Homilia del diumenge 01/09/2019

ÉS  QUAN  SÓC  FEBLE,  QUE  SÓC  FORT

                                               La frase és del gran pedagog cristià Pau, que parla per experiència evangèlica. Paradoxa i més que paradoxa! Tot l’evangeli n’és, com el mateix Jesús, que es va anorrear i que essent ric es va fer pobre per enriquir-nos a tots. No és una endevinalla, és la gran veritat. “a buen entendedor...” Tot és misteri, en Jesús tots els misteris humans hi conflueixen. No hi valen raons –som uns eterns busca-raons!- i així ens va... Aquí, només hi val la inefable -mai tan ben dit- i misteriosa FE.

                                               El gran binomi que sempre es dibuixa en la intransferible biografia existencial es condensa en dos mots: saber VIURE i CONVIURE. Acostumem a dir-ho de la forma en què ho he escrit: Un bell (bon!) viure com a base i fonament d’un bell (bon!) conviure. Així s’ha anat dient sense context ponderat. Avui, jo sostinc que s’ha de donar la preferència i la primacia al conviure que és l’aprenentatge primordial. Segons sigui aquest, serà l’altre. Hem d’intercanviar els termes, perquè la “cosa” funcioni. M’explico: Això ho marca l’ambient abassegador, “descordat”, aparentment lliure, en la tònica tòxica, que passa per “normal” (ai, les normalitats!), per a qui no en sap veure el més endins i  el més a fons... Viure! El veritable viure, com saber-ne? El busilis de la qüestió?

                                               Retinc que la pedra filosofal d’un viure digne, en un temps “exacerbat” d’individualismes com el nostre, inconscients en la major “pandèmia” que s’estén arreu..., és revertir els termes. I tornar a fer el Camí (= procés existencial) a l’inrevés. Del conviure versus el viure. Fins fa ben poc semblava que les coses (actituds, cultiu personal, creixença) anava d’aprendre a viure (amb tots els auto- que vulgueu; de nen a adolescent, jove, madur) per després passar al boscatge per desembardissar, esmolar les pròpies arestes (el conte de l’eriçó de Schopenhauer) i anar polint “l’ego”, immens, avui que sofrim de miopia (?) i arribar pian piano a una convivència almenys acceptable. És a dir compaginar vides: la pròpia amb la dels altres. Etimològicament: acompassar, anant de companys en el camí ral de la vida. Estem a la mateixa pàgina i no podem admetre confondre termes i anar xiulant per compte propi, com si els altres no existissin. Dos egos de front no hi lliguen de cap manera. S’enfronten, no s’afronten, que és tota una altra cosa, i ben diferent. Propugno anar del conviure al viure. Això és nou? Potser no tant, ve-t’ho aquí! Aquí també es verifica allò de l’evangeli que ens ha sortit manta vegada... Ordinals: primer és primer; després ve el segon. Per tant i en conclusió pedagògica humana i divina. La perla existencial serà passar de la pedra a desbastar a cops de mall o de pedra tosca, basta a fer-ne una de “polimentada” a través del conviure al viure “passable”. I com que tot el que és humà és processual–la “condició humana” de què parlen els grans autors: Maragall, Camus, Maritain, Malraux); ara estan ressuscitant el vell-modern: “El discreto” (1646!) i “Oráculo manual y arte de prudencia de Baltasar Gracián) (1647!), mentrestant nosaltres anant ballant, absents de nosaltres mateixos. I vinga festivals per remoure l’esquelet... Perdoneu. Cadascú prima el que creu que és el millor per al propi progrés... En síntesi: Del bon conviure es va passant a un viure il·luminant. Així mateix. Aprendre a viure passa definitivament, a parer meu, pel “bell, costerut” conviure en primer lloc, primàriament. Les coses s’han revertit. Mai com ara la “socialització” ha de prendre la primacia de la“pedagogia existencial”. Ho haurien de proposar les pedagogies eclesials.

                                               Aquests darrers dies llegia “Notícia de Catalunya” del preclar Vicens Vives, que hi fa una recerca històrica sobre la fisonomia del català, abordant la síntesi de Seny i Rauxa, ja clàssica. Us podria recomanar –cosa que avui ho tolerem amb la boca xica!- que només seria més que suficient, la dedicatòria -hi tinc mania a desentranyar-la, perquè és posa com a punt final-; més el primer capítol que porta aquest significatiu títol: “Conèixer-nos” i l’últim en què malda per arribar a una “aproximació” (tot intent d’arribar a definir la persona –i encara pitjor un persona col·lectiva- és un gran despropòsit. Tots, tothom és peça única i evolutiva i sorprenent, si viu sobretot convivint. I tots si vivim de veritat anem passant de pedra tosca, tallada per anar-nos convertint –seria fortuna i treball, topades, cops de destrals embolicades o nues- en pedres polimentades, aptes per la lluita de cada dia. No cal destralar, perquè qui pica, rep. La violència engendra violència, la pau porta pau. Oh gran descoberta, aquesta!

                                               Les “aproximacions”, -quin és el meu pròxim?- ens ajuden a conèixer-nos millor (el primer capítol d’en Vicens Vives), serveixen per veure només una mica el tarannà de l’home mig!, que no existeix, però pot il·luminar el procés-progrés a fer en la lluita (parresia, resiliència, “agón” ve d’agonia, etimològicament, anar desperts, per fer atenció al com viure). Allí, a l’últim capítol ens fa veure (espectadors de la condició humana concreta, la dels nostres ancestres) com van les “coses” que ens pertoquen, les nostres, amb perspectiva històrica. El llibre en una segona i definitiva edició, que és la que trobarem ara, és la de l’any 60. Han passat gairebé 60 més. Estem en un nou món, però la història ens és mestra de la vida d’avui. Venim d’una història que l’hauríem de conèixer millor... No vull raure en el tòpic. Venim i anem: hi ha les arrels que donen continuïtat i solidesa. Cal no caure en els errors “patris”, “casolans”, diguem-ne com vulguem. L’autor feia una aproximativa! al SENY  I  LA RAUXA. Ara, a la distància de més de mitja centúria, -com vola el temps!- a mi em sembla que hauríem d’invertir els termes i dir-ho al revés: De la RAUXA versus, cap al SENY. Sobreres les explicacions. Cadascú hi pot fer les seves pròpies. Massa rauxa, estem perdudament arrauxats. Quan posarem seny!

                                               I passo a l’evangeli d’avui. Ja només amb l’entrada ja en tindríem prou per escenificar la paràbola que en surt. Hi ha dos pols o punts d’observació. Els fariseus estan a l’expectativa: a veure com actua Jesús? Jesús també fa el mateix, des d’una altra perspectiva, clar. Veient el que passa s’adona de les actituds dels comensals i surt amb una paràbola que devia encendre els colors d’alguns de la fila zero. Jesús sempre sorprèn. Si  no sorprengués, no hi hauria ni misteri ni magisteri. Al final ens parla també a nosaltres mateixos. És la cosa d’una tal pregonesa que no es pot entendre, si la vida conviscuda no es veu-viu des de la FE i des del veure cristià existencial...

                                               Com m’agradaria fer-ne reflexions personals sobre la base de la FE. Veure les coses com Ell les veia, com ho predicava (aquesta paraula em fa tremolar, què puc dir, si jo no ho visc? No puc dir res que no em surti de l’entranya evangèlica! Millor callar, fer silenci perquè cadascú s’enfronti, “prenyats d’experiència evangèlica”, que és en definitiva la pedra polimentada existencial amb que afrontem la lluita més fonda de la nostra quotidianitat... L’evangeli que és el mateix Crist, és ànima i motor de socialització humano-divina, concentra tota la paradoxa, en la que el petit és gran, el que els darrers a arribar primegen, a “aproximar-se com el bon samarità”, o bé allò de Pau –manoi si n’era d’experimentat!-: quan et sents feble és quan ets més fort, perquè Déu s’hi fa present i proactiu. La simplicitat és anar desbastant la complicació, la complexitat del conviure versus viure. Els gerundis cada dia em semblen més humans i divins. Un gerundi és una forma verbal que indica que l’acció es va anant fent... Me n’han anant sortint dos de cop. Indiquen la tasca que es va fent. Ja en parla Vicens Vives: Eina i feina. Ara podríem parlar de la humilitat que és evangèlicament la virtut, actitud fonamental. “Què tens que no ho hagis rebut?”. Que és a la base, a l’arrel del misteri que és ser cristià. Paradoxa de les paradoxes! Obro el diccionari de sinònims i d’antònims. Gresca gran, el país de les meravelles: simplicitat, discreció, senzill, obert, dialogant, “pelat”, probe, magnànim. No em serveix de res el diccionari perquè em posa accents negatius, propis d’una mentalitat “laica”, pitjorativa. Vegeu: tímid, encongit, obedient, dòcil, submís, apocat, curt, pusil·lànim. No hi ha espai per la visió evangèlica! El món a l’inrevés. Encara estem a distàncies siderals d’entendre l’evangeli. Avui vivim en un “espectable farisaic”, constant. I els actors som jos, tus, incommensurables. Recomano -no està bé fer-ho, però sant Pau ho fa sovint i m’és una excusa fàcil- “El cavaller de l’armadura oxidada”. Posem-nos en la pell del cavaller. La pell encara no l’ha descobert. Creu que l’armadura és la seva pell. Don Quixot no mor. Qui mor és Alonso Quijano. Bona nit i tapa’t.

P. Josep Mª Balcells

Setmana XXII de durant l’any, 1 de setembre.   Sabadell

Homilia del diumenge 25/08/2019

PENÚLTIMES  PREGUNTES

                                               Llegim: “¿Són pocs els qui se salven?”. És bo anticipar aquelles preguntes que seran finals, a les envoltes de la meta. La pregunta que li fan a Jesús, no se sap, de bones a primeres, qui li fa. La narració de Lluc no ens ho especifica. La narració, emperò, ens permet conjecturar que devia de venir per via farisea. Era idea generalitzada en temps de Jesús que només pel fet de pertànyer al poble jueu, tingut a les Escriptures com a poble de Déu, ja es tenia prou assegurada la salvació.

                                               Tornem als nostres temps, a l’avui més proper. S’ha difós ara la idea o convicció de que tothom se salvarà, per mor i conseqüència d’aquells propis contra-balanceigs de la roda de la història; per contrapuntar els pòsits d’altres temps no allunyats, temps de més rigorositat en què predominava la idea aclaparadora del pecat, i en conseqüència del temor o –diguem-ho- clar, de la por a l’infern. Ara, en temps més alliberats(?), hem donat ales a la Misericòrdia amb majúscules. I la gent que solia viure ofegada amb clars indicis de traumes de consciència, escrúpols i estretors anímics, ara per cordura mental ja viu amb certeses de salvació generalitzada. Tothom se salva, sense més, per obra i gràcia d’un Déu que ara se’ns manifesta proper, raonable i per tant salvador. Això sí, ras i curt, com si s’hagués abaixat la nota d’entrada a un cel esvaït -cal dir, amb tot- de la mateixa qualitat de les curtes exigències de vida... Això ha portat a algunes situacions que cal esbrinar perquè ens afecten sociològicament parlant. Posem-nos-hi.

                                               Bé, d’acord a una minsa consistència dels plantejaments això ha portat a un apartar-se de la “religió”, que –així en diuen, en bona hora!-, a deixar de banda tota vinculació amb una “església” que ha perdut la majúscula, mal tinguda com a opressora. Oblidar-se de “déu”, també rebaixat, donant veu i vot a persones que vivien fora d’esquemes, on “déu” que tenia l’ominosa figura d’un Jutge Sotjador, que no deixava ni viure... Es van alliberar d’un “déu” que tenia poc o gens d’alliberador. La gent no era pas disbauxada i tenia un codi d’honor en què “ser bona persona” ja era més que suficient. S’havia optat pel camí d’una discreta sensatesa, esvanint en conseqüència el món “religiós”. Tot això ha portat a no estar-hi a la contra, sinó a una indiferència d’oblit... Molta bona gent viu en aquests paràmetres. “No saben, no contesten...”

                                               Altres, -molts?- han optat per un cristianisme poc exigent, fet a mesura humana, fent les mesures a favor de sentir-s’hi bé, sense més, sabent que ara l’Església, altra vegada amb majúscula, però poc consistent, ho embolcalla tot amb una pàtina de misericòrdia que ho salva tot. Ja no tenim càrrecs de consciència, ja no tenim, per no tenir, consciència de pecat, sinó només un genèric sentir-se pecadors en plural, sense concrecions personals, a no ser les boiroses... De l’infern a tocar, inflamable, infumable? a un cel ofert “tot a cent”. Abans, un rigor jansenista, ara un “bonisme” de pertot...

                                               Per a persones que estan encallades encara en les instàncies del tot és pecat, de tot és infern, és recomanable un llibre que pot ser alliberador en el sentit més de salut mental que no salut moral; pot anar molt bé “Víctimas del pecado” de José M. Castillo. Les estretors morals són signes de depauperació, no precisament evangèlica. Si l’evangeli no ens és alliberador és que no l’hem entès gaire o mica...

                                               Una lectura basada en el text de l’evangeli d’avui ens deixa respirar i a fons, i ens situa en el punt dolç de no anar pels extrems: ni infern ni cel, sense més ni més. La veritat on ens porta aquest evangeli,  ja més que insinuat per les lectures que hem anat fent darrerament, són un  toc d’atenció: a vetllar, a estar a punt; això sí, sense aclaparaments ni opressions. El Déu de Jesucrist que en definitiva és el nostre i és, per damunt de tot, Pare -i a més joiosament Pare nostre- que és benigne i clement i és amor i el seu fer és creatiu i estimulant. Dona i demana, és generós amb qui ho és també. La nostra mesura és humana, la d’Ell és divina. “El seu amor per nosaltres és immens; la fidelitat del Senyor durarà sempre” ens alliçona el salm responsorial.

                                               Viure l’evangeli és intentar viure com Jesús vivia, portat per un amor diàfan envers tothom, preferiblement amb els més necessitats. Un Déu Pare acollidor, que vol el millor de nosaltres mateixos. Que afortunadament no ens deixa fer trampes, que ens diu que la veritat ens farà lliures, que hem de primfilar amb lucidesa, mirant les coses des del mateix Jesús, que ens invita a posar-hi ganes, a no estar satisfets amb un to de vida esllanguida, i que ens porta a pensar que en tot hi ha possibles un més i un millor. Que fa conjuntar una misericòrdia que enalteix i que perquè és benvolent no deixa d’estimular-nos a aconseguir amb la seva gràcia i presència activa que un poc és molt i que un molt pot ser poc. Ara no és hora de judicis –ni quants ni com!- sinó d’estímuls a ser millors, que això és el que dóna el gust i el goig de fer allò accessible i emprenedor.  És el Déu de la col·lecta, que sempre resulten estimulants i encoratjadores, aquestes col·lectes dominicals: “Oh Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.

                                               Entenem allò que dóna Jesús com a resposta: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta; la plana, la de les facilitats enerva i ens mena on no hi aniríem, si no ens ofusquessin els miratges de salvacions sense preu, “regalades”, “dels encants”. Amb Déu no s’hi val a jugar, perquè, de primer, ja jugaríem amb i contra nosaltres mateixos! No us semblen un sense sentit, dir: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers?” Sabem donar notícia de vós; sabíem qui sou i què dèieu... “No sé d’on sou!” Rebuig en el sentit de no n’hi ha prou en saber que hi éreu i que sabíem coses predicades per vós... Fixem-nos que som nosaltres els qui truquem a la porta i que esgrimim les nostres bateries de pseudoarguments: Som de la colla, tants diumenges que hem observat, tantes eucaristies compartides, tants precs i tantes almoines. Hem sentit tants evangelis, tants... Tot això no ens ha fet deixebles, el nostre seguiment és intermitent; som i no som! A la llarga inconsistent... No us conec!

                                               Vindran i estant venint -aquí i ara mateix- persones que estaran atretes, fascinades per la figura de Jesucrist i pel seu evangeli, persones que per dignitat personal voldran jugar net i precís i que sabran per experiència pròpia que no hi ha més gran amor que el qui dona la vida per causa de l’evangeli, llegit amb honradesa de cor i amb ulls de fe, esperançats, amorosos. Aquests que els veieu venir com nouvinguts dels quatre punts de l’horitzó; que no tindran seqüeles ni pòsits patits d’imposicions i verticalismes, que venen a joc net i que no tenen com nosaltres tanta “cultura” religiosa, que la volem nosaltres oferir com a pagament, perquè se’ns obrin portes i estances. Aquests nou-nats, nouvinguts que venen de les darreries, que no saben el que a nosaltres ens en sobra, mai tant ben dit; aquests del seu “núvol de no saber”, aquests seran els primers, els més avantatjats, s’asseuran a taula en el Regne de Déu.

                                               Encara hi ha espai per concloure amb l’oració de la postcomunió: “Concediu-nos, Senyor, que aquest remei (eucarístic) que ens ve de la vostra misericòrdia, ens ajudi a complaure-us en tot”. Són temps de misericòrdia els nostres, però d’una misericòrdia que ens és estímul i plena d’una acció de gràcies reconeixent i amorosa. Res devaluat, a preu just, amb l’ajut d’un Déu que ens somriu...

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XXI del temps de durant l’any, 25 d’agost del 2019. Sabadell                                           

Homilia del diumenge 18/08/2019

UN  NÚVOL  DE  TESTIMONIS  DE  FE

                                               Des del diumenge passat, i més encara després del lluminós testimoni de FE de la nostra mare Maria Assumpta (“benaurada tu, que has cregut!”) fins avui mateix, és inexcusable parlar de la primacia de la nostra FE en la nostra identificació com a creients, recolzats en la segona lectura on se’ns posa de manifest que és, ha estat i serà Jesús, en qui se’ns demana que tinguem fita la mirada, perquè Ell és qui ha obert el camí de la FE i el duu a terme. Jesús en quan a home és el gran herald i el prototipus de FE. Així entenem que allò que és essencial en la FE és la confiança plena en Déu. Això, àdhuc en les angostures del nostre viure, això a imitació de Jesús que avui l’epístola als hebreus ens el proposa com a gran lluitador-corredor, en el qual lluita i victòria tot és u. Ell ens proposa en la seva cursa de la FE-OBEDIÈNCIA al Pare, que ens alliberem de tota impedimenta sobrera per tal de poder arribar airosos a la felicitat que ens és proposada, com a terme del nostre camí de FE. Malgrat les dificultats que els pecadors, que som nosaltres, no li hem posat pas fàcil, ni molt menys. La FE de Jesús ens assumeix a tots nosaltres, amb tota feixuguesa dels nostres llasts.

                                               Anem a fer, si us plau, una retrospectiva. La trobem encetada en allò i millor dels testimonis de FE amb la figura del patriarca Abraham que va saber afrontar diverses vegades l’aparent “impossible” (sortir de la seva pàtria sense saber on, fiat en Déu; l’anunci de tenir un fill a les més que velleses; l’acceptació de sacrificar el fill únic en qui hi ha la promesa d’una descendència estel·lar).

                                               I anem puntejant tot un seguit de testimonis de FE al llarg de tot el capítol 11è de l’epístola als hebreus, part d’ella la vàrem llegir el diumenge passat. Nosaltres hi podríem afegir a aquesta tornada gloriosa: “Gràcies a la fe de”... tantes i tantes persones que ens han testimoniat un FE viva i operosa. Cadascú té els seus propis referents, bé del cercle familiar, bé de persones que “ens han precedit amb el senyal de la FE”, obrint-nos els ulls a la FE...

                                               Jo em demano i us demano una pausa en llegir-me..., perquè anem identificant casos i persones que al llarg de la nostra vida ens han estat “testimonis” vius de la FE, en el nostre curriculum vitae-fidae, que ens han marcat inesborrablement. A ells un gràcies sortit del fons del cor! Ens han estat pares i/o mares en la FE! Després del do de la vida, nosaltres reconeixem paternitat a aquells que ens han obert els ulls a la vida de la FE. Què n’és de joiós i plaent individualitzar aquests rostres testimonials d’una FE viscuda i irradiada! A ells un gràcies sortit del cor! A voltes ho vàrem captar fugisserament com una il·luminació en un moment intens de pregària d’ells, en una mà estesa a qui ho necessitava, en una paraula ungida, en un “no res” transfigurat que ens ha deixat petja espiritual per sempre més...

                                               El camí de la FE és costerut si hi volem contrastar els valors que promou i que conté. Si comprovem en nosaltres que la nostra FE és de poca qualitat, potser que pensem si no és el mateix religiositat que FE. En efecte, la religiositat és quelcom que ens surt de natural, un com trobar-s’hi bé sense més estímuls. És com un nimbus que ens envolta i ens acompanya, mentre que la FE és sempre un acte de voluntat-llibertat (sostingut això sí i sempre per la gràcia), un acte d’afirmació, un acte explícit de posar la pròpia vida en mans de la voluntat de Déu. Com més viva és la presència de Déu que experimentem, més ens demana i més ens exigeix. Una FE “tova” que no senti el buit i el ple que suposa obrir-se a Déu, ¿voleu dir que això sigui vertadera FE? La FE és donar espai i crèdit a l’amor que Déu ens té, un amor que dona i que demana. Una FE que no senti estímuls evangèlics, una FE que no posi en entredit els valors “tous”, les evasions dels compromisos, ¿voleu dir que és FE? No es tracta de torturar-nos, però sí d’espavilar-nos i esperonar-nos. Jesús demanava FE com a premissa a tota acció sanadora d’Ell; quantes vegades s’exclamava de la poca FE que tenien els seus deixebles. Reconèixer la poquedat de la pròpia FE és senyal de lucidesa evangèlica...

                                               Diumenge passat Jesús ens estimulava, dient-nos: “Vigileu, estigueu a punt”. La FE és un desvetllador, és un toc permanent d’atenció a Déu i a les propostes de l’evangeli. La FE sempre suposa sentir una crida en viu; mai no podem abaixar la guàrdia. Déu ve, Déu s’insinua, Déu parla, Déu proposa diàleg, Déu porta a nivells de consciència inèdits, àdhuc sorprenents. No malmetem allò que ens ofereix que és més i millor del que solíem pensar i desitjar. En tenim un record i com una premonició en la Col·lecta d’avui, que diu: “Oh Déu, heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos  en to i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Veiem que la FE va sempre aparellada amb l’AMOR. I també amb l’ESPERANÇA, com ho glosa ben vivament Charles Péguy en la seva obra: “El pòrtic del misteri de la segona virtut”. En diu misteri, com ho son les tres germanes inseparables... 

                                               Avui, la tonalitat de les lectures ens posa de manifest les aspreses d’una FE compromesa i comprometent. Jesús és el referent últim d’una FE viva. La seva vida de relació amb el Pare el va portar a superar les flonjors d’una vida fàcil. En tenim el comprovant en la segona lectura que enclou tota la “lletania” del capítol 11è i que inicia el 12è i que n’és l’acabament i coronament. Ho hem recordat en aquell repetit “gràcies a la FE”, que es va descabdellant en els patriarques de l’AT. i com hem dit agraïts també en els nostres propis “patriarques” del NT, que és on “vivim, ens movem i som” nosaltres. Mireu, si no, com comença: “Envoltats d’un núvol tan gran de testimonis que ens ensenyen a viure la FE. A continuació, s’ens posa el supertestimoni del mateix Jesús en qui la FE i la confiança total en el Pare que li encomanà i ens transmeté la proclamació del Regne, com a expressió condensada de la FE. Ell va passar per damunt de dificultats, “acceptant el suplici de la creu, aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors”. Fou tal que qualsevol lluita per àrdua que sigui que puguem emprendre i sostenir per anar portant a terme el camí de la FE, l’autor arriba a dir-nos: “en la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang”, com Ell féu. Això pren ressons del que ens dirà en l’evangeli d’avui, tan dur, quan estripadament ens diu que Ell ha vingut a “calar foc i a portar divisió familiar” com a conseqüència de les ardoroses instàncies de la FE viscuda, provada i portada a situacions que, tot i no ser freqüents, sí ho foren en Ell.

                                               Ja veieu, hem passat d’una experiència de la vida de FE mansa, serena, satisfactòria, sospitosa de no ser-ho, a una vida de FE plena d’ensurts, de situacions últimes. Jesús és el “TESTIMONI” d’una vida de FE portada a l’extrem. Ho signifiquem sobretot en dies de Setmana Santa: Jesús, “fet obedient fins a la mort i mort en creu”. Aquest evangeli d’avui entra en les vivències crues a les que pot portar la fidelitat –aquesta és la paraula justa que porta d’arrel la FE. Déu és particularment en Jesús l’AMOR FIDEL. “Havent estimat els seus els estimà fins a l’extrem”. Esglai i conhort. El fet de ser petits, tan petits nosaltres, no exclou que Jesús sigui “l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim”.  Tremolosos, però esperançats que mai ens abandonareu, tornem a aquell final de l’evangeli del diumenge passat: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt; tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. Son les responsabilitats degudes, etimològicament les “respostes” del camí de la FE. Avui direm amb plenitud de sentit: “Que Déu hi faci més que nosaltres”. Així ho esperem.

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge XX de durant l’any, 18 d’agost del 2019.   Sabadell

Homilia del diumenge 11/08/2019

UNA  ESGLÉSIA  EN  SORTIDA

                                               Avui, més que mai, és escaient tornar a posar en un primer pla, davant de cadascú de nosaltres (atenció personalitzada!) l’Exhortació Apostòlica “La joia de l’evangeli”, amb la qual el papa Francesc ens ha empès a sortir dels recintes tancats, evangeli en mà i amb la joia en el nostre rostre, actualitzant l’invitació de Jesús amb aquell Aneu, del qual mai n’hauríem de perdre els seus ressons...

                                               Aquesta Diada de i per a les Missions, ara l’hem de veure d’una altra manera de com ho fèiem anys endarrere, no pensant en els missioners de “terres llunyanes”. Molt han canviat els horitzons, i les crides s’han anat fent més íntimes, més a cau de cor, indefugibles. És al cor on avui se’ns fa la crida a prendre consciència viva i viscuda de que no deixem en silenci la crida imperiosa i benvolent al mateix temps de la Paraula de Déu. Si cadascú de nosaltres no es ressitua davant del do de la fe, crida en el do, aquesta, que sempre és destinada a i “per als altres”, que vol dir que l’hem de viure, desvivint-nos-hi, per oferir-lo als altres, començant pels de casa, pels que ens asseiem en un mateixa taula,  per als “domèstics de la fe” en diu Pau, per “els propers” (Casaldàliga). Tot és un concitar-nos a “encomanar” la fe en el dia a dia, en el diàleg i el gust per les coses petites (grans!) de la quotidianitat (tant ben filosofada per en Josep M. Esquirol en el seu llibre “La resistència íntima: Assaig d’una filosofia de la proximitat”.

                                               Enceto aquest primer paràgraf de l’Exhortació que ens féu  Francesc, ara fa gairebé dos anys (i com passa l’actualitat que és “fragmentària” i que tendeix a la trampa d’un fàcil i traïdor oblit. Anoto de passada dos dels capítols de l’obra suara esmentada. Un que diu: -Elogi de la quotidianitat: què n’és, de senzilla, la vida; i l’altre: -No cedir al dogmatisme de l’actualitat.

                                               Ara ja va, entrem-hi, en el què ens diu Francesc: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Punt i apart: ara ve la invitació que anirà dient-nos incansable, també en el seu ensenyament diari ( cada dia tenim accés a les reflexions que fa “urbi et orbe” a la capella de santa Marta. (Ah i quin pastor més entranyable i més joiós i somrient que en Francesc Déu ens ha donat! Gràcies en siguin donades!) Segueix: “En aquesta Exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia”. (no és mai una càrrega pesant, sinó una obertura al món del sentit, del gaudi, a la felicitat compartida)

                                               Afegeix (en què somia el nostre benvolgut Francesc, germà nostre gran, germà universal com el poverello d’Assís quan fa aquesta crida i proclama!): “Invito cadascú, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament amb Jesucrist o almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. Rebla així la invitació: “No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè (i cita Pau VI en una altra Exhortació, Gaudete in Domino, només d’ara fa quaranta anys: “ningú no queda exclòs de la joia que ens ve del Senyor”) Nova insistència: “A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts”.

                                               Oh i què n’és de benvolent el rostre invitador de Francesc i el gest de la mà. No és estrany que s’hagi guanyat la simpatia i sintonia com ho hem vist darrerament als Estats Units i a l’Assemblea de l’ONU. No se si hi estareu d’acord però m’ha vingut aquesta idea, potser que va més enllà del que seria oportú de senyalar: Heu fet mai una comparació entre els gestos dels tres últims papes: Joan Pau II obria els braços amb una certa teatralitat; Benet XVI tímidament amb un punt de contenció la d’un intel·lectual i Francesc amb un gest d’acollida i amistat i amb un somriure franc, obert... Sentim-lo com donant-nos la mà que és com si ens arrossegués dolçament i ens portés, ja ho sabem, a les de tres cap a les seves insistents “perifèries” de tot el món i de totes les visions... sempre oferint un cor misericordiós, tendrament misericordiós. No és? Allí l’Esperit ens hi espera i ens invita a ser allò que hauríem de ser! Només essent, compartint penes i joies amb els més necessitats, ens trobarem amb Crist configurat en tants i tants... Com s’amplifica la fraternitat: “Quan tenia fam, quan em mancava abric, quan no trobava afecte, quan... prova-ho com ell fa en cada viatge, en cada trobada a la columnata de sant Pere. Entranyable, entranyable... Quina tirada té el nostre papa!

                                               Per a ell, Francesc, no es tracte de fer, de dir, només de ser-hi i d’obrir el cor i la mirada, que fa redoblar l’acollida. No estant-hi sinó sent-hi! Invitació que ell ens farà en l’Exhortació: “La proposta és viure a un nivell superior, però no amb menys intensitat: la vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, (pàgines totes elles viscudes per un Francesc autèntic), els qui més gaudeixen de la vida són els que deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la Missió de comunicar vida als altres. Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal. Aquí descobrim una més alta llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per a donar vida als altres. Això és, en definitiva la missió. El Regne del Pare identificat en Crist que és l’evangeli etern. Qui dóna la vida la guanyarà. Aquí s’ajunten evangelització amb psicologia, amb sociologia, amb (deixeu-m’ho dir) antropologia, amb la visió i sentit de l’home..

                                               Peremptorietat, dolça i convincent arrencada, presa de la mà, posada en marxa, essent el mateix Francesc que ens porta amb l’apassionament d’una santa dèria d’evangelitzadors, missatgers d’un món nou i d’una humanitat nova. 

Quan aprendrem d’una vegada que com més humans, més divins serem. Aquest és el deix i la saviesa d’un Francesc que no debades té per nom Francesc. “Vaig prendre el seu nom com a guia i com a inspiració en el moment de la meva elecció com a bisbe de Roma. Crec que Francesc és l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat... Era un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. Ell ens adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior”. (De l’encíclica “Lloat sigueu”).

                                               Atenció!: Hi ha una premissa, un abans que tot: Immersió, passió, embadaliment, encant per Jesús i per seguir els seus passos. Ell és tot l’evangeli. I amb Ell, perquè mai serem evangelitzadors sense tenir-lo per company de missió. Seguiu-me, vagi on vagi, sense por, arriscadament, tot plegat no són flors i violes. Hi donarem la vida, juntament amb Ell.  Què n’és de trasbalsador portar els missatges d’esperança! Som “carters del Rei” (Tagore). Ja sabeu com va rebre Jesús els deixebles quan retornaven de fer missió evangelitzadora. No sospitaven que enviant-los els acompanyava!: “Aquella mateixa hora s’entusiasmà en l’Esperit Sant i digué. “Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos  i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a Vós... “Sortosos els ulls que veuen el que veieu. Perquè us asseguro que mols profetes i reis van desitjar de veure el que vosaltres veieu i no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu i no ho sentiren”

                                               Només resta una cosa. Proposem-nos llegir i/o rellegir l’exhortació Lloat sigueu. És molt demanar? Aquí presumiblement comença el nostre Domund, renovat.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge  XIX de durant l’any, 11 d'agost del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 04/08/2019

LA  SAVIESA  DEL  COR

                                               Avui les lectures –totes elles- tenen un to sapiencial. Una mica com les condensacions a què un arriba després de fer una ponderada reflexió sobre el teixit de la seva vida, la pròpia i l’aliena. La vida ensenya, però quan aquesta ha estat llarga i treballada és normal que pugui arribar a trets essencials, breus com “refranys”, proverbis, sentències, màximes, diguem-ho com vulgueu, que sintetitzant els avatars de la vida donen com a resultat això que el salm responsorial –el 89- en diu “la saviesa del cor”. Aquella síntesi que un la dona com a decantació del viscut. A judicar per les expressions del salm no és mai allunyada d’un cert escepticisme gens agre, suau diria, una mica com a devaluació de les preteses “somiades” en temps “allunyats”. Vegeu el sentit i valor d’aquest mot. Aquest plural actiu –allunyats- deixa el pòsit de com volent passar pàgina, perquè ara, posades totes ja a les balances finals marquen el seu preu just, devaluat  en comparança en com potser l’havíem tingut en més i en sobrepuig. Us prego de resar-lo a poc a poc, personalitzant-ne la lectura. Pols soc i en pols m’he de tornar; millor dit: ja m’hi estic tornant. Tot es desfà i una vida per llarga que un l’hagi tingut no va més enllà, envolada, com una nit de vetlla, de guàrdia, diu el salm. Allò nostre, que com diu el poeta, “es el pasar”. Florida, bellesa, emmarcida en el vol apressat de bon matí fins no més enllà d’un dia. Quanta flor -tot i  la seva bellesa germinal- té una vida escassa, efímera... Hi ha sempre en els salms, tot amb tot, un final en Déu que “assacia”, i dona serenor, sense deixar de ser l’estricta mesura d’un buf de vent que acompanya la nostra condició de pols i, a més, espolsat, batut... “Que el vostre amor, que la vostra amabilitat” asserenin els balanços finals de les nostres vides. “Doneu encert a l’obra de les nostres mans”.

                                               No oblidem que el salm responsorial  a la Missa ens ha de portar a una reflexió-pregària sobre la lectura antecedent. Mai tan a to amb aquests versets del llibre del Cohelet, dit també Eclesiastès! El fragment d’avui és de fet el mateix començ del llibre i ho fa d’una manera abrupta i com si fos la tornada de totes les reflexions que seria com el resum i síntesi de “la saviesa del cor” de qui el va escriure centúries abans que Jesús ens donés la pròpia saviesa del cor evangèlic,  continguda en el Sermó de la Muntanya que comença i ho condensa tot en un “Benaurat” ben especial que junta la felicitat amb l’esforç estiregassat de comprometre la pròpia vida, utilitzant les més condensades paradoxes. Dit en la forma planera però ardida de l’evangeli: A la resurrecció per la creu... Proverbi essencial aquest també.

                                               Tornem al savi antic i deixem que d’entrada ens exclami: “Vanitat i més vanitat. Tot és en va”. Quin resum més estripat, quina visió de l’existència! “Va” no vol dir dolent, sinó buit, poc consistent. Allò del salm: vent, pols, florida efímera. Allò que, en anar a encalçar-ho o a penes el tens, se t’escapa dels dits, inconsistent. D’aquí ve l’evanescent família del mot vanitat, vanaglòria, vantar-se, esvanir-se. I no entrem en la seva estirp prolífica de sinònims: bufat, altiu, fatu, fanfarró, fatxenda, presumptuós i més que en podria collir en aquest hort tan humà i tan inhumà a la vegada...

                                               Anirà aplicant aquesta tornada abrupta, escèptica des soca-rel! a tants aspectes de la vida humana corrent... Aquí la seva reflexió “sapient” l’aplicarà als treballs més quotidians, remarcant-ne els esforços, els neguits i els desficis... En va és tot plegat! Caldria llegir alguns dels llibres sapiencials, així s’anomenen, per veure quin esperit hi aleteja. És una de les mancances que tenim per gairebé només haver tingut accés a les Escriptures, depenent de les propostes parcials que tenim en la part de la litúrgia de la Paraula. Seria bo d’endinsar-nos-hi. Perdoneu, som adults en la fe, sí o no?  No ens podem perdre, per exemple: Els salms, Job, Proverbis, El Càntic dels càntics, etcètera. Hi ha tot un mon a descobrir. Curiosament avui Carme Riera fa el millor elogi del llibre de Job... En el llibre sapiencial de la primera lectura de Cohelet l’autor anònim hi barreja tot, bo i no tant bo, però el to és més aviat pesarós i ombrívol tirant a pessimista. Valgui el fragment que avui llegim.

                                               La represa del tema principal d’avui, com és habitual en la litúrgia, complementa la primera lectura amb l’evangeli. És el problema de l’ús de les riqueses, etern problema d’ara i sempre. Ja preludiat per l’aclamació que fem i que avui no és res menys que la proclamació de la primera benaurança segons l’evangelista Mateu: “Feliços els pobres en l’esperit. El regne del cel és per a ells”. Davant la petició feta Jesús per a que fes de mediador entre germans sobre qüestions d’herència, Jesús es dreça i dirigint-se a tothom (inclosos nosaltres) per contrastació, exclama: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses. No poden assegurar la vida”. I com de costum ho confirma amb una paràbola ben i ben apropiada.

                                               Quina requisitòria més contundent contra l’avidesa de posseir. Vaig llegir aquesta paraula avidesa en E. Fromm, possiblement en la seva obra “Ser o Tenir”. Què bé denota l’actitud de qui es deixa “posseir” pel desig insaciable d’amuntegar, per la brama de tenir i d’incrementar i, en conseqüència, de creure’s a aixopluc de males anyades, de negocis fallits! Aquest és un tema, no sé com dir-ho: antropològic. En ell s’hi concita tot el viure i desviure de la persona humana. Tant en tenir com en no tenir i ambicionar el que no tens. Pau ens dirà avui mateix que “l’amor al diner és idolatria; arriba a ser l’antítesi, l’alternativa a Déu, no gens menys. “No podeu servir a dos amos: a Déu o al Diner”, que l’hauríem de posar en majúscula com ho faig ara. Son antitètics; l’un es menja, devora l’altre. L’amor als diners en diu Pau, l’afecció a posseir. L’avidesa que es desplega entorn del diner sempre és de mal fiar. Vanitat. S’empega, taca els dits i el cor. Ai, avui més que mai tal com estan les coses...

                                               La paràbola de Jesús mostra la vanitat del que fa plans de futur, “assegurança s. a.” En un obrir i tancar d’ulls el ric que se les prometia llargues i duradores i que es diu vanament a si mateix: “reposa, menja, beu, diverteix-te”, sent com Déu li diu: “Aquesta nit et reclamen el deute de la teva vida. I tot això que volies guardar-te, de qui serà?  Què en treu l’home de tota la seva ambició? “També això és en va!” No ens atreviríem pas a parlar d’i-do-la-tria. Com hem camuflat els conceptes, no?

                                               Acaba amb una consideració general i que abasta des de l’acumulació, tresors aquí, amb qui –valgui la paradoxa- es fa ric als ulls de Déu. Ja tenim la contraposició que dèiem: o Déu o els Diners. O una o l’altra, no hi ha terme mig. Què ens costa d’entendre-ho! No tan sols als que en “remenen”, també a aquells que en voldrien tenir, “posseir”. Quina paraula més antitètica!: posseir i ensems ser posseït...

                                               La llàstima de no llegir els textos directament de la Bíblia, perquè a continuació Lluc posa l’”himne de la vida” que és el seu més apropiat context: “No us neguitegeu. Feu com les aus i les flors. Déu té bona cura de vosaltres. I acaba parlant dels tresors del cel que ni s’arnen ni els lladres no hi posen mans. Un himne a la providència i a la confiança en Déu. Que és l’himne a la vida vertaderament “humana”.

                                               Ara potser és el moment de tornar  a considerar amb cor ressuscitat la lectura segona d’avui: “Cerqueu, estimeu. Feu morir allò que us “lliga”: entre altres coses i no menors, ja ho hem dit: “l’amor – posa amor!- al Diner, que és Idolatria. Despullem-nos de l’home vell i del seu estil d’obrar. Us heu revestit  del nou que es renova i avança cap al ple coneixement. Aquí on Crist ho és tot i és de tots.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVIII de durant l’any, 4 d’agost del 2019.   Sabadell