Homilia del diumenge 15/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA FE ÉS UN MISTERI

Un, en raó d’haver viscut amb més o menys intensitat, arriba a pensar i a sentir que tot en la vida està com embolcallat de misteri. No és allò ignorat per desconeixement. “En sentit estricte –dirà Torralba- és allò que roman ocult, allò que no es percep pels sentits, ni s’aclareix amb la raó científica. Afegirà: “El misteri no és allò que pot arribar a tenir solució, una explicació. Pertany a un ordre distint. La intel·ligència espiritual topa amb el límit d’un abisme que no és exterior, sinó que resideix en el més íntim d’ella. El misteri és un límit, però és a la vegada, un estímul”. És un saber que no saps, intuïnt-ne de més, un creure que hi ha més densitat en tot i en tots, més del que un arriba a percebre. I això, en un senzill però a la vegada directe esguard, bé sigui a la natura, a les coses, a allò que succeeix, a allò que “sospito” en aquest i en aquest altre, (més enllà de la consciència que ells mateixos en puguin tenir), bé també aplicable a un mateix, com a misteri. (Se m’imposa un entreacte... En una pausa llarga de l’escriure vaig seguint ocasionalment la lectura començada del llibre “Amb Déu o sense”. Carteig entre en Torralba i en Villatoro i, que entre altres provocacions, hi trobo aquesta frase: “Una constel·lació de déus que fan pampallugues en el nostre horitzó mental ens entreté el diumenge a la tarda, ens fa accelerar el cor i gaudir de jugades magistrals, però, vistos de prop estan fets de la mateixa pasta que nosaltres. Aquest Déu abisme en què jo crec, aquest Déu sense forma, aquest Déu que, com un àcid càustic, desfà les imatges dels petits déus, és el Déu oceà, com diria sant Agustí, el Déu totalment altre, en paraules de Soren Kierkegaard, que sempre és més gran que allò que puguem imaginar, pensar o encabir en les nostres metàfores o paràboles”. ¡Què n’és d’incommensurable el clàssic “Coneix-te tu mateix!”. A això un hi pot aproximar-se, endinsant-se en successives mesures o tongades noves- ¡mai del tot, ni de bon tros!- ja en només paràmetres humans. Tot té més profunditat de la que apareix. Constatar-ho i valorar-ho amb capacitat de meravella i d’estupor, ja ens porta pel camí de la qualificació del viure: veure-hi més i més endins... El “misteri” és connatural al que en Torralba en dirà la intel·ligència espiritual. La descriu, com altres semblantment, en el que especifica com a poders de la intel·ligència espiritual: N’especifico alguns: “La recerca del sentit, el preguntar últim, la capacitat de saber-se distanciar, l’autotranscendència, la meravella, l’autoconeixement, la facultat de valorar, el gaudi estètic, la recerca d’una saviesa, el sentit de pertinència al tot, la crida interior”, etc. No és sol en afirmar-ho. Ja altres autors en fan ressenya. El Pare Ramon M. Nogués en la seva darrera obra “Cervell i transcendència” hi incideix en parlar del tot, del dalt, del baix i de l’altre. També en Panniker parla, en sentit molt afí, de la Tercera Dimensió. Tot adquireix un gruix, de bones a primeres, insospitat. Tot això em porta com de la mà a la plausibilitat del món de la fe en termes ja religiosos. Permeteu-me de fer esment de Joan de la Creu, ja portada les coses més enllà del freqüent, ja en plena mística: “En la noche dichosa/ en secreto, que nadie me veía/ ni yo miraba cosa, sin otra luz y guía/ sino la que en el corazón ardía./ Aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del mediodía”. I encara més: En Pié parla de la fe com a il·luminació, prenent peu de l’expressió de sant Agustí: “El mestre interior” que atrau des de dins els pensaments i els sentiments cap a la comunió amb ell i ens permet de veure i sentir-ho tot d’una forma nova.

La fe religiosa és en sí mateixa un misteri. No sabem ben bé d’on prové, quan pren cos en un mateix. Com va engrandint-se o com es va fonent. No sabem per què en tenim nosaltres, i altres, no. La fe és acuïtat, lucidesa. Té molt i tant a veure amb la visió assertiva de les coses precisament invisibles. No les veus però les afirmes i, com més les afirmes, més intensament les veus o les preveus. Hi ha un món tot altre en el món ¡tant i tot nostre! La fe ens porta a fer l’afirmació del Déu que no veus –no l’ha vist mai ningú, fora, tal i com ho digué Jesús d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els ha donat aquesta “capacitat”. L’objecte de la fe sempre és Déu, en primera instància. Un Déu afirmat, més enllà de qualsevol lògica; diguem-ne en sentit ple, més enllà de tota evidència.

Veure, endevinar el món visible i invisible, i l’arquitectura i els seus fonaments, això és el miracle de la fe. Misteri i miracle aquí són equivalents. I Déu no com a TOT de tot, com a panteisme, sinó com un Déu personal. Un Déu que ha fet història en fer creació i que la segueix fent en successives intervencions, les que en el poble d’Israel en diran gesta. Manifestacions o teofanies, més entenedores en els resultats d’un missatge que en la visualització d’un rostre i unes mans creadores que no té. Ens trobem més enllà de tot antropomorfisme. Fins que “arribada l’hora”, ha pres rostre humà en la més agosarada acció i manifestació en la història concreta i datable. Jesús té “carnet d’identitat”, excuseu la impropietat. “Ara –dirà Benet XVI- la Paraula no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret”.

Des de l’”esdeveniment” Jesús de Natzaret, la nostra fe, evidentment cristiana, fa definitivament referència a Jesús que en vida, mort i resurrecció ens ha donat i promès el sentit del viure més ple. Hi hem de destriar dos misteris en un de sol: Saber que en Jesús es dóna la plenitud humana, no sols la personal, sinó l’arquetípica: (“De la seva plenitud tots en rebem gràcia sobre gràcia”) I la divinitat que per definició sempre és plenitud en ella mateixa. Dirà Pau als colossencs: “Perquè en Ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a plenitud gràcies a Ell que és cap de totes les potències i autoritats”. “Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per Ell totes les coses... Tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell... Tot es manté unit gràcies a Ell. Ell és també el cap del Cos que és l’Església. Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud, Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist... Cal, però, que us mantingueu ferms en el fonament de la fe, sense deixar-vos apartar de l’esperança que us promet l’evangeli que heu sentit i que ara ha estat anunciat a la humanitat sencera arreu de la terra. És d’aquest evangeli que jo, Pau, sóc servidor”.

Un altre misteri hi va inclòs. El del més enllà, el que emblemàticament en diem Resurrecció. Trencacolls de tot pensar i desig humà de segles, expressat impròpiament com a immortalitat, molt millor dit per la nostra fe com a vida nova, ressuscitada. Vèncer la mort és un altre dels misteris-límits.

La nostra fe fa definitivament referència (lligam, compenetració, relació de causa – efecte) a Jesús de Natzaret que en vida, mort i resurrecció ens ha donat el sentit més ple, distint en qualificació, del nostre viure.

La fe és una “virtut”, que vol dir una capacitat, una fortalesa, una certesa que permet veure el present com a eternitat i l’eternitat com a present, que ens qualifica el veure i el viure més enllà de tota expectativa. La fe es viu com a constatació de “poder” existencial. T’inaugura un Credo diví. Tot ho lliga, tot ho relaciona. L’infinit amb l’infinitesimal.

És virtut “teologal” que vol dir que té com a principi, com a motiu, com a objecte i com a terme el mateix Déu, el Déu Pare, revelat en i per Jesucrist.

És operació de la “gràcia”. Un poder vingut, no esdevingut per causes concretes. És una teofania a nivell personal. Ell n´és l’operador, no sé com dir-ho millor. Déu actua a través de la fe. Tot pren principi de la fe donada. I és amb la visió (del ulls de la fe) que resulta tot una altra cosa, una dimensió nova, plena.

És virtut clarament “pasqual”. Hi ha hagut una revelació, un haver rebut com a do, com a gràcia, res de mereixements. Jesucrist ha assumit en la seva persona tota personificació del Bé per transmetre-nos-el, i tota polarització del Mal per vèncer-lo per a nosaltres. “Res de tot el que és humà no li és aliè”. En ell desemboquen tots els possibles humanismes. En Ell pren cos tota l’escala d’humanització de la nissaga humana. N’és el punt i confluència Omega. I nosaltres estem invitats a fer camí d’humanització creixent, a imatge i semblança de Jesús, el Senyor.

Redescobrim sempre amb major o distinta intensitat el sentit primordial de la fe: és l’atri de la gràcia, en sentir, en saber, en voler i en fer. Tot hi queda transfigurat. La fe esdevindrà esperança i s’acomplirà en la caritat. La fe dirà desconcertadament, a primera vista Péguy: “La fe és evident. La fe va tota sola. Per creure no s’ha de fer res més que deixar-se anar, no s’ha de fer res més que observar. Per no creure caldria violentar-se, turmentar-se, torturar-se, contrariar-se. Resistir-se. Agafar-se del revés, girar-se del revés. Capgirar-se. La fe és tota natural, tota anant, tota simple, tota vinent. Tota bona vinent. Tota bella anant, és una bona dona que coneixem, una bella bona dona, una bona vella parroquiana, una bona dona de la parròquia, una àvia vella, una bona parroquiana. Ella ens explica històries del temps antic, que s’ha esdevingut en el temps antic”.

“Per no creure, fill meu, ens hauríem de tapar els ulls i les orelles. Per no veure, per no creure”.

¡Ai, senyor Péguy, i qui tingués la fe com la descrius! Senyor, ja crec, ja, però augmenta més i més la meva fe precària, pobreta. Acabo amb el final de l’evangeli d’avui: Jo, Senyor, vull ser com Tomàs, el Tomàs d’avui, no el del diumenge passat, segons la narració de l’evangeli. Joan havia de ser qui ens ho narrés; no podia ser altre: “No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Tomàs li respongué: ¡SENYOR MEU I DÉU MEU! Arrodonim les coses per bé: “Jesús li diu: ¿Per què m’has vist has cregut?” Ara ve la bona que ens és dita particularment per a cadascú: FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST”.

Encara repicó: “Els (miracles) que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fil de déu, i, havent cregut, tingueu VIDA en el seu nom”. Tot Joan, a l’evangeli i a les cartes està ple de fe; Pau, no diguem, altre tant. I, si voleu gaudir-gaudir amb la vostra fe, llegiu, reseu, canteu els salms. Cosa bona, a fe.

“Aquesta és la fe de l’Església”. “Aquesta és la victòria sobre el món: la NOSTRA FE.

Pasqua sense una fe repolida no s’entén de cap de les maneres. Amén és expressió de l’AT. que ve a ser com un acte de fe. Fem-lo ben esplendorós i sonor.


Diumenge II de Pasqua, dia de l’octava de Pasqua, 15 d’abril de 2012 Barcelona

Homilia de Pasqua 08/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

CRIDATS A RENOVACIÓ DE VIDA

Podria ser una temptació, a les clares, deixar la Resurrecció per el més enllà. Les afirmacions haurien de ser més peremptòries, més creïbles i experimentades per el més aquí. No es fa pas la comprovació al final, sinó que ja es pot mesurar en el dia a dia. La brúixola l’hem de tenir sempre ben a la vista, altrament som, alguns, perdedores de mena...

“Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Cal, doncs, trobar el desllorigador de tot plegat en el present, justament. Respecte al més enllà hi ha una broma permanent que ho desdibuixa en els seus particulars. “Confessem la vostra Resurrecció”. (Confessar vol dir que és qüestió de fe) El com no és determinant, i més quan el mateix Jesús va ser circumspecte en desvelar el “futur” en Déu. No és qüestió de trencar-s’hi el cap. Obrim-nos a l’afirmació: Hi ha resurreció –tossudament reafirmada per Pau, centre i clau de la seva predicació-. Deixem en bona hora tot el reguitzell dels “com”. Mantinguem el “què”. N’hi ha ben bé prou. Quan insistim en revestir el sí amb afegits caiem en infantilismes (tothom els hem tingut; antropomorfismes de quincalla, deixats de banda a la que ens hem fet un xic més grandets o en presumpcions que no s’aguanten). Del què, per definició, és “tot l’altre”; millor no fer-hi especulacions. “En tens prou amb la meva gràcia”, va sentir Pau sempre que es trobava en les cruïlles de les experiències humanes i divines. Millor no voler saber el que en definitiva serà el “tot l’altre”. Tot el que sigui avançar-se a l’experiència pròpia és una manca de respecte al misteri de Déu i nostre. La vida divina promesa i compartida ha de ser sempre novetat. Deixem-ho com a imprevisible. Focalitzem, més bé, les mirades i les comprensions en l’aquí, que ja de per sí pren coloracions del més enllà. Continuïtat i admirables discontinuïtats, amb l’ajut de l’esperança, com ja hem comentat alguna vegada. Péguy ho ha expressat bellament en “El pòrtic del misteri de la segona virtut”: “La fe que més m’estimo, diu Déu, és l’esperança. I continua en tot un enfilall de motivacions que segueixen a aquesta entrada: “La fe a mi no em sorprèn. No és pas sorprenent...” “Però l’esperança, diu Déu, això sí que m’admira. A mi mateix. Això sí que és sorprenent. Que aquests pobres infants vegin com va tot això i que creguin que demà anirà millor. Que vegin com va avui i que creguin que anirà millor l’endemà de matí. Això sí que és sorprenent i és realment la meravella més gran de la nostra gràcia. I jo mateix n’estic sorprès. I cal que la meva gràcia sigui de debò una força increïble. I que flueixi d’una deu i com un riu inexhaurible... Aquesta nena petita de no-res. Tota sola, portant les altres (germanes: la fe i la caritat), la qui travessarà els mons acomplerts... Però l’esperança no és evident. L’esperança no va tota sola, s’ha de ser ben feliç, s’ha d’haver obtingut, rebut una gran gràcia... És ella, la petita, la qui ho arrossega tot. Perquè la Fe només veu el que és. I ella veu el que serà. La Caritat només estima el que és. I ella estima el que serà. La Fe veu el que és. En el Temps i en l’Eternitat. L’esperança veu el que serà en el Temps i per l’Eternitat. L’esperança veu el que encara no és i que serà, estima el que encara no és i que serà en el futur del temps i de l’eternitat. La petita esperança, però és la qui sempre comença. Aquesta naixença perpètua. Aquesta infantesa perpètua... I és de nosaltres que Déu espera el coronament o el descoronament d’una esperança seva... Aquell que ho és tot no és res sense aquell que no és res. Aquell que tot ho pot no pot res sense aquell que no pot res. Així la jove esperança reprèn, remunta, refà, redreça tots els misteris com redreça totes les virtuts. Nosaltres li podem faltar. No respondre a la seva crida. No respondre a la seva esperança. Fer-li defecció. Faltar. No ser-hi”... Poso punts suspensius. Resurrecció aquí, Resurrecció allí, definitiva. Tot ben bé el joc de l’esperança. La segona virtut de les divines, donades, de les anomenades teologals.

Fa dies que vaig donant voltes a algunes expressions de Bonhoeffer en el seu llibre Resistència i submissió, on escrivint des de la presó a un amic seu, diu: “Voldria escriure una obra –no pas de més d’unes cent pàgines- estructurada en tres capítols:
1.- Balanç del cristianisme.
2.- ¿Què és en realitat la fe cristiana?
3.- Conclusions.
Resumint: A 1.- “La gran amenaça d’avui és l’allunyament de la natura i la seva substitució per l’organització que esdevé una nova amenaça de la vida. ¡Però ara ens falta la força espiritual! El perill més gran som nosaltres mateixos. En conseqüència tot depèn de l’home. El gran perill, la pretesa maduresa d’edat de l’home. Déu se’ns ha tornat superflu. Ara estem embullats amb el tema de l’Església. Hi ha poca fe personal en Crist Jesús. Sociològicament poca o nul·la influència sobre la massa. Assumpte: la petita o gran burgesia. Decisiu: l’Església s’autodefensa. No s’arrisca el més mínim per als altres.

A 2.- El problema de qui és Déu rau en el trobament amb Jesucrist que hauria de ser com un veritable trastorn de tota l’existència humana pel fet que Jesús “no existeix sinó per als altres”. Aquí hi ha la veritable experiència de la transcendència. D’aquesta llibertat d’un mateix, d’aquest “ser per als altres” fins a la creu és d’on neix l’omnipotència, l’omnisciència, l’omnipresència. La fe és la participació en aquest ésser de Jesús (encarnació, creu, resurrecció). Les nostres relacions amb Déu no són unes relacions “religioses” amb l’ésser més alt, més poderós i millor que podem imaginar, no és així la vertadera transcendència, sinó que constitueix en una nova vida en “l’ésser per als altres”, en la participació en l’ésser de Jesús. Les tasques infinites i inaccessibles no són transcendents, sinó el proïsme que trobem a cada pas. Déu en forma humana. Ni com les religions orientals; ni sota formes abstractes, símbol d’allò absolut, metafísic, infinit, etc; ni com el déu grec que és “l’home en si mateix”, sinó “l’home per als altres”, és a dir, el crucificat. L’home que viu de la transcendència.

A partir d’aquí caldria interpretar els conceptes bíblics (creació, caiguda, reconciliació, penitència, fe, vita nova, coses últimes).

A 3.- L’Església només és Església quan existeix per als altres. Per començar hauria de donar als indigents tot el que posseeix. Els pastors han de viure exclusivament dels dons voluntaris de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa “ser per als altres”. La nostra Església s’haurà d’enfrontar en especial amb els vicis de la hybris, de l’adoració de la força, de l’enveja i de la il·lusió, que són les arrels de tot mal. Haurà de parlar de mesura, autenticitat, confiança, fidelitat, constància, paciència, disciplina, humilitat, sobrietat i modèstia. No hauria de subestimar la importància de l’arquetip humà (que té el seu origen en la humanitat de Jesús i que és tan important en san Pau); la seva paraula no té pes i força per mers conceptes, sinó per l’arquetip. (En relació a l’arquetip en el Nou testament ja te’n tornaré a parlar. L’hem perdut de vista gairebé per complet). D’altra banda hem de fer revisió de la qüestió de la “professió de fe (símbol dels apòstols: revisió de la teologia de la controvèrsia; revisió de la preparació per al ministeri i el seu exercici.

Tot plegat expressat d’una forma molt esquemàtica i senzilla. Tinc interès en fer per una vegada la prova de dir amb senzillesa i claredat, certes coses que , normalment preferim esquivar. No sé pas si ho aconseguiré, més encara sense l’ajuda d’un diàleg. Amb tot crec que podré fer un servei de futur a l’Església. (Text pel que sembla de l’agost del 1944. El dia 9 d’abril del 1945 fou executat).

Ara, em resta dir per què he escollit aquests texts per la celebració de la Pasqua d’enguany. Vull retornar al principi de l’escrit: Volia parlar de com nosaltres podem compartir resurrecció ja ara i aquí. També la persistent referència a l’esperança és molt important per enfocar els camins de resurrecció. ¡com no serà de gran la força d’una esperança absolutament fundada i quan d’invencible no serà l’existència que en ella reposa. “Crist, esperança nostra”-aquesta fòrmula de san Pau és la força de la nostra vida” (Bonhoeffer). Això consona a la perfecció amb les expressions de Pau, com l’esmentada. “Hem estat salvats i conglorificats en esperança”. O bé la resurrecció ja la vivim aquí o bé se’ns desllueix la futura. Estan implicades l’una amb l’altra. Hem de mirar ara, que és quan ens toca, a l’immediat. Tenim aquesta meravella de ser-ho tot el que puguem “per als altres”, identitat dels que van ressuscitant en les concrecions de cada dia. I així el nostre referent serà com ha de ser “l’arquetip”, Jesús. És en la seva creu i resurrecció que nosaltres vivim vita nova. Bona pasqua en el Crist Ressuscitat. “El més enllà no es troba infinitament lluny, sinó en allò que està més a prop. Cerco la perfecció en allò humà, viu, terrenal, no en allò apolini, dionisíac, o fàustic. Crec que en tot cas prefereixo el punt mitjà, el moderat”. (Bonhoeffer)

Diumenge de Pasqua, 8 d’abril del 2012 Barcelona.

Homilia del diumenge de Rams 01/04/2012

LA “PASSIÓ” PER DINS

Ens agrada l’espectacularitat. Sobretot al poble. D’aquí que hagin sortit una mica per tot arreu les “Passions”, on la tragèdia se’ns converteix en teatralitat. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada molt més intentar de viure la passió de Jesús per dins, intentant una empatia evangèlica, un acompanyament en les vivències de Jesús en l’últim tram de la seva vida, i això escapa –al meu entendre- a unes quantes escenes teatrals per més que puguin ser reeixides.

Hem atès des de fa anys llargs a la pietat, vorejant els sentimentalismes, i ho poso en plural per abastar-ne els més possibles. Així era ja en unes representacions populars que es satisfeien en expressionismes. No diguem fins a l’estirada dels sentiments com els que promou un Mel Gibson (per a oblidar la sang sobrera, que esgarrifa més que no commou). Plorar per plorar no porta a cap a res. S’han de tenir uns sentiments molt afinats per ser dignes dels sofriments que pretenem acompanyar; més ens valdria fer-ho en un encontre espiritual amb una sintonia dels “per a què”, intentant d’entrar en l’ànima contorbada d’un Jesús de Natzaret, tant home-home que ens costa de veure-hi ara en aquestes circumstàncies la seva divinitat. Ja ho llegíem aquests darrers dies en les consideracions de sant Agustí: “Per una altra part a altres llocs de l’Escriptura, veiem com aquest mateix Fill de Déu gemega, prega i confessa. Aleshores nosaltres vacil·lem a atribuir-li paraules (d’explícita divinitat), perquè el nostre pensament es resisteix a davallar a la humilitat de Crist... Sembla que el nostre pensament l’ultratja si li atribuïm paraules tan humanes...Resta perplex i voldria capgirar la sentència, però l’Escriptura l’obliga a recórrer a Crist i no li permet de falsejar la identitat de Fill de Déu. Així explica que "prega per nosaltres, prega en nosaltres i és pregat per nosaltres...” Ara podem entendre la visió de Pau a la carta als de Filips quan ens invita a entrar en el santuari del seu cor: “Així per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu...”

Hauríem de recalcar-nos en cada una d’aquestes expressions darreres que són de magnanimitat i d’estreta sintonia amb el Jesús de dins: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”.

Només un amor reinventat a cada encontre amb Jesucrist ens podrà donar a entendre què li passava per dins i intentar la sintonia amb els seus sentiments...

Hi ha expressions que bé ho delaten: “Em sento torbat”. Expressió que algun biblista ho interpreta com una versió lliure de les angoixes de l’hort de Getsemaní: “Pare si és possible que em passi per alt aquest calze”, però –per això he vingut- que es faci la vostra voluntat en el sentit més genuí que és el del pare nostre: que en tot es faci l’amor del Pare, aquí a la terra com sabem i intuïm que es fa rodonament en el cel. No hi ha un panteix o un glatir de por, sinó la ferma decisió que Déu sigui honorat en tots els moments del propi viure, sabent que com més finor d’esperit tota l’escomesa del Mal (i del mals de tota mena) no podrà res contra la fortitud de la roca que un –i Ell com a Fill- ha posat en el Pare que només pot estimar. Jesús ha tastat dins seu tantes passions: la del cos i de l’esperit i també la de la certesa de que tot esdevé per la glòria de Déu, ric en misericòrdia, i que sap comportar el més gran patiment amb la confiança més neta i plena.

Hauríem de poder saber fer compatibles dues passions: la sublimitat de sentit del dolor quan ha arribat a aquesta grandesa i el baix i pregon fons d’acceptació amorosa d’una situació ja preanunciada i per tant interioritzada de temps. “Tot ho consideraria una pèrdua comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell, i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”. “Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist... Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transfigurarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb que Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”.

De fet, el diumenge d’avui és pròpiament domínica de Passió amb més pròpietat. La dels Rams és un entreacte que no arriba ni a ser pòrtic de la Passió. Si agafem les lectures de la litúrgia d’avui, la d’Isaïes que ens parla del Servent Sofrent amb el corresponent salm immergit en els seus sofriments que l’acompanyarà fins a la mateixa creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat” que, amb tot, cal fixar-nos-hi ve expressat amb una confiança sense fissures: “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva, cuiteu a defensar-me...” Segueix el text esmentat abans de la carta als de Filips en què veiem que la seva condició humana va entelar a la vista de la gent (i potser a nosaltres mateixos) la seva condició divina. “Es va fer no res”. Raona Pascal: “L’Escriptura ha establert passatges per consolar totes les condicions, i per intimidar totes les condicions. El cristianisme és ben estrany: Ordena l’home de reconèixer que és vil, i li ordena de voler ser semblant a Déu. Sense un contrapès semblant, aquesta elevació el faria horriblement vanitós, o aquest abaixament el faria terriblement abjecte. Amb quin poc orgull un cristià es creu unit a Déu! Amb quina poca abjecció s’iguala als cucs de la terra!” Dirà després de Jesucrist: “És no solament impossible, sinó inútil de conèixer Déu sense Jesucrist. No solament nosaltres no coneixem Déu més que per Jesucrist, sinó que no ens coneixem a nosaltres mateixos més que per Jesucrist. Fora de Jesucrist no sabem ni què és la nostra vida, ni què la nostra mort, ni què Déu, ni que nosaltres mateixos. És per la seva glòria tot allò que hi ha de gran sent Déu, i és per la seva vida mortal tot allò que hi ha d’escanyat i abjecte. Per això ha pres aquesta malaurada condició, per a poder ser en totes les persones, i model de totes les condicions”.

Torno a la celebració dels Rams. Veig tot el recinte on al descobert ens apleguem. Un bosc de palmes. És la joia dels infants. Per a ells trobo esplèndid que simulem l’entrada a Jerusalem i que facin festa la canalleta amb els seus palmons abarrocats i amb penjarolls dolços delejats, tan lluny del que succeí en vida de Jesús. Tot fou espontaneïtat, ramatges aplegats del verd més proper i els cants eufòrics que s’entonen sense saber-ne la justa significació. No hi fa res. Ja més tard àdhuc els mateixos deixebles més íntims s’adonaran dels messianismes que s’hi configuren. És tan humà adonar-se del valor de les coses i dels esdeveniments una vegada passats! Que els resti a aquests petits el goig d’uns moments de festa. Potser més tard somriuran a la seva innocència i qui sap si descobriran altres pregoneses al viscut. Jesús estimava els infants i hi veia els ciutadans del Regne. Feliços ells i nosaltres. Potser també se’ns obriran les fonts del coneixement de Déu, de Déu en Jesucrist i la nostra pròpia coneixença des de dins, des de com ens veu el Déu que ens estima tant que ens ha donat el seu Fill, perquè ens associés a l’amor que ens és meta, que és desfici i que és glòria i premi que Déu ens fa en nosaltres. Sols l’amor basta, a començar per l’amor que Déu ens té i que tantes vegades en som incapaços d’entendre i de fer nostre...

Entrem en el gran silenci dels dies sants. Silenci interior; entrem en el silenci de Jesús. Diu Tuñí que en la passió segons Marc –la d’avui- Jesús a penes parla. Estremidor. “Duresa de la narració. Soledat i silenci. I després del crit en morir hi ha la confessió de fe d’un aliè, d’un no jueu”. Acaba dient: “l’evangeli de Marc sembla tenir tota la força de la predicació de Pau”. Recordeu la carta als filipencs que hem esmentat. A sentiments forts, poques paraules li basten i li sobren...

Diumenge de Rams i de Passió, 1 d’abril del 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 25/03/2012 del P. Josep Mº Balcells

VOLDRÍEM VEURE JESÚS

¡Què menys que això! Poder-lo veure de prop, poder parlar-hi, poder-lo escoltar, tenir el goig de donar-li la mà, de veure-li el somriure, poder entendre el significat de la seva vida, els per quès que ens venen al cor; ai, què sé jo... I això abans d’entrar a la Setmana Santa, per poder-la recórrer en sintonia de sentiments amb Ell. Ja el diumenge passat la litúrgia ens el mostrava “enlairat”, fet l’Home que es feia solidari de tot dolor humà, a fi de que nosaltres descobríssim, en els seus, el sentit dels propis... Avui l’evangeli ens el mostra “glorificat” abans de la seva Passió, perquè no caiguem en el desconcert davant dels esdeveniments durs i gairebé incomprensibles als que ens enfrontarem com a coprotagonistes, aquesta propera Setmana. I això es dóna amb una nova epifania o manifestació de Déu. Dues antecedents van ser la del Baptisme, després la de la Transfiguració i ara aquesta nova que avui alguns la senten com un tro... Diu l’evangelista que és per a nosaltres que se sent la veu del cel: “Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré”. No vull passar per alt que, de no ser diumenge, celebraríem l’Anunciació del Senyor, és a dir l’encarnació, la seva entrada en la història, desapercebuda de gairebé tothom. És allò que Pau en diu la kènosi, l’abaixament, l’anorreament, el passar com un de més, anònimament, quan Ell és el que dóna sentit a tot allò que és humà. Misteri de misteris.

Dues preguntes em surten espontànies: qui és Ell i qui som nosaltres. A fi de tenir unes respostes qualificades he de recórrer a allò que ens diu el Concili Vaticà II. Tot tret del document –Constitució se’n diu per la importància que té- “L’Església en el món d’avui. (En llatí que és com s’anomenen Gaudium et spes, val a dir: Goig i esperança) L’Església es vol posar de servidora de la humanitat; experta, no per mèrits per de prompte, sinó per missió encomanada pel mateix Jesucrist. Escoltem què diu el Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, del pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies, les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”...He de parar perquè m’ennuego i he de dir que no sempre és veritat en mi. M’ho dic i m’ho repeteixo per no oblidar-ho i perquè el dir-ho solemnement m’és un compromís. No podem jugar amb les paraules. Massa fàcil de dir coses massa altes. Per no ser cínics, siguem humils.

Ara us he de posar com ens presenta el Concili la persona de Crist, l’Home Nou: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res estrany que les veritats sobre l’home que després posarem trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”.

“Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”.

“Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. Associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança... Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, la divina, em de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tant gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el seu Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

Ara és l’hora de dir dues paraules sobre què pensa l’Església sobre la dignitat humana: “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació. La Sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. És la persona humana, això és, tot l’home en la seva unitat –cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat- la que s’ha de salvar, és la comunitat humana que s’ha de renovellar. En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes que correspongui a la seva vocació. L’Església no és empesa per cap ambició terrenal, sinó que sols desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l’Esperit, l’obra mateixa del Crist, que va venir en aquest món per retre culte a la veritat, per salvar i no pas per condemnar, per servir i no pas per ser servit”.

“L’home negant-se a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers el altres homes i envers totes les coses creades. Per tant, l’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual i col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. Però l’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement. La dignitat de l’home exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”. Tot, tot, només Paraula del Vaticà II.

Al cimal de la quaresma com al final dels Exercicis només em queda que fer la contemplació per a avivar l’amor: Prenc les paraules mateixes de sant Ignasi: “Després de reflectir en mi mateix, considerant amb molta raó i justícia el que jo, de part meva, he d’oferir i donar a sa majestat divina, a saber, totes les meves coses i a mi mateix amb elles, així com qui ofereix amb molt d’afecte: “Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo; vós m’ho donàreu, a vós,Senyor ho retorno; tot és vostre, disposeu-ne segons la vostra entera voluntat; deu-me el vostre amor i gràcia, que aquesta em basta”. Dit de cor, ja puc entrar en la Setmana Santa juntament amb Crist. Disposeu.

Diumenge V de quaresma, 25 de març del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 18/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANTICIPACIONS

Gairebé tot el bo i millor de la vida és un “abans” viscut en el goig de l’esperança. Avui en tindrem un tast en la litúrgia. Al bell mig de la Quaresma sentim com una veu interior que ens transporta a viure el que vindrà, com si ja el visquéssim ara, ara mateix. Una lectura pausada de la carta als Efesis ens fa caure en la certesa de saber que el que esperem vindrà i que serà més ple i tot de tota la capacitat que tinguem ara de somiar-ho. Sempre –i és la fermessa del cor i del somni- ens quedarem curts. Ara, en anticipació és el “ja, però no encara” del tot. És la felicitat pregustada que porta tota la plenitud del desig, del preveure, de saber que Déu regala –sí regala- les anticipacions viscudes, com a experiències plenes en sí, però que es consolidaran i que després “desbordaran tot esquema”, com diu la cançó. La fe que es vesteix del goig de l’esperança com la defineix l’epístola als Hebreus en el capítol 11: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” De seguida fa una desfilada per tot l’AT. Encapçalat cada paràgraf per un “Gràcies a la fe”. Omple tot el capítol 12. ¡Amb quina estima parla l’autor dels “seus”!

Fem la descoberta de la realitat que vivim i gaudim abans d’hora. Aquí ja ens veiem conressuscitats amb Crist abans de Pasqua de Resurrecció. La litúrgia té sempre aquesta virtualitat de fer viure anticipadament el misteri de Jesús abans dels esdeveniments. Avui ja és Pasqua, com ho és cada diumenge, però avui ho és d’una manera singular perquè estem encara celebrant la Quaresma. No és un miratge, és que la carta als Efesis ens en permet aquest pregust. Me la llegeixo tota punt per punt i la trobo massa enlairada per a mi. Cerco d’enquadrar-la. Com que és del començament de la carta, no faig més que seguir el consell que em dóna l’autora del comentari a aquesta epístola en el volum Comentario Bíblico Internacional de les edicions del Verbo Divino Comença així el seu article: “Per a valorar de veritat l’epístola als Efesis se la de llegir en veu alta. Aquesta obra del NT. està plena de llenguatge d’oració, adoració i celebració. Impressiona l’oient amb passatges commovedors i amb altres que semblen himnes majestuosos. És un text excel·lent per a il·lustrar l’estreta connexió que hi ha entre el NT. I l’assemblea cultual. Bíblia i litúrgia.

En ella l’apòstol tracta de promoure la unitat. Unitat que comença per casa, lloc on s’alimenten les relacions familiars, que en l’Església primitiva tenia també com a punt de visió el mateix lloc físic de les celebracions i encontres eclesials, com ara, diríem, en les eucaristies nostres.


Hi ha en ella una visió d’Església universal que ateny la conscienciació dels primers cristians, que a la segona generació, desapareguts els primers fundadors evangelitzadors, convenia preveure o corregir maneres de fer que no responien als principis posats en aquest cas, suposadament, per Pau. La preocupació per la unitat àdhuc s’ha d’entendre portada a proporcions còsmiques. La unitat creada per Crist omple el món amb el seu poder salvífic. La comparació es desclou amb imatges tan denses com l’harmonia del Cos de Crist (que som tots) i amb la intimitat compartida entre marit i esposa en Crist. A Efesis s’ha aconseguit una harmonia en un llenguatge que té un atractiu intemporal i un abast a totes les relacions humanes, personals, socials i religioses. Tot això és estructurat amb les idees de l’autora.

Tornem al sentit anticipatiu, que dèiem: Avui podem deliciosament fer Pasqua abans de Rams, en el sentit més ple i positiu de l’expressió. A tot això ens invita la litúrgia de l’anomenada Domínica “laetare” pel cant introductori: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol”, tret d’Isaïes. I complementat per l’oració col·lecta que ens invita a festa: “Feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”.

Només encetar la carta, després de l’habitual salutació dels escrits paulins, s’enlaira amb un himne que ja el coneixem abastament perquè n’hem fet la pregària de tot un any litúrgic, l’any passat precisament. És un himne que té una localització preferent en la litúrgia de les hores; i que té referències implícites –segons llegeixo- com d’un recordatori de les conseqüències del baptisme de cara als nous conversos. A la comunitat se li recorda el misericordiós acte salvífic de la iniciativa de Déu en un llenguatge que evoca amb intensitat l’aspecte emotiu del compromís cristià. El designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i que té un caràcter universal i definitiu”. Només faig de cosidor de peces egrègies d’altres firmes i que ens puguin llençar a viure amb joia el que diem amb veu alta, com hem quedat. Després de l’himne ve una acció de gràcies acompanyada d’una pregaria. Encetant el capítol segon se’ns diu que Déu ha fet passar de mort a vida i amb la perícopa nostra d’avui se’ns certifica que hi ha hagut una reconciliació de tota divisió de molts fins a fer-ne un sol poble. Unió, comunió, harmonia, fraternitat, ¡misteri!, ve-t’ho aquí. Ara podem constatar la importància d’aquest EN CRIST que es va repetint a cada moment. Seria bo que en una lectura personal o en parella ens arribéssim fins al final del capítol segon. L’Esperit Sant ens obrirà a una visió còsmica. La redempció abasta totes les criatures. Aviat s’ha dit. S’hauria de llegir fent-ho propi, trobant-nos-hi implicats. Les fòrmules són inclusives: tot tu hi ets mencionat en aquest plural, que amb tu pren nom i fisonomia pròpies. Es llegeix al final del capítol del que forma part l’epístola d’avui: “Ara,doncs (aquests doncs que tenen tanta importància causal i conclusiva d’un discurs), ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist com a pedra angular . Sobre Ell tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per Ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser , gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix”. (Paraula de Déu)

Tant de bo, emportats per la litúrgia, poguéssim viure entrats i centrats en el misteri de la fe, com diem després de la consagració. Parlàvem en començar de les anticipacions divines. Fem Pasqua i fem Cel abans de la Setmana Santa. ¿Enteneu perquè la litúrgia ens invita avui a anticipar el goig pasqual? Anticipar-lo, només vol dir que, quan arribi, estarem més delerosos de i en la celebració. I la viurem amb més fervor (¡ai, les paraules se’ns han malgastat, desvirtuat i les diem com d’amagatotis, com per no cridar l’atenció! ¿Fins on hem arribat, Déu meu?

Alguna vegada havia insinuat que ens convindria un bany de bíblia i de litúrgia, per poder estar a l’altura de les coses santes a les quals estem cridats i que han de ser l’aliment quotidià del nostre viure cristià. ¡Déu hi faci més que nosaltres!

Estem llegint ara en els clubs de lectura “Laura i la ciutat dels sants”. ¡Quina caricatura no fa dels “deures religiosos!”. És una ironia que ens aniria bé fer-nos-la com dirigida a nosaltres, per tal de no “fer el sant”, sinó de començar-ho a ser des del graó dels escolanets. Ja m’enteneu. Si voleu riure i plorar llegiu la pàgina 207 de l’edició de les eines. Retrata alguna Quaresma que potser us recordarà alguna cosa de la nostra infància.

Diumenge IV de Quaresma, 18 de març del 2012 Barcelona

Hpmilia del diumenge 11/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

“L’ATRI DELS GENTILS”
De cop i volta la litúrgia d’avui ens trasllada a Jerusalem, i en concret al Temple. Aquest era, en temps de Jesús, el centre irradiador de tota la vida no solament religiosa, sino cultural i social del poble jueu. El Temple tenia diferents àmbits, al més exterior però formant-ne part hi havia l’atri dels gentils, al qual hi podia accedir tothom que volgués; era sobretot obert a gent no de professió de la religió jueva. Era una manera d’obertura a simpatitzants, els prosèlits que se’n deien. Un lloc porticat on amb la solapada tolerància dels sacerdots s’havien instal·lat venedors de bestiar, aviram i canvistes, tot per facilitar o amb l’excusa de propiciar forniments pel culte del Temple. S’havia amb aquesta invasió mercantil desacralitzat aquest espai. De casa d’oració s’havia passat a ser una “cova de bandolers”. Jesús portat pel mateix zel per la casa de Déu va fer-ne un desallotjament purificador. Tot això va precipitar una vegada més un enfrontament verbal entre la gent de la custòdia del Temple, aquesta vegada per a precisar en quina autoritat havia promogut aquest incident. Per les precisions d’exegetes sembla que la cosa fou més simbòlica que altra cosa. Deixem que Jesús faci els aclariments pertinents i nosaltres anem a destacar el sentit quaresmal, sobretot actual, d’aquesta escomesa. I ens vindrà d’una forma ben inesperada. Situem-nos: Estem a Barcelona coincidint amb la Quaresma d’enguany i vivint l’anomenada Missió Metròpolis, en la qual pren lloc la iniciativa del papa d’obrir espais de diàleg, del que n’ha pres aquest nom d’Atri dels Gentils, en un sentit aproximatiu. És aquest espai on poden trobar-se a plena llibertat d’esperit tant els creients com aquells exponents de cultura laica, però desitjosos de confrontar una lliure circulació de maneres de pensar. No es tracta de polemitzar, ni de fer apologètiques pròpies d’altres moments, conscients tots de que vivim en una societat pluralista, democràtica i laica, on hi regna la llibertat de pensament i d’expressió i on poden fecundar-se, per proximitat, maneres de veure i viure diverses. Amb respecte i amb ganes de visitar terrenys comuns i de legítima estimulació cultural i social. S’han deixat de banda les guerres de religió, que no han portat més que mal, ben constatades per històries que tots voldríem que no haguessin tingut lloc. Una manera de demanar-ne perdó és maldar perquè no es repeteixin... Volem retornar a temps de sàvies interlocucions, per aprofundir pensars i sentirs. És com obrir espai a l’antiga àgora on les ments anaven creuant lligams de pensament i de savieses. Ai, la Grècia d’altres temps...

Entre tant, afortunadament tornem als anys seixanta tan propicis a climes benignes de convivència de maneres de pensar. Ens retornen al record les imatges d’un papa Joan XXIII que creia que són més les coses que ens agermanen que no pas les que ens separen. ¡Quin encert dir que l’Església volia ser com la font pública de la plaça del poble, que quedava oberta a tota mena d’asssedegats. Ell havia somiat en una Església dialogant, a partir de la simpatia universal. La seva imatge ha quedat en l’imaginari de propis i estranys com la del Rector del poble, bonhomiós, que sabia dir la paraula d’afecte patern per a tothom. A tothom acollia i havia eixamplat l’atri dels gentils amb la seva bondat que tenia per fills i germans, per a tothom. Els que tenim uns quants anys recordem mil facècies de rebre blancs i negres i de posar un somriure i aquella murrieria afectiva, que a tothom atreia, sense forçar mai el pensar de cadascun, però de grans i inesperades sorpreses del cor. Inoblidable. Ell posà en curs la sorpresa d’un Concili per obrir finestres i deixar que l’Esperit fes de les seves... També em ve a la ment la figura austera, però amable de Pau VI que al 1964 encara, a Concili obert, posa el diàleg com a més genuïna expressió de la seva voluntat d’agermanar i de posar en connexió pensars diferents, agermanats però per una voluntat decidida d’humanisme transcendent. És ja moment de treure la pols de la seva primera encíclica Ecclesiam Suam que obre portes i que situa l’Església al bell mig de l’Atri dels gentils, ja inicialment ampliat pel seu antecessor. La paraula del moment fou l’aggiornamento, posar-se al dia, actualitzar-se d’una forma permanent, en un món que ja es veia que s’accelerava per moments. Retorno amb gust a un llibre que és un regal que es fan mútuament Pau VI i Jean Guitton, amic filòsof, gran creient. Congeniaven de valent. Dos “aristòcrates del pensament”. Són les converses que tenien tots dos, sovintejades, i que es van plasmar en un llibre titulat “Diálogos con Pablo VI”. El títol d’un dels capítols centrals ja ho comença a dir tot: “Diàlogo sobre el dialogo”. Comenta Guitton: Per a Pau VI, “el diàleg té la finalitat de cercar la veritat en el proïsme i en un mateix, d’estar constantment en relació amb una ment que estima igualment la veritat, que l’estima en tota la seva exactitud, puresa, i, m’atreviria a afirmar, en la seva quinta essència. Aquesta classe de diàleg rarament s’utilitza per a resoldre les últimes qüestions. Però sí que es dóna en els camps del gust i de l’art. Es practica un diàleg de convergència. Es tracta de pensar en comú, disposats sempre cadascú a corregir el seu pensament segons l’opinió del seu interlocutor. Es tracta que el nostre partner ens ajudi en la tasca de cercar la veritat. Honradament, humilment. Els que posseeixen la veritat de la fe queden, al mateix temps com desposseïts d’ella pel turment de posseir-la, dia a dia, d’una manera més pura i profunda. Els qui no la tenen i la cerquen de tot cor, ja l’han trobada en certa mesura, com digué el vostre Pascal...” Afegeix sentenciosament: “En la plenitud, res no s’oposa. Tot coopera”.

No puc ni vull allargar-me: Torna a ser temps per guanyar proximitat, per escoltar-nos, sense proselitismes de cap mena. La coexistència s’imposa. Hem de tornar a parlar d’humanismes i de transcendències per apagar les desmesures de tants materialismes que ens resulten ser presons d’or on ens hi ofeguem. Que circuli l’aire fresc d’altura. Hi ha una taula parada per fer-ne joioses sobretaules parlant de tot el diví i l’humà, sense recelar de ningú, ans deixant-nos emulsionar per les conviccions de tothom. No hi ha ningú que tingui en exclusiva la veritat, tot són aproximacions i tots podem gaudir i aprendre de la veritat de l’altre. Ha sonat l’hora de portar l’evangeli al carrer, al “cafè”, als ateneus, al centres de cultura. No es tracta de convertir ningú, no es tracta de competir, només d’escoltar l’altre per sentir-nos tots dos cercadors de la veritat.

Està en marxa un Sínode sobre l’evangelització, no del altres en primer lloc, sinó la pròpia evangelització del cor i del pensament, dels sentiments, dels desigs. Que cadascú sigui fidel a les pròpies conviccions, però oberts a les dels altres. Tothom es digne de ser escoltat. Mentre escrivia això m’arriba el darrer número de Foc Nou. Tot ell destinat a obrir l’Atri dels Gentils: La nova Evangelització és la que domina la part central de la revista. En el Pòrtic (que sona a Atri, etimològicament) Mn. Romeu posa aquest títol: “Recuperem l’evangeli perdut”. Tothom a la recerca del tresor (de l’evangeli).

Convé fer neteja uns i altres i no pervertir el lloc de trobada dels que cerquen millora en el seu viure i conviure. ¡Que es retiri el mercat (tot el món convertit en un magne mercat de coses, no de persones ni de idees, ai)!, que cedeixin les barreges improcedents, i donem veu i vot al petit o més gran Atri dels Gentils possible al nostre entorn. Millor quaresma que aquesta no la veig ni la desitjo. Passo la paraula a qui tingui una pregunta a fer o una resposta per donar. Trobem-nos: ¡quina paraula més bonica i esperançadora! Torn de paraules. Empaties a punt. Ai, Senyor, qui ens ha ensenyat a ser tan petits, de vol gallinaci. ¡Amunt els cors!

Diumenge III de Quaresma, 17 de març del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 04/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANVERS I REVERS DE LA “TRANSFIGURACIÓ”

Tot just començada la Quaresma, després de la introducció tradicional dels tres punts que sostenen totes les seves instàncies ètiques: oració, almoina i dejuni; després de la presentació del vertader protagonista en la lluita contra el mal (Jesús en el desert, temptat i victoriós); ara ens trobem de sobte i sorpresos en una nova epifania, la Transfiguració, correlativa a la del Baptisme de Jesús, ara amb les seves particularitats: allí era el Crist el que era presentat pel Pare: “Tu ets”; ara la presentació va dirigida als deixebles: “Aquest és”, que després hauran de testificar aquests fets extraordinaris. Fet que ha passat a tots els sinòptics. És tan forta i cridanera l’escena que ens pot deixar com enlluernats, fins al punt que podem perdre el fil conductor de tota la quaresma, que és lluita oberta contra tot mal. Marc en fa d’aquesta teofania el punt cimal del seu evangeli. A partir d’aquest fet, presagiant-lo, malgrat les primeres aparences de glorificació, comença la davallada fins a la Passió, Mort i Resurrecció. En Marc aquest passatge “és la “clau musical” en la que s’ha de llegir tota la fase descendent conflictiva i abocada al fracàs. Situat entre dos anuncis de la passió amb les corresponents crisis (8, 34ss; 9, 30ss) per part dels deixebles, ara amb l’afegit fonamental del “Escolteu-lo”, precisament per la dificultat que pressuposa veure el seu Mestre dins d’un entramat de successos que subratllaran la seva condició de pacient-patidor que es carrega –en el seu viure quotidià i no sols en la Passió última- tot el feix del mal i dels mals de tots els humans. És la figura de la kènosi, de l’anorreament inaudit d’un Déu que assumeix el mal, el dolor i el sofriment de la humanitat sencera... Pere respon a la inquietant pregunta que fa Jesús als deixebles i a nosaltres: ¿“Vosaltres qui dieu qui sóc jo”? Cal no oblidar que ve després de les lectures que feia el poble senzill, sintetitzada en veure-hi redivius alguns dels grans profetes. Pere respon per tots: “Vos sou el Messies”. Jesús insistirà en el manament de no dir res per no ser mal interpretat en una messianitat que diferia de les expectatives del poble jueu. Jesús torna a la càrrega: “Calia que el fill de l’home patís molt, fos rebutjat pels grans del “sistema”. Marc subratlla la insistència de Jesús. “I els ho deia ben clarament”. Pere que no entén res del que diu Jesús li surt amb el pitjor estirabot: es posà a reprendre’l. El text diu significativament: “Jesús girant-se i veient els deixebles” li engalta una recriminació mai abans sentida: “Ves-te’n del meu davant, Satanàs, que els teus sentiments no són els de Déu, sinó els dels homes”. Jesús rebla: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi” I farà, a continuació, les consideracions antropològiques del que és la vida per a un deixeble. I de que qui el negui a Ell, no donant fermesa a les seves paraules, que conjuminen creu i resurrecció, serà ell mateix qui el negarà. Ja des de sempre unirà creu i resurrecció. La creu té un resplendor de resurrecció així com la resurrecció va unida indestriablement amb la creu. El mal i el sofriment queden emmarcats en Jesús i el seu evangeli, malgrat que ens costarà a tots veure-ho i viure-ho. ¡Ceguesa evangèlica, més diria, humana!

Els rellisquen als deixebles els successius pronunciaments de Jesús de que havia de patir. Aquest era el misteri, de moment inabordable, de Jesús i un vertader enigma. Pau se’n fa ressò quan presenta el Crist com a niciesa i escàndol, de propis i estranys. Ell ho ha captat per revelació directa, com sempre ho proclama. No és el Jesús dels deixebles, sinó el Crist ja glorificat que se li revela. Aquest serà el seu tot.

En Jesús hi ha inclosa una saviesa mai vista que fa reverdir salut i gràcia en la creu i el sofriment, batejant-los i donant-los-hi sortida eficaç i gloriosa. No és, no, masoquisme, ni sublimacions evasives. Aquest és el secret que deslloriga el mal i el sofriment donant-los certeses de base que només pot un assumir-les lligades a la configuració amb el Crist que va fer seus tots els dolors i sofriments de la humanitat en la seva vida i Passió i en la seva mort glorificadora. Afronta el tema del mal d’una manera vivencial i en ell troben sentit i valors la humanitat dolençosa. És una paradoxa: qui vol guanyar la vida la perdrà i qui la posi al servei de l’evangeli i dels seus pressupòsits la guanyarà com la guanyà Jesús en la seva vida, passió, mort i resurrecció, que formen per ell i en Ell una unitat indestriable. No és un pensament, un concepte, és la realitat d’una vida donada a fons perdut, i per tant guanyat, ofert a tothom qui vulgui trobar sentit a les incidències de les vides pobres, marginals, adolorides...El bé venç el mal, assumint-lo.

No, no foren els dies últims de la vida de Jesús (reviscuts en totes les Setmanes Santes) sinó al llarg de tota la seva vida on va viure la seva Passió il·luminada. Doble Passió: la patida per causa dels que no l’entenen, el mal interpreten, el volen perdre des dels mateixos inicis de la seva predicació. I la Passió que es converteix en com-passió per a tot dolor i sofriment. Ell exorcitza tot mal, curant-los cos, ànima i esperit, fent seves les “malalties” (Isaïes) i sofriments de tothom. Subvenint, atansant-se bondadós, donant entenent que ell sosté tota biografia carregada de dolor. Donant-los-hi un sentit per tal, així, de poder-los sublimar. És la capacitació d’acceptació de compatir sofriment i goig, felicitat i sofriment a l’ensems. Aquí rau la saviesa que es deriva de Jesús. Així es presenta Pau als seus deixebles de Corint. Pau els ha vingut a evangelitzar i no pas amb saviesa de paraula, perquè no es perdi el sentit de la creu del Crist. El llenguatge de la creu és una niciesa per als qui es perden, però per a nosaltres és poder de Déu... Mentre que els jueus demanen prodigis i els grecs volen saviesa, nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per a les altres nacions; però per als qui han rebut la vocació, tant jueus com grecs, un Messies que és poder de Déu i saviesa de Déu. Perquè allò que és niciesa de Déu és més savi que els homes, i allò que és feblesa de Déu és més poderós que els homes”.

El tema és important i avui pren més rellevància encara, perquè s’ha tabuïtzat el sofriment. Llegeixo en Torralba: ¿El sofriment un nou tabú? “El sofriment continua essent una realitat ben patent i manifesta. Ni la ciència ni el benestar econòmic han estat capaços d’escombrar definitivament el sofriment. A través dels narcòtics i dels instruments sofisticats d’alta tecnologia s’ha aconseguit alleujar certs mals, certes insuficiències i limitacions físiques i espirituals de l’home, però l’home no ha estat capaç de bandejar totalment el patiment que forada el món des de dins mateix. Davant del sofriment, la millor actitud és la humilitat i el silenci. El sofriment ens fa ser humils perquè ens trobem davant d’una realitat que ens sobrepassa i que no podem controlar per mitjà de la racionalitat. El sofriment és misteri, és enigma. Davant del patiment, l’home descobreix la seva terrible limitació, la seva immensa dependència i, sobretot, la seva petitesa. El patiment posa en qüestió el model de vida escollit i els cànons que regeixen l’existència a Occident, per això el sofriment és constantment postergat i amagat en el món actual. Allí on hi ha vida hi ha també, i de manera inevitable, sofriment. El mer fet de viure aporta patiment; qui no vulgui afrontar aquest fet està enfosquint la realitat cruenta de l’home. El patir ensenya; i qui no el conegués no coneixeria la vida en tota la seva realitat, perquè el sofriment n’és part imprescindible. Una cultura que no posi en relleu aquest vessant de la vida humana, aquest aspecte tan profund i misteriós de la realitat individual i col·lectiva, és una cultura frívola, perifèrica i superficial. El sofriment és finitud, és limitació, és petitesa. La cultura actual ens dibuixa o pretén plasmar-nos un món ple d’alegria, de somriures, de goig i de benestar (superficials). L’home no s’alliberarà plenament del sofriment. La mera existència comporta sofriment. Àdhuc en un món tècnicament perfecte, també hi hauria sofriment, perquè el sofriment és inherent al fet de viure i d’estimar. D’altra banda el sofriment uneix les persones radicalment. Vincula els homes a través del sentiment de la compassió. El poder, el plaer, el desfici pels béns materials i, fins i tot, la cultura separen els homes i els aïllen els uns dels altres. El sofriment enruna les fronteres, enfonsa les muralles que separen les persones. El patiment és, doncs, mestre de la vida i de la veritable comunicació interpersonal. L’altre no és aliè a la meva persona, sinó que és del tot rellevant per al meu desenvolupament humà. Jo-sóc-amb-els-altres i per-als-altres. Entre l’altre i jo s’estableix una profunda interacció propiciada pel principi de la simpatia.

Marc posa la Transfiguració amb un rere fons d’assumpció de la Creu. Aquest serà un llenguatge difícil de pair. La mort de Jesús fou vista de primeres com un fracàs. Només després de la Resurecció i dels dubtes que s’allargassen quaranta dies podran entendre que Jesús ha “transfigurat” el mal físic, moral, existencial amb el misteri de la Creu. Sense la Creu no s’entén la missió de Jesucrist. Però no s’ha sacralitzat, no anem més enllà de la creu de cada dia, aquell pes que carrega les espatlles de tothom i que Crist s’ha fet Cirineu de tots nosaltres. Sense Crist les creus asfixien, maten, no redimeixen. La transfiguració té un anvers i un revers. Tots participem de la transfiguració i de la Creu. Una porta a l’altra. Van inseparables. Gz. Faus diu que la felicitat va lligada al sofriment. “Solament té de veritat la capacitat de sofrir qui la té de gaudir profundament. En Jesús el dolor no serà l’última paraula i el preu (potser la prova i l’anunci) de que l’última lucidesa sobre l’existència és joiosa”. Aporta aquesta reflexió de Lleó Bloy: “L’home té llocs en el seu pobre cor que no existeixen fins que el dolor no entra en ells per a que existeixin”. Dirà confrontant-ho amb la sensibilitat tràgica del moment present que rebutja el sofriment de totes totes, que per a Jesús no hi ha necessitat d’anestesiar la profunditat humana, perquè aquesta és joiosa i ho és perquè el nivell últim d’experiència d’aquesta profunditat és la paternitat acollidora de Déu. El perdó és la màxima acollida que pot donar. I dirà Gz. Faus: “Res no prova tant la maldat i vellura humanes com la incapacitat quasi física de l’home religiós per a suportar la bondat de Déu. La finitud és la característica més definitòria de la persona humana. I no solament la finitud sinó la consciència de finitud, és a dir, la vivència interior, el coneixement personal de la finitud.

¡I quins embolics no ens fem amb el dolor propi i aliè! Talment com els deixebles. Pere n’és el paradigma. Aprenguem la lliçó: no hi ha Quaresma si no assumim la part de creu glorificada que ens pertoca. “Si algú vol venir amb mi que es negui ell mateix, carregui la seva part de creu i sobretot que em segueixi que jo li donaré el ple sentit de tot l’humà, creu inclosa, la pròpia i la dels altres. Començant per aquests, els altres, portats per la compassió, com-passió, l’atribut primer de Jesucrist i nostre, ¿nostre?

Diumenge II de Quaresma, 4 de març del 2012 Barcelona