diumenge, 28 de juliol del 2013

Homilia del diumenge 28/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

DEMANEU, CERQUEU, TRUQUEU

                                   Aquests últims diumenges van enllaçats per les temàtiques que, si les posem en xarxa, com es diu avui, formen el millor edifici espiritual evangèlic. El diumenge passat dèiem que  l’acolliment és un dels capteniments evangèlics per excel·lència. Vàrem enfocar-ho aleshores en relació amb tots aquells que el nostre cor misericordiós fa “proïsmes”, amb l’acolliment personal de tothom que ho necessita. Primer com acollim a Déu. Avui, per contra mirarem de endinsar-nos en el misteri de la relació que Déu té amb nosaltres. És Ell qui ens acull a nosaltres i aquí sí que arribem al fons de l’evangeli. És Ell mateix que ens obre a la seva intimitat.. Sant Agustí confessa que en un principi buscava Déu als afores d’ell mateix. Fins que s’adonà que el Senyor habita en el més profund de la nostra intimitat. És d’aquestes pregoneses que surt la nostra veritable pregària, impulsats pel mateix Esperit que “clama” amb nosaltres.

                                   Vull fer la distinció entre pregàries i pregària. Les primeres, necessàries però no suficients són o bé oracions apreses o llegides o també tantes respostes del poble a la litúrgia que haurien de tenir més fondària i, per tant, més concentració per part nostra i que malauradament es tornen rituals, dites sense sortir del cor; com si es desencadenés una resposta només dels llavis. Arrutinades potser, dites perquè toca dir-les. Les hauríem d’estudiar per poder-les dir més concienciosament. L’ignorància  religiosa voreja sempre la màgia...

                                   La pregària (noteu en singular), de la seva part, és més personal, més nostra en el sentit de que ens surt de la intimitat de Déu i de la nostra pròpia intimitat, com dèiem abans. Només així s’entén el diví regateig d’Abraham amb Déu. Quina confiança no demostra! Quina audàcia no manifesta! No és cap improvisació, seria una temeritat! És diu que Abraham és el nostre pare en la fe. En tenim un excel·lent exemple en la primera lectura d’avui. Dos amics disposats a demanar l’un  i l’Altre a fer rebaixes. Quina imatge de Déu tan generós amb al seu amic! És la veritable imatge de Déu, que per poca fe encara no hem pogut potser experimentar personalment. A Déu ningú el guanya en generositat, precisament perquè és Pare. L’etimologia de generositat ve de generar, engendrar: som els seus fills i ens fa por exercitar-nos com a fills amb Déu Pare. No heu vist un regateig d’un fill amb la seva mare o pare? Fa rebaixar una i altra vegada i el Pare cedeix, fins que el mateix Abraham ja veu que s’ha “passat” en el seu ofici d’intercessor i para en el moment en què ell mateix veu que ja seria una imprudència i temeritat anar “collant” més. I ho deixa en mans de Déu... (Una reflexió s’imposa, que ens ateny com a intercessors: Ja demanem des del fons del cor per als altres, començant pels de més a prop fins arribar tan lluny com sigui? La pregària és com una irradiació que no detura ni l’espai, ni el temps, ni l’ara ni l’allà. Quan algú demana que preguem per a ell, ens ho prenem seriosament? El papa Francesc demana sovint que preguin per ell. No ho repetiria tant si no hi cregués. No és un fórmula per quedar bé amb aquells a qui s’invita a fer-ho. Encara hem de redescobrir la força de la pregària d’intercessió, possiblement. Santa Teresina ho tenia molt clar i s’augurava per a ella mateixa romandre sempre com la gran intercessora. Ella deia que sembraria flors arreu durant tota l’eternitat...

                                   La col·lecta d’avui ens diu que ens guiï i governi Déu que és l’origen de tot bé i font d’assimilació de l’evangeli (=la santedat: “Sigueu sants com ho és el vostre Pare del cel” Els que són sants que se santifiquin més”) “i protector dels qui esperen en Vós. Sigueu misericordiós amb nosaltres.

                                   Acolliu-nos en els nostres desigs explícits. Els tres verbs en acció: Demaneu, cerqueu, truqueu. Quina jaculatòria ens dóna el mateix Jesús. Interioritzem-la, repetim-la “amb insistència” (l’amic que demana ajut a l’amic ni que sigui a mitjanit).

                                   El salm 137, quina convicció que manifesta: “Senyor sempre que us invocava m’heu escoltat”. Resem-lo identificats amb l’autor. “El vostre amor perdura sempre”. No hi tinc cap dubte. Ell  ens ha fet fills seus a tots els que l’han acollit (Proemi de Sant Joan). Acabeu la vostra obra, Senyor. Està en curs la santificació pròpia. Que Ell disposi. Estem en les millors mans que creen, modelen, santifiquen, feu renéixer i porteu a bon terme l’”obra” que Vós mateix heu començat.

                                   Tenim el parenostre de Lluc, que és una versió diferent de la de Mateu és la que ha entrat en la litúrgia. Sembla ser que la de Lluc seria la que més s’aproximaria a com la va dir i pregar Jesús. És bonic veure que la pregària del parenostre neix en un ambient de pregària de Jesús. Segur que els hauria impressionar moltíssim veure com pregava. D’aquí sorgeix la petició d’un deixeble que demana que els doni una pregària distintiva dels seguidors de Jesús, com la tenien els seguidors de Joan Baptista, que no coneixem. Mirem la introducció que dóna a entendre que no és una pregària feta, ritualitzada. Diu: “Quan pregueu (vol dir que demana que hi hagi esperit d’’oració en dir-la: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar: Abbà-Pare. Curta com ens digué, però substantiva.

                                   Deixo per fer un senzill comentari del Pare Nostre, perquè em ronda pel cap i pel cor de fer uns fulls explanant cada petició, com hem fet amb el CREDO. Ja veurem si em decideixo al final, per ampliar la panoràmica de cada petició i així en dir-lo fer-ho amb més profunditat.

                                   Sobre l’aparent insistència que té un amic-hoste inesperat a hora intempestiva surten els tres verbs que són indefectiblement, a jutjar de com els diu Jesús amb concisió, amb fermesa i comprometent-nos-hi la manera de pregar que vol i que fa Jesús: DEMANEU, ampli, no restringit a les nostres pròpies necessitats: recordeu la gosadia d’Abraham. CERQUEU (em ve a la memòria la obra que explana una poesia de sant  Joan de la Creu que és una recerca apassionada i enamorada de l’Espòs). TRUQUEU com l’amic que desperta el seu amic de l’evangeli d’avui. Ens podem trobar que sigueu dos a trucar un a cada cantó de la porta. Jesús també truca. Obra la porta el mateix que també ell truca...

                                   I deixeu-me afegir aquesta autèntica perla del final de l’evangeli. Déu es compromet a donar l’Esperit Sant a qui li demana. L’oració perfecta: demanar que l’Esperit Sant ens guiï i ens ensenyi el camí de l’oració contemplativa. Sense oració la fe trontolla, l’esperança decau i l’amor misericordiós “passa de llarg” com el sacerdot de la paràbola de l Bon Samarità.

                                   Cal insistir en l’espiritualitat sobre l’Esperit Sant, probablement un dels nostres dèficits més grans. I és Ell qui ens farà cristians de veritat. Veniu, veniu Esperit Sant i ompliu d’amor els nostres cors. “Que la vostra beguda sigui l’Esperit Sant”, diu Pau. Dóna’ns l’esperit de servei i una bona base d’esperit d’oració. Dóna’ns la intel·ligència del cor per aprofundir i entrar en sintonia amb els valors de l’evangeli. Només cal agafar el salm responsorial d’avui i deixar-s’hi perdre.


            Diumenge XVII de durant l’any, 28 de juliol de 2013.  Barcelona