Homilia del diumenge 25/09/2022

                                       POBRES  DELS  POBRES II

                                               El Vaticà II va establir d’incorporar a la Litúrgia de la Paraula  el que se’n diu la Lectura Contínua que avui ho constatarem perquè les lectures corresponents a la litúrgia d’avui, diumenge, són continuació de les del diumenge passat; té el tema dels pobres com a punt de mira i consideració, amb més intensitat  que ahir. Seria bo que repasséssiu els textos anteriors per veure com concorden, com aquell qui diu línia per línia seguida. Així podrem aprofundir més i més en la Paraula!

                                               El pobretó Llàtzer (recordeu la dita catalana: “estava fet un pobre Llàtzer de mi!) i posarem nom pompós al ricàs i potentat Epulò que així són noms parions, de classe social. Lluc escriu en grec i així home ric (igual: Epuló, nom genèric) Vistos així encara fan més sòrdida i punyent la paràbola, que -per dir-ho així- es torna més “parabòlica”, desmesurada. Marx, la teologia de l’alliberament, “la plebs is different”, la franquícia fiscal dels epulons. Ara els avantatjats prenen el nom de unicornis (els que han arribat a comptar-ne de 1000 milions d’eurets cap en amunt, ai làs!); en quin món de móns vivim, existim i som,  econòmico-social, ai la mare!

                                               “De pobres en tindreu a manta”, digué Jesús, per poder no només veure’ls i amb la llagrimeta fàcil compadir-los, ai pobrets Llàtzers!; sinó per donar-los-hi el cor, si possible, i la mà, però plena de quartets, per ajudar-los no amb el peixet, sinó donant-los també la canya! Ja hem llegit Fratelli Tutti? Doncs que esperem?

                                               Els pobres al carrer, que fa temps que “el carrer és seu”, que deia aquell... Els tenim a peu de porta dels Epulons que pateixen de bulímia de tan tips i farts que van. Són  els de les dretes i esquerres extremes de tota la vida, que “saben i no fan”: cínics, els que siguin; ja ho diguérem la setmana passada, perduts en la immensitat del oblits ideològics, utopies de cada dia o dies alterns... No saben, no voten.

                                               Quina paràbola més esqueixada. Jesús és el millor “Explica-Contes” de la història. Què és una paràbola, sinó una simulació, un conte per reflexionar mainada i grans i vells també?  Aquesta història ve a ser com un “bis” a la del diumenge passat, tot i que amb pinzellades més gruixudes, per tal de fer-nos conscients que nosaltres “som d’aqueix món”? I no sense deixar de percudir la nostra consciència de potser “gent de bé”, i/o d’afilerats ves a saber on i per què. Mutis, secret.

                                               El final de la paràbola és ben dramàtic. Ni que vingués el “sursum corda” no seria prou per franquejar la torre d’ivori on viuen els epulons, ni que no siguin “unicornis”. Com advertir els germans i parentela  dels rics que com els seus ídols són de cartó-pedra: Mammon, i no hi veuen, ni senten i fan llargues migdiades als tresillos, casolans com són: no molesteu diuen i pensen, amb tal de no obrir la porta que no s’escapi l’escalforeta ambiental. Endollats, collats a les exquisideses “privades”.

                                               Jesús que és un “explica-contes que domina l’ofici: hi afegeix -per contraposar la compassió que no tenen els estadants-; deixa la nota costumista de que àdhuc els gossos li llepen les úlceres. Ai, la intempèrie dels pobrets...

                                               Immersos en el relat, hem d’exclamar: Com hi ha món que en el més enllà l’Epuló de marres encara s’atreveix a demanar a Abraham que el pobre Llàtzer li porti per a sollevament un didalet d’aigua per apagar el foc que li cremen gola i entranya. Més i tot. Ve el regateig, ben diferent del que feu en vida el mateix Abraham per veure si amb 50, 30, uns quants només, Déu es deixava portar del bon cor i salvava els familiars de la crema de Sodoma i Gomorra. L’Epuló vol fer mans i mànegues per salvar del destí que ell pateix, per estalviar-lo a la parentela. Quina contraposició amb un Abraham que sap de les misericòrdies de Déu. Mireu com acaba el regateig: “Ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”. Noteu la inclusió implícita de Jesús ressuscitat en la narració. Va bé de constatar-ho, perquè ens podem sentir al·ludits en major o menor escala amb la colla del Epulons SA. No serem moguts! Pensem mig endormiscats: “Quan largo me lo fiais”. Torni demà que l’amo no si pot posar, la mentida de “posar” per “vol”. El suat sistema que fem servir per fugir d`estudi.

                                               Amós no para i com les engalta! Per als rics sembla que tot són “flors i violes”. Amb tot, els anuncia deportacions que era el que se solia fer quan un rei perdia la guerra, tots -rics i pobres- tots exiliats, assentats de mala manera en terra aliena. Això d’avui -tot i la desgràcia dels emigrants- no té amb l’antigor punt de comparació! Acaba aquest punxegut text d’Amós: “així s’acaba l’orgia dels vividors”.

                                               Com sempre el salm és un cant salvador de tots els oprimits, famèlics, presos, cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes, injustos i tota la “colla” dels pobricons Llàtzers que en vida reben –en més- la desigualtat també de garrotades; ara el Senyor fa justícia, per fi, “capgira els camins dels injustos”.

                                               Fem la transició a l’avui. Comencem per la Col·lecta: que Déu ens perdona i ens enriqueix amb la gràcia que ens prem a córrer (diu córrer, tant de bo!) cap el terme promès i així “esdevindrem hereus (diu hereus!) dels béns celestials. Quin respir. Ara els descartats són els primers per part de Déu: oh goig, finalment!

                                               A l’aclamació -sempre il·luminadora i síntesi de l’evangeli que hi fa de portada i d’invitació- és el meravellós “Bis” del diumenge passat. Jesús ho explica a bastament: és el misteri de l’encarnació que fa que, essent Déu, s’anorrea i es fa home i així hi ha la paradoxa de que fent-se pobre ens enriqueix a tota dimensió i raig!  Jesús porta a les mans la sol·licitud i el tresor dels pobres, que tant són  per Ell.

                                               Pau ens invita a llegir per enter aquests carta dirigida al seu deixeble preferit i li diu afectuosament: “Home de Déu” i quin retrat-invitació fa més sentit i sortit del cor paulí. Una crida suau a testimoniar lluitant en el noble combat de la FE; i guanyar-se la vida eterna, què saborosa en llavis de Pau i de Timoteu: Et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor” I acabem amb l’última pregària del final de la Missa: Que aquest sagrament de vida ens renovi totalment, a fi que en la glòria siguem cohereus del vostre Fill, del qual compartim cada vegada  que anunciem la seva mort”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge  XXVI de durant l’any, 25 de setembre del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 18/09/2022

                                        POBRES  DELS  POBRES, ai!

                                               Sembla talment que aquest passatge d’Amós que podem llegir a la primera lectura s’hagi escrit ahir mateix, tot i que té a la ratlla de més de dos mil·lennis i mig. És d’un profeta que no era més que un petit ramader que pastura un xic ramadet de res i  conrea arbres fruiters i que va ser cridat a fer esclatar improperis contra la gent poderosa del temps i lloc, manifassers de mena. Estem a la part baixa de Judea. “El Senyor em va fer veure una canya de collir fruit d’estiu”.  Són molt significatives en els profetes, tant les paraules com els gestos! Jo, que soc de pagès, em fascina la imatge. Amb aquest tosc instrument no se n´hi escaparà ni una de les més  alteroses i tot. Podrà així a cops de canya averar-les sense dificultat. Ho he vist amb la recollida de les oliveres. El Senyor li diu: “ha arribat la collita”. S’hi sumaran tots els pobles dels encontorns de Judea, sense que estalviï el mateix Israel amb la seva veu aspra, com poques. Les hi engalta a fuetades. El tema és, entre altres, el sempitern de la injustícia i l’explotació dels pobres de sempre. La religió s’ha nacionalitzat, s’han creat déus de fusta que no veuen ni senten, els idolets que -quan manca el Déu-Pare de Jesús  en sorgeixen com bolets arreu, adés i ara. La cosa ve de lluny, ja t’ho dic jo! Tot, al servei dels poderosos –ho torna a dir!- els del tron i l’altar- Vinga delmes i almoines, a butxaca de quins? I a escanyar els pobres de solemnitat i sense, llevada aquesta.

                                               Si poguéssiu llegir directament de la Bíblia us faríeu creus de com les remet i engalta com sagetes que van al punt just de diana, sense error ni omissió; ...tots ben retratats. Noteu l’aspror de les invectives: “s’abraonen; anorreen, els des/valguts del país”. La lamentació sobre l’astúcia per trampejar a la descarada en minva dels pobres mig escanyats. Sí, ja ho sabem que no són pas tots, només faltaria!, però l’ambient és descaradament fraudulent. Tot plegat són els de sempre: a tenir-ne els guanys corruptes i escàpols a tot deure i jutge. Corrupció i impunitat, que em comentava un bisbe d’A. Llatina Res, la viva imatge de sempre. I els “pagants”? Els de sempre! Acaba amb una predicció: “El  Senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No oblidaré tot això que fan-féu! Anuncia el dia del judici de Déu. Hi haurà escombrada final, llevat d’una mínima resta i de gent dreturera. Quina llàstima que no estiguem avesats a llegir directament de la Bíblia! Són textos d’una riquesa d’imaginació que pocs dels poetes més afamats no reeixirien mai a pintar aquestes pàgines viscudes; abans, a la descarada; avui, amb mà enguantada, pitjor: no comerç  bastot, amb mesures trucades; ara són els financers que hi posen mà anònima. Res que no sigui d’aquest món nostre i ben nostre...

                                               Fem ara un salt de dos mil·lennis i mig  i ens plantem a l’actualitat amb “mascareta” d’amables colors i guants d’ant, asèptic. Llegim, llegim a l’evangeli d’avui. Jesús utilitza la ironia moltes vegades de forma que pica on fa mal, però sense acritud. És el Capítol 16 de Lluc que es l’evangelista amb més acreditació de “teologia de l’alliberament”, sense comunistes ni gent que s’hi assembli, però contundent i eficaç en valorar els pobres, i el viure amb la beatitud de la pobresa de l’esperit: (primera benaurança). Venim de l’evangeli del diumenge passat on Lluc ens posa les tres paràboles de la misericòrdia: el pastor que cerca l’ovella –una sola- perduda; la dona que ha extraviat unes monedes de poc valor però que per a ella en tenen, per úniques i la gran paràbola de l’impagable la del Pare-Déu tot-amorós de tots els fills pròdigs que ens hem “polit” l’herència de ser fills de la casa més que bona: -ho dic pel Pare-Paràs, bo i ponderant-lo!- que ens voldria veure feliços a taula, fraternitzant amb tots els germans. I nosaltres a “rodar-la” i a cercar golosament una felicitat que Agustí ens diu que no la trobarem per fora, fins que no descobrim que o és a dins o no en rajarà de cap de les maneres... Som uns adolescents empedreïts de tota la vida: (ho dic?: avui més que mai. Perdó!) i ja és hora d’assentar el cap i el cor; que tenim anys i ho hem de demostrar-ho: primer a nosaltres mateixos i als altres amb saviesa apresa i amb poques paraules i amb gestos com amb els que abracem els de casa, que som tots...

                                               Amós és el profeta més proper a la teologia de l’alliberament. Se les sabia totes de veritat! Ara a nosaltres ens queda portar-ho als nostres dies i circumstàncies. El salm és tan dur com Amós. El fonament de tota acció social la tenim en l’aclamació: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís. Jesús es feu un “passavolant”. Tal com raja! Nosaltres anem fent el doble joc, sense ni adonar-nos-en... Manca “grandesa” en el nostre viure cristià! Ho dic per mi mateix...Ara haurien de venir els profetes del Nou Testament. El primer de tots és el Papa Francesc que té com a lema del seu pontificat: ser pobres i estar amb els pobres. No és res més que el que diu l’evangelista Lluc que té les seves preferències: pobres en l’esperit, estar a favor dels descartats, la doctrina social de l’Església és exigent i compromesa. No som nosaltres els que hem de fer la “revolució”, ni amb armes ni disparant paraules ofensives i feridores. Els dos amos i el tripijoc de posar la candela a totes dues bandes. Voleu dir que no adorem més a Mammón (quin nom més expressiu! Només fem que mamar des de ben petits i ens n’ha quedat el gust...)  Déu només és revela als que són i es consideren petits, senzills, els que han après que només som administradors, no amos de res. Si el nostre tresor no el posem en Déu, tot se’ns corcarà. Hem de rebaixar el tren-talgo de vida. Menys consum, menys mirar anuncis que engalipen el més golosos i tots anem sobrers de sucre en la sang...

                                    Pau demana que puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat (*igual, misericòrdia) i a l’honestedat. A continuació Pau ens prega de portar una vida bona i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que TOTS els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (hi ha una veritat aparent, mesurable i una altra més profunda que és la veritat-veritat). Aquesta no la podem copsar, si no a condicions clares: Creure en el Déu de Jesucrist, que és el de la veritat plena. Creure en el mitjancer Jesucrist que és donà Ell mateix per rescatar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres inveterades “francesilles” de cap valor i de perdre els de veritat. Pau continua: jo soc mestre per instruir-nos en la fe i en la veritat (aquella esmentada suara).

                                               En la col·lecta se’ns diu: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la “nostra” llei, la que va viure i predicar Jesús, consistís en l’AMOR a Vós Pare de nostre Senyor Jesucrist i al proïsme ( que són tots, a començar per cercles concèntrics: primer els de casa (això no es pressuposa mai de mai; si això no funciona, no ens en sortirem!); després, els de la família extensa; els amics, coneguts i saludats; els pobres a qui hem d’assistir amb part dels nostres guanys, als pobres de solemnitat, als de càritas, als passavolants com Jesús. Ens hi va la vida eterna! Ara podria posar quisicoses de manual d’auto... Debades. Siguem persones adultes en la fe. El sí és sí i el no és no: Això val també en la vida social, cultural, es-pi-ri-tual. Ës o no és? No ens fem trampa a nosaltres mateixos! Que és exigent? Els compromisos sempre són afortunadament ardits. No comptem en la gràcia que ens meresqué el nostre Mestre, Jesús Senyor. Estigueu bons com ens deia Pau a la segona lectura. En Pau.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2022  Sabadell                                          

Homilia del diumenge 11/09/2022

          LA  VIDA  CRISTIANA  COM  A  RETORN  AL  PARE

                                               Lluc ens regala en aquest capítol 15 en l’evangeli d’avui el que podríem considerar com el retrat categorial del que fou, era i que està venint de la figura humana i la missió de Jesús. San Joan, l’evangelista de preferència meva, ha recalcat abundosament en els discursos-testament (cap. 13 – 17) la seva vinculació amorosa amb el Pare: “”Ningú va al Pare, sinó per Mi”. “Creiueu-me: Jo estic en el Pare i el Pare està en Mi”. “Jo me’n vaig al Pare i tot el que demanareu en el meu nom jo ho faré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill”. “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare i Jo vindrem a ell i viurem en ell”. “La paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. I així podríem continuar, perquè la seva vida era marcada per un “designi” i una “decisió” trinitària que suposava un “Supermiracle”: el fet de l’Encarnació, és a dir, el fet d’assumir –després ho anirem intuint, si ens hi acompanya la fe- que l’encarnació tot i ser concretada en una humanitat singular té repercussions en tota la humanitat de tots els temps: “el qui  és, el qui era i el que està venint”. Això ho declara el mateix Vaticà II. “Déu en Crist es va encarnar, d’alguna manera, en tota la humanitat”, d’aquí el contrast que fa el Concili entre el vell Adam i el Nou Adam en qui està representada la Humanitat Nova, que ha donat una nova imatge del Déu viu i la prefiguració en Jesús, el Crist en tota humanitat redimida. També una nova manera de veure la humanitat redimida per tot el transcurs de la seva vida, tota ella redemptora, no sols en la Creu i en la Resurrecció, sinó en tot moment i en tota circumstància. I ara en involucrar-nos en el Nou Poble de Déu constituït en Ecclesia, la mateixa al·legoria del cep i les sarments: “Sense Mi no podeu res; amb Mi tot és possible”. El fet de l’estreta vinculació amb Crist ens ha donat una nova configuració en la qual cadascú es pot sentir formant part i en el Tot del Cos Místic, que ens permet saber-nos+sentir-nos de la mateixa Família de Déu, com explica Gonzalez Faus en “la Nova Humanitat” i que trobem experimentada en els que han donat un sí “germinal” al seguiment de Crist, a ser deixebles seus, iniciant tot un procés d’identificació amb el Crist Ressuscitat en els retorns a la Casa Comuna, a la Llar familiar, indicant que és la suprema aspiració del Mestre i del Pare, agermanar-nos en la Taula de Casa. Tots fills estimats en el Fill Estimat. Tots retornant a l’escalf de la besada del nostre Pare del cel. D’Ell venim i a ell tornem: aspiració, desig, il·lusió, la necessitat i vocació intuïda, sentida. L’última veritat de cadascú, creats per Déu Pare i a Ell “promoguts”.

                                               Estic llegint  en aquests moments un llibre titulat Cristo Nuestro Hermano de Karl Adam que m’enamora talment perquè és una mena de Manifest de la Nova Humanitat. Llibre que ens fa sentir la Primogenitura de Jesús envers tot un seguit de cristians conscients de que això de ser creients és quelcom a redescobrir i que nosaltres hi posem ben poc, una senzilla aquiescència. Tot és gràcia! T’hi sents invitat des de l’entranya inconscient i subconscient... És la marca d’autor que portem inscrit, inserit. L’autor posa en evidència la necessitat de saber-nos+sentir-nos, congaudint en xarxa amb la humanitat de Jesús: d’aquí el títol: “germà”, “nostre”. El plural hi és magníficament escaient. Jesús és de tota la humanitat de tots els temps: ens pertany com a allò més nostre: és Home vertader i és Déu al mateix temps: és l’enllaç entre tot el creat: “tot és vostre, tots sou de Crist i Crist és de Déu”. Pau, testificador. Creats, amarats, amb la marca divina en el nostre ésser: sabem d’on venim i on anem, descobrim amb estupor-entusiasme que el viure és un camí de “retorn” al Pare, en “portem entranyat  l’enyor, la remembrança, la denominació d’origen”. La vida se’ns converteix en una experiència plural de “cristianització” per anar adquirint els trets configuratius del nostre Mestre i Germà que és al mateix temps el “Déu en nosaltres”.

                                               Tot això és l’introit  de la Missa, que en dèiem abans; avui en podríem dir: és l’obertura d’una gran simfonia del “Nou Món”. Cal creure al “mode” de Jesús. Els himnes de Pau als efesis, als filipencs, el pròleg de l’evangeli de Joan: enviat, plantat a casa nostre, torsimany de la Paraula, curant i desposseint del Maligne, perdonant en vida, estimulant a creure en el Déu, Pare seu i també Pare nostre, Jesús com a home va ser l’exemplar eximi de fe en el Pare, ànima orant per excel·lència, ple de la misericòrdia del Pare (les tres paràboles d’avui ens mostren la “prodigalitat” d’un Pastor que privilegia la cura i recerca de l’extra-viada; la que recerca la menudalla donant-li valor de joia preuada.(les “feines” de casa com a expressió de coses importants, retrobades i donant-li valor; el Pare del fill “pròdig, alienat, fugit de casa, dilapidador, vençut per la “prodigalitat” amorosa d’un Pare que “joieix” (=de joir per la rúbrica de festositat en les tres paràboles: marca de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit. Em tira més la tercera... La mal anomenada del Fill pròdig, quan el protagonista és nogensmenys que aquest Pare, singular, únic, incommensurable, viva imatge del que és el Pare Celestial que ens espera, que és entranyable permanentment: “que és germà teu” (=nostre), que ja donàvem per mort, que ha tornat viu, que l’hem re-trobat. Coneixeu el llibre El Retorn del Fill pròdig de Noumen reflexió sobre el quadre de Rembrand. L’hem de llegir tres vegades, perquè potser a la tercera serà la vençuda!

                                               L’Esperit Sant farà la seva obra específica: santificar-te. El Fill farà també l’obra seva peculiar: redimir-te i el Pare en acció trinitària et crearà i regenerarà les vegades que facin falta.

                                               Espigolem: * “Mireu-nos, Senyor i Creador de tot, especialment de cadascú de nosaltres”.    * “Feu experimentem la vostra acció salvadora”. * “Feu que us servim de tot cor”. * “Aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare he pecat” (el salm 50 és el salm de demanar perdó. És David qui en demana i ens identifiquem amb el seu esperit: un privilegiat per Déu com nosaltres, tret del no-res). * “estic agraït a Jesucrist. La gràcia del Nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Però Déu se n’ha apiada perquè  pogués demostrar en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna”. * “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. * “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas pels noranta nou justos, que no necessiten convertir-se”. * Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant!”.  Déu és misericordiós i Pare, perquè és Pare Creador que en sosté en i per amor.  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 setembre del 2022  Peralta  de la sal

Homilia del diumenge 04/09/2022

                              DISCERNIMENT  I  DETERMINACIÓ

                                               Justament estic escrivint aquestes consideracions en els primers dies de setembre, moment que alguns periodistes venen a tenir com a començament de cursos (de tants com reiniciem en tasques múltiples!); àdhuc alguns són de l’opinió de que és com si encetéssim any i tot! Tornem d’unes vacances, cadascú sap les que ha tingut (?) i ens disposem a començar o recomençar feines u obligacions quotidianes. Moment propici per fer una bona pensada sobre el nostre viure-conviure de la “nova normalitat”, que serà més normalitat que nova. Curiosament, havent decidit d’enfocar les meves reflexions sobre un tema que jo considero de bon gruix  heus aquí que em trobo que el papa Francesc ha encetat aquest mateix tema sobre el discerniment. Jesuïta com és, li ve a cor de parlar-ne, perquè aquest any celebrem el cinquè centenari de les il·luminacions d’Ignasi de Loyola a la cova de Manresa, que van donar lloc després a escriure “Els Exercicis”, on hi juga el discerniment un paper definitiu. M’alegra la coincidència i anirem teixint forma i manera de fer el millor discerniment sobre la normalitat que ens espera per moments. Posem-nos-hi; ens serà de profit!

                                               És bo de quan en quan fer una “parada existencial” abans de tornar a la feina del cada dia. No cal fer els Exercicis com els té previst sant Ignasi que són un recés d’un mes (!) i sols quan s’han de prendre grans determinacions en l’orientació de la vida. Nosaltres serem més discrets –la discreció ja és un discerniment!- i mirarem de “veure” fent un torn visual panoràmic sobre com porto les coses de la fe-amor; si les estic vivint amb honradesa i efectivitat de forma, que tingui la sensació d’estar en el camí gradual (=que vol dir graó a graó, pas a pas) d’allò que em demanaria Crist o bé jo mateix. I si n’estic mínimament -no dic content- però sí amb la deguda empenta i coratge i de grat esperonador. És important veure en què concreto la meva vida de fe-amor en les coordenades (diàries, setmanals, mensuals) i com a vista de conjunt. No es tracta ni més ni menys que de veure-saber-fer bé. On recolza la meva fe? Estic content de saber que vaig caminant dia a dia sota la “llum de la vida” que és la il·luminació que ens ve de Jesús que és l’aclamació a l’evangeli d’aquest divendres: “Diu el Senyor: Jo soc la llum del –teu món. És només un començament. Saber de mi sense fer-me trampa. Puc demanar llum per prendre consciència de qui soc jo per a mi mateix. Soc ardit? Estic fent la migdiada de l’esperit? Soc de mínims? On ensopego més sovint? Tinc espais i àmbits de formació, de cultura, de estar a prop d’aquells amb qui tinc responsabilitat directa? Com em puntuaria a grans estimacions?  

                                               Hi ha un segon apartat en la part central del discerniment i és el “judicar” que és més motivacional. El per què i el per a què faig o deixo de fer. Fins on arriba la versió vivencial des del substrat d’humanitat  i dignitat de persona que es té en estima íntima. Com visc el Crist, des de descobrir la voluntat de Déu per a mi. Quina sintonia tinc amb les expressions amb l’estil de fer de Jesús? Agafa la primera lectura que avui va com dictada ex professo. Subratlla cada frase i veuràs què és la saviesa cristiana: conèixer què desitja Déu de tu, ara i aquí. Com puc descobrir la voluntat de Déu en aquests moments, de forma que pugui pregar en el parenostre: “Que es faci en mi la seva voluntat; el que faria de la seva voluntat una sintonia, no una imposició, sinó un plaer poder-ho fer com a demostració d’amor mutu, de consonància, d’amor fidel. Es parla de que l’ànima que sap i pot i vol meditar. Com ens costa tant de saber “(descobrir) allò mateix que tenim entre mans?”. Qui ens podria trobar un rastre de les coses del cel?”. Qui ens podria situar adequadament en el bo i millor del nostre viure-conviure, sinó la mateixa saviesa que és do de l’Esperit Sant? “Així han redreçat els camins les persones que han posat la confiança en el seu guiatge i han après allò que és del vostre grat, oh Déu!. La saviesa els ha salvat”. Cantarem en el salm responsorial: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Sigueu pacient amb els vostres servents. Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem  amb goig tota la vida. Que l’amabilitat del Senyor reposi damunt dels seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans”. Ara, d’acord amb aquesta petició vindria la tercera part de tot bon discerniment i seria l’actuar. Veure, judicar, actuar.

                                               Penso que per avui ja en tenim prou o massa amb els dos primers passos, la qualitat ponderada dels dos primers serien determinants de cara a tornar al fer, a la normalitat de cada dia. No aneu de pressa a fer Propòsits. No caiguem en la trampa de primers de la pujada de gener... Amb un precís voler posar atenció amb sols un  punt, el que sigui. Hem de posar primer el “DIR espiritual”. Exercici programat, no tant Exercicis! Només posant cinc minuts de veure cada dia. Abans en dèiem d’examen de consciència, ara en direm visió conscienciosa del meu dia: qui, què, com, circumstàncies, oportunitats. El salm matiner 91ens diu: “al matí amb el vostre amor i de nit amb la vostra fidelitat”. Jo només crec en el que esdevé actitud vital, hàbit mental.

                                               Abans de seguir endavant us pregaria que anéssim al capítol novè del llibre de la Saviesa. No podia ser més procedent, perquè s’explica en aquest capítol la pregària que fa Salomó per a obtenir la saviesa que és el do més preuat que ens infondrà l’Esperit Sant si hi som afectes, si valorem la saviesa com la va demanar Salomó als inicis del seu Regnat. Això ens portarà al llibre I del Reis, en el capítol 3, versets del 4 fins al 15. El Senyor es va aparèixer en un somni durant la nit. Déu li va dir: -Demana’m què vols que et doni: Salomó va respondre: “-Concedeix al teu servent que tingui enteniment per  a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal, perquè qui seria capaç de governar aquest teu poble que és tan gran?”

                                               “Al Senyor li va plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors li digué: “-Ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar , faré el que tu dius ; et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo  allò que no has  demanat: tindràs  riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar”.

                                               Arribats aquí m’agradaria que veiéssiu que convé seguir les cites que estan a la dreta de cada lectura. Fer-ho directament en la Bíblia que hauria de ser el llibre de capçalera de tot cristià que vol donar resposta a la seva fe, l a nivell de fe, parió del que hom té en l’àmbit de persona instruïda, cabal, que sap on viu, que segueix les notícies, que llegeix articles de fons dels periòdics, que es forma un parer sobre les incidències del viure-conviure propis.    

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XXIII, 4-9-22  Sabadell

Homilia del diumenge 28/08/2022

                            JO  SÓC  BENÈVOL  I  HUMIL  DE  COR

                                               Un altre “Jo sóc” fundacional que ve a il·luminar la fesomia transcendent de Déu el tenim a l’albada d’un nou pacte de Déu amb el que esdevindrà NOU renovat poble seu;  inici de la Gesta liminar de l’alliberament de les restes d’un poble que havia prosperat en temps allunyats amb Josep, fill de Jacob, guanyat el favor del Faraó, i més endavant sumides en l’esclavatge més ignominiós, al punt que havia perdut la mateixa consciència de la seva identitat. Déu es fa present en l’esbarzer incandescent i inconsumible on es presentà davant l’astorat Moisès i una veu mai abans inoïda per ell li demana que es presenti al Faraó amb la petició de que deixi sortir al desert els jueus a fer-li ofrenes. Moisès preveient la gairebé impossibilitat de que el Faraó accedeixi a tan descomunal petició (!), li diu a nom de qui ha de fer la presentació de tal enormitat. Déu li diu; En nom del Que és el que és, del “Jo sóc”. Tots sabem la història primordial de l’Èxode i de com es refarà davant del Sinaí un Nova Aliança amb el poble recentment alliberat, que suposarà entrar en el domini de les terres on habitaren els Pares Abraham, Isaac i Jacob, la Terra Promesa!

                                               Ja posats en les coordenades del Nou Testament, Jesús es proclamarà El que és en tot un seguit de rostres d’identitat i en múltiples afirmacions del “Jo sóc: Comencem per la que dona el títol a aquestes reflexions meves: Jo sóc benvolent i humil de cor; Jo sóc la Porta; Jo sóc el Bon Pastor; Jo sóc el Mestre i el Senyor; Jo soc el camí, la veritat i la vida; Jo sóc el Cep i vosaltres les sarments; Jo sóc la llum; Jo sóc el primer i l’últim; Jo sóc l’Alfa i l’Omega; Jo i el Pare som u; quan haureu enaltit el fill  de l’home, aleshores sabreu que Jo sóc.

                                               Avui ens centrarem en aquest aparentment modest Jo sóc benvolent i humil de cor, és a dir: Jo sóc la Bondat. Només Déu és Bo per excel·lència, és la Bondat, ho diu el mateix Jesús. Això des la perspectiva de la divinitat de Jesús; i es “humil de cor”, és a dir “Jo sóc” la radical humilitat des de la perspectiva de la humanitat de Jesús. Oh si penetréssim en la revelació del misteri de Jesús. L’encarnació pren principi des de l’eternitat i serà definitiva i joiosa en la plenitud dels temps.   

                                               A tenor d’una lectura superficial podríem caure en les xarxes interpretatives d’un moralisme de caire pietós i gairebé res més. A mi, d’acord al que deia el diumenge passat tot fent la glosa sobre “Jo sóc el camí” de la que notòriament n’hem de dir que era l’espiritualitat pròpia de Jesús, igualment avui em prem a considerar la profunditat de la Bondat divina de Jesús i la Humilitat divina també del Mestre, ambdues expressió de la seva espiritulitat. Comencem pel Jo sóc benèvol, aquí hi brilla la Bondat en exclusiva en relació amb Déu. Només Déu és la Bondat, només Jesús és BO, bondadós, entranyable, Tot cor, tot compassió, tot Obert, tot Donat, tot misericordiós. Ja en el pròleg de l’evangeli de Joan se’ns diu que la Paraula era Déu, per Ell tot ha vingut a l’existència. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l’existència. Recordeu com a cada dia de la Creació Déu u i tri acredita la bondat del Creat; i més encara: en la creació de l’home i la dona s’esplaia en un “I era molt bo”. Déu ha creat la vida i no la mort. Paràmetres de la bondat en cada una de les seves creacions. Tots som creats i sostinguts per la Bondat Esplendent de Déu U i Tri. La Bondat ens és, en el principi, i en el transcurs del nostre viure i serà la plenitud de Bondat al final-principi de tot. “Glòria a Déu a dalt del cel i la Bondat- Pau als homes que estima el Senyor!” Jesús va transmetre tot un devessall de “bondats” en el transcurs de la seva vida i missió, segellades per la bondadosa empremta en la relació amb tota creatura, tota persona. I ara, tots som objecte d’un tracte ple de bondat-amor-benignitat-benvolença i sucosa proximitat amorosa i cura paterno-maternal. El bé sadolla la presència i l’acció de Jesús. Com més pobres, com més necessitats, com més indigents, més bondadosament som estimats. Per a mi la Bondat és l’experiència cabdal de la meva vida de fe. Alguna vegada us he glosat que dels fruits de l’Esperit Sant jo en tinc una visió vectorial -si voleu-; de que l’un fruit suposa l’altre i que estan considerats com a punt de condensació en la BONDAT divina envers cadascú de nosaltres. Dispenseu que en faci memòria agraïda, una vegada més: “Amor, joia-goig, pau, paciència, benvolença, BONDAT, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Ja ho veieu; duplicat: benvolença i Bondat: no són sinònims.  No m’estic de dir que la BONDAT de Déu i en Jesucrist ens divinitza. Allò que més s’assembla a Déu és una persona bondadosa. Doneu-me una persona que regalimi “bondat” i ja no desitjo res més! Avui la col·lecta ens referma en que “tot el que és bo ve de Vós”. Allò de Joan de la Creu també: “Mil gracias derramando,/Pasó por estos sotos con presura,/ Y yéndolas mirando,/Con solo su figura/ Vestidos los dejó de hermosura”. La bondat és bella, la bellesa es bondat”. No us sembla? Ho vaig aprendre un dia i ara l’experiència repetida, m’ho confirma, Allò de veritat, bondat, bellesa, unitat són característiques de tot ésser; i de l’Ésser únic de Déu!

                                               Anem ara a la Humilitat de Jesús, que és l’actitud més preuada i més pregona del fill d’home. Anem a la Carta als filipencs i quan Pau ens mostra els sentiments més endinsats de Jesucrist i ens hi invita a tenir-los, ens reporta un himne preexistent de les primeres comunitats cristianes i ens deixa sense poder contenir els nostres sentiments de reconeixement i d’estupor: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol. S’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”. Em quedo esglaiat, mut i sense entendre què significa la humilitat en la persona de Jesús! Totes les nostres possibles humilitats queden desdibuixades, somortes, evanescents, res de res. Ara, sota aquesta visió antropològica i concretada en els passos històrics de Jesús, en les narracions evangèliques anirem descobrint les pregoneses de la seva espiritualitat. Seguir Jesús és la nostra, similar a la d’Ell. Incapaços d’entendre com Ell viu en relació al Pare,  l’obediència queda transmutada en una vivència d’unitat: “el Pare i Jo som u” “El meu menjar és fer la voluntat del Pare”. Sua sang.  “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa, però no es faci la meva voluntat. Sinó la teva” Les petites mostres d’humilitat que surten en l’evangeli d’avui són ben poca cosa en relació amb la humilitat del Mestre. No obstant i això no ho entenem. Acabem amb l’afirmació: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Durs d’oïdes!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost del 2022.  Sabadell                                              

Homilia del diumenge 21 d'agost del 2022

                       JO  SÓC  EL  CAMÍ... DE  RETORN  AL  PARE

                                               Reinicia el text de l’evangeli d’avui fent al·lusió al tram fonamental del text de Lluc sota la denominació de la pujada a Jerusalem (aquí: “Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem”). Insert com a continuació temàtica sobre “les urgències del Regne”, que dèiem el diumenge passat, sota la veu insistent a “estar sempre a punt” en el seguiment de Jesús. Avui donarem un pas decisiu i –espero que sigui molt aclaridor- ultrapassant la moralització com a resposta. Ens serà una bona introducció la frase més que densa de l’Aclamació a l’evangeli que ben significativament és de Joan, l’anomenat teòleg: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida, diu el Senyor; ningú no ve al Pare sinó per Mi”. Aquest text il·luminarà els sentits del que llegirem a l’evangeli sobre entrar per la porta estreta amb un apressant: “Correu, mireu d’entrar-hi...” Després ens posarà a consideració la petita paràbola del rebuig a l’admissió amb aquell repetit: “No sé d’on sou”, malgrat ser de la colla dels oients, àdhuc comensals... Amb la sorpresa de que gent “de fora” faran part dels comensals! Tot això conclou amb aquestes frases sapiencials: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran  primers i són primers els qui seran darrers”. Lliçó apresa en pròpia persona. Rubricada en la segona lectura de la Carta als cristians hebreus. “Fill meu, no desestimis la correcció que ve de Déu”.

                                               Mireu, no pot ser més torbadora l`assignació de ser Jesús el camí, expressió que prenien les primeres comunitats cristianes que ja van comprendre que el camí identificador dels cristians no podia ser menys que la persona mateixa de Crist. De les seves paraules deduïm que la porta estreta que s’obria al camí era el mateix trajecte vital de la persona de Crist que fou enviat pel Pare i que en definitiva pretenia fer el camí d’anada (en el cas de Jesús vinguda i l’haurem d’entendre aplicada també a nosaltres!) i de retorn cap al Pare. Heus ací la pròpia espiritualitat de Jesús: enviat amb una missió de salvació i de creació en novetat d’una humanitat que havia de fer camí de retorn vers el seu Pare, Abbà. Nosaltres havíem de refer el mateix camí, vivint la seva mateixa espiritualitat. Tant de bo hi aspirem tot i la poca cosa nostra.                                                         He llegit aquests dies de vacances un llibre d’Albert Nolan amb el títol de “Jesús, hoy” amb aquest subtítol: Una espiritualitat de llibertat radical que la ressegueix punt per punt aplicada a Jesús i que invita a que sigui també la nostra, avui. En parlar-ne ara, la connotorarem singularment a la persona de Jesús, tota ella centrada en l’experiència de l’Abbà. Jesús vivia intensament la condició  nostra com a companys en i del seu camí. Ell com a Fill de Déu enamorat del seu Pare, Abbà.

                                               L’autor fa la constatació prou evident de que no ens prenem prou “seriosament” Jesús. El nostre viure no va pels seus viaranys. Ell vivia i obrava segons la vivència propera i actuant d’un Déu, Pare-Abbà  de forma permanent. L’evangelista Joan manifesta aquesta relació de Jesús envers el seu Pare més de cent vegades en el seu evangeli, conservant l’apel·lació Abbà, en llengua aramea, manera usual de relació tendra, sucosa i admirativa, filial.

                                               La nostra espiritualitat més depurada és (hauria de ser) seguir en la intimitat aquesta relació determinant : “Mai sol; el Pare i Jo som u; faig el que veig al Pare; visc pel Pare; faig només el que el Pare fa en Mi; el meu menjar és fer la voluntat del meu Pare”. Només Ell omple la seva vida. Déu Pare era la seva veritat, la seva vida i el seu camí. Un autor afirma que l’experiència de Déu com el seu Abbà fou la font de la saviesa de Jesús, de la seva claredat, de la seva confiança i de la seva llibertat radical. Sense això és impossible de comprendre per què i com va fer tot el que va fer! A seguiment vital de Jesús hem de destacar que fou una FE totalitzant en el seu Déu; això comporta a més de l’afirmació de l’existència i del poder de Déu, la FE en Déu com a Pare que estima i que té cura paternal, única, de nosaltres. Inclou una confiança abassegadora.  És el misteri que dèiem dies enrere que és un camí de la FE que Ell ha iniciat i el duu a terme. Això també aplicat a la FE de Jesús.

                                               La nostra vida espiritual evoluciona interactuant creativament amb altres persones, amb l’ambient en el què estem immersos, vivint els esdeveniments històrics i responent  a les oportunitats que s’ofereixen. El camí ens el fem a ment i ulls oberts. Singularitzant la immersió en l’aquí i l’ara, essent creatius en els moments presents. “Sentint” en profunditat quan s’esdevé una experiència “cimal”. Veure-ho tot des de l’amor creatiu de Déu que actua i ens el brinda de gràcia en gràcia. Això ens mantindria en una indeclinable acció de gràcies. Assumint que el sofriment forma part de tota peripècia vital, propi i aliena, compartint-les. La compassió és un do de Déu, exercitar-la ens “divinitza”. La via sapiencial ens aboca a saber-nos infants, pobres en l’esperit i en l’Esperit. Vivint fascinats i en esbalaïment constant. Sabent que l’arrel de tot i de tots i, sobretot en Déu, és pressentir, sentir, intuir i ser vençuts pel misteri. La veritat subjacent a tota realitat ens farà lliures i ens desmuntarà de fantasies i somnis narcisistes. L’ego és omnipresent a menys que en siguem conscients, no fàcil.

                                               Anirà creixent la sensació de ser u en Déu, en un mateix i amb els altres, també amb tota la creació. Això ens deixarà en una llibertat radical. Ho “sentirem” en ocasions comptades. De Déu romandrem en la inefabilitat, en el misteri que ho engloba tot i tots. Proper i inaccessible al mateix temps. Déu és el misteri.

                                               Tots participem per gràcia de la seva presència i capacitat  d’acció. Esbalaïment i temor reverencial. Hem de saber compaginar el sentiment d’haver pecat, sens donar-hi esment i ponderació a voltes, amb el goig de saber que Déu, definit com a Amor, ens perdona i  rehabilita. Hem de creure en l’acció sanadora de l’Esperit, l’Esperit és l’Esperit Sant tan present en la vida i acció de Jesús.

Me adonat que he barrejat els trets de l’espiritualitat de Jesús amb els hipotètics nostres, cas que els féssim nostres amb la “correcció i l’entrenament” de que parla la Carta als Hebreus. No oblidem “d’enfortir les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí  per on passa el vostre peu, perquè el coix no es faci més mal”. A propòsit, seria bo, anar posant els peus en les petjades de Jesús a veure, si coincidint passos, coincidissin les mateixes espiritualitats. Recordeu allò de que no ens prenem “seriosament” Jesús i la seva espiritualitat, Mireu d’entrar per la porta estreta!.             

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost del 2022. Tàrrega                

Homilia del diumenge 14/08/2022

                                        LES  URGÈNCIES  DEL  REGNE

                                               Després d’haver-nos alertat Jesús a estar sempre a punt, diumenge passat, promptes a donar resposta coratjosa a les invitacions del seguiment a Jesús, compartint vida i missió amb el Mestre, heus ací que surten dels seus llavis unes expressions que aparentment semblen un exabrupte, insòlit en Ell, que no deixa de meravellar-nos per la cruesa de les seves expressions. Manifesta d’una forma paradoxal les ardències del seu cor. Què poc que sabem de com viu d’apassionadament Jesús la missió encomanada pel seu Pare! No es poden entendre en la seva crua literalitat les seves expressions. I com pugen de to, llegides ara, en els moments com els nostres,  que són de cansament en la fe (hi esteu d’acord?); d’haver reduït en el nostre “estil de vida cristiana” a un minimalisme confortant, de “rebaixes” en la missió evangèlica que suposadament compartim pels compromisos d’un baptisme nuvolós, esmorteït, fat...

                                               Més que mai caldrà llegir l’evangeli d’avui subratllant-ne  els contexts en el relat de Lluc. Estem “pujant a Jerusalem”; aquesta expressió llucana abasta el tram final de la vida del Mestre en la que es palesaran les confrontacions i rèpliques agusades  que li esperen al Mestre, confrontacions amb tot i contra el “sistema religiós” que el poble, no n’és gens conscient. Llegirem Lluc 11, 53-54 després de la requisitòria en forma de “malediccions” contra les hipocresies (tal qual!) dels fariseus; escandeix fins a vuit vegades seguides aquest dallant: “Ai de vosaltres, fariseus! De forma que els fariseus i els mestres de la Llei li tenien una rancúnia terrible i “miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, posant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora”. Jesús percep un ambient cada vegada més obscur i perillós. De segur que té pressentiments d’acabar en un atzucac, en perill tanmateix de la pròpia vida! De fet ens constaven ja tres prediccions de mort davant la incomprensió dels mateixos deixebles, a començar pel mateix Pere, que s’emporta una esbroncada, inusual en llavis de Jesús, en avançar-li Pere un regany per l’anunci del tot incomprès: –“Ves-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes”.

                                               Bé podríem demanar a Pere que ens presti la pregunta que vàrem llegir diumenge passat en una primera escomesa per mantenir-nos desperts i en actitud de estar promptes als requeriments d’estar preparats per la vinguda de l’amo. “Senyor aquesta paràbola ¿la dieu només per a nosaltres o per a tothom? Ara, Jesús ha deixat enrere aquell balsàmic i encoratjador de l’evangeli del diumenge passat: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”, quan parlava d’atresorar allà dalt béns imperibles, per poder posar-hi el cor. Ara, Jesús ha posat el trèmol i ens ha ben desvetllat de la possible galvana o deseiximent espirituals!

                                               Així d’apassionadament viu Jesús la seva missió en la pregonesa del seu cor. Ja veiem que tot va dirigit a tothom i es fa ben apressant, demana una conversió, un canvi descordat i punyent per raó del Regne que s’ha de proclamar de paraula i de fets, clars i contundents. Ho diu també i principalment per a nosaltres (ei, atents!) cridats en crida explícita i conscienciosa. Ho diu per a nosaltres que ja ens creiem que “som del Crist”, i que ja ens creiem qui sap què en relació al Regne. Ens caldrà una bona “estirada d’orelles”–perdó per l’expressió- i caldrà una ulterior desvetllament, exigent més enllà de la blanesa de considerar-nos com ser ja “del Crist!”

                                               A tenor del que llegim al salm responsorial, el pitjor enemic nostre som nosaltres mateixos: “Ara sóc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu. Déu meu, no trigueu més.

                                               I a la carta als hebreus ens recolzem  en la fermesa dels testimonis que ens ensenyen com hem de viure la Fe, alliberant-nos de tot pecat i de tot impediment que amb tanta facilitat ens lliga, i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús que ha obert el camí de la Fe i el porta a terme Després ens posa la passió de Jesús com a exemple i estímul (foc, baptisme i divisió!: termes apassionats): tot per tal de treure’ns del sopor on vegetem sense suc ni bruc... Em fan mal dir-vos aquestes paraules gairebé ofensives que us adreço per tal d’elevar els vostres compromisos en relació a les vostres actituds en un seguiment migrat, àton. Com m’atreveixo a remarcar una suposada resposta de poc gruix vostra, quan jo no me les reclamo per a mi? No puc deixar de traduir la vivesa dels sentiments de Jesús quan al mateix temps jo no hi responc amb més  coratge i determinació (!). L’evangeli ens porta a aquest esquinçament interior: demanar als altres i jo no sentir-me al·ludit directament. Ai, pobre de mi! Com si sentís en llunyania alguns dels “ai de vosaltres, hipòcrites”, feridor i fent en plena diana, ai...

                                               La col·lecta pacifica en meu esperit àton i atònit: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Altra vegada allò de que l’Església ens fa convertir en pregària i, a més, pública, pujant més amunt dels paràmetres habituals de vida cristiana que són els nostres, ben migrats, ben a peu de començament d’escala, o bé entretinguts en els primers graons... Si tot plegat no ens ha servit per estimular-nos i elevar el to de les nostres respostes, jo em sento decebut de mi i de no saber demanar superacions i delicadeses en el seguiment de la proclama que avui el Mestre la fa grinyolar més de l’habitual. Que les últimes paraules de l’evangeli del diumenge passat ens siguin un advertiment i una percussió al nostre cor que s’endormisca tan sovint en espera de l’Amo i Senyor nostre: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més a qui ha prestat més”. Em sento sordejant i amb dèficits de vista... “Senyor, no tardeu a defensar-me. Tenia posada l’esperança en el Senyor, i ell inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam”. No deixo de tenir present allò que llegeixo en la Carta als Hebreus amb que clou la segona lectura d’avui: “Tingueu present Aquell que aguantà  un atac tan dur contra la seva Persona de part dels pecadors, així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang”. Jesús podia usar les expressions tan estridents com les de l’evangeli d’avui, perquè Ell deia i feia. Senyor, perdoneu les nostres gasiveries en entendre i practicar l’evangeli del Regne.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XX de durant l’any, 14 d’agost del 2022   Moià