ha més secrets evangèlics: Qui acull a un d’aquests petits en el meu nom o
de l’evangeli m’acull a mi. Rellegim el capítol 25 de Mateu i veureu que el
judici final és sobre l’acolliment, ( i molt més encara!: tant se val que un
sàpiga que rebre un necessitat qu el rep
en nom de Jesíuus o no). Deixeu-me dir que això salva tanta gent “de
casa nostra” que potser no freqüenta l’eucaristia, però que té un cor
misericordiós, que sempre està prompte per fer voluntariat, que té un cor amic,
i amic de tothom. Segons les paraules mateixes d Jesús es veu qui coincideix
allò de Sant Joan de la Creu: serem jutjats per l’amor. Amor pràctic; no de
paraules...
L’Espinàs
en el llibre recent, recull dels milers d’articles que d’una manera continuada
ha escrit diàriament, es planteja un tema que va annexe al de l’acoliment: “Permeteu-me
–diu- que vagi contracorrent d’una manera tan escandalosa: deixeu-me parlar de la tendresa. La trobareu
a la pàgina 167 del seu Llibre “Una vida articulada”: Va desgranant el que passa
avui dia: “La tendresa no fa modern... “Avui la tendresa és antiquada. M’agrada
quan diu que és un sentiment de dolcesa que sentim envers algú. “És bonic ser
dolç. Que no vol dir empalagós. La tendresa que es manifesta amb un gest, amb
una suau pressió afectuosa, amb un accent de la mirada, amb l’entonació d’un
paraula, fins i tot amb la complicitat del silenci... tots tenim necessitat
d’una mic de tendresa. Tendresa és una paraula femenina, però com valor és unisex”.
M’he
permès no glossar el preciós tema de Marta i Maria, per més que sabut. És el
gran tema de l’acolliment, que té tantes modalitats, expressades
gràficament en l’aparent contraposició
de Marta i Maria. Sant Benet troba la solució:
ora et labora. Jesús és el centre de l’acolliment d’una forma o d’una
altra. L’acolliment evangèlic té mil modalitats, és un procés que va canviant
segons les experiències fetes. Senyor feu-nos acollidors sense discriminació.
Vencem amb al bé tota mena de mal. Evangeli purificat i purificador. Acollir fa
de dos o més, un. “Allí on hi ha dos o tres reunits en nom meu allí hi estic jo
enmig d’ells”. “Mira sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta
entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb mi”.
Diumenge XVI de durant l’any, 21 de juliol del
2013. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada