Homilia del diumenge 09/09/2018

SOC  MENJAR  D’ADULTS…

                                               Sant Agustí completa la seva frase il·luminadora que ja vam reportar la setmana passada: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”. Aquesta frase d’Agustí treta de la seva experiència de novell convers a Jesús lliga amb aquestes paraules de sant Pau que hem llegit als textos de l’Eucaristia d’aquesta setmana. “Jo, germans, no us vaig poder parlar com a homes plens de l’Esperit, sinó com a homes nascuts de poc a la vida cristiana. La doctrina que us vaig donar era llet i no menjar sòlid. El menjar sòlid no l’hauríeu assimilat, ni ara no podríeu fer, perquè teniu mires encara massa humanes”. No us ho creureu però entre els cristians encara hi ha massa infantilisme, massa raquitisme en la fe. Ens ha mancat una immersió en l’evangeli sense glosses, evangeli al viu. Ja havia dit el mateix Pau unes línies més endavant: “Ningú no coneix Déu sinó l’Esperit que ve de Déu, perquè siguem conscients dels dons que Déu ens ha concedit. El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l’Esperit de Déu, només ho podria penetrar amb els ulls de l’Esperit. Els qui són plens de l’Esperit ho penetren tot, mentre que a ells ningú no els pot comprendre... Però nosaltres tenim el sentit de Crist”. Altres vegades en dirà la ciència (saviesa) de Crist o bé tenir els mateixos sentiments de Crist. Ara bé, fou el mateix Crist qui a les darreries de la seva vida mortal deia als seus íntims. Ens traslladem al capítol 16 de Joan (oh goig!) quan els parla de l’Esperit que els enviaria un cop mort: “Encara tinc  moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà a la veritat sencera”. Tot obra de l’Esperit. Ell modela, configura, fa obra d’autor en cadascú de nosaltres. És una nova creació, la de veritat, la definitiva a ulls humans i divins: evangeli, sense més.

                                               No ens han ensenyat a esdevenir com uns infants segons els patrons evangèlics. He posat a posta esdevenir i no ser. Són coses molt diferents. Esdevenir vol dir transcorre tot un procés, un progrés (que vol dir pujar graons d’una escala costeruda. Mai un replà serà només que un replà. Poder descansar una mica i reemprendre la marxa escales amunt). La senzillesa n’és la marca i denominació d’origen. No creure’ns més que ningú, De tothom n’hem d’aprendre la petita lliçó que, si mirem bé, hi hem de veure tanta positivitat... Obrim la motxilla i buidem, buidem-nos de nosaltres mateixos. Per cada andròmina que traiem ens alleugerirem el pes. Mirem dins a veure si trobem el granet d’or de la nostra generositat (Tagore dixit)

                                               Repassem l’evangeli d’avui: Jesús ens posa a part, a vista de només nosaltres mateixos i –atenció: sempre mira al cel- sospira i ens diu a cau d’orella: “Efatà” que vol dir: “Obre’t”. De cop i volta se li obriren les orelles i se li destravar la llengua i parlava  perfectament. Sant Agustí ja ens digué la setmana passada que també ell ho experimentà: “Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar, i vau resplendir  i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i, m’ha arborat la vostra Pau”.

                                               Escoltem –és el gran secret-; atansem-nos-hi ben a prop, somriem-los-hi.  A qui? Als necessitats; donem-los-hi la mà, aixequem-los, potser no s’aguanten. Que es trobin acollits, que prenguin confiança. Atents, sense discriminar ningú (segona lectura d’avui); en tot cas donar preferència als que més ho necessiten, donar afecte als qui ho necessiten més que el poc pa que es mengen. Quan parla Déu al seu poble se li adreça així: Shemà Israel Escolta, Israel! Isaïes en parla avui a la primera lectura. També ho deia el profeta Jeremies: “vindran dies, diu l’oracle del Senyor que pactaré  amb el casal de Judà una aliança nova. L’aliança que pactaré després d’aquells dies amb el Casal d’Israel serà aquest: “Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors”. Deixem que el Senyor actuï com vulgui, deixa’l fer que serà per a bé. L’acció del Senyor la tenim al salm responsorial d’avui. Quin devessall de verbs d’acció. Quin transsumpte del que ha dit a la primera lectura. Esgranant verbs i més verbs. La lletania de tots els benifets. Fem-ne una proclamació de la nostra fe, dient-los un a un. En el fons no fem més del que diu la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.

                                               És el papa sant Gregori el Gran qui ens confirma en la nostra raquítica creixença espiritual, quan diu: “Però la fe dels homes ignorats (cal entendre-ho en les coses de l’Esperit) és ronsera per creure el que no veu i per esperar el que desconeix.”. Ara es posa l’atenció a l’interior d’un mateix on habita el foc de l’Esperit. Pau en dirà beguda que embriaga i que ens dóna un cor de nens, de poetes o bé de nens poetes... Ja ho hem sentit moltes vegades: “El cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Ser místic vol dir entrar en l’experiència de Crist al fons del cor. I anar descobrint que la veritat de Déu no la trobarem si no tenim una atenció bolcada al fons del cor, si no sabem veure la vida quotidiana amb ulls de senzillesa, de bondat i de compromís a respectar-ho tot el que sigui respectable, a tractar-ho tot amb delicadesa. Ve ben pautat amb allò que Pau en dirà els fruits de l’Esperit Sant. Ho hem citat moltes vegades perquè són un estil de viure a cabalitat: “Amor, Goig, Pau, Paciència, Benvolença, Bondat, Fidelitat, Dolcesa i Domini d’un mateix...” “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. L’Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. El qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell ha decidit cridar, perquè Ell que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatges del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans. I els qui havia destinat, també els ha cridat; i els que ha cridat, també els ha fet justos; i els qui ha fer justos, també els glorifica”. (Paraula de Déu!) Escoltar la veu fina, com un mormoleig, la veu de l’Esperit.

                                               Ens afanyem, en el millor dels casos per correspondre a l’amor que Déu ens té. Però siguem fiats. Sé -deia Pau- de qui m’he confiat. Ell és el primer interessat en fer-nos viure com a fills d’adopció. Mans obertes i entomar la gràcia amorosa de Déu, el nostre Pare. Tot és qüestió de confiança. Serà Ell qui ens donarà la mà i ens dirà a “tots els alarmats: Sigueu valents, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia; és ell mateix qui us ve a salvar”.

                                               Teresa del Nen Jesús es va inventar allò de l’ascensor  espiritual per pujar cap el Cor de Déu. En va saber com pocs. La seva infància espiritual és de les flors més belles del conreu de Déu. Posar-nos a les seves mans i que Ell disposi. Direu, direu el que voldreu, però ella va saber robar el cor del cor de Déu. I deia que des del cel encara aniria bolcant sobre la terra pètals de flors”. Què lluny estem i ens sentim de les seves aspiracions fetes pregària tal dia com el 8 de setembre del 1890, dia de la seva professió com a carmelita descalça a Lisieux: “Que la teva voluntat es faci en mi perfectament, que arribi al lloc que has passat davant meu a preparar-me... Perdona’m si dic coses que no cal dir, només vull alegrar-te i consolar-te”. Va escriure que al final havia trobat la seva vocació, la meva vocació és l’amor. Vaig comprendre que l’amor comprèn totes les vocacions, que l’amor ho és tot, que l’amor abraça tots els temps, tots els llocs, en una paraula, l’amor és etern. El meu camí és confiança i amor. Ai, Déu, i què lluny estem d’aquesta senzillesa i d’aquesta confiança! Avui, volem ser nosaltres i només nosaltres: ego va, ego vé! Com se’n riuria de nosaltres Simone Weil, una altra de les grans. Anirem insistint en obrir camí de santedat, sí, sí, santedat. No us en rieu per sota el nas. Cal entendre bé les coses.  El papa Francesc ens ha escrit una exhortació.  “Gaudete et exultate”, explicant de què va la “jugada”. Ja ho posarem a les nostres mans.  En parlarem pròximament.

 Diumenge XXIII de durant l’any, 9 de setembre del 2018 Sabadell

Homilia del diumenge 02/09/2018 del P. Josep MªBalcells

EL  COR  DEL  COR...

                                               És l’equivalent al pinyol de la fruita dolça. Allí és on hi ha la vida. Bé que ens mengem la polpa deliciosa, perquè a la vida hi ha la dolçor i la mel d’allò que, per més bonic, és efímer. Bon profit i que vagi de gust! Però, tot amb tot, deixeu-me entrar en el pinyol de la vida, allò que sustenta el color i la dolcesa. Res, allò que deixem, allò que aparentment és deixalla... Deixeu-me fer algunes consideracions sobre el pinyol nu i dur, ara pres com suggestiu símbol i metàfora de la vida interior.

                                               Avui, totes les lectures de la Missa, precioses com tots els diumenges! Tot polpa endins. Potser la paraula que avui més si escau, més que potser altres vegades, és que des de tots cantons hi trobem una invitació a anar a l’estrat sempre misteriós de la realitat que ens sembla que –vista- ja la coneixem, diria com d’una fruita apetitosa que la tastem i gaudim sense més ni més. Acabo de llegir aquests dies de calma i serenor que al de sota de la realitat plana hi ha tot uns substrats de realitats més fondes, com si fossin capes de realitats superposades, que l’una a l’altra donen entrada a la de més avall. M’ho va dir “Simone Weil: el silenci de Déu”. Enamorat perdut, quina vigoria de pensament, quina capacitat d’anar sempre més enllà! Us poso l’autor, per si algú pica: Josep Otón. Per a paladars que com deia sant Agustí: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs”. Què frívols que arribem a ser; de tot pensem que ho sabem gairebé tot. Niciesa de principiants... Torno a la cita implícita. La realitat, i què és la realitat? A la linealitat (l’home unidireccional potser?) de la ullada desatenta, a penes sabem veure-li la superfície, que és un nou i més aprofundit, més que de veure, de mirar. I la mirada, si intentem anar-hi encara més a fons, se’ns obre a allò que en diem el context (con-text), la meravella de la tridimensionalitat que lluu veritats noves. De la superfície passem al volum. Tot pren cos. Hi ha aire, contorns, ombres, la vida és més viva, vista així. Em sembla haver dit alguna i més vegades que “mai arribem al fons de res”. És convicció plena. I encara més: què sabem de la imaginació, de la creativitat, dels simbolismes, de les paràboles, dels somnis, de les utopies (u-topies!)que deixen de ser-ho quan a les coses, persones i esdeveniments els hi sabem trobar el “lloc” i la “situació” propis. Topos=lloc.

                                               Anant encara més endins del “pinyol”, arribem al teixit inconsútil on tot és part (partícula, à-tom) d’un nou tot. La indescriptible unitat del cosmos, que vol dir bellesa d’unitat! A l’evangeli no hi és gens aliè. Encara estem a les beceroles del què significa el misteri del Cos Místic. Saber i experimentar. Oidà! A aquesta profunditat arribem al vestíbul del misteri. Tot ho és, de misteri: inefabilitat, invitació, perdre’ns-hi. I quan truques amb suau insistència hi trobes uns braços invitant a una abraçada, que et meravella, que et desassossega i trobes l’Amor i esbalaït et dius per dins, com vaig llegir fa poc a l’Empar Moliner, que s’esplaiava: “què costa ser ateu! Uau! Déu és dins i jo no ho sabia... Tornem a Agustí en el paràgraf més intens que mai més no va saber reescriure: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar  en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblant, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament, i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes, No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi, perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum.

                                               “Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu, per Vós sospiro dia i nit, i, quan us Vaig conèixer per primera vegada, vós em prenguéreu perquè jo no veiés que existia el que jo havia de veure i encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.

                                               I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el missatger entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses,  es convertís en llet per a la debilitat nostra.

                                               Vaig trigar a estimar-vos! Oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre meu i jo fora; i us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava en Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar, i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra Pau”.  La citació és llarga, però s’ho mereix. Posem-nos-hi al bany maria...

                                               Hem arribat a un punt en què realitat i veritat conflueixen en una mateixa unitat. Ho dèiem amb el símbol del pinyol.

                                               Ara a poc a poc entrem en la col·lecta. No en podrem sortir i serà ventura, (“oh dichosa ventura,/ a oscuras y en celada/ estando ya mi casa sosegada”), perquè ens hi té el cor del cor robat: “Déu omnipotent, tot el que és bo ve de Vós; sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament”.

                                               Deuteronomi:  Com regalimen aquestes paraules de la font més pura. Moisès no fa més que transmetre-les al dictat de Déu. Anoto les paraules-clau: escolta: (invitació més que imperatiu); us ensenyo (“sereu instruïts per Déu, Esperit Sant”); complir (omplir fins dalt, a trabocar); guardar (verb que usa Jesús com si fos un joiell); tot el que rebem de BO, tot do perfecte prové (la mà estesa, la nostra, i omplerta a doll per les mans de Déu). Ara, al començament de la primera lectura, avui en acabar-la. Siguem perspicaços. Ja tenim el desllorigador de la realitat fonda de les persones, les coses, els esdeveniments. Ara i avui (aquí): amb empatia, lucidesa, tendresa.

                                               Segona lectura: “Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat (llegeixi’s Fe), perquè fóssim (ser, esdevenir) com el primer fruit (recordeu el cor del cor, el pinyol...) de tot el que ha creat: (ens ha fet passar davant de tot i de tots. Amor creador preferencial. I ho diu de tu i de tu...  Acolliu ( no és impositiu, és amable invitació, “amb docilitat (deixant obrar a Déu que serà ell qui arrodonirà la seva obra d’autor). Torno endarrere: “Si... (sempre amb el condicional per obrir camí)... ho feu així tothom us tindrà per assenyats (seny i rauxa, catalans!) i per molt intel·ligents. Sense ni adonar-nos-en hem entrat en el Regne de Déu (que ja hi és en vosaltres). Poseu-ho en pràctica, feu-ne cabal experiència. Substrats endins fins a arribar al misteri del que som, tenim i valem. Amor donat, i... retornat i regraciat.

                                               Aquest salm responsorial és com una cataracta de verbs que saltironegen de graó en graó: obra, practica, diu, no escampa, no fa mal, ni carrega, compten poc, honra i aprecia, no fia, no es ven. Qui obra així mai no caurà, podrà estar-se a casa vostra”. O dit sintéticament: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu (arriba joiosament al pinyol de l’evangeli: ajudeu (tot és bo i lloable, per petit que sigui l’ajut); orfes i viudes: els marginats de sempre, desemparats. En les seves necessitats: ahir visionant els sis milions de palestins que foren expulsats de les seves terres des de fa acumulativament setanta anys: tres generacions d’exili: inhumanitat; ai, ara cosa semblant amb les migracions i els racismes de casa vostra casa nostra! Necessitats, peremptorietats, i un tal X, traient-los l’ajut que se’ls donava des de fa tants anys com exili. Infame restitució! Sortirà a la TV ens esgarrifarem i... passarem full. Avui els problemes ja no són de caritat, sinó de justícia. I remata Pau: i guardeu-vos nets de la malícia del món. Estem enverinats. Quina expressió: guardeu-vos, per salut física, mental, social i espiritual. La desigualtat a la base sense base de la piràmide social...

                                               No faig cap comentari de l’evangeli. Torna a sortir el cor del cor. Evangèlics no de llavis sinó de cor. No rituals, sense esperit, per complir. Hem buidat de contingut tantes paraules, expressions que haurien de ser la nostra força i estem rasos, sense polpa ni pinyol. Nova invitació a la vida interior, a la pregària del cor, a estar a major consciència a tot el que fem, atenció als detalls, a l’acabat, que en diuen. Sense espiritualitat no som res, per de-gradació, anem baixant de graó en graó... I acabo tornant a Agustí: Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs.

Diumenge XXII de durant l’any, 2 de setembre del 2018.  Sabadell

homilia del diumenge 26/08/2018 del P. Josep Mª Balcells

DESENLLAÇ  (I TRES)

                                               Hem viscut durant cinc setmanes un autèntic drama, dins del transcurs de la missió evangelitzadora de Jesús, Mestre i Metge al mateix temps, narrat per Joan i que abasta tot el capítol sisè del seu evangeli; podríem dir-ne que és el mateix centre narratiu, que marca separació en un abans i un després; i que eleva el grau de proposta de seguiment, sense la comprensió del qual no entendrem res del que succeirà després, a pocs mesos del final-principi de la vida plena de Jesús, unint cel i terra, per dir-ho globalment. És un dels moments centrals de la proposta més endinsada en el misteri dels misteris que és l’Eucaristia. Aquí, esdevingut només com a profecia; episodis enllà de la seva vida, en la cruesa i excelsitud, serà l’acompliment inesperat,  tot i que explicitat i avançat en la narració de Joan, narració que ens supera de totes totes. “Mireu l’ofrena de la vostra Església: reconeixeu-hi la víctima que ens ha reconciliat amb Vós, concediu-nos que, els qui rebem el Cos i la Sang del vostre Fill, plens de l’Esperit Sant, siguem en Crist un sol Cos i un sol Esperit”. Diem sense entendre-ho massa, ai! Un Déu que no sorprèn, no és el Déu en Jesucrist.

                                               Justament, sempre hem posat en el prosceni de la vida i missió de Jesús el moment crucial -la seva passió, mort i resurrecció- com dels fets succeïts, dels quals prenen sentit i futur tot el que som, tot el que rebem d’un designi pres allà en l’ignot de la Trinitat excelsa, com Pau ens diu a l’epístola als Efesis, només començar, capítol primer; que faríem bé de rellegir-lo una i altra vegada, perquè pren principi etern l’obra de la nostra redempció i de la glorificació “humano-divina” de la humanitat envers Déu, personalitzat amb el nom de Pare. “A lloança de la glòria de Déu”, expressió que feia les delícies d’Isabel de la Trinitat i d’altres avantatjades ànimes contemplatives, que ens són honra, protecció, intercessió...

                                               Un drama en tres actes, a començar –primer acte- per la narració de la multiplicació dels pans, on pren fondària un simbolisme –en vàrem dir “realisme sagramental”-; simbolisme fet realitat insospitada, que ajunta dos termes –és l’encarnació- que semblen talment irreconciliables: Déu i Home! Tot es juga en aquesta conjunció, en aquest misteri d’un  Déu que es fa, no solament home, prenent en tot i per tot, la natura humana sense excloure’n la divina, sinó que segella el seu futur, el de la humanitat sencera, i amb ell el nostre, en fer-se aliment, donant no només vida, sinó una altra vida, que per no haver-hi paraules que la signifiquin, en diu Jesús: vida eterna, participada ja, anticipada, pregustada, real però inefable: Oh misteri, oh dignació, oh sorpresa, oh i més oh! Ja ho va dir Jesús que encara no estàvem preparats per sostenir aquesta suau i ponderosa càrrega divina i divinitzant en cors que bateguen a penes com verament humans, són invitats a enlairada qualitat de vida! Cal ser senzillament humils i conscienciosos, com es mereixerien les “prestacions divines!” Que desproveïts i nus que anem a les nostres eucaristies, Déu meu!

                                               El segon acte, dèiem, planteja la profunditat del sentit de la multiplicació (setmana divuit en endavant). Dit sintèticament: proposta, oberta a tots els seus deixebles, de l’Eucaristia. Ai, si sabéssim el què se’ns ofereix: do inestimable! Recordeu el que ens diu el Vaticà II: “Memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. No res menys, clar!

                                               Ara obro parèntesi i assaboreixo poc a poc, com sempre, el gust de la col·lecta d’avui: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin  allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.  Sintonia perfecta amb el salm responsorial que ens ha acompanyat tantes eucaristies seguides...! “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor. Tindré sempre als llavis la seva lloança...”

                                               Seguim en el segon acte: Es planteja un debat entre la incomprensió “reconcentrada”: “Com pot donar-nos...? contrastada amb la reiterada afirmació del que se’ns donarà i de la seva significació profunda. Mai acabarem d’entendre què és el  que “succeeix” en l’Eucaristia. Poso “succeeix” perquè és una veritable “acció” que ens porta a tots sense excepció, tant si en som conscients com si no; que ens pren al més íntim del sentit de la vida i missió de Jesús, “actualitzat”, viscut, reviscut, entotsolats i encisadorament rendits “en un no sé què que queda balbuciendo”. Aixó: balbuceig, aquesta és la paraula i l’acció impossible d’intentar-la formular. Jesús en l’eucaristia es dóna al Pare com a expressió personal de tota la humanitat oferta i agraïda per poder-nos dir i ser vertaders fills seus. Trasbalsats no passivament sinó activant una comunió indissoluble per fe, amor fidel i posada a les seves mans, de Pare. Allò de Péguy: “Res de tan bell, tan bonic com un nen que s’adorm resant, diu Déu. Jo us ho dic, res de tan bonic al món. Mai no he vist res de tan bonic al món i, tanmateix n’he vistes, de belleses, al món. He vist perlejar llàgrimes d’amor”. Sovint els poetes intueixen allò que –barroerament- nosaltres ignorem o pitjor, menystenim...

                                               Tercer acte: Joan ens meravella, narrant el fracàs de Jesús, davant la tossuda incomprensió de molts dels deixebles que no volen entendre, recalcitrants a la proposta incommensurable de donar-se’ns en comunió i en fonda i graciosa participació en la seva vida íntima. La sang, per a ells, els jueus, era el símbol mateix de la vida. Havien d’entendre que tenia una lectura profundament simbòlica i més mistagògica, misteriosa. Era sang vessada, aspergida, nou èxode , nova nit entre les nits, nit pasqual. Ho dic més per a mi, no tant per a ells, perquè en el refús del misteri hi estem tots envescats; no ens en sabem sortir airosos. Dos desenllaços, dos. Els deixebles que refusen albirar les meravelles que Déu ens ofereix; i el gran i feliç desenllaç de Pere, que a invitació de l’Esperit Sant respon per a tots els  qui resten a redós de la “Paraula del Senyor”: “Només Vós teniu paraules de vida eterna!”. “Com s’ho pot fer, aquest?”  Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l? “Us escandalitza això que us he dit?” “Què diríeu si veiéssiu...Vosaltres també em voleu deixar? Tot -i només- es desenvolupa en l’àmbit de la fe. Nova insistència: “Ningú no pot venir a mi, si el Pare no li concedeix aquest do”. “L’Esperit és qui dóna la vida”. Una vegada més Joan apel·la a la fe que ens és donada, no pas promoguda per nosaltres. “Nosaltres hem cregut”. Igual dirà a la primera epístola: “Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la Vida Eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat”.

                                               Postfaci: Emplaçats dins de l’àmbit de tots els àmbits, del sentit de tots els sentits, de la finalitat última de totes les finalitats. Tot centrat en l’Eucaristia. Ja ho deia el Vaticà II: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor”. Doneu-nos “gràcia sobre gràcia” per fer-nos menys indignes de que Crist en persona amorosament es posi a les nostres mans, a la boca, al cos i en el fons del nostre esperit. “El Cos de Crist”.  A-mén.

                                       Tota espiritualitat evangèlica o serà eucarística o no serà. “Eucaritzats” per sempre.

Diumenge XXI de durant l’any litúrgic, 26 d’agost del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 19/08/2018 del P. Josep Mª Balcells

JO  SÓC  EL  PA  DE  VIDA  ETERNA

                                               Jo sóc és la definició que Déu es va donar a si mateix, abans de promoure l’alliberament de l’esclavatge en terres d’Egipte i iniciar el prototipus d’èxode, punt de referència, primer del poble jueu i després del poble cristià. Després posa l’article el, definitori de ser -i només Ell- el pa de vida i, a més, en la significació d’eterna, que vol dir: ja des d’ara i creixent i perdurable. Solament Déu pot usar aquest llenguatge d’absolut.

                                               Pa de Vida: Quina expressió més plena de simbolismes i de poesia! Va més enllà d’allò que en diuen “realisme màgic”; és vertaderament el “realisme sagramental” per als entesos, que hauríem de viure-ho nosaltres, els creients, homes de fe; que hem posat en Jesucrist, vivent i vivificador, la nostra més que confiança, l’abandó amorós, que ens vincula fins al moll dels ossos a la persona de Jesucrist (lloat sia per sempre!). Pa de Vida: expressió que vincula el més entranyable símbol de la vida quotidiana, el més a mà, el més nostre, amb el misteri. Amb pa podem subsistir, perquè, menjant-lo, mengem més del que sembla. Pa significa taula, compartir, família, essencialitat, “sagrament de vida” (recordeu el llibre d’en Boff?). El pa, a més, sota una figuració evangèlica, ens obre l’existència a horitzons desconeguts. El cor hi somia... És el pa del cos, de l’ànima i de l’esperit, tot a la vegada! Pa de VIDA magnificada. Eterna, en diu Jesús, que presagia gustos nous. Ara insospitats. Ara, menjant-lo amb cor de fe, ja tenim un tast dels “gustos nous” de Déu, sense vels. ¿Quins seran el “gustos de Déu” en la plenitud? Serà una presència vivificadora, sense necessitat de paraules. Comunió directa sense ni tan sols el pa com a intermediari. Al cel no hi ha eucaristia. No la necessitarem. Ja Déu ens assaciarà per l’amor que rebrem i que nosaltres irradiarem. Em ve i revé el salm 33 que anem trobant diumenge rere diumenge, perquè ens hi amarem, submergint-nos-hi: “Tasteu i veureu qué n’és de bo el Senyor! (Ja veieu que posant un accent de no res, l’expressió es fa més profunda i demana el signe admiratiu al final!) Tornem-hi: “Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor! Feliç l’home que s’hi refugia!”

                                               L’evangeli d’avui està ple de contingut. És el nucli dur discriminador del seguiment de Crist. Estem de ple en el discurs i ensenyament del Pa de Vida. L’evangelista Joan el posa al mig gairebé de tot el seu evangeli, perquè per aquest discurs es promourà un abans i un després, perquè provocarà una ruptura total de molts dels seus deixebles, com ho anota amb gran recança l’evangelista Joan.  Dirà fins a cinc vegades: “Qui menja” aquest pa, qui en menja i beu la meva sang. Desconcert! Barrenats pels dubtes els hi surt inconteniblement aquest dur: “¿Com s’ho pot fer aquest (noteu el to despectiu, negador de cap compromís!) per donar-nos la seva carn per menjar?.  Jesús insistirà una i altra vegada, en la seva AFIRMACIÓ: i a cada insistència d’Ell hi haurà un nou misteri desvelat: si no, no podeu tenir vida en vosaltres; si no, jo no el ressuscitaré; si no, no estareu en mi i jo en ell; si no, no viuran gràcies a mi; si no, no viuran per sempre. Quina manifestació més esplendorosa, més íntima, més total. L’Eucaristia és el nucli, el punt de convergència de Déu en el més íntim de cadascú. Divinitzats, transformats, no som nosaltres que combreguem, és ell qui ens combrega. Perduts en la immensitat de Déu...I-ne-fa-ble!

                                               Aquests  cinc diumenges seguits formen tota una mesada llarga, esplèndida, sobre l’Eucaristia. Encara ens en resta un, el diumenge de la ruptura de molts deixebles i l’afirmació total i plena de Pere en nom dels que seguiran Jesús, malgrat que no entendran ni les beceroles del tracte que Déu ens ofereix en el seu Fill. La FE, per modesta que sigui, la d’ells i la nostra és l’únic camí de sortida davant de l’esplendidesa de Déu. Ja ho diu la litúrgia: “Havent estimat els seus, (en l’eucaristia) els estimà fins a l’extrem, l’extrem de  Déu!, no el nostre, limitat, esquifit, un no res. Ho revalida, com sempre, la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós ens prometeu, que és més que tot el que podem desitjar”.

                                               Amb raó un dels punts més importants del Concili Vaticà II és la Constitució sobre la Litúrgia. És allí on ens hem d’anar a abeurar-nos i a assaciar-nos. Tota possible i real espiritualitat cristiana o és eucarística o no és. Això ens porta a veure les nostres carències, els nostres oblits. La manca de formació permanent. La primera iniciació cristiana parteix del baptisme, passa per l’eucaristia i es completa en la confirmació. Això només la primera! On queda la segona i la permanent, de les re-iniciacions?

                                               He d’anar forçosament al Vaticà II: Només un tast, una pre-degustació. Si fos possible llegiu, rellegiu, esbalaïu-vos, submergiu-vos, abismeu-vos en els números 2, 5, 6, 7, 10, 47, 48, 59,102 i 106. N’extracto uns pensaments, per tal d’ajudar-vos, pressuposant que no teniu accés directe  a aquest document:

            - “La litúrgia, per la qual “es realitza” –sobretot en el diví sacrifici eucarístic- l’obra de la nostra redempció, contribueix en un grau màxim a fer que els fidels expressin en la seva vida, i manifestin als altres, el misteri del Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església, que té com a característica ser humana i divina, visible i enriquida amb dons invisibles, fervorosa en l’acció i lliurada a la contemplació, present al món i , malgrat això, pelegrina; i tot això de manera que en ella, l’humà estigui ordenat i sotmès al diví, el visible a l’invisible, l’activitat a la contemplació, i el present a la ciutat futura que busquem. Per tant, la litúrgia, mentre cada dia edifica els qui són dintre, a fi que siguin temple sant en el Senyor i mansió de Déu en l’Esperit, fins al complet desenrotllament del Crist, i al mateix temps els enforteix admirablement per predicar el Crist, també així presenta l’Església als qui són fora, com a senyera alçada entre els pobles, perquè sota d’ella s’hi reuneixin els fills de Déu dispersos, fins que es faci un sol ramat i un sol pastor”.

            - “Déu que “vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat”, després que en altre temps havia parlat als pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, quan arribà a la plenitud dels temps va enviar el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per l’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a sanar els de cor contrit, com a metge corporal i espiritual, mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva humanitat,  en la unitat de la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist, “es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”.

                                               Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva benaurada passió, resurrecció, mort i ascensió gloriosa. Per aquest misteri pasqual, “morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la vida”. Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”.

            - “Per tant, igual com el Crist fou enviat pel Pare, també Ell envià els apòstols, plens de l’Esperit Sant, no solament a predicar l’Evangeli a tota criatura i anunciar que el Fill de Déu, per la seva mort i resurrecció, ens havia alliberat del poder satànic i de la mort, i ens havia transportat al Regne del Pare, sinó també a realitzar l’obra de la salvació, que anunciaven, pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica. Així tots els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen: Abbà,  Pare, i, d’aquesta manera, esdevenen els veritables adoradors volguts pel Pare. Semblantment, sempre que mengem el sopar del Senyor, anunciem la seva mort fins que Ell vingui. Per aquest raó, el mateix dia de la Pentecosta en què l’Església es manifestà al món, els qui acolliren la Paraula de Pere, foren batejats. I prenien part en l’ensenyament dels apòstols, en la fracció del pa i en les pregàries..., lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Des de llavors , l’Església mai no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fa present la victòria i el triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies “a Déu pel seu do inefable” en el Crist Jesús, a lloança de la seva glòria”, per la virtut de l’Esperit Sant”.

            - “Per realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot,  en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “essent Ell mateix el qui es va oferir en la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva Paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures és Ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja. Ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells”.

                                               De fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que la invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare Etern.

                                               Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos Místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceixen el culte públic íntegrament”.

                                               Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia del qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l ‘Església”.

            - “Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos del Crist, a donar culte a Déu; i, com a signe també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó que també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen, certament, la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat.

                                               Interessa, doncs, que els fidels entenguin fàcilment els signes dels sagraments, i freqüentin amb més constància aquells que han estat establerts per alimentar la vida cristiana”.

            - “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada,la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

                                               D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor, en la pietat”; demana que mantinguin vivent allò que reberen per la fe, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esponerosa del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb la màxima eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

            - “La importància de la Sagrada Escriptura en la celebració litúrgica és cabdal. Les lectures que es llegeixen, i que són explicades en l’homilia, i els salms que es canten són de l’Escriptura; les pregàries, les oracions i els himnes litúrgics estan amarats de la seva inspiració i atmosfera, i les accions i signes reben d’ella el significat. D’aquí que, per procurar la renovació, el progrés i l’adaptació de la sagrada litúrgia, cal fomentar aquell afecte suau i viu de la Sagrada Escriptura, del qual dóna testimoni la venerable tradició dels ritus, tant orientalñs com occidentals”.

            - “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en què va ser lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal de unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

            - “L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través  dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè finalment, Déu sigui tot en tots”.

Diumenge XX durant l’any, 19 d’agost del 2018.  Sabadell

P.S.: El Papa Francesc ha fet unes admirables catequesis sobre la Missa. Han estat publicades per diverses editorials. Un en donarem notícia més endavant. No us les perdeu. El llenguatge del nostre papa és molt llegidor. Fem-li aquest honor en llegir-les i aprofundir-les. Gràcies, de part seva.

Homilia del diumenge 05/08/2018 del P. Josep Mª Balcells

NO  NOMÉS  DE  PA  VIU  L’HOME…

                                               L’evangeli d’aquest diumenge lliga molt i molt amb el de la multiplicació dels pans del diumenge passat. Si seguim la lectura “in vivo”, és a dir a partir de l’evangelista, en aquest cas Joan, veurem que l’un és continuació del relat en l’altre. Ambdós, continuació i complementació. Llevat de la transició que conté el passatge en què Jesús camina sobre l’aigua que ara ens distreuria... Després de no veure’l en el lloc del miracle de la multiplicació aquella gent, uns d’ells s’embarquen i passen el llac i van a trobar-lo de bell nou...

                                               Jesús va directe a l’arrel i al moll de l’os del que pretenien en anar-lo a buscar. Recordem que espontàniament el volien “fer rei”. Els alliçona a no cercar “el meravellós”, sinó a transcendir el fet, que així esdevé “simbòlic”. Cal dir que quan Jesús vol subratllar i ponderar el que dirà a continuació utilitza aquesta frase: “Us ho dic amb tota veritat”. El que dirà, els adverteix a no passar-ho per alt. Senyal de que no han d’interpretar-ho a nivell de comprensió directa, sinó com invitant-los a veure-hi més enllà i més endins. Voregem el misteri, per tant atenció plena! Els diu: “Vosaltres em busqueu per la menja que us vaig donar: aneu més enllà! Jesús evidentment no ha vingut -per a través de la seva acció- a sadollar necessitats elementals com seria facilitar pa, sense guanyar-lo amb la suor del cada dia. Ell va més enllà. On..? De moment deixem-ho així. Ja reprendrem el fil. Cal recordar, abans, fets semblants, en paral·lel.

                                               Aquesta situació ja es va donar també al principi de l’encontre amb “la samaritana”: “Senyor, li diu, dóna’m aigua d’aquesta que em dius, perquè no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar”. I té com a resposta , la de sempre: la invita a veure les coses des d’un altre punt de vista: “Senyor, veig que ets un profeta!”. També ho posa al descobert, en la temptació al desert: “Fes que aquestes pedres es converteixin en pa”. Jesús li respon: “No només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu... No farà mai fets miraculosos en favor de la seva persona, sinó de la seva missió. Això ja marca la pauta: és Jesús que ens invita a descobrir que hi ha altres fams més fondes. Ho descobrirem més tard. Les que responen a les finalitats del viure’l a Ell, del seu seguiment i de la mateixa fe. Jesús va situant pregunta rere  pregunta a l’interlocutor en el terreny del misteri, allà on s’amaga o on es revela una visió nova, més profunda, en una experiència nova que es viu amb estupor. Vegeu, com Jesús invita a veure les coses, en una experiència trencadora, entrant en el terreny inefable del misteri, del transcendent. Això mateix passa en les converses amb Nicodem, amb la Samaritana, aquí mateix: “Us donaré el pa de Déu que baixarà del cel”. “Així passa amb el qui neix de l’Esperit”. “Sóc Jo el qui et parla!”.

                                               “Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa”. Encara no han descobert que aquí hi ha “misteri”. Mai podien sospitar el que els dirà a continuació; supera de totes totes un sentit normal. Jesús els diu davant de l’esbalaïment: “Jo sóc el pa que dóna la vida”. Jo, ell mateix... Quin salt, Déu meu! Misteri i més misteri! S’han obert les portes que donen accés a un entendre transcendent.  De primer, els descobreix que hi ha altres fams i altres pans! I a continuació, transcendeix a uns estrats, a uns plans, a unes lectures desconcertants, desconegudes. Aquella gent devia quedar amb l’alè tallat. Amb Nicodem i amb la Samaritana era una conversa amb el mateix Senyor per interlocutor, amb una presència que avalava el que deia. Sentir-ho de prop, a nom propi és una altra cosa que sentir-ho a comprensió oberta; és tota una altra cosa...

                                               Vull marcar una transició: A tall del que acabo de dir hi voldria afegir una experiència viscuda aquesta setmana en curs. Situem-nos: Un grup de persones grans, més aviat, ens “tanquem” durant una setmana més o menys a la casa d’Exercicis del Pares Claretians, a Vic. Ja fa anys que ho fem i hi som fidels. Cada any “estudiem” un llibre en sessions de matí i tarda i, amb conversa oberta, dialoguem sobre el que hem llegit a fi de compartir el que ens digui: fent-nos preguntes (?) i ponderacions (!) per posar-lo a la pràctica, cadascú a la seva manera. Té un vessant experiencial volgut. El llibre d’aquest any es titula “Espirituals sense religió” de Laia Ahumada, de la qual en coneixem un llibre similar, titulat “Monges”. Enguany l’hem llegit del dret i del revés. Eren catorze persones els entrevistats, ja madurs, d’entre els quaranta i més grans. Se’ls preguntava sobre com vivien la seva espiritualitat. Sabedors que l’espiritualitat la poden viure des d’una perspectiva d’evangeli i sense aquest coixí de fons. Evidentment, els entrevistats són escollits perquè tots ells la viuen al viu. No solament això, sinó que afirmen que és per a ells un estat de vida, que és connatural a tota persona humana, malgrat que hi ha persones que no n’han sentit necessitat fins al moment present... Per a ells és una dimensió humana de qualitat de vida, de sentiment habitual que té la seva pròpia dinàmica, els seus propis ritus, les seves pràctiques. Tots apel·len a una experiència de viure molt a pell de sentir amb el màxim d’atenció en el concret de cada dia i de cada moment. En tenen consciència, tot i que se’ls fa difícil de posar-hi nom. És experiència d’una consciència de profunditat, de plenesa, de goig. Són molt autodisciplinats. Bases: quietud, silenci, meditació, calma. Hi ha moments reservats a ser profunds, a sentir-se en comunió amb tot i amb totes les coses, molt lligat a la seva professionalitat. Són empàtics, acollidors, no classifiquen els altres, els admeten tal com són. Saben “estar i ser en el que fan”. Són el que fan i fan el que són. Amb una senzillesa envejable. Tots han fet una recerca de sentit que els ha portat a fer tota mena d’experiències algunes vinculades amb pràctiques orientals. Cadascú, decantades experiències, sap què vol i hi és fidel. Deixant oberts, això sí, els horitzons per a ulteriors vivències. Molts d’ells han cercat altres persones de similars “recorreguts” i es troben, àdhuc formen grups o comunitats d’iguals. Són gent que ha cercat referents, que llegeixen llibres de referència. Hi ha posat la coordinadora una bibliografia de persones que els han obert els ulls com a mostra de referències de qualitat per poder-hi espigolar les pròpies. S’hi inclou al final.

                                               Cal dir que no neguen ni van en contra dels que recolzen la seva espiritualitat en l’evangeli. Ells han fet el seu propi camí, però potser els ha mancat un aprofundiment en l’evangeli i sobretot en Jesucrist, com a referent primordial de la seva vida. És una vertadera llàstima que hàgim d’anar a pouar en experiències de fora, sempre ben respectables, tot sigui dit!. Tots o molts d’ells no han trobat qui els orientés dins de l’evangeli. No hi han arribat a trobar la seva autoimatge. Molts són gent de les generacions dels anys setanta i vuitanta quan la llibertat no l’havien viscut en la figura de Jesucrist. Encara marcats per una moral d’obligacions, de dogmes, de pràctiques, més aviat imposades, “de obligado cumplimiento”. Quan han descobert la crida “a ser, a estar i a fer” segons les pròpies conviccions, moltes no repensades a nivell de persona adulta, han abandonat sense haver fet una desconstrucció des de dins. Llàstima, perquè han deixat allò que encara no havien descobert des de dins. En l’Església ens ha mancat una iniciació a la vida cristiana feta a tall d’adults. Ens ha mancat formació permanent i creixent. No ho hem fet quan més necessitat hi havia. Ara no que sigui tard, però ja la gent que de veres viu i vol viure amb profunditat, ja s’ha fet el seu camí.

                                               L’evangeli l’hem de redescobrir cada dia. Ells parlen de despertars, desvelacions, revelacions. Nosaltres en tenim les nostres. Llàstima una i mil vegades. Jo ho sento així. L’any anterior vàrem descobrir el llibre de Pablo  d’Ors Biografia del silenci. Ara cercarem de cara a l’any vinent els que ho viuen des de la perspectiva de Jesús i de l’evangeli. Potser tornarem al molt recomanable: “Amb Déu o sense”. Carteig molt saborós entre Torralba i Villatoro. Animeu-vos, sorpresa assegurada i de les bones!

Diumenge XVIII de durant l’any, 5 d’agost del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 29/07/2018 del P. Josep Mª Balcells

PARTIR,  REPARTIR I  COMPARTIR

                                               La idea del convit i del que conté aquesta expressió és la metàfora més suggestiva de la relació de Déu amb la humanitat. Tota ella travessa les pàgines de la Bíblia. Singularment en l’èxode quan Déu els alimenta amb el manà (man-hu: què és això?);  i en altres indrets, un d’ells el trobem en la primera lectura d’avui, on Eliseu, el gran profeta, successor  d’Elies alimenta tota una comunitat ben nombrosa. Entrant ja en el Nou Testament la significació de compartir la menja es torna el millor símbol de la invitació a ésser saciats per Déu i n’expressa  allò que hi ha de més íntima comunió amb Ell.

                                               Durant cinc diumenges seguits la litúrgia ens proposa d’endinsar-nos en el que se n’ha dit El Discurs del pa de la vida. Hi dona entrada precisament l’evangeli de la multiplicació que en la versió de Joan pren un caire de centralitat de tot el seu evangeli per la implicació de diversos temes referits a la mateixa identitat de Jesús. Joan s’hi allarga per les significacions eucarístiques que comporta i més encara perquè notòriament abans de la Passió no narrarà, com sí ho  fan els altres evangelistes, la institució de l’Eucaristia; a més, perquè aquest capítol marca un punt de crisi dels deixebles, moment d’abandonament d’alguns deixebles que no pogueren capir la significació profunda de l’Eucaristia. Pere salvà la situació amb la proclamació d’aquell “Senyor, a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna! I nosaltres creiem i sabem que sou el Sant de Déu”. L’evangelista Joan lliga sempre els miracles -i el de la multiplicació ho és sobirà- amb l’explicitació de la fe dels seus deixebles. Jo em pregunto per què Joan no narra explícitament la institució de l’Eucaristia? No oblidem que Joan escriu el seu evangeli a les darreries del primer segle, quan ja era pràctica habitual la reunió de la naixent Església, recordant l’eucaristia. Tenim una constatació en la Primera epístola als cristians de Corint, on Pau els recorda la “tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres”; i explicita la narració literalment de la institució de l’Eucaristia. Estem ben bé als inicis de l’Església. Per tant a l’entorn dels anys ’40. L’Església ha celebrat de sempre l’Eucaristia i n’ha tret la seva més primera significació. Recordeu el passatge dels deixebles d’Emaús, quan reconeixen la identitat del company que se’ls hi ha ajuntat pel camí: en el moment de posar-se “a taula i prenent el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava”.

                                               Al llarg de tots els evangelis s’hi fa present la idea de comunió amb Déu gairebé física. Trobem moltes paràboles sobre el banquet de noces, la instància a entrar, àdhuc els que no són del grup, les displicències a la crida del Senyor, la vigilància a estar despertes les donzelles que han de fer comitè i de donar la benvinguda a l’esposa, les invitacions no rebutjades, àdhuc sol·licitades a compartir taula. Jesús serà titllat de golut per haver acceptat menjar a taula amb adinerats. Tot se celebra, aleshores i actualment, invitant a taula. L’hospitalitat tant preuada en temps de Jesús suposava donar-los allotjament i portar-los a taula. Aquí hi ha el transfons social en el què l’Eucaristia s’inserirà, i encara més: els actes cultuals suposava compartir les viandes ofertes a Déu. Pau els parla de la comunió que s’estableix entre el menjar i beure: “la copa de benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, no és comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa. Mireu el poble d’Israel: no és cert que els qui mengen  la carn de les víctimes estan en comunió amb l’altar?” Per això fustigarà que quan es reuneixen, al moment de l’àpat hi ha distincions entre els més adinerats i els seus menjars; s’hi donen diferències. “Ja no celebreu el sopar del Senyor. En això no us puc felicitar”. Es trenca la comunió amb el Senyor.

                                               Hi ha un llibret molt suggeridor de Leonardo Boff que es titula “Els sagraments de vida i la vida dels sagraments” on es ponderen fets de vida que tenen un simbolisme preciós. Per entendre els simbolismes cal tenir una sensibilitat oberta, perquè ens permeti veure un més enllà de la literalitat del que signifiquen en si. Cal una formació sostinguda per trobar ressons amables i d’arborada significació. Sense aquesta pràctica de posar emoció i sensibilitat al dia a dia, difícilment entendrem i menys viurem tota la gamma de simbolismes que amaga la vida viscuda en profunditat. Una emoció pervinguda de la relació interpersonal que ens acarona i que dóna relleu al viure, tal volta menut de cada dia. Una carta enviada oportunament, una mà que traspassa calidesa, un regal ple de poesia, on el valor és solament emotiu, un somriure sostingut fit a fit, “el càntir on bevíem tota la família, l’última burilla d’una persona estimada, un cap de ciri” que ens ha donat llum en comú. La vida té estrats i com més pregons més compartits... Vaig llegir fa temps i el bo és que no me n’he oblidat mai més que “la taula és el sagrament de la família”. Just. Sobretot una, la de casa, la pròpia.

                                               L’escena d’avui és d’una densitat humana que desborda per tots cantons. Cadascú que faci un exercici d’imaginació posant-hi una atenció el més complerta millor. Una extensió d’un prat ampli amb arbres que donen sopluig i ombra. Una escena entre el Mestre i dos dels deixebles. Una gernació que havia seguit el Mestre. Què us en sembla: cinc mil, quatre mil? Estimacions fetes per ponderar quants s’hi devien reunir. No els podeu deixar que marxin després d’una bona caminada com suggereix el text. Que seguin per grupets. Consternació, què passarà? No és la forma de procedir del Mestre. Partiu el poc que hi ha; repartiu: oh com s’esfornen de les mans els bocins de pa i de peix! I compartiu-ho entre la sorpresa i la gatzara de consternació! És un miracle inusual on tots hi prenen part. Mengeu-ne a desdir. Quin gust mai trobat abans: ben poca cosa, amb tot: sagrament de vida.

                                               Em faig una pregunta. Perquè aquest miracle que trenca les ratlles vermelles del que és habitual? No s’ha passat de mida el Mestre que és sempre mesurat en la seva taumatúrgia? Aquí s’hi amaguen significats que van més enllà dels corrents, dels de sempre! Només m’ho explico com a prefaci d’una litúrgia eucarística, on si entrecreuen aspectes humans, rodonament humans. Tots han estat invitats a un convit inesperat. Tots a l’empara de l’hospitalitat del Mestre, de la seva capacitat de sentir compassió, en el sentit més densament humà: veniu i descanseu. És bonic i rellevant que ens trobem dins de la màgia del d’un fet gairebé in-transcendent de, però de més llarga transcendència! “Allò petit és xamós”. Ser gran en les coses petites, quina grandesa no amaga! Meravella sobretot pels apòstols que veuen com son “forns admirables” de multiplicacions. Mai tan diligents a repartir allò no seu; cors a vessar de gràcies i de gràcia. No se’n saben avenir i segueixen repartint i uns somriures que esclaten en rialles. S’ha produït la comunió més gran de que es té notícia. Més endavant Jesús els obrirà les ments i els cors al miracle més del fons del que ha succeït. S’hi perfila un partir, un repartir i un compartir definitius: La Presència. La corporeïtat d’un Mestre que s’ha tornat Pa i Sang transfigurats, on es pot combregar amb Mestre i Lliçò. Déu i Home. Ens queda curt dir res per ponderar què és l’Eucaristia. Només ho sabrem valorar a l’altra riba. Aquí ens falten paraules i sentiments: Jo crec, jo espero, jo estimo i que Déu hi posi més que nosaltres.

Diumenge XVII de durant l’any, 29 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 22/07/2018 del P. Josep Mª Balcells

ELS  RETORNS  DELS  MISSIONERS NOVELLS

                                               Entre l’”Aneu i prediqueu” fins al “Veniu ara tot sols”, passant per l’entusiasme de Crist en acollir-los: “Us enalteixo Pare, perquè heu revelat (el Regne) als senzills, allò que heu amagat als (que es tenen per) savis i entesos. I més encara: la recomanació de “donar gratis allò que heu rebut gratis”, no com a obra de les nostres mans. I un encara-més més: “Tot ho heu posat a les meves mans. Fora del Pare ningú no coneix vertaderament el Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tenim aquí completat el cicle de l’evangelització. Déu pren la iniciativa, la delega al Fill i els dotze fan les primeres experiències sota el guiatge del Mestre. Després els aplega i fan una posada en comú per veure com els ha anat. No hi ha projecte sense la corresponent avaluació de metodologia i de resultats, amb un debat de preguntes sobre el què i el com...

                                               Marc que és l’evangelista de la contenció ja de bon començament nota que els novells evangelitzadors “li parlaven de tot el que havien fet i ensenyat”. S’intueix aquí una transposició d’aquests dos verbs. Nota Marc que primer narraven el que havien fet i després el que havien ensenyat. Meravellats del poder de fer miracles! Devien gaudir de fer-los a imitació del Mestre. Jesús els devia esmenar la plana, dient que els miracles havien de ser la conseqüència del que ensenyaven i de la fe que suscitaven. Això de fer miracles era ben “gormand”, però calia fer les coses segons els criteris del Regne.

                                               En relació amb aquesta “suposició” tenim altres passatges que ens permeten fer el punt sobre la qüestió. Una vegada els deixebles varen veure com feien també miracles altres i anaren de seguida a Jesús per a que els ho prohibís de fer-ho. Jesús els digué: “Si no estan contra mi, estan amb mi”. També hi afegirem aquesta escena. Algunes persones presentaren malats als deixebles, perquè els curessin i no se’n sortien. Aleshores van a Jesús i pregunten per què no han pogut obrar el miracle sol·licitat i Jesús els donar per resposta que alguns malalts per curar-los necessiten una preparació d’oració i dejunis no comuns, com volen dir-los que Jesús no posava els miracles per davant de la seva proclamació del Regne...

                                               Tornem al principi. Marc diu que comentaven com havien ensenyat. Seria interessant saber com ho feien. Com es feien ressò del que havien sentit del Mestre. Saber si també recorrien a paràboles. Entrar en com Jesús els puntualitzava com ho havien de fer. Quin era el secret de les bones pràctiques de l’evangelització. Perdoneu, se m’acut per associació d’idees allò del títol d’un llibre que era lectura obligada allà pels anys cinquanta, quan nosaltres érem cadells d’apòstols. El llibre era “El alma de todo apostolado”. Res de fer miracles i poca o bromosa sensibilitat respecte de l’evangeli... Encara restaven anys i maduracions en molts sentits. Érem aprenents, molt de primeres lletres. Corria més la fantasia que l’evangeli. Uns perduts pietistes i poca cosa més...

                                               Jesús es retirava sovint i els explicava a part el sentit del que deia. Això consta en molts indrets dels evangelis. Els moments de conversa de que gaudien els era tota una escola d’evangelització. Més que docència hi prevalia el fet d’obrir-los el cor. Intentaven viure com ho feia el Mestre. Eren lliçons de vida. El tracte, el seu mirar profund, les seves elevacions, la seva pregària en comú amb ells. El mestratge era vivencial. Joan, més avantatjat que altres, va captar més experiències i en dóna ressenya en el seu evangeli. Per això el quart evangeli és molt més una escola d’evangelització, que no pas narracions de fets de la vida de Jesús. Ell ho posa en relleu: que les escenes seleccionades ho són en funció de promoure la fe dels seus deixebles que així esdevenen copartíceps del que es narra, no sols com espectadors. És evangeli viu i aprenentatges no de doctrines sinó deixebles involucrats, pàgines viscudes.

                                               Arribats aquí, val la pena de ressaltar que evangelitzar és fatigós. Que cansa. Calia que reposessin i el desig del Mestre era aquest precisament: portar-los a descansar. Experimentar allò mateix que els digué un dia. Ho hem llegit aquest mateix dijous passat: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu... S’han d’interposar moments de descans, de reflexió, de contrastació per recobrar més que forces -que també- sobretot l’esperit, les ganes, el zel per a exposar un evangeli que ens surti del cor, com una roentor, com una ànsia de donar el que se suposa que tenim i gaudim. Cal no oblidar-ho tots els qui tenim missió evangelitzadora. Veritat, papa Francesc, que som tots, els que tenim aquesta comanda? Només es traspassa evangeli si un el viu. Som antecedentment i sempre objectes i subjectes d’evangelització. Si no omplim, si no vivim, ens quedarem buits; i cansament és buidar, és humanament cansat. Predicar, celebrar l’eucaristia pressuposa posar-hi els cinc sentits; quedes baldat després de fer una cosa o l’altra. Cal sentir com a propi allò que diem que fem. Humanament suposa suar, esprémer cor i anima. Hem de ser divinament humans en tot l’exercici “diví”. Un evangelitzador “cansat”cansarà els oients o concelebrants, que som tots.

                                               Recordo haver llegit allò que li va succeir al Pare Arrupe, general que fou dels jesuïtes, estant al Japó. El van invitar a donar unes conferències. En cada una d’elles tenia sempre un japonès ja grandet, davant per davant, que el seguia amb una atenció remarcable. En acabar les xerrades s’adreçà al bon vellet, preguntant-li que què n’havia tret del que els havia predicat, a jutjar per la seva exquisida atenció. Pare, no he entès gairebé res del que deia; ara bé, la passió que hi posava, la transfiguració del seu rostre , això és el que m’ha impressionat i que entengués com n’havia de ser important per vostè! Això m’ha convençut fins al cor de l’ànima!

                                               Llàstima que no quedessin gravades aquelles “causeriée” de Jesús amb els seus. Aquest evangeli “ad intra” que no tenim o bé que suposem amb fugaces impressions que només ens queden... Aquí hi hauria la seducció del Mestre. Nivells doctrinals, de continguts, nivells comunicatius, d’intel·ligència emocional. Aquí hi hauria la riquesa evangèlica. Això els feu evangelitzadors i apòstols de veritat. A part l’experiència de cadascú, bé que aniria llegir llibres com “El regal de la comunicació” de Sebastià Serrano. El comunicador si ho és en transmetre el missatge, serà dues vegades bo. El missatger condiciona per bé o per mal el missatge. No ho oblidem.

                                               És bo de rastrejar en els evangelis la figura de Crist, Mestre, com a òptim comunicador. Ell és el Verb, la Paraula en tots els aspectes possibles, tant verbal com no verbal. Tractem amorosament, empàticament la Paraula donada o rebuda: ens hi va la transmissió total.

                                               En les sagristies d’abans hi havia un rètol que invitava, en entrar, al recolliment, al silenci; en rentar-te les mans també hi podies llegir admonicions semblants. Això per a qui havia de celebrar l’Eucaristia. El mateix hauríem de dir dels que celebren conjuntament amb el sacerdot. Hi hauria d’haver una preparació per a la pregària, una “atenció cultual”. El que no ho posi cadascú, no podrà ser suplert per ningú més. Les meves desatencions faran baixar el nivell sintònic al grup. Ai, quanta dispersió “arrosseguem” entre uns i altres! Posem el cor i l’ànima en tot el que es diu i es fa! La Missa no és avorrida, els avorrits som nosaltres. Com a espectacle, res. Com a sintonia possible i desitjable, un deu. Si no sabem rescatar les nostres eucaristies aviat desertaran molts més, potser nosaltres mateixos. Posem-hi ganes, descobrim com podem mantenir l’atenció plena. Us sona això de l’atenció plena?

Diumenge XVI de durant l’any, 22 de juliol del 2018  Sabadell