Homilia del diumenge 23/03/2025

                          LA  CONVERSIÓ  DE  LES  RELACIONS

                        :                      Les coses, no diguem les persones, que perduren són les que valen. És allò que llegim a una aclamació de la Missa d’entre setmana: “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu , i donen fruit amb perseverança”, tant en consonància amb l’evangeli d’avui: esperarem nova oportunitat per veure si l’arbre dóna fruit finalment.  Estem endinsats quaresma endins, intentant de trobar el camí entre maleses i entrebancs, tot ens és èxode i ens ressonen les admonicions de Pau als corintis relatant com tots, tots els israelites al desert gaudien dels dons del Déu que salva i no obstant això a mig relat Pau ens surt amb aquest furtiu i malenconiós malgrat tot, que tot i essent tan humà en el fons, arriba a esdevenir inhumà i amb una coda d’advertiment tot plegat : “Tot això que els succeïa era un exemple i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres ja que els segles passats s’encaminen cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure”. També en l’evangeli tenim una paràbola que ens alliçona de que estem en temps afegit, d’espera i de bonificació misericordiosa, a fi de saber aprofitar les oportunitats de redreçar les coses i fer la farina fina i plana, en definitiva portar conversió que és el gran propòsit general quaresmal: Així ho aclamem abans de la proclamació de l’evangeli: “Convertiu-vos, diu el Senyor, que el Regne del cel és a prop”. Estem també cercant pistes d’aterratge entre les 155 propostes que el Sínode ens ha posat a mans i ara és la proposta que ens hem fet de cara a aquesta setmana d’encetar la segona part del Document Final que respon per títol “La conversió de les relacions”.  Capítol interessant per demés, perquè en les relacions ens hi juguem tot el  que som i valem. La persona humana és un projecte de creixement que s’obre camí exercint la capacitat d’establir lligams estrets i perdurables amb tot reclam d’alteritat. Àdhuc en l’altre ens trobem a nosaltres mateixos en la millor versió millorada per mor o gràcia de l’altre, precisament. Per a nosaltres el lema de Jesús el tenim com un axioma vital; “Per l’estimació entre vosaltres tothom coneixerà que sou deixebles meus (Jn 13, 35) “El desig de relacions més autèntiques i significatives no només expressa l’aspiració a pertànyer a un grup cohesionat, sinó que correspon a una profunda consciència de fe: la qualitat evangèlica de les relacions comunitàries és decisiva  per al testimoni que el poble de Déu està cridat a donar en la història. Per tal de ser una Església sinodal, és necessària, una autèntica conversió relacional. Hem d’aprendre de nou de l’Evangeli que la cura de les relacions no es una estratègia ni l’instrument per a una major eficàcia organitzativa, sinó que és la manera com Déu Pare s’ha revelat en Jesús i en l’Esperit. Quan les nostres relacions, malgrat la seva fragilitat, transparenten la gràcia de Crist, l’amor del Pare, la comunió de l’Esperit, nosaltres confessem amb la vida la fe en Déu Trinitat. És als Evangelis on hem de mirar per traçar el mapa de conversió que se’ns demana, aprenent a fer nostres les actituds de Jesús. els Evangelis ens “el presenten constantment escoltant les persones que el troben pels camins de la Terra Santa. Ja fossin homes o dones, jueus o pagans, mestres de la llei o publicans, justos o pecadors, captaires, cecs, leprosos o malalts. Jesús no va fer fora ningú sense aturar-se a escoltar i sense entrar en diàleg”. “L’obertura al món permet descobrir que en cada racó del planeta, en cada cultura i en cada grup humà, l’Esperit ha sembrat llavors de l’Evangeli. Aquestes donen fruit en la capacitat de viure relacions sanes, de conrear la confiança mútua i el perdó, per vèncer la por del diferent  i de crear comunitats acollidores, de promoure una economia atenta a les persones i al planeta, de reconciliar-se després d’un conflicte. A la comunitat cristiana tots els batejats estan enriquits amb dons a compartir cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l’única crida baptismal a la santedat i a la missió. Amb una adequada pastoral vocacional, estem cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions”. Els enviats amb missió demanen a l’Església que no els deixi sols, sinó sentir-se enviats i sostinguts. Demanen de ser nodrits del pa de la Paraula i de l’Eucaristia, així com dels lligams fraterns de la comunitat. Demanen que es reconegui el seu compromís com  capaces d’allò que és: acció d’Església, no una opció privada. En una Església sinodal missionera, sota el guiatge dels seus pastors, les comunitats seran  capaces d’enviar i donar suport als qui han estat enviats. La missió implica tots els batejats. La primera tasca de laics i laiques és d’impregnar i transformar les realitats temporals amb l’Esperit de l’Evangeli.

                                               En resposta a les necessitats de la comunitat i de la missió, l’Església al llarg de la seva història ha creat alguns ministeris, diferents del ordenats. Aquests ministeris són la forma que assumeixen els carismes, més  quan són reconeguts públicament per la comunitat i per aquells que tenen responsabilitat de guiar-la, i es posen al servei de la missió de manera estable. Alguns estan dirigits més específicament al servei de la comunitat cristiana. Són especialment rellevants els ministeris instituïts, tenen tot un ritual propi i són les anomenades ordres menors: hostiari (vetlla per donar acolliment als qui freqüenten les Eucaristies o altres aplecs de la Comunitat), lector, acolit: serveis més directament en relació amb l’Eucaristia. A aquests cal afegir amb una clara visió enriquidora tota una sèrie dels no instituïts amb gran creativitat, assumint serveis complementaris. Són citats: el ministeri de coordinar una petita comunitat eclesial, de dirigir la pregària de la comunitat, d’organitzar accions caritatives, el de catequistes, el de substituir en llocs de culte l’absència de sacerdots, també resulten directament dels desenvolupament de les sessions sinodal el ministeri de l’escolta i de l’acompanyament, Acaba el número 78 amb aquest reclam creatiu: “Els contextos locals on més se senti aquesta necessitat podran promoure una experimentació i elaborar possibles models sobre els quals discernir”. Estem tots cridats a tenir visió eclesial i creativitat per anar sembrant ministeris vàlids per una millor organització i tenir un sentiment de que estem cridats a ser resolutius i previsors i provisors en les activitats normals d’aplec i de sintonia amb el carisma que tenim tots els batejats. La parròquia és també “nostra”. Sapiguem estar a l’altura que el sínode ens demana per donar amplitud de visió i de compromís, responent als tres puntals de l’Església del nostre temps: comunió, participació, missió. Som-hi, nosaltres, poble de Déu! i poble d’una humanitat renouera! i que sàpiga tenir i donar respostes adients a les necessitats del nostre moment present. La quaresma aquest any té aquestes connotacions eclesials: per una Església sinodal missionera i misericordiosa. Seguirem oberts a tot ulterior aprofundiment i compromís. “Senyor, dirigiu els cors dels vostres fidels i concediu-los, amatent, aquesta gràcia: que perseverin en l’amor a Vós i al proïsme”. I una vegada més fem ressonar l’aclamació abans de l’evangeli i amb versió sinodal: Convertiu-vos, diu el Senyor, que el Regne de l cel és a prop”

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Quaresma, 23 de març del 2024, any sant. Sabadell 

Homilia del diumenge 16/03/2025

                                   EL  COR  DE  LA  SINODALITAT

                                               Així es presenta la primera de les cinc parts en què està dividit el Document final de la Sinodalitat acabat de fa poc i que el papa Francesc ens l’ha posat a prova de discerniment per anar trobant concrecions i aterraments que ens donin la certesa de que s’ha treballat a fi de promoure una vertadera renovació eclesial que la puguem viure de prop i que ens porti a l’enunciat precís d’aquesta primera determinació de rejoveniment eclesial, a començar per la base dignificada de nosaltres com a poble de Déu, d’acord amb la Constitució sobre l’Església. Després de fer ressaltar que aquí hi  ha l’ànima i el vertader esperit (en diu Cor) de la sinodalitat, l’explicita, dient significativament: “Cridats a la conversió per l’Esperit Sant. De l’Esperit Sant ja el vàrem posar com el ver protagonista del Sínode i ara ho recentra tot en la conversió personal i també –cal  no perdre-ho ja mai més de vista perquè som aplec, som comunió, som Església, som corresponsables en tot i per tot, això sí -segons carismes i ministeris diferents i complementaris-, cadascú responent a la seva pròpia i personal vocació o crida. Cal posar en consideració que en tots els cinc apartats hi campeja l’expressió de “conversió”. L’actitud de convertir-nos cal que la posem en pràctica en el sentit etimològic de con-versió, com-versus. No en funció dels nostres pecats com n’estem habituats des de menuts en què privilegiàvem la confessió i no la re-conciliació o bé, encara més, el canvi d’orientació envers com ens deia la col·lecta del diumenge passat -i va de repàs!: “Concediu-nos que, celebrant cada any l’exercici sagrat de la Quaresma, progressem en el coneixement del misteri de Crist i el visquem amb més plenitud”. Tot centrat, o com diria Teilhard sobrecentrat en l’aprofundiment i coneixença per “tracte i per freqüentació” del misteri de Crist, Déu i Home veritables. Tota predicació des de les primeries apostòliques s’ha basat en un versus, un acarament, un emmirallament, un pouar en el Cor de Crist com ens demana darrerament el papa Francesc en el seu  document sobre “L’amor que ens té. Dilexit nos” on parla del Cor de Jesús, com a bon jesuïta que és.  Ja ho sabem de sobres que sense Pasqües, de Resurrecció i de Pentecosta, no valen substantivament gaire res les nostres quaresmes, massa centrades en nosaltres. He fet al·lusió  a Teilhard i serà bo de posar les tres accions que porten a maduresa: descentrar-nos, centrar-nos i sobrecentrar-nos. Del narcisisme a l’oblit de les nostres actituds, al trobar el millor de nosaltres en els altres, fins arribar a posar-nos en actitud de recepció de la gracia, donant-li la primacia de gestió nostra, portats per l’Esperit...  

                                               Avui descobrim el sobrecentrament precisament en la Trans-figuració de Crist en el Tabor i en el que significa la nostra personal transfiguració en la seva. La Creació ens va fer admirablement semblants al Pare que ens creà. La nostra transfiguració, més admirablement encara, com a semblança a Crist, ens obren els àmbits de renovellament personal i comunional. A això tendeix quaresma i  sinodalitat. Un versus- cap al misteri de Jesús: primera fita conressuscitats en Crist i segona santificats per l’Esperit Sant. Quina excel·lent quaresma no seria si apuntéssim, focalitzéssim, enfoquéssim vers- el Pare i el Fill moguts per l’Esperit Sant de Déu! La gran novetat d’aquest sínode fou formar petits grups de treball a l’entorn d’una taula rodona, allí veient-se les cares i dialogant, discernint, consensuant les propostes a estudiar amb la metodologia que anomenaven “Conversa en l’Esperit”. Això: conversar amb el sentit una vegada més de con-versar mútuament. Parlar, escoltar-se i ponderar les aportacions de cadascun dels membres de taula, tot donant prioritat a l’escolta de l’Esperit Sant en reiterats moments de pregària i també en conversa i diàleg amb els diferents membres de la taula. Passo a diferenciar els passos a fer en l’escatir un tema que es proposa a dialogar a fons per gràcia! Això ho proposa un que dirigeix tot el procés. Una vegada proposat el tema a discutir es fa un silenci i tothom pensa què podrà dir en un segon moment en que tots s’escolten mútuament deixant parlar lliurement, sense interrompre. Altra vegada uns moments de silenci a l’escolta espiritual, ponderant el què s’ha dit. Altre torn per ponderar allò que ha sortit en la roda anterior i centrar-se en allò que un considera més encertat de tot l’aportat. Altra volta silenci i deixar que l’Esperit insinuï les derivacions d’allò millor que s’ha escollit com a consens de grup. És el moment de sistematitzar tema i derivacions pràctiques. Es requereix un que faci de secretari de grup i que presenti les conclusions del què s’ha esbrinat i concordat. Evidentment que això només és mètode vàlid per a moments en què es demana una solució raonada i concordada d’una cosa fonamental. Aquesta metodologia es va utilitzar en diversos moments de les plenàries a Roma.

                                               “L’esperit sinodal exigeix l’exercici del discerniment, en l’escolta de l’Esperit Sant, en una recerca comuna de la veritat, de la voluntat de Déu per avui, mitjançant un diàleg honest, estant atents per a captar-, estant atents per a  assumir “què diu l’Esperit a les Esglésies” (Apocalipsi 2, 17).

                                               Sintetitzant: preparació personal: Tema a aprofundir en un temps de silenci i oració. En un segon temps: aportació personal i escoltar les aportacions dels altres. En silenci es fan els “ressons” de tot l’aportat per tots i nova roda per veure què és el que es consideri més adient. Nou espai de pregària i passar a la construcció junts i  sistematitzar idees-força i propostes d’acció.

                                               Aquest és una manera disciplinada i d’escolta subliminal de l’Esperit: dialogar, en un ambient de pregària, d’escolta mútua i de consensuar el millor que s’ha il·luminat entre tots i arribant a allò que es digué en el primer “Concili”, el de Jerusalem: “Ens ha semblat a l’Esperit Sant i a nosaltres”. (Fets 15, 28)

                                               Fa notar la sacramentalitat del Poble de Déu, essent el Baptisme el fonament de la vida cristiana perquè introdueix la connotació de que “el bateig és el fonament de la vida cristiana perquè introdueix tothom en el do més gran:  ser fills de Déu: és a dir partícips de la relació de Jesús amb l Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat donada per igual a cada persona que ens fa re/vestir (trans-figurats) de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de cristià, que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa caminar junt com a germans i germanes”. (número 21 del doc). Bé podríem dir que és el momentum, dins de tota l’Església, del laïcat. D’ells en parla el Vaticà II en els dos grans capítols: el segon quan ens con-forma a tots: jerarquia i membres del poble sant en el capítol  de la constitució sobre l’Església, antecedent al de la Jerarquia (visió renovada i profundament eclesial: tots germans i germanes en peu d’igualtat i en comunió sinodal) o el quart que versa sobre qui és laic i el paper que els pertoca com a “comunió. participació i missió”, diguem-ho sinodalment! A plena significació i compromís de saber-se’n i d’actuar-hi com a crida i vocació i com a plural servei o ministeri. Mireu que abans de parlar-ne per extens posa aquesta nota més que enigmàtica!: peculiaritat (com si volgués dir: atenció que n’hem de dir de ben i ben grosses!) Aquests números els hauríem d’escatir amb una gloriós “Moment de l’Esperit” No n’hi ha per menys, us ho ben dic! Per coronar-ho tot va precedit del capítol cinquè amb aquest per nosaltres gloriós epígraf: Universal Vocació a la Santedat en l’Església (recordeu com ens vam avançar començant per l’estudi de Francesc “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, de tan per nosaltres benvolguda memòria!) No estarà de més, quan tenim més bones notícies sobre la seva salut, raó per la qual volem donar unes joioses gràcies per sentir-nos per ell escoltats i mimats!) Ja n’hi ha prou per avui, no sigui cas que ens ennueguéssim de tant adelerats  com anem...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de Quaresma, 15 de març del 2025, any sant.  Sabadell

Homilia del diumenge 09/03/2025

                                   ESPERIT  SANT  UNEIX-NOS

                                               A l’Eucaristia després de la Proclamació que fem del misteri de la Fe ens esplaiem fent un acte de fe en sintonia amb la Consagració, dient de cor: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús”, seguit del prec: “Concediu-nos que, els qui rebem el Cos i la Sang del vostre Fill, plens del seu Esperit Sant, siguem en Crist un sol Cos i un sol Esperit”.

                                               Aquesta Quaresma us vaig dir que la volem viure en consonància i sintonia amb l’Esperit Sant que s’ha fet present d’una manera reiterada en el Camí sinodal des de la invitació que el papa Francesc (a qui desitgem ben de cor que Déu ens el mantingui en salut per més anys!) ens va fer i que manté una vegada i altra. En la Nota d’acompanyament que obre el llibret que us he fet a mans i que desitjaríem –us vàrem dir diumenge passat- que el promoguéssim com a llibre de text durant tota la Quaresma, només encetar-la, ens diu: “En els diferents moments del Camí sinodal que vaig iniciar l’octubre de 2021, ens hem posat a l’escolta d’allò que en aquest moment l’Esperit Sant diu a les Esglésies”. La cita continuada de l’Esperit Sant sobre l’acció que incentiva l’Església ecumènica en el desenvolupament de les diferents sessions sinodals hagudes, es deixa notar de pertot. Així llegim: “Deixant-nos il·luminar per l’Esperit Sant, tota l’Església ha estat cridada a llegir la seva experiència i a identificar els passos a seguir per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li ha confiat”. I conclou amb aquestes paraules de benedicció, amb aquest desig final-principi: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest Camí. Que Ell, que és l’harmonia, continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb l’Espòs (LG 4). Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (Ap 22, 17).

                                               Al llarg de la Introducció ja en el cos de les conclusions m’ha vingut la intuïció d’una manera indeclinable que estem davant d’una intervenció de Déu, semblant a l’atreviment que tingué Joan XXIII quan incoà inesperadament -un vertader cop de timó de l’Esperit- el Concili Vaticà II que l’anomenà una vertadera “Pentecosta”. La durada inusual de la preparació, la participació de tota l’Església universal i les dues sessions sinodals a Roma, i ara en comprometre’ns a portar a la primera pràctica en qualitat d’experimentació i en deixar establertes més de deu comissions per aprofundir i establir per a tota l’Església universal concertacions de màxima volada. Ja en la mateixa benedicció de la cendra –aquest Dimecres passat- demanaven “a fi que, pel Camí de la Santa Quaresma, arribem amb l’ànima pura a la celebració del misteri pasqual del vostre Fill”. La Quaresma mira vers la Resurrecció, i encara més, a la vinguda de l’Esperit Sant, que ens el donà Jesús ressuscitat, com a do per la vitalització permanent de l’Església naixent. En la col·lecta d’aquest diumenge primer, preguem: “Concediu-nos que celebrant l’exercici sagrat de la Quaresma, progressem en el coneixement del misteri de Crist i el visquem amb més plenitud”. El misteri de Crist engloba Passió, Resurrecció i Pentecosta. Bo i posats ja en Camí quaresmal, en les col·lectes que van esmaltant el curs quaresmal, ens trobem amb aquesta petició: “Senyor preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi”. Per Crist Senyor nostre.

                                               Els encapçalaments de les cinc parts en què està dividit el text aprovat són presos de citacions de resurrecció; i a l’última de Joan (20, 21-22): “Com el Pare m’ha enviat, també Jo us envio a vosaltres”. Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant”. Així acaba tot aquest treball sinodal. I ara que la Quaresma ens invita a caminar ho volem fer sinodalment, apuntant la Quaresma fitant la Resurrecció i l’arrodoniment amb la Vinguda de l’Esperit. Hi veig una oportunitat única en entrar amb la pedagogia sinodal a amarar-nos de la “unció de Resurrecció i de l’Esperit Sant” que té una presència abassegadora en les determinacions sinodals. Només com a complement de confirmació, en la intervenció a la primera intervenció del papa a l’aula Pau VI el 2 d’octubre del 2024  -que la trobareu al final del llibret- he anotat que l’Esperit Sant és citat 15 vegades. No em direu que el protagonista de tota la “volada” de tot el Sínode no sigui la presència i acció de l’Esperit Sant en l’Església. I encara vull portar a col·lació que a l’Evangeli del primer diumenge comença així: “En aquell temps Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, escomès pel temptador... Veieu per quantes raons hem iniciat el treball sinodal amb la primera provisió de llegir les 155 propostes i mirar de treure’n creativament tantes possibilitats, que no precisen validació més enllà de la que en aquest grupet de missa de dotze a la Puríssima podem suscitar per mirar de fer que la nostra Missa vagi obrint-se sinodalment a determinacions perfectament vàlides i possibles.

                                               Deixem per una altra ocasió per parlar d’una metodologia que es va usar sovint amb la denominació de la “conversa en l’Esperit”. Això que fou pràctica habitual en les reunions a Roma requereix una més llarga explicació.

                                               Ara només em plauria que entréssim en una revisió d’allò més elemental sobre l’Esperit Sant en el nostre viure i conviure com a cristians. No s’escau ara de fer una pneumatologia, tot un tractat sobre l’Esperit Sant. Només us transcriuré la referència a l’Esperit Sant en el número 4 de la Lumen Gentium: Títol: “L’Esperit Sant, santificador de l’Església”. “Consumada l’obra que el Pare va encomanar de realitzar al Fill, sobre la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar indefinidament l’Església i per a fer que d’aquesta manera els fidels tinguin accés al Pare per mitjà de Crist en un mateix Esperit. Ell és l’Esperit de vida o font d’aigua que brolla fins a la vida eterna, per qui el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti llurs cossos mortals en Crist. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoni de la seva adopció com a fills. Guia l’Església vers tota la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la dota i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l’embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l’Evangeli rejoveneix l’Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. En efecte, l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine”. I així tota l’Església apareix com un poble reunit en virtut de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               En la profusió de dades del Vaticà II, les que fan referència a  l’Esperit Sant consagren una vegada més l’Esperit Sant com a protagonista, conductor, coaching, fomentador, advocat, introductor, unció, santificador, dolç hoste del cor, foc, promotor, Torsimany. Emperò tota la seva acció és des de l’interior del cor i de l`anima. És el mateix Esperit de Crist que crida a espiritualitat (contemplació) i que dóna el gran to, únic, als treballs haguts i per haver del Sínode. Gràcies i som-hi!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge primer de Quaresma, 9 de març del 2025   Sabadell           

Homilia del diumenge 02/03/2025 i Dimecres de Cendra 05/03/025

                          CLOENDA,  INICI  QUARESMAL

                                               Tant la cloenda dels vuit primers diumenges de durant l’any com l’inici de la Quaresma que la tenim a les portes d’aquest dimecres de Cendra, totes elles les veig esclarides i fortament motivades per un Sínode que amb el Document final que conté les 155 conclusions i que porta per títol Per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió. Aquest esdeveniment singular ens demana audiència, saber discernir la crida que ens fa el Crist, per conducte de l’Esperit Sant que comprometen l’Església, ara i ara mateix! per mor de no perdre temps-kairós, i de que ens impel·leix a possessionar-nos (empoderar-nos) en les invitacions que amb una certa urgència ens fa a tall de compromisos concrets l’Esperit Sant mateix... A semblança del que volia el recordat papa Joan XXIII envers l’incoat per ell mateix com una sorpresa descomunal, el Concili Vaticà II,  és a dir, obrir els finestrals de l’Església en totes les modalitats i llocs, per tal d’airejar-nos i deixar que el vent s’emportés allò de caduc, de petrificat, i de posar-nos de ple en les urgències dels moments històrics que vivim, això és: la urgent contemporaneïtat (!). També em permeto citar, com a complementarietat, l’expressió de pelegrins d’esperança, tal com ha escrit el papa Francesc recentment, per a qui demanem que el Senyor ens el deixi en actiu encara uns temps llargs més. Ara ens ha fet el prec, i -més encara- la urgència de posar en pràctica creativament els determinis del Sínode, acabat de fa unes setmanes. És i seria posar al dia el que feu Jesús acollint uns deixebles perquè anessin amb ell, formant una primera experiència de sinodalitat (fent camí junts) pels poblets de Galilea, a fi d’involucrar-los en l’evangelització, entrenar-los a fer serveis en bé de la bona gent de la seva terra, fent primer –això, sí- l’experiència d’obrir-se a una vivenciació fonda de Déu, com la visqué Joan –l’estimat especialment pel Mestre- i després irradiar-la testimonialment. En ells, col·legialment, es van posar en marxa el tríptic de comunió, participació i missió. No és pas fora d’osques pensar que les realitats viscudes del grup permanent de deixebles de i en Jesús, porti a dir que la sinodalitat és constitucional en l’Església, com ho proclama vàries vegades el mateix text del Sínode.

                                               Faríem bé d’adquirir el Document de les propostes finals, votades i sancionades pel papa Francesc que ens fa el “retorn al Poble de Déu de tot el que ha madurat  al llarg d’aquests anys, a través de l’escolta i del discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió”. “El Document final conté indicacions que, a la llum de les seves orientacions de fons, ara ja poden ser aplicades, tenint en compte els diferents contextos, del que s’ha fet i del que queda a fer per aprendre a desenvolupar cada vegada millor l’estil propi de l’Església sinodal missionera”. Les connotacions referides a la vida personal i comunitària estan preses en gran mesura de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II i fan d’aquest Sínode com un perllongament de les predeterminacions conciliars i venen a ser com un nou intent d’assumpció del seu estil de veure, pensar i actuar, redibuixat amb una nova metodologia, pretesament participativa de tots els batejats, conscients de la gràcia sacramental que ens és infosa en el baptisme que ens constitueix com a poble de Déu: per la conversió explícita que suposa en línia immersiva amb l’estil evangèlic de la Paraula de Déu, fets deixebles de Jesucrist, viscut com a tracte i contacte permanents en una experiència de fe meravellada i joiosa, d’esperança tenaç i batallera i obrint escletxes a la civilització de l’amor com a motor, determinació, viscut com a gràcia rere gràcia. 

                                               Seria oportuníssim aprofitar la Quaresma d’aquest any sant promovent una lectura comentada en uns petits grups o comunitats suscitades “ad hoc”, de tal manera que en poguessin sortir d’aquesta primera experiència de formació i d’assumpció de les línies que conformen les claus de fons o línies mestres del Document, la pretensió del qual no és tenir (!) un nou document perdut en les lleixes ignorades del traster o més benignament en el despatx parroquial, sinó per fer-lo llibre de text pastoral; més m’atreviria a dir: comentar-lo en les homilies d’aquests dies, tant de debò! Fer-lo accessible a tot batejat (poso batejat per la insistència en anomenar-nos així personalment en el text del Sínode, així com també parla comunitàriament amb la designació de “poble de Déu”, com va fer senyaladament de tota l’Església en el Vaticà II en la Constitució sobre l’Església Capítol segon. Gran novetat conciliar, gairebé per estrenar, poc menys!

                                               Cal advertir que no és un document que es perdi en abstraccions o en precisions dogmàtiques, ni ordenacions canòniques, ni moralistes, va molt més enllà, cerca un nou model de viure-conviure eclesials, que aprofundeixi en el que som, no com a “objectes”passius d’un adoctrinament, sinó com a subjectes que prenen consciència de que avui som cridats sinodalment (caminar junts!, pelegrins d’esperança!) empesos per l’Esperit Sant com ho foren les primeres comunitats apostòliques, cridades a conversió (de veres i a fons!), renouers en les relacions, amb processos oberts al diàleg i al discerniment pastoral, a descobrir quin és el meu carisma (servei determinant al servei del bé comú eclesial), i preveure les possibilitats de ministeris a exercir, atents a la crida vocacional i a “anar a missioner improrrogablement als àmbits concrets on testimoniar l’evangeli de Crist i de l’Església i de i per cada batejat... Si tot això no es posa eclesialment en “sortida”, com ens demana el papa Francesc que ja utilitza i ens sorprèn agradablement amb aquesta expressió per encoratjar-nos, amb un esplèndid “nosaltres” (ell un de més!) que enamora i ens fa més deixebles que mai!, si tot això és només com una campana que dringa, haurem perdut l’ocasió “del segle” i ja podem retirar-nos als confins dels qui senten com plou fora i nosaltres seguint repapiejant en els butacons de la sala d’estar a caseta a veure plataformes i sèries repetitives. Passiu bé, senyors meus i senyores meves. Ja ens veurem quan s’acabi la pel·lícula on nosaltres som protagonistes. Amén, Jesùs!

                                               Qui s’apunta i vol discretament anar a totes, les totes possibles? Moment històric dels que es donen molt de quan en quan, si voleu donar crèdit a les meves asseveracions. Pensem que a l’Església hi ha hagut una mobilització de quatre anys i estem a les portes de poder veure’ns diferents i ben millorats, a l’estil nou propiciat per la posada en pràctica de les expectatives del papa Francesc, a qui saludem ben afectuosament, encara que només sigui en pregària! Comencem amb bon peu una quaresma que pot esdevenir un fet de transcendència personal i usem aplicant-nos amb ganes les denominacions sinodals renovades i plenament verídiques com a batejats i com a laics del Poble de Déu. Per molts anys, “ben curulls i a  vessar”.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VIII de durant l’any i Dimecres de Cendra, 2 i 5 de març del 2025  Sabadell

Homilia del diumenge 23/02/2025

                                 DÉU  COMPASSIU  I  BENIGNE

                                               Això ho diem del Pare que ens mira com a fills, estimats en el seu FILL estimat (recordeu que la veu del Pare ho va declarar i proclamar  en el Baptisme al Jordà i va tenir una revalidació en la Transfiguració en el Tabor), això mateix em plau de dir-ho amb tota la capacitat d’afirmació de l’Esperit Sant, citat i ennoblit pel papa (a qui desitgem que ens acompanyi uns altres anys més per acabar d’assimilar les seves intervencions, moltes d’elles sorprenents, com feia temps que no en sentíem!). Ara em referiré a tres documents recents que em demano a mi de ser-ne seguidor agraït, que ja els hem començat a dilucidar i a entrar-hi “al mode i estil nou: sinodal”. Ja ho hem iniciat en una Eucaristia d’un lloc determinat, promovent com uns deures-opcionals a fer, ara estem entrant en el recent: PER UNA ESGLÉSIA SINODAL: COMUNIÓ, PARTICIPACIÓ, MISSIÓ (Document final) consistent en reflexionar uns punts concrets i que, seguits diumenge a diumenge, anem puntuant sostingudament tot el document. Ho promovem a tots els assistents, intentant que tinguin a casa el document que anem seguint  i a més a més amb un grupet que ho vulgui ens reunim un quart d’hora després de Missa, només per veure’ns, per estimar-nos en el fet ja més personalitzat de trobar-nos i retrobar-nos. Allí fem una pluja d’idees, preguntes/respostes sintètiques, amb usura del temps, anant al gra i satisfactòriament per la constància en anar fent entre tots (participació) una parròquia a l’estil sinodal que vol caminar junts en el misteri del Crist que ens ha aplegat com a batejats que prenem consciència de ser-ho i de “voler-ho ser” i amb ganes de saber-ne més per la satisfacció de que ser batejat és per nosaltres el valor primordial del nostre viure i conviure per mostrar en nosaltres la credibilitat de ser el que som i volem ser més i més.

                                               Vàrem començar després de Nadal i ho vàrem iniciar amb el document Alegreu-vos-en i proclameu-ho que és una descortesia(!)no haver-lo llegit encara; i que és una invitació del papa a prendre consciència que per vocació i unció baptismal i de confirmació tots som invitats a esdevenir “sants” (no de pedestal i sense corona) sants dels que avui necessita el món d’ara allunyat, secularitzat, si m’ho permeteu dir-ho sense ganes d’ofendre ningú: pa-ga-nit-zat. El papa es lamentava que li diguessin que sempre parlava només dels pobres i de la justícia i de la pau i que no invitava a ser pietosos (no en el degradat sentit d’abans!) ni a ser cristians de veritat. Ell va dir, modestament, si no havíem llegit encara aquest document. Va ser una experiència vertaderament il·luminadora, llegiu-lo i m’ho sabreu dir. És els sants d’avui, amb una santedat accessible, no la de ser bones persones, que ho hem de ser per dignitat humana, sinó afegint-hi les característiques que ell en diu: domèstiques, portats per la gràcia de ser persones obertes a Déu i que donen gràcies per veure que ens perdem les ocasions de fer el bé als altres com uns bons samaritans que acullen, que fan el bé, estant atents als petits serveis que ens podem fer en el tram tram de cada dia. Hi fa un comentari en el document sobre les benaurances que fan delir de tan fàcils i tan transcendents, una autèntica descoberta i invitació amorosa a estar més pendents dels altres que de nosaltres mateixos. Feu-ne l’experiència i no cal que em digueu que la cosa “va a missa”. Després vàrem seguir amb el decret sobre l’any Sant que tothom té a casa i que l’anirem desenvolupant tot al llarg del 2025. Feina, i noble, que ens ha posat en “la via sacra” d’Isaïes com a “pelegrins d’esperança, cristiana però, per no fer volar coloms. Ja hi tornarem al llarg de tot aquest Any de Gràcia. Ara hem començat les conclusions/ millor propostes, perquè tenen un sentit operatiu, novedós, el papa parla de ser creatius, en el sentit d’allò que el papa ho proclama de sentir (escoltar i gaudir en el sentiment/emotivitat) la veu de l’Esperit Sant, del que  Jesucrist ens va prometre abans de ressuscitar i ascendir vers el Pare. És la pregunta que fa l’Esperit a cadascuna de les primeres esglésies, narrades per Joan en l’Apocalipsi. Què ens diu com a comunitat, anava a posar com a col·lectiu, però he vist que traïa el tríptic del Sínode: presentat com a comunió-participació-missió. Tothom a l’Eucaristia tindrà el document de les propostes-conclusions-inicials per anar-les deixatant poc a poc, practicant el que se’n diu “la conversa en l’Esperit”: moment d’escolta què em diu l’Esperit Sant a mi en tot el meu viure-conviure, fent l’art de l’escolta, per després comentar-ho amb els altres pelegrins d’esperança, en una con-versa mútua, allò tan oblidat que se’n diu de tota la vida i en puresa en tots els diccionaris del món: dialeg. Agafo el que tinc a mà i diu: “Conversa entre dues o més persones. També conversa entre els personatges d’una obra teatral, d’un film, d’uns que es troben en ocasió d’un esdeveniment per conversar o prendre posició d’idees contrastants per aclarir-se mútuament. Parla també, /oh estetes!) del món harmoniós d’una composició musical en què dos instruments, dues veus es responen l’un a l’altre (oh, polítics de mala xeixa, oïu-vos, què dimonis i doneu-nos exemples de persones que ens representeu! Tots, més enllà de partits). També posa: Comunicació bidireccional entre dos equips informàtics. (aquí sí que m’hi perdo...) només a destacar això de comunicació (paraula interessant a retenir; i més encara bidireccional!). Estem a la “casa comuna”, domèstics de Déu per anar amarant-nos de veritat i de vida. Pau diu els que som ungits per l’Esperit Sant que hem d’obrar portats per l’Esperit. I els que s’hi atreveixin fruitaran el que és singular, el fruit de l’Esperit Sant perquè els engloba tots. Eh, que em permeteu de tornar-los a escriure perquè no se’ns oblidin?: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix, allò que en diem que ens fereix tant la nostra vista amb això de control... temperància” (Ga 5, 22-23). Comencem aquest diumenge. Són conclusions estimulants, proactives que les hem de dialogar havent estat amb conversa amb l’Esperit per veure com m’invita a descobrir el meu carisma propi i desenvolupar-lo ministerialment (paraula molt precisa que vol dir posar-se al servei del bé comú d’una manera personal i específica. N’anirem parlant setmana a setmana fins que harmonitzem una Missa sinodal, creativa i que sigui discretament “cridanera”.al estil sàlmic perquè les nostres eucaristies han de ser acollidores, plenes de vigor espiritual, que siguin testimonials, que peixin els nostres esperits.

                                               Farem referències més disteses sobre les lectures que aniria molt bé que ens les llegíssim prèviament a venir a Missa i que ens les haguéssim no dic, llegit, sinó pregat. Abans ens deien que no podíem combregat si no ens havíem abstingut de menjar, ara ens hauríem de comprometre a haver llegit en Paraula i vida o millor en “La Missa de cada dia”. Ja som madurets com a creients i hauríem de parlar no d’oïdes sinó per haver-hi dedicat uns minutets, cadascú sabrà què, com, quan i on i perquè i per a què: preguntes clares de que anem no a complir un precepte de l’Església, sinó que anem a, una més, multiplicació del pa transformat en l’EU-Xaristia.

                                               Avui tenim un gran exemple en David del que ens dirà Lluc a l’Evangeli: la seva versió del Sermó de la muntanya que, ara en Lluc en diuen del pla. Les invitacions són de categoria: almenys escoltem-les amb dignitat i diguem: Senyor ajudeu-me que no m’hi veig amb cor... Amb la vostra ajuda gratuïta i permanent m’hi aniré acostant poc a poquet i aniré veient si trobo algú que ja ha assimilat aquesta  pressa grossa d’estimar els enemics. Això segons l’evangeli va de summa cum laude. Començaré per aquelles constatacions a les que m’hi podria anar obrint de mica en mica. Si ens hi volem fer nosaltres perquè ens creiem què, fracàs segur. El referents són tres: el Pare que ens ha perdonat un munt de vegades. Jesucrist que el Pare ens l’envià perquè aprenguéssim d’Ell que és l’Anyell de Déu, estimat perquè va estimar-nos Tant! Superlatiu Diem al Glòria: “perquè Vós sou, l’únic Sant. L’únic Altíssim Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Nois, a esmolar-nos els instruments de lluita, demanem coratge i cantem: (és metàfora, com a mínim) el salm responsorial i  deixem-nos embolcallar per aquesta pregària doble: cantar és resar dues vegades, segons sant Agustí. Poc a poc decantem els mots essencials: “Estimeu els enemics (no et dic res!), beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. Una de més grossa: “Si algú et pega  a una galta, para-li l’altra (per aquí no puc, ho sento! Ja ho aprendràs al seu moment, per ara no toca,  més endavant). Si algú et pren una cosa no essencial, dóna-ho per donat. Aquesta va d’examen, atenció: “Feu als altres allò que ells us facin”. Ja veig que anem entrant a perdre-ns quan ens diran “Tal” com Jo us he estimat. Déu il·lumina la segona part: Sigueu compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu, doneu amb generositat. La imatge que ens porta l’evangeli em fa recordar quan les mestresses tornaven de l’hortet de casa amb el davantal ple, curull de peces de l’hort. Així poèticament hem d’estar davant de Déu: ningú guanya Déu en generositat: ens farà una mesura “atapeïda, sacsejada i curulla i més i tot: això és el “no va a más”, no sé com dir-ho: fins a vessar. Ai, Senyor, i, quins servents us heu “firat?”. Alguns, Senyor, ja han començat els seus carnavals, sense quaresma. Al país de Jauxa, disbauxa. No hi ha més! I aquest és el no-nostre, però que el tenim a tocar: sorolls, desmesura, dir-ne “animalades”, avui resulta ofensiu per mor dels que en morir els posen als testaments... Acabo de llegir al periòdic que tinc a mà en el QF(què fem?): ha començat la bogeria del Carnaval. Estiguem bons que no és pas fàcil...

P.  Josep Mª Balcells.

Diumenge VII de durant l’any sant, 23 de febrer del 2025   Sabadell

Homilia del diumenge 16/02/2025

                                        BENAURATS, BE(E)NAURATS

                                               El mateix títol ja em porta a la “tornada” de l’Evangeli d’avui que l’hem cantat moltes vegades i mai és sobrer tornar-ho a fer joiosament, perquè és la proposa com a “cànon de la santedat” senzilla però pregona, a començar pel propi papa Francesc que en el seu vademècum sobre la santedat entesa, aquesta, amb ulls d’Evangeli i amb ulls d’avui dia, que saben no veure, sinó mirar i endemés admirar les persones que ens haurien de ser referents o -si voleu- pals de paller perquè amb ells, elles, a la vora, es respiren sentors que tonifiquen, donen descans i inviten a una “resistència íntima” (Esquirol dixit), anar a contracorrent (en diu el papa) o bé a una “resiliència”, sostenibilitat, “parresia”, a la santedat, -diguem-ho clar i net-. El papa ens va escriure amb aquesta frase que surt al final com a colofó de les benaurances: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. (En llatí amb les dues paraules com comencen els documents eclesials, conciliars i sinodals: “Gaudete et Exultate”. En la part central del Document del papa Francesc s’hi donen uns senzills aterratges al dia a dia de les vuit benaurances que són com el clímax o l’epítom de la santedat que visqué Jesús i que varen veure els deixebles que acompanyaren i foren –millor- acompanyats per Jesús, Mestre, Profeta, “Guaridor” i Messies. Els volia a la vora, perquè convisquessin amb Ell. La convivència no traeix mai: som com són les nostres relacions domèstiques...

                                               Diu el papa: en el Capítol tercer del Document al·ludit: A la Llum del Mestre: “Pot haver-hi moltes teories sobre què és la santedat, abundants explicacions i distincions. Aquesta reflexió podria ser útil, però res no és més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera de transmetre la veritat. Jesús va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances (dues presentacions: la de Lluc: 6, 20-23: conté també malaurances, com ho veieu a l’evangeli d’avui); i les més arrodonides, les vuit que comenta el papa en el seu escrit que estan en (Mt 5, 3-12). Les benaurances “Són com el carnet d’identitat del cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “¿Com es fa per arribar a ser un bon cristià?: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el Sermó de les Benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el Rostre de Benaurat del Mestre, que som cridats a transparentar/endevinar en la nostra vida diària. La paraula “feliç” o “benaurat” passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si mateix, la vertadera felicitat”.

                                               A l’Antic Testament benaurat vol dir feliç. Abunda aquesta expressió i se’n poden comptar més de cinquanta. Són felicitacions. Se’n diuen “macarismes”. Sobre tot surten en llibres sapiencials: com qui felicités algú per ser i fer com és i fa. La salut/ació que fa l’àngel a Maria és Salve, Agraciada. Jaire, Plena de gràcia, salutació que és ensems felicitació, desitjos de que siguis feliç, que tinguis salut i benestar, que experimentis la joia, el goig de viure i de saber que Déu està en tu i sobretot en el germà. El papa al·ludeix al capítol de l’Evangeli de Mateu, el 25 després de les dues paràboles (la de les deu verges i la dels talents) que són un estímul a viure amb coneixement i responsabilitat tot el devessall de gràcia sobre gràcia que és el viure la santedat primordial a que està cridat tot batejat, posa una escena del suposat judici final. El papa en diu el Gran Protocol. És a dir, com serem judicats: versets del 31 al 46 que és el judici de les sorpreses tant pels benaurats, així declarats pel Jutge que serà el mateix Jesús com al Fill de l’home que dirà als qui seran admesos: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam i em donàreu menjar; o que tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vàreu acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a visitar-me. Llavors esclata la sorpresa: els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vàrem veure afamat, i et donarem menjar... ¿Quan et vam veure malalt o a la presó i et vinguérem a veure’t? El Rei els respondrà: “Us ho asseguro: tot allò que féreu a un d’aquests germans meus més petits, a Mi m’ho fèieu”. Ja ho sabem: tota obra de misericòrdia es comptabilitzada com una benaurança i és signe de santedat i mereix la millor valoració, perquè la misericòrdia “és el cor de l’evangeli”. (Hi va haver un any sant dedicat a les obres de misericòrdia i fou l’any 2015). Efectivament aquests versets 35-36 de Mateu al capítol 25 “no és una simple invitació a la caritat: és una pàgina de cristologia, que il·lumina el misteri de Crist”. En aquesta crida a reconèixer-lo en els pobres i sofrents es revela el mateix cor i rostre de Jesús, els seus sentiments i opcions més profunds amb els quals tot sant mira de configurar-se.

                                               Només per posar accents a cadascuna de les benaurances hi posaré uns comentaris, esperant que féu cosa semblant cadascú de vosaltres.

            1ª: Pobres -. Lliures de tot esclavatge admès per debilitat. No idolatrar res ni ningú. Alliberament  interior. Un cor de pobre que hi ha optat. La divisa del papa: ser pobres, vivint amb els pobres. ¿Quin són els pobres avui: nens, dones, aturats, desnonats

             2ª: Humils -. ¿Qui soc jo davant de l’Altíssim? ¿Què tens que no hagis rebut? Sóc de poble, vinc de pagès. Puja o millor baixa els graons de la teva genealogia aviat tocaràs terra. La millor humilitat és la mansuetud amb el nostre tracte. Senzillesa.

             3ª -.  Sé domèstic, ser de casa. No sóc dels que es perden anant d’ací d’allà. Saber fer costat. Ser “presencial”. Que et trobin sempre qui et busca. Admira les paraules que comencen per sim/patia, sin/tonia, com/panyia, em/patia. Tot el que fa ajuda a que no es trobin-se sols. Siguem corals. Fer companyia.

             4ª -.  Justícia per  tothom, començant pels més desiguals, per baix. Pa per a tothom. Com/partir el pa per justícia. Saber fer el modestperò efectiu, miracle de la multiplicació dels pans: Càritas, mans unides, ONG efectives. Que la dreta no sàpiga que fa l’esquerra. Com/panys. Pa/beguda accessibles

             5ª -. Misericordiosos. Tingueu pietat de nosaltres, pecadors. Perdonar i eradicar  les llavors tenaces dels rancors. Saber oblidar: sense oblit no hi ha perdó. El perdó donat mesura el perdó rebut de dalt. El cor no mesura, és o no és generós. Apropar-se

             6ª -.Nets de cor. Tenir ulls panòptics que acaronin i somriguin. Tant tens de netedat de cor com et brillen els ulls. Besa amb el cor. El mirar net troba transparents coses i persones. Siguem llum ni que sigui d’una espelma. Llum que il·lumina i escalfa.

             7ª -. Fes-me instrument de pau! Doneu-vos la pau. Sembradors de llavors de pau: acostar-se, mirar als ulls, escoltar, dialogar. Que et trobin a faltar quan no hi ets, perquè posaves avinença, serenitat, donar la mà: encaixar-la. Mans a les mans. Avui serà per a mi dia de “mans-obertes”. Fer lligams, embastar possibles amistats

             8ª -. Sàpigues “entomar”. Sigues positiu. Cada dia té els seus “destrets”, que no ens vinguin mai de nou. No dramatitzar situacions. Saber ser tu mateix quan vagin maldades, hem de saber ser estoics en el sentit de saber més excusar que no tirar pel broc gros. Contenció de paraules, gestos, saber “senyorejar” per damunt de tot. Equànime, si no magnànim.

                                               Estem fent una experiència de tenir un quart d’hora després de la Missa dominical per veure’ns de prop, per anar sabent noms de cadascun, per fer un diàleg sobre document eclesial i indicant els números sobre fer-nos preguntes i respostes, per aclarir conceptes i així anar puntejant els pensaments, volers, desigs, del que anem llegint o rellegint, subratllant, admirant, exultant, compartint emotivitats contingudes, en una paraula convertint-nos en una assemblea sinodal acompanyar-nos en el camí que fa cadascú, posant vasos comunicants entre nosaltres, 

P. Josep Mª Balcells.

16/2/25  Sabadell

Homilia del diumenge 09/02/2025

                                        GRÀCIA  SOBRE  GRÀCIA

                                               Avui, prenent peu i motiu de la Col·lecta que diu molt escaridament: “Déu, vetlleu bondadosament per la vostra família; protegiu-la i defenseu-la sempre, ja que només espera en la vostra gràcia celestial”. Una invitació a parlar de la gràcia que és la que ens és determinant per entendre el canvi de to i de nivell de vida a la que ens ha portat Jesucrist. I hem de començar pel mateix proemi de l’evangeli de Joan, que de sobres sabeu que m’encisa cada vegada més i millor. Diu Joan només encetar el seu Evangeli: són els versets 16 i 17, que fan així: “De la seva plenitud (la de Crist fet un de nosaltres i infinitament més, incomparable) tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. Sota aquesta nova manera de relació amb Déu ve gloriosament accentuada per la gràcia. Jesús ens ha estat el nostre Red-emptor (=comprador) i el nostre Salvador. La seva gràcia: favor, do, regal, obsequi, bondat. Noteu la rellevant diferència entre Moisès i el centrar-ho tot en la Llei i Jesús que obre la vivència, en la “Gràcia”, paraula nova, Pau la utilitza una enormitat de vegades, centrats sobretot amb les epístoles als Romans, les dues als Corintis, Gàlates i Efesis. Emblemàtic allò de que “d’allà on abundà el pecat, allí hi sobreabundà la gràcia”. “Ara impera la gràcia mitjançant  la justícia salvadora i ens porta a la vida eterna, per Jesucrist, Senyor nostre”. Així s’obre el capítol 6è que desclourà l’epígraf: “La nova vida en Crist. Ara hem de viure de la gràcia i per a la gràcia. Prou pensar en els nostres pecats que han quedat dissolts, cancel·lats, esborrats, rasats, esborrats, anul·lats, no sé com dir-ho. Jesús els ha assumit i desfets i ara només compta la graciosa bondat de Déu i això ens porta a viure en la excelsitud de la vida nova en Ell. Donem-ne gràcies com ho expressem en el Glòria de la Missa: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Visquem la novetat de vida. De fer-ho amb cor agraït ens portarà a viure tots els fruits de l’Esperit Sant (sabeu que hi tinc tirada: “Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix o temperància”). La nostra espiritualitat ha de ser deixar-nos portar per l’Esperit Sant. Allò de Pau arrodonint el què és la vida nova de Crist. Ho diu de meravella, Pau, que és el gran apòstol de la vida de la gràcia. Diu així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. I qui si no? Siguem agraïts sempre.

                                               Com que la nostra arrossinada manera de veure i viure encara està encallada amb la visió dels nostres mancaments, siguem lliures amb aquest pensament: És de ben nascuts donar gràcies per tot el que hem rebut i el que anem rebent. A Déu no l’interessen els nostres pecats, sinó que anem despertant a un viure agraciat, ple de la gràcia que ens eleva com ho deia Simone Weil: “La gravetat -que tira avall- i la Gràcia -que ens eleva-“. Tinguem confiança en Déu, (la més i millor que puguem!), que ens porti a tenir confiança en nosaltres mateixos; Déu ens atrau i venç les caigudes de tensió evangèlica que per presumpció pròpia ens portaria avall, però mirant Jesús Redemptor i Salvador ja tenim ultrançada visió. Si caus, demana perdó i gràcia per no tornar-hi i endavant: confiança per confiança. Dels “fiats” és el Regne del Cel.

                                               Com que de gràcia no en sabem massa, per prèdiques més de l’Antic Testament que del Nostre que és el Nou en Jesucrist, em sembla que farem bé de llegir un florilegi sobre la Gràcia que  el copio del  Catecisme de l’Església Catòlica, a veure si corregim dèficits i ens enriquim amb pensaments de gràcia. Agraciats, no hi ha més! Això és la novetat del Nou Testament. La que ens fa viure Jesús, dador de gràcia, en tot moment, si en som conscienciosos. Ell “genera” generosament gràcia sobre gràcia. És o no  és? La gràcia no és un “esborrador” per cancel·lar, “borrar” pecats, sinó un regenerador, un vitalitzador, un empelt en els sarments del CEP eclesial! Punt i final

                                               La gràcia de l’Esperit Sant té el poder de justificar-nos, és a dir, de rentar-nos dels nostres pecats i comunicar-nos “la justícia de Déu per la fe en Jesucrist i pel Baptisme: “la seva mort fou una mort al pecat una vegada per sempre, però la seva vida és una vida  per a Déu. Així també vosaltres tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en el Crist Jesús (Rm 6, 8-11)

-.Pel poder de l’Esperit Sant, prenem part en la passió de Jesucrist morint al pecat, i en la seva resurrecció, naixent a una vida nova, som els membres del seu Cos que és l’Església, les sarments empeltades al cep que és Ell, esdevenim participants de la naturalesa divina. Per això en aquells en qui habita l’Esperit són divinitzats.

-.La primera obra de la gràcia de l’Esperit Sant és la conversió que opera la justificació de Jesús al començament de l’Evangeli: “convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop”. Sota la noció de justificació hem d’entendre a més del perdó dels pecats l’acolliment de la vida de la gràcia, la infusió de les virtuts de la Fe, de l’Esperança i de la Caritat que ara operaran en el nostre esperit, oberts a les invitacions permanents de Déu, per do i gràcia. Tot obra de la misericòrdia activa de Déu en nosaltres. S’obre un diví “joc” d’amor entre Déu i nosaltres. Deixem-nos oberts i operatius i Déu farà la seva obra d’autor en nosaltres. L’Esperit Sant és el mestre interior, som lliures per a Déu. La raó última de la nostra llibertat és deixar-nos amb una “passiva activitat” perquè faci fruitar com a fruit la santedat i a la fi en serà la vida eterna, ja ara, en el moment present.

                                               La nostra justificació ve de la gràcia de Déu, és consistent, és la fluïdesa vital que podem percebre en el pensament, voluntat, emotivitat, actituds vitals. “És el favor, auxili gratuït que Déu ens dóna per poder respondre a la seva crida: arribar a ser (en creixent empoderadament) fills de Déu, fills adoptius, participants de la vida divina. La gràcia és una participació a la vida de Déu. Ens introdueix en la intimitat de la vida trinitària. Pel baptisme el cristià participa de la gràcia del Crist, Cap del seu Cos. Aquesta vocació a la vida eterna, gràcia santificant, deïficant és l’obra de la santificació personal. És un do habitual, una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu, d’actuar pel seu amor. Cal distingir la gràcia habitual, disposició permanent a viure i a actuar segons la crida de Déu i les gràcies actuals que designen les intervencions en el curs de l’obra de santificació. El mateix acolliment de la gràcia és ja una gràcia, una obra que propicia l’anar de gràcia en gràcia. La lliure iniciativa de Déu demana una apertura d’esperit perquè la voluntat amorosa tingui una resposta amorosa. És la gran aspiració a la vida obsequiosa a l’Amor que no ens faltarà mai. És la consciència de que a nosaltres ens tira, ens esperona a crear en el nostre entorn l’anomenada civilització de l’amor. Per Jesús viure és estimar, per Jesús només hem de tenir un mirada misericordiosa envers els altres. Mirar com mirava Jesús. Les aspiracions a la veritat, a la bondat, a la bellesa, a la unitat són gràcia del Déu nostre, entranyat, estem “embarassats” de Déu. La mateixa possibilitat de sentir, d’auscultar, de conèixer i de comprendre és fruit d’aquesta presència i acció de Déu. Hi ha gràcies d’estat: estàs casat, tens família, ten amics: tot això és presència i acció positiva de Déu en tu i els teus. Hi ha gràcies, vocacions de servei, són els carismes: cadascú el seu de present i pot ser que la gràcia ens en faci veure d’altres al llarg del camí de la vida. Les virtuts teologals són els nostres ulls per veure, són el nostre cor que estima el que la fe li fa veure. La sensibilitat, la tendresa, la bondat, l dolcesa, el goig i la pau que ens enfervoreixen.  Tot és obra de Déu nobiscum, l’en més inextricable. Els sants han forjat aquesta expressió que nosaltres només podem desitjar-la, que ens l’expliquin els que la viuen: Tot és gràcia. Qui més en sàpiga, més en diga.                  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V, 9 de febrer del 2024  Sabadell