ANTICIPACIONS Gairebé tot el bo i millor de la vida és un “abans” viscut en el goig de l’esperança. Avui en tindrem un tast en la litúrgia. Al bell mig de la Quaresma sentim com una veu interior que ens transporta a viure el que vindrà, com si ja el visquéssim ara, ara mateix. Una lectura pausada de la carta als Efesis ens fa caure en la certesa de saber que el que esperem vindrà i que serà més ple i tot de tota la capacitat que tinguem ara de somiar-ho. Sempre –i és la fermessa del cor i del somni- ens quedarem curts. Ara, en anticipació és el “ja, però no encara” del tot. És la felicitat pregustada que porta tota la plenitud del desig, del preveure, de saber que Déu regala –sí regala- les anticipacions viscudes, com a experiències plenes en sí, però que es consolidaran i que després “desbordaran tot esquema”, com diu la cançó. La fe que es vesteix del goig de l’esperança com la defineix l’epístola als Hebreus en el capítol 11: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” De seguida fa una desfilada per tot l’AT. Encapçalat cada paràgraf per un “Gràcies a la fe”. Omple tot el capítol 12. ¡Amb quina estima parla l’autor dels “seus”!
Fem la descoberta de la realitat que vivim i gaudim abans d’hora. Aquí ja ens veiem conressuscitats amb Crist abans de Pasqua de Resurrecció. La litúrgia té sempre aquesta virtualitat de fer viure anticipadament el misteri de Jesús abans dels esdeveniments. Avui ja és Pasqua, com ho és cada diumenge, però avui ho és d’una manera singular perquè estem encara celebrant la Quaresma. No és un miratge, és que la carta als Efesis ens en permet aquest pregust. Me la llegeixo tota punt per punt i la trobo massa enlairada per a mi. Cerco d’enquadrar-la. Com que és del començament de la carta, no faig més que seguir el consell que em dóna l’autora del comentari a aquesta epístola en el volum Comentario Bíblico Internacional de les edicions del Verbo Divino Comença així el seu article: “Per a valorar de veritat l’epístola als Efesis se la de llegir en veu alta. Aquesta obra del NT. està plena de llenguatge d’oració, adoració i celebració. Impressiona l’oient amb passatges commovedors i amb altres que semblen himnes majestuosos. És un text excel·lent per a il·lustrar l’estreta connexió que hi ha entre el NT. I l’assemblea cultual. Bíblia i litúrgia.
En ella l’apòstol tracta de promoure la unitat. Unitat que comença per casa, lloc on s’alimenten les relacions familiars, que en l’Església primitiva tenia també com a punt de visió el mateix lloc físic de les celebracions i encontres eclesials, com ara, diríem, en les eucaristies nostres.
Hi ha en ella una visió d’Església universal que ateny la conscienciació dels primers cristians, que a la segona generació, desapareguts els primers fundadors evangelitzadors, convenia preveure o corregir maneres de fer que no responien als principis posats en aquest cas, suposadament, per Pau. La preocupació per la unitat àdhuc s’ha d’entendre portada a proporcions còsmiques. La unitat creada per Crist omple el món amb el seu poder salvífic. La comparació es desclou amb imatges tan denses com l’harmonia del Cos de Crist (que som tots) i amb la intimitat compartida entre marit i esposa en Crist. A Efesis s’ha aconseguit una harmonia en un llenguatge que té un atractiu intemporal i un abast a totes les relacions humanes, personals, socials i religioses. Tot això és estructurat amb les idees de l’autora.
Tornem al sentit anticipatiu, que dèiem: Avui podem deliciosament fer Pasqua abans de Rams, en el sentit més ple i positiu de l’expressió. A tot això ens invita la litúrgia de l’anomenada Domínica “laetare” pel cant introductori: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol”, tret d’Isaïes. I complementat per l’oració col·lecta que ens invita a festa: “Feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”.
Només encetar la carta, després de l’habitual salutació dels escrits paulins, s’enlaira amb un himne que ja el coneixem abastament perquè n’hem fet la pregària de tot un any litúrgic, l’any passat precisament. És un himne que té una localització preferent en la litúrgia de les hores; i que té referències implícites –segons llegeixo- com d’un recordatori de les conseqüències del baptisme de cara als nous conversos. A la comunitat se li recorda el misericordiós acte salvífic de la iniciativa de Déu en un llenguatge que evoca amb intensitat l’aspecte emotiu del compromís cristià. El designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i que té un caràcter universal i definitiu”. Només faig de cosidor de peces egrègies d’altres firmes i que ens puguin llençar a viure amb joia el que diem amb veu alta, com hem quedat. Després de l’himne ve una acció de gràcies acompanyada d’una pregaria. Encetant el capítol segon se’ns diu que Déu ha fet passar de mort a vida i amb la perícopa nostra d’avui se’ns certifica que hi ha hagut una reconciliació de tota divisió de molts fins a fer-ne un sol poble. Unió, comunió, harmonia, fraternitat, ¡misteri!, ve-t’ho aquí. Ara podem constatar la importància d’aquest EN CRIST que es va repetint a cada moment. Seria bo que en una lectura personal o en parella ens arribéssim fins al final del capítol segon. L’Esperit Sant ens obrirà a una visió còsmica. La redempció abasta totes les criatures. Aviat s’ha dit. S’hauria de llegir fent-ho propi, trobant-nos-hi implicats. Les fòrmules són inclusives: tot tu hi ets mencionat en aquest plural, que amb tu pren nom i fisonomia pròpies. Es llegeix al final del capítol del que forma part l’epístola d’avui: “Ara,doncs (aquests doncs que tenen tanta importància causal i conclusiva d’un discurs), ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist com a pedra angular . Sobre Ell tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per Ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser , gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix”. (Paraula de Déu)
Tant de bo, emportats per la litúrgia, poguéssim viure entrats i centrats en el misteri de la fe, com diem després de la consagració. Parlàvem en començar de les anticipacions divines. Fem Pasqua i fem Cel abans de la Setmana Santa. ¿Enteneu perquè la litúrgia ens invita avui a anticipar el goig pasqual? Anticipar-lo, només vol dir que, quan arribi, estarem més delerosos de i en la celebració. I la viurem amb més fervor (¡ai, les paraules se’ns han malgastat, desvirtuat i les diem com d’amagatotis, com per no cridar l’atenció! ¿Fins on hem arribat, Déu meu?
Alguna vegada havia insinuat que ens convindria un bany de bíblia i de litúrgia, per poder estar a l’altura de les coses santes a les quals estem cridats i que han de ser l’aliment quotidià del nostre viure cristià. ¡Déu hi faci més que nosaltres!
Estem llegint ara en els clubs de lectura “Laura i la ciutat dels sants”. ¡Quina caricatura no fa dels “deures religiosos!”. És una ironia que ens aniria bé fer-nos-la com dirigida a nosaltres, per tal de no “fer el sant”, sinó de començar-ho a ser des del graó dels escolanets. Ja m’enteneu. Si voleu riure i plorar llegiu la pàgina 207 de l’edició de les eines. Retrata alguna Quaresma que potser us recordarà alguna cosa de la nostra infància.
Diumenge IV de Quaresma, 18 de març del 2012 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada