Hpmilia del diumenge 11/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

“L’ATRI DELS GENTILS”
De cop i volta la litúrgia d’avui ens trasllada a Jerusalem, i en concret al Temple. Aquest era, en temps de Jesús, el centre irradiador de tota la vida no solament religiosa, sino cultural i social del poble jueu. El Temple tenia diferents àmbits, al més exterior però formant-ne part hi havia l’atri dels gentils, al qual hi podia accedir tothom que volgués; era sobretot obert a gent no de professió de la religió jueva. Era una manera d’obertura a simpatitzants, els prosèlits que se’n deien. Un lloc porticat on amb la solapada tolerància dels sacerdots s’havien instal·lat venedors de bestiar, aviram i canvistes, tot per facilitar o amb l’excusa de propiciar forniments pel culte del Temple. S’havia amb aquesta invasió mercantil desacralitzat aquest espai. De casa d’oració s’havia passat a ser una “cova de bandolers”. Jesús portat pel mateix zel per la casa de Déu va fer-ne un desallotjament purificador. Tot això va precipitar una vegada més un enfrontament verbal entre la gent de la custòdia del Temple, aquesta vegada per a precisar en quina autoritat havia promogut aquest incident. Per les precisions d’exegetes sembla que la cosa fou més simbòlica que altra cosa. Deixem que Jesús faci els aclariments pertinents i nosaltres anem a destacar el sentit quaresmal, sobretot actual, d’aquesta escomesa. I ens vindrà d’una forma ben inesperada. Situem-nos: Estem a Barcelona coincidint amb la Quaresma d’enguany i vivint l’anomenada Missió Metròpolis, en la qual pren lloc la iniciativa del papa d’obrir espais de diàleg, del que n’ha pres aquest nom d’Atri dels Gentils, en un sentit aproximatiu. És aquest espai on poden trobar-se a plena llibertat d’esperit tant els creients com aquells exponents de cultura laica, però desitjosos de confrontar una lliure circulació de maneres de pensar. No es tracta de polemitzar, ni de fer apologètiques pròpies d’altres moments, conscients tots de que vivim en una societat pluralista, democràtica i laica, on hi regna la llibertat de pensament i d’expressió i on poden fecundar-se, per proximitat, maneres de veure i viure diverses. Amb respecte i amb ganes de visitar terrenys comuns i de legítima estimulació cultural i social. S’han deixat de banda les guerres de religió, que no han portat més que mal, ben constatades per històries que tots voldríem que no haguessin tingut lloc. Una manera de demanar-ne perdó és maldar perquè no es repeteixin... Volem retornar a temps de sàvies interlocucions, per aprofundir pensars i sentirs. És com obrir espai a l’antiga àgora on les ments anaven creuant lligams de pensament i de savieses. Ai, la Grècia d’altres temps...

Entre tant, afortunadament tornem als anys seixanta tan propicis a climes benignes de convivència de maneres de pensar. Ens retornen al record les imatges d’un papa Joan XXIII que creia que són més les coses que ens agermanen que no pas les que ens separen. ¡Quin encert dir que l’Església volia ser com la font pública de la plaça del poble, que quedava oberta a tota mena d’asssedegats. Ell havia somiat en una Església dialogant, a partir de la simpatia universal. La seva imatge ha quedat en l’imaginari de propis i estranys com la del Rector del poble, bonhomiós, que sabia dir la paraula d’afecte patern per a tothom. A tothom acollia i havia eixamplat l’atri dels gentils amb la seva bondat que tenia per fills i germans, per a tothom. Els que tenim uns quants anys recordem mil facècies de rebre blancs i negres i de posar un somriure i aquella murrieria afectiva, que a tothom atreia, sense forçar mai el pensar de cadascun, però de grans i inesperades sorpreses del cor. Inoblidable. Ell posà en curs la sorpresa d’un Concili per obrir finestres i deixar que l’Esperit fes de les seves... També em ve a la ment la figura austera, però amable de Pau VI que al 1964 encara, a Concili obert, posa el diàleg com a més genuïna expressió de la seva voluntat d’agermanar i de posar en connexió pensars diferents, agermanats però per una voluntat decidida d’humanisme transcendent. És ja moment de treure la pols de la seva primera encíclica Ecclesiam Suam que obre portes i que situa l’Església al bell mig de l’Atri dels gentils, ja inicialment ampliat pel seu antecessor. La paraula del moment fou l’aggiornamento, posar-se al dia, actualitzar-se d’una forma permanent, en un món que ja es veia que s’accelerava per moments. Retorno amb gust a un llibre que és un regal que es fan mútuament Pau VI i Jean Guitton, amic filòsof, gran creient. Congeniaven de valent. Dos “aristòcrates del pensament”. Són les converses que tenien tots dos, sovintejades, i que es van plasmar en un llibre titulat “Diálogos con Pablo VI”. El títol d’un dels capítols centrals ja ho comença a dir tot: “Diàlogo sobre el dialogo”. Comenta Guitton: Per a Pau VI, “el diàleg té la finalitat de cercar la veritat en el proïsme i en un mateix, d’estar constantment en relació amb una ment que estima igualment la veritat, que l’estima en tota la seva exactitud, puresa, i, m’atreviria a afirmar, en la seva quinta essència. Aquesta classe de diàleg rarament s’utilitza per a resoldre les últimes qüestions. Però sí que es dóna en els camps del gust i de l’art. Es practica un diàleg de convergència. Es tracta de pensar en comú, disposats sempre cadascú a corregir el seu pensament segons l’opinió del seu interlocutor. Es tracta que el nostre partner ens ajudi en la tasca de cercar la veritat. Honradament, humilment. Els que posseeixen la veritat de la fe queden, al mateix temps com desposseïts d’ella pel turment de posseir-la, dia a dia, d’una manera més pura i profunda. Els qui no la tenen i la cerquen de tot cor, ja l’han trobada en certa mesura, com digué el vostre Pascal...” Afegeix sentenciosament: “En la plenitud, res no s’oposa. Tot coopera”.

No puc ni vull allargar-me: Torna a ser temps per guanyar proximitat, per escoltar-nos, sense proselitismes de cap mena. La coexistència s’imposa. Hem de tornar a parlar d’humanismes i de transcendències per apagar les desmesures de tants materialismes que ens resulten ser presons d’or on ens hi ofeguem. Que circuli l’aire fresc d’altura. Hi ha una taula parada per fer-ne joioses sobretaules parlant de tot el diví i l’humà, sense recelar de ningú, ans deixant-nos emulsionar per les conviccions de tothom. No hi ha ningú que tingui en exclusiva la veritat, tot són aproximacions i tots podem gaudir i aprendre de la veritat de l’altre. Ha sonat l’hora de portar l’evangeli al carrer, al “cafè”, als ateneus, al centres de cultura. No es tracta de convertir ningú, no es tracta de competir, només d’escoltar l’altre per sentir-nos tots dos cercadors de la veritat.

Està en marxa un Sínode sobre l’evangelització, no del altres en primer lloc, sinó la pròpia evangelització del cor i del pensament, dels sentiments, dels desigs. Que cadascú sigui fidel a les pròpies conviccions, però oberts a les dels altres. Tothom es digne de ser escoltat. Mentre escrivia això m’arriba el darrer número de Foc Nou. Tot ell destinat a obrir l’Atri dels Gentils: La nova Evangelització és la que domina la part central de la revista. En el Pòrtic (que sona a Atri, etimològicament) Mn. Romeu posa aquest títol: “Recuperem l’evangeli perdut”. Tothom a la recerca del tresor (de l’evangeli).

Convé fer neteja uns i altres i no pervertir el lloc de trobada dels que cerquen millora en el seu viure i conviure. ¡Que es retiri el mercat (tot el món convertit en un magne mercat de coses, no de persones ni de idees, ai)!, que cedeixin les barreges improcedents, i donem veu i vot al petit o més gran Atri dels Gentils possible al nostre entorn. Millor quaresma que aquesta no la veig ni la desitjo. Passo la paraula a qui tingui una pregunta a fer o una resposta per donar. Trobem-nos: ¡quina paraula més bonica i esperançadora! Torn de paraules. Empaties a punt. Ai, Senyor, qui ens ha ensenyat a ser tan petits, de vol gallinaci. ¡Amunt els cors!

Diumenge III de Quaresma, 17 de març del 2012 Barcelona