EL COR
DEL COR...
És
l’equivalent al pinyol de la fruita dolça. Allí és on hi ha la vida. Bé que ens
mengem la polpa deliciosa, perquè a la vida hi ha la dolçor i la mel d’allò que,
per més bonic, és efímer. Bon profit i que vagi de gust! Però, tot amb tot,
deixeu-me entrar en el pinyol de la vida, allò que sustenta el color i
la dolcesa. Res, allò que deixem, allò que aparentment és deixalla... Deixeu-me
fer algunes consideracions sobre el pinyol nu i dur, ara pres com suggestiu
símbol i metàfora de la vida interior.
Avui,
totes les lectures de la Missa, precioses com tots els diumenges! Tot polpa
endins. Potser la paraula que avui més si escau, més que potser altres vegades,
és que des de tots cantons hi trobem una invitació
a anar a l’estrat sempre misteriós de la realitat
que ens sembla que –vista- ja la coneixem, diria com d’una fruita apetitosa que
la tastem i gaudim sense més ni més. Acabo de llegir aquests dies de calma i
serenor que al de sota de la realitat plana hi ha tot uns substrats de
realitats més fondes, com si fossin capes de realitats superposades, que l’una
a l’altra donen entrada a la de més avall. M’ho va dir “Simone Weil: el silenci
de Déu”. Enamorat perdut, quina vigoria de pensament, quina capacitat d’anar
sempre més enllà! Us poso l’autor, per si algú pica: Josep Otón. Per a paladars
que com deia sant Agustí: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs”. Què
frívols que arribem a ser; de tot pensem que ho sabem gairebé tot. Niciesa de
principiants... Torno a la cita implícita. La realitat, i què és la realitat? A
la linealitat (l’home unidireccional potser?) de la ullada desatenta, a penes
sabem veure-li la superfície, que és un nou i més aprofundit, més que de veure,
de mirar. I la mirada, si intentem anar-hi encara més a fons, se’ns obre a allò
que en diem el context (con-text), la meravella de la tridimensionalitat que
lluu veritats noves. De la superfície passem al volum. Tot pren cos. Hi ha
aire, contorns, ombres, la vida és més viva, vista així. Em sembla haver dit alguna
i més vegades que “mai arribem al fons de res”. És convicció plena. I encara
més: què sabem de la imaginació, de la creativitat, dels simbolismes, de les
paràboles, dels somnis, de les utopies (u-topies!)que deixen de ser-ho quan a
les coses, persones i esdeveniments els hi sabem trobar el “lloc” i la
“situació” propis. Topos=lloc.
Anant
encara més endins del “pinyol”, arribem al teixit inconsútil on tot és part
(partícula, à-tom) d’un nou tot. La indescriptible unitat del cosmos, que vol
dir bellesa d’unitat! A l’evangeli no hi és gens aliè. Encara estem a
les beceroles del què significa el misteri del Cos Místic. Saber i
experimentar. Oidà! A aquesta profunditat arribem al vestíbul del misteri. Tot ho és, de misteri:
inefabilitat, invitació, perdre’ns-hi. I quan truques amb suau insistència hi
trobes uns braços invitant a una abraçada, que et meravella, que et
desassossega i trobes l’Amor i esbalaït et dius per dins, com vaig llegir fa
poc a l’Empar Moliner, que s’esplaiava: “què costa ser ateu! Uau! Déu és dins i
jo no ho sabia... Tornem a Agustí en el paràgraf més intens que mai més no va
saber reescriure: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè Vós fóreu la
meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada
interior, fos com fos, sobre el
mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la
vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblant, encara que fos
més viva, que brillés més i més clarament, i ho omplís tot amb la seva
grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de
totes aquestes, No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el
cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi, perquè m’havia creat; jo era a
sota perquè havia estat creat per ella. Qui
coneix la veritat coneix aquesta llum.
“Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós
sou el meu Déu, per Vós sospiro dia i nit, i, quan us Vaig conèixer per primera
vegada, vós em prenguéreu perquè jo no veiés que existia el que jo havia de
veure i encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat
de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig
estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la
regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I
no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.
I
jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós;
només la vaig trobar tot abraçant el missatger entre Déu i els homes, l’home
Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i
diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la
vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar),
perquè el qui és la Paraula es va fer
home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat
nostra.
Vaig
trigar a estimar-vos! Oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a
estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre meu i jo fora; i us buscava per fora
i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós
estàveu amb mi, però jo no estava en Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles que,
si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva
sordesa, vau brillar, i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa;
exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i
tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra Pau”. La citació és llarga, però s’ho mereix.
Posem-nos-hi al bany maria...
Hem
arribat a un punt en què realitat i veritat conflueixen en una mateixa unitat.
Ho dèiem amb el símbol del pinyol.
Ara
a poc a poc entrem en la col·lecta. No en podrem sortir i serà ventura, (“oh
dichosa ventura,/ a oscuras y en celada/ estando ya mi casa sosegada”), perquè
ens hi té el cor del cor robat: “Déu omnipotent, tot el que és bo ve de Vós;
sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb
l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament”.
Deuteronomi: Com regalimen aquestes paraules de la font
més pura. Moisès no fa més que transmetre-les al dictat de Déu. Anoto les
paraules-clau: escolta: (invitació
més que imperatiu); us ensenyo
(“sereu instruïts per Déu, Esperit Sant”); complir
(omplir fins dalt, a trabocar); guardar
(verb que usa Jesús com si fos un joiell); tot el que rebem de BO, tot do
perfecte prové (la mà estesa, la nostra, i omplerta a doll per les mans
de Déu). Ara, al començament de la
primera lectura, avui en acabar-la. Siguem
perspicaços. Ja tenim el desllorigador de la realitat fonda de les persones,
les coses, els esdeveniments. Ara i avui (aquí): amb empatia, lucidesa,
tendresa.
Segona
lectura: “Ell ha decidit lliurement que la proclamació
de la veritat (llegeixi’s Fe), perquè fóssim (ser, esdevenir) com el primer
fruit (recordeu el cor del cor, el pinyol...) de tot el que ha creat: (ens ha
fet passar davant de tot i de tots. Amor creador preferencial. I ho diu de tu i
de tu... Acolliu ( no és impositiu, és
amable invitació, “amb docilitat (deixant obrar a Déu que serà ell qui
arrodonirà la seva obra d’autor). Torno endarrere: “Si... (sempre amb el
condicional per obrir camí)... ho feu així tothom us tindrà per assenyats (seny i rauxa, catalans!) i
per molt intel·ligents. Sense ni adonar-nos-en hem entrat en el Regne de Déu
(que ja hi és en vosaltres). Poseu-ho en
pràctica, feu-ne cabal experiència. Substrats endins fins a arribar al
misteri del que som, tenim i valem. Amor donat, i... retornat i regraciat.
Aquest
salm responsorial és com una cataracta de verbs que saltironegen de graó
en graó: obra, practica, diu, no escampa, no fa mal, ni carrega, compten poc,
honra i aprecia, no fia, no es ven. Qui obra així mai no caurà, podrà estar-se
a casa vostra”. O dit sintéticament: “La religió pura i sense taca als ulls de
Déu (arriba joiosament al pinyol de l’evangeli: ajudeu (tot és bo i lloable, per petit que sigui l’ajut); orfes i
viudes: els marginats de sempre, desemparats. En les seves necessitats: ahir
visionant els sis milions de palestins que foren expulsats de les seves terres
des de fa acumulativament setanta anys: tres generacions d’exili: inhumanitat;
ai, ara cosa semblant amb les migracions i els racismes de casa vostra casa
nostra! Necessitats, peremptorietats, i un tal X, traient-los l’ajut que se’ls
donava des de fa tants anys com exili. Infame restitució! Sortirà a la TV ens esgarrifarem
i... passarem full. Avui els problemes ja no són de caritat, sinó de justícia.
I remata Pau: i guardeu-vos nets de la malícia del món. Estem enverinats. Quina
expressió: guardeu-vos, per salut física, mental, social i espiritual. La
desigualtat a la base sense base de la piràmide social...
No
faig cap comentari de l’evangeli. Torna a sortir el cor del cor. Evangèlics no
de llavis sinó de cor. No rituals, sense esperit, per complir. Hem buidat de
contingut tantes paraules, expressions que haurien de ser la nostra força i
estem rasos, sense polpa ni pinyol. Nova invitació a la vida interior, a la
pregària del cor, a estar a major consciència a tot el que fem, atenció als
detalls, a l’acabat, que en diuen. Sense espiritualitat no som res, per de-gradació,
anem baixant de graó en graó... I acabo tornant a Agustí: Sóc menjar
d’adults; creix i em menjaràs.
Diumenge
XXII de durant l’any, 2 de setembre del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada