“SER HUMANS
AMB TOTHOM”
Aquesta
expressió del títol pertany a la primera lectura, que ja és ben significativa
que formi part del llibre de la saviesa. Parla de l’actuació de Déu sobre tot el
creat, amb un accent clar sobre la humanitat; millor dir-ho d’una forma
personalitzada: és a dir de i per a tu i de i per a mi...
Déu
estima entranyablement tot el que ha creat, i d’una forma particular, tot el que és humà, per la semblança amb
Ell amb la qual el va crear estimant-lo o, si voleu, el va estimar creant-lo...
Repassem
com Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant actuen en les nostres vides. Expressions
totes elles contingudes en la lectura primera, a la qual cadascú li pot
posar el destinatari: ¿Ets tu? ¿Sóc jo?
¿Som tots?:
- Vetlleu sobre tothom.
- Sou
just a la manera particularíssima de Déu, connectant l’amor amb
- Tracteu tothom amb tota consideració.
- Us fa “mal” tota mena d’arrogància humana. Perdona, fa dilació, espera.
- Sou moderat i ens governeu amb tota consideració.
- Ens empenyeu amb el vostre obrar a ser humans amb tothom.
- Ens doneu “corda llarga” a l’esperança, donant-nos així ocasió de penedir-nos.
Com
sempre passa, amb el salm responsorial
és glossa la lectura precedent.
Aquí és tret del salm 85 que ens acompanya litúrgicament sovint, en la nostra
reflexió o millor en deixar-nos portar per l’acció de Déu que hem pogut
experimentar ara i aquí, si la lectura pausada de la saviesa divina ens ha
tocat el cor i això ens porta a una abundosa acció de gràcies:
- Vós sou indulgent i bo.
- Ric en l’amor per a tothom qui us invoca.
- Glorificarà el vostre nom per les vostres obres prodigioses.
- Sou compassiu i benigne.
- Lent per al càstig.
- Fidel en l’amor.
- Mireu-me i apiadeu-vos de mi.
De
la Carta als romans caldria llegir tot el capítol vuitè que parla de la
presència i acció de l’Esperit o allò que Pau n’anomena “la vida en l’Esperit”.
És Ell qui prega en i per nosaltres. Ens ensenyarà a fons tot el que Jesús
predicà i en Ell tenim la profunditat en l’entesa garantida, tot i que com a
bon mestre espiritual ho fa a poc a poc per successives experiències de Déu...
La nostra feblesa té on recolzar-se.
La
col·lecta és com sempre una petició: “Doneu-nos abundosament els dons de
la gràcia; perquè (=suposa finalitat) fervents (altra vegada aquesta paraula
restaurada pels últims papes) en la fe, en l’esperança i en la caritat
perseverem fidels en la guarda dels seus manaments”.
I
entrem a la primera paràbola de les tres que se’ns proposen. És la coneguda com la del blat i la cogula o del
jull. El camp de sembradiu s’eixampla i pren les dimensions dobles; per un
cantó és tot el món humà i per un
altre és el de la consciència personal
de cadascú. Jesús ve a sembrar bona llavor però en quan apunten les espigues tothom
s’adona que el blat està barrejat amb
Hi
ha un tema que em preocupa de veritat: és el prejudici. Som donats a pensar mal de les persones a primera vista.
Ens deixem portar per les aparences i del que veiem superficialment, ja en
traiem les pressuposades motivacions. Hem sentit mil vegades: pensa mal i
l’encertaràs. Qui ens ha fet jutges de causes alienes? Com ens atrevim a
primeres de canvi a posar l’etiqueta. Som superficials i l’esgarrem tan sovint
Qui coneix ningú?; ni nosaltres mateixos ens coneixem a fons. Tenim una
tendència arrelada a dividir entre bons i dolents, entre la dreta i l’esquerra. Som maniqueus. Per desarrelar
aquesta tendència gairebé innata caldria que poséssim per davant sempre la
“presumpció d’innocència”. Avui els mitjans fan escampades de jull a tort i a
dret i ja queden deshonorats a la primera. Caldria ser més prudents i no airejar
presumpcions. No sabem el mal que fem caient en la trampa de pensar i creure
coses que només són sospites. L’honorabilitat i la privacitat s’han de guardar
per damunt de tot. Com es “tiuteja” a fets calents, la de barbaritats que es
diuen... Estem malalts de maledicència. No es pot potinejar el bon nom de les
persones. Cal una espera de cautela i, si es vol, d’ingenuïtat. El que no es
pot fer és ser fonamentalistes de res ni de ningú. Això seria –i és- la
destrossa de la
convivència. Arrencar a la primera allò que no és el que
pensem nosaltres i a la força bruta. No és ni pensar un camp on per un cantó
estigui el bé i per l’altre el mal, ben separats. Això no és humà. Ja ho
assevera aquell quan diu “Encara no som humans” Hem de tornar una vegada i
altra a la invitació feta per en Casaldàliga: “Humanitzar la humanitat a
començar pels més propers, pel proïsme que en diu ell, amb fort ressò
evangèlic. Falta humanitat i manquen “humanitats”. D’això se n’ha fet ressò la
premsa en estudis dels currículums de les escoles i de les Universitats... La
tecnologia s’ha menjat les bases humanes del conviure. Mai la màquina podrà
substituir l’home. Mai l’home podrà substituir Déu. Per més que campegi la
cogula, al final el bé serà qui guanyarà la partida. La paciència
de Déu es fa operosa amb el bé pràctic i concret que podem i devem exercir en
el nostre cor primer i en la petita sembra de bondat que puguem fer al voltant
nostre. No hi ha coses petites, així ho diuen les altres dues paràboles que no
podem comentar ara. El bé s’expansiona i creix de si. Cal donar valor a tota
petita cosa, acció. Mai pensem que és poca cosa la minúcia que fem. Allí s’hi
amaga el Regne de Déu. És llavor, és llevat.
No
és fàcil pujar dret un home o una dona: els temps són contraris als valors que
de sempre han estat el floret d’una bona educació. Els valors essencials són
els de sempre i per sempre. Això pregonen precisament les humanitats. Canviarem
i matisarem tot el que convingui però el gra de blat és blat i la cogula sempre
serà cogula. Cal només saber què és què. Acabo amb l’al·leluia que ens ve
seguint aquests últims diumenges: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la
terra, perquè heu revelat als senzills
els misteris del Regne. Al·leluia”
Diumenge
XVI de durant l’any, 20 de juliol de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada