A CORRUPCIÓ,
¿ÉS COSA DE GAIREBÉ
TOTS?
Tranquils,
tranquils, amb la pregunta, que ja ho exposarem. El concepte de justícia va
molt més enllà del que en un primer moment ens podríem imaginar. Arriba als
fonaments mateixos de l’actitud ètica. I us podria preguntar: ¿tan justos som? Avui ens toca parlar-ne, sense
possibilitat d’escapolir-nos-en. Els
diaris en van plens. Avui mateix –ho diu el diari- un senyor de 89 anys, que
fou catedràtic de la Universitat de Barcelona en rebre una medalla s’expressa
obertament: “Necessitem polítics decents”. “La decència és un concepte
fonamental. La decència és l’entrega a uns certs ideals teus que s’ajunten als
dels altres en funció d’una determinada col·lectivitat que ha de fluir la seva
vida amb llibertat i possibilitat. Una de les coses més boniques del món és
l’existència de la possibilitat, la
idea que el món se’t presenta com una cosa oberta en què tu pots incidir-hi, no
per al teu profit mesquí i miserable. Això és una deformació de la ment. La
corrupció de les persones em preocupa, és un problema de decència, però el que
em preocupa més és la corrupció de la ment, no ens aturem a pensar, ens
familiaritzem amb els interessos mesquins, no defensem més la vida, la vida té
límits, no és aquell voler més, tenir
més, guanyar més... ¡Quin fil de
pensament més autèntic! Bé, per la medalla: aquesta queda honorada per qui la
rep i per qui la concedeix...
Ahir,
era un altre escriptor dins de la diversitat dels colors ideològics, que sense
prejutjar res -cadascú s’ha de sentir interpel·lat- les engaltava contra els
corruptes a vista dels que es fan preguntes i destrien el blat de la palla: puc
donar senyes, les que vulgueu. ¿Qui se n’eximirà?, que això de l’honestedat o la decència va lligat al
fet de la maduresa o amb l’immaduresa o bloqueig del procés de la creixença humana.
¡Poc humans que som, per més que pensem que tot és bo i que són els altres els
actors principals del Gran Teatre del Món! L’ètica és a l’àpex de l’ésser humà. Tots hi
hem sucat poc o molt, en les in-justícies, ¿no? La corrupció surt desvergonyida
pels mitjans; les nostres, si les tenim, les amagarem. Però n’hi ha que no
surten amb noms concrets. Llegeixo avui, també: “Un trenta per cent de les
dones de fer feines no contribueixen a la seguretat social”. Diu l’indòmit
Amós: “Per tenir un esclau comprarem amb
diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”. I de tot allò que fem en descurança de la
justícia i del què no solem ni parlar ni demanar-nos-en compte, ¿què me’n
dius? M’ho pregunto a mi mateix: no vull
ser fariseu. Solem escombrar cap a casa, en poc o en molt. Moltes vegades el
condicionant “eximent”, que usem, és que no se’n sàpiga res, àdhuc ni les
aparences, per allò que no es pugui dir... Avui ens hem “desvergonyit” per
amunt i per avall de les estimacions de justícia i és tan fàcil posar el “sambenito”,
el “penjament” a qui sigui. Corre la pesta bubònica de la maledicència. Ni en
tenim consciència habitualment. Cal anar amb compte a l’hora de parlar. Som molt
lleugers a l’hora de fer comentaris, ni que siguin a voltes malignes, ¿fundats
amb raó? ¿On ha anat a parar la presumpció d’innocència? ¿Voleu dir que no hi
som massa donats, sense parar-nos en barres? Entre judicis temeraris i la
rampant corrupció hi ha tota la gamma de les injustícies menudes i d’un sentit
de la justícia més estricte. Hi ha una manca d’ètica en la vida menuda, que
esgarrifa. Corrupcio optima, pessima. Que aquesta és una altra... Cadascú de
cara al seu vedellet d’or o bé daurat i, apa, genuflecció tres vegades...
Ostentació: tira la pedra i amaga la mà... Vull posar allò que ahir vaig
llegir: “El poder econòmic s’ha convertit en la principal font de criteris de
comportament social”. (¡Atenció que va de foc “granejat!”): les desregulacions
massives, la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps; la
dessocialització, (la societat no existeix, només existeixen els individus), el desprestigi sistemàtic de
tot el que és públic, el mite de l’emprenedor individual, el diner com a mesura
de totes les coses, la societat com a mercat, el reformisme com a
desmuntatge de les polítiques socials i un llarg etcètera, han configurat la
falsa veritat del moment, el marc de referència”. Afegim-hi els tres
instruments bàsics de tota dominació: la por, l’hàbit i el sistema clientelar...”
I ja tenim una visió del món nostre. Em direu que n’hi ha d’altres; ben cert,
però no podeu dir que aquesta no estigui ben travada. Qui en sàpiga un altre,
que ens ho digui...
Hans
Küng va dir o va escriure, que pel cas és el mateix, que el que necessita
l’Església avui dia són el fonament de
la pobresa, l’altesa de la humilitat i un tracte ple de senzillesa. Que, a
més, els veia exemplificats en el papa Francesc”. Jo m’hi apunto de cor. També aquesta és una
síntesi ben clara i evangèlica, ¿no?
La “devoció”, l’espiritualitat de i per la
pobresa, digues-li com vulguis, és a la base de la justícia. Que és per aquí
on solem caure. Si un afina en qüestions de justícia, només li queda el goig
d’estimar-la des de la pobresa. ¿Qui pot parlar de la justícia avui sense por a
què el senyalin amb el dit o que li clavin el roc? Ho fa el beneït del profeta
Amós o ¡el beneit d’ell! I mirem com s’expressa amb un català de tota
contundència. No sé com s’expressava en hebreu; però sí que us puc dir que les
paraules en traducció catalana són de les de mèrit: “abraonar-se”. En tinc una imatge de: delerós, d’impetuós, de
tirar-se a sobre, amb agressivitat. I per si fos poc: els “anorreeu”, afegeix. Recordo, que em va quedar gravada l’expressió
que utilitza Fromm: parla de l’”avidesa”, de totes maneres en
contraposició a l’amor, mai l’amor pot ser possessió; ja ni recordo el context.
M’és igual. Només cal llegir a continuació: “els desvalguts del país”. ¿Us sona com allò de Francesc?: els
descartats, la desferra, perquè no hi ha aparentment qui els valgui. Després
baixa a la minúcia. No us penseu que parli el profeta dels “Grans-ben-poca-cosa,
pobrets de nosaltres! Parla de fer trampes en el pes de les mesures, del fidel
de la balança que amb un cop de res o del paper d’embolicar més pesant que el
que compres, ja mig somriu el del taulell com un murri... En una paraula: parla
del “cada-dia”, de les mesures trucades. Ai, s’ha de ser d’una honestedat,
d’una generositat, d’una “beneiteria” per viure respirant aire descontaminat. ¿Quan
fa que hem posat les lliçons d’ètica en el carreró de les vies mortes de les
Tres Maries? Un dia va córrer aquesta expressió bel·ligerant de “tornar al “rearmament
moral”. Traieu-li les cuirasses del bel·licisme, i deixeu-lo nu com el
“Cavaller de l’armadura oxidada”, després de les peripècies de la rondalla,
quan ha vist que no serveixen de res, res de res, aquests tapalls, les bravates
de creure’s que tenia, que era; ¡ai i com ens mentim al mirall narcisista dels
bassals que trepitgem després de veure’ns tan afavorits! Déu ens guardi de mentir-nos
a nosaltres mateixos, que després rellisquem en els rosts, pendent avall.
Contra mentida, hu-mi-li-tat; i de torna, la senzillesa d’aquell
que mira més els altres amb bondat de cor, que no a les desnerides grandeses
pròpies... Küng tenia raó, una vegada més. Deixem-ho així.
Avui
t’has de deixar prendre’t per un desgraciadet, si tens “moral de defensa moral”.
Costa entendre la fina ironia de la paràbola de l’evangeli d’avui: “guanyeu-vos
amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us
rebi eternament a casa seva. Són més prudents que els homes de la llum...
Suposadament nosaltres; ai, ¿què dic?
Una
sol·licitació a la fidelitat en les coses, en les béns -diu Jesús- que valen
poc, perquè així hom també ho serà amb les de més valor. I, ¡quina inversió de
valors! Comencem per baix per ser mereixedors de més alta administració. Ara Jesús
ens ve a dir, si no ho entenc malament, que a tall de com usem justament les coses menudes siguem mereixedors d’administrar les riqueses
de la gràcia, de la fe, de la fidelitat a la pròpia consciència, que són els
béns que gestionem com a administradors de “Nostramo”, la denominació d’administradors és de Pau.
No
vull passar per alt allò que ens diu Pau: que les nostres pregàries per tots
els homes àdhuc per les autoritats –així com sona, més ho necessiten ells,
pobres, que viuen fent saltirons sobre el poder i les seves particulars temptacions-.
S’ho mereixen, des de l’evangeli, que té cura particular dels que més ho
necessiten; i a més a més, perquè “puguem portar una vida tranquil·la i serena,
tota donada a la pietat i a la honestedat”. ¡Aquesta és la vida del just
amorós!
Acaba
tota la presentació d’allò que hem d’administrar: les riqueses de Déu en
Jesucrist: “Que és ric i es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”.
No podem servir dos amos: sí, (posa) estima l’un, no (posa també !)
estimarà l’altre...
Es
veu clar que tot va d’estimació. La justícia és qüestió d’amor. ¿Qui ho
havia de dir? No és una valoració intel·lectual sinó fàctica. És gruixut parlar
d’estimació als diners. Però està ben caracteritzada, així. L’avar de Molière,
ben representat, com ho saben fer els millors actors.
Encara
no he citat el llibre, com de costum. El tinc: “La vida avança en espiral” de Norbert Bilbeny, catedràtic d’etica.
Molt ingeniós. No us defraudarà, segur. És una explicació de l’ètica que fa un
jubilat al seu nét. Per llepar-s’hi els dits. Si no en teniu prou, té 58 obres
més d’ètica. ¡Trieu i remeneu! Entreu a internet i comproveu-ho. Ara, l’ètica
és més necessària que mai. Estem des-moralitzats de temps.
Diumenge
XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2016
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada