Homilia del diumenge 28/07/2019

SENYOR,  ENSENYEU-NOS  A  PREGAR

                                               Tota la litúrgia de la Paraula d’avui és una invitació a plantejar-nos un fet cabdal en el nostre viure cristià: o vinculem la pregària a la vida diària o el fet de no pregar com cal ens portarà a un empobriment progressiu del nostre viure. I d’empobriment en empobriment arribarà un dia en què ens trobarem allunyats de la saba evangèlica que dona color i vivor al nostre viure amb sentit. Penso que aquest és el punt neuràlgic que defineix la qualitat del nostre viure, avui més que mai. No és allò de fer, de quan en quan, una pregària “de llibre”. Decididament, tant hi haurà de vida com n’hi hagi de pregària. No hi ha alternativa possible. O forma part del nostre dia –dic dia!- o bé hi haurà depauperació vital. Les motivacions per "entrar-hi” solen ser tan poc auto-convincents que podem passar trams de la nostra vida, sense ni adonar-nos que pregar és com el fet de respirar.  Justament cal adonar-se que hom no respira bé, per fer un pensament...

                                               És talment emotiva i ardida la pregària que fa Abraham que ens meravella per la seva audàcia. Saber “regatejar” amb Déu suposa una familiaritat que enamora. Rebaixar la quota de justos per salvar Sodoma del naufragi és d’una finor espiritual en la què ens mostra tant la misericordiosa benvolença de Déu com la gràcia de saber que Déu es deixa “competir” amb el seus amics.

                                               La pregària d’Abraham, però, és interessada. Prega en favor dels seus parents, Lot i la seva família, que vivien a Sodoma. La seva pregària insistent, rebaixant, petició a petició, la quantitat de salvats obtindrà el resultat satisfactori de sostreure’els in extremis. Déu sempre està a favor dels pocs per salvar-ne molts. És llei de vida tantes vegades oblidada.

                                               El salm responsorial 137 revalida aquest passatge de la pregària d’Abraham. Suposa una confiança superior, demostrada al llarg de tota la seva vida. Per això a l’epístola als Hebreus es lloa la seva fe il·luminada: “Sempre que us invocava, m’heu escoltat. Que el Senyor continuï a favor nostre. El vostre amor perdura sempre. Acabeu al vostra obra, Senyor”.

                                               Pau als colossencs els certifica que “Déu us donà la vida juntament amb el Crist”. Ha desfet i anul·lat el deute que teníem pendent. La resurrecció de Crist ens a ressuscitat també a nosaltres”.

                                               Lluc narra, com veient com pregava Jesús un deixeble li demana que els donés una pregària com la que Joan el Baptista havia donat als seus deixebles. Tenim a continuació una versió del Parenostre, diferent de la de Mateu, que és la que ha prevalgut i que és la que usem nosaltres avui dia. Essencialment és el mateix, més condensat en Lluc. Cal notar que la pregària que dona Crist és sortida d’un moment de pregària antecedent d’ell. Això ens fa pensar que per a Jesús la pregària que adreçava al seu Pare, no diferiria gaire de la que ens encomanà a nosaltres. Cal advertir que Mateu presenta el Parenostre inserit en l’àmbit del Sermó de la Muntanya, vol dir que li dona plena importància. Aquí, en Lluc, va acompanyat de dues paràboles que subratllen precisament la insistència que mereix aquesta dita: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu serà qui us obrirà”. A més hi afegeix que Déu satisfà el que els fills li demanen al seu Pare. I encara hi ha una satisfacció més sorprenent: “molt més el Pare del cel donarà l’Esperit a qui li ho demanen”. En un altre indret, Jesús ens invita a pregar insistentment. És a Lluc 18, 1ss. Ho exemplifica amb la tossuderia i insistència amb què la viuda demana al jutge que li faci justícia.

                                               Arribats aquí caldria que ens proposéssim com hem de procedir per tal d’arribar a enfortir decididament el lloc que té la pregària en el nostre viure. Ja no serà la pregària llegida o recitada, sinó la pregària “del cor”.  Prenent peu i a partir d’un gran petit llibre, titulat “Biografia del silenci”, escrit per Pablo D’Ors que ha creat uns grups de pregària anomenats “Els amics del desert” de llarga difusió darrerament, us volem invitar a fer-ne una lectura pausada, seguida de la pràctica immediata suggerida. Aquest llibre és d’alguna manera biogràfic, descriu els passos que ha hagut de fer l’autor per a assolir la meta proposada, és a dir la meditació. Al mateix temps és com un manual d’iniciació a la pregària. En cada pàgina va identificant les dificultats que ell va trobar en iniciar “de valent” un camí d’aprenentatge. Remoure els obstacles i anar-los descrivint ens dona l’ocasió de fer el mateix camí que ell feu. Pàgina a pàgina ens portarà a envigorir l’hàbit, fins i tant que finalment l’assegurem com una pràctica regular quotidiana! Pràctica que s’esvairia de no fer-ho insistentment. El què costa arribar a donar solidesa i estabilitat a una aital pràctica!, i com es pot desfer el camí fet, en deixar de posar temps, lloc, ambient i sobretot constància en fer-ho cada dia. El més costós és enfortir la necessitat, la coratjosa persistència de no  deixar-ho, malgrat les distorsions que se’ns poden posar per davant. L’èxit només ens vindrà d’una determinada determinació que deia santa Teresa. No podem ser ocasionalment “orants”. Així no funciona. L’experiència dels que abans ja han fet el camí ens diu que mai serà prou el fet d’auto-obligar-nos amb convicció, sabent el què es guanya i el què es pot perdre en ser descurosos.

                                               Entrant a internet trobarem tot de complementacions i de xerrades del mateix autor que ens poden ajudar a enfortir el desig d’esdevenir cristians “orants” com si fos una de les autoobligacions de més valor i preu per entrar en una etapa de la nostra fe. viscuda amb més importància de les que poguéssim emprendre.

                                               En un moment determinat ens diu que va fer la descoberta de la gran figura humana excepcional de Simone Weil per a qui l’atenció és la gran configuradora de la persona creadora. No és pas sense motivació que posa un text d’ella com a prefaci de la seva obra. Diu així:

                                               “El desig de llum produeix llum.

                      Hi ha vertader desig quan hi ha esforç d’atenció.

                                         És realment la llum el que es desitja

                                     quan qualsevol altre mòbil està absent.

                                           Per més que els esforços d’atenció

                                                       fossin aparentment estèrils

   un dia una llum exactament proporcional a aquests esforços

                                                                        inundarà l’ànima.

                                    Cada esforç afegeix una mica més d’or

                           a un tresor que res en el món podrà sostreure.

                                               Jo hi podria afegir també d’escrits d’ella:

                      “En el grau més alt, l’atenció és el mateix que l’oració. Pressuposa la fe i l’amor. L’atenció absolutament pura i sense mescla és l’oració. L’atenció extrema és el que constitueix la facultat creadora de l’home, i no existeix atenció més extrema que la religiosa. La magnitud del geni d’una època és rigorosament proporcional a la magnitud d’atenció extrema, és a dir, de religió autèntica, en aquest moment. L’atenció està lligada al desig. No a la voluntat, sinó al desig, o més exactament al consentiment”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII de durant l’any, 28 de juliol.  Sabadell 

Homilia del diumenge 21/07/2019

                                               CASA  NOSTRA,  CASA  VOSTRA

                                               Aquest fou el lema que va congregar una notabilíssima manifestació en un moment àlgid de tota l’odissea que visqué i -que encara viu- el terratrèmol de les migracions. Des d’aleshores, aquest fenomen no ha remès; i aquesta onada de migracions ha, per mala ventura, convertit les aigües del mediterrani en un immens cementiri. Els mitjans, a tongades com sol fer-ho, per mor de subratllar només l’actualitat fugissera, ens han servit escenes d’inhumanitat que ens han embotat la sensibilitat, i ara ja no ens commouen aquestes imatges de desolació on es barregen les pitjors nafres i bestialitats: “acantonaments” que duren anys; màfies que comercien amb humans, pitjor que fossin esclaus; la Unió Europea que posa filats per tot arreu, i que “retorna” persones com si fossin menys que animals, “cosificació”: més avall no es pot arribar! Es multa qui ajuda, de la forma que sigui, aquestes persones, als qui els hi han llevat tota dignitat. Lamentable “espectable” d’uns Estats que tot i necessitar aquestes lleves de migrants per tenir mà d’obra, per fer créixer PIBs i per omplir els dèficits de treballadors, el que fan és exasperar llur població nativa, enverinant-la amb ideologies populistes i fonamentalistes, mirant cap a una altra part en el tema fonamental dels drets humans, “inalienables al paper”: a viure on creguin més oportú, a tenir treball, casa, educació i sanitat. Molts fugint de guerres inacabables, arrasadores. Avui aquesta entrada del meu escrit es fa més punyent per la contraposició amb la primera lectura que és un prototipus d’hospitalitat, que d’altra part ha estat una de les característiques dels pobles d’on provenen aquestes persones... Ironies punyents de la història que és la nostra!

                                               La primera lectura d’avui ens presenta la venerable figura d’Abraham que és admirat i tingut com el pare de totes les esglésies que reuneix el monoteisme: jueus, cristians i musulmans. L’escena té un encant, en la seva sàvia sobrietat, que la fa estimable en tot i per tot. Estem als inicis del poble d’Israel, el poble dels pares, dels patriarques. Déu li anuncia que tindrà un fill, tot i la vellesa d’Abraham i de Sara. ¿No hi veieu una forta retirada en ambdues anunciacions que marcaran un nou començament, fruit ambdós d’una Aliança? Déu promet descendència per sobre de les impossibilitats humanes! Quina diferència entre Maria i Sara. Quina similitud entre Abraham i Maria. Tots dos lloats per la seva fe en els escrits sagrats: “benaurada tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà” digué Elisabet a Maria. “Gràcies a la fe, Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció” (Hebreus 11, 8- 19).

                                               Avui, la litúrgia ens posa condensadament una escena on es palesa com Jesús cultivava uns llaços d’amistat, exemplificat en la casa dels seus amics íntims, els de Betània, lloc visitat moltes més vegades de les que narra l’evangeli d’avui, només comprensible si el sabem llegir amb ulls d’exquisida amistat recíproca: Marta “queferosa” i amoïnada per tal d’obsequiar degudament Jesús, s’atansarà al Mestre reconvenint Maria, perquè no li donés una mà en aquell tragit domèstic. El to és de proximitat i de contenció en el que li diu: “Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? La resposta és ben bé la d’un amic. Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes i tantes coses! Entenc la teva queixa i t’agraeixo el teu neguit, però Maria ha escollit la millor part! L’atenció a la persona va per sobre de tanta cura en les “coses” per tal d’obsequiar... La seva actitud és la millor i no li ho recriminaré. Quina lliçó ens està donant: les persones sempre estan per sobre de les coses, àdhuc les fetes amb un gran amor! Dirà sant Benet: “Acollir l’hoste com si fos el mateix Crist”. És el mateix de la lloança que se li fa a Abraham: Va rebre la visita de Déu i els donà hospitalitat sense saber que era Déu o bé els àngels mateixos”.

                                               Seria meravellós resseguir la història d’una relació d’amistat, com la que va tenir Jesús amb tota la família dels tres germans: Marta, Maria i Llàtzer. Això ens reafirmaria en allò que digué Jesús als seus deixebles més propers i estimats: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre; i tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà”. Quina gran descoberta del que significa que Jesús se’ns faci amic: Accés a la intimitat, a saber de Déu en profunditat. Nosaltres som els escollits, per bé que ens pensem que som nosaltres qui escollim. No és amistat guanyada, sinó donada, gratuïta. Tot s’esdevé per la confiança mútua. Participació en la vida-missió de l’Amic. Prenem consciència del què significa en el més amagat i profund l’expressió que està continguda només amb el títol d’aquesta obra d’un místic: “Amic e Amat”. L’Amic és Ell i l’actuació en nosaltres ens fa Amats, i l’estimació –donada i rebuda- és la font i la garantia de que som tinguts per Amics.

                                               Al·ludíem a altres passatges que ens mostren com Jesús era el prototipus d’Amic i de com estimava–amats!, la família de Betània-. Essent el vilatge tan a prop de Jerusalem, moltes vegades s’hi refugiaria i compartiria el goig de’una amistat “a tota prova” que diem. Proves: Llegim atentament i pausadament el capítol 11- i començament del 12 de Joan. Hi veurem els camins de l’amistat per part de Jesús, incomprensibles si no ens hi sentim lligats i concernits, perquè la Paraula de Déu no sols és narració de fets passats, sinó anticipació dels que ens poden succeir, si nosaltres ens posem a to i obrim el cor a allò imprevisible, a no ser si restem oberts a l’imprevisible de Déu! És una de les pàgines més emotives del nou Testament. I demostra fins on arriba “la força d’estimar” i la benaurança que se’n desprèn. Estem a les portes del que sabem que serà la prova última i definitiva del que significarà un amistat que es lliura a la mort en benefici dels estimats. Sortirà l’expressió cabdal: “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem: donant la vida pels seus amics”. Què en som de matussers i de desconsiderats! No sabem on, ni quan, ni com omple de vida l’amor, sempre paradoxal: Jesús dóna la Vida, lliurant-la pels amics. L’amistat és el cimal, a que pot arribar una amistat que és humano-divina, com la de Jesús. Només accessible a poques persones, no perquè ho sigui en si, sinó perquè demana unes condicions de possibilitat que no sabem lluitar per tal d’anar aconseguint-les. Pau ens en serà anunciador i model com ho manifesta a l’epístola als seus germans de Filips. Són cartes, aquestes, plenes del desig d’anar pas a pas arribant a la plenitud de la FE, maduresa humano-divina, recorregut que ell mateix anar fent a vista de tothom: “Sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit”. L‘amor veritable té un preu humà incommensurable! Sort que no el sabem comprendre, perquè sinó ens tiraríem endarrere. És en el seu exercici, pas a pas, que en descobrim el pes, el goig i la benaurança. Què lluny estem d’anar per aquest camí rosts amunt! Cal demanar l’ajut i que l’Esperit ens hi porti amb el seu buf. Quina llàstima que la mediocritat, satisfeta com la nostra, no ens en posi l’èmfasi i l’escalf. És vertaderament un desafiament no entrar per aquestes actituds bàsiques i fonamentals com les que la litúrgia d’avui ens ha volgut que en tinguéssim un tast. Hem tocat l’ós i el nucli del què significa ser i viure com a cristians. Ho hem pregat sense més ni més, quan hem demanat a Déu que ens hi configuri poc a poc, perquè així funciona la vida, a batecs, a alenades; per això és el mateix Esperit Sant  qui està en la “conxorxa” divina d’anar-nos-ho fent conegut, ensems que “viscut”. La nostra vida en essència no és ni més ni menys que un brodar el llibre de la nostra vida “El llibre de l’Amic de l’Amat”, el nostre precisament! Amor rebut i amor donat, nuant llaços de delicada amistat. Avui entenem la importància de saber acollir, donar hospitalitat a qui sigui, perquè sempre en ell acollim  Jesús; sabent descobrir allò essencial que va descobrir i practicar Maria de Betània. Tot, abraçat i abrandat per un acte de FE perseverant que omple de confiança en l’Amic tots els àmbits del nostre ésser. És allò mateix que demanàvem en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. Sigueu generós amb nosaltres, Senyor. No deixeu que es perdi una grandesa de la qual no en serem mai suficientment conscients ni agraïts. “Casa nostra, casa teva”, Senyor! I casa també de tots els qui vós teniu com a fills estimats. Dret a tenir casa, intimitat, llar de creixença, lloc de trobada i de bescanvi. Oh, amistat desconeguda i negada, sense haver-la ni besllumada! Ja ho deia, ja, el Petit Príncep!: no la va trobar i això que va anar trucant de casa en casa, d’asteroide en asteroide! Retrat de la nostra societat, tant aqueferada com Marta en tantes coses, que -tot hi ser bones- no han sabut donar en la diana de les “úniques”, essencials, Llàstima, llàstima de veritat! Senyor, Senyor, obriu-nos-hi el cor...!

                                               Com a coronament i ratificació del que suposa com a punt final del seguiment de Crist, de tota menuda hospitalitat oferta, dels acolliments sovintejats, de les fines-fines amistats amb Crist i subrogadament amb tants “amics e amats”, per uns moments traslladem-nos a l’avantsala de la Casa del Pare: Només arribar sentirem amb goig ple les paraules més estimables de totes les que es poden dir i sentir: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè quan tenia fam, em donareu menjar; quan tenia set em donareu beure; quan era foraster em vau acollir... Us asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. Paraula definitiva de Déu!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XV de durant l’any, 21 de juliol del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/07/2019

I  PER  A   MI,  ¿QUI  SÓN  EL  MEU  PROÏSME?

                                               Durant tres diumenges seguits la litúrgia ens posa sota una atenta consideració tres fragments de la Carta als colossencs, raó per la qual em prenc la llibertat, millor, el prec i la invitació de proposar-vos de llegir-la tota sencera. Així anirem, a compàs de la litúrgia, enriquint-nos amb la lectura contínua, i més quant que aquesta epístola de Pau és, d’acord amb els entesos, una de les més riques en referència a la dignitat i preeminència de Crist en la constel·lació doctrinal i de vida de la nostra fe.

                                               Endemés, la taula de la Paraula de Déu té aquest diumenge un enfocament més aviat de tipus pràctico-pràctic en centrar-nos en els principis morals reguladors de la vida espiritual, fent-nos veure que més enllà d’una aparent similitud en els preceptes fonamentals de vida i d’accions concretes entre el  Vell i el Nou Testament, hi ha una diferència bàsica entre el Deuteronomi, és a dir, entre la Llei de l’Aliança de Déu amb Moisés i la que s’albira en la Llei de l’Esperit proposada per Crist en el seu evangeli, com ja és de notar a partir de la Col·lecta d’avui: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. En consonància, a més a més, amb aquest plantejament podem llegir confirmant-ho en l’Aclamació que precedeix l’evangeli: “Les vostres paraules, Sentor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna”.

                                               La singularitat la veiem rubricada en l’evangeli de Lluc i encara molt més en la paràbola del bon Samarità, pròpia de Lluc i de les que subratllen l’acció misericordiosa de Déu que l’evangeli la vol encomanar a tots els seguidors fidels de Crist. Noteu que també és pròpia de Lluc l’inestimable paràbola del fill pròdig o, millor dita, de la prodigalitat del Bon Pare. Aquesta característica sobre la misericòrdia és fortament distintiva de Lluc. La fa profundament humana i propera a la vida...

                                               Situem-nos en el context de l’evangeli d’avui i veurem que es situa amb una prova d’un mestre de la Llei que s’explicita amb les dues preguntes que li fa al Mestre. De mestre a Mestre: “Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”, dit després que Jesús en la narració que hi fan  Mateu i Marc sobre la certesa de la resurrecció contra els saduceus. Per això no li pregunten sobre quin és el primer manament, sinó com tenir accés a la resurrecció. Per tant, és una pregunta més de tipus moral: com poder accedir a la vida eterna? Des d’aquesta perspectiva s’entén millor l’encadenament de la conversa i la resposta de Jesús de tipus moral: “Has respòs bé: fes-ho així i viuràs”. Altra pregunta “amb ganes de justificar-se: I per a mi, qui són aquests altres?”, això dóna peu a plantejar-li una paràbola com a resposta a la seva pregunta, que serà per a ell una qüestió inesquivable de sentir-se concernit, amb una fina ironia en què queden en mala consciència els qui eludeixen el malferit; i per a nosaltres s’hi descobreix el mateix rostre misericordiós de Déu. Jesús el força a dir: “quin et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar en l’home que havia caigut en mans dels lladres?”. Pres per la contundència de la narració, ha de respondre a Jesús: El qui es va compadir d’ell. Lacònicament acaba la narració amb aquest “Doncs tu fes igual”. Tenim aquí una paràbola extraordinària per a entrar en el nucli de l’evangeli, viscut “a peu d’obra” i en la concreció de la més cridanera quotidianitat. No podem fer a menys d’entrar en la pràctica de l’evangeli de la misericòrdia, sabent que és aquí on descobrim com Déu actua i s’hi defineix, com queda palès també en el salm responsorial 68, on llegim: “Escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant, vós que sou fidel a salvar els amics. El vostre amor, Senyor vessa bondat; mireu-me, responeu, vós que estimeu tant”... El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats els seus captius”. Aquesta paràbola ens posa al centre de l’acció benefactora i guaridora de Jesús i conseqüentment dels seus deixebles a qui consona l’apel·latiu benaurat de misericordiosos.

                                               Ha estat el papa Francesc qui no fa pas massa que va convocar un Any Sant en commemoració del cinquantè aniversari de la conclusió del concili Vaticà II, amb el qual “havia arribat el temps d’anunciar l’Evangeli d’una manera nova. Una nova etapa en l’evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de testimoniar amb major entusiasme i convicció la pròpia fe. L’Església sentia la responsabilitat de ser en el món signe viu de l’amor del Pare. Adduint paraules de Pau VI, deia: “L’antiga història del samarità ha estat la pauta de l’espiritualitat del Concili... un corrent d’afecte i admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern”. “Com desitjo que els anys venidors estiguin  impregnats  de misericòrdia  per a poder anar a l’encontre de cada persona, portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i allunyats, pugui arribar el bàlsam de la misericòrdia, com a signe del Regne que és ja present enmig de nosaltres”. Va publicar un document titulat “Misericordia Vultus” que comença així: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula: misericòrdia. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret... Jesús, amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb las seva persona, revela la misericòrdia de Déu”. “Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És la font d’alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri  de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia: és l’acte  últim i suprem  amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona, quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats, malgrat el límit del nostre pecat”. “La misericòrdia de Déu no és una idea abstracta, sinó una realitat concreta amb la qual Ell revela el seu amor, que és com el d’un pare o una mare que es commouen en el més profund de les seves entranyes pel propi fill. Val a dir que es tracta realment d’un amor “visceral”. Prové d’allò més íntim com un sentiment profund, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó·. Jesús ha assenyalat la misericòrdia com a ideal de vida i com a criteri de credibilitat de la nostra fe. “Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!, és la benaurança en la qual hem d’inspirar-nos durant aquest Any Sant (sempre). “La misericòrdia en la Sagrada Escriptura és la paraula clau per a indicar l’acció de Déu envers nosaltres. Ell no es limita a afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. L’amor, després de tot, mai no podrà ser  una paraula abstracta. Per la seva mateixa naturalesa és vida concreta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabilitat per nosaltres. Ell se sent responsable, és a dir, desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, plens d’alegria i serens. És sobre aquesta mateixa amplitud d’ona que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians. Tal com estima el Pare, així estimen els fills. Tal com Ell és misericordiós, així som cridats nosaltres a ser misericordiosos els uns amb els altres. La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit  per la tendresa  amb què s’adreça als creients; res  en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món no pot estar mancat de misericòrdia. La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. L’Església “viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia. Tal vegada massa temps ens hem oblidat d’orientar i de caminar per la via de la misericòrdia”. És el temps de retornar a l’essencial per a fer-nos càrrec de les febleses i dificultats dels nostres germans”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XV de durant l’any, 14 de juliol del 2019   Sabadell

Homilia del diumenge 07/07/2019

LA  LLIBERTAT  DELS  FILLS  DE  DÉU

                                               Sant Pau en l’epístola als gàlates –n’estem llegint dos fragments en la litúrgia, darrerament- els reconvé que hagin preterit l’adhesió a l’evangeli que els va predicar i que varen acceptar; i que ara hagin tornat al compliment de la Llei, acceptant de ser circumcidats. Aquest perill va ser constant en certs prohoms com Jaume i amb titubeigs per part també de Pere. La idea de fons era que abans d’esdevenir cristians havien de rebre la fe jueva. Pau en tot moment es va manifestar intransigent en aquest aspecte. Fins al punt que reunits els caps de l’Església naixent van concordar, en el primer Concili de Jerusalem, després de debatre la qüestió, que afectava directament als conversos del paganisme, als gentils que en deien. Va fer prevaler Pau el que ell anomenava el “seu evangeli”, evangeli que l’havia rebut directament de Jesús. Fer-ho al revés era sotmetre’s a una Llei ja superada per la nova i eterna Aliança. Érem salvats per la passió, mort i resurrecció de Jesús, participada a través del baptisme que era com una creació o regeneració nova, vinculada a l’efusió de l’Esperit: de la llibertat impossible dimanada de la Llei antiga, renascuts a la Llibertat dels Fills de Déu. La Llei antiga portava a l’esclavatge del pecat, d’on un no se’n podia evadir; mentre que la Fe en Crist Salvador i Redemptor ens oferia el perdó dels pecats i ens feia fruir -per do de la gràcia- d’una presència i acció sanejadores i enaltidores de l’Esperit de Jesús.

                                               Farem un seguit d’afirmacions que condensen la carta de Pau als gàlates per entendre l’evangeli de Pau que és el mateix del de Crist.

                                               “Jesucrist el Senyor per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats, i així ens alliberà del poder del maligne d’aquest món. Em sorprèn que us aparteu tan aviat de Déu, que ens va cridar per la gràcia de Crist, i us passeu a un “altre evangeli”. Germans, vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Sabem que ningú no és just davant Déu en virtut de les obres que mana la Llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist. Per això, nosaltres hem cregut en Jesucrist i som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist, ja que ningú no pot ser just en virtut de les obres que mana la Llei. Jo en virtut de la Llei, vaig morir a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic crucificat  amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar Ell mateix per mi. No vull fer inútil la gràcia de Déu, ja que, si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort per no res. Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist : tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist”.

                                               “Quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivien sota la llei i rebéssim la condició de fills. La prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!” Per tant, ja no sou esclaus, sinó fills, i si fills també sou hereus per obra de Déu”. “Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi formar en vosaltres”.

                                               “Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Així, doncs, manteniu-vos ferms i no us deixeu sotmetre altra vegada al jou de l’esclavatge!  Declaro a tots els qui es fan circumcidar que s’obliguen a complir tota la Llei. Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho: només compta la fe que actua per l’amor. Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que  aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. Si us deixeu guiar per l’Esperit no esteu sota la llei. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. El qui es instruït en la paraula de Déu ha de compartir el que té amb aquell qui l’instrueix. No ens cansem de fer el bé; perquè, si no defallim, quan arribi el temps, recollirem. Així doncs, ara que hi som a temps, fem el bé amb tothom, però sobretot als qui formem la família dels creients. Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist: en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo per al món. Només compta que som una creació nova”. D’ara endavant, que ningú no m’amoïni, que jo porto en el meu cos les marques dels sofriments de Jesús”.

                                               El desig de la llibertat omnímode  és avui el desideràtum de la major part de la gent, sobretot del jovent. Però el camí i la pedagogia de la llibertat és un exercici ple de miratges, que caldrà anar obviant pas a pas. Si la llibertat la posem en funció de la felicitat, es tornarà capriciosa i ens farà esclaus. Haurem d’aprendre que no tot el que és possible ha de ser forçosament factible. Haurem de fer la descoberta vivencial dels nostres propis límits i limitacions; això ens anirà fent assenyats, moderats. Haurem de descobrir que la vida es regeix per la consciència. Ser lliures -en realitat esdevenir-ne- és fer la descoberta d’uns valors que faran de nosaltres persones “valuoses”. I el lloc de confrontació moral no serà en el món de les idees, sinó en el de les experiències i concrecions. No es comença essent lliures, sinó amb el seu exercici constant anar descobrint de mica en mica que no és una plasenteria, sinó una conquesta moltes vegades contra les nostres fugides, pors i contra pactes amb la mediocritat.  És fruit d’una maduresa que només el dóna l’experiència de la vida. És un somni de la desmesura moltes vegades. I tot té un preu i desgraciadament un pot quedar “socarrimat” abans de fer les paus amb el principi de la realitat moral, vital. Només un accedeix a la vertadera llibertat posant la vida al servei de nobles ideals costeruts que demanen lucidesa en el pensar i fermesa en el camí concret de cada dia. Un arriba a ser gran quan descobreix que és en el quotidià on ens juguem la grandesa de la nostra personalitat. Dues obres de Fromm ens poden esperonar per tal de fer valuosa la nostra vida. I són: L’art d’estimar i La por a la llibertat. No lliures de, amb, sinó per a què.

                                               És curiós que no posem tot l’àmbit de la llibertat en ares del fet de ser fills de Déu, sinó com a obres de les nostres mans! Hem estat “alliberats”, bàsicament dels esclavatges a que fàcilment sotmet la vida d’un “estat de benestar i de consum”. No tenim la consciència d’estar en camí d’alliberament personal, social, cultural, espiritual com a mòbil, nord del viure. Hem de recobrar el sentit evangèlic de la llibertat. Recordar que el servei, l’estimació, el bé i la justícia són els grans valors de la llibertat. Per què no parlem més de la gràcia que Déu ens dóna que no pas del pecat? Diu Pau que “on abundà el pecat allà sobreabundà la gràcia”. Som, perquè Déu obra en nosaltres. Per posar, cal treure. Per treure, cal posar. Hi ha tot un dinamisme de la GRÀCIA. Deixem-nos portar per l’Esperit. Ell és qui obra en nosaltres la vertadera llibertat dels fills de Déu. Cal ser humils i agraïts, això és el tot de tot.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 30/06/2019

EL  SEGUIMENT  DE  JESÚS

                                               Pot sorprendre la primera frase de l’evangeli d’avui. Del tot inusual. És introductòria d’una part central de tot l’evangeli de Lluc. Des del cap. 5, 11 fins al 19, 44 i forma un bloc que s’anomena: “El viatge o la pujada a Jerusalem”. Inclourà tot un seguit de narracions i sobretot de paràboles moltes pròpies d’ell. Vegeu les contingudes en el capítol 15, anomenades de la misericòrdia. Tot ve narrat sota el simbolisme del camí i de pujada fins a Jerusalem, simbòlic també del lloc on s’”acompliran” vida i missió terrenals i glorificació definitiva de Jesús.  Noteu que posa en aquells dies en els quals Lluc posa el final-final del seu evangeli que ve narrat per l’Ascensió, que per Lluc té una forta significació d’arrel jueva que ve traduïda per la frase “havia de ser endut al cel”. Aquí hi ha al·lusions al final del gran profeta de l’Antic Testament, Elies, a qui Déu li havia predit que, estant acabant-se els últims trams de la seva vida, havia d’ungir com a profeta Eliseu, que li faria d’ajudant i després seria el seu successor. És la narració de la vocació d’Eliseu, que tenim a la primera lectura; i que lliga amb les imbricacions del començament del nostre evangeli d’avui. No us perdeu l’escena de quan Elies fou arrabassat i “endut amb un carro de foc al cel”,  “forçant” presència als fets finals per part del seu deixeble, que no se la vol perdre, per les implicacions de recollir-ne el seu esperit profètic, en el simbolisme de la capa o mantell que recollirà.  La trobareu en el segon Llibre dels Reis, capítol 3, 11s. Hi ha unes ressonàncies que no ens les podem perdre. El mantell figurarà l’Esperit Sant profètic (pro-fètic= que parlarà en nom de Jesús absent) Aquesta serà la missió de l’Esperit Sant amb la promesa d’enviar-lo que fa Jesús abans de ser enlairat, “endut” al cel. Ja sabem que Lluc posa com a fulcre de la seva narració entre la missió acomplerta per Jesús a Jerusalem i l’Ascensió -final del seu evangeli com a camí de la vida de Jesús- que també es narrada al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, com a missió de l’Església portada endavant pel mateix Esperit que va portar a Jesús a l’acompliment de la seva missió.

                                               “Quan s’acostaven els dies”. Similitud amb el profeta Elies i crida vocacional inesperada en Eliseu. Resposta total de la seva part. Es desfà de tot i ho ofereix en oblació a Déu. Convida tot el parentiu i llavors s’apressa a seguir-lo. “Se n’anà amb...” Model de seguiment del profeta Eliseu, fins a aconseguir el mateix  esperit del seu mestre, simbolitzat en el seu mantell que recollirà i hi farà miracles...

                                               “Resolgué decididament”: Jesús es disposa diligentment a obeir de cor, tot i saber que fer camí vers Jerusalem era anar a les últimes conseqüències de la seva missió. Hi ha una similitud en la manera com Maria es posa en camí (Ll 1, 39) quan visità a la seva parenta. Caminants amb missió de serveis...

 

                                               “Encaminar-se”: posar-se en camí. Jesús en un cert moment dirà que Ell és el Camí. La vida de Jesús fou una vida marcada per la itinerància. La seva experiència de ser caminant el marcarà en la despossessió, en complir ell mateix les recomanacions que donarà als seus deixebles, quan els envia “per davant” per on ell hi passarà després. Així hi consta en el passatge dels vilatans samaritans que no el volen acollir, sabent que puja a Jerusalem. És sabuda l’aversió que hi havia entre jueus i samaritans. I que provoca l’escena de pretendre de “fer baixar foc del cel i els consumeixi”. Clara al·lusió a un passatge singular de la vida d’Elies on ell va fer baixar foc sobre l’ofrena que ell havia preparat, en competició amb el sacrifici dels profetes de Baal (I Reis 18 i 19).

                                               Mentre feien camí: Lluc presenta tres exemples de o bé de dues crides fetes pel Mestre o bé de “pretendents de ser deixebles” (Recordeu el jove ric que es va tirar endarrere, per no saber desenganxar-se de les seves possessions (Mc 10, 17- 31) Jesús davant de la negativa del jove ric digué: “Us asseguro : tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat... rebrà ja en el temps present... cent vegades més... i en el món futur, la vida eterna. Molts passaran de primeres a darrers, i molts, de darrers a primers”. Recollim l’expressió: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada...”

                                               Prenent peu d’aquestes crides a ser deixebles s’ha consagrat el terme que he posat com a títol i que té una llarga tradició en la vida de l’Església sobre el que també se n’ha denominat el discipulat de Jesús”. Seguir Jesús és intentar de viure a l’estil evangèlic, ben diversificat segons les pròpies situacions vitals. En un principi, una mica circumscrit a la vocació a la consagració religiosa o sacerdotal, però avui el papa Francesc ho ha fet extensiva a tot batejat. Sota l’epígraf de El Senyor crida: “El que voldria recordar en aquesta Exhortació: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” és sobretot la crida a la santedat que el Senyor fa a cadascú de nosaltres, aquesta crida que t’adreça també a tu:”Sigueu sants perquè jo sóc sant” (Lv 11, 45; cf. I Pe 1, 16). El Concili Vaticà II ho va destacar amb força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí a la perfecció d’aquesta santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare. Cada un pel seu camí, diu el Concili. Llavors, no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. Hi ha testimonis que són útils per a estimular-nos i motivar-nos, però no perquè provem de copiar-los, perquè això fins podria allunyar-nos del camí únic i diferent que el Senyor té per a nosaltres. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar “el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (ICo 12, 7), i no es desgasti en intentar imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú a donar-ho tot, per a créixer cap a aquest projecte únic i  irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta” (Jr 1, 5). “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba”.

                                               “Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida. “Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. En l’Església, santa i composta de pecadors hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor”. “Déu vol que siguem lliures” Gàl cap 5-6

                                               “Amb aquesta santedat a què el Senyor  et crida anirà creixent amb petits gestos. Només es tracta de trobar una forma més perfecta de viure el que ja fem. “Hi ha inspiracions que tendeixen solament a una extraordinària perfecció dels exercicis ordinaris de la vida”. “Aprofito les ocasions que es presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. San Joan XXIII té aquell decàleg titulat “Només per avui”. Son ànimes delicades que ens són exemples de profunditat en les seves accions quotidianes. El seguiment de Jesús adopta expressions molt properes i accessibles. “El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, “perquè la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com, amb la força de l’Esperit Sant, “modela tota la nostra vida segons la seva”. Tu necessites concebre la totalitat  de la teva vida com una missió. Intenta-ho escoltant Déu en l’oració i reconeixent els signes que  Ell et dona”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XIII de durant l’any, 30 de juny del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 23/06/2019

EL  NOSTRE  PA  DE CADA  DIA

                                               La frase que en la litúrgia solem dir com a introducció al “Pare Nostre”, diu així: “Fidels a un manament del Salvador i seguint els seu diví mestratge, gosem dir, bé em mereix una glossa que vosaltres ja l’enriquireu amb els propis sentiments i actituds. Comencem fent un acte de fe, perquè pregar pressuposa la fe en viu.

                                               Fidels: l’expressió fidels ja ens indica que és amb la fe que podrem parlar a Déu. Fidels ve de fidelitat, així com aquest mot ve de l’arrel fides -en llatí- i fe. Aquesta paraula inicial més enllà d’un acte de fe, d’un “crec”, implica un “estimo”, perquè és veritat que ambdues actituds se subsumeixen. El Pare Nostre, doncs, serà un acte cordial, existencial que dirigim al Pare, com, d’altra part, ho fem així en gairebé totes les pregàries de la Santa Missa; aquesta vegada ho fem a través d’una súplica coral. Hi ha més, l’expressió que sovinteja en els salms i que ens dona plena confiança és “un ple” en Déu que és un “Amor Fidel”. Per tant, sigui com sigui, anirem endavant en pregària confiada, que és el petit però pretès amor fidel nostre, en correspondència senzilla, en el d’Ell. Confiem-nos-hi!

                                               Manament: que jo –evangèlicament- ho tradueixo per invitació, crida. Els manaments en el NT., singularment en Pau i Joan, per a cristians una mica avantatjats en la vivència de l’evangeli, ens mouen dins de l’exercici de la llibertat de ser fills de Déu, per tant, havent superat el sentit de l’AT. de constricció, d’obligatorietat forçada, externa, d’imposició. Si hi ha una lleu actitud “amorosa”, ja no fem “perquè toca”, sinó que hi ha un voler “implícit” que va passant, mica a mica a mesura humana, a un “explícit”. Ex-plícit que en el sentit literal ja suposa que ens surt de dinsdel cor, del més preuat de nosaltres mateixos envers Jesús; sabent que Ell mateix resava així, de manera habitual i amb les mateixes paraules, ungides d’Esperit, o bé de semblants... Això suposa una “obertura” d’ànima, fent-se ressò de les expressions del mateix Jesús. Fins que no gaudim i/o ens estremim en “parlar-pregar-estimar” els qui -amb el seu testimoni radiant- viuen en comunió amb Ell, i fins que les seves “paraules-actituds-sentiments” no ens siguin d’estímul per als qui no en sabem “encara massa” del que significa una vida com a unió amb l’Amat. Seria bo portar a la memòria el cap. 15è de Joan: “El Cep i les sarments”.

                                               Salvador: No acostumem a anomenar Jesús com Aquell que ens va salvant (la força genuïna i dinàmica dels gerundis!). Posem-hi el toc de positivitat, de gràcia, que té l’expressió primordialment; sense negar, però, que també ens salva de tota negativitat nostra, però donant gràcies, perquè som pecadors salvats o millor en salvació per-manent. Mal aniria que només ens salvés puntualment! Sempre ens acompanya en el camí nostre de cada dia i ens dona la mà quan flaquegem, cosa de dia sí, dia també.

                                               Mestratge: Sempre ens és el Mestre, sia per lliçons apreses de les lectures i narracions evangèliques, sia sobretot per les lliçons al cor, a l’escolta de la seva Paraula, als peus del Mestre, com feia Maria de Betània, sabent que l’essencial en la relació amb Déu s’esdevé en la contemplació de la seva presència: “Que ya solo en amar es mi ejercicio”- com ens ho diu explícitament un gran contemplatiu, Joan de la Creu.

                                               Gosem dir: Ens atrevim amb convicció, amb “amor i temor” que es complementen: qui és qui i com de pobres com som tots! Sabem que és a Déu a qui ens dirigim i ho fem filial però exquisidament. Gosar en sentit d’audàcia, de coratge, de saber on va dirigida la nostra tendra gosadia. Només un fill pot fer-ho, sabent que hi ha uns braços i un cor de Pare que ens espera, i que és tendresa; per ambdós, esperança! Ell ens n’és ple d’esperança! (Raó irrefragable: El Retorn del Fill Pròdig, quan el Pròdig de prodigalitat és tanmateix el Pare! No és comprensible, a no ser què vol dir en Déu, que és Pare!) Lc 15.

                                               Pare: Jesús ens va “obrir” aquesta nova  perspectiva del Déu de cadascú a la primera i darrera FONT del nostre viure! Jesús li dóna l’apel·latiu d’Abbà. Que era la manera com s’adreçaven els petitons als seus pares a la Terra Santa, santa perquè va ser santificada per la relació que Ell tingué amb Josep i el seu Pare del cel, quan visquè... Perquè no ens espantés l’atreviment, és per això que hi hem posat gosem anomenarlo, dir-li: PARE, això va ser una revolució per a la gent coetània! No podien nomenar Déu i per això en canviaven l’expressió: de Yahvé a Elohym. Només Senyor. Admirativament Al·leluia!

                                               Tot això per a centrar-nos ja en el títol : “Demanem el pa de cada dia”. Només el que ens és necessari, indispensable per sostenir -ara i aquí- el nostre viure. Al temps de Jesús era ben bé així: l’aliment indispensable. Que no faltés un mos de pa al dia present!; i després tornarem a demanar el mateix, no de rutina, sinó com a expressió de la nostra més elemental “necessitat”. A qui té gana, al pa li troba tots els gustos. Ai, gent de gola ensinistrada! Avui, la gastronomia ha esdevingut un  recital de luxes! Així hem perdut del pa el seu valor d’essencialitat. No és pas massa lluny en el passat que, en encetar el pa, de pagès sobretot, s’hi feia un senyal de la creu amb el ganivet. Benedicció i agraïment pel fet d’haver-ne! El pa és l’aliment substancial per a nosaltres mediterranis; camps de gra per a fer el mos de cada dia. Què lluny  i que a prop! La poca cosa –el pa- tenia tots els simbolismes. Totes les tonalitats de l’escala diatònica o cromàtica de tots els “aliments”: Ens alimenten la llum, el aire sa i net, el color, la flaire. També els coneixements, els sentiments. La fantasia, les intuïcions, les “amoretes”. Tot ens és aliment! Però encara hi ha molt més: Anant a l’essencial en tots els sentits, tant els corporals, com els existencials, en el que hem de considerar que van més enllà del que podríem “somniar”, Jesús en el moment de la seva mort prevista se’ns va deixar Ell mateix en presència i aliment espiritual. De part de Déu fou l’extrem d’amor i afecte més tendres! De la nostra part, ens hauria d’obrir cos, cor, ment, ànima, gust, emocions, actituds receptives. Sempre farem curt -oh pobretons de nosaltres!- a l’hora de ponderar tot el que tenim a l’abast de mà i de cor! Ai, en l’Eucaristia, tenim l’”aperitiu” en el sentit literal d’obrir-nos les ganes –si fos possible, la fam!- de totes les menges del cos, de l’ànima, de la natura i de la  cultura, de la interrelació, de la comunió, de l’acció de gràcies, perquè en Jesús en l’Eucaristia hi tenim el tot de tot i el tot de tots... El Llibre de l’Amic i de l’Amat. Jesús Paraula i Sagrament. Tot en tots. Plenitud i pregustació, anticipació del cel on Déu serà el Tot definitiu: “La llum de la cambra de l’Amat vingué a il·luminar la cambra de l’Amic, per tal de treure’n les tenebres i omplir-la de plaers i de llangors i de pensaments. L’Amic tragué de la seva cambra totes les coses, per tal que hi cabés el seu Amat”.(R. Llull)

                                               Sempre haurem d’anar tornant, una i altra vegada, a les rodones,  sucoses afirmacions del Vaticà II respecte de l’Eucaristia, un Cel accessible a la Terra, a la nostra terra, a nosaltres que som terra i pols d’estrelles, a la vegada: “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en què anava a ser lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al retorn, deixant així a la seva estimada Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el CRIST, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona penyora de la glòria futura”.

                                                “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la FONT d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme /es reuneixin, /alabin Déu en l’Església, /participin en el sacrifici, /i mengin del sopar del Senyor. D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats pels “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, Corpus: 23 de juny del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 16/06/2019

DOS  MISTERIS  QUE  S’INTERRELACIONEN

“En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               DÉU i l’home. Comencem per baix. Què és l’home perquè us en recordeu? (Salm 8). Mirar l’home és inferir, deduir qui és Déu per contraposició: De creatura a Creador; d’imatge a Figura; de fragilitat al Déu Fort i Altíssim; de contingent a Transcendent; de “necessitat” a Necessari; d’espurna en prou feines a Déu Foc inextingible. I així podríem discòrrer en un joc d’opostos...

                                               Com que sobre nosaltres, creients, ja plana ara la visió de Fe que ens dona una mirada magnificada sobre tot i tothom, ja ens podem veure –superveure- com a fills en relació amb el Pare-Abbà; com a redimits a veure-us com a Redemptor; de ser “fets” a veure-us com a l’únic que Fa creativament; de goteig a Doll com a Esperit Sant; de com a cuquets al Déu que tots i tot ho ha cridat a vida, d’efímer a Immutable; de lliures - comen tant poc en que en podem ser- a Déu, Llibertat Suprema.

                                               Comencem a anar encara més amunt en una escala d’invitacions: Déu Pare que és Amor; Déu Fill que en és  Mitjancer, com escala disposada de forma que invita a pujar fins al Pare, meu i vostre; a Déu Esperit que tot ho omple de i amb la seva presència agraciada i graciosa. Déu sol i únic en tres Persones.

                                               “Tinc moltes coses a dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada”, ens diu Jesús a l’evangeli d’avui: Allò de que estem encara a les fosques, del què ens voldria transmetre, però que no ens veu encara prou consistents, com per a poder-ho assimilar. Per això ens ha donat l’Esperit Sant. Ell és el compromissari d’aquest “per a saber-ne més”, el qual ens anirà, a temps i oportuntat deguts, obrint els horitzons de la coneixença del misteri de Déu. “Ell us dirà d’allò meu”. El tindrem com a nou Mestre d’especialitzacions en la coneixença de Déu.

                                               Així, al discipulat de l’Esperit Sant començarem de veritat a entrar en una més aprofundida coneixença de la intimitat de Déu. Ascensió (aquesta nostra), pujada que es farà gradualment per estrats: sobre allò conegut i comprès avui, s’alçarà un nou estrat que reposarà sobre l’anterior, i que en ell podrà reposar–ne un de nou, successiu. Reafirmem-nos, doncs, en l’acció –pluja que amara, suau i insistent- de l’Esperit de  la Veritat-Veritat en nosaltres; i que ens hi posem com a bec d’ocellet que s’obre a la menja que maternalment se’ns posa a dins, ens portarà suaument a “saber-ne més i més”, per a goig nostre continuat. Becada a becada, sense ennuegar-nos. Caldrà ensalibar bé abans de portar-ho a l’estòmac i fer-lo darrerament doll de sang de la pròpia sang. Recordeu per què de l’Esperit Sant, Pau en digué “beguda”? Sang és sinònim de vida i la vida ho és de la transformació en “el jo del meu jo”. No hi ha ensenyament propiàment fins que no hi ha assimilació, fer-nos’ho propi: “el Jo del jo”. Misteri en Déu i misteri també en nosaltres mateixos... No en siguem oblidadissos!

                                               Tot això ho trobem expressat en una pulsió interior i en llenguatge no verbal,  només incoat, iniciat, és a dir limitat i creixent. Arribaríem potser a trobar que “tot lliga amb tot”. Això seria un molt gran descobriment. I que la saviesa -que és atribut de Déu; només Déu és Savi- ens aniria obrint la ment, el cor, l’esperit, el nostre sentir, la nostra paraula i la seva significació cada vegada més profunda, fent costel·lacions entre mots i mots, entre experiència i experiències noves, així aniríem pujant cotes d’altura i de visió més enlairada i possiblement més panoràmica. Podríem dir-ne il·luminació interior, lectura comprensiva, algú en diria comprehensiva, que vol dir que abraça més i més... i posats al peu mateix del que ara som, aniríem escalant la muntanya “del més i millor” i amb l’empenta i el dinamisme de l’Esperit Sant pujaríem de graó en graó, de nivell en nivell, de cota en cota... “Itinerari de la ment a Déu” en dirà Sant Bonaventura. O bé allò de Pau: “El que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència”.

                                               La finalitat de la vida, ho diu Jesús, “és que us coneguin Pare, a Vós i a qui vàreu enviar, el vostre Fill, i a tots els qui amb el do de la fe es vagin obrint en la vostra coneixença. Ser “capaços de Déu”, que deien els antics. Conèixer, en la Bíblia, vol dir experimentar, fer propi, sobretot a nivell de vida íntima, i per tant conèixer serà sempre l’expressió mateixa de l’amor. Només coneixem de veritat quan estimem allò que ens sembla que coneixem. Atansar-se a Déu és ser caldejat per un amor que escalfa, que fa sentir la presència i l’acció de Déu a prop; així es converteix en una presència sentida que va omplint espai, àmbits, temps propis que es converteixen en compartits, en conviscuts, en fusió de les nostres vides en minúscula amb la Vida en majúscula. La paraula comunió deu voler dir quelcom de misteriós que fa sentir entrellaçades dues vides, l’Una abraçant l’altra que es deixa posseir, “prendre”.

                                               Anar a la recerca d’Allò que només Allò pot omplir. Així té sentit i el sentit més inefable del viure. I aquest hauria de ser el major, àdhuc l’únic sentit i goig del propi viure. No puc deixar de pensar en els poemes de sant Joan de la Creu que expressen aquesta recerca i d’abandonament de per vida. Així La Subida del Monte Carmelo, així i encara més El Cántico espiritual, perquè accentua el “desfici” de cercar l’Estimat, perquè Ell sempre s’escapa per esperonar-nos a recercar-lo. Magnificament delerosos, perquè és un tenir i no tenir, és un ara, però encara desig de més... Déu sadolla, però desperta noves ganes i no pot ser més que així. El nostre misteri rep del misteri de Déu. Així anem entenent que misteriosament estem pastats a imatge i semblança de Déu. Image i semblança no del tot clara i transparent. Ja ho sabem que Déu és Déu i nosaltres, tot i anant essent més i més, som poca cosa...

                                               Havíem començat amb el salm 8 que és el salm responsorial de la missa d’avui: “Senyor sobirà nostre, què n’és, de gloriós el teu nom per tota la terra! En el cel tens posada la teva Majestat.  Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal perquè el tinguis present? Curiosament el salm hauria d’haver derivat sobre el misteri de la Grandesa Incommensurable de Déu, però no va per aquí. Segueix parlant de la grandesa de l’home que ets tu i que soc jo. “Gairebé l’heu igualat als àngels, l’heu coronat de glòria i de prestigi, l’heu fet rei de les coses que heu creat, tot ho heu posat sota els seus peus... I acaba amb la tornada que repeteix l’entrada. Justament es parla de dos misteris que estan inextricablement units; del gran se n’omple el petit! Del misteri de Déu n’aprofundeix el petit. “Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós el vostre nom per tota la terra”.  La nostra grandesa és comunicació de la Grandesa de Déu.  Bé cantava el poeta Paul Claudel: “El desig d’existir”.

.- “Què farien, Déu meu, totes aquestes pobres coses que no subsisteixen,

  sinó per llur natura que és néixer i morir, testimoniar que vós sou ací i allà?

   Com podrien tenir un sentit les coses si llur propi sentit no fos passar?

   Si el món no parlés tant de vós, no seria pas així el meu enuig.

   Les coses em deixen a poc a poc i jo al meu torn les deixo.

   Hom només pot entrar nu als consells de l’Amor.

   Déu meu, us ofereixo aquest gran desig de fugir de l’atzar i de l’aparença!

   En l’Amor que és la meva fi cara a cara, en la Causa que és la Veritat,

  només allà podré fer estada”.  “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant” Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 16 de juny del 2019. Sabadell