JESÚS ACULL
ELS “DESCARTATS”
La
primera temptació que tinc és de centrar les meves reflexions sobre “la
paràbola de les paràboles”, la del Fill Pròdig, millor dita i interpretada com
la “De l’amor d’un Pare que perdona amb “prodigalitat”, sense mesura; paràbola
que és la que millor sintetitza la relació mai interrompuda d’un Pare amb els
seus fills, per gran que hagi estada la seva prevaricació. “Jornada de sempre
portes obertes” per part del Pare.... Ho hem contemplat la mà de vegades. Val a
dir que ens hi ha ajudat per la seva bellesa transcendent el quadre homònim de
Rembrandt. Seria bo que per l’ocasió hi féssim o una relectura del llibre de
Nouwen: “El retorn del Fill Pròdig”, o bé als que no l’heu llegit encara
(!) us faig el prec de fer-ne una detinguda lectura, car mereix la condició de
ser un clàssic. Segur que algú de les vostres coneixences us el podrà
prestar.
La
deixem a part, aquesta paràbola, per parlar-vos de les altres dues que formen
un tot a judici dels experts, i que té una consonància més directa amb la
introducció que llegim, just començat l’evangeli: els fariseus, els eterns
zeladors de la Llei i dels costums dels jueus, no podien entendre que aquell,
que passava per Mestre a ulls del poble senzill, “acollís els pecadors i fins i
tot mengés amb ells”.
Avui,
tenim renovats motius per a endinsar-nos en el cor misericordiós de Jesús i del
Pare, amb el bon fer evangèlic del papa Francesc. I també per l’ocasió de la
canonització recent de la Mare Teresa de Calcuta, de la qual se n’ha posat de
relleu la seva delicada cura i acolliment de les “desferres” humanes, dels
“descartats” de i per la societat, punyentment desigual, d’avui dia...
Ambdós,
Francesc i Teresa, ens han parlat clamorosament
amb fets i amb paraules de la revolució
de la tendresa, fent bona la dita de Jesús: “Els últims seran els primers
en atenció (=prenent-ne consciència, descobrint-los, individuant -los, cercant-los,
sabent que han de ser els primers, per poc que sintonitzem de veres amb
l’evangeli); atenció i atencions sobretot: (aquest plural és important,
perquè per la tele, més que res, estem tan habituats a veure i a commoure’ns
emotivament sense posar-nos a fer i a obrar en conseqüència. És la
“instantaneïtat” fugaç dels homes “volàtils” d’avui, però que ens dispensa
d’allò que justament llegia no fa pas gaire. “Amb l’acceleració del temps em
guanyat en “vivències”, tant com hem perdut en “experiències”. Aquelles són
emoció d’un instant, aquestes suposen un tempo més llarg que permeti
metabolitzar el que es veu per a integrar-ho pausadament en el teixit
vital. És necessari pensar –deia- per
comprendre; comprendre per canviar; canviar per seguir “vius”. Parada i fonda!
Aparentment
–tornem a l’evangeli- sembla un contrasentit abandonar les noranta-nou ovelles
per anar a la recerca de la perduda.
Sembla igualment un despropòsit dir que al cel hi haurà més alegria per
un sol pecador convertit (llegeixi’s: publicà i altres “marginats”), que no pas
per les aplegades i segures. L’alegria feta un bell compartir amb les veïnes de
la que cerca, una volta trobada, àdhuc de la més petita de les monedes,
extraviada. Ja es veu que aquí hi ha missatge. En ambdós casos -per la
desproporció (!)- ressalta encara més allò essencial per a Déu i per a Jesús:
No hi ha ovella qualsevol que sigui
descartada, ni moneda per petita, petita...
A ulls de Déu, a ulls de Jesús, Déu és, “el Senyor, Senyor, compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel en l’amor. Mantinc el meu amor fins a un miler de
generacions, perdona les culpes, els pecats...” Aquesta manifestació, que la
trobem tan sovint en els salms, és la que amb un to solemne d’Aliança la fa a
continuació de la narració de l’Èxode que llegim a la primera lectura. Moisés,
després de la marrada tan deplorable de la idolatria del vedell d’or, a la
primera de canvi; el pecat d’un poble que oblida l’amor alliberador, que menysté
les divines consideracions envers ell i ¡oh poble! es fa un ídol que és ben bé el
no res. Als salms s’escarneixen tota mena d’ídols. Aquí en teniu un exemple
mordaç i sarcàstic: Els ídols dels
pagans són plata i or, obra d’homes, i res més: tenen boca, però no parlen,
tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d’alè a
la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi
tenen confiança” (salm 134)
En
això Pau serà taxatiu. Res d’idolatria. Substituir el Déu excels per una
“nonada” és el major atemptat contra Déu. El primer manament a l’AT és i serà
“Jo sóc el teu Déu que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, la terra on eres
esclau. No tinguis altre déu fora de mi. No et fabriquis ídols: no et facis cap
imatge. No els adoris ni els donis culte...” (Seria un tema molt apassionant
reflexionar sobre les imatges que ens fem de Déu, totes antropomòrfiques. Sort
de la imatge de Pare que estima
entranyablement, que és a qui Jesús estimava, s’hi relacionava i ens la va
donar. Déu només ens el podem imaginar, afigurar, pensar i sobretot
relacionar-nos-hi com AMOR. No ho oblidéssim mai, per mai. Sempre perdona, sempre
acull, sempre està disposat a l’abraçada essencial i a la festa de
¡recuperació!. No té ningú com a “desferra, ni com a descartat”, expressions
que sovintegen en el nostre papa. Tots som fills de “misericòrdia”, expressió
supremament recuperada, ennoblida en aquest any jubilar. Misericòrdia val tant
com amor bolcat, la tendresa
revolucionària de Francesc i Teresa.
Jesús
es fa i ¡com! amb els desnonats, els immigrants, els bombardejats, els
“terratremolats”, els abandonats, els pròdigs. Per a tots ells hi ha una festa que els espera a ulls i al cor de
Déu. Només cal que fem efectiva la
revolució de la tendresa, oi
Francesc, oi Mare Teresa?
No
passem per alt el convers per
excel·lència, Pau. Avui ens fa una confessió que primereja (expressió maca,
aquesta, de Francesc) la prodigalitat de “la gràcia, juntament amb la fe i
l’amor en Jesucrist”. És allò que ens diu avui, Pau: “Però Déu se n’apiadà
perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de
la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe.
Quin canvi tan espectacular: ¡de convers a ser l’apòstol dels gentils! Divina
festa, ¡oidà!
He
recollit algunes frases de la Mare Teresa que s’adiuen tan bellament al tema
d’avui. “La pau comença per un somriure”. “Sóc un llapis en mans de Déu”. “Vine
i siguis la meva llum. No puc anar-hi sol”. “Sortir en cerca dels no desitjats,
dels no estimats, d’aquells de qui ningú no se n’ocupa”. “Déu ens ha creat per
estimar i ser estimats, i aquest és el començament de l’oració: saber que Ell
m’estima i jo he estat creat per a obres més grans”. “Les obres d’amor són
sempre obres de pau”. En conclusió: Per a tu, ja des d’ara, no hi haurà més persones
in-significants, petites. No hi ha ni desferres ni descartats. En la
sol·licitud per a tots ells hi ha una festa preparada. De la trobada amb els
últims hi ha assegurada invitació a “festa major”. Sabeu ara, ¿per què “aquest
acull els pecadors i menja amb ells”? Apa, tots a la feina, que de feina n’hi
ha tot un cabàs. Ah, i no voldria deixar
d’aconsellar-vos la lectura del capítol cinquè de “La joia de l’evangeli”. És
com una invitació a festa permanent: tant per als evangelitzats com per la joia
dels evangelitzadors. Ja ho sabeu: “hi ha més joia per un “retrobat” que per noranta-nou
dels que ja “són de casa”. Te n’assabentes germà gran del Fill pròdig? ¿Ens n’assabentem els que ens creiem que som
de la casa? ¡Ai, les paradoxes permanents de l’evangeli! Anem ben bé de pal a
pal. L’evangeli, què n’és de difícil d’entendre’l. Si no us feu com uns infants...,
res de res!
Per
als llegidors us recomano “La ciudad de la alegria”, escenari de la Mare de
Calcuta”. L’autor, Dominique Lapierre, li ha posat encertadament al títol el
“contrasentit” evangèlic: “hi ha més festa”
per a un deixat de la mà... dels homes, recuperat per la revolució de la
tendresa... Amics, ¡a no badar!
Diumenge, XXIV de durant l’any, 11 de setembre de
2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada