Homilia del diumenge 30/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

SIGUEU  DIGNES  DE  LA VOCACIÓ

                                               Jesús fins als últims moments de la seva vida segueix cridant al seu seguici, si no físic, sí moral. Sabem que Lluc organitza el decurs de la vida pública de Jesús en una pujada a Jerusalem, passant per Jericó. Si tal i com narra Lluc el passatge de la crida de Zaqueu es produí cronològicament, devia ser ja als últims dies del seu pelegrinar. Jesús crida constantment a seguir-lo, sempre a través d’un encontre amb ell. Mai aquest serà fortuït. Senzillament aprofita qualsevol avinentesa per propiciar l’encontre. Avui, a Jericó les circumstàncies són gairebé risibles, a menys que els costums d’aquelles terres ens les facin més plausibles.  Mira, que ja és ben curiosa l’escena. Un home baixet, en estranya contrastació amb el fet de ser benestant, portat de la curiositat o millor del fort desig de veure passar el Mestre, de qui se’n parla tant, un veritable i notori personatge. Aquest aniria com de costum rodejat de molts seguidors. ¡Tot un espectacle! I veus ací que Jesús s’adona del desig que té aquell publicà i recaptador de tributs de poder-lo veure, tot i la pensada que el porta a pujar en un arbre.

                                               Jesús l’invita a baixar i, sorprenentment s’invita fora de previsions a allotjar-se a casa seva. ¡Quin daltabaix per Zaqueu! Sorprès agradosament el rep a casa i això suposa tenir-lo a taula. Mai que ho hagués pensat, ni ell ni els fariseus que sempre troben impropi, àdhuc rebutjable, que es posi a taula amb els reconeguts com a pecadors públics.

                                               Tot s’esdevé a gran celeritat i fora d’expectatives, però és motiu de gran joia, com bé connota l’evangelista. Jesús li mostra la seva complaença, talment com si hagués esperat aquesta ocasió per fer-li la crida essencial: el canvi d’estil de vida i la recusació dels que no poden admetre aquesta auto-invitació blasmada, cada vegada que es dóna, pels zeladors de la Llei. La taula, en efecte, és per als jueus senyal i símbol de comunió. Compartir taula era la màxima expressió de familiaritat i de transcendència. Ho ha d’explicitar el propi Jesús quan després de les paraules del cobrador, reparant danys i perjudicis li diu a ell i als circumstants: “Avui ha entrat en aquesta casa la salvació, aquest home també és fill d’Abraham”, la seva dignitat va més enllà del que poden pensar maliciosament els fariseus, els seus judicis són de classe i van errats. Tot reblat per la reafirmació de Jesús de que la seva missió és anar a cercar i salvar allò que als ulls de la gent sembla que no puguin tenir reversions de la pròpia vida, sobretot dels curosos de la Llei. ¿Quina moral propugnen que no té camí de retorn?

                                               Vocació pel que sembla tardana, la de Zaqueu. Fulminat per l’auto-acolliment inesperat de Jesús. Aquesta conversió és de les més costoses, perquè suposa una resposta decidida als requeriments de la justícia, com bé ho havia dit i repetit Jesús en el seu ensenyament. La gran dificultat de repensar el concepte de les riqueses que són una idolatria, aleshores i sempre, fins al punt que els mateixos deixebles posen dificultats màximes de salvar-se per l’amor als diners. I també aquell jove que aspirava a millor perfecció i que es tira endarrere quan Jesús l’invita a donar les riqueses als pobres. Jesús posa les riqueses com a preu discriminatori per poder-lo seguir. És una, la primera, de les benaurances. I serà el taló d’Aquiles de les defallences del seus seguidors, aleshores i sempre. Ara recordo el Manifest de les Catacombes com a expressió d’aquesta urgència de tots els temps. Del Concili Vaticà II ençà que els plantejaments són ben explícits i determinants. L’Església, segons Francesc, ha de ser pobra i destinada als pobres. Sempre voregem el terreny de la injustícia. El que ens sobra és pertinença dels pobres. L’Església des de sempre ho ha pregonat i no sempre ho ha viscut. Els diners tenen un poder que obnubila i que ens fa esclaus. ¿Qui sabrà distingir el que és propi i el que injustament ens és indegut?  José ignacio Gonzàlez Faus ens ho ha dit de mil maneres, però sempre ens ho hem de repetir, perquè ens manca la disponibilitat que manifesta espontàniament Zaqueu. Com si hagués esperat aquesta providencial trobada amb el Mestre per dir aquell compromís tant ple i sense retorn.

                                               Tothom té reclam, crida-vocació a hora i a deshora per poder replantejar la seva vida, sobretot en referència explícita a la justícia en relació als pobres i als possiblement defraudats.

                                               Narrativament aquest passatge ve seguit de la paràbola de les Mines, en la que el rei diposita la confiança en els seus servents, probablement nobles, pel caient de la narració, per tal de negociar i governar en la seva absència. De fet Lluc dóna entrada a aquesta paràbola tot dient: “”Estant la gent escoltant aquestes paraules, afegir una paràbola. La referència il·lativa a les que diu Jesús en relació a Zaqueu. És com la dels talents on cadascú s’ha de mostrar actiu o no, referits a tota mena de negocis, els grans i els menuts, de la vida moral. Sigui o no versemblant la qüestió de fondo és que cadascú té les opcions que la vida li ofereix i de les quals a fi de comptes caldrà fer-ne una verificació última i no apel·lable.

                                               Després Lluc s’endinsa en la foscor de la Passió de Jesús. Temps hi haurà per la lamentació per l’obcecació dels jueus i del “sistema” que no han sabut ni volgut conèixer i reconèixer el temps de la vinguda del Messies. Entrarà ja finalment en la controvèrsia amb els summes sacerdots i l’”stablishment” jueu que portarà a les últimes conseqüències la missió de Jesús.

                                               Pau, fit a fit amb el Mestre, ens invita a fer-nos dignes de la vocació– crida que se’ns fa una volta més. A fer-nos mereixedors de la gràcia. Amb els poders que ell ens ofereix per poder portar a terme tot el que ell ens inspira . És  també un advertiment a treballar i a no fer cas de que una suposada revelació ens portés a refredar la nostra fe i a perdre els criteris que ens han de sostenir el bon seny, sabent que Déu ens dóna fortalesa per estimar la vida.

                                               Una vegada més la col·lecta ens invita a ser fidels a la gràcia de servir-vos, oh Déu, d’una manera digna i meritòria. A ser fidels a la vocació rebuda ni que sigui aquesta a temps d’última hora. 

Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 23/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

UNA  LLIÇÓ  D’ ÈTICA

                                               En el seguit de paràboles, que anem llegint en l’evangeli de Lluc d’aquests darrers diumenges, que ho són tant de l’Any Jubilar com de l’Any litúrgic, ens aniria més que bé de llegir-les des de la perspectiva de la percepció de la misericòrdia, dic percepció, perquè les entenc com a fruit d’un veure i percebre propis de la nostra vida espiritual concreta. En síntesi: és Déu qui té misericòrdia de nosaltres. Mai per mai podem exhibir una innocència plena, basada més en les prescripcions morals que jo “m’he anat fent”, qüestió de sensibilitat en definitiva. En moral no hi pot haver una objectivitat absoluta, per molts motius: primer de tot perquè els manaments o preceptes són sempre “circumstanciats” i per tant en tot hi juga el diferent coneixement d’un mateix i en una situació viscuda; un no es pot veure al mirall de la pròpia consciència sense anar al terreny del desconegut d’alguna manera; més aviat hi pot haver una distorsió del què veig, en comparació veritable del que voldríem veure. Autoengany se’n diria d’aquesta lectura. La moral no la dicten preceptes tallants. Tots són viscuts des d’una perspectiva: la seva pròpia i en un moment concret, a més.

                                               L’envanit i bufat fariseu és de penar perquè o no sap veure’s o bé veu els preceptes d’una forma despersonalitzada, com cosificada, igual sempre i per a tothom, sense “halo”. Fixa –que vol dir fixada, inamovible, irrigidida, que no admet un sí o un no, sense més-. Sense matisacions morals, quan són precisament les matisacions les que forneixen les aproximacions.  Sense pensar que unes i altres són perceptibles d’un més i/o un millor. No és la norma, sinó com la vivim.

 

                                               Aquesta figura de fariseu que pot respondre a la realitat vista o viscuda per Jesús que duu a la paràbola, és portada fins a un extrem d’estultícia que no fa falta que Jesús ens digui que no surt justificat, perquè ho veuen els interlocutors amb els qui parla Jesús i  ho haurien de veure els referenciats. I com els devia coure als fariseus aquestes fotografies d’ells mateixos! És desconcertant com un no pot veure’s a si mateix. I això encara es fa més flagrant, si llegim que es compara, no en general amb l’arquetipus de publicà, sinó amb el menyspreu quan diu: no com aquest publicà, sense ni conèixer-lo. Titlla d’immoral un tipus encasellat. És publicà, tots són iguals. Ni es veu ni sap veure els altres. Jesús ens vol fer veure que sempre és arriscat pressuposar, a partir d’un patró que no admet matisacions entre el sí i el no. I molt més quan judiquem de conformitat amb la pròpia visió o vivència. Doble risc. No el judico, sinó me’l judico. Amb raó diu Jesús no judiqueu i no sereu jutjats. Ens farem la mesura equivocada, d’autoengany sense saber-ho, que és pitjor. Ja veiem que en aquest terreny hem de ser molt i molt cauts. Sempre estem en terreny esllavissador, relliscós.

                                               Sant Pau va patir d’aquest mal quan considerant-se més fariseu que tots, es va posar a actuar contra tots els pecadors o publicans de la que per a ell era la “secta” dels que seguien Jesús. Després rebé la il·luminació en el camí que el va fer pensar en ell mateix. Sembla una validació de la paràbola que anem comentant. Arriba a la conclusió que la Llei no era alliberadora sinó ben al revés “empecatava”, era inaconseguible. Ningú podia ensortir-se’n. Va veure a la vegada moltes coses: ni fariseus ni publicans. Tots necessitaven el perdó de Déu. No hi valia la presumpció del fariseu que no sap agenollar-se ni del publicà que no sap massa que Déu és l’únic que salva. I no per pregària, sinó per donació absoluta, perquè Déu vol la salvació de tothom i ens l’ofereix benèvolament, gratuïtament. Aquí hi ha el “tot Pau”. Que ningú cregui que és per mèrits propis que un rep el perdó i la purificació. No ens salvem; som salvats. Amb tot, ens cal una fidelitat de tall humà per ser fidels a la misericòrdia de Déu. És més consolador, més humà i diví que sigui Ell qui ens meni a la confiança que no el fet de “sentir-nos” nosaltres amos i senyors de les nostres consciències. Déu és més que qualsevol consciència. Això fonamenta els pilars de la misericòrdia. Deixem que sigui Déu qui porti el treball de fer-nos més morals, i en definitiva, més humans. Un Déu que no sigui misericordiós no pot ser de cap de les maneres Déu. Per això Pau arriba a una imatge de Déu que deriva del Déu que desvela Jesucrist com a Pare ple d’amor. No és d’estranyar que se’ns demani una col·laboració de responsabilitat i que se’ns digui que no podem jugar amb la pròpia consciència.  Entendrem que ens digui Pau: “qui està dret, miri de no caure”, tot i confiant amb la total misericòrdia de Déu que ens fa fidels, com Pau ens exhortava a ser-ho. El salm responsorial, el 33 es una meravella, perquè està fet per als publicans, que som tots: “Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta. Els ulls del Senyor vetllen pels “justos”, escolta quan criden auxili. Així que criden, el Senyor els escolta i els treu dels perills”. Només puc estar dret “tenint sempre als llavis la seva lloança, només quan la meva ànima es gloria en el Senyor”. Sentencia el salmista: “Se n’alegraran els humils quan ho sentin”. Ho sentiran, si són humils. Així podríem acabar com ho fa l’evangeli: “Perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat (pobre fariseu: no sap que pel propi enaltiment serà humiliat (no és ningú i n’ha de prendre consciència, perquè Déu és diferent) i qui s’humilia (que no és humilitat, és tota una altra cosa, però que ben diferent; des de Déu ens ballen els conceptes, sort!) serà enaltit, tingut per alt i gran.

                                               Pobre, pobre aquest fariseu, “pagat de si mateix”. Quina expressió més rara! Aquest és el seu preu, potser vol dir. Què lleu que és el seu pes i no en té consciència! Trasbals de conceptes. Es té per..., i Déu no el té per això. Nu a ulls de Déu. Pau avui ens diu que si acaba la cursa després de la lluita en el combat de la vida i es manté fidel és per obra i gràcia del Déu de les misericòrdies, que en Jesucrist es sosté i confirma la fidelitat. És Ell que és fidel a si mateix i a la seva voluntat de salvació. Ens posa Pau en el seu seguici, que és el de Crist, en els que com ell “enyorem la seva manifestació”. I quina pregària més autocomplaent! És ell mateix qui es salva o així s’ho creu. Quin egotisme més majúscul! No necessita Déu per a res! Quin Déu és aquest? S’esbarrien els conceptes. Arribo a confirmar-me en que la humilitat és la veritat de Déu. La veritat us farà lliures. Només els humils són savis. La primera lectura ens porta a un Déu diferent. Començo a entendre per on va la via de la humilitat. Si no hi poses Déu per entremig no es pot arribar ni a mig entendre el que és la humilitat.

                                               La col·lecta ens ho subratlla: “Déu misericordiós (poso jo per saltar els “omnipotents i eterns” que no em diuen res del Déu de Jesús, que no diuen, perquè es pressuposen en el Déu dels filòsofs. Deixem-ho córrer; seria massa llarg d’esplaiar-nos-hi). Hi torno: “Déu misericordiós, doncs, augmenteu-nos la fe, l’esperança i la caritat; i perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”. Estem en un altre món, “el món de Déu”. Aquesta col·lecta ens té reservada com sempre una clarícia. Només l’amor ens fa entendre que els manaments només es poden conrear, només a partir d’estimar-los, deixant-los sempre oberts amb una admiració o bé amb un interrogant al darrere. Mai sabrem fins on i la mesura que ens seria l’adequada  en aquell moment donat: tots els judicis queden oberts en mans de la misericòrdia. No tenim afortunadament més que una dolça sortida; ser humils davant Déu. En la humilitat sempre hi ha el reconeixement i la visió encertada per indefinida del que som, fem i valem. I Déu és qui supleix i fa la mesura.

                                                  ¡Ai Déu, a veure si deixem de comerciar, de baratar amb Déu! La justícia o bé és amor o bé no és justícia. L’altre, l’altre, que d’això  es tractava en la paràbola, és més “mensurat en raó negativa” per l’estimació de si mateix que en fa el fariseu. Mireu en les seves pregàries: “Jo no sóc com els altres”. I tu què i qui ets, germà fariseu? Sort tenim que les “talles”, les mesures humanes les fa el Déu justíssim, en superlatiu. Estem en les mans de Déu que sap entendre’ns per dins. Acabo: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Aquesta sí que és humilitat. Deo gratias!

Diumenge XXX de durant l’any, 23 d’octubre del 2016  Sabadell

Homilia del diumenge 16/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

FE  ÉS  ESPERAR…

                                               ...Activament sense defallença, amb sostinguda fermesa com Moisès i com la viuda de l’Evangeli, ambdós esplèndidament persistents.

                                               Avui donem més aviat la sensació de fluixedat. Som vulnerables i no sembla pas que en tinguem massa consciència. Som fràgils en relació al Bé. Potser grans i petits ens hauríem de preguntar el per què, les causes d’aquesta nostra debilitat, que sembla talment congènita.

                                               Tots som temptats que vol dir que som atrets, provats, palpats per les circumstàncies. No li posem massa resistència, perquè la blanesa ens guanya. La mateixa educació ens hi porta. Les facilitats ens vencen i atreuen d’una forma que ens és molt difícil de fer-hi front. I el tipus de vida que fem, rodejats de multitud d’estímuls ens desarma davant de les sol·licitacions que rebem amb els finestrals (els ulls, en el mirar, la pantalla!) sempre tant oberts i amb tan poques defenses com ens han acostumat a no tenir. Som esclaus dels desigs. El botó per prémer és el mateix que serveix per apagar, però per entremig no trobem revulsius, ho provem tot en ales de la llibertat... Ai, caurem, sense més!

                                               Avui, potser més que mai, hauríem de parlar de les virtuts –ja la paraula mateixa dóna aquest sentit de cosa ferma, cosa que no passa tant quan parlem dels valors que se’ns han predicat més darrerament- deia, virtuts cardinals. Aquestes quatre: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Cardinal vol dir que són el pern, és a dir aquella peça clau que fa que altres dues, quedin travades, com per exemple els batents de les portes fa que es quedin ben fixades i fermes i no tendeixin a afluixar-se i  desnivellar-se.

                                               Qui educa a la moralitat, avui? ¿Quines són les bases sòlides de la nostra manera de viure? Quina és la coherència que traspuen els actes, les maneres bàsiques de fer i de no fer? Deixada per a molts la religió en la que solíem recolzar maneres, estils i accions, ara resulta que em perdut una mica o dos miques la moralitat. La llibertat que és el principi d’acció, el “fer el que hom vulgui” ens porta a una certa amoralitat, no dic immoralitat, encara que potser també se’n podria dir. Hi ha qui diu que estem des-moralitzats. Que ens manquen aquests principis que voldríem que regulessin  les nostres vides.

                                               Ja des dels clàssics que ens han transmès aquests quatre perns, aquests punts estabilitzadors del nostre viure.

                                               Acabo de llegir un llibre de dues personalitats, el Dr.  Valentí Fuster figurassa de cardiologia i de José Antonio Sampedro, sociòleg i escriptor. El llibre es titula: “Ciència i vida”.  Conjuntant visió personal i social ens endinsen en el seu món de saviesa i ens donen punts molt interessants d’ètica humana, afavorint precisament aquesta visió humanista i per  tant de perfectibilitat de la persona humana. Són dos amants de la vida i de la qualitat de la vida. Deixant de banda raonaments de tipus de creences s’esplaien en anar parlant d’una moral o ètica que ells preconitzen. Jo m’atreviria a parlar senzillament de responsabilitat i de compromís. Resposta i acció. Fuster ens dirà que ell pren empenta d’Aristòtil i de Platò. No ens estranyi que puguin parlar sense fer referència al decàleg, àdhuc a altres promotors de la pregonesa humana. S’és moral perquè s’és persona humana.. I la crida és per a tothom, està a la base d’una educació que preveu, que acompanya i que és la base de saber-se amo i senyor  d’un mateix. No ens ve de fora, sinó que nia en el fons de nosaltres mateixos. L’anem brodant a través de la conscienciació de causes i efectes. Són fruit d’una sensibilitat que és un procés  i que dura tota la vida, anar ajustant els batents de les portes del nostre viure. Virtuts, és a dir punts forts, consistents que saben oferir contrastació a les ventades de l’existència. Som ens morals. La llibertat és la condició de possibilitat de fer-se persona, de fer-se tot  un home o una dona “benplantats”.

                                               Em costarà molt d’oblidar allò que esmentava un pare en dir-nos que havia procurat educar els seus fills concentrant-ho tot en les virtuts cardinals i les teologals. Em va sorprendre que digués que aquests eren els punts capitals, millor dir-ne cardinals en raó de l’etimologia. Són les respostes que donava i hauríem de donar a la quitxalla avui dia, entenent que els deu primers anys de la vida són decisius per plantar les bases sòlides de tota vida en creixença. I que el sentit moral ja es pot formar a aquestes edats.

                                               Existeix una ètica humanista que ens fa enrojolar per les inconseqüències que ens són tantes vegades el pa de cada dia. ¿I la fe no hi diu res?

                                                Aquest escena de Moisès obrint els batents dels seus braços i que en sentir la pesantor d’una pregària sostinguda, de la qual en depenia la fortuna de la batalla, l’han  d’ajudar sostenint-los els seus ajudants. No es pot donar millor exemple de fortalesa i de col·laboració que ens fan descobrir el què és pregar amb afany i  perseverança; també el de la viuda que insisteix una i altra vegada davant d’aquell jutge, tant de tots els temps, que fa dubtar que la justícia sigui igual per a tothom.

                                               La vida reflexiva ens hauria de portar a descobrir, afinant cada vegada més, el propi còdex deontològic a través del qual anirem donant respostes (responsabilitat vol dir això: donar respostes existencials a les preguntes, inquisicions que ens fa la vida entorn). No som morals fins que no donem respostes personals amb convicció i fermesa davant dels envitricolls i laberints del dia a dia, de la quotidianitat.

                                               No ens agrada moralitzar, presentar morals prefabricades. Entenem que han de sorgir de la vida mateixa. No són les faules de La Fontaine o dels contes que posem sota la consideració dels menuts. És la vida dels grans la que ensenya a ser persones de tremp. No puc deixar de pensar en Àtticus de la novel·la “La mort del rossinyol”. Peco de portar massa als meus escrits les lectures que anem fent als “grups de lectura”. Em sap greu de fer-ho, però se m’hi envà el fil del pensar. Si els faig, aquests grups, és perquè penso que poden ajudar a reflexionar i a descobrir viures més sostinguts, més d’admiració o al revés de denigració, que de tot trobem en les lectures.

                                               Fortalesa vol dir fermesa, “roca segura” en diu la Bíblia, ja la mateixa paraula dóna aquest sentit de lloc alterós, infranquejable. Un castell en alt.

                                               Avui trobem a les lectures modernes la “resiliència” de connotacions igualment de seguretat en el frec de les relacions humanes. Un autor parla de “resistència íntima” i ho bolca a la quotidianitat. Suposa el “tornar a casa” on hi trobem aixopluc, recer i l’ànima de la casa que és la que reforça les virtualitats de la persona. La imatge de la maternitat seria el símbol del retorn a allò que ens ha nodrit que ens ha donat empara i projecció al defora. Ser fills ens dóna el coratge d’afrontar les pors i les inclemències de la vida que gasta, que frena, que ens faria tornar endarrere.

                                               No és una crida a l’heroisme, sinó a plantar cara als temptejos i al embats del cada dia. A assajar en les coses menudes del dia a dia. És com un assaig per saber surar en les proves quotidianes. A tenir  l’esperit “trempat” en el sentit etimològic: és diu del ferro batut a cops de martell per enfortir-lo. Abans en dèiem  persones de caràcter. ¿On han anat a parar aquestes persones vigoroses, resistents? Sembla talment que parlem de temps pretèrits. La fortalesa ve de molt endins, no de l’interior, sinó que és “íntima”, per seguir el dictat del llibre a què al·ludeixo. Ell ho porta a la quotidianitat, al tram tram del dia a dia. El quotidià és l’hàbitat dels que treuen aliment ètic de coses, fets, persones,... No tot ha de ser novetat, seguir el que diuen i demanen els anuncis. Cal, doncs, garbellar, sacsejar, separar el gra de la palla. No tot és bo ni tot és dolent. Cal anar amb la brúixola per no perdre el nord del full de ruta de la pròpia vida.

Diumenge XXXVIII de durant l’any, 16 d’octubre del 2016.  Sabadell.

Homilia del diumenge 09/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

TOQUEN  A  LAUDES.

                                               Somiem una mica, permeteu-m’ho: És una cosa de meravella sojornar uns dies a l’Hostatgeria de Montserrat i de bon matí sentir la veu peculiar de les campanes del Monestir, invitant-te a encetar bellament el nou dia, participant de les Laudes, que és la pregària matinera. Laudes vol dir Lloances. No puc per menys, cada vegada que porto aquesta paraula als llavis, em ve de seguida aquell bell enfilall del GLÒRIA que me l’he convertit en pregària personal: “Us lloem, / us beneïm, / us adorem, / us glorifiquem, / us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Permeteu-me de dir que la traducció castellana posa en primer lloc aquesta finalitat que abasta totes les particularitats d’aquestes paraules que no són ni molt menys sinònims, sinó matisacions dels fets més profunds que podem posar als llavis i al cor. Totes enfilen el camí de Déu i omplen el cor de goig...

                                               Si llegim aquesta narració de Lluc ens sorprendrà l’actitud com de torrentada que posa en la persona del leprós una volta se sent guarit. Vegem-ho: “Quan s’adonà que estava bo / tornà enrere / donant glòria a Déu / amb grans crits / es prosternà als peus de Jesús / amb el front fins a terra / i li donava gràcies”. ¡Quina meravella! ¡I quina coincidència! Precisament aquests dies he recomençat una relectura íntegra dels documents del concili Vaticà II i acabava de llegir la Constitució sobre la reforma de la Litúrgia. En el capítol sobre l’Ofici diví se’ns diu que “Jesucrist, tot assumint la naturalesa humana, va introduir aquell himne que es canta eternament en el cel. Ell mateix s’incardina la comunitat universal dels homes  i se l’associa en el cant d’aquest himne diví de lloança. L’Església, com a Cos Místic de Crist, participa en aquest admirable Càntic de lloança a Déu. Ja que la santificació del dia és la finalitat de l’Ofici diví se’ns invita a posar de relleu la celebració de les Laudes, com a pregària  matinal, i les Vespres com a oració vespertina, que són els dos pols i han de ser tingudes com a hores principals. Com que l’Ofici com a oració pública de l’Església és font de pietat i aliment de l’oració personal demana que en resar-la el seu esperit concordi amb la seva veu; per aconseguir millor això, es procurarà una instrucció litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms. Com que l’Ofici diví és la veu de tota l’Església o del Cos Místic que alaba Déu públicament, es recomana que els laics i tot, resin l’Ofici Diví fins i tot en particular”. Ha sortit així tot a glop. Cal recordar que el primeríssim manament és lloar Déu per sobre de tot. A vegades oblidem aquesta obertura vers Déu. Ara diria llooant-lo, beneïnt-lo, etc... segons dèiem més amunt. Ha estat una progressiva conscienciació que ara se m’ha afermat més pregonament.

                                               Seria bo que de tenir oportunitat poguéssim seguir les Laudes a través de ràdio Estel, on sintonitzen precisament les de Montserrat.

                                               Què bo que seria que anéssim rescatant el GLÒRIA que cada vegada més el trobo tan entranyable. Pausadament, sense les precipitacions que solen abundar en la recitació que pot perdre el sentit de plegària. És com el nostre salm litúrgic que ens invita a la glorificació (reconeixement de la divinitat del Crist) i és com un avançament dels càntics en el Regne del Pare.

Si us sembla podem desgranar punt per punt l’actitud del curat de la lepra. Ja havíem notat abans que cada expressió de Lluc conté una vibració existencial, no sé com dir-ho:

                                               .-  S’adonà que estava bo: Quina sensació més fonda perquè la lepra tenia manifestacions externes. És com sortir d’un empresonament corporal. ¡Quina sorpresa que el fa parar per comprovar com li havien reflorit les carns! Suposo que només aquell que ho ha experimentat ho pot percebre i admirar-se’n.

                                               .- Tornar enrere: Ja en aquell moment ja canta el seu himne de regraciament. De pressa perquè les gràcies són més gràcies quan es donen de seguida, com deien els clàssics. Statim = al moment.

                                               .- Donant glòria a Déu: Era aquesta una manera de reconèixer que qui l’havia curat era en nom de Déu. Certament li dirà Jesús al final que ha estat la seva fe la que l’ha curat. Jesús ho deia sovint per denotar que era pel poder de Déu que s’obraven els miracles. Per tant és de pura lògica que s’expressi així allò que Déu ha obrat en la seva carn visible.

                                               .- Amb grans crits: Es posen de relleu que de la mateixa manera que els deu cridaren perquè el Mestre s’apiadés d’ells, ara i amb més vehemència encara entonava la seva curació, com si cantés tot un himne al taumaturg. Recordem que els salms dels quals som deutors els que cantem les “gestes”, “les Laudes”, “les meravelles” dirà Maria, eren cantats. I que tots ells són una meravella i un goig entonar-los o recitar-los. Sobretot els de les Laudes són plens de glorificacions. Només cal que reciteu el 94 amb el qual comencem l’Ofici diví: “Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la Roca que ens salva; presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants...” I segueix amb aquesta tonalitat joiosa.

                                               .- Es prosternà als peus de Jesús: Imaginem-nos a nosaltres mateixos juntament amb el curat, ¡amb quin delit ens posaríem a peus del Mestre i Metge de les nostres vides salvades de tantes nafres guarides! El Fill pròdig, l’ovella rescatada, la dona pecadora, ai quina dolçor. Aquell a qui més se li ha perdonat és aquell que estima més.

                                               .- Amb el front fins a terra: Ja intuïu què significa aquesta expressió. Vol dir adoració. Ai que poc que adorem. De tant fer-lo humà, se’ns escapa que és Déu. Aquest és el ¡misteri de l’Encarnació! Tornem al salm 94: “Veniu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat; agenollem-nos davant el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura; el ramat que Ell mateix guia”.

                                               .- I li donava gràcies: L’expressió que ens hauria d’acompanyar perquè la vida, la fe i una espera joiosa marquen els nostres dies, un a un. És el gran reconeixement dels dons de cada moment. Ja ho diu ben bé l’oració col·lecta: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. I ho referma Pau en l’aclamació de l’Al·leluia: “Doneu gràcies en tot. Perquè això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist”

                                               .- Era un samarità: Última gran sorpresa. No hi és de més un xic de fina ironia per part de Jesús. També el Bon Samarità ens alliçonà de que els titllats d’estrangers resulten ser més “de casa” que nosaltres mateixos. És de notar aquest retret que vol ser un profund esperó per replantejar-nos coses i coses, ¿no?

                                               Quantes coses em queden per dir-me. La amagadíssima i no obstant presentíssima divinitat de Jesús. Sembla talment que a tants anys de seguiment ara se’m vagi il·luminant cada vegada amb més clarícia la seva divinitat; potser serà per la ja allargada persistència en la pregària de les Laudes. ¡Lloat sia!

Diumenge XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre de 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 02/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

INTUÏCIONS, NOMÉS

                                               Cada vegada que de nou obro l’evangeli i badat aquest sobre la taula m’agafa una esgarrifança de goig i de temor al mateix temps. ¿Com hi podem entrar sense unes preparacions prèvies? Primer amb l’aleteig de l’Esperit. És terra sagrada. No és un llibre qualsevol ni una lectura igual a tantes altres. Ara recordo que demà celebrarem la memòria de sant Jeroni. Ell es va retirar als afores de Betlem i immers en una aura divina anava traduint els Llibres Sants. De la seva traducció se’n diu la Vulgata. D’ell n’ha quedat la dita que “ignorar les escriptures és ignorar Crist”. El comentari que en farà Pau, escrivint al seu deixeble Timoteu, ens acompanya en les celebracions dominicals i ho seguirà fent encara uns diumenges més: “Tota l’Escriptura es inspirada per Déu i és útil per a ensenyar i educar en el Bé. Així l’home de pau serà madur, sempre a punt de tota obra bona”. Dono una ullada a la segona carta de Pau al seu benamat deixeble que li deia diumenge passat: “Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud.  Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna.

                                               Avui, torna a la “carga”: “Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”. Es tracta de donar en el viure de cada dia el testimoniatge de la fe. Per això l’invita a viure en la fe i en l’amor. Aquests “en” de Pau i també de Joan m’enamoren. Entres en un d’aquests en i no saps quina experiència et vindrà a covar en el cor... Això empalma fi, fi amb l’evangeli d’avui. Amb la insistent invitació de Jesús: “Només que tinguéssim una fe menuda, menudíssima com un puntet de llavor de mostassa, faria Déu en nosaltres grans, meravelloses obres; i més de les que poguéssim imaginar (cf. Mare de Déu. Magníficat).

                                               Obre Jesús un deliciós parèntesi: “Suposem... que un té un esclau, com Onéssim, alliberat per Pau i retornat al seu amo fet condeixeble d’ell, pregant que el rebi com el rebria a ell mateix. (Hi ha una carteta de Pau que en parla). Arriba el final de l’evangeli d’una manera desconcertant: L’esclau després de llaurar tot el dia, arribat a casa, ha de servir el sopar al seu amo; després podrà sopar ell. “Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que omplir el nostre deure”. ¿Moral d’esclaus? Apunta al fons el caparró de Nietzsche, murri o foll... En parlarem després.

                                               Llull, ara és el moment de fer-ne cita. Ara se’n comença a parlar, és un dels nostres grans nostres: “Caritat no ment (?) i ha en si mateixa són compliment”. “Tant és noble caritat que ella mateixa constreny a amor, no que se senti constreta”. Caritat no ment (?) i diu que la caritat té en si mateixa la recompensa”. L’amor dóna amor, constreta pel mateix amor, no amb constricció aliena.

                                                Tornem al final de l’evangeli d’avui. Recordo que una comentarista tocada de nobles estimes personals en fer-hi esment, més sobretot, quan abans la mal traduïen per servents inútils, i s’indignava, i com!, talment semblava que volia esmenar la plana a Jesús, com si semblés que Jesús volia predicar una moral d’esclaus. Pobra, ni ella ni jo, no hi entenem gaire gota. ¡Si tinguéssim el cor caldejat per Crist ho intuiríem una mica mica -llavor de mostassa!. Des de fora comprenc que és difícil comprendre que és l’amor i la moral per Jesús, el Crist, que vol dir ungit per l’Esperit; i amb la finíssima ètica i moral dels que afinen més evangèlicament.

                                               No vull entrar en polèmiques, però Carrère (en el seu llibre El Reino) nou convertit, -perillosos, ei, els nous!)- , amb la “devoració” d’entranyes dels que comencen pensant que els altres han errat com ell mateix; i ells estan en possessió absoluta de la veritat. De cremar-se les celles estudiant sant Joan i Pau, ara s’ha passat a llegir cada dia un aforisme dels de Zaratustra. Perdoni, senyor “in hoc non laudo” ¿Què va entendre abans i què entén ara?

                                               Es van publicant diumenge a diumenge tota una col·lecció de grans figures de la Història de la Filosofia i fa quatre dies que als quioscs està a la venda un llibre sobre Nietzsche. Després de matar el seu (!) déu (en minúscula), ara descansa ell en pau, després d’una vida difícil que va acabar en una follia de casa d’assistència. Sort de la seva mare que l’assistí fins al seu traspàs. L’última obra “Ecce Homo” (1888) poc abans de perdre el cap escriu la seva autobiografia, condensant-hi tota la seva vida i obra. “Malgrat que a molts lectors pugui molestar-los la grandiloqüència i falta de modèstia de les seves pàgines, aquesta biografia és segurament el millor llibre per a atansar-se al pensament nietzschià” (del llibre citat).                                        

                                               “The End”. Cau el teló i ja se senten les paraules de Jesucrist a l’evangeli d’avui: “Si tinguéssim una mica de fe. Mentrestant el subtítol del llibre de Nietzsche porta “El superhome y la voluntad de poder”. A les antípodes de l’evangeli sublim dels esclaus de l’amor a Déu i als altres. ¿Què passa que a molta gent i, sobretot al jovent, els tempta més el superhome que no pas l’esclau d’amor? Inexplicable per a mi, ho sento: tot i respectar les persones en les quals l’ateisme repta en el seu cor... Tota una altra cosa són els agnòstics.

                                               El tema de l’ateisme és tan vell com el déu (minúscula) que neguen. Ja el Vaticà II en va promoure un estudi de causes. Són els anys seixanta, la Universitat rebull de marxisme. Marx, Freud i Nietzsche són els avis dels nous-ateus-agnòstics i altres. Convé fer-nos la pregunta cautelar sobre el per què de la negació de déu i la dissolució de les morals a déu i a l’església lligades. Diu així el Vaticà II: “...Però els mateixos creients sovint tenen la seva part de responsabilitat en aquest fet. Perquè l’ateisme, considerat integralment, no és quelcom d’espontani, sinó que més aviat s’origina de causes diverses, entre les quals es compta també la reacció crítica contra les religions  i, en algunes regions , sobretot contra la religió cristiana. Per aquesta raó, en aquesta gènesi de l’ateisme, els creients hi poden tenir una bona participació, en tant que per una negligent educació de la fe, o per una exposició fal·laç de la doctrina, o fins també pels defectes de la seva vida religiosa, moral i social, cal dir que més aviat velen que no pas revelen, el rostre autèntic de Déu i de la religió”. Aquest és el número 19 de “L’Església en el món d’avui”, altrament esmentat en llatí, significativament, com “Gaudium et Spes”. Després parla al n. 20 l’ateisme com a sistema (entengui’s la Rússia bolxevic i altres similars. Pregunteu-li a l’Alexiévich, Nóbel 2015, que en sap un niu!) Només cal passar al número 22 i apareix la sublimitat de la “moral d’esclaus” sublimada per Crist, l’Home Nou. Aquest número l’hauríem de tenir escrit els cristians en cada consciència, a cada carrer, a cada vila o civis. Aquí pren empenta la concepció evangèlica de la vida. Tots cridats a la novetat d’esperit en l’Esperit de Jesús.

                                               Nietzsche, l’escriptor, l’apologeta de la força i el rebuig de la compassió; Jesús, l’apologeta, vivint-ho, de l’amor i de la misericòrdia.

                                               ¿Per què ens costa tant ser persones “de fermesa, d’amor i de seny”, com li deia a Timoteu, el seu mestre, Pau? ¿Per què som tan remisos a viure en la fe i en l’amor? A mi em sembla que tot és un procés de maduració en la l’experiència de la fe portada amb la senzillesa de fills de Déu a la quotidianitat. (Esquirol, Josep M.: La resistència íntima) Ens calen més hores de “Principi i Fonament” ignasians. ¿Resem assíduament, no oracionetes d’infants o tenim la lectura divina d’instruments com “Paraula i Vida” i similars? ¡Veieu que no pico massa alt, ben a mà de qualsevol “esclau”, com jo mateix! Ens prenem temps per “parar, ni que sigui” per aixecar els ulls de la fe al Déu vivent, que no ha mort com pensava Nietzsche, àdhuc deia que ell i els que el seguien que l’havien mort i matat.  ¿Com es pot tenir tal desvari, almenys vistes les coses des de dins?” Del Vaticà II: Gaudium et Spes, número 22: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor.  Crist,  el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res d’estrany, doncs, que les veritats sobre l’home (la dignitat de la persona humana (12-18) trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”.    ¡Amb amor i respecte a tots els amics ateus i agnòstics, de part de Crist!  Ell us estima i us espera

Diumenge XXVII de durant l’any, 2 d’octubre del 2016.  Sabadell  P. S. 

No hem féu cas. Em passa com a Don Quixot de tant llegir de nit...

Homilia del diumenge 25/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

SEGON  AVÍS  I  ÚLTIM

                                               El profeta Amós insisteix una vegada més. Ara no té aquell to agressiu del diumenge passat. Ara fa la seva diatriba amb delectança inicial i tothom es queda meravellat de com ho escriu i de com descriu una escena pròpia del segle XIX, d’una novel·la de tall victorià, com de Jane Auden, per exemple. S’avisa al lector u oients despistats que la trama ens afecta directament, tant pels d’aguda consciència com pels que la tenen adormida. ¡Allà cadascú! Posem la “moralitat” per davant, no sigui cas que...

                                               A llindar del palauet senyorívol, com aquell qui diu, hi jeu un pobretó, nafrat i famèlic, li diuen Llàtzer, no sé si amb ironia. El nom vol dir “Déu ajuda”. A la casa hi senyoreja Míster Epuló, nom genèric aplicable a qualsevol burgés de tota la vida o a qualsevol aprenentet, digne d’aquest nom. ¿tu? ¿jo? ¿nosaltres, vosaltres, etc? A porta mig oberta, s’afuen els cans de la casa que ja coneixen el pobre i li llepen les plagues. Se li han fet amics i li són misericordiosos, davant de la afectada ignorància del seu amo. Ell, Llàtzer, els agraeix les mostres d’afecte que li donen...

                                               Entrem a dins. “Casa viva”, estan engabiats  sense adonar-se’n. Els murs insonoritzen els sorolls del carrer i el silenci plaent de dins fa que els sofàs siguin més tous i s’hi repapiegen a tot ple. Dormitegen, somiegen amb una tele a so baixet que invita a aclucar els ulls...  ¡A taula, oh, la taula! Greix, i més greix i vins i més vins depurats. Passeu al saló. S’ha de passar al saló pel cafè i les herbetes, clar! El to de la casa ho demana... Allí la senyoreta de la casa, casa bona, què us penseu! Allí posa delicadament les mans al teclat i una música suau com el “Clar de lluna” omple sobretot el cor de la mare. Oh, la nena, la meva nena... Un perfum pujat de to mareja suaument la conversa i els contertulians...

                                               Ho hem de deixar aquí, perquè ara ve el dard final, ple de contundència: “Ara seran els primers en les files dels deportats, així acabarà l’orgia dels vividors”. Era, al temps d’Amós, la pitjor maledicció. I ho sabia bé el poble al qual es dirigia el profeta. N’havien vist de molt dures i les que els esperaven... Sembla que no pugui ser, que algú del segle VIII abans de Crist, pugui escriure aquestes coses. Aquí es blasmen no fets, sinó “categories”, són -ja ho ha dit-: els vividors de sempre.

                                               Lliçó adreçada a qui llegeix o escolta. El papa Francesc ha dit unes coses molt gràfiques amb ponderada insistència: “La gran malaltia del nostre segle és la indiferència, és un virus que paralitza, fa inerts i insensibles, un mal que corroeix el centre mateix de la religiositat, generant un nou i tristíssim paganisme, el paganisme de la indiferència”. Darrerament en parla sovint, un nou Amós per a qui el vulgui escoltar. La indiferència és més que l’oblit. No és una passivitat tan sols, sinó –desgraciament- un menyspreu per a tota mena de llàtzers que malviuen a la porta mateixa dels ricassons. Saben, ¿qui no sap o no té notícia del què passa a peu de carrer? Saben, saben, però el greix del cor els fa insensibles, “però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep” (Amós ho ha dit, per a més senyes).  Els llàtzers d’avui: emigrats, sense papers, desnonats, manters, gent que no pot arribar a finals de mes, sense sostre, malats que no arriben a fi de mes a poder pagar despeses, ofegats que volen -¿volien?- guanyar ribes més prometedores... Em paro perquè em sento “epuló” d’alguna manera. En el poc o en el molt. Ha fet diana el profeta i ens està potser assetjant ¿a veure què fem nosaltres? No és un recurs que avui sigui de moneda en curs la culpabilització, les moralitzacions de tota mena, pel què no fem i podríem fer.  Diu, amb tot, Tagore: “La història ha arribat a un punt en el qual l’home moral, l’home íntegre, està cedint cada vegada més espai, gairebé sense percebre-ho ... a l’home comercial , a l’home limitat a una sola finalitat. Aquest procés, assistit per les meravelles de l’avenç científic, està aconseguint proporcions gegantesques amb un poder immens, que és la causa del desequilibri moral de l’home i l’enfosquiment del seu costat més humà, a l’empara d’una organització sense ànima”. Això s’escriu l’any 1917. Hi ha clarividències espectaculars... Sense comentaris.

                                               ¿Sabeu què? Passem a la segona part de la Paràbola, que es ben bonica. Hi ha una inversió temàtica. Els de dalt ara són vaig i a l’inrevés.

                                               El sr. Epuló, veu Llàtzer al si d’Abraham i li prega com a israelita que és. Noteu el to de veu i la quasi melositat de les paraules que usarà fins al final en aquest segon acte de la paràbola: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi”. (Quina súplica tan ben expressada, ¿no ho sentiu?) Afegeix. “Envia Llàtzer, (encara perviu el senyoràs!), que mulli amb aigua la punta (només; veieu la discreció!) del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li diu amb suavitat: “Fill meu, recorda’t, etc. I més encara, pensa en la fossa que hi ha entremig de nosaltres, infranquejable. Insisteix el Sr. Epuló: “Llavors, Pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi... Abraham respon: “Ja tenen Moisès i els profetes, p-e: Amós. ¿Eh, que ho podem traduir així? “No, Pare meu, Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”.

                                               Hi ha un “apòcrif”, que m’he afigurat, del final distint de la paràbola. Com en la paràbola dels vinyaters pèrfids el Pare envia el seu Fill, no Llàtzer, ressuscitat d’entre els morts. Expectació, ¿què passarà? ¿L’escoltaran?

                                               Recordeu aquell deliciós “pols de força” entre Déu i Abraham. “I si n’hi ha cinquanta, vint, cinc. ¿Per ells ho faries, els salvaries? El dolç Abraham ha guanyat l’aposta amb Déu. El Pare en les paràboles del Regne- actualitzades- es deixa perdre-guanyar per la misericòrdia i trabuca els finals, tots els finals. Déu vol salvar tothom. Els finals de Déu sempre són d’esperança, són motivadors, acaben, sorprenentment, bé. El Déu d’amor ens guanya la partida. El diable del “Setè segell” perd la jugada.

                                               Atenció que de part d’Amós és el segon avís, l’últim; i ja no n’hi haurà cap altre. He mirat per si de cas la primera lectura del diumenge vinent i Amós s’ha fos per la porta del darrere de la tramoia. No apareixerà més en el guió que seguim. Jo, sense ser profeta ni res que s’hi assembli, ja us vull deixar ben avisats. Deixem les riqueses, deixem els afanys, deixem d’”epulejar” a baig nivell o a més alt nivell, i mirem què ens diu el papa Francesc, el nostre Abraham d’avui, el nostre Amós.

                                               Avui no hi ha llibre a recomanar. Però sí que us vull assabentar de que a internet trobareu o us podeu fer trobar (!) totes les al·locucions que els dimecres fa Francesc a la plaça de Sant Pere. (cf. catalunyareligió.com) Val la pena seguir-les, totes les darreres enfocades de cara a la malaltia del nou paganisme . Els creients no tenim cap excusa valedora per a no seguir-les. Són de gruix evangèlic. Ja n’hi ha un seguit que parlen precisament del pecat i la malaltia de la indiferència. Benvolguts, ¿sabíeu que estem ja ben avançats en el segle XXI? Sense por a l’ordinador! Les coses mínimes estan a l’abast de qualsevol...

                                               Ja havia publicat Francesc el missatge  per al dia de la Pau, de l’1 de gener del 2016. Té per títol: Venç la indiferència i conquereix la Pau.  Afronta aquest tema, que li és tan plaent. El primer epígraf diu: “Déu no és indiferent. A Déu l’importa la humanitat. Déu no l’abandona”. També parla de la globalització de la indiferència. De promoure una cultura de solidaritat i misericòrdia per a vèncer la indiferència. No té pèrdua. Parla de vosaltres, de nosaltres. Amb convicció; convenç!

Diumenge XXVI de durant l’any, 25 de setembre.  Sabadell

Homilia del diumenge 18/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

A  CORRUPCIÓ,  ¿ÉS  COSA DE  GAIREBÉ  TOTS?

                                               Tranquils, tranquils, amb la pregunta, que ja ho exposarem. El concepte de justícia va molt més enllà del que en un primer moment ens podríem imaginar. Arriba als fonaments mateixos de l’actitud ètica. I us podria preguntar: ¿tan justos som?  Avui ens toca parlar-ne, sense possibilitat  d’escapolir-nos-en. Els diaris en van plens. Avui mateix –ho diu el diari- un senyor de 89 anys, que fou catedràtic de la Universitat de Barcelona en rebre una medalla s’expressa obertament: “Necessitem polítics decents”. “La decència és un concepte fonamental. La decència és l’entrega a uns certs ideals teus que s’ajunten als dels altres en funció d’una determinada col·lectivitat que ha de fluir la seva vida amb llibertat i possibilitat. Una de les coses més boniques del món és l’existència de la possibilitat, la idea que el món se’t presenta com una cosa oberta en què tu pots incidir-hi, no per al teu profit mesquí i miserable. Això és una deformació de la ment. La corrupció de les persones em preocupa, és un problema de decència, però el que em preocupa més és la corrupció de la ment, no ens aturem a pensar, ens familiaritzem amb els interessos mesquins, no defensem més la vida, la vida té límits, no és aquell voler  més, tenir més, guanyar més...  ¡Quin fil de pensament més autèntic! Bé, per la medalla: aquesta queda honorada per qui la rep i per qui la concedeix...

                                               Ahir, era un altre escriptor dins de la diversitat dels colors ideològics, que sense prejutjar res -cadascú s’ha de sentir interpel·lat- les engaltava contra els corruptes a vista dels que es fan preguntes i destrien el blat de la palla: puc donar senyes, les que vulgueu. ¿Qui se n’eximirà?, que això de l’honestedat o la decència va lligat al fet de la maduresa o amb l’immaduresa o bloqueig del procés de la creixença humana. ¡Poc humans que som, per més que pensem que tot és bo i que són els altres els actors principals del Gran Teatre del Món!  L’ètica és a l’àpex de l’ésser humà. Tots hi hem sucat poc o molt, en les in-justícies, ¿no? La corrupció surt desvergonyida pels mitjans; les nostres, si les tenim, les amagarem. Però n’hi ha que no surten amb noms concrets. Llegeixo avui, també: “Un trenta per cent de les dones de fer feines no contribueixen a la seguretat social”. Diu l’indòmit Amós: “Per tenir un esclau  comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.  I de tot allò que fem en descurança de la justícia i del què no solem ni parlar ni demanar-nos-en compte, ¿què me’n dius?  M’ho pregunto a mi mateix: no vull ser fariseu. Solem escombrar cap a casa, en poc o en molt. Moltes vegades el condicionant “eximent”, que usem, és que no se’n sàpiga res, àdhuc ni les aparences, per allò que no es pugui dir... Avui ens hem “desvergonyit” per amunt i per avall de les estimacions de justícia i és tan fàcil posar el “sambenito”, el “penjament” a qui sigui. Corre la pesta bubònica de la maledicència. Ni en tenim consciència habitualment. Cal anar amb compte a l’hora de parlar. Som molt lleugers a l’hora de fer comentaris, ni que siguin a voltes malignes, ¿fundats amb raó? ¿On ha anat a parar la presumpció d’innocència? ¿Voleu dir que no hi som massa donats, sense parar-nos en barres? Entre judicis temeraris i la rampant corrupció hi ha tota la gamma de les injustícies menudes i d’un sentit de la justícia més estricte. Hi ha una manca d’ètica en la vida menuda, que esgarrifa. Corrupcio optima, pessima. Que aquesta és una altra... Cadascú de cara al seu vedellet d’or o bé daurat i, apa, genuflecció tres vegades... Ostentació: tira la pedra i amaga la mà... Vull posar allò que ahir vaig llegir: “El poder econòmic s’ha convertit en la principal font de criteris de comportament social”. (¡Atenció que va de foc “granejat!”): les desregulacions massives, la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps; la dessocialització, (la societat no existeix, només existeixen  els individus), el desprestigi sistemàtic de tot el que és públic, el mite de l’emprenedor individual, el diner com a mesura de totes les coses, la societat com a mercat, el reformisme com a desmuntatge de les polítiques socials i un llarg etcètera, han configurat la falsa veritat del moment, el marc de referència”. Afegim-hi els tres instruments bàsics de tota dominació: la por, l’hàbit i el sistema clientelar...” I ja tenim una visió del món nostre. Em direu que n’hi ha d’altres; ben cert, però no podeu dir que aquesta no estigui ben travada. Qui en sàpiga un altre, que ens ho digui...

                                               Hans Küng va dir o va escriure, que pel cas és el mateix, que el que necessita l’Església avui dia són el fonament de la pobresa, l’altesa de la humilitat i un tracte ple de senzillesa. Que, a més, els veia exemplificats en el papa Francesc”.  Jo m’hi apunto de cor. També aquesta és una síntesi ben clara i evangèlica, ¿no?

                                                La “devoció”, l’espiritualitat de i per la pobresa, digues-li com vulguis, és a la base de la justícia. Que és per aquí on solem caure. Si un afina en qüestions de justícia, només li queda el goig d’estimar-la des de la pobresa. ¿Qui pot parlar de la justícia avui sense por a què el senyalin amb el dit o que li clavin el roc? Ho fa el beneït del profeta Amós o ¡el beneit d’ell! I mirem com s’expressa amb un català de tota contundència. No sé com s’expressava en hebreu; però sí que us puc dir que les paraules en traducció catalana són de les de mèrit: “abraonar-se”. En tinc una imatge de: delerós, d’impetuós, de tirar-se a sobre, amb agressivitat. I per si fos poc: els “anorreeu”, afegeix. Recordo, que em va quedar gravada l’expressió que utilitza Fromm: parla de l’”avidesa”, de totes maneres en contraposició a l’amor, mai l’amor pot ser possessió; ja ni recordo el context. M’és igual. Només cal llegir a continuació: “els desvalguts del país”. ¿Us sona com allò de Francesc?: els descartats, la desferra, perquè no hi ha aparentment qui els valgui. Després baixa a la minúcia. No us penseu que parli el profeta dels “Grans-ben-poca-cosa, pobrets de nosaltres! Parla de fer trampes en el pes de les mesures, del fidel de la balança que amb un cop de res o del paper d’embolicar més pesant que el que compres, ja mig somriu el del taulell com un murri... En una paraula: parla del “cada-dia”, de les mesures trucades. Ai, s’ha de ser d’una honestedat, d’una generositat, d’una “beneiteria” per viure respirant aire descontaminat. ¿Quan fa que hem posat les lliçons d’ètica en el carreró de les vies mortes de les Tres Maries? Un dia va córrer aquesta expressió bel·ligerant de “tornar al “rearmament moral”. Traieu-li les cuirasses del bel·licisme, i deixeu-lo nu com el “Cavaller de l’armadura oxidada”, després de les peripècies de la rondalla, quan ha vist que no serveixen de res, res de res, aquests tapalls, les bravates de creure’s que tenia, que era; ¡ai i com ens mentim al mirall narcisista dels bassals que trepitgem després de veure’ns tan afavorits! Déu ens guardi de mentir-nos a nosaltres mateixos, que després rellisquem en els rosts, pendent avall. Contra mentida, hu-mi-li-tat; i de torna, la senzillesa d’aquell que mira més els altres amb bondat de cor, que no a les desnerides grandeses pròpies... Küng tenia raó, una vegada més. Deixem-ho així.

                                               Avui t’has de deixar prendre’t per un desgraciadet, si tens “moral de defensa moral”. Costa entendre la fina ironia de la paràbola de l’evangeli d’avui: “guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva. Són més prudents que els homes de la llum... Suposadament nosaltres; ai, ¿què dic?

                                               Una sol·licitació a la fidelitat en les coses, en les béns -diu Jesús- que valen poc, perquè així hom també ho serà amb les de més valor. I, ¡quina inversió de valors! Comencem per baix per ser mereixedors de més alta administració. Ara Jesús ens ve a dir, si no ho entenc malament, que a tall de com usem justament  les coses menudes  siguem mereixedors d’administrar les riqueses de la gràcia, de la fe, de la fidelitat a la pròpia consciència, que són els béns que gestionem com a administradors de “Nostramo”, la denominació  d’administradors és de Pau.

                                               No vull passar per alt allò que ens diu Pau: que les nostres pregàries per tots els homes àdhuc per les autoritats –així com sona, més ho necessiten ells, pobres, que viuen fent saltirons sobre el poder i les seves particulars temptacions-. S’ho mereixen, des de l’evangeli, que té cura particular dels que més ho necessiten; i a més a més, perquè “puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a la honestedat”. ¡Aquesta és la vida del just amorós!

                                               Acaba tota la presentació d’allò que hem d’administrar: les riqueses de Déu en Jesucrist: “Que és ric i es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. No podem servir dos amos: sí, (posa) estima l’un, no (posa també !) estimarà l’altre...

                                               Es veu clar que tot va d’estimació. La justícia és qüestió d’amor. ¿Qui ho havia de dir? No és una valoració intel·lectual sinó fàctica. És gruixut parlar d’estimació als diners. Però està ben caracteritzada, així. L’avar de Molière, ben representat, com ho saben fer els millors actors.

                                               Encara no he citat el llibre, com de costum. El tinc: “La vida avança en espiral” de Norbert Bilbeny, catedràtic d’etica. Molt ingeniós. No us defraudarà, segur. És una explicació de l’ètica que fa un jubilat al seu nét. Per llepar-s’hi els dits. Si no en teniu prou, té 58 obres més d’ètica. ¡Trieu i remeneu! Entreu a internet i comproveu-ho. Ara, l’ètica és més necessària que mai. Estem des-moralitzats de temps.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2016  Sabadell