EL PER
QUÈ DE LES
PARÀBOLES?
“I
Ell els parlava llargament en paràboles”. A partir d’avui aniran desfilant tota
una sèrie de paràboles, de les que n’és molt ric l’evangelista Mateu. Fetes en
un gènere literari o expositiu que té com a transfons la significació de comparació. Moltes paràboles comencen
així: “Amb el Regne de Déu passa com...” És una narració presa de la
quotidianitat viscuda i de sobres coneguda pels oients, però que té com una
mena d’invitació a desxifrar-la i que té una significació ben pròpia de cada
oient segons les disponibilitats personals a la paraula del Mestre. Es parla de
les realitats concretes per passar a les significacions divines. Foren ja molt
usades pels profetes, tant per amonestacions com per a promeses divines. Hi ha
de per mig l’expressió implícita o explícita: “A què s’assembla” allò narrat a
una consideració de tipus espiritual. Als evangelis (plural: els quatre) tot
queda centrat en el nucli de l’evangeli (en singular): La manifestació del
Regne de Déu, vertadera revelació del secret amagat de segles i ara fet persona
i missatge en Jesucrist.
Aquest
gènere fou molt utilitzat per Jesús en les seves predicacions. Avui ens trobem
en una paràbola que podria ben bé ser com l’exemple primordial de entre tantes.
Entre una tercera part o una segona meitat de tots els ensenyaments de Jesús al
llarg de la seva predicació tenen aquest caire “parabòlic” d’exposició. Se’n
compten d’entre unes trenta a unes seixanta, algunes més condensades i menys
narratives.
Aquesta
manera rabínica de fer ensenyaments religiosos té tots els avantatges: d’una
part, d’una comprensió fàcil, superficial, assequible a tothom i fàcilment
memoritzable, i d’un altre cantó, la que amaga un sentit més pregon que invita
a la reflexió o bé a fer preguntes més directes al Mestre per captar-ne la
significació més fonda, més propera als “misteris”. Són per a Jesús revelació
d’un misteri que de bones a primeres pot escapar-se a la comprensió. Jesús
té el sentit de l’acomodació a tota mena d’oient... Però sabem per experiència
pròpia que hi ha moltes menes d’oients, d’escoltadors, dels que miren de front
el que senten i el rumien i el fan passar per la pròpia vida; no senten, fan
ressonar, confronten, s’ho senten com a dit per propi...
I
passa a explicitar el què passa com als deixebles, als seguidors: per contra
“vosaltres sou feliços per poder veure i poder sentir allò que molts profetes i justos desitjaven veure el que
vosaltres veieu, però no ho veieren , desitjaven sentir el que vosaltres
sentiu, però no ho sentiren. D’aquí l’expressió amb que acaba la part narrativa
de la paràbola d’avui: “Qui tingui orelles, que hi senti”. No tothom tindrà la
sensibilitat profunda per arribar a un fruitar abundós. És un advertiment a
deixar-se “tocar” per la paraula, a que els digui més del que senten solsament.
Quan
l’audició es torna fructuosa vol dir que Déu a través de la narració i de certs
detalls obre els batents de la revelació per la fe i allò cala, penetra i
canvia, “retorna la salut”. Hi ha sempre el perill d’escoltar-la des de la
superficialitat i de la simple literalitat com si de cada detall s’hi amagués
una significació o una “moralitat”. El misteri del Pare, de Jesús i del Regne
de Déu són la finalitat última, la que explica per camins i comparacions
diferents els misteris de Déu. Cal estar atents bé sigui als inicis, bé als
acabaments on es deixen veure els sentits que es volen obrir al cor i a la fe. Jesús fa sempre
l’elogi dels que capten i posen en
pràctica els ensenyaments de les paràboles, és a dir de la Paraula. En definitiva
és Jesús –el sembrador de la Paraula: d’ell mateix que sembra i que és la
llavor a través de la
seva Paraula- l’objecte final de tota paràbola. Aquesta és
finalment la lectura que en feren el primers deixebles i les seves comunitats corresponents.
La del sembrador degué ser molt usada en
les primeres catequesis i probablement per aquest motiu en conserven la
significació minuciosa de cada element, cosa que no es dóna en altres
paràboles. Seran els mateixos oients que en faran la seva lectura
personalitzada.
La
comprensió és donada pel Pare a través
de la fe i és com una il·luminació personal que mou a sentir-s’hi implicats i
per tant a la disponibilitat de la gràcia que oferirà una revelació del que Déu
vol per a cadascun.
Jesús
ha fet l’apologia dels senzills a qui la saviesa de Déu els és oberta i així
van “descobrint” els “secrets del Regne”. Jesús palesa la gràcia a què han
estat afortunats, cosa que no sempre havia passat ni tan sols entre el
profetes.
Hi
ha un art de saber escoltar. En la transfiguració se’ns diu: “Escolteu-lo”, que
vol dir molt més d’un simple sentir-lo, sinó que invita a prendre’l com a
paraula viva, que ens alimenta i ens transforma en Ell mateix. La primera part
de la Missa ja és Eucaristia-Comunió a través de la litúrgia de la Paraula. Tota
comunicació feta diàleg esdevé Comunió. Jesús els digué a l’Últim sopar “Ja no us
dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us dic
amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. I encara més,
en una altra ocasió, l’adverteixen que allí han arribat la seva mare i i els
germans. Jesús mirant els qui seient al seu voltant els diu: ¡Aquests són la
meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de déu , aquest és el meu germà , la meva
germana i la meva mare!”. Els lligams que es creen entre els seguidors de Jesús
són més forts i més importants que els mateixos lligams familiars”. A
continuació d’aquest passatge i com fent-ne un comentari, Mateu posa la paràbola
del sembrador. ¿Coincidència o bé lligam estructural? La paraula ho és tot en
Jesús. Hi ha una implicació essencial entre ser i paraula. Per això la posem en
majúscula. La Paraula de Jesús és com un sagrament, com una eucaristia. Ens
alimenta, ens fa prendre la “forma” de Jesús, ens fa alumnes (alimentats,
etimològicament) i deixebles o aprenents. Ens posa en comunió i aleshores com
amb la sarment i el cep es
produeix el raïm, que és el fruit de “romandre” units, hi
passa la saba vivificadora... la quantitat és diversa segons la fe, la
disponibilitat, el lligam, vés a saber... “O cent , o seixanta o trenta”. Una
invitació a la dignificació de la litúrgia de la Paraula, que el Concili ha
volgut subratllar. Farien bé d’haver-la llegida amb anterioritat abans de la
seva proclamació en la Missa: “o no l’entenen; no arrela; les preocupacions
l’ofeguen; l’entenen i donen fruit”. Escoltar significa estar pendents com si
fos el mateix Crist que ens parlés al cor. Paraula de Déu.
Diumenge
XV de durant l’any, 13 de juliol de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada