Homilia del diumenge 15/10/2023

                                              INVITATS  A  BODES

                                               I van quatre de seguides. Són les paràboles del Regne. El fet d’anar seguides en la litúrgia de la Paraula els darrers diumenges ens són un bon reclam que remet en primeres instàncies al Vaticà II quan parla de donar continuïtat a les lectures que fem a les litúrgies dominicals. Aquesta vegada acabem de veure que la vinya a conrear se’ns converteix en una invitació a puntar-nos a les celebracions de les noces del fill del Rei. Aquesta invitació és una deferència amical que té el més alt valor! El Rei ens vol asseguts a la taula nupcial del seu fill. Això comporta ser considerats amics de preferència del nuvi. D’entrada, la mateixa ponderació que entranya el fet mateix de la invitació comportarà el desmesurat refús a la invitació i agafarà colors de menyspreu insòlit. D’acord a la literalitat del redactat dels fets, els cridats al banquet ja havien estat cridats, i, ara ja a les envistes del “tot està preparat”, viuen la immediatesa de correspondre ja al festí que està per començar. La resposta als emissaris del Rei és en el precís moment d’iniciar els fastos. A la insistència del Rei ells apunten excuses que no tenen el nivell de ser tingudes com a verídiques... Cadascú tira pel seu cantó i això posa i encén la indignació a nivell d’ignició, cosa que porta al Rei a castigar-los més per l’ofensa que pel refús. El càstig és exemplar i són anorreats. El Rei -vol tant sí com no- que el casament no s’ajorni i insta: “Aneu, aneu i  convideu” a tothom que trobeu a entrar a la sala del convit. Tot plegat acaba la paràbola amb una sentència que ens endinsa en la seva significació plural : “Els cridats són molts i pocs els elegits”. Això ens porta a l’inici de la lectura abans de començar-la. Va dirigida similarment a les altres tres restants: un punyent avís a “grans sacerdots i notables del Poble”. Actualitzant-la la personalitzarem en tots nosaltres els cristians en general i particularment a nosaltres que tenim tot un món de referències que ens la fan sentir molt apropats al Fill del Rei, com a amics, deixebles, companys i més i tot...

                                               La nostra relació amb el Fill i en el Pare no és d’assalariats que anem a treballar en la vinya del Senyor. Més ben dit, és això i molt més... Hem estat invitats pel nostre baptisme a una relació impensable, som fills amb i en el Fill. Ell ens ha admès com a companys de ruta, de propòsit i de destí. Tota la relació amb el Pare es personalitza, pregant-lo com a Pare nostre, hem estat admesos fins als límits de saber-nos de la seva mateixa “família”.  Per l’Encarnació hem estat incorporats d’alguna manera en la mateixa encarnació, tal com ho pregona el Vaticà II. Vull posar la cita per la pregonesa de la seva significació: “El misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat. En Crist manifesta plenament l’home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació.  Car Ell, Fill de Déu, “per la seva encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home”. “Nascut de Maria Verge, és feu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat”. “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que la Revelació cristiana aclareix als fidels. Per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort  amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Par

                                                      La lectura més plena (sensus plenior) d’aquesta simbologia de les Noces de Crist ens podria portar delicadament a veure’ns àdhuc com la mateixa núvia!, fent un atansament al Càntic dels Càntics. Aquí ens hauríem de descalçar-nos i fer el viatge envers allò de major intimitat que ens pot oferir la nostra condició de fills estimats en relació amb vivències nupcials amb el mateix Jesús que ens ha admès a formar una comunió indestriable amb Ell mateix en la realitat més bella que es dona amb el misteri de l’Església, Cos místic de Crist en nosaltres, en una vivència d’amor indicible. Llàstima que aquestes experiències ens estiguin velades per no haver valorat el que significa l’experiència de la nostra crida a viure la intimitat amb Jesús, Avui, festa de Santa Teresa ens podria fer de counseling i les seves obres podrien obrir els horitzons de la vida mística, vida aquesta que no és exclusiva d’alguns elegits. Tots cridats, ¿per què no elegits a viure una relació amorosa, íntima, inefable amb Ell?

                                               Ajudem-nos de les afirmacions de la Litúrgia de la Paraula, Pau ens introduirà en el misteri: “El meu Déu satisfarà les nostres necessitats (de tot tipus: materials, emotives, d’espiritualitat, místiques àdhuc!) amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist, que llegim a la darrera afirmació en la epístola als filipencs. I més, que llegim i cantem a l’aclamació abans per  a donar perspectives a la lectura de la paràbola del banquet nupcial del Fill, germà nostre: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem (experimentem) a quina esperança ens ha cridat! Rubricat per la lectura del cant de comunió: “Quan Crist es manifestarà, serem semblant a Ell, perquè el veurem tal com és”.

                                               Anem a l’inici de la litúrgia de la Paraula: En Isaïes la vinya s’ha trasmudat en convit de noces i com hi allarga la mà en connotar-nos l’esplendidesa del menú de noces!. També fou Jesús que ens parlà del convit celestial. Tota relació plena amb Déu és com un banquet on les menges ofertes tindran sabor de cel i de Déu. El vestit de bodes es la santedat a la qual al·ludeix quan cita com a títol d’un recent document de Francesc, invitant-nos a la santedat que és més un dret que no pas un deure!: “Alegrem-nos i celebrem-ho”. Us invito a llegir-lo que és tant com la més fraterna invitació a les bodes de Jesús amb cadascú de nosaltres. Faxit Deus! Ja us en dono un tast: són un comentari a les benaurances! La Col·lecta d’avui no fa més que enllaminir-nos en el bé de Déu: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del be!”. Noteu que fa corona a la Lectura d’Isaïes el salm 22 que parla de com la vida cristiana esdevé una sol·licitud del Bon Pastor que ens tracta amb abundor de menges i de descans en prades ufanoses. En la segona lectura acabarem la carta de Pau als filipencs, ens ha acompanyat també durant quatre diumenges. Quin goig si la rellegíssim tota sencera. Un altre exemple de lectura contínua. Decidim-nos que serà pel major bé vostre. Paraula d’home

                                               I, si m’ho permeteu, us diria que a la taula de la Paraula, com a Canà hi trobaríeu Maria de Mestre-sala, que ens encaminaria vers el miracle només dient: “Feu el que Ell us digui”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII, 15, octubre 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 08/10/2023

                                  NO  US  INQUIETEU  PER  RES

                                    Fem plena atenció a no deixar d’atansar-nos a la invitació que ens fa Pau com a punt culminant del que ens ha anat dient les dues domíniques anteriors i que encara seguirà, després de la d’avui, el diumenge següent amb la que clourà tota la Carta que inicialment dirigida als filipencs, avui la litúrgia ens la posa a la nostra consideració, a la teva consideració ben considerada! Tu ets important per a Déu Pare!

                                               No us in-quieteu per res. Dues negacions que ens porten a un afirmació radical en i per la nostra vida quotidiana. Suposo que aquesta contundent afirmació no és més que unes afirmacions, ara no de Pau, sinó del mateix Jesús. Ara us les recordarem a petites batallades que formaran tot un himne a la manera de viure i de conviure en el quotidià més domèstic. Comencem per  les benaurances que cauen en el propi cor, pausadament, però parsimoniosament: benaurat tu, benaurat tu... Ding, dong. Donem un pas més. Anem a Mt. 6, 26-34  que comença amb un “Però Jo us dic: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant en com satisfareu les vostres necessitats primordials: menjar, beure, vestir. De seguida sorgirà l’exemple dels ocells, de les flors, àdhuc de les senzilles herbes del camp... Déu en té divina cura. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol... i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, sinó: acudiu a la pregària, presenteu, pacifiqueu, guardeu, interesseu-vos, practiqueu,, heu rebut, sentit, vist. Tot això sota l’abraçada del “aquieteu-vos” com a premissa per parlar amb Déu, per percebre la Paraula de Déu i per comprendre-la, per aquietar-vos a la presència de Déu: en nosaltres amb la serenor, la modulació del nostre sentir i percebre quan el dir se sent fluixet i xiuxiuejador... Hi ha en aquest aquietament molta capacitat oberta, d’interioritat, de contemplació, d’espiritualitat, “d’entranyabilitat” És com si fóssim infants oberts a la contemplació d’una mare acollidora, que ens tranquil·litza i ens fa sensibles a allò que ens suggereix .

                                               Ara és el bon moment per llegir fructuosament aquest cant de l’”enamorat a l’enamorada”, aquest himne a la “vinya”, que ets tu. Ves resseguint com fet amorosament en tu tots els verbs: la cavà, despedregà, la cercà, hi posà una torre de guarda, hi tallà un cup, i finalment hi plantà ceps escollits (fes un mirada al capítol 15 de Joan: “Sense Mi no podeu res: Jo soc el cep i tu la sarment...”) L’enamorada ets tu, enrojola’t!: “Què podia fer per ella que no ho hagi fet? Cap retret, una benvolença d’ampli radi: Només n’esperava justícia, n’esperava bondat...

                                               Amb el redactat de les paràboles sempre hi tenen una doble lectura: com del dret i del revés, la contrastació amb els personatges als quals es refereix: aquí els grans sacerdots i notables del poble. I l’ensenyament dels seus deixebles i d’en ells a nosaltres que en som auditors, receptors intel·ligents que veiem la part d’ensenyament que en podem treure i que és també propòsit de Jesús. Tant més és confrontació com més és la invitació que se’ns fa a tots i cadascun de nosaltres, però ja

 

personalitzadament. La vinya ens serà oferta a cadascú, perquè la fem fructificar i les paraules ponderatives ens han d’estimular a ser persones de fina sensibilitat que saben percebre la part positiva, que en aquest cas és com un epitalami, un invitar-nos a bodes, com ho veurem diumenge vinent, on ens espera una altra paràbola en la que els qui porten la pitjor part som potser nosaltres, si rebutgem la invitació de l’Amat als Amics.

Com ens costa de fer una lectura dels evangelis i de totes les cartes de Pau que vagi una mica més enllà d’un moralisme com si encara fóssim en els paràmetres de l’Antic Testament! Mireu de llegir molt a poc a poc aquesta lectura segona d’avui, sota l’actitud del “no us inquieteu per res”. Donant-li tota l’amplitud d’onda que suposa viure en quietud d’ànima i d’esperit, tot com dit directament per Jesús o Pau, tant se fa! Això ens passa, si m’ho permeteu, perquè no ens l’hem llegida anteriorment, personalitzada. A aquestes altures del nostre creixement com a orants de la Paraula hauríem de deixar petjades més pregones, com que ens sia impossible només amb la proclamació que se’ns fa en la litúrgia, per més ben llegides que es facin. Les paraules no són per sentir sinó per con-sentir, pervingudes directament  a cadascú i que en la celebració de la litúrgia no queda espai per aprofundir, per re-cal-car-la, per fer-la pròpia i personal. Que estem en moments de contra-remar amb uns mitjans (mòbil, ordenador, pantalles de tota mena) que més aviat tot ho fan ràpids i alleugerits de contingut, informació que no in-forma, que no modela, que ho fa “tot a cent” i tira endavant, no t’entretinguis! La Paraula de Déu ens mereix tot el nostre respecte i més quan sol·licita una pregunta i ens demana una resposta pensada, acaronada, feta carn de la nostra carn i esperit del nostre esperit. Heu sentit parlar de l’Exercici de la Lectio divina que practiquen els monjos i  del sínode sobre la Paraula Verbum Domini del 2010, ai algú em dirà si fa tretze anys, ja no és actualitat! I els evangelis que fa una barbaritat de gairebé dos mil·lennis! És que hi ha una manera d’estar al dia, posant-los en l’ara i aquí, que preconitzen tantes persones assenyades que llegeixen sabent i re-sabent que l’avui el poso jo, no els altres. No heu sentir a parlar dels clàssics? El que té de clàssic li poso jo, sinó jo m’ho perdo. Després de tota l’escandall que he fet a la primera part, per precisament dir-nos que la Paraula de Déu té sempre una novetat per descloure, posada a les nostres mans i en els nostres cors per la caloreta que li posa el cor. Fem atenció a la Col·lecta que ens parla del sobrepuig que conté sempre la gràcia, el toc de l’Esperit: “El vostre amor immens sobrepassa els desigs dels qui us supliquen i concediu-nos allò que la pregària no gosaria demanar. Llegir comprensivament, si m’ho permeteu: comprehensivament que aquesta “H” ja li dona uns continguts plens, més que plens. Demanem d’acord amb aquest “no us in-quieteu per res” de llegir amb profunditat i amb jocunditat allò inesperat que Déu et prepara per obrir futur en la teva capacitat de portar cap a Déu allò menut, allò concentrat que en el dia a dia et vol sorprendre. Si no hi ha sorpresa és que no llegim com cal, amb la quietud d’Esperit, o amb aquesta “pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVII  8-octubre-2023  Sabadell

Homilia del diumenge 01/10/2023

                                    ANEU,  FILLS, A  LA  VINYA

                                         Cosa que fan habitualment els fidels de les Esglésies Reformades és llegir abans que res la citació de l’evangelista amb el capítol i els versets del text que a continuació proclamaran. Donem-hi un cop d’ull (Mat 21, 28-32) a fi de poder-nos “situar” en els antecedents i els conseqüents del passatge que, ens permetin una immersió en el text que  -tant de bo!- en poguéssim treure una il·luminació, com  una “lectio divina” (comentaris textuals aprofundits portats a una contemplació irradiant i compromesa). Text -en els contextos- que només podríem fer adequadament llegint-lo directament de la Bíblia, Bíblia que  hauríem de tenir en tota casa i família, si més no el Nou Testament. Desideratum!

                                               A  l’evangeli d’avui hem de tenir present que va dirigit a la flor i nata dels exponents religiosos del poble d’Israel i  amb tota seguretat no podien defugir que anava dirigit a ells, sense escapatòria possible. Sorprèn la duresa de l’acabament de la paràbola quan Jesús els diu “us passaran davant els publicans i les dones de mala vida”. I encara rubricat per aquest “vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure”. Una mostra més de com la figura de Jesús es contraposa tan frontalment. No ens hem d’estranyar que la cosa anés de mal borràs...

                                               Aquells que es prenen la demanda paterna amb fidelitat o bé passant dubtes però que al final diuen un “si” obediencial i van a la vinya del pare, farien bé de “descobrir” que des del diumenge passat i durant tres diumenges més anirem proclamant l’epístola de Pau als filipencs. (Aquests contínuums freqüents en la litúrgia són molt intencionats i volguts, i són com una invitació a llegir-los directament com formant un tot en la Bíblia). Avui, Pau ens invita a entrar en la seva intimitat i en conseqüència en la nostra pròpia interioritat. No és solament el què diu sinó el com ho diu, això en la nostra condició de cristians no és cosa sola de continguts sinó i més en l’àmbit de l’emotivitat. Llegirem en la primera part de l’epístola una invitació a indagar “tot el que trobeu en Crist” i se’ns dibuixa l’anima de Crist  en la seva més delicada interioritat, Tot el que trobem consignat per Pau ens és una invitació a “configurar- nos” al Crist en la seva dimensió de moral i de mística. Tenim en aquesta pàgina un besllum del què vivia i era perceptible per als seus deixebles i que en són la manera de viure en cristià en grau sublim. Quin goig tindríem en atansar-nos amb cor agenollat a la manera de viure i de conviure del Mestre. Deixebles, atents a mirar Jesús des de la delectança i des de l’estimació. Això no és una moralitat, això és una espiritualitat i una mística també. Llegim-ho a poc a poc perquè penetri en la nostra pròpia espiritualitat. Això és ser cristià de veritat, això és ser deixebles, aprenents, oients, observadors fins i delicats, orants...

Noteu que avui l’epístola està dividida en dues parts. Té com a capçalera d’aquesta part segona aquest títol TINGUEU ELS MATEIXOS SENTIMENTS de CRIST. L’estructura és d’un himne, possiblement pres per Pau de les litúrgies de les primeres Comunitats cristianes.  Són l’expressió més cabal del que suposa el misteri de l’Encarnació i de la Salvació. Això és entrar en el mateix misteri de la vida i missió volguda pel Pare i que no es deixarà veure directament, sinó només per revelació i que no acabarem d’entendre, sinó només com a expressió sintètica del que era Jesús en la més pregona intimitat. Ell que era de condició divina es va manifestar com el més humil dels homes i la seva identitat rau en el cel i s’amaga en el prototipus d’home lliurat a una missió transcendent que es clourà amb una glorificació donant-li un nom diví de Senyor. Se’ns invita a una adoració perquè és fet consemblant a Déu. Tothom ha de flectar els genolls i tots els llavis han de reconèixer que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu que és el seu Pare. Tot  això es veurà corroborat en la Col·lecta: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu; ompliu-nos amb els dons de la gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

 

En el salm responsorial nosaltres ens sentim “entesos i atesos” per nostre Senyor, que ara per les precisions de Pau el tenim més clarificat, tot i que la seva persona ens depassa i podem dir de cor: “Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me perquè vós sou el Déu que em salveu i cada moment espero en Vós. Recordeu-vos Senyor, de la vostra pietat i de l’amor no us recordeu dels pecats que he comès de jove, compadiu-vos de  mi, Vós que estimeu tant.” Convindria llegir el salm com una exaltació que repassa tot el que s’ha dit en la primera lectura però a mode de pregària contemplativa. Rescatem el valor del salm que per dignificar-lo hauria de ser cantat tot ell. Que no perdem la gustositat que tenen i que estan abreujats i que responen amb un to d’oració corresponent al contingut de la primera lectura. Està molt articulat en el tema llegit de poc i comentat musicalment i joiosa.

 La preparació de les lectures de la Missa podrien ser un aliment de Paraula que ens permetria portar una vida cristiana amb més satisfacció i amb més compromisos pràctics en la vida familiar, professional, grupal i d’amistat que ens faria créixer amb satisfacció. Ara, quan estem atents, però no hem llegit abans les lectures, el fruit ha de ser molt migrat. L’estructura de les celebracions com les tenim avui són d’una pobresa que no ens permeten de “sentir” la Paraula. Sentir en el sentit més pregon d’una emotivitat que ens enlaira i que ens alliçona

P. Josep Mª Balcells

Diumenge 1 d’octubre,  2023   Sabadell

Homilia del diumenge 24/09/2023

                                    EL  DÉU  DE  LES  SORPRESES

                                               El gran tema a plantejar-nos avui no és si Déu existeix, sinó què entenem, què sentim i què volem, quan ens posem a pensar qui és DÉU (avui sempre el posaré en majúscules) i quina relació té Ell amb nosaltres i nosaltres amb Ell. La primers afirmació és que “a DÉU no l’ha vist mai ningú”. Per tant, tot el que podem dir és que ÉS ine-fable, en el sentit etimològic més pregon. Només podem tenir res més que aproximacions; sempre queda fora de qualsevol intent d’objectivar-lo, vull dir en realitat de subjectivar-lo. Només el podem imaginar papallonejant i res més... Una altra cosa que em ve de seguida en ment, i això és fonamental, altrament no seria DÉU, és que és Persona, és un Tu –de no ser així- no es podria relacionar  amb nosaltres ni nosaltres amb Ell. Arribats aquí, de seguida ens formulem la pregunta de qui som nosaltres, en la referència  d’un jo també personal. Sabem que “no som” per propi voler. No som in-dependents, sinó, ben mirat, som inter-dependents. Amb la nostra pròpia visió ja se’ns aclareix  qui és DÉU, per contraposició. DÉU només depèn absolutament d’Ell mateix. El veiem com el tot Altre, i la distància amb Ell és –per dir-ho així- ontològica, incommensurable, insalvable. Amb tot, és tan lluny com a prop, dit d’apropar-se. Hi ha una vinculació en el SER, Ell és el que ÉS i jo soc pel i en el que he rebut. Tot això, em porta al concepte de Creació. Ell és el Creador per definició i jo soc creat -ara també per definició- creatura, o si volem en creació “rebuda” i actuant permanentment... És la vinculació essencial, fonamentadora: jo depenc en tot i per tot de l’ÉSSER creador que és DÉU. Lligam bàsic –entre Ell i jo- que només pot ser derivat de la Bondat que és DÉU i per tant de l’AMOR, de qui en som com emanació. I jo -si soc- és perquè DÉU m’ha estimat i m’estima i seguirà estimant-me. Soc emanació amorosa del DÉU-amor-donació: en activa i passiva. Joan ens dona aquesta definició de DÉU que és AMOR, que és i no pot ser d’altra manera que Amor, que es dona. Totes les coses que considerem “bones” les hauríem de posar en Majúscules referides a DÉU. També la Justícia que ja en l’Antic Testament vol significar santedat i en el Nou Testament significa  recepció de gràcia sobre gràcia benvolent, i de ser-ne conscients. Ara és el moment de tornar a l’evangeli d’avui i recollir les paraules de l’Amo de la Vinya: “Quin mal t’he fet? No vàrem quedar per un jornal en els tractes? Si a aquests “darrers” els vull donar igual que a tu, és que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè soc generós? Aquí es manifesta esplèndid l’Amo, és a dir Déu. La valoració que fa DÉU de la justícia és ben manifestament diferent a la nostra, “equitativa”, Ell té els seus propis paràmetres i valora la vida i els seus afers,  amb criteris que no podem ni de lluny sospitar, això porta a la sorpresa del cantó de la bondat. Només Ell pot tenir raons de matís que nosaltres, només podem ponderar, i de cara al beneficiat, lloar DÉU per la seva Acció, que ens desconcerta i ens sorprèn a uns (els justiciers a mode humà, diria administratiu: com pot ser que pagui igual?) i a altres (els que l’entenen com “gràcia” ben generosa! No treballada, aparentment).

                                               Tot plegat ens porta com de la mà a haver de depurar les nostres “imatges” de DÉU. DÉU és un misteri. Això ha de posar sordina a tot el que podem pensar, imaginar, no dir -per incompetents. DÉU ens queda a fora de l’abast del que puguem pensar i menys dir.  Hi ha un llibre molt llegit de Juan Arias que podreu trobar a internet, titulat “El Dios en quien no creo” que va resseguint tota una sèrie de noms i apel·lacions de Déu que les hauríem de repensar, perquè no hi ha cosa pitjor que mantenir imatges que ens han fet mal, perquè són errades, àdhuc diria que herètiques, que són un llast pesant i que no ens permeten de pensar en un DÉU que promou, estimula als creients perquè fa justícia, a un DÉU que pretesament deixa viure, que és el que ens estima entranyablement i que ens vol lliures i compromesos en el Bé, en la Bondat, en la Veritat, en la Unitat, en la Comunió. Si no rescabalem conceptes, ideologies, falses imaginacions sobre el DÉU, que no és el de l’evangeli, no ens deixarà ni viure, ni respirar, ni descansar. Un Déu d’una falsa i opriment moral que culpabilitza indegudament l’hauríem de desfer de la pròpia consciència i tornar a reconstruir-la en la llibertat i en el compromís, basada en l’únic manament que tenim els cristians que ens atansa amorosament a DÉU i als Germans. Tot el que no sigui l’amor tal com l’entenia Jesús no és de mantenir, costi el que costi. L’esforç primari és el de partir de la Visió de DÉU, Pare de Jesús, que és alliberadora i que no vol dir desmarxada de límits i de congruències, sinó fina de contingut i de maneres. Recordem les frases tallants de Jesús contra els fariseus i mestres de la Llei que “im-posen” fardells, que ells no hi posen ni els dits. Ai, del dir i no fer!, ai del viure “aixafats”, “aplomats”!. Una cosa és ser un “trágales” (un fer-les empassar per les bones o dolentes) i un altre un “senzill”, segons l’evangeli. Tota moral suposa esforços, compromisos, saber tenir altes les disponibilitats pel Bé, àdhuc patir per mantenir-se en el bon i just sentit de les coses, i unes altres arrossegar morals per terra. Fins i tant que no entenguem allò de sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”, ens haurem de guardar de temptacions i de fer-nos mal i de fer-ne als altres. En Jesús hem de saber i poder respirar des de la perspectiva del que veu i vol Jesús, el nostre Mestre. És allò de l’amor, amb amor es paga, sense considerar-ho deute.

                                               Llegim ja en Isaïes que els pensaments i els camins de DÉU no són com els nostres. Ja li va dir a Pere quan li va engaltar: “Fuig de mi, Satanàs! Els teus pensaments no són els de Déu”. Jesús ens va dir que ens relacionéssim amb Déu Pare i que fóssim obedients com Ell en va ser, àdhuc en les vivències de la Passió, com-format, ajustat al voler de DÉU, obedient fins a la mort i a la mort de creu. No tinguem por, que DÉU és valedor i company de lluita i que no ens mancarà mai la gràcia emprenedora, que sap estar al nostre costat per mantenir-nos dempeus i en el camí ver i dreturer. Pau a la segona epístola avui se’ns presenta com lluitador fi, dels de l’evangeli, de fet ell es proclama vivent no sols de Crist, sinó expressant una comunió total amb Crist, que li permet de dir emblemàticament que el seu viure és el Crist. Discretament, a nosaltres ens demana solament això: “que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. Ni més ni menys! Per portar a una consideració de que els nostres camins siguin com els de Déu, farem bé de pregar amb el salm 145 que ho evidencia amb tota claredat i esplendidesa: “Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat. L’Aclamació com entrada evangèlica “Obriu Senyor, els nostres cors perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill”, enigmàtiques: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers.

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XXV, 24 de setembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 17/09/2023

                                     AMOR,  PER  TANT,  PERDÓ

                                               Diumenge passat dèiem que ara, durant uns diumenges seguits, la litúrgia se centraria en la vida comunitària, en la relació interpersonal, en la qual es basa l’ètica evangèlica. De la consideració d’individu passaríem a la de persona, aportació fonamental i constitutiva: del jo, i passant pel tu, ens posicionaríem en el nosaltres, plaça major de tota la vida de tot poble. El creixement dels  humans ve marcat per l’anomenada socialització. Viure, en definitiva, no és possible sense aprendre a conviure. Les raons de tot plegat van més fondes, no tan sols necessàries per facilitar la convivència, són molt més, són antropològiques, sobretot avui en el nostre món on l’individualisme, el subjectivisme, l’entotsolament marquen la presumible incapacitat de compartir la vida social, que posa les arrels en tota la vida institucional, social, relacional, també p. ex. en la vida de parella i en la família; no diguem en l’àmbit escolar, en tot i per tot... El Document del L’Església Vaticà II La Constitució Pastoral sobre l’Església en el Món Modern quan afronta L’Església i la Vocació de l’home proposa en successius capítols: 1.- La visió de la dignitat de la persona, 2.- La Comunitat humana i 3.- L’Activitat humana en el món. Que bé faríem  de llegir-los acuradament perquè parla de nosaltres mateixos des d’una perspectiva evangèlica!

                                               Avui la litúrgia ja ens internarà en el gran tema del perdó, tema que porta les arrels humanes a tota la xarxa de relacions en tots els àmbits socials. Ens centrarem avui en la relació indestriable que hi ha entre l’amor i el perdó, així els lligarem com dues cares d’una mateixa moneda: L’amor, tema que fou el del diumenge passat on s’afirmava rodonament en Pau, que deia: “Germans, no deixeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres ha complert la Llei”. Dit segons l’axioma ètic universal: “Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”. A l’evangeli ens invitava a la correcció fraterna. Era l’ofès el qui anava a trobar l’ofensor. Important per notar que la iniciativa de donar o d’oferir perdó és sempre del qui té una visió amorosa de la vida de relació, en tots els àmbits. Tot això suscita la pregunta de Pere que és la de qualsevol de nosaltres: “Quantes vegades he de perdonar! Set? El número clàssic de tota ponderació! La resposta de Jesús és taxativa, hiperbòlica: “Setanta vegades set”: és a dir sempre. No ens ha d’estranyar si tenim present que el tema capital de l’amor el llegíem com –a  deute-. Meravellem-nos! El món a l’inrevés. Prenem aire, el Parenostre, és clar: perdonar els “deutors.” Només cal anar al Sermó de la Muntanya en l’evangelista Mateu al capítol 5. 38s en endavant, quan parla de evitar categòricament la venjança al·ludint a la vella formula de la Llei del Talió, prescrita als inicis del poble d’Israel continguda al Pentateuc. Recordeu allò: “Es va dir..., doncs Jo us dic”: “No us hi torneu, contra el qui us fa mal”, i posa exemples de quotidianitat (?): si us pega a la galta, para-li l’altra i altres exemples... desorbitats? Poso l’últim: “Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar”. I si això ho considerem excessiu passem a l’altre: “Se us va dir... i Jo us dic”: “Estimeu els vostres enemics, sí, e-ne-mics! Tot això ho conclou amb aquest: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial!” Ho podem veure sintetitzat en les Benaurances, posem per cas per aquesta que potser la trobaríem practicable: “Feliços els compassius, Déu se’n compadirà”. Voldria no escriure la benaurança final que és la “traca”: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. La que segueix no la dec-puc (?) escriure: “Feliços vosaltres quan, per culpa meva, us insultaran...”  Estic trastornat: què poca cosa que soc! Emmudeixo i voldria acabar aquí... però he de continuar i vaig a la Carta de Joan que diu: “Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell que és fidel i just ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal”. Estem a ras, si no parats. Déu és “perdonador”.

                                               Endinsem-nos en el tema del perdó que és ben punxegut! Si m’ho permeteu, no ens “entrebanquem” en la paràbola, que és com un exemple genèric, hiperbòlic, però que no aporta traduccions concretes; que sí les podem subratllar en la primera lectura que és sapiencial i destaca allò que conté la pràctica del perdó a mode “setanta x set”. Compto:  rancúnia, venjatiu, perdonar el mal que t’han fet, irritació, no compadir-se, recorda la fi de la mort, rancorós, enemistat”. Cal tenir en compte que el perdó es presenta com un deute, a l’igual que l’amor, a nivell evangèlic. A l’Aclamació del diumenge passat hi trobo: ”Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la Reconciliació”, que lliga esplèndidament amb el colofó de l’evangeli d’avui: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”, com el ministre de la paràbola –perdonat de poc!- en l’esbroncada i en el fet d’encarcerar el col·lega que li devia quatre rals, per dir-ho així! En el perdó hi juga sempre la desproporció en la cancel·lació del deute envers el rei i les miserables maneres del perdonat àmpliament per Déu i la inversemblable gasiveria, mesquinesa del que -oblidat que és tot un “perdonat”- no sap perdonar un res de res!  Què com és pot ser tan miserable!

                                               Avui tenim en el tema polític: “ni perdó, ni oblit”, què s’han cregut aquests?; avui  es respira de tots cantons unes actituds rabioses, negadores de qualsevol pacte i entesa. La violència, el menyspreu primen a tants d’àmbits que un no sap què fer ni què pensar. A les antípodes de l’evangeli! Perquè hi ha tants trencaments en la parella, tant de bullying, tenim el viure i conviure “polititzat”, què lluny del “parlem-ne, del diàleg, del pactisme”: vivim en exasperació! Prenc de l’oració postcomunió: “Senyor que la força del sagrament penetri tot el nostre ésser, talment que no ens domini el nostre propi instint, sinó la gràcia salvadora”. Posats en un àmbit profundament humà i evangèlic ens aniria bé i descansaríem de tanta bel·licositat, hipercrítica ambiental, asserenant-nos. I, encalmats ja, anem al salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. “Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable”. “El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident”. Uf, uf!

                                               Ho repeteixo: no hi ha amor sense perdó, no hi ha perdó sense amor. Tant l’un com l’altre els hem de llegir com a deutes que tenim i que hem de desfer-los com una obligació, per més que costin... Així entrem en l’àmbit de la generositat, del ser o no ser cristià. Fills del nostre Pare!  

P. Josep Mª Balcells.

Dium. XXIV, 17/09/2023. Sabadell

Homilia del diumenge 03/09/2023

                             SI  ALGÚ... VOL VENIR  AMB  MI

                                               Continuació de les consideracions de la setmana anterior on contrastàvem les figures de Pere i de Pau, després, per tant dels episodis de cara i creu –mai tant escaientment dit- sobre la resposta doble que Pere fa i desfà, potser sense ni adonar-se’n sobre la identitat -diguem-ne doctrinal- de Jesús, responent doblement per tota la “colla” itinerant, en nom de la qual parla Pere pels deixebles-seguidors del Mestre. Ves a saber si tenia la maduresa vivencial per entendre la revelació feta pel Pare i per això Jesús torna a insistir en la pregunta canviada per proposta, que la fa Ell mateix, tot fent la proclama essencial que esdevindrà una expressió clàssica, com és la del seguiment o “discipulat” de Jesús, en això més Mestre que mai, com a capteniment. Aquest “llavors” del text amaga molta tela per retallar. Vol dir que el que ara diu és confirmació del que Ell havia dit sobre si mateix respecte al futur immediat que li esperava... La mirada i la paraula de Jesús s’amplia i ens envolta amorosament a tots nosaltres, deixebles també entre els primers deixebles, els que l’escolten. Jesús és un Mestre excepcional. Ens tracta amb un respecte absolut, però en les seves paraules hi hem de sentir tots una convicció que ennobleix la proposta feta amb una estimació de fons que és més que invitació, oferiment serà més que cap altra cosa! Podem llegir, en efecte, al salm responsorial: “L’amor que em teniu val més que la vida.  Comparteix amb qui fa el pas endavant la seva pròpia missió. Però no ens avancem. Començarà amb un condicional, que és més en el to emès un potencial, entès en la més pura gramàtica: SI ALGÚ... Invitació que ens deixa amb la plena llibertat d’optar, de voler, de “delir” (expressió aquesta usada en una d’aquests col·lectes on n’hi ha per sucar-hi pa i els dits i tot... Va dirigida la cosa a cadascú, encara que no és la primera vegada que se’ns fa la proposta formal. Recordem allò que dèiem de gradualitat, és a dir de fer passos esgraonats, l’un sobre de l’altre, vull dir no acumulats, successius, sinó sobreposats com si un depengués de l’anterior, sobreactuats, nous de trinca a cada resposta donada amb anterioritat, en el sentit més ple. Ja ho dèiem que tot plegat és un procés i un possible, desitjable progrés! Cal optar per Jesús diferents vegades, la con-versió és qüestió de canviar, d’aprofundir el mirar al fons de les coses. I hi ha tant motiu de distracció en el que ens envolta! Des-pistats com anem pel món!

                                                Segueix: ...VOL VENIR AMB MI. Cal fer-hi una pausa a part i respirar ben a fons en sentir-ho, perquè és determinant la proposta que expressa Jesús i que va dirigida a nosaltres, perquè l’evangeli que ara mateix llegim és viu i és present. És com qui a la represa del curs escolar –avui, inicis de setembre: nou curs endegat- és com si Jesús ara que reprenem estudis en el propi currículum vitae, ens invités, el mateix Jesús, a reiniciar curs nou i a fer un nou pas de relació més aprofundida en la relació de Mestre-Deixeble. Cal no perdre el sentit de deixeble-alumne en l’Escola de l’Evangeli. Sempre estem cursant una assignatura que essent la mateixa, cada vegada és ben nova. Alumne, etimològicament vol dir “alimentat”, millor definició de la relació mestre-alumne, no la sé trobar! I és fruit de la sintonia que es pot arribar a tenir en freqüentar el tracte, en el frec a frec d’anar en companyia, la relació educativa, pedagog ve d’aquest acompanyament, de donar la mà, que fa l’educador del paidós, del nen, de l’aprenent. Venir amb mi: invitació a fer camí conjuntament. Algú va inventar aquesta paraula sinònima de company de ruta, “viador” , aquell “caminante” del poeta. Deixar-se “prendre”, “emmotllar-nos”, “transformar-nos”, “renovellar-nos”, sintonitzar pensaments, sentiments, emotivitat, tots compartits a fons. Sant Pau que és un prototip de deixeble que s’ha convertit en mestre ens diu a la segona lectura d’avui: si tu vols venir amb mi et proposo que sàpigues traduir “per l’amor entranyable que Déu et té, et demano que li ofereixis tot el que ets “com a víctima viva, santa, agradable. Aquest ha  de ser el teu culte agradable”. Amb aquesta actitud presa, ja s’està a punt de poder entendre la proposta de Jesús: “Nega’t tu mateix, pren la teva condició de vulnerabilitat, de compromís, d’assimilació en la creu, la teva, la  que tragines en el dia a dia, res de nou! Només que l’entomis i airosament vagis endavant, i m’acompanyis. Això ho canvia tot! No vas sol! Juga-t’hi la vida, com jo me la jugo en el fer i en el dir, d’una manera senzilla, planera i també en moments en què sembla que un la perd, sabedor que és donant-la que un la recobra. Són les paradoxes de la vida. La mort engendra la vida, una vida més plena, més de qualitat, que l’evangeli d’avui parla de rescatar-la com si ens la volguessin prendre, a l’estil de la de Jesús. Hi pot haver moments en la nostra vida en què les coses es poden posar ertes, difícils. Moments en què haurem d’arrapar-nos com Jesús al “que es faci la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”, i a Getsemaní. Ara és l’hora de reprendre aquesta primera lectura d’un Jeremies: Fa esgarrifar i fa admirar l’actitud del profeta on barreja seducció amb una cremor en les entranyes. No vol parlar perquè ha de fer crits d’alarma i la gent descreguda se n’hi enriuen i tot ell es pres per motius d’escarni. Acaba dient: no puc més. Estic rendit de tant aguantar. Quina vida, quin profeta tan i tan gran. Acabarà, malgrat tot, fent de pro-feta; parlant Déu en ell, negant la seva mateixa negació!

                                               No ens espantem, que hi podria haver motius, però la nostra adscripció al discipulat del Mestre serà proporcional a la capacitat que ens serà donada per aguantar, sostenir moments difícils. Mai serem temptats més enllà de la gràcia que ens serà oferta per tenir ressorts i capacitat per no perdre el nord i tots els punts cardinals i tot! El salm 62 l’hauríem de tenir com a salm de capçalera: dona bo, dona ànims saber que “l’amor que em teniu val més que la vida, per això els meus llavis us lloaran. Perquè vós m’heu ajudat, i soc feliç sota les vostres ales”. Amb aquest final d’ària: “la meva ànima s’ha enamorat de Vós, em sosté la vostra mà”.

                                               Senyor, vull seguir-vos, ben de prop, la vostra presència m’asserena i em conforta. Feu-me aprenent de portar les creus, primer petites, després ja assajarem algunes de més pesants. Seduïu-me, apodereu-vos de mi. Feu que senti en el meu cor un foc que crema, que senti un incendi dintre dels meus ossos. Amb Vós fins on pugui. Us aclamo: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat. Sento fortament, asserenadament: “No tingueu por, homes de poca fe. Augmenteu-me-la. Gràcies

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXII de durant l’any litúrgic, 3 de setembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 27/08/2023

                                         QUI  DIEU  QUE  SOC  JO?

                                               Altra vegada l’evangeli d’avui ens torna a fer aquesta pregunta cabdal. No és gens estrany que Jesús ens la faci sovint, perquè és la gran pregunta, la més oberta de totes: sempre serà deficient el que podrem dir de Jesús, Déu i Home vertader i a més Fill de Déu viu! Mai en podrem donar una resposta concloent. No és tan sols una qüestió que la poguéssim donar a nivell empíric de coneixença humana. Hi ha d’haver una intervenció ocasional que depèn de Déu. Bé li digué Jesús a Pere: És qüestió de revelació, no humana, sinó del meu Pare del cel. Més encara, sobre Déu només podem tenir aproximacions. Gradualitat és l’expressió de què ens en parla el Vaticà II. S’hi va accedint pas a pas, pujant graons i no sempre de menys a més, sinó àdhuc a voltes a l’inrevés. I també hem de dir que aquí el nom no fa la cosa. A Déu ningú no l’ha vist mai ningú. Ens podem preguntar què hi va entendre Pere en una resposta-afirmació, què hi podia entendre Pere en una resposta aparentment definitòria? Què entendria Pere per Messies? I encara molt més sobre el Fill de Déu viu? A judicar per situacions biogràfiques seves, ulteriors, ben poques coses podria entendre-hi, llevat d’una afirmació rodona, però el contingut, quina profunditat podria tenir, tot i haver fet Jesús el comentari de que era una revelació vinguda del Pare, no cosa humana tan sols? Qui digui que sap què vol dir Déu, de segur que no ho ha entès (sant Tomàs d’Aquino). La fe pot accedir a un nivell primer de revelació, però això no vol dir gaire bé massa res. Déu és inefable: no tenim paraules que s’ajustin a la veritat, no dic sencera, sinó a balbuceigs, poca cosa més... Només cal afegir que Jesús va prohibir severament als deixebles de dir a ningú que Ell era el Messies, per tal d’evitar mals entesos. Si estiguéssim avesats a llegir els passatges dins dels contextos de la Bíblia, veuríem com a continuació d’aquesta situació privilegiada per a Pere, on es narra la constitució de Pere com a Pedra fonamental de l’Església i de donar-li el poder i claus sobre el seu Regne,  i per contraposició a tanta grandesa, Jesús començant a pronosticar que havia de patir de part dels grans sacerdots i mestres de la Llei, que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors a un Pere lloat i constituït Cap de l’Església li ve la pensada d’atansar-se-li i dir-li –comminant-lo-: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà! Jesús es girà i li digué, aïrat: Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. Això, Mateu a l’evangeli ho narra de seguit. Desconcertant, il·luminador! Què poca cosa que som, però Jesús fa el seu camí amb adhesions dels deixebles ben pobretes, ben escasses de contingut vivencial. Ai, ai, la fe quina poca poca volada que té, tant en tot un senyor deixeble predilecte i fet Capdavanter i blasmat com Satanàs a la plana següent de l’evangeli, i això també ens succeeix a nosaltres. Recordeu allò d’aquell pare que demanava un  miracle i a la pregunta de si ho creu, respon  senzillament: Sí que en tinc de Fe, però essent petita us demano que me l’augmenteu! Vera imatge de qualsevol de nosaltres!

                                               Aquestes imatges que hem comentat ens porten com de la mà a glosar la segona lectura d’avui. És l’acabament de la part fonamental de la Carta de Pau als romans, on ens confirma que per la fe tota la resta d’Israel i tota la nova fillada dels qui dels pagans han accedit a la fe, tots hem estat salvats per la misericòrdia que ens ha vingut a salvar-nos en fe, esperança i amor. Aquests versets que avui llegim són una elevació mística que Pau escriu com a final del cos central de la Carta on després d’haver vist la misericòrdia que Deu té amb tots els qui reconeixen que Ell ens ha “pensat”, ens ha “somiat”, ens ha “designat” i ens ha donat la seva pròpia vida, que ens l’ha merescuda en el seu Fill. És una lloança a Déu que en la seva saviesa amorosa és impenetrable que ens ha cridat del no-res de la nostra vida i ens ha donat per fe de conèixer-lo i d’estimar-lo. Pau no va conèixer Jesús en vida històrica, el va conèixer per revelació ja inicialment al camí de Damasc i després el seu coneixement es va anar apreuant-lo per la pregaria, per les preguntes que va fer per situar-se, tot oralment, va tenir una insistència en conèixer les traces de Déu en bé dels qui s’hi atansen per fe, i per tant per revelació. Ja predicava tot just il·luminat per Jesús ressuscitat; en feu el tresor més gran del seu viure, quan deia que només Jesús era el seu viure més íntim. Va anar coneixent un Déu diferent, més inefable, més Sant, allunyat i proper al mateix temps. Abans de la redacció mateixa dels evangelis, en fou l’herald i pregoner i va sintetitzar expressions d’una riquesa tan pregona com la que llegim: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell!”  Pau fou un místic i predicava des de la seva vivència del Crist. Tot s’inicia en Déu creador i sostenidor provident, i la vida cristiana és un venir i tornar a Déu. i en l’entremig experimentem que Jesús ens és camí, veritat i vida humano-divina al nostre fatigat i curtterminisme projecte vital, de no tenir accés a la mística, entesa com a experimentació totalitzant de Jesús. Acabem amb aquest joiós Glòria a Ell per sempre. Amén.

                                               Podríem acabar fent nostra la Col·lecta d’avui, que com sempre està reblerta de contingut vivencial: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles: 1.- que estimin allò que maneu i 2.- que desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable, Corroborat pel salm responsorial. Comença amb aquest “El vostre amor perdura sempre”. Acabeu la vostra obra , Senyor, Enalteixo el vostre Nom, perquè estimeu i sou fidel”.

                                               Ens hem trobat amb els dos millors exponents de la primera evangelització. Un Pere que és capaç de les millors respostes respecte a Jesús i al mateix temps es blasmat per la contradicció entre sublims afirmacions sobre qui és Jesús i les negacions més flagrants; i per contra tenim Pau que per l’experiència espiritual i mística afirma que Jesús és la prioritat del seu viure, fins al punt de posar-se com a referent de la resposta que hem de donar a Jesús. Dirà sense més: “sigueu imitadors meus, com jo ho soc de Jesús”. Pere, acabarà escrivint unes cartes que estimulen a la Fe en Jesús. Moriran gairebé al mateix temps a Roma i els ensenyaments d’un i altre formen un cos doctrinal i místic dels quals tots nosaltres en som deutors. Deixeu-me fer una vegada més la invitació de llegir en tota la seva càrrega doctrinal i personalitzada, en les pàgines de la Bíblia. Llegir les cartes i meditar-les i portar-les a la vida quotidiana. Els primers cristians no feien altra cosa que ser uns vers oients i orants de la Paraula directa de Déu Pare, en Jesús i en l’Esperit Sant. Acabem amb aquest joiós “Glòria a Ell per sempre. Amén”.     

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI, 27 d’agost del 2023  Sabadell