Homilia del diumenge 30/08/2020

LA  CRIDA  AL  “SEGUIMENT”

  “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Quina manera més delicada de fer la Crida! Ho posa amb un si... per davant. No mana, demana. Invita. Jesús ens vol madurament lliures. A què ens invita? En primer lloc a anar cap a Ell. A trobar-nos-hi. A fer primàriament l’experiència d’un trobament que suposi un compromís de compartir la missió que Jesús ha anunciat que puja a Jerusalem per donar cruentament la seva vida. Aquesta crida a anar amb Ell té en aquestes circumstàncies tota la grandesa de fer-nos companys d’una acció que conté els misteris més endinsats d’un vida amb un sentit molt precís, del qual en aquests moments té més d’identificació personal més que no pas perquè ja entenen la pregona significació de la vida del Mestre. Això anirà venint. Aquesta trobada identificadora –això sí- ha de pressuposar una creixent “seducció”. De no ser així, quedarà com una crida perduda, malbaratada... Sense entrar en el misteri. Curiosament aquesta 

Crida explícita ve després de l’enigmàtica escena en la què Pere que fins feia poc havia rebut l’admirable lloança de dir -en nom de tots- que era “el Messies i el Fill de Déu viu”; advertint-lo, amb tot, que parlava per directa revelació del Pare. Fer afirmacions sostingudes perquè Déu mateix les avala i, en realitat a través d’elles parla.  Pere en aquesta ocasió no és res menys que un profeta=parla Déu al seu través. Això ens farà parar esment en el cas d’un dels grans profetes d’Israel, Jeremies. Llegiu la primera lectura i veureu què li passa a una persona que Déu li confia paraules que sempre van dirigides contra el poble. Ell viu la contradicció vital d’haver de dir el missatge que el portarà a la irrisió, i voldria escapolir-se’n, i no pot; sent una cremor i com un incendi que l’impedeix de tirar-se endarrere. Ser profeta és missió ineludible, compromet, passa per damunt del gust propi... Mal ofici, mal, el de profeta. Meravellós, però, malgrat tot.

Quina línea de continuïtat, quin paral·lelisme amb l’escena que ens porta l’evangeli d’avui. “Jesús comença a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem i que això li suposarà la tragèdia de la seva vida, que Ell ja la té ben assumida. Caldria entrar en el fons de l’esperit de Jesús quan anuncia aquest fracàs previst de vida i missió. Pere sempre a les avançades de la captació de les paraules plenes d’emoció del Mestre, s’indigna i li fa un apart que és una contradicció flagrant entre els seus sentiments i els del Mestre. S’atreveix a renyar-lo, oh insensat! El reconvé i li diu sense més premeditació: “De cap manera, Senyor: a Vós això no us pot passar!”. Entenguem com ho viu Jesús. Mai havia sortit de la seva boca i cor un: “Fuig d’aquí, Satanàs”. Per les paraules que li digué a continuació es pot comprendre l’amarguesa del seu cor i el transfons de la vivència que Jesús transpira: “Em vols fer caure. M’ets un temptador que em negues allò que m’és fonamental: “No penses com Déu, sinó com els homes”. No podia dir més amb menys paraules... Getsemaní avançat: Si... però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva, Pare...”

 Ara s’entén la gran proclama i la profunditat de les paraules que diu amb un to emfàtic i que demana una detinguda consideració per ser un punt central de la Bona Nova del Regne. No serà només Jesús a viure la missió més que profètica. Han de ser els deixebles també qui han de prendre partit, a ells va dirigida primàriament aquest invitació. No es tracta d’anar en seguici, com a comparsa! -perdoneu!- sinó que es demana una identificació amb Ell, un compromís d’arribar a compartir destí i finalitat. Ai, sap Jesús que també ha parlat a nom dels seus companys, per bé que aleshores no en siguin conscients! Tot acabarà ai! amb un múltiple abandó... Un abandó que s’anirà multiplicant amb la defecció al llarg de la història dels que es tenen com a deixebles i es vanten d’anomenar-se cristians. Fem la pausa que mereixen aquestes paraules de invitació de Jesús al llarg d’una història on hi ha de tot, nosaltres inclosos! “El fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare i Ell pagarà cadascú segons les seves obres”, d’acord amb la Crida i Proclama. No per deixar-nos prendre per la por, sinó pel gran respecte que ens mereix el Mestre i per la nostra minsa qualificació de veritables deixebles...

Havíem començat a destriar les paraules una per una i ens havíem quedat només en el que és la premissa de tot plegat. Sense que primer hi hagi un trobament -com de profeta- amb Jesús serà impossible de fer el seu “Seguiment”, Paraula que ha pres una alta significació vital i evangèlica. Es tracta ni més ni menys de fomentar una possible adequació amb l’actitud vital de Jesús que ens portarà a viure la vida amb un clar sentit de transcendència com la d’Ell. Ens poden servir les expressions de Pau en la segona lectura d’avui: “Us demano que li oferiu tot el que sou. Aquest és el vostre culte veritable. És a dir: No us emmotlleu al món, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure-viure les coses, perquè pugueu reconèixer la voluntat de Déu, és a dir: allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.

Ara entra en joc el salm responsorial que caldria prendre directament del llibre de la Bíblia, i poder-lo així assaborir-lo millor: Que sigui desig i pregària de “sentir” el que diem: “Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el  meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua. L’amor que em teniu val més que la vida. Perquè vós m’heu ajudat, soc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s’ha enamorat de Vós”. No, no és veritat, Senyor! Ajudeu-me a que no sigui una mentida, a que m’hi vagi atansant de mica en mica. No es pot jugar amb el millor!

Ara és l’hora de deixar ben assentat com a desig, anhel: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però qui la perdi per mi, la retrobarà”. “Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida?

 Llegeixo i m’esborrono. Em costa de dir-hi res. Em semblaria que una vegada més jugo amb les paraules. I no puc fer res més que callar i pregar insistentment per anar descobrint les actituds que promouen aquestes expressions de Jesús. Són massa altes per a mi! Només puc restar callat i demanar que no passi sense petjar i prémer cada expressió perquè deixin marca; almenys això que per començar que no és pas poc.

Els comentaristes de l’evangeli de Mateu diuen que amb aquest evangeli que és el colofó del capítol 16 i des d’aquell moment s’inicia la pujada a Jerusalem on tindrà lloc l’esdeveniment cabdal de la vida i missió de Jesús que donarà lloc a posar “en sortida” l’Església dels fills de Déu, que som –hauríem de ser!- nosaltres. En la tradició eclesial l’expressió “seguiment” té unes connotacions especials que sintetitzaré en força de la seva particular significació espiritual i evangèlica. “El seguiment és vincle i comunió amb Crist; i és caminar en Ell, amb Ell i per Ell pel camí que Ell mateix va recórrer en obediència al Pare”. No podem interpretar amb expressions reductives que es podrien incloure en allò que diu Bonhoeffer: “gràcia barata, que és gràcia sense seguiment, sense creu, sense Jesús viu i encarnat”. Comporta ser, saber-se, sentir-se deixeble. Realitzant una traducció inculturalitzada que assumeixi el Crist encarnat, històric i el Crist de la fe que es mou sostingut i impulsat per l’Esperit Sant que de la fe en fa obra de l’amor. Pau en pot ser un gran introductor quan ens diu “Allò que heu après del Crist, si és que realment heu escoltat el seu anunci i heu estat instruïts per Ell, o sia: “renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4, 20-24) Podríem arrodonir-ho amb la veu de Casaldàliga: “No hem de ser només creients sinó creïbles”. No tinguem por, deixem-nos estimar per Déu. Això és ben bé tot. “L’amor que tot ho lliga i perfecciona”.

P. Josep Mª Balcell

Diumenge XXII de durant l’any, 30 d’agost del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 23/08/2020

I  VOSALTRES,  QUI  DIEU  QUE  SOC?

 L’evangeli de la vida que és el que definitivament compta, sempre ens acara amb aquesta pregunta que personalment ens fa Jesús. Som o no els seus deixebles? Som cristians com a aquell qui diu de tota la vida? Se’ns demana una resposta que va més enllà del catecisme. No l’hem apresa “sense més ni més”. Ja tenim un curs llarg i una història biografiada a les espatlles i al cor. Avui la litúrgia ens convida a  proposar-nos-ho amb calma. Un dia ben apropiat per veure quina incidència pràctica, experiencial té la Persona i la Missió de Jesús, en mi, ara com ara. Mentre la rumiem per veure’n tots els components que enriqueixen la possible resposta; mentre fem un bon examen de consciència: (consciència -no moral- sinó actitudinal). No tinguem pressa. La pregunta és totalitzadora, demana una resposta matisada. Quin paper ocupa Crist en el nostre viure menut, el de cada dia i de cada moment? Creix, està estantís? “Cristianitzar-nos” és un procés sentit i seguit de prop? Fins on arriba la comunió amb Ell i amb la seva causa que compartim des d’una “consciència” (saber, sentir i compartir) que suposa un compromís de portar-la endavant? Crist és vivent –no és una idea, una figura sinó una apel·lació d’una Persona- és una vida a compartir. Recordo que digué als seus deixebles: “no us tinc com a servents, sinó com a amics”. Se m’obre de bat a bat l’evangeli de Joan i començo a intuir com van de veritat i de bondat les aproximacions a la seva Persona. En definitiva, una fe que es fa operativa no gens menys que per l’Amor. Oh, si fos la veritat de la veritat plantejar-m’ho tot a través d’un amor real, visc

Precisament aquest dijous passat celebràvem la festa de sant Bernat. Aquell dia ens proposaven a Maitines aquesta lectura que em permeto de transmetre-us-la: “L’amor és suficient en si mateix, és plaent  per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell, el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L’amor és una gran cosa, sempre que entronqui amb el seu principi, retorni al seu origen, s’aboqui a la seva font, per extreure’n contínuament el seu corrent. De tots els moviments de l’ànima, de tots els seus sentits i tots els seus afectes, l’amor és l’única cosa en què la criatura, per més que no d’igual a igual, pot correspondre al seu Amor, pot pagar-lo amb una paga semblant. Perquè quan Déu estima, l’única cosa que vol és ser estimat: sí, no estima si no és perquè l’estimin; sap que l’amor a Ell fa feliços els qui l’estimen”. Quin degotall de sentiments, de sensibilitat, d’actituds vitals. Com més a prop, més lluny!

 M’adono que he fet trampa. No voldria que aquestes paraules precioses de sant Bernat fossin la prestesa resposta a la gran i personal proposta d’expressar qui dic jo que és Jesús per a mi. Què més voldria! Considereu-ho un llarg i emocionat parèntesi, promogut per no perdre la bellesa i profunditat de la cita. Quantes vegades hauré llegit aquestes consideracions i només avui m’hi he bolcat amb una nova sensibilitat. Això deu explicar que la nostra identificació amb Jesús porta el signe dels alts-i-baixos propis de la vida, que no és mai ni rectilínia ni satisfactòria com voldríem. Som ben humans, que vol dir plens de grandeses i de baixeses. I que mai podem estar segurs de quina pot ser la resposta concreta que podem donar en un precís moment. Us comparteixo, com acostumo a fer sovint l’expressió de la col·lecta que la faig meva i que guarda sintonia amb l’excelsitud del pensar i sentir de sant Bernat. “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.  La meva resposta a la gran pregunta sobre qui és (suposa, concreta) Jesús per a mi, es mou entre un anhel i un desig i una lleu estimació. Graduar l’anhel és gairebé impossible perquè és “de moment”, Ja ho hem dit les respostes com les coses solen ser inestables. Ja sabem allò i allí on es troba l’alegria veritable, però, però...

Sempre he dit que hi ha un fort “décalage” entre allò que diem i allò que vivim. Ens hem rodejat de paraules excessives i naturalment quedem empetitits a l’hora de saber quina consistència té el nostre viure menut...

Entrem en el teixit de l’evangeli d’avui. Sembla ben bé un final i un nou començament. Després de la recusació dels dirigents que demanen un miracle exprés per a validar la seva identitat, Ell els fa la profecia de la semblança amb Jonàs, que no és altra que la seva resurrecció, però que no poden entendre, obcecats com estan. Pere, curiosament, respon per tots, a la gran pregunta: “I vosaltres qui dieu que soc”. Ho ha fet altres vegades, singularització que Jesús tot atemperant-la perquè li diu que és per revelació de part del Pare, amb tot la dona per bona. Jo em pregunto què hi entén per “vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Ho sabrem per la continuació del relat que en fa Mateu abans de cloure el mateix capítol 16. Jesús anirà dient que patirà passió i mort i resurrecció i Pere li fa en un a part lamentable, bo i renyant-lo: “Senyor: a Vós això no us pot passar!”. Jesús l’increpa: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes!”

Per què deia que no sabia gaire què hi havia en el fons de la seva afirmació: “Tu ets el Messies i el Fill del Déu viu”?

La lliçó és ben palesa. Quina consistència hi pot haver en un moment concret, quan avancem una resposta... Més val que siguem discrets i a imitació d’aquell bon pare que diu: “Ja tinc fe, però augmenta-me-la”, perquè la crec pobreta i tal volta insuficient. No podem excloure de la Persona de Jesús tot el misteri de la creu. La d’ell i la nostra. Aquesta serà la lliçó que ens reservarà l’evangeli del diumenge vinent que és continuació i complementació de la narració d’avui.

Jesús ens fa combregar no amb un nom per més excels que sigui, sinó amb el Cos i la Sang seves, que ens parlen de sacrifici, de lliurament i que ens alimenten com el pa eucarístic de cada dia i per sosteniment de les nostres jornades aqueferades. Es diu amb la vida més que amb paraules. Dir vol dir fer, viure amb els accents on corresponguin. Portar el nom de cristians, noble empresa!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 16/08/2020

TOTS  I  TOT,  METÀFORA  DE  L’INVISIBLE

  Avui, la litúrgia ens invita a tenir ben present al Déu Creador -com diu el credo “llarg”- de totes les “coses” visibles i invisibles. Des de molt de temps enrere que tinc la sensació de que les “coses” (entengui’s en el sentit més ample) les coses, dic, invisibles poblen en major esplendidesa tot el nostre “univers” físic, espiritual, mental,... Molt més de les que considerem “reals”. Què en sabem de la veritat íntima de tot el creat? Convivim de ple amb l’invisible i en tenim ben poca consciència!  Déu mateix és la suprema expressió de la invisibilitat. Estem tan acostumats a la tangibilitat, tant que si som durs de vista i d’oïda pensarem que no hi ha més que allò que podem veure, tocar, mesurar. I malgrat els malgrats, tot, en profunditat, està més enllà del que podem apamar. Allò més substancial viu en l’àmbit de l’invisible. Aquí és on trobo allò de més valuós de tot el creat! Aquí, sospito, que deu radicar la nostra condició de fills de Déu, abocats a la seva imatge i semblança.

 Comencem per la col·lecta de l’eucaristia d’avui que és clarament explícita en l’afirmació  de que el món està poblat per l’”invisible”. I, encara més. Que tot l’invisible és un do preclar que Déu ofereix als qui l’estimen. No pot pas ser d’altra manera, car Déu és per definició l’Invisible, tot i que ho emplena tot. És a aquells qui viuen oberts, sensibles a l’amor de tot el creat que els “faculta” per poder “veure”, sentir, percebre la Profunditat que amaga-revela tota persona i cosa. És a través d’allò perceptible que som invitats a endinsar-nos en allò in-visible, però real i tan real!Esperem una mica abans de fer “prospeccions” en les “invisibitats” a deixar-nos amarar pel mateix text de l’oració-col·lecta d’avui, que per ser Col·lecta hauria de ser participada per tota la comunitat eucarística. La Col·lecta de la Missa d’avui s’expressa així: “Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot. aconseguim allò que Vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”

Anem s subratllar els verbs que són els pilars sobre els que es construeix l’arquitectura de la pregària dels inicis de l’eucaristia. Subratllo: 1) heu preparat; 2) infoneu; 3) estimant-vos; 4) aconseguim; 5) prometeu.

“Heu preparat”: Quin sentit d’oferiment! Diem taula parada. Pre-parat: Intueixo que hi ha tot un pla concebut per Déu. L’estimació és la facultat de poder desxifrar, descobrir els béns  que hi ha per sota de tota visibilitat. Només tenim accés a la dimensió d’invisibilitat quan sabem veure, mirar, admirar i contemplar amb ulls amorosos. Tot el món dels sentiments, la intel·ligència emotivo-espiritual se’ns fa palesa/la intuïm només a través d’indicis afectius (la veu timbrada, inconfusible, el somriure, la complaença, l’halo, un deix, un no sé què) que ens hi descriuen tot un món. Quan això es produeix sabem captar –no sé com dir-ho- l’ànima de la “cosa” i millor de la “persona” i ho considerem com un signe d’una saviesa, condensació de mirades, de valoracions que van més enllà del “preu” real, normal del que ens envolta. Ho he dit moltes vegades. No es pot ser cristià, si no tenim aquesta mirada transcendent, si no es té un esperit de poeta, de pro-feta, de creient. Preparar vol dir que hom s’ha anticipat. Que antecedentment s’ha pensat en... Argüeixo, si es tracta de Déu, que ens ha estimat abans de qualsevol mereixement per part nostra. Tot és gratuït en Déu. No el podem concebre altrament. Quin reclam a ser agraïts! De gratuït a l’agraïment, quin joc d’invisibilitats, Déu meu! L’amor no té consistència i profunditat sense la fe, que tot ho sostingui i condicioni per bé. La fe sosté l’amor. L’amor radica (atenció a l’arrel) en la fe. La fe, llegim a la Carta als Hebreus, és el denominador comú d’allò més substancial que exorna al seguit de grans figures de tot l’Antic Testament. No podem llegir el capítol 11 sense meravellar-nos. “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer “realitats” que no veiem... Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser creat per la paraula de Déu, i que, per tant, allò que veiem no prové de simples aparences”. Quina referència més plena de les invisibilitats de la fe i de l’amor!

“Infoneu”: quina paraula més adequada per poder expressar les invisibilitats. La lliguem normalment a l’Esperit Sant que serà el motor i el promotor d’aquesta “capacitat” de saber veure-viure allò que només és constatable a través dels seus efectes. Infondre és molt més que donar, vessar. Expressió que té tot l’aire de les invisibilitats. Es diu dels dons de l’Esperit. Infusos, infosos. Descalços hauríem d’anar, perquè estem en terra sagrada. El més excels de tots els dons és l’amor entranyable que Déu ens té. Mai serem capaços d’entendre què és l’amor que Déu ens té. Sant Joan lliga l’amor al coneixement. “Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit que heu rebut i tots teniu el coneixement (de tot) respecte de Déu. Sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi. La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat. Per tant, d’acord amb l’ensenyament que heu rebut, manteniu-vos en el Fill. (I Joan 2, 20, 27).

“Estimant-vos en tot i per tot”. L’amor tot ho lliga i és l’expressió més cabal i autèntica de la presència i acció de Déu. Actua en la invisibilitat més fonda de tot el que és humà, perquè ens dirà i recomanarà: “Estimats meus, estimeu-vos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Us recomano que llegiu de la Carta Primera de Joan del capítol quart els versets del 7 fins al final d’aquest capítol. Conté tot el que es pot dir de l’Amor. Seria bo que ens comprometéssim a llegir-lo de quan en quan i veuríem que és com si fos un sagrament: no tan sols parla, sinó que infon l’amor, màxima aspiració humano-divina. S’hi concentren les millors expressions, no referides sinó possiblement viscudes. No és possible viure més en profunditat i per tant, pels corrents invisibles del que és Déu i del que som nosaltres per dignació divina.

“Aconseguim”. Quina paraula més traïcionera. No som nosaltres qui aconseguim. És Ell qui ens permet viure la invisibilitat de l’amor. Sempre serà una conseqüència d’un Amor gratuït, donat. La nostra força hi ha de ser, però no podem oblidar que si som és perquè Déu ens dona el desig, les ganes, la il·lusió de poder ser, haver, donar com si fos obra nostra. La llibertat de la qual en som tan gelosos és sempre acompanyada, sostinguda. Déu ens dona el poder i el fer. Ja queda sobreentès en la petició del parenostre: “Faci’s la vostra voluntat”. La major grandesa és la sintonia més estreta entre allò que Déu vol respecte de nosaltres i allò que nosaltres volem. El voler conjunt és la màxima aspiració: la llibertat i l’obediència activa es donen la mà. És fàcil si tot es mira des de la perspectiva de l’amor. El dret i el deure es fonen i es magnifiquen. Lluny, molt lluny, però somiar els somnis de Déu és legítim i plaent!

“Prometeu”: Déu és excessiu. Sempre ens quedarem per sota de qualsevol consideració. Excedeix tota possibilitat àdhuc dels més ardits desitjos nostres. Ell ens vol sants i tenir-ne consciència i posar-hi les ganes tot ha de ser u. Perquè Ell està més compromès que els millors compromisos que puguem pensar i tenir. Déu és principi i terme de tot l’humà. Tenim somnis ben xics, les nostres aspiracions no marquen cap desig de sobreposar-nos ni de aspirar al “més i  millor”. Senyor marqueu-nos amb les invisibilitats d’allò que és consistent, profund i engrescador. Resarem la col·lecta d’avui amb la màxima concentració i esperança. Amén. Tot sigui per Crist Senyor nostre. Així coronem tota pregària i totes les col·lectes.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XX de durant l’any, 16 d’agost del 2020.  Sabadell                                            

Homilia del diumenge 09/08/2020

 

GOSEM  DIR:  PARE  NOSTRE:

                                               Ja de bon començament ens trobem amb la Col·lecta de la Missa que ens donarà el to de les lectures i ensems ens obrirà l’horitzó i el sentit de la pròpia vida, des del Déu viscut: “Déu (benigne i entranyable: ja sabeu que substitueixo les paraules usuals: “totpoderós i etern”, perquè a mi no hem diuen res i perquè en lloc d’atansar la vivència de Déu aquestes m’envolen pels cels distants; m’hi perdo! Perdoneu l’incís i anem al gra de la re-col·lecta, mai tan apropiadament dit). Deia: “Déu que gosem invocar amb el nom de Pare, feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia meresquem (per gràcia!) d’entrar en l’heretatge promès”.

                                               Avui, la paraula-clau de tot -al meu entendre- és gosar. Expressió molt rica que abasta tant la intrepidesa, l’atreviment, el desig vehement i també la humilitat, font i fruit del respecte en el tracte amb Déu, que mai ens hauria de mancar en relacionar-nos amb Ell. Naturalment, és el “nostre” Déu i Pare, el Déu del Nou Testament, al que ens va invitar Jesús a dirigir-nos-hi amb freqüència. Defugint les pors envers el Déu veterotestamentari, substituïda amb la delicadesa-ardidesa evangèlica que fa que l’anomenem Pare i –oh més inaudit!- Nostre. De no haver passat davant, Jesús, que no el sap-pot-vol anomenar-lo d’altra manera, seriaimpossible improcedent per a nosaltres... Plena comunió, identificació, comunicació feta d’amor. I és el propi Jesús qui ens l’invita a anomenar com a Pare, d’Ell i nostre. Omplim de ressons evangèlics el nostre humil i ardit a la vegada “gosem dir-li Pare”. Jesús, quan parla amb i del Pare ho fa també amb un gosem magnificat. És Jesús-Home qui prega. Sap que Ell és “el meu Fill, el meu predilecte, en qui m’he complagut” per part del Pare. Quin sentit de Filiació té Jesús! D’aquí podríem albirar tots els sentits humans i divins que enclou aquest verb intrèpid i joiós que té la paraula gosar: “feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills (adoptius!) Hem entrat en la família ampla i variada de Déu, seguint les petjades del Fill únic. “Fills en el Fill”.

                                               Només a tall de record, quan a la Missa ens disposem (ens preparem amb els valors propis i adequats a fer la pregària-mare, cal pre-disposar-se: tota oració i excel·lentment el Parenoste i, a més, dins l’entranya eucarística mateixa ens demana i ens dona al mateix temps l’actitud filial en correspondència a la paternitat que proclamem=gosem dir. És sempre amb Jesús que preguem el Parenostre. Pare meu i vostre. Sempre sota el signe d’una gosadia, d’un atreviment respectuós. Recuperem les actituds evangèliques abans d’obrir els llavis. Aquestes monicions abans de certes pregàries ens són un delicat advertiment. “Fidels a un manament del Salvador, i seguint el seu diví mestratge, gosem dir: Que no sigui només una pregària més; que sigui una experiència de paternitat-filiació sentides a fons i experimentades al viu. Atenció a la grandesa, a la riquesa en comunicar-nos amb el PARE, que ens estima entranyablement, ressò sàlmic.

                                               Gosar: què et diu aquesta expressió-experiència dita en un dels tombants més sensibles de l’Eucaristia?

                                               Totes les lectures, accions litúrgiques, gestos o ritus de l’Eucaristia són el resum, la concentració del què significa Déu-Pare, Crist-Església. Cadascú dels fidels, tots nosaltres. Què hi anem a fer a l’Eucaristia? Res més i res menys que reviure amb Crist tota la vida, ensenyament, passió, mort i resurrecció del Crist i del misteri participatiu de l’Església, que som també cadascú de nosaltres, particularment i formant comunitat... Traiem brill, llustre a la paraula gosar: Audemus dicere. Noteu la similitud amb l’expressió del filòsof: “Aude o Auso” sàpere. En nosaltres: experíre: experimentar, crèdere: vol dir: entrar dins la vida de Déu per participació. Deixem-ho així, penjat. Seria llarg i pregon fer les equivalències...

                                               Tota pregària suposa  un atreviment, una gosadia, des de l’humus humà, des de la no pertinença que pressuposa, anant pujant graons d’humanisme fins i tot al coratge de fer-ho; sense, però, oblidar distàncies infinites, però esperonats per la fe que se’ns torna amor. Veniu, pugeu amunt! En el nostre cas la invitació ve del mateix Pau: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare  gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu  de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu  a quina esperança ens ha cridat”. (Ef. 1, 17-18)  I També (Fil. 1, 9-10a): “I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu  discernir allò que més convé”. La pregària litúrgica la fem conjuntament amb Jesús que presideix i amb el mateix Esperit Sant que és el tutor de la nostra pregària (Rom 8, 15-17).

                                               A la primera lectura tenim un dels passatges clàssics de com percebem Déu. Ja estem més enllà dels dubtes de si existeix Déu o no. Aquí ja experimentem que Déu és l’Altre, perquè és aliè a tota confusió, en dient l’increat. Déu “és i està”. Es fa perceptible. Quina delicadesa pròpia, la de Déu! Ens dirà Jesús que “no tinguem por, que no ens acovardim”. Que esperem, com Elies, que “passi”. Només es vol fer “sentir” en el so d’un aire suau. Déu és en els detalls, va dir l’experimentat. Déu li fa aquesta pregunta: “Què hi fas aquí, Elies? –“Estic encès de zel per vós, Senyor, els d’Israel han abandonat la teva Aliança. Només he quedat jo i encara em busquem per matar-me. Torna a fer-li la pregunta i li diu que se li farà present Déu... Oreig saborós!

                                               Com lliga això amb la segona lectura que és d’una emotivitat singularíssima! Quin Pau més ple consciència apesarada... Veu que la Paraula de Déu, del qual ell n´és l’Herald és rebutjada pels seus propis compatriotes. I quines condolences que brollen del seu cor d’israelita, identificat amb els “seus”. Quin esquinçament quan diu que voldria ser ell el condemnat, el “proscrit”, no el poble jueu. Enumera els benifets propis del i al seu poble –llarga, llarguíssima llista- per acabar dient, “i finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist que és Déu per damunt de tot”. Quin dol perdre’s tota una història de salvació; quin desperdici!

                                               No vull fer comparances: qui sóc jo per fer-les, però em surten del cor adolorit! Quin dolor íntim que em lacera el cor! Tants, tants –sense prejutjar ningú; no faltaria més!- tants compatricis es manifesten indiferents, ateus, agnòstics, autoexclosos de la bondat de Déu-Pare, i com és que s’han deixat perdre allò que encara no havien començat a valorar: la fe en un Déu que és Amor i ho és per a tothom ni que el desconeguin! Quina malura en ha agafat. Alguns no havien ni arribat a la vertadera fe, només un religiositat superficial, incapaç de fer-se preguntes essencials...I han abandonat sense potser un discerniment que avalués conclusions... Jo tenia, des de jove, el que en deia la teoria del sac que portem a l’esquena mendicants com som, on posem les quatre coses de valor cert o presumible. I deia: no tirem res precipitadament! Sobretot allò -que no entenent-ho encara- és considerat valuós... En lloc de “tirar” allò que podria tenir valor, però que de moment no li saps trobar l’entrellat, posa-ho  a resguard al sac i espera a tirar-ho! Pot venir un dia en què, en la teva evolució personal, ho podries veure amb una altra i més genuïna consideració! Si l’haguessis llençat com a de poc valor aleshores, després et costarà rehabilitar-la. Mentre que la prudència va fer de no menystenir allò que no entenies i saber esperar. També fins aquí arriba el gosar, l’aude sapere. Pots tenir coses valuoses al sac i les pots o podràs mirar amb altres bons ulls... Canviar de parer és molt humà. Què sabem de veritat? Saber discernir és de savis...

                                               Finalment, arribem a l’evangeli. És com una rèplica de la transfiguració. Han vist meravellats com multiplicava els pans i ara retuts per l’esforç de mantenir la barca indemne contra els elements desfermats, Jesús es presenta sobtadament caminant sobre les aigües i creuen que és una fantasma. Ell els asserena dient-los que no tinguin por, que és Ell. Pere fa el decidit i, a mig miracle brollat sota els peus, s’atemoreix i en enfonsar-se demana a crits auxili a Jesús. Li dona la mà i ha de sentir el retret de la poca fe que té. Del dubte. Les precipitacions en bé o en mal tenen sortides devaluades. Cal gosar, però al mateix temps calcular les sortides de to. Ja ho havíem dit: En gosar respecte al Senyor, cal tenir la humilitat de no posar-se temeràriament en atzucacs, manipulant forces misterioses. Perquè li veia en aquest passatge similituds amb altres moments de gran revelació? Mireu: acaba el passatge amb un “prosternar-se” que vol dir un acte de Fe explícit en la divinitat de Jesús. “Realment sou fill de Déu”. El mateix que diu el centurió després de la crucifixió de Jesús en ser testimoni d’aquella grandesa.

                                               A l’evangeli no hi ha miracles que no tinguin una finalitat clara de suscitar la fe en Crist. I la fe en Crist és camí d’accés al Pare meu i vostre.”La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres.  Manteniu-vos en el meu amor”. Jn 15, 8-9)

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XIX de durant l’any, 9 d’agost del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 02/08/2020

PARLEM  DEL  PA  DE  CADA  DIA…

 

                                               Pel que hem pogut llegir aquests darrers dies hem comprovat que hi ha un tipus de profecies diferent del què estem acostumats a saber. No hi ha profecies ancorades solament en paraules; n’hi ha unes altres que tenen més força significativa. Agafen una imatge i la fan centre de significació que afegeix un plus de significativitat i així s’expressa amb més fermesa. “Fet o cosa” concrets que parlen de les altes significacions de la veu de Déu. N’hem tingut tres, una darrere l’altra, aquesta setmana. La faixa que d’esplendor passa a senyal de corrupció; la terrissa que fa i refà el terrissaire i àdhuc el mateix Temple, des d’on Jeremies anuncia la devastació del més sagrat del poble: el mateix Temple des d’on profetitza. Són profecies visuals i per tant més colpidores, esclatants, diríem...

 

                                               Jesús pren les “coses” més usuals i d’elles en fa tot un punt fort de significacions. en les què la natura amaga paràboles i profecies desbordades i plenes del més alt significat de l’humà i del diví. No cal anar gens lluny, i tothom entendrà el significat i el misteri que s’hi amaga. Parlo del pa de cada dia. Entre els “fets” més plens de significació, avui l’evangeli ens parla de la multiplicació dels pans. Fet inaudit i, encara per posar-hi més alta significació, Mateu ens duplicarà el fet. Un hom podria dir que una activitat taumatúrgica que l’entendríem millor si fos una curació o un tornar a la vida, però alimentar tota una gernació podria semblar un fet, tot i efectiu, superfu. Com si Jesús li sobrés poder per “utilitzar-lo” en miracles sorprenents, però estalviables... El fet de la multiplicació dels pans no ens ha de sorprendre per la quantitat de les persones a que va satisfer. Ja sabem que en les quantitats els hebreus tenien mesures plenes de significacions ultranceres. Aquí el nucli del misteri i miracle de la multiplicació està en el fet senzill –clamorós però- de posar el pa de cada dia al servei de oients dalerosos de paraula però afamats que s’han oblidat del menjar que no tenen ni, en aquelles circumstàncies, no en podien haver... Donar pa a qui té fam té categoria de benaurança! Jesús se’n compadí. Primer miracle, però  hi ha més...

 

                                               Jesús amb el pa a les mans ens en descobreix significacions mai somiades. El pa que Ell posa a les mans dels cristians és més que pa, és més que aliment, és més que taula compartida. Al voltant del pa s’edifica tota una simbòlica que enllaça cel i terra. Ens dirà, en un altre moment, que aquell pa és pa de vida i, encara més, pa de vida eterna i -encara molt i molt més- identifica el pa amb la seva Persona. Quan ens invita a menjar-lo ens invita, oh inaudit!, a rebre’l i a albergar-lo a Ell en persona; i més encara, a fer-ho quantes vegades volem!  Pa dels àngels, Pa de familia, “transubstanciat”, convertit en Ell mateix. Per més que una vida cristiana estigui teixida per mil eucaristies, sempre quedarà en un “Senyor, no sóc digne” permanent. I no sols “no sóc digne”, sinó en un “Senyor, no ho entenc”; Senyor, ho crec, però em quedo “a no entender entendiendo, toda sciencia trascendiendo”.

 

                                               El “pa”, el simple pa, esdevé la paràbola i la profecia més endinsades en el Cor de Jesús, que “havent estimat els seus que eren al món, (en l’Eucaristia) els va estimar fins a l’extrem”. “Extrem” aquí vol dir “imponderablement”.

 

                                               Desgranem tota la florescència (flor de flors) que suposa, que es desclou en el pa, el simple pa:

 

            - Dir pa és dir aliment essencial; pa i aigua i que no en  faltin...

            - Dir pa significa taula festiva familiar; asseure’ns en el “nostre” lloc, a costat de familiars, pares, germans, avis. La taula, lloc de les celebracions familiars, efemèrides.

            - Dir pa vol dir ser comensal invitat, desitjat, esperat, compartit.

            - Dir pa vol dir justícia: n’hi hauria d’haver per a tothom. Vergonya les dates de Save of Children, ACNUR, Somàlies, Yemen i llocs d’humanitat dislocada, desnerida, descartada...

            - Dir pa vol dir “robatori”, injustícia a qui el llevem, arrabassant-lo de mans i boca. Tot el que ens és sobrer a nosaltres, els és mancant als desnodrits i famolencs.

            - Dir pa vol dir tots els aliments fonamentals culturals, socials, educatius...

            - Dir pa vol dir aliments sanitaris, assistències primeres mancants. Taula i sostre.

            - Dir pa vol dir ritualització, benedicció. Abans signàvem el pa en encetar-lo.

            - Dir pa vol dir poder jugar, córrer, tenir els pares i mestres a prop, a disposició.

            - Dir pa vol dir créixer, fer-se gran, fort, humà, fer-se un amb els altres.

           

            - Dir pa vol dir eucaristia renovada i renovadora.

            - Dir pa vol dir “aliment de vida eterna” aquí i ara: les vegades ininterrompudes.

            - Dir pa vol dir: de franc; no computable a preu de mercat. Regal i do.

            - Dir pa vol dir entrar en comunió doble: amb Jesús Ressuscitat i amb la Comunitat de germans, als qui he d’estimar per mor d’haver compartit el més gran Amor i l’amor que Jesús té pel company, pel germà, pel veí escadusser.

            - Dir pa vol dir pa partit, repartit, compartit: El mateix i divers a la vegada.

            - El pa de la Paraula: “No només de pa viu l’home, viu de tota Paraula que surt de la boca de Déu”.

            - Dir pa vol dir demanar-lo en el parenostre de cada dia, doneu-nos-el ara i sempre.

            - Dir pa vol dir penyora del festí celestial on ens combregarem per presència total, definitivament assaciadora.

            - Dir pa vol dir Pa beneït per les tres Persones, tenint en si totes les delectacions hagudes i per haver.

            - Pa sagrat vol dir menja pasqual, vertader mannà, viàtic de tots els èxodes alliberadors, camí de la Terra promesa, terra que regala llet i  mel.

            - Pa de la Nova i Eterna Aliança. La que certifica un “Amor Fidel” per part de Déu que estima entranyablement.

            - Pa del sacrifici de l’únic i etern Sacerdot, que es lliurà per donar-nos la Reconciliació definitiva amb Déu i que ens redimí de tots els esclavatges de pecat i de mort. La “Fracció del Pa” simbolitza la perdurable Multiplicació de pa esdevinguda Eucaristia ara i per sempre.

            - Pa que ens permet participar de la Mort i Resurrecció de Crist com un “baptisme reactualitzat” que ens santifica, ens divinitza, ens fa hereus dels béns eterns.

            - Pa que actualitza i ens fa memoritzar la Vida, Passsió,  Mort i Resurrecció. Que ens endinsa en aquest misteri de presència, potència i eficiència. Curats, salvats i santificats. Memòria Històrica, la que més, és el passat ben present i que obre futur...

            - Pa que als qui en participen els dona força, lleugeresa, joia i una esperança indefallent. Mos que tonifica el caminar vida enllà...

            - “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món.

            - “Feliços els convidats a la seva taula”.

            - “Senyor no soc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima”

            - El Cos de Crist. Amén.

 

                                               Preguem: “Oh Déu, Vós ens heu deixat un sagrament admirable, per memorial de la vostra Passió. Concediu-nos una devoció tan gran als misteris del vostre Cos i de la vostra Sang, que experimentem constantment en nosaltres els efectes de la vostra redempció”. Amén

 

            Preguem: “Senyor concediu la plena fruïció de Vós en la vida eterna als qui l’han pregustada en cel temps, per la Comunió del vostre Cos i de la vostra Sang. Per Crist Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVIII de durant l’any, 2 d’agost del 2020  Sabadell

 

 

 

                                              

Homilia del diumenge 26/07/2020

LA SAVIESA  CRISTIANA

                                               De l’Èxode hem après la moral de l’AT que conforma el que seria la saviesa jueva. Bé podríem fer referència, en aquest sentit, als llibres que responen a aquest apel·latiu, anomenats sapiencials. Citaríem en primer lloc el que porta el títol explícit de “Saviesa”, gairebé coetani a l’inici de l’era cristiana, datat entre els anys 50 – 30 abans de Crist. L’autor viu en un ambient pagà, escrit però per un jueu, reformula els criteris sobre la felicitat, segons les normes que es deduïen del Decàleg (primera lectura). Jesús en el Sermó de la Muntanya, sense negar-los, els aprofundirà amb aquell “Se us ha dit, Jo us dic”, portant els manaments a interpretacions noves, més profundes i més plenes de densitat i de sentit... Aquí rau la saviesa cristiana! Atenció!

                                               Pau entra de ple (en la segona lectura) en la confrontació que fan tant jueus com pagans; ambdós demanen prodigis i saviesa, que en Crist en  Creu suposen escàndol per als jueus i absurd per als grecs.  ¡Què n’és de difícil de saber entreveure l’entrellat de la saviesa cristiana, que inclou l’aparent contradicció de la passió i mort de Jesús. El concepte evangèlic de saviesa serà difícil de concebre’l àdhuc per als mateixos apòstols, que només se’n faran sabedors i experimentadors quan l’Esperit Sant els obrirà els ulls de la fe. Encara avui ens costa tant i també ens hi entrebanquem  nosaltres. Això dóna raó a l’expressió de Jesús, preconcebuda després d’anys de veure com anava la comprensió de les “seves coses”, comentant al final del relat de l’evangeli, com no ho feia massa sovint, veient la incredulitat dels mestres de la Llei que se senten més que ofesos, indignats, en dir Jesús que ja poden destruir el santuari (el Temple de la seva vida) que li donarà un final inesperat i no entès per ells: la novetat sempre nova de la seva resurrecció. El Temple (la Torà) serà reemplaçada pel temple de la seva Persona. Afegim-hi aquestes frases d’incredulitat de Jesús respecte a la dels seus interlocutors (jueus, els mateixos dotze, i -amb espai- per a encabir-nos-hi també nosaltres). Escoltem aquestes paraules que sonen en boca de Jesús estranyes i no deixem d’aplicar-nos-les:  Jesús, malgrat que veieren miracles “no confiava en ells, perquè els coneixia. Ell sabia prou què hi ha a l’interior de l’home...”. Dur, molt dur!

Diuen que el fil de l’evolució es detura, de moment, en els “homo sapiens”. Res més lluny de la realitat. És saviesa, des de Sòcrates, que “no sabem (de sapere, sapiència) que no sabem” i menys en les coses de l’esperit . I quan arribem a descobrir-ho, aleshores comencem a atènyer  el grau més alt de saviesa humana, que es condensa en això: en el fet de “saber que no sabem”. Eudald Carbonell que ha fet arqueologia humana, ha escrit que “Encara no som humans” I qui pensa i sent una mica en profunditat arriba a dir que en els aspectes més humans (els valors o virtuts) estem en un procés invers d’anar a menys.  Ens estem deshumanitzant! En Joan Rigol en l’escrit: “Reptes dels cristians en la societat d’avui” contraposa els avenços científics i sobretot els tecnològics a una pèrdua del valors humans. I en fa un seguit:

·        L’actual crisi econòmica ha generalitzat encara més un sentiment d’inseguretat i de por al futur personal, fills, en part, del nostre progrés material. ¿A quin preu?

·        L’immediatisme: voler-ho tot a tota costa; passar-s’ho el més bé possible, oblidant però els qui no tenen el necessari (els “30 minuts” últims, que encongien l’ànima amb les escenes reals d’aquests un de cada quatre de nens que viuen en la pobresa i la fam).

·        L’economisme: que de persones o ciutadans ens transmuten en productors (això els que tenen el privilegi de poder treballar) i en consumidors (els que s’ho poden permetre, oblidant els altres, gent pobra, ¡pobra gent!”).

·        La banalitat: devoradors d’espectacle (ai, quanta gasòfia ens corromp l’esperit!; les “males companyies virtuals”; gaudir primer que pensar...)

·        La política , salvant allò minvat que s’ha de salvar, bo i reconeixent la noblesa d’uns quants. ¡Quin panorama, Déu meu! Quin desafecte per la política!

·        L’oci com a escapisme, alimentant “neures”. ¡Quina saviesa que es gasta, avui dia!

                                               ¿No ens ha passat pel cap i pel cor, a voltes, que ens hi trobem incòmodes amb moltes situacions d’avui dia? Hi ha un cert escepticisme rampant i el desig de retrobar una via nova, humana i no diguem evangèlica cap a la humanització, potenciada pels reclams de l’evangeli.

                                               Moltes vegades no som gaire millors que els nostres contemporanis, però en moments de lucidesa evangèlica somiem en altres motivacions i en la recerca de nous sentits del nostre viure i conviure. Som moments esperançats!

                                               ¿No hem experimentat sovint la nostra feblesa humana i cristiana? “Escolteu la nostra humil confessió. Ens sentim afeixugats per la nostra consciència i demanem accés a viure més sàviament: que ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia” (Col·lecta).

                                               Desvetlla’t, tu que fas una becaina massa llarga i satisfeta! Obriu-nos els ulls a noves clarícies per viure modestament i contingudament més propers a la saviesa. Obrim el resclosit del nostre ambient i deixem entrar els raigs de saber sentir, d’amarar-nos-en del que pugui rescatar aquests llocs foscos omplint-los de la llum de l’evangeli. Avui es porta la “llibertat” com un dret no com un deure!

                                               Recordem la invitació (en aparença absurda, àdhuc escandalosa) de Crist que puja cap a Jerusalem on sap, a l’avançada, que les “coses” aniran de mal borràs i que es dispersaran els íntims per por d’acompanyar el Mestre de la Saviesa Divina. ¿Què farem nosaltres? No gallegem que encara seria pitjor, com li va succeir a tot un Pere! Avancem aquestes lliçons de saviesa del Crist, per tal de que la nostra quaresma s’encari finalment vers la Pasqua, punt final d’una vida de passió d’un Jesucrist no entès pels seus i blasmat pels altres. No convertim las casa de Déu en cova de lladres i demanem a Déu, que tot ho sap perquè tot ho estima, que ens doni llum i sal en el nostre viure, perquè ens regali la “saviesa del cor” que no la donen els anys, sinó la creixent consonància amb la saviesa de Jesús i del seu evangeli. A notar que Francesc ens diu que a l’evangeli pur i simple s’hi adiu sempre el goig, fruit de l’Esperit Sant.

                                               La nostra destinació en el pelegrinatge del viure és la felicitat en Jesucrist, acceptant la reiterada invitació que ens fa: “Si algú (si tu, jo) vol (-eu) venir amb mi, que et neguis a tu mateix” (ai, els egos!); que cada dia, no dia per altre (“passar per barrancs tenebrosos i no tenir por”; tenir-ho present sobretot quan la vida “pica”); prengui (vagi intentant-ho de mica en mica), la seva creu (símbol de les càrregues feixugues, mai però tan aclaparadores com les del Mestre); Vine (en un atansament progressiu fins a arribar a l’amistat i la familiaritat amb Jesús); i segueix-me  (a les verdes... i també a les madures). Senyor desvetlleu els nostres sentits i feu el miracle de saber-vos seguir amb fortalesa sempre, i amb goig, quan sigui possible...

 

                                               Recollim el desig de Pere Casaldàliga de fer realitat “la humanització de la humanitat, a partir dels propers”. Per als llegidors faríeu bé de llegir “La saviesa d’un pobre” sobre certs passatges de la vida de sant Francesc. Siguem savis savi(s). És tota una altra vida: Benaurats de les benaurances, oidà!

P.Josep Mª Balcells.

Diumenge III de quaresma, 8 de març del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/07/2020

HEU  REVELAT  ALS  SENZILLS  ELS  MISTERIS  DEL  REGNE

                                               Joiosament, encara estem sota aquest epígraf per poder entendre els misteris del Regne, cas que siguem senzills! El tenim com encapçalament de l’evangeli d’avui, la paràbola del jull barrejat amb el gra de blat. És el verset que explicita com hem d’entendre l’evangeli. Això ens portarà a una lectura -des de Crist- del que significa l’home madur en els aspectes bàsics de moralitat i com ens hem de veure afrontant el tema del bé i del mal en la doble dimensió: personal i social. La nostra saviesa o és cristiana o no serà la nostra. N’hi ha de múltiples, segons siguin els fonaments sobre els què se sostenen els seus criteris ètics. És en Crist que el nostre creixement i maduresa ens ha de donar les característiques de persona èticament evolucionada. Ja durant la setmana anterior hem pregat així: “Oh Déu que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. La nostra saviesa, el nostre creixement ètic té totes les connotacions de tenir per a referent la manera de viure i de conviure de Crist. Crist ens el presenta l’evangelista com a “camí, veritat i vida”. Haurem d’atansar-nos a Crist que per a ensenyar-los amb la convivència (“a estar amb Ell”) en va fer a alguns deixebles sempre presencials i testimonis vivents de com es relacionava amb Déu-Pare i amb els qui se li atansaven sota l’influx i sota la meravella, proclamada com a única i com a norma de vida, de fer i de sentir i -diguem-ho-: d’estimar.

                                               També ens hi invita la col·lecta d’avui: “Sigueu propici als vostres servents. I doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè fervents en la fe, en l’esperança ien la caritat, perseverem fidels en la guarda dels vostres manaments”.

                                               Tot això em porta a dibuixar el concepte de persona que ens ha lliurat el concili Vaticà II en un dels documents que per la seva importància se’n diuen Constitució: Sobre l’Església en el món d’avui: “Què en pensa l’Església de l’home? “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació”. “La sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. Però Déu no va crear l’home sol, ja que des del començament “els va crear mascle i femella”. L’associació dels quals va constituir la primera forma d’una comunió de persones. L’home per la seva íntima natura és un ésser social, i sense relacions amb d’altres no pot viure ni desplegar les seves qualitats. L’home, constituït per Déu en estat de justícia, per persuasió del Maligne, ja des del començament de la història, va abusar de la seva llibertat, alçant-se contra Déu i volent atènyer el seu fi fora de Déu. Es descobreix inclinat també al mal i submergit en infinitat de mals, que no poden provenir del seu Creador bo. Negant-se sovint a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat també l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers els altres homes i envers totes les coses creades. L’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual o col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. Més encara, l’home es veu incapaç de resistir eficaçment per si mateix els atacs del mal, talment que cadascú se sent com lligat amb cadenes. Però el Senyor mateix va venir per alliberar i enfortir l’home, renovant-lo interiorment. El pecat empetiteix l’home, allunyant-lo de la consecució la seva plenitud. A la llum d’aquesta Revelació la vocació sublim i la misèria profunda que els homes experimenten troben la seva última explicació. La natura intel·lectual de la persona humana es perfecciona i s’ha de perfeccionar per la saviesa, que atreu suaument la ment de l’home a la recerca de l’amor d’allò que és ver i bo. Imbuït d’ella, l’home és portat a les coses invisibles per mitjà de les visibles. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dona a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu l’invita sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal. L’home té una llei escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba  tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme. Però l’home no pot donar-se al bé si no és lliurement. Aquesta llibertat, els nostres contemporanis la consideren de gran importància i l’exalten amb entusiasme i amb raó. Amb tot, sovint la fomenten de mala manera, com una llicència de poder fer qualsevol cosa, mentre “agradi”, encara que sigui dolenta. L’autèntica llibertat és un senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler “deixar l’home a les mans del seu consell”, a fi que busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se a ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç. L’home obté una gran dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns. La llibertat de l’home, ferida pel pecat, no pot fer plenament activa aquesta ordenació a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu.

                                    “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació. Ell és la imatge el Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes. Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb sí mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascú de nosaltres pot dir amb l’apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar  a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple, perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, rep les primícies de l’Esperit amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Donat que Crist va morir per tots (Rom 8, 32) i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit : Abbà, Pare”.

                                               “Incorporats al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist, i així participem en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en unió amb Ell, els cristians podem ser “imitadors de Déu com a fills estimats, i comportar-se en caritat (Ef 5, 1), bo i conformant els seus pensaments, les seves paraules i les seves accions als mateixos “sentiments que tingué Jesucrist” i seguint els seus exemples”. (Catecisme de l’Església Catòlica, núm 1694) La vida del cristià és fonamentalment una lluita contra el mal, ja sigui dins seu amb les passions i temptacions, ja sigui en favor de la justícia, contra les desigualtats, en favor de la pau i en l’exercici de la no-violència, i amb actituds de benvolença i de misericòrdia. Posa bé, on hi hagi mal; dona valor primordial a la civilització de l’amor, de la gratuïtat i del perdó i de l’accció de gràcies a la “gràcia”, per la qual “vivim, ens movem i som”. I tot per Crist, en Ell i amb Ell”. No oblidem que en el Parenostre conscients de la nostra debilitat i poquesa preguem: “No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2020.  Sabadell