LA CONVERSIÓ DE LES RELACIONS
: Les coses, no diguem les persones, que perduren són les que valen. És allò que llegim a una aclamació de la Missa d’entre setmana: “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu , i donen fruit amb perseverança”, tant en consonància amb l’evangeli d’avui: esperarem nova oportunitat per veure si l’arbre dóna fruit finalment. Estem endinsats quaresma endins, intentant de trobar el camí entre maleses i entrebancs, tot ens és èxode i ens ressonen les admonicions de Pau als corintis relatant com tots, tots els israelites al desert gaudien dels dons del Déu que salva i no obstant això a mig relat Pau ens surt amb aquest furtiu i malenconiós malgrat tot, que tot i essent tan humà en el fons, arriba a esdevenir inhumà i amb una coda d’advertiment tot plegat : “Tot això que els succeïa era un exemple i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres ja que els segles passats s’encaminen cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure”. També en l’evangeli tenim una paràbola que ens alliçona de que estem en temps afegit, d’espera i de bonificació misericordiosa, a fi de saber aprofitar les oportunitats de redreçar les coses i fer la farina fina i plana, en definitiva portar conversió que és el gran propòsit general quaresmal: Així ho aclamem abans de la proclamació de l’evangeli: “Convertiu-vos, diu el Senyor, que el Regne del cel és a prop”. Estem també cercant pistes d’aterratge entre les 155 propostes que el Sínode ens ha posat a mans i ara és la proposta que ens hem fet de cara a aquesta setmana d’encetar la segona part del Document Final que respon per títol “La conversió de les relacions”. Capítol interessant per demés, perquè en les relacions ens hi juguem tot el que som i valem. La persona humana és un projecte de creixement que s’obre camí exercint la capacitat d’establir lligams estrets i perdurables amb tot reclam d’alteritat. Àdhuc en l’altre ens trobem a nosaltres mateixos en la millor versió millorada per mor o gràcia de l’altre, precisament. Per a nosaltres el lema de Jesús el tenim com un axioma vital; “Per l’estimació entre vosaltres tothom coneixerà que sou deixebles meus (Jn 13, 35) “El desig de relacions més autèntiques i significatives no només expressa l’aspiració a pertànyer a un grup cohesionat, sinó que correspon a una profunda consciència de fe: la qualitat evangèlica de les relacions comunitàries és decisiva per al testimoni que el poble de Déu està cridat a donar en la història. Per tal de ser una Església sinodal, és necessària, una autèntica conversió relacional. Hem d’aprendre de nou de l’Evangeli que la cura de les relacions no es una estratègia ni l’instrument per a una major eficàcia organitzativa, sinó que és la manera com Déu Pare s’ha revelat en Jesús i en l’Esperit. Quan les nostres relacions, malgrat la seva fragilitat, transparenten la gràcia de Crist, l’amor del Pare, la comunió de l’Esperit, nosaltres confessem amb la vida la fe en Déu Trinitat. És als Evangelis on hem de mirar per traçar el mapa de conversió que se’ns demana, aprenent a fer nostres les actituds de Jesús. els Evangelis ens “el presenten constantment escoltant les persones que el troben pels camins de la Terra Santa. Ja fossin homes o dones, jueus o pagans, mestres de la llei o publicans, justos o pecadors, captaires, cecs, leprosos o malalts. Jesús no va fer fora ningú sense aturar-se a escoltar i sense entrar en diàleg”. “L’obertura al món permet descobrir que en cada racó del planeta, en cada cultura i en cada grup humà, l’Esperit ha sembrat llavors de l’Evangeli. Aquestes donen fruit en la capacitat de viure relacions sanes, de conrear la confiança mútua i el perdó, per vèncer la por del diferent i de crear comunitats acollidores, de promoure una economia atenta a les persones i al planeta, de reconciliar-se després d’un conflicte. A la comunitat cristiana tots els batejats estan enriquits amb dons a compartir cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l’única crida baptismal a la santedat i a la missió. Amb una adequada pastoral vocacional, estem cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions”. Els enviats amb missió demanen a l’Església que no els deixi sols, sinó sentir-se enviats i sostinguts. Demanen de ser nodrits del pa de la Paraula i de l’Eucaristia, així com dels lligams fraterns de la comunitat. Demanen que es reconegui el seu compromís com capaces d’allò que és: acció d’Església, no una opció privada. En una Església sinodal missionera, sota el guiatge dels seus pastors, les comunitats seran capaces d’enviar i donar suport als qui han estat enviats. La missió implica tots els batejats. La primera tasca de laics i laiques és d’impregnar i transformar les realitats temporals amb l’Esperit de l’Evangeli.
En
resposta a les necessitats de la comunitat i de la missió, l’Església al llarg
de la seva història ha creat alguns ministeris, diferents del ordenats.
Aquests ministeris són la forma que assumeixen els carismes, més quan són reconeguts públicament per la
comunitat i per aquells que tenen responsabilitat de guiar-la, i es posen al
servei de la missió de manera estable. Alguns estan dirigits més específicament
al servei de la comunitat cristiana. Són especialment rellevants els ministeris instituïts, tenen tot un
ritual propi i són les anomenades ordres menors: hostiari (vetlla per donar acolliment als qui freqüenten les
Eucaristies o altres aplecs de la Comunitat), lector, acolit: serveis
més directament en relació amb l’Eucaristia. A aquests cal afegir amb una clara
visió enriquidora tota una sèrie dels no instituïts amb gran creativitat,
assumint serveis complementaris. Són citats: el ministeri de coordinar una
petita comunitat eclesial, de dirigir la pregària de la comunitat, d’organitzar
accions caritatives, el de catequistes, el de substituir en llocs de culte
l’absència de sacerdots, també resulten directament dels desenvolupament de les
sessions sinodal el ministeri de l’escolta i de l’acompanyament, Acaba el número
78 amb aquest reclam creatiu: “Els contextos locals on més se senti aquesta
necessitat podran promoure una experimentació i elaborar possibles models sobre
els quals discernir”. Estem tots cridats a tenir visió eclesial i creativitat
per anar sembrant ministeris vàlids per una millor organització i tenir un
sentiment de que estem cridats a ser resolutius i previsors i provisors en les
activitats normals d’aplec i de sintonia amb el carisma que tenim tots els
batejats. La parròquia és també “nostra”. Sapiguem estar a l’altura que el
sínode ens demana per donar amplitud de visió i de compromís, responent als
tres puntals de l’Església del nostre temps: comunió, participació, missió. Som-hi, nosaltres, poble de Déu! i
poble d’una humanitat renouera! i que sàpiga tenir i donar respostes adients a
les necessitats del nostre moment present. La quaresma aquest any té aquestes
connotacions eclesials: per una Església sinodal missionera i misericordiosa.
Seguirem oberts a tot ulterior aprofundiment i compromís. “Senyor, dirigiu els
cors dels vostres fidels i concediu-los, amatent, aquesta gràcia: que perseverin
en l’amor a Vós i al proïsme”. I una vegada més fem ressonar l’aclamació abans
de l’evangeli i amb versió sinodal: Convertiu-vos, diu el Senyor, que el Regne
de l cel és a prop”
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge III de Quaresma, 23 de març del 2024, any sant. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada