Homilia del diumenge 25/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

ENRIQUINT  AMB   NOVES  FINALITATS

                                               Voldríem viure aquesta quaresma –oi?- com una aventura vivencial, endinsant-nos en el que podria ser l’experiència quaresmal com un temps fort i renovador, tal com la litúrgia ens invita a fer-ho. Cada any amb un pas aprofundit de més i/o millor. No una quaresma més, sinó una quaresma renovada, innovada. Som-hi.

                                               Ja vàrem començar -i bé!- amb l’enunciat clau inicial per enfondir-nos en allò insubstituïble i que garanteix tota acció espiritual digna d’aquest nom: “Senyor, feu que les pràctiques quaresmals ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i (en conseqüència) per a viure’l d’acord amb les seves exigències” Finalitat suprema que queda ben complementada amb la col·lecta d’aquest diumenge: “Vós que es maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i que ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula, feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Tot això –en paraules de la màxima densitat- queda corroborat amb la tornada del salm responsorial: “Continuaré caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor”. Contemplació i presència disteses en la irradiant Transfiguració, que a més prefigura el que serà la Resurrecció gloriosa de Pasqua, fi participatiu en què es desclourà el treball d’interiorització d’aquests dies quaresmals. A Crist l’hauríem de poder visualitzar interiorment en la seva transfiguració activa, és a dir transfiguradora! Quin encadenament de situacions-actuacions volgudament experimentables, avaluades justament per les expressions de la segona lectura d’avui: “Si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? El qui va entregar el seu propi Fill per a tots nosaltres i no el va plànyer, ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill?” No podríem desitjar paraules més amorosides que ens entrin més diàfanament i dreturerament, en el nostre interior... Què és la felicitat, si no això?

                                               Pau parla de “vosaltres, que sou espirituals” i als quals se’ls ofereixen menges substantives, diríem -en la parla casolana- “gra fort”, que pugui sostenir vigorosament una espiritualitat digna de tal nom. “Només és l’Esperit el que dóna la vida”. Tornem a la col·lecta del primer diumenge que l’hauríem de fixar en el nostre cor com a divisa quaresmal. Al parlar del “coneixement” dels misteris de Crist,  hauríem d’anar-lo con-figurant –com molt nostre i molt endins!- això suposa un treball considerable d’atenció d’anar excavant filons de mines gratament noves, vertaderes descobertes. La idea és de Joan de la Creu. És precisament l’Esperit qui ens ajudarà a obrir-nos. Caldrà un temps llarg per anar veient facetes noves, característiques que no les havíem vist mai abans i que orejaran cor, entranyes i esperit. Només quan ja el misteri de Crist vagi des-velant-se, “revelant-se”-nos -perquè és revelació vertadera la captació d’aspectes nous, sorprenents de la polièdrica figura de Jesús-, només aleshores, dic, podrem parlar veritablement de poder viure les “exigències” que se’n deriven; això si el procés s’ha recorregut pas a pas fins a una identificació més íntima amb el Crist. No podem jugar a pressuposar riqueses que no tenim. Mentre no passem d’obligatorietats a invitacions, a respostes amoroses, no serà punt ferm aquest “coneixement de Jesús” –ai Déu, de la incommensurabilitat de la grandesa de Jesús, conegut, és a dir, fet carn de la nostra pròpia carn, viscut, assumit, combregat en sentit ple!-. Per tal de fer-ho en terreny propici us recomano i en recomano d’aprofundir la carta als efesis. Llegint-lo anirem trobant gustos mai percebuts, gaudits. Probem-ho!

                                               Les apreciacions d’haver entrat més fermament en els misteris de Jesús, només es convaliden quan per fe i gràcia tenim la certesa de ser acompanyats per l’Esperit, que segons Jesús té com a finalitat primordial la de portar-nos a la veritat més plena de qui és Crist per a mi i per a tothom. Joan Pau II en la seva primera encíclica, volgudament programàtica titulada “El Redemptor de l’home” (1979) afirma: “L’home no pot viure sense estimar. Ell roman per a si mateix com un ésser incomprensible, la seva vida està privada de sentit, si no se li revela l’amor, si no fa un trobament amb l’amor, si no l’experimenta i no el fa propi, sinó el participa vivament. Per això, precisament, Crist Redemptor revela plenament què és l’home al mateix home. Tal és la dimensió humana del misteri de la Redempció. En aquesta dimensió l’home torna a trobar la grandesa, la dignitat i el valor propis de la seva humanitat. En el misteri de la Redempció l’home és “confirmat” i, en certa manera, és novament creat. És creat de nou!”. “Ja no és jueu ni grec, ja no és esclau o lliure, no és ni home o dona, perquè tots vosaltres sou u en Crist Jesús. L’home que vulgui comprendre’s fins al fons d’ell mateix –no sols segons criteris i mesures del propi ésser immediats, parcials, a voltes superficials àdhuc aparents- ha d’apropar-se a Crist, per dir-ho d’alguna manera,  a d’entrar en Ell amb tot el seu ésser, a d’apropiar-se’l i assimilar tota la realitat de l’Encarnació i e la Redempció per trobar-se a si mateix”. “Si es dóna en ell aquest procés fontal, llavors ell donarà fruits no només d’adoració a Déu, sinó també de pregona meravella d’un mateix. Quin valor ha de tenir l’home a ulls de Déu, “si ha merescut de tenir tan gran Redemptor”, “si Déu ha donat el seu propi Fill, a fi que no mori, sinó que tingui la vida eterna”. “Estupor i al mateix temps persuasió i certesa que en la seva arrel més profunda és la certesa de la fe, però que de mode escondit i misteriós vivifica tot aspecte de l’humanisme autèntic i està estretament vinculat amb Crist”. Els misteris del Crist donen raó i sentit als misteris de l’home”.  És ben bé amb raó que el Vaticà II va dir que el misteri del què significa l’home, tot home, només s’esclareix en el misteri de l’Encarnació de Crist que és el misteri dels misteris. Sempre hem d’anar amb una gran simplicitat de cor, perquè només ens podem entreveure en el mirall de Crist. I ja sabem que dóna al més una imatge borrosa, poc nítida -suficient al menys, però- per saber que Déu en Crist és més del que podem intuir. “A Déu no l’ha vist mai ningú” i per fer-nos-en una simplicíssima idea tenim el Verb fet home, imatge visible del Déu invisible. No podem objectivitzar-lo, per més que l’evangelista Joan ens diu d’Ell que l’hem vist, l’hem tocat amb les nostres mans, l’hem sentit i l’hem contemplat i en donem testimoni. “Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. Us ho manifestem perquè tingueu comunió amb nosaltres que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist”.

                                               Arribats a aquest punt exclamem amb sant Agustí: “Senyor meu, que us conegui i que em conegui”. Tant més grans serem nosaltres sota la visió de Déu, quan més haurem aprofundit en el “coneixement” experimental de Déu, visibiltzat en Jesús, l’home-Déu. Ara és el moment just de desitjar-nos l’acompliment ple de veure’ns en l’espai i àmbit del que es proclama en Efesis 3, 14-21.            

                                               Ens retrobarem la setmana següent, que no decaigui el nostre fervor. Recordeu que “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa”. I a fidelitat s’ha de correspondre amb fidelitat i amb amor amb amor... Les anells bescanviades, que dèiem... Ara si escau un ple amén.

Diumenge segon de quaresma, 25 de febrer del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 18/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

“HEUS  ACÍ  QUE  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU”

                                               Quaresma: Nou intent amb més intensitat –valgui una aparent repetició, volguda per cridar l’atenció dels no acaben de llegir amb tots els ets i uts que es mereixen els mots- nou impuls, doncs, per a fer ara “vida nova” en les coordenades de l’evangeli.

                                               Tots ens vestirem, ara per ara, de “catecúmens” (iniciats o reiniciats, segons sigui, allà cadascú) per acompanyar i/o ser acompanyats per Jesús com a mestre interior personalitzat en el camí del nostre viure, i del seu mestratge.

                                               Tot l’evangeli altra volta en eclosió floral (heu vist ja els ametllers florits?): de néixer poncella i l’anar alleugerint pètals i fer del botó, en transfiguració interna, un fruit en calmosa i esparançada maduració... Crec que la imatge de la floració és prou vera i bella com per poder-nos posar a fer un acompanyament singular de Jesús en tots els sentits de l’expressió, a fi de poder significar i obrar aquest canvi (convertiu-vos, metanoia) i acompanyament singular que insistentment se’ns demana justament en aquests dies quaresmals. (Tingueu present el missatge del papa Francesc estimulant-nos a “maduració” cristiana, i millor, evangèlica que porta per títol:”El mal s’escamparà taant, que l’amor de molts es refredarà”). Invitacions a posar-nos en camí o bé a intensificar aquest pelegrinatge que fem, potser però mancats de “nous al·licients” que portin novetat i el gust saborós que d’aquesta se’n deriva. Ser “renascuts”: nova imatge prou evangèlica d’encetar la vivència i la sensació d’un successiu naixement. Només anotar el passatge de la conversa sigilosa d’un Nicodem que cerca precisions sobre la seva persona i que descobreix de la mà del Mestre que un pot néixer de nou, si Déu li porta a experimentar-ho. Preguem Déu que ara sigui aquesta bona hora per a tu i per a mi. D’acord? Anem endavant...

                                               Totes les històries bíbliques de la relació de Déu en i amb nosaltres van precedides per una implicació de Déu en la nostra vida. D’això, en termes de poble, se’n diu Aliança. A nivell singular, de la relació interpersonal de cadascú amb Déu, se’n pot i ben dir expressivament aliances, bescanviades. Aquí aquest gloriós amor- fidel o, si voleu millor, aquesta fidelitat en l’amor es fa en un inter-amor que és creatiu i renovat en les petites mostres que s’intercanvien “dos amors”, que viuen una mina d’aprofundiments i manifestacions tan subtils, que bé se’ls podria aplicar allò de que la mà dreta es faci anònima per a la mà esquerra de l’altre. Amor, igual a avançament, anonimat, agraïment i la dolçor que en resulta. No, mai per mai, romanticisme; no és gust fat sinó plenificador; mai serà petit. Honor a qualsevol bri d’amor! Cosa seriosa, a tot ser-ho, tota mostra d’amor, per mínim que pugui semblar, vàlga’m Déu!

                                               Tornem a la imatge de l’ametller en plena florida. L’amor és faneròguem; necessita manifestar-se, obrir-se. Cada flor de l’ametller,  tot i néixer en florida conjunta, és singular en la seva singularitat. Som persones i com més ens en “sentim” personalitzadament , més flor única som. Cal destacar la bellesa de la unitat solemne de cada flor, entre les mil flors que s’obren als primers aires primaverals...

                                               Ai que me n’he anat massa lluny i hem d’aterrar en les significacions en cada persona, lloc i moment! Aquests –persona, lloc i moment- són indestriables i novedosos de per sí, oh sí...  Empalmem, doncs.

                                               Déu, sempre, sempre és qui obre camí com a pro-motor en l’entramat de l’amor, i és Ell qui en porta la iniciativa; i en cadascú un hi troba la petja antecedent de la presència i de l’acció divines. Què més encertat que ho visquem com una aliança personal des del moment en que en vàrem prendre “consciència”: des de la primera oficialització en ser-batejats o en saber-nos-en, de batejats. Déu està invariablement a favor nostre, de cadascun.  Déu i jo (o tu, tant se val!) portem els anells, les aliances bescanviades –això és gràcia pura!- i sabem que Ell és per a cadascú l’amor fidel per definició i per dilecció.  Déu no tira mai enrere. Com a company de ruta no deixarà mai de fer-nos costat; en cas necessari acompassarà el seu pas al meu, cansí i penat; i així tindré estímul i alè per a les meves fatigues posteriors...

                                               Seria bo de poder materialitzar la pròpia aliança com Ell ho fa i consta en múltiples “esdeveniments”: l’arc de sant Martí (Noé), taules de l’Aliança (Èxode), naixement (Glòria a Déu: estol d’àngels), bateig en el Jordà /aquest és el meu fill predilecte), transfiguració (escolteu-lo), eucaristia (feu això en memòria meva), passió i mort, resurrecció (nova i eterna aliança) I altres en la vida de Jesús. I en nosaltres: memorials en el baptisme, confirmació i en moments epifànics concrets que cadascú se sap i, de ben segur que tenim memoritzats com punts excels de trobada amb Déu. Arres que un té escrites i ben dibuixades amb amor rebut i donat en el propi llibre de la vida.

                                               No comencem pas amb una Quaresma de via estreta, que pugui denotar una poquedat d’esperit i de minsa espiritualitat. Ambicionem una Quaresma magn-ànima, que propiciï allò que litúrgicament se’n pugui dir la “pràctica o exercici quaresmal”.

                                               Hem de saber traduir al nostre ara el tercet bíblico-litúrgic: “dejuni, pregària, almoina”. Potser ens podria ajudar veure les possibles i plausibles assimilacions amb les virtuts teologals: fe, esperança i caritat i/o bé en les anomenades virtuts cardinals: temprança, prudència, fortalesa i justícia. Què bé que intentéssim quadrar-les unes amb altres! Segur que poden donar joc durador fins a la Pasqua, que és la meta-meta a aconseguir amb l’acompanyament mutu (Déu en nosaltres i nosaltres en Déu), com dèiem, acompanyament que exhali una novetat insospitada.

                                               La Bona Nova que Jesús predicava i segueix fent-ho, que entri en mi i accentuï la novetat de la meva vida de fe. “Ha arribat l’hora” (i és ara com a invitació persistent). “I el Regne de Déu és a prop” (és tota la jugada en ple, immediatesa, insistència). “Convertiu-vos” (atenció a la col·lecta que indica el sentit ple i pregon del que demana com a pregària de tots i de tota la Quaresma: “Déu, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències). “I creieu” (tot en l’àmbit de la FE-CONFIANÇA, tot el més possible; aquí hi trobarem el goig de una nova novetat). “En la Bona nova” (és a dir en Jesús, el company de ruta, viscut de fit a fit, intercanviant-nos una vegada més els anells de fidelitat) Bona, nova Quaresma d’enguany!

Diumenge Primer de Quaresma, 18 de febrer del 2018   Sabadell

Homilia del diumenge 11/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

LA MANIFESTACIÓ  DE  JESUCRIST,  EL  NOSTRE  SALVADOR.

                                               A punt de deixar, de moment, la testimoniança de l’evangelista Marc, que ens ha acompanyat durant aquestes darreres sis setmanes, i, abans no entrem en el cicle pasqual, precedit per la Quaresma, serà bo fer com una síntesi del que ens ha anat alliçonant Marc. En poques paraules, manllevades del seu relat,  podríem resumir-ho  en aquests versets del primer capítol: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. “Anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Convertiu-vos vol dir creieu. Poseu la vostra confiança, com més plena millor, en el que significa en plenitud l’evangeli.

                                               En definitiva, Marc ens vol presentar la figura de Jesús com a Messies, l’esperat i anunciat pels profetes i, a més, com a Fill de Déu, que portarà la Bona Nova de l’amor del “Déu que salva”. El mateix nom de Jesús ja porta aquesta significació. En Marc tenen molta importància els miracles, les curacions i les lluites de Jesús contra el Mal, a còpia del Bé curatiu que fa en favor dels possessos. Segons Marc Jesús actua com un Taumaturg que retorna la salut als malalts. Aquesta accentuació en les intervencions de sanació posa de manifest el perill de que les multituds busquin més aquesta actuació de curació que no pas el seu magisteri, és a dir, la revelació que fa del Regne del Pare que estima a tots ben entranyablement, que seria el nucli més important de la seva predicació. Més endavant caurien en la constatació de que el centre de l’evangeli és la pròpia persona de Jesús. Tot va encaminat a posar la fe no tant ni primordialment en la seva capacitat d’accions curatives, sinó en Ell mateix que és, com dirà: “el Camí, la veritat i la vida”.  Noteu els articles que són en aquest  cas ben determinatius. Ell, Jesús, i ningú més.

                                               De sobres és sabuda la dificultat de comprensió de la persona de Jesús, àdhuc pels mateixos apòstols. Recordeu les preguntes fetes per Jesús als “seus”: “Qui diuen que sóc jo?” i la més compromesa: “Qui dieu vosaltres que sóc Jo?” Una vegada més es dóna aquest fenomen de que ens assabentem de les qüestions fonamentals després de passades. La singularitat de Jesús que la perceben les primeres persones que van tenir els primers contactes amb Jesús, que fa referència directa a la seva doctrina nova, i ensenyada amb autoritat, de seguida per l’efecte vistós i procliu de les curacions, es concentrà en les més variades curacions, desplaçant el punt de vista global i sentit de la manifestació del Fill de Déu, com a nucli de la bona Notícia.

                                               He trobat en les meves converses, diguem-ne pastorals sobre Jesús, que el fet de ser i presentar-se com a Salvador els resulta una mica difícil de copsar-ho. Serà com a contrapartida -dic jo- a una accentuació sobre la predicació de Jesús en front dels pecats, que ha encerclat la visió del què significa el pecat; i això ha portat com un rebuig d’una percepció moralitzadora, en què té més importància el pecat que no pas la gràcia. Això és al meu entendre una visió torbadora que ha tenallat algunes consciències amb pors i destins de càstigs i d’inferns. Ja Pau va insistir en que on abundava el pecat sobreabundava la gràcia. Això ens porta a una consideració àmplia del que significa la Salvació o la Redempció obrada per Jesús.  De Jesús Taumaturg s’hauria de passar al Jesús Redemptor i d’aquest al Déu Pare que ens admet a la seva intimitat en el Fill de Déu.

                                               Són tres els graons en la percepció del paper de Jesucrist en relació amb nosaltres. Ara és el moment de recordar les intuïcions del Cardenal Martini en relació a nosaltres com a lectors empesos pels evangelistes: catecúmens, deixebles, il·luminats i finalment com a místics o experimentadors. Aquest és el trajecte de maduració que hem de transcorre, si volem seguir el camí que feu Jesús, anunciant la proximitat (aquesta en Ell, precisament) del Regne de Déu. Des d’aquest punt de vista complexiu es veu molt clar que quan Jesús ens invita a una conversió no tant és dels pecats, sinó com a transformació personal que no pot ser puntual, com d’una vegada per sempre, sinó com un trobament amb Jesús en el que té d’experiència vivencial, enriquida per un anar a fons, almenys intentant-ho en successives experiències. A això ens ha de portar l’experiència de l’assimilació de l’evangeli.

                                               Aquesta manera d’atansar-nos, no superficialment sinó dins del dins de Jesús, m’ha portat a citar un paràgraf  de l’obra “Jesús de Natzaret, en subtítol: Aproximació a la Cristologia d’Olegario G. de Cardedal que de la seva obra en resum ens diu: “Nosaltres oferim aquesta humil aportació, sistematitzant la nostra comprehensió de Crist a la llum de la categoria del trobament.  Pensem que aquesta doble categoria “presència-trobament”, propera a la perspectiva bíblica i a la sensibilitat de l’home contemporani, és vàlida per expressar el caràcter històric, personalista, presencial i comunitari de la fe i de l’existència cristiana, i perquè amb ella s’esclareix el sentit, la necessitat i el valor de les mediacions per al nostre trobar-nos en Jesús; encontre amb Ell a través del germà, en l’Església i en el món, referenciant-nos a Crist, amb el què no fem sinó repetir en sentit invers el camí pel qual Déu ha arribat a nosaltres. Som conscients, tanmateix, que la cristologia ha de ser pensada avui des de la soteriologia (tractat sobre la salvació) i aquesta des d’una anàlisi antropològica que il·lumini la pregunta fonamental: Què és la salvació per a l’home en la seva identitat personal, en la seva referència solidària amb la comunitat, i en la seva humanització des de l’acció històrica i des de l’obertura al misteri que anomenem Déu? Unes línies més endavant afegirà: “situant la cristologia en la perspectiva de l’antropologia i de la pneumatologia (tractat de l’Esperit Sant i de l’espiritualitat) ens situarem en temes tan greus com la hipotètica alternativa entre plenificació humana i divinització, entre la realització de l’existència com a consecució o la seva acceptació com a gràcia, la creativitat innovadora de la història o la revelació com a magnitud referida a Jesús i esdevinguda cada dia en l’esperit, en temes com la llibertat o l’alliberament; en definitiva, ens haurem de plantejar i donar adequada resposta a aquestes afirmacions: Els cristians no sabem qui som, ni què és l’Església en la què vivim, ni per a què està en el  món, si no recordem o redescobrim qui és Crist. Qui no recorda, no té capacitat d’espera i qui no espera, perd la memòria. Una i altra només es troben en l’amor”. “L’autor ens dirà al pròleg del llibre: “l’autor no ha intentat només ex-plicar l’objecte a què es refereix, sinó també im-plicar a qui es dirigeix. I tot això per a poder comprendre el què ha estat la vivència cristiana primordial: Déu s’ha fet trobadís a nosaltres en Crist, i en conseqüència, en Crist podem nosaltres trobar-lo a Ell; en Ell ens trobem a nosaltres mateixos i des d’Ell tenim la possibilitat i sentim la urgència de realitzar el trobament interhumà”. El concepte de salvació té un paper central dinàmic i dinamitzador en Crist i en l’Església; ens interrelaciona amb Crist d’una manera substantiva i amb Ell com a únic mitjancer ens obre definitivament a Déu; bé podem  dir: Pare, Fill Jesús i Esperit Sant qui mou, remou, promou i commou el nostre esperit.

                                               “El trobament en Crist no és una meta a la que s’arriba, sinó més bé un camí en el que un se situa. En el caminar és on es revela com a Camí que porta a la Vida, i com a Veritat que conforma la llibertat. Qui viu com Ell, sap qui és, perquè a qui fa el camí amb Ell se li dóna a conèixer. (Realitats viscudes a Emaús). No és estrany que la teologia es doni de la mà amb la litúrgia en el concepte definitiu de la Redempció. Recordem que Joan Pau II titulava la seva primera encíclica: Redemptor hominis. El Redemptor de l’home. Bona i dinamitzadora síntesi de l’Evangeli.

Diumenge VI de durant l’any, 11 de febrer del 2018   Sabadell                                              

Homilia del diumenge 4 de febrer de 2018

L’EVANGELITZACIÓ,  LA  PARAULA-CLAU

                                               Marc denomina els seus relats sobre Jesús, el Fill de Déu, com a evangeli, que literalment vol dir “bona notícia”, i inaugura amb aquest mot tots els relats que l’haurien de succeir, és a dir els dos altres sinòptics (Mateu i Lluc) i, a més, el que va venir més tard, vull dir, el de Joan. Hi haurà altres “evangelis” que no varen ser acceptats com a tals per l’Església. Són els anomenats “apòcrifs”. Els reconeguts com a normatius es denominen “canònics”, tal com la paraula dóna a entendre, dins d’un cànon, d’una llista dels acceptats.

                                                Seguim, doncs, avui amb la lectura directa de Marc (1, 19-39):     Ja després de l’empresonament de Joan Baptista, que es considerava  el pre-cursor, el que passa davant, gairebé com a continuació de la seva predicació, Jesús inicia la seva vida pública, la predicació que el portarà pels vilatges de Galilea, sobretot predicant a les sinagogues l’adveniment apressant del Regne de Déu, demanant una adhesió basada primer en el seu missatge validat per curacions diverses i després entenent que havia de ser l’acceptació de la seva mateixa persona com a enviat per Déu, la qual cosa suposava un canvi en la concepció de Déu i en una comprensió aprofundida de les creences del poble d’Israel

                                               De seguida, la notorietat  de la seva actuació corroborada per accions curatives, miraculoses, anirà desvelant el secret del designi o projecte de Déu que es revelava com a proper i accessible. Els profetes l’anomenaven Emmanuel és a dir: Déu-amb-nosaltres. Eren invitats a sentir que Déu els estimava i els cridava a entendre i a viure el Déu dels seus pares, entroncant la història del seu poble amb una nova visió de Déu i d’ells mateixos. Continuïtat i novetat alhora.

                                               A seguit del que succeí aquell dissabte a la sinagoga de Cafarnaum, on la gent s’admirava de la que conceptuaven com a doctrina nova i que en  dir-la ho feia amb una autoritat tota seva i nova, la gent s’hi va entusiasmar, per això acabat el repòs d’aquell mateix dissabte, es congrià a tarda vençuda tota una multitud cercant curacions vàries. Jesús els atén. Molt de matí, però, es lleva Jesús buscant un lloc retirat per poder resar, i entrar en contemplació amb el seu Pare. No trobant-lo a casa, el cerquen els deixebles per fer-li avinent que una altra gernació l’esperen per ser curats... Jesús els sorprén dient-los d’anar a altres poblacions i no quedar-se centrat únicament a Cafarnaum. Aquesta és la missió que el Pare li tenia encomanada.

                                               El Cardenal Martini de l’evangeli de Marc en diu l’evangeli dels catecúmens, és a dir d’aquells que han descobert que la trobada amb Jesús propicia un camí de transformació, bé sigui del paganisme, bé del judaisme excessivament moralitzant i ritualista (i aplicat als nostres dies: a tants que no han madurat encara suficientment tot el que suposa l’haver descobert vivencialment a què invita l’evangeli que porta a la petició del baptisme en un ambient adult o de context de paganisme. D’aquest nucli absolutament necessari se’n dirà el kerigma, o primer anunci, allò essencial per donar el pas vers la fe proclamada i, en els adults d’avui dia, rebatejada, en el sentit de renovar la gràcia baptismal. Avui es torna urgent replantejar la formació vivencial dels que o bé s’han allunyat o bé segueixen practicant, però amb uns coneixements i / o vivències poc madurades. Dels catequitzats en ús en situacions depassades, avui es veu la necessitat, àdhuc urgència de refer el teixit existencial del cristianisme de molts, o que poc han sentit de Jesús, o bé que se n’han allunyat,  sense haver experimentat una conversió en la manera de percebre Déu i la pròpia relació amb Ell a través d’una experiència de salvació, de canvi en el sentit del viure. El papa Francesc sintetitza així al primer anunci o kerigma: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te i ara és viu al teu costat cada dia per il·luminar-te, per enfortir-te i per alliberar-te”.

                                               Avui quan ja fa temps que la formació permanent s’ha introduït en el camp professional, encara ens trobem en l’àmbit eclesial amb evident escassetat de continguts renovats o de vivències de l’evangeli operatiu. No és suficient ni la preparació d’algunes primeres comunions de fa temps i, amb l’abandó, de posteriors aprofundiments de la fe o  bé com no deixa de ser freqüent en noves generacions que poc han sentit parlar sobre Jesús ni en les crides de l’evangeli a aquests indiferents o allunyats, sense però haver pogut fer experiències vitals, a propòsit de l’evangeli.

                                               Hi ha intents de teixir una xarxa d’experiències –se’n diuen catecumenats, aprofundiments en la fe- que atansin a un Jesús redescobert i a fer un camí que desentranyi el que significa Crist com a revulsiu de la vida personal i social. Sigui per l’edat avançada, sigui perquè manca l’impuls de la joventut que trobem a faltar, ens sembla als “de sempre” que ja en tenim prou amb un camí sense l’ímput dels que s’inicien amb descobertes que posen novetat en el que creiem i en el que fem. Quanta manca d’entusiasme!

                                               No fa pas massa dies que un grup que ja havia pres presència en els àmbits de la premsa, un grup laïcal, feia una crida col·lectiva per promoure l’escolta als allunyats. No n’hi ha prou amb  l’atenció als que freqüenten les nostres parròquies, tot i que són pocs els que demanen a l’Església una atenció més acurada d’aprofundiment de la fe. Pocs i sempre els mateixos... Ho he dit més d’una vegada. Amb l’eucaristia dels diumenges només, no n’hi ha prou per a progressar en una vida marcada pel Crist. Tots hauríem d’estar en actitud de obertura i de receptivitat en  ordre a una maduració d’aquelles actituds que Martini descrivia lligades als evangelis. Començant pel de Marc que era segons ell el dels catecúmens, és a dir, els del kerigma o primer anunci, que porta a la fe explícita. El de Mateu que seria els dels deixebles, que és la de la fe contrastada en l’acció quotidiana. El de Lluc els dels il·luminats, d’aquells que tenen una visió de conjunt entre la fe i tot el fenomen humà i la història, vistos des de Déu. I el de Joan que respondria als místics o grans experimentadors de Jesús, on la fe es fon amb l’amor, un amor que es fa servei.

                                               Els signants de l’article “Escoltar els allunyats” fan aquestes consideracions: Ens preguntem si com a comunitat, estem suficientment amatents als qui s’han allunyat de la vida eclesial. Són càlides les nostres comunitats? Són sal i llum del món? Som audaços a l’hora d’anunciar  el que creiem? Com podríem establir ponts amb els allunyats? Emprem un llenguatge prou entenedor? Sabem fer transparent el rerefons espiritual i transcendent que encoratja i dóna sentit a les nostres accions socials? En l’escola cristiana presentem realment l’opció per Crist?” Més endavant citaran el papa Francesc que ha subratllat a l’Evangeli gaudium que l’Església ha de sortir d’ella mateixa, trencar l’endogàmia i esdevenir missionera. Cal sortir i anunciar allò que creiem als qui ho ignoren, però, també escoltar i acollir els qui ja ho coneixen, però s’han allunyat.

                                               “Tota formació cristiana –puntualitza el papa Francesc- és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que imposi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. Manca formació vivencial, i què fàcilment ens en sentim eximits, ai las!

Diumenge V de durant l’any, 4 de febrer del 2018.  Sabadell