Homilia del diumenge 27/07/2014 del P, Josep Mª Balcells

CRIDA  A  LA  JOIA  DE  L’EVANGELI

                                               Permeteu que torni una vegada més –i no crec pas que sigui l’última- a fer citacions que volen ser crides tant a mi mateix com a vosaltres, amics meus, molts de vosaltres amb amistat virtual... No hi fa res! Si la fe uneix, també ho pot fer la tecnologia (aquí amb condicions, és clar!)

                                               Només començada l’Exhortació: “LA JOIA DE L’EVANGELI –paraula aquella que presa en el sentit més etimològic ja insinua que va dirigida directament a persones estimades i la mateixa manera d’escriure ja suposa una benvolença, intimitat i ganes d’estimular-nos a posar en pràctica allò que ens diu- iniciada, dic, ja ens fa una crida a situar-nos o resituar-nos a nivell de fe. Ens fa aquesta entrada: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor” (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts... Déu no es cansa mai de perdonar: som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “setanta vegades set” ens dóna exemple: Ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”

                                               Després d’un cenyit repàs per l’AT i pel NT fent ressaltar que Déu ens vol joiosos. Arriba a dir que “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua. Reconeix que la joia no es viu de la mateixa manera en totes les etapes i circumstàncies de la vida, a vegades molt dures. S’adapta i es transforma,  i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot. Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de sofrir, però poc a poc cal permetre que la joia de la fe comenci a desvetllar-se, com una secreta però ferma confiança enmig de les pitjors angoixes... Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També  recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran de Déu que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada, i de l’autoreferencialitat*. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”

                                               “El bé tendeix a comunicar-se. Tot experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió, i qualsevol persona que visqui un profund alliberament adquireix major sensibilitat davant les necessitats dels altres. Comunicant-lo el bé s’arrela i es desenvolupa. Per això, qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconèixer l’altre i cercar el seu bé. No haurien d’estranyar-nos, doncs,  algunes expressions de sant Pau: “L’amor de Crist ens obliga”; Ai de mi si no anunciés l’Evangeli!”

                                               La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió. Per consegüent, un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... I tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut primerament en ells mateixos, la joia de Crist”. (Fins aquí les paraules mateixes del papa Francesc. ¡Qui millor que ell per portar-nos a entendre les dues paràboles d’avui: trobar un tresor i aconseguir una perla fina de tot valor!)

                                               De primer moment volia fer un comentari a les lectures dominicals, però la saviesa del jove Salomó ja em va portar a pensar: primer el Regne de Déu i després tot l’altre se us donarà de sobrepuig. Va demanar saber escoltar (Tinc un llibre d’en Torralba que hi entra en matèria, després de dir-nos que és un “art”) i que és la base per  fer justícia: entrar en la pell de l’altre. ¿Recordeu un dels passatges més bonics de l’obra de Zweig: “Els ulls del germà Etern”, quan aprèn a fer de jutge substituint el presoner? Volia parlar del discerniment i de les seves regles. Finalment volia fer-vos veure que el papa que és tan diàfan i tan clar utilitza un terme: *autoreferencialitat que és estrany que l’utilitzi més d’una vegada. I ja queda clar que és la contraposició al que planteja ell, quan fa de Jesucrist la REFERÈNCIA fonamental i ens invita a descobrir-ho perquè els nostres temps han trastocat les referències fonamentals. Només hi ha un tresor i una perla única per poder-los-hi dedicar tota la nostra vida. Qui no s’arrisca, ell s’ho perd. Tot és una qüestió de valors. De primer subjectius i després sorprendre’s de què són d’allò més objectius i més motivadors. Viure en el balanceig continuat d’ara això i després allò altre, no pot donar l’estabilitat dinàmica per viure “amb causa”. Ja ho deia Jesús: “al sí, sí; al no, no”. No tot és bo ni tot és dolent. Hem d’aprendre a discernir, destriar i a no deixar-nos portar pel què es porta. La moda és moda només, a fi de comptes i és la que es promociona a cada moment per donar varietat i fer de la vida sencera una passarel·la. Allà qui vulgui ser-ne esclau! A mi no m’hi trobareu, espero.

                                               Escoltem el papa, no sols admirem-lo. Ell espera que també li donem suport “reformant-nos nosaltres mateixos, per poder arribar a fer-ho amb les estructures. No oblidem que l’amor, el goig i la pau són dels primers fruits de l’Esperit Sant. El camí és clar; el monitor ja sabem qui és. Fem-li tota la confiança...

                        Diumenge XVII de durant l’any, 27 de juliol del 2014  Sabadell                                           

Homilia del diumenge 20/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

“SER  HUMANS  AMB TOTHOM”

                                               Aquesta expressió del títol pertany a la primera lectura, que ja és ben significativa que formi part del llibre de la saviesa. Parla de l’actuació de Déu sobre tot el creat, amb un accent clar sobre la humanitat; millor dir-ho d’una forma personalitzada: és a dir de i per a tu i de i per a mi...

                                               Déu estima entranyablement tot el que ha creat, i d’una forma particular, tot el que és humà, per la semblança amb Ell amb la qual el va crear estimant-lo o, si voleu, el va estimar creant-lo...

                                               Repassem com Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant actuen en les nostres vides. Expressions totes elles contingudes en la lectura primera, a la qual cadascú li pot posar el destinatari: ¿Ets tu?  ¿Sóc jo? ¿Som tots?:

• Vetlleu sobre tothom.
• Sou just a la manera particularíssima de Déu, connectant l’amor amb la justícia. Ell que és misericordiós sabrà com s’ho fa, en benefici nostre: ¡Sorpresa amorosa! L’amor primeja tot i englobant la justícia.
• Tracteu tothom amb tota consideració.
• Us fa “mal” tota mena d’arrogància humana. Perdona, fa dilació, espera.
• Sou moderat i ens governeu amb tota consideració.
• Ens empenyeu amb el vostre obrar a ser humans amb tothom.
• Ens doneu “corda llarga” a l’esperança, donant-nos així ocasió de penedir-nos.

                                               Com sempre passa, amb el salm responsorial  és glossa  la lectura precedent. Aquí és tret del salm 85 que ens acompanya litúrgicament sovint, en la nostra reflexió o millor en deixar-nos portar per l’acció de Déu que hem pogut experimentar ara i aquí, si la lectura pausada de la saviesa divina ens ha tocat el cor i això ens porta a una abundosa acció de gràcies:

• Vós sou indulgent i bo.
• Ric en l’amor per a tothom qui us invoca.
• Glorificarà el vostre nom per les vostres obres prodigioses.
• Sou compassiu i benigne.
• Lent per al càstig.
• Fidel en l’amor.
• Mireu-me i apiadeu-vos de mi.

                                               De la Carta als romans caldria llegir tot el capítol vuitè que parla de la presència i acció de l’Esperit o allò que Pau n’anomena “la vida en l’Esperit”. És Ell qui prega en i per nosaltres. Ens ensenyarà a fons tot el que Jesús predicà i en Ell tenim la profunditat en l’entesa garantida, tot i que com a bon mestre espiritual ho fa a poc a poc per successives experiències de Déu... La nostra feblesa té on recolzar-se.

                                               La col·lecta és com sempre una petició: “Doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè (=suposa finalitat) fervents (altra vegada aquesta paraula restaurada pels últims papes) en la fe, en l’esperança i en la caritat perseverem fidels en la guarda dels seus manaments”.

                                               I entrem a la primera paràbola de les tres que se’ns proposen. És la  coneguda com la del blat i la cogula o del jull. El camp de sembradiu s’eixampla i pren les dimensions dobles; per un cantó és tot el món humà i per un altre és el de la consciència personal de cadascú. Jesús ve a sembrar bona llavor però en quan apunten les espigues tothom s’adona que el blat està barrejat amb la cogula. Intempestivament els criats demanen de seguida d’extirpar la mala herba. L’amo veu que no és procedent de fer-ho ara, per raons òbvies. Hi hauria una destrossa. Ja es farà al seu moment que és el de la sega. Aleshores es farà la separació amb més seguretat. Es precisa una espera. Déu que és el sembrador és intel·ligent i sobretot pacient, aquesta és la saviesa de que parlava la primera lectura. Una consideració òbvia: al món hi ha una barreja de bé i de mal. El mal és present al món. No podem viure en un món que no sigui aquest. Com extirpar-lo, el mal. No està pas a les nostres mans. Hem d’aprendre a conviure-hi i procurar que la proximitat de la mala herba no ens ofegui amb la seva presència i acció tòxica. Anant més enllà del que diu la paràbola hi ha la possibilitat de que el bé pugui ajudar a que el mal sigui ofegat pel bé. No ens fem excessives il·lusions: el mal també té la seva força i pot actuar perillosament ofegant la ingenuïtat del bé. Es diu de Jesús que va passar la seva vida fent el bé, irradiant-lo i aquesta és també la nostra feina evangèlica. L’eficàcia deixem-la en mans de Déu.

                                               Hi ha un tema que em preocupa de veritat: és el prejudici. Som donats a pensar mal de les persones a primera vista. Ens deixem portar per les aparences i del que veiem superficialment, ja en traiem les pressuposades motivacions. Hem sentit mil vegades: pensa mal i l’encertaràs. Qui ens ha fet jutges de causes alienes? Com ens atrevim a primeres de canvi a posar l’etiqueta. Som superficials i l’esgarrem tan sovint Qui coneix ningú?; ni nosaltres mateixos ens coneixem a fons. Tenim una tendència arrelada a dividir entre bons i dolents, entre la dreta i  l’esquerra. Som maniqueus. Per desarrelar aquesta tendència gairebé innata caldria que poséssim per davant sempre la “presumpció d’innocència”. Avui els mitjans fan escampades de jull a tort i a dret i ja queden deshonorats a la primera. Caldria ser més prudents i no airejar presumpcions. No sabem el mal que fem caient en la trampa de pensar i creure coses que només són sospites. L’honorabilitat i la privacitat s’han de guardar per damunt de tot. Com es “tiuteja” a fets calents, la de barbaritats que es diuen... Estem malalts de maledicència. No es pot potinejar el bon nom de les persones. Cal una espera de cautela i, si es vol, d’ingenuïtat. El que no es pot fer és ser fonamentalistes de res ni de ningú. Això seria –i és- la destrossa de la convivència. Arrencar a la primera allò que no és el que pensem nosaltres i a la força bruta. No és ni pensar un camp on per un cantó estigui el bé i per l’altre el mal, ben separats. Això no és humà. Ja ho assevera aquell quan diu “Encara no som humans” Hem de tornar una vegada i altra a la invitació feta per en Casaldàliga: “Humanitzar la humanitat a començar pels més propers, pel proïsme que en diu ell, amb fort ressò evangèlic. Falta humanitat i manquen “humanitats”. D’això se n’ha fet ressò la premsa en estudis dels currículums de les escoles i de les Universitats... La tecnologia s’ha menjat les bases humanes del conviure. Mai la màquina podrà substituir l’home. Mai l’home podrà substituir Déu. Per més que campegi la cogula, al final el bé serà qui guanyarà la partida. La paciència de Déu es fa operosa amb el bé pràctic i concret que podem i devem exercir en el nostre cor primer i en la petita sembra de bondat que puguem fer al voltant nostre. No hi ha coses petites, així ho diuen les altres dues paràboles que no podem comentar ara. El bé s’expansiona i creix de si. Cal donar valor a tota petita cosa, acció. Mai pensem que és poca cosa la minúcia que fem. Allí s’hi amaga el Regne de Déu. És llavor, és llevat.

                                               No és fàcil pujar dret un home o una dona: els temps són contraris als valors que de sempre han estat el floret d’una bona educació. Els valors essencials són els de sempre i per sempre. Això pregonen precisament les humanitats. Canviarem i matisarem tot el que convingui però el gra de blat és blat i la cogula sempre serà cogula. Cal només saber què és què. Acabo amb l’al·leluia que ens ve seguint aquests últims diumenges: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne. Al·leluia”

                        Diumenge XVI de durant l’any, 20 de juliol de 2014.  Sabadell                                       

Homilia del diumenge 13/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL  PER  QUÈ  DE  LES  PARÀBOLES?

                                               “I Ell els parlava llargament en paràboles”. A partir d’avui aniran desfilant tota una sèrie de paràboles, de les que n’és molt ric l’evangelista Mateu. Fetes en un gènere literari o expositiu que té com a transfons la significació de comparació. Moltes paràboles comencen així: “Amb el Regne de Déu passa com...” És una narració presa de la quotidianitat viscuda i de sobres coneguda pels oients, però que té com una mena d’invitació a desxifrar-la i que té una significació ben pròpia de cada oient segons les disponibilitats personals a la paraula del Mestre. Es parla de les realitats concretes per passar a les significacions divines. Foren ja molt usades pels profetes, tant per amonestacions com per a promeses divines. Hi ha de per mig l’expressió implícita o explícita: “A què s’assembla” allò narrat a una consideració de tipus espiritual. Als evangelis (plural: els quatre) tot queda centrat en el nucli de l’evangeli (en singular): La manifestació del Regne de Déu, vertadera revelació del secret amagat de segles i ara fet persona i missatge en Jesucrist.

                                               Aquest gènere fou molt utilitzat per Jesús en les seves predicacions. Avui ens trobem en una paràbola que podria ben bé ser com l’exemple primordial de entre tantes. Entre una tercera part o una segona meitat de tots els ensenyaments de Jesús al llarg de la seva predicació tenen aquest caire “parabòlic” d’exposició. Se’n compten d’entre unes trenta a unes seixanta, algunes més condensades i menys narratives.

                                               Aquesta manera rabínica de fer ensenyaments religiosos té tots els avantatges: d’una part, d’una comprensió fàcil, superficial, assequible a tothom i fàcilment memoritzable, i d’un altre cantó, la que amaga un sentit més pregon que invita a la reflexió o bé a fer preguntes més directes al Mestre per captar-ne la significació més fonda, més propera als “misteris”. Són per a Jesús revelació d’un misteri que de bones a primeres pot escapar-se a la comprensió. Jesús té el sentit de l’acomodació a tota mena d’oient... Però sabem per experiència pròpia que hi ha moltes menes d’oients, d’escoltadors, dels que miren de front el que senten i el rumien i el fan passar per la pròpia vida; no senten, fan ressonar, confronten, s’ho senten com a dit per propi...

            la salut. D’aquí aquestes paraules que semblen una mena de maledicció: “Als qui tenen, Déu els donarà encara més; però als que no tenen, els prendrà fins allò que els queda”.

                                   Avui en la paràbola del sembrador tenim tres parts en l’evangeli: La narració en primer lloc; la pregunta en segones que fan els deixebles sobre la intencionalitat que hi ha més aviat amagada i que porta a l’explicació a la demanda dels deixebles: “¿Per què els parleu en paràboles? Que mirarem d’esbrinar per poder-ho entendre. I la tercera que és l’explicació explícita, l’aplicació que els fa Jesús. Ells, els deixebles, són uns privilegiats, perquè els explica en general aquesta manera expositiva que ell utilitza. I el per què.  Tot, en definitiva, depèn de les disposicions personals dels oients: hi ha qui escolta com una narració -àdhuc interessant- però no l’afecta, és com un conte només. D’aquí que faci referència al profeta Isaïes: “Per més que escolteu, no entendreu res (no podeu entendre res). Aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls. Així romandran en la seva inintel·ligibilitat i no es podran convertir. No és que Déu vulgui això. Tot el contrari. Si s’obrissin a Déu, Déu els convertiria i els salvaria i donaria

                                               I passa a explicitar el què passa com als deixebles, als seguidors: per contra “vosaltres sou feliços per poder veure i poder sentir allò que molts  profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren , desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. D’aquí l’expressió amb que acaba la part narrativa de la paràbola d’avui: “Qui tingui orelles, que hi senti”. No tothom tindrà la sensibilitat profunda per arribar a un fruitar abundós. És un advertiment a deixar-se “tocar” per la paraula, a que els digui més del que senten solsament.

                                               Quan l’audició es torna fructuosa vol dir que Déu a través de la narració i de certs detalls obre els batents de la revelació per la fe i allò cala, penetra i canvia, “retorna la salut”. Hi ha sempre el perill d’escoltar-la des de la superficialitat i de la simple literalitat com si de cada detall s’hi amagués una significació o una “moralitat”. El misteri del Pare, de Jesús i del Regne de Déu són la finalitat última, la que explica per camins i comparacions diferents els misteris de Déu. Cal estar atents bé sigui als inicis, bé als acabaments on es deixen veure els sentits que es volen obrir al cor i a la fe. Jesús fa sempre l’elogi dels que capten i posen  en pràctica els ensenyaments de les paràboles, és a dir de la Paraula. En definitiva és Jesús –el sembrador de la Paraula: d’ell mateix que sembra i que és la llavor a través de la seva Paraula- l’objecte final de tota paràbola. Aquesta és finalment la lectura que en feren el primers deixebles i les seves comunitats corresponents. La del sembrador  degué ser molt usada en les primeres catequesis i probablement per aquest motiu en conserven la significació minuciosa de cada element, cosa que no es dóna en altres paràboles. Seran els mateixos oients que en faran la seva lectura personalitzada.

                                               La comprensió és donada pel Pare  a través de la fe i és com una il·luminació personal que mou a sentir-s’hi implicats i per tant a la disponibilitat de la gràcia que oferirà una revelació del que Déu vol per a cadascun.

                                               Jesús ha fet l’apologia dels senzills a qui la saviesa de Déu els és oberta i així van “descobrint” els “secrets del Regne”. Jesús palesa la gràcia a què han estat afortunats, cosa que no sempre havia passat ni tan sols entre el profetes.

                                               Hi ha un art de saber escoltar. En la transfiguració se’ns diu: “Escolteu-lo”, que vol dir molt més d’un simple sentir-lo, sinó que invita a prendre’l com a paraula viva, que ens alimenta i ens transforma en Ell mateix. La primera part de la Missa ja és Eucaristia-Comunió a través de la litúrgia de la Paraula. Tota comunicació feta diàleg esdevé Comunió. Jesús els digué a l’Últim sopar “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us dic amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. I encara més, en una altra ocasió, l’adverteixen que allí han arribat la seva mare i i els germans. Jesús mirant els qui seient al seu voltant els diu: ¡Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat  de déu , aquest és el meu germà , la meva germana i la meva mare!”. Els lligams que es creen entre els seguidors de Jesús són més forts i més importants que els mateixos lligams familiars”. A continuació d’aquest passatge i com fent-ne un comentari, Mateu posa la paràbola del sembrador. ¿Coincidència o bé lligam estructural? La paraula ho és tot en Jesús. Hi ha una implicació essencial entre ser i paraula. Per això la posem en majúscula. La Paraula de Jesús és com un sagrament, com una eucaristia. Ens alimenta, ens fa prendre la “forma” de Jesús, ens fa alumnes (alimentats, etimològicament) i deixebles o aprenents. Ens posa en comunió i aleshores com amb la sarment i el cep es produeix el raïm, que és el fruit de “romandre” units, hi passa la saba vivificadora... la quantitat és diversa segons la fe, la disponibilitat, el lligam, vés a saber... “O cent , o seixanta o trenta”. Una invitació a la dignificació de la litúrgia de la Paraula, que el Concili ha volgut subratllar. Farien bé d’haver-la llegida amb anterioritat abans de la seva proclamació en la Missa: “o no l’entenen; no arrela; les preocupacions l’ofeguen; l’entenen i donen fruit”. Escoltar significa estar pendents com si fos el mateix Crist que ens parlés al cor. Paraula de Déu.

                                   Diumenge XV de durant l’any, 13 de juliol de 2014.  Sabadell                                              

Homilia del diumenge 06/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA  JOIA  DE  L’EVANGELI

                                               Acabàvem el diumenge anterior amb la gran pregunta que sempre queda oberta: I, ¿vosaltres qui dieu que sóc? Deixant de banda, ara com ara, la resposta de Pere suggerida pel Pare, segons el mateix Jesús li digué a Pere, empalmem-la amb l’expressió que llegim a l’evangeli d’avui: “Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Jo he pensat que sense sortir de les lectures de la Missa fos el mateix Fill qui ens doni o encamini a la resposta concreta i actual. Donar una resposta es pot fer d’una manera general fent recurs a totes les respostes que dóna de sí Jesús la llarg de tots els evangelis. Seria veritat, però estereotipada Avui voldria fer apel·lació només a la resposta que en les traces que se suggereixen en les lectures d’avui mateix, que bé podrien donar el to de l’experiència feta circumstancialment amb els textos que llegim o proclamem. La paraula “experiència” porta implícitament que serà revelació i mística, és a dir: veure-viure i respondre des de l’àmbit de la fe.

                                               Tots els textos de la Missa com dits per a nosaltres personalment configuren una manera de veure’l, el Fill, a partir de la fe, per tant, com a revelacio personal en aquests justs moments. ¿Què és la fe, si no, una revelació constant i progressiva que ens dóna entrada en el misteri de Jesús, de qui moltes vegades no passem a penes de l’escorça sense anar més endins. I misteri vol dir: sense fons.

                                               Faig una repassada pels textos i de seguida es destaquen uns trets bàsics de la figura de Crist vivenciats en el context de l’eucaristia d’avui. Espero poder-los compartir amb vosaltres per la comunió que bastim tot entrant tots en l’ànima del misteri de la nostra fe: Diem després de la consagració: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn , Senyor Jesús”.

                                               El  tret predominant avui és que Jesús és la nostra alegria, “La joia de l’evangeli” que ens dirà el papa Francesc. Identifiquem evangeli amb Jesús. Així comença Francesc la seva exhortació evangèlica que és la més fresca de continguts per ser-ne la primera, on s’expressa amb el cor a la mà: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús” I segueix: “Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesús sempre  neix i reneix la joia”.

                                               Seguim la pista del goig en altres textos. Trobem a la col·lecta aquestes frases: concediu als vostres fidels l’alegria santa; doneu-nos la felicitat que mai no s’acaba”.

                                               La joia, el goig, l’alegria santa són trets del Mestre, percebuts avui per nosaltres; ¿És la nostra resposta a la seva interrogació respecte d’Ell? Francesc parla “de la dolça joia del seu amor, i batega l’entusiasme per fer el bé (Recordem el que deia la gent i nosaltres amb ells: “Va passar fent el bé i curant tothom”)  Francesc parla: “De l’opció d’una vida digna i plena; aquesta és la vida en l’Esperit que brota del cor de Crist ressuscitat.  Dirà més endavant: “Ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”, citant Pau VI de la seva Exhortació pastoral: “Alegreu-vos en el Senyor”(1975) Seria bo de recuperar-la. Fa de molt bon llegir.

                                               A més de l’alegria que és per a nosaltres Jesús, trobem també el perdó: les setanta vegades set que ens demanava a nosaltres, és Ell mateix que el té envers tothom. Comenta Francesc: “Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i una altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”.

                                               “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli”, així s’expressa Francesc: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”

                                               “Només gràcies a aquest trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”.

                                               Zacaries, el profeta de l’AT., esclata en nom de Déu: “Alegra’t, ciutat de Déu. Aclama, ciutat de Jerusalem!  La nostra resposta a la seva invitació es troba en el salm responsorial que l’hem dit tantes i tantes vegades sense que potser no se’ns llagui el cor: “Us beneiré dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom.  El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat... Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor”.

                                               Pau ens dirà tantes i tantes vegades: “L’Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. Tenim un deure i un goig de viure en i per l’Esperit Sant i així fem morir les obres pròpies de la carn (del pecat) i vivim segons les invitacions personals de L’Esperit.

                                               Posa de manifest a l’Evangeli en el que Jesús està clarament en un context de pregària a l’estil dels israelites: “Us (beneeixo), enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això (¿què és tot això?: diu un comentarista: el misteri de Jesús complexivament) que heu amagat als savis i entesos. Avui diríem als creguts, pagats de si... No necessiten de cap revelació...

                                               Jesús ens invita a descansar en Ell: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar, trobareu el repòs que tant desitjàveu. Afegirà en el que és el cant de comunió: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor; feliç l’home que s’hi refugia”.

                                               Hem fet un recorregut simple ressaltant només allò que ara seríem empesos a que fos la resposta vivenciada a la pregunta: I tu, i vosaltres, que ara compartiu comunió en la Paraula de Déu i en l’Eucaristia, ¿què en diríeu de mi ara mateix?, portats per les ales de la fe, impulsades per l’Esperit Sant que –val la pena dir-ho per tercera vegada –habita en cadascú i que dóna resposta des de la fe. Jesús sempre envoltat per aquell núvol de llum i de foscor  ara com ara el visc –el vull viure així tal com se’ns dóna a conèixer i reconèixer en la litúrgia d’avui: Joia, perdó, repòs, acolliment, senzillesa, obert al Pare i ofert a qui necessiti una senzilla mà, una paraula de consol, de repòs. Aquesta podria ser la resposta a la permanent pregunta de qui és Jesús en la meva vida i en la meva experiència de cada dia, a començar per ara mateix. “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva –que és de totes totes la vostra. Digueu només de paraula, i serà salva la meva ànima”.  I Jesús meravellat: “Us asseguro que en ningú d’Israel no he trobat tanta fe”  Confiança plena. Fe oberta. Amistat donada i recíproca, si em permeteu. Senzilla evocació de la fe admirable que us va manifestar el centurió (Mt 8, 8, 10)  Fem-la ben nostra, a consciència, i el miracle serà un fet!

            Diumenge XIV de durant l’any, 6 de juliol de 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 29/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

PERE  I  PAU: PAU  I  PERE

                                                           Després d’una tirallonga de festes entrellaçades totes elles amb el misteri de Crist, el seu –i nostre- misteri pasqual, avui ens surten pel camí –pelegrins que som- de l‘any litúrgic els que són capdavanters, per mèrits propis i, sobretot, per dons de Déu, els dos pilars fonamentals del misteri de l’Església: Pere i Pau. Així ho llegeix de l’Església el concili Vaticà II . Cal insistir en aquest fet de ser un veritable misteri l’Església, que ho és a imitació i semblança del misteri de la Santíssima Trinitat i naturalment del mateix Crist. En efecte, diu el Vaticà: “El misteri de la Santa Església es posa de manifest en la seva fundació, ja que el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu, promès de segles en les Escriptures: “S’ha acomplert el temps, deia, i és a prop el Regne de Déu”. L’Església “avança, bo i peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu” predicant la creu i la mort del Senyor fins que torni. Amb la força del Senyor ressuscitat pren vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, de les seves pròpies penes i dificultats, les internes el mateix que les externes i poder descobrir fidelment davant del món, el misteri, ni que sigui encara mig velat, del Crist, fins que es revelarà  al final de tot en plena llum”.

                                               Si a l’Església de Déu li traieu la profunditat i la densitat del Misteri, així despullada del seu millor vestit, es convertirà en una simple institució humana, que per més que hagi fet equilibris durant dos mil·lennis es troba faltada de tantes coses i és tan humana –en el sentit simple i feble de la paraula- que pot ser objecte de crítiques  per la seva absència de molta noblesa, àdhuc d’inhumanitats. Semper reformanda; sempre amb la necessitat de fer-hi “obres” de tota mena i envergadura: de retocs, de disseny, altres de més fortes:  de tirar envans, reduir l’excés de pes institucional; altres en voldrien fins i tot d’estructurals. El pes de tants anys  d’existència i l’haver passat per tantes peripècies culturals, socials i de valors, sempre –tantes sense mala fe!- se la pot fer diana de projectils i d’escomeses... Però quan diem supplet Ecclesia, en el fons volem dir que la seva institució divina aguanta força bé i li és al mateix temps d’esperó per anar canviant i rejovenint-se. Qualsevol reforma és un tornar a les fonts i rellegir-les amb ulls actuals, sense prejudicis dogmàtics en tantes coses. Quatre coses són essencials, les altres tenen molt valor circumstancial, poden ser subjectes a canvis... Hem de “fer dissabte” sovint a l’Església i no convertir-la en una botiga d’antiguitats i menys en un museu... Porta Ella la marca de les nostres debilitats.

                                               Anem, però, endavant: l’Església sense Crist, no té cap sentit; però siguem agosarats: l’Església sense Pau i Pere tampoc tindria massa sentit.

                                               Tres aspectes confirmen l’Església en els aspectes nuclears: el doctrinal vist i viscut des de la nostra fe, és a dir feta amb una lectura basada en la fe. La koinonia que és la comunió que es va fent i aprofundint i que és filla de la Trinitat i la diakonia, és a dir el servei a tot i a tots. El papa Francesc ha parlat de gradació; no tot té el mateix valor. Cal fer tot un escalat d’importància. No tot és igual.

                                               L’Església és per-als-altres, com ho fou el mateix Jesucrist i l’Esperit Sant que ens és donat sobretot per crear unitat i comunió, on la justícia primeja, segons els signes dels temps, més adequats, aquests, per a la nostra societat, més sensible com mai avui, respon no a la quantitat sinó a la qualitat i  vista en globalització: tots i tot formant una unitat d’independències. El món no és tan cristià com podrien pregonar les xifres que -de ser bones, si ho són- només són qüestió de números i responent a voltes a prejudicis que prejutgen cristianismes històrics i socials, demoscòpics. La vida evangèlica, que és la que compta no fa recompte dels inscrits als llibres de batejats, sinó de la presència activa i operosa que està present on hi ha necessitats, indigents i exclosos tant en l’ordre domèstic com social. Ser cristià ho engloba tot i  més...: persones, natura, societat, ciència, projectes de millora del món.

                                               Pere i Pau són dos columnes de l’Església naixent, quan s’anaven posant les primeres fileres de maons o carreus o bé de pedres cantoneres i   que van donar configuració a l’edifici eclesial. Ens en queden documentats els primers passos i alguns escrits que ja donen el primer sentit del que significa l’Església naixent.

                                               No fa gaire que vàrem celebrar l’any de Sant Pau. Jo crec que hauríem, si no de repetir, sí almenys de propiciar-ne una exploració més aprofundida. Una mena de màster en Pau. No n’hi ha prou amb una lectura directa i personal, menys si ens limitem a escoltar-lo en les proclamacions de les eucaristies. Necessitem un  guia que vagi donant valor significatiu, circumstancial o de context, àdhuc interactiu dins del corpus de les seves cartes. Darrerament m’ha vingut a mans un llibre de no moltes pàgines que sintetitza la figura i l’ensenyament de Pau. Ben accessible. Podria ser el text base per  estudiar-lo, millor en petits grups. No té més d’un centenar de pàgines, poc més. A Pau no n’hi ha prou de proclamar-lo com a Paraula de Déu en les eucaristies. Cal una lectura comprensiva i comprehensiva (és  a dir totalitzant) per veure el què significa un home enamorat de Crist i enamorador de cara als altres. “Ai de mi, si no evangelitzara!”

                                               ¿Voleu que us digui una cosa que potser farà mal a les pietoses oïdes de molts freqüentadors de les eucaristies dominicals?  A Pau se l’ha de llegir poc a poc, guiats per un bon mestre que no pressuposi res com a dit i sabut, sinó que vagi pas a pas teixint una xarxa de punts comuns i de referències que cal fer explícites i que ens donin amb precisió les característiques del seu pensar. Quin  home més gran, Pau! En trenta anys fa sembra de presència i escrits al centre del món d’aleshores que era la mediterrània o bé amb l’expressió més significativa: Mare Nostrum.

                                   Ah, em deixava de dir de quin llibre parlo: “Pau de Tars” “Un home cara a cara amb Déu, de Daniel Marguerat, que també té un llibre similar titulat “L’home que venia de Natzaret” “El que avui podem saber de Jesús” Tots dos publicats per la Claret en la seva col·lecció Glossa. Tots de bon i fàcil llegir.

                                               Un prec: hauríem de llegir més de tema cristià. Mai una formació pot prescindir de llegir llibres. Sempre trobarem l’adequat al moment personal i al nostre present. Fora de llibres pietosos, ara hauríem de saltar a cosa de major valor

                                               ¿Qui s’apuntaria a un club de Lectura sobre tema religiós. Tot a nivell de divulgació, només. Res d’elucubracions teològiques, que ja tenen els seus lectors especialitzats.

                                               El futur del cristià –i això és una altre tema en què hi vull entrar un altre dia- vindrà de formar petits grups on s’aprofundeixen els temes i les vivències al voltant de la Paraula de Déu. Aixequeu la mà els qui us hi veieu en cor. No els deixarem sols. Ho dic perquè hi crec. Això sí, segons les normes ja establertes a l’ús. Tothom havent llegit i subratllat i fent-se preguntes i/o admiracions i compartint-les sistemàticament en grups mensuals. Què menys podem fer per aixecar el nivell de la cultura religiosa. Cultura vol dir fer créixer, cultivar. Vol dir viure-hi més i millor. Trenquem motlles. Estem massa acostumats a que ens ho donin massa passat pel turmix. Pau parla de “vosaltres que sou espirituals”. A vosaltres se us ha de donar menjar de “grans”. Això suposa voluntat i temps! Tot el que sigui consistent suposa temps i dedicació. Apa, animeu-vos!

            Solemnitat de sant Pere i sant Pau, apòstols, 29 de juny de 2014.   Sabadell

Homilia del Corpus del diumenge 22/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

“PER  ELL,  AMB  ELL  I  EN  ELL…

                                               ...a Vós Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, tot honor i tota glòria pels segles dels segles.  Amén” Aquesta és la pregària-doxologia que clou el cànon o part central de l’Eucaristia. També se’n diu elevació menor que s’hauria de fer amb la major reverència i dignitat, perquè és com una mena de confirmació o ratificació de tot el que hem fet i viscut en la part que conté la consagració que ve a ser com una encarnació i resurrecció continuades a través de la història de salvació de l’Església i de cadascú de nosaltres. Amb raó diem sovint després de la doble consagració: Proclameu el misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús o altres de similars.

                                               Aquesta proclamació al Pare sobretot per Crist i en l’Esperit Sant dóna sentit ple a l’Eucaristia per la significació que engloba tant el contingut com el moment en què ho proclamem.

                                               Aquestes preposicions diferents i diria graduades en progressió van explicitant el sentit del que hem anat celebrant potser sense massa consciència de la profunditat a què ens van portant:

• PER ELL: tot el que és cristià passa per Ell. En Ell té el seu principi i n’és el motor. Sense Crist com a identitat pròpia del cristià, no hi ha cap consistència en el nostre viure “diferent”. És una obvietat dir que si som cristians és perquè la nostra existència està entroncada amb la seva persona i obra. És Ell que passa (i s’hi queda) en nosaltres. Ell té la iniciativa. Hi ha hagut una crida, una vocació, una voluntat de fer comunió per part d’Ell. Hi ha hagut un “trobament”, com bé diu Benet XVI. És Ell que s’ha deixat veure i a poc a poc se’ns han obert els ulls. Tot plegat va més enllà d’un coneixement hagiogràfic, més enllà d’una reconeguda moral superior. Ens hem involucrat mica en mica en tot el que Ell significa en si i en la progressiva capacitat de conèixer-lo, de reconèixer-lo i de viure’l, en definitiva. Tot això marca l’àmbit de la FE. Ell esdevé la veritat que fa plena la nostra existència.

• AMB ELL: és el company interior, és l’horitzó de la nostra  ESPERANÇA. És el camí. És la nostra brúixola que ens orienta i reorienta, que el camí  està ple de cruïlles i són possibles males marrades i només -si ens sabem deixar conduir-nos- encertarem les petites i saboroses metes del dia a dia. Ell opera a petit i quotidià objectiu i ens dóna el gustós encert en els passos que anem fent en l’immediat. És l’espertança-do teologal que sosté l’esperança-esforç, la companyia que ens dóna per anar-hi fent amistat, compenetració i afinitats d’esperit. És també l’esperança a mitjà termini, perquè sabem que arribarem junts després de fer una caminada que pot suposar un tram notable en el nostre viure. Som “viadors” i pelegrins en cerca i anhel d’aspectes singulars d’un petit món nou i d’una terra nova. I no podem oblidar que la nostra darrera pàtria rau en el més enllà del cada dia i de cada tram viscut. Té un  punt final que en realitat és el nostre ver principi i nova i major naixença.

• EN  ELL: Aquí hem de descalçar-nos perquè el terra és sagrat. Més que terra és la mateixa persona de Crist al qual ens anem adherint com l’heura a l’arbre, com la sarment al cep i en ella, en la persona de Crist, “vivim, ens movem i som”. Aquesta preposició és d’una dimensió mística (d’experiència vital) de comunió i d’unió de vida nova. Pau i Joan ens hi poden atansar perquè la utilitzen amb profusió, quan volen comentar que ens anem “fonent” en Crist i de dos en fa “pretesament” un. És com compartir la vida trinitària a nivell humà, amb els infinits límits que mai podrem petjar. “EN”, fa bona la pregària que fèiem de comunió i on l’AMOR ho és tot i ho fa tot. És posar el primer manament en execució limitada, però amb ganes de que pugui esdevenir cada vegada més ple, més dens, més unificador. El primer manament és: Déu és únic, Déu sobre tot, no avantposar res a Déu u i tri: Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”. És bo afegir-hi, com a “caminadors” que ho vagin facilitant, la continuació de la pregària que feien fidelment idiària els devots jueus, els anawuin: “Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono (que són els de sempre passats per l’elevació d’aquell:”Se us va dir... Jo us dic” que troba més profunditats que a la moral al peu de la lletra), inculca’ls als teus fills, parlen a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis- Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de les portes  de casa teva i dels portals de la ciutat...” Llàstima que ho varen entendre massa literalment, perquè té una lectura metafòrica plena de profunditat. A veure quina és la nostra creativitat! Saber traduir!

• VÓS DÉU PARE OMNIPOTENT:a qui amb l’Eucaristia i en la petitona vida nostra de cada dia donem gràcies en llevar-nos: “Us dono gràcies per haver-me creat, redimit, fet cristià, i conservat en aquesta nit...” (Recordeu?). Tota l’Eucaristia és un himne de Crist (conjuntament -per gràcia- de tots nosaltres i dels absents i dels increients) al Pare donant-li gràcies, beneint-lo, estimant-lo, lloant-lo. Agafeu els verbs del Glòria del principi de la missa i anem-los desgranat un a un, parant atenció a la seva significació peculiar: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Valdria la pena recitar-los poc a poc pretenent  donar-nos-hi la seva pròpia significació. Ai la rutina i les presses que comporta!

• EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT: És precisament Ell qui ens obre les immenses perspectives del Pare i del Fill i ensems ens regala la seva acció assistencial i de guia que ens porta al nucli de l’Eucaristia i a la santificació personal i eclesial. Res sense l’acció de l’Esperit, Pentecosta permanent, buf evangèlic, goig diví.

• TOT PODER I TOTA GLÒRIA PELS SEGLES DELS SEGLES: El poder, per a Déu, tradueix la capacitat de crear del no res, d’establir el Regne, d’estimar entranyablement. Poder transmès “a fi de conèixer-lo a ell, i també el poder de la resurrecció, amb participació en els seus sofriments tot configurant-me a la seva mort, per si puc arribar a la resurrecció d’entre els morts. No pas perquè ja hagi assolit el terme o que sigui ja perfecte, però corro per si me’n puc apoderar, ja que també el Crist Jesús es va apoderar de mi. El Cel tot és glòria i només glòria” (Ef 3, 15ss).

                                               Rovira Belloso en el seu llibre “Los sacramentos, símbolos del Espíritu Santo” diu que “l’Eucaristia és unió i encaix entre cel i terra, frontera entre l’eternitat i el temps, entre el Regne de Déu anhelat, el nucli del qual és Crist viu i la nostra història de cada dia. Per això s’ha dit que l’Eucaristia és el mostrador o la vitrina de l’escatologia. És la font i el centre de la vida de Déu oferta als homes, ja que “l’Eucaristia fa l’Església”: constitueix el poble com a Església de Déu, ungida per l’Esperit Sant. És Déu de l’amor que Déu ens té, a fi i efecte per a que li retornem amor per amor i per a que exercitem l’amor fratern. És també l’eix i vertebrador de la pastoral de l’Església i de la seva missió evangelitzadora, ja que és l’eix de tota comunitat eclesial. És finalment, el cimal de la vida cristiana perquè és la comunió més plena amb Crist, que és la nostra vida.

                                               Sant Tomàs diu sintèticament què és l’Eucaristia: Memorial de la Passió de Crist, el Present ple de gràcia i l’Anticipació del futur que ens serà donat. I del Concili recollim com un pom de flors primaverals: “Deixa a la seva estimada Esposa, l’Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció; sagrament de pietat, senyal de d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

·        AMÉN: ben fort, ben convençut, ben amorós, ben sostingut,  cantat si pot ser.

            Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist –Corpus- 22 de juny de 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 15/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

DÉU  ÉS  ÚNIC  I  NO  N’H I  HA  D’ALTRE  FORA  D’ELL

  u i tri a la vegada. El nostre Déu, tal i com el professem nosaltres és més “misteri” que no pas el que denominen Déu tant els musulmans i jueus. Si creure en Déu és ja de per sí un misteri que ens depassa totalment, entre els cristians no deixa de ser el misteri dels tres misteris. Només la fe l’ateny i l’experiència derivada de la fe. En el credo (llarg) diem amb més èmfasi: Crec en un sol Déu.

                                             Per a totes les religions monoteistes res hi ha de més important que mantenir en tot i per tot en “combativa” exclusivitat que només hi ha un sol Déu, que és únic. Es saluden amb el nom del Déu que pel fet de ser únic és el mateix en les tres religions: Yahvé, Alà i Déu. En recitar el credo (curt) els cristians ajuntem al començament a Déu-Pare. Hi hauríem de posar una pausa, una coma perquè per a nosaltres Déu és u, unic –i ho hem de deixar ben clar tot i proclamar-ne tres persones, a continuació: Pare, Fill o Verb, tot i ser  diferent de les altres dues religions monoteistes.  Per a nosaltres també el gran  i primer misteri del nostre Déu és que és

                                               Diu el concili Laterà IV: “Creiem fermament i afirmem simplement que hi ha un sol Déu veritable, immens i  immutable, incomprensible, totpoderós i inefable, Pare, Fill i Esperit Sant: Són tres Persones, però una essència, una substància o naturalesa absolutament simple”.

                                               Deixant de banda Alà, el Déu dels mahometans, entrem perquè és també de la nostra tradició, en el dels jueus-Yahvé, que segons digué a Moisés és tradueix per: “Jo sóc el qui sóc” o bé “Jo sóc el qui és” o bé “El qui és”. Fa aquest comentari el Catecisme de l’Església Catòlica: “Aquest nom diví és misteriós. Per tal com Déu és un misteri. És tot alhora un nom revelat i com el refús d’un nom. Per això expressa Déu  de la millor manera: com aquell qui és, infinitament per sobre  de tot el que nosaltres podríem entendre o dir. És el Déu amagat (Is 45, 15) i el nom és inefable. I és el Déu que s’apropa als homes” Dient el seu nom ja amb això expressa que es vol comunicar, que vol donar-se Ell mateix, fer-se accessible, capaç de ser conegut més íntimament i de ser cridat personalment. També es presenta com el Déu dels teus Pares, indicant la vinculació que ha establert amb el Poble d’Israel. “Per respecte a la santedat de Déu, el poble d’Israel no pronunciava el seu nom. En la lectura dels llibres sagrats, el nom revelat era substituït amb el títol diví d’”Adonai” que vol dir Kyrios o Senyor. Amb aquest títol serà aclamada la divinitat de Jesús: “Jesús és el Senyor”. Progressivament es donarà a conèixer com a Pare que és la permanent declaració de Jesús i al qual està lligat en perfecta sintonia i amor per portar a terme la gran acció que  li és encomanada; i que ell mateix per tal de seguir la missió del Fill ens enviarà la tercera Persona, l’Esperit Sant, que en l’Església farà que siguin conegudes i estimades les tres Persones; per tant, Deu tri i u a la vegada. I anirà distribuint unes accions plenàries on, participant tots tres, no obstant les adjudiquem particularment o sobretot a cada una de les persones de la Santíssima Trinitat: Ho descriu molt bé un himne pasqual: “Glòria al Pare, que ens torna a crear/ recreant-se en els fills més encara./ Glòria al Fill, vencedor de la mort,/ que ens deslliura de tot esclavatge./ Glòria al Sant Esperit, Déu d’amor,/ que fecunda l’Església de gràcia./ Al·leluia, al·leluia, al·leluia! Amén.

                                               En una ocasió un mestre de la Llei s’acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: Quin és de tots el primer manament? Jesús va respondre: “El primer és “Escolta (Shemà) Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la teva força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, Mestre, amb tota la raó dius que Ell és únic i que no n’hi ha d’altre fora d’Ell, que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar el altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. Llavors, Jesús veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No estàs lluny del Regne de Déu”.

                                               La menció corresponent a la unicitat de Déu formava part de la pregària “Shemà Israel”, pregària que es deia cada dia , matí i vespre. Provinent tota ella dels llibres de l’AT.: DT6, 4-5; Lv19, 18; Dt 4, 35. La pregària continuava així: “grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, inculca-les als teus fills, parla’n a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat”. Per als jueus Déu passa a ser de només la proclamació (l’acte de fe primordial) a convertir-se en un manament global que abasta totes les potencialitats de la persona humana. Ser i fer són el mateix.

                                               Segueix el Catecisme de l’Església Catòlica: Déu és veritat i amor. Déu va revelar-se a Israel com  aquell qui és ric en gràcia i en fidelitat. Aquests dos termes expressen d’una manera condensada les riqueses del nom diví. En totes les seves obres Déu mostra la seva benignitat, la seva bondat, la seva gràcia i el seu amor; però també la seva fiabilitat, la seva constància, la seva fidelitat  i la seva veritat. La veritat de Déu és la seva saviesa que mana en tot l’ordre de la creació i del governament del món. Déu l’únic creador del cel i de la terra és l’únic que pot donar el coneixement veritable de totes les coses creades en relació amb ell. Durant la seva història, Israel  va poder descobrir que Déu tenia una sola raó per a revelar-se-li i escollir-lo d’entre tots els pobles i fer-lo seu: l’amor gratuït. Aquest amor fins vencerà les pitjors infidelitats: arribarà fins al do més excels: “Tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit. “Amb un amor etern t’estimo; per això m’he mantingut bondadós amb tu”. El mateix Catecisme en descriu l’abast de la fe en l’únic Déu:

• Conèixer la grandesa i la majestat de Déu.
• Viure en acció de gràcies.
• Conèixer la unitat i la veritable dignitat de tots els homes.
• Servir-nos bé de les coses creades.
• Confiar sempre en Déu, fins en l’adversitat.

                                               ¡Què lluny estem de tenir Déu com a explicació i sentit de la nostra vida, de la de la natura i dels germans. Déu és la Comunió d’amor entre Ell i cadascú de nosaltres i entre tots i cadascun de nosaltres entre nosaltres mateixos! Vull deixar constància de com el  Vaticà II en començar a parlar de l’ateisme obre el número 19 de la Constitució sobre l’Església i el món d’avui: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la comunió de l’home amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador”.  Vull ajuntar aquesta pregària-poema que potser no coneixeu i és un goig entrar-hi de puntetes:                                                                                                                                                                                                                                             EL DESIG DE DÉU                                     

                   vós, el més enllà de tot,

                   com us puc anomenar amb un altre nom?

                   Quin himne us puc cantar?

                   Cap paraula no us pot expressar.

                   Quin esperit us pot abastar?

                   Cap intel·ligència no us pot concebre.

                   Només vos sou inefable,

                   car totes les paraules han sortir de vós.

                   Només vós sou incognoscible,

                   car tots els pensaments han sortit de vós.

                   Tots els éssers us celebren,

                   els qui parlen i els que són muts.

                   Tots els éssers us fan homenatge,

                   els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.

                   L’universal desig, els clams de tots,

                   tendeixen cap a vós.

                   Tot el que existeix us prega,

                   i tot ésser que sap llegir en el vostre univers

                   us fa pujar un himne de silenci.

                   Només en vós fan estada totes les coses.

                   Tot va cap a vós en un mateix impuls.

                   Vós sou el fi de tots els éssers, vós sou únic.

                   No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:

                   vós teniu tots els noms; com us podria anomenar?

                    Vós, l’únic a qui no podem anomenar,

                   quin esperit celestial penetrarà el vel

                   que hi ha més enllà dels núvols?

                   Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;

                    com us podríem anomenar amb un altre nom?

                                   Gregori de Nazianç 
                   Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 15 de juny del 2014   Sabadell