Acabàvem
el diumenge anterior amb la gran pregunta que sempre queda oberta: I, ¿vosaltres qui dieu que sóc? Deixant de
banda, ara com ara, la resposta de Pere suggerida pel Pare, segons el mateix
Jesús li digué a Pere, empalmem-la amb l’expressió que llegim a l’evangeli
d’avui: “Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment ningú
no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol
revelar”. Jo he pensat que sense sortir de les lectures de la Missa fos el
mateix Fill qui ens doni o encamini a la resposta concreta i actual.
Donar una resposta es pot fer d’una manera general fent recurs a totes les
respostes que dóna de sí Jesús la llarg de tots els evangelis. Seria veritat,
però estereotipada Avui voldria fer apel·lació només a la resposta que en les
traces que se suggereixen en les lectures d’avui mateix, que bé podrien donar
el to de l’experiència feta circumstancialment amb els textos que llegim o
proclamem. La paraula “experiència” porta implícitament que serà revelació i
mística, és a dir: veure-viure i respondre des de l’àmbit de la fe.
Tots
els textos de la Missa com dits per a nosaltres personalment configuren una
manera de veure’l, el Fill, a partir de la fe, per tant, com a revelacio
personal en aquests justs moments. ¿Què és la fe, si no, una revelació constant
i progressiva que ens dóna entrada en el misteri
de Jesús, de qui moltes vegades no passem a penes de l’escorça sense anar
més endins. I misteri vol dir: sense fons.
Faig
una repassada pels textos i de seguida es destaquen uns trets bàsics de la
figura de Crist vivenciats en el context de l’eucaristia d’avui. Espero
poder-los compartir amb vosaltres per la comunió que bastim tot entrant tots en
l’ànima del misteri de la nostra fe:
Diem després de la consagració: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra
resurrecció, esperem el vostre retorn , Senyor Jesús”.
El tret predominant avui és que Jesús és la
nostra alegria, “La joia de l’evangeli” que ens dirà el
papa Francesc. Identifiquem evangeli amb Jesús. Així comença Francesc la seva
exhortació evangèlica que és la més fresca de continguts per ser-ne la primera,
on s’expressa amb el cor a la mà: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida
dels qui es troben amb Jesús” I segueix: “Els qui es deixen salvar per Ell són
alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb
Jesús sempre neix i reneix la joia”.
Seguim
la pista del goig en altres textos. Trobem a la col·lecta aquestes frases:
concediu als vostres fidels l’alegria santa; doneu-nos la felicitat que
mai no s’acaba”.
La
joia, el goig, l’alegria santa són trets del Mestre, percebuts avui per
nosaltres; ¿És la nostra resposta a la seva interrogació respecte d’Ell? Francesc
parla “de la dolça joia del seu amor, i batega l’entusiasme per fer el bé (Recordem
el que deia la gent i nosaltres amb ells: “Va passar fent el bé i curant tothom”)
Francesc parla: “De l’opció d’una vida
digna i plena; aquesta és la vida en l’Esperit que brota del cor de Crist
ressuscitat. Dirà més endavant: “Ningú
no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”, citant Pau VI de la seva Exhortació
pastoral: “Alegreu-vos en el Senyor”(1975) Seria bo de recuperar-la. Fa de molt
bon llegir.
A
més de l’alegria que és per a nosaltres Jesús, trobem també el perdó: les setanta vegades set que ens
demanava a nosaltres, és Ell mateix que el té envers tothom. Comenta Francesc:
“Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i una altra. Ningú
no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i
indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i
que sempre pot retornar-nos la
joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem
mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa
anar endavant”.
“No
em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre
de l’Evangeli”, així s’expressa Francesc: “Hom no comença a ser cristià per una
decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament
amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i,
amb això, una orientació decisiva”
“Només
gràcies a aquest trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix
en feliç amistat, som rescatats de la
nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament
humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de
nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”.
Zacaries,
el profeta de l’AT., esclata en nom de Déu: “Alegra’t, ciutat de Déu. Aclama,
ciutat de Jerusalem! La nostra resposta
a la seva invitació es troba en el salm responsorial que l’hem dit tantes i
tantes vegades sense que potser no se’ns llagui el cor: “Us beneiré dia rere
dia, lloaré per sempre el vostre nom. El
Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és
bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat... Totes les obres
del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor”.
Pau
ens dirà tantes i tantes vegades: “L’Esperit de Déu habita en vosaltres,
i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. Tenim
un deure i un goig de viure en i per l’Esperit Sant i així fem morir les obres
pròpies de la carn (del pecat) i vivim segons les invitacions personals de
L’Esperit.
Posa
de manifest a l’Evangeli en el que Jesús està clarament en un context de
pregària a l’estil dels israelites: “Us (beneeixo), enalteixo, Pare,
Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat
als senzills tot això (¿què és tot això?: diu un comentarista: el misteri de
Jesús complexivament) que heu amagat als savis i entesos. Avui diríem als
creguts, pagats de si... No necessiten de cap revelació...
Jesús
ens invita a descansar en Ell: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i
afeixugats i jo us faré reposar,
trobareu el repòs que tant desitjàveu. Afegirà en el que és el cant de comunió:
“Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor; feliç l’home que s’hi refugia”.
Hem
fet un recorregut simple ressaltant només allò que ara seríem empesos a que fos
la resposta vivenciada a la pregunta: I tu, i vosaltres, que ara compartiu
comunió en la Paraula de Déu i en l’Eucaristia, ¿què en diríeu de mi ara mateix?, portats per les ales de la fe,
impulsades per l’Esperit Sant que –val la pena dir-ho per tercera vegada –habita en cadascú i que dóna resposta
des de la fe. Jesús
sempre envoltat per aquell núvol de llum i de foscor ara com ara el visc –el vull viure així tal com se’ns
dóna a conèixer i reconèixer en la litúrgia d’avui: Joia, perdó, repòs, acolliment,
senzillesa, obert al Pare i ofert a qui necessiti una senzilla mà, una paraula
de consol, de repòs. Aquesta podria ser la resposta a la permanent pregunta
de qui és Jesús en la meva vida i en la meva experiència de cada dia, a començar
per ara mateix. “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva –que és de totes
totes la vostra. Digueu
només de paraula, i serà salva la meva ànima”. I Jesús meravellat: “Us asseguro que en ningú
d’Israel no he trobat tanta fe” Confiança plena. Fe oberta. Amistat donada i
recíproca, si em permeteu. Senzilla evocació de la fe admirable que us va
manifestar el centurió (Mt 8, 8, 10) Fem-la ben nostra, a consciència, i el miracle
serà un fet!
Diumenge
XIV de durant l’any, 6 de juliol de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada