Homilia del diumenge 25/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

SEGON  AVÍS  I  ÚLTIM

                                               El profeta Amós insisteix una vegada més. Ara no té aquell to agressiu del diumenge passat. Ara fa la seva diatriba amb delectança inicial i tothom es queda meravellat de com ho escriu i de com descriu una escena pròpia del segle XIX, d’una novel·la de tall victorià, com de Jane Auden, per exemple. S’avisa al lector u oients despistats que la trama ens afecta directament, tant pels d’aguda consciència com pels que la tenen adormida. ¡Allà cadascú! Posem la “moralitat” per davant, no sigui cas que...

                                               A llindar del palauet senyorívol, com aquell qui diu, hi jeu un pobretó, nafrat i famèlic, li diuen Llàtzer, no sé si amb ironia. El nom vol dir “Déu ajuda”. A la casa hi senyoreja Míster Epuló, nom genèric aplicable a qualsevol burgés de tota la vida o a qualsevol aprenentet, digne d’aquest nom. ¿tu? ¿jo? ¿nosaltres, vosaltres, etc? A porta mig oberta, s’afuen els cans de la casa que ja coneixen el pobre i li llepen les plagues. Se li han fet amics i li són misericordiosos, davant de la afectada ignorància del seu amo. Ell, Llàtzer, els agraeix les mostres d’afecte que li donen...

                                               Entrem a dins. “Casa viva”, estan engabiats  sense adonar-se’n. Els murs insonoritzen els sorolls del carrer i el silenci plaent de dins fa que els sofàs siguin més tous i s’hi repapiegen a tot ple. Dormitegen, somiegen amb una tele a so baixet que invita a aclucar els ulls...  ¡A taula, oh, la taula! Greix, i més greix i vins i més vins depurats. Passeu al saló. S’ha de passar al saló pel cafè i les herbetes, clar! El to de la casa ho demana... Allí la senyoreta de la casa, casa bona, què us penseu! Allí posa delicadament les mans al teclat i una música suau com el “Clar de lluna” omple sobretot el cor de la mare. Oh, la nena, la meva nena... Un perfum pujat de to mareja suaument la conversa i els contertulians...

                                               Ho hem de deixar aquí, perquè ara ve el dard final, ple de contundència: “Ara seran els primers en les files dels deportats, així acabarà l’orgia dels vividors”. Era, al temps d’Amós, la pitjor maledicció. I ho sabia bé el poble al qual es dirigia el profeta. N’havien vist de molt dures i les que els esperaven... Sembla que no pugui ser, que algú del segle VIII abans de Crist, pugui escriure aquestes coses. Aquí es blasmen no fets, sinó “categories”, són -ja ho ha dit-: els vividors de sempre.

                                               Lliçó adreçada a qui llegeix o escolta. El papa Francesc ha dit unes coses molt gràfiques amb ponderada insistència: “La gran malaltia del nostre segle és la indiferència, és un virus que paralitza, fa inerts i insensibles, un mal que corroeix el centre mateix de la religiositat, generant un nou i tristíssim paganisme, el paganisme de la indiferència”. Darrerament en parla sovint, un nou Amós per a qui el vulgui escoltar. La indiferència és més que l’oblit. No és una passivitat tan sols, sinó –desgraciament- un menyspreu per a tota mena de llàtzers que malviuen a la porta mateixa dels ricassons. Saben, ¿qui no sap o no té notícia del què passa a peu de carrer? Saben, saben, però el greix del cor els fa insensibles, “però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep” (Amós ho ha dit, per a més senyes).  Els llàtzers d’avui: emigrats, sense papers, desnonats, manters, gent que no pot arribar a finals de mes, sense sostre, malats que no arriben a fi de mes a poder pagar despeses, ofegats que volen -¿volien?- guanyar ribes més prometedores... Em paro perquè em sento “epuló” d’alguna manera. En el poc o en el molt. Ha fet diana el profeta i ens està potser assetjant ¿a veure què fem nosaltres? No és un recurs que avui sigui de moneda en curs la culpabilització, les moralitzacions de tota mena, pel què no fem i podríem fer.  Diu, amb tot, Tagore: “La història ha arribat a un punt en el qual l’home moral, l’home íntegre, està cedint cada vegada més espai, gairebé sense percebre-ho ... a l’home comercial , a l’home limitat a una sola finalitat. Aquest procés, assistit per les meravelles de l’avenç científic, està aconseguint proporcions gegantesques amb un poder immens, que és la causa del desequilibri moral de l’home i l’enfosquiment del seu costat més humà, a l’empara d’una organització sense ànima”. Això s’escriu l’any 1917. Hi ha clarividències espectaculars... Sense comentaris.

                                               ¿Sabeu què? Passem a la segona part de la Paràbola, que es ben bonica. Hi ha una inversió temàtica. Els de dalt ara són vaig i a l’inrevés.

                                               El sr. Epuló, veu Llàtzer al si d’Abraham i li prega com a israelita que és. Noteu el to de veu i la quasi melositat de les paraules que usarà fins al final en aquest segon acte de la paràbola: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi”. (Quina súplica tan ben expressada, ¿no ho sentiu?) Afegeix. “Envia Llàtzer, (encara perviu el senyoràs!), que mulli amb aigua la punta (només; veieu la discreció!) del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li diu amb suavitat: “Fill meu, recorda’t, etc. I més encara, pensa en la fossa que hi ha entremig de nosaltres, infranquejable. Insisteix el Sr. Epuló: “Llavors, Pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi... Abraham respon: “Ja tenen Moisès i els profetes, p-e: Amós. ¿Eh, que ho podem traduir així? “No, Pare meu, Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”.

                                               Hi ha un “apòcrif”, que m’he afigurat, del final distint de la paràbola. Com en la paràbola dels vinyaters pèrfids el Pare envia el seu Fill, no Llàtzer, ressuscitat d’entre els morts. Expectació, ¿què passarà? ¿L’escoltaran?

                                               Recordeu aquell deliciós “pols de força” entre Déu i Abraham. “I si n’hi ha cinquanta, vint, cinc. ¿Per ells ho faries, els salvaries? El dolç Abraham ha guanyat l’aposta amb Déu. El Pare en les paràboles del Regne- actualitzades- es deixa perdre-guanyar per la misericòrdia i trabuca els finals, tots els finals. Déu vol salvar tothom. Els finals de Déu sempre són d’esperança, són motivadors, acaben, sorprenentment, bé. El Déu d’amor ens guanya la partida. El diable del “Setè segell” perd la jugada.

                                               Atenció que de part d’Amós és el segon avís, l’últim; i ja no n’hi haurà cap altre. He mirat per si de cas la primera lectura del diumenge vinent i Amós s’ha fos per la porta del darrere de la tramoia. No apareixerà més en el guió que seguim. Jo, sense ser profeta ni res que s’hi assembli, ja us vull deixar ben avisats. Deixem les riqueses, deixem els afanys, deixem d’”epulejar” a baig nivell o a més alt nivell, i mirem què ens diu el papa Francesc, el nostre Abraham d’avui, el nostre Amós.

                                               Avui no hi ha llibre a recomanar. Però sí que us vull assabentar de que a internet trobareu o us podeu fer trobar (!) totes les al·locucions que els dimecres fa Francesc a la plaça de Sant Pere. (cf. catalunyareligió.com) Val la pena seguir-les, totes les darreres enfocades de cara a la malaltia del nou paganisme . Els creients no tenim cap excusa valedora per a no seguir-les. Són de gruix evangèlic. Ja n’hi ha un seguit que parlen precisament del pecat i la malaltia de la indiferència. Benvolguts, ¿sabíeu que estem ja ben avançats en el segle XXI? Sense por a l’ordinador! Les coses mínimes estan a l’abast de qualsevol...

                                               Ja havia publicat Francesc el missatge  per al dia de la Pau, de l’1 de gener del 2016. Té per títol: Venç la indiferència i conquereix la Pau.  Afronta aquest tema, que li és tan plaent. El primer epígraf diu: “Déu no és indiferent. A Déu l’importa la humanitat. Déu no l’abandona”. També parla de la globalització de la indiferència. De promoure una cultura de solidaritat i misericòrdia per a vèncer la indiferència. No té pèrdua. Parla de vosaltres, de nosaltres. Amb convicció; convenç!

Diumenge XXVI de durant l’any, 25 de setembre.  Sabadell

Homilia del diumenge 18/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

A  CORRUPCIÓ,  ¿ÉS  COSA DE  GAIREBÉ  TOTS?

                                               Tranquils, tranquils, amb la pregunta, que ja ho exposarem. El concepte de justícia va molt més enllà del que en un primer moment ens podríem imaginar. Arriba als fonaments mateixos de l’actitud ètica. I us podria preguntar: ¿tan justos som?  Avui ens toca parlar-ne, sense possibilitat  d’escapolir-nos-en. Els diaris en van plens. Avui mateix –ho diu el diari- un senyor de 89 anys, que fou catedràtic de la Universitat de Barcelona en rebre una medalla s’expressa obertament: “Necessitem polítics decents”. “La decència és un concepte fonamental. La decència és l’entrega a uns certs ideals teus que s’ajunten als dels altres en funció d’una determinada col·lectivitat que ha de fluir la seva vida amb llibertat i possibilitat. Una de les coses més boniques del món és l’existència de la possibilitat, la idea que el món se’t presenta com una cosa oberta en què tu pots incidir-hi, no per al teu profit mesquí i miserable. Això és una deformació de la ment. La corrupció de les persones em preocupa, és un problema de decència, però el que em preocupa més és la corrupció de la ment, no ens aturem a pensar, ens familiaritzem amb els interessos mesquins, no defensem més la vida, la vida té límits, no és aquell voler  més, tenir més, guanyar més...  ¡Quin fil de pensament més autèntic! Bé, per la medalla: aquesta queda honorada per qui la rep i per qui la concedeix...

                                               Ahir, era un altre escriptor dins de la diversitat dels colors ideològics, que sense prejutjar res -cadascú s’ha de sentir interpel·lat- les engaltava contra els corruptes a vista dels que es fan preguntes i destrien el blat de la palla: puc donar senyes, les que vulgueu. ¿Qui se n’eximirà?, que això de l’honestedat o la decència va lligat al fet de la maduresa o amb l’immaduresa o bloqueig del procés de la creixença humana. ¡Poc humans que som, per més que pensem que tot és bo i que són els altres els actors principals del Gran Teatre del Món!  L’ètica és a l’àpex de l’ésser humà. Tots hi hem sucat poc o molt, en les in-justícies, ¿no? La corrupció surt desvergonyida pels mitjans; les nostres, si les tenim, les amagarem. Però n’hi ha que no surten amb noms concrets. Llegeixo avui, també: “Un trenta per cent de les dones de fer feines no contribueixen a la seguretat social”. Diu l’indòmit Amós: “Per tenir un esclau  comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.  I de tot allò que fem en descurança de la justícia i del què no solem ni parlar ni demanar-nos-en compte, ¿què me’n dius?  M’ho pregunto a mi mateix: no vull ser fariseu. Solem escombrar cap a casa, en poc o en molt. Moltes vegades el condicionant “eximent”, que usem, és que no se’n sàpiga res, àdhuc ni les aparences, per allò que no es pugui dir... Avui ens hem “desvergonyit” per amunt i per avall de les estimacions de justícia i és tan fàcil posar el “sambenito”, el “penjament” a qui sigui. Corre la pesta bubònica de la maledicència. Ni en tenim consciència habitualment. Cal anar amb compte a l’hora de parlar. Som molt lleugers a l’hora de fer comentaris, ni que siguin a voltes malignes, ¿fundats amb raó? ¿On ha anat a parar la presumpció d’innocència? ¿Voleu dir que no hi som massa donats, sense parar-nos en barres? Entre judicis temeraris i la rampant corrupció hi ha tota la gamma de les injustícies menudes i d’un sentit de la justícia més estricte. Hi ha una manca d’ètica en la vida menuda, que esgarrifa. Corrupcio optima, pessima. Que aquesta és una altra... Cadascú de cara al seu vedellet d’or o bé daurat i, apa, genuflecció tres vegades... Ostentació: tira la pedra i amaga la mà... Vull posar allò que ahir vaig llegir: “El poder econòmic s’ha convertit en la principal font de criteris de comportament social”. (¡Atenció que va de foc “granejat!”): les desregulacions massives, la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps; la dessocialització, (la societat no existeix, només existeixen  els individus), el desprestigi sistemàtic de tot el que és públic, el mite de l’emprenedor individual, el diner com a mesura de totes les coses, la societat com a mercat, el reformisme com a desmuntatge de les polítiques socials i un llarg etcètera, han configurat la falsa veritat del moment, el marc de referència”. Afegim-hi els tres instruments bàsics de tota dominació: la por, l’hàbit i el sistema clientelar...” I ja tenim una visió del món nostre. Em direu que n’hi ha d’altres; ben cert, però no podeu dir que aquesta no estigui ben travada. Qui en sàpiga un altre, que ens ho digui...

                                               Hans Küng va dir o va escriure, que pel cas és el mateix, que el que necessita l’Església avui dia són el fonament de la pobresa, l’altesa de la humilitat i un tracte ple de senzillesa. Que, a més, els veia exemplificats en el papa Francesc”.  Jo m’hi apunto de cor. També aquesta és una síntesi ben clara i evangèlica, ¿no?

                                                La “devoció”, l’espiritualitat de i per la pobresa, digues-li com vulguis, és a la base de la justícia. Que és per aquí on solem caure. Si un afina en qüestions de justícia, només li queda el goig d’estimar-la des de la pobresa. ¿Qui pot parlar de la justícia avui sense por a què el senyalin amb el dit o que li clavin el roc? Ho fa el beneït del profeta Amós o ¡el beneit d’ell! I mirem com s’expressa amb un català de tota contundència. No sé com s’expressava en hebreu; però sí que us puc dir que les paraules en traducció catalana són de les de mèrit: “abraonar-se”. En tinc una imatge de: delerós, d’impetuós, de tirar-se a sobre, amb agressivitat. I per si fos poc: els “anorreeu”, afegeix. Recordo, que em va quedar gravada l’expressió que utilitza Fromm: parla de l’”avidesa”, de totes maneres en contraposició a l’amor, mai l’amor pot ser possessió; ja ni recordo el context. M’és igual. Només cal llegir a continuació: “els desvalguts del país”. ¿Us sona com allò de Francesc?: els descartats, la desferra, perquè no hi ha aparentment qui els valgui. Després baixa a la minúcia. No us penseu que parli el profeta dels “Grans-ben-poca-cosa, pobrets de nosaltres! Parla de fer trampes en el pes de les mesures, del fidel de la balança que amb un cop de res o del paper d’embolicar més pesant que el que compres, ja mig somriu el del taulell com un murri... En una paraula: parla del “cada-dia”, de les mesures trucades. Ai, s’ha de ser d’una honestedat, d’una generositat, d’una “beneiteria” per viure respirant aire descontaminat. ¿Quan fa que hem posat les lliçons d’ètica en el carreró de les vies mortes de les Tres Maries? Un dia va córrer aquesta expressió bel·ligerant de “tornar al “rearmament moral”. Traieu-li les cuirasses del bel·licisme, i deixeu-lo nu com el “Cavaller de l’armadura oxidada”, després de les peripècies de la rondalla, quan ha vist que no serveixen de res, res de res, aquests tapalls, les bravates de creure’s que tenia, que era; ¡ai i com ens mentim al mirall narcisista dels bassals que trepitgem després de veure’ns tan afavorits! Déu ens guardi de mentir-nos a nosaltres mateixos, que després rellisquem en els rosts, pendent avall. Contra mentida, hu-mi-li-tat; i de torna, la senzillesa d’aquell que mira més els altres amb bondat de cor, que no a les desnerides grandeses pròpies... Küng tenia raó, una vegada més. Deixem-ho així.

                                               Avui t’has de deixar prendre’t per un desgraciadet, si tens “moral de defensa moral”. Costa entendre la fina ironia de la paràbola de l’evangeli d’avui: “guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva. Són més prudents que els homes de la llum... Suposadament nosaltres; ai, ¿què dic?

                                               Una sol·licitació a la fidelitat en les coses, en les béns -diu Jesús- que valen poc, perquè així hom també ho serà amb les de més valor. I, ¡quina inversió de valors! Comencem per baix per ser mereixedors de més alta administració. Ara Jesús ens ve a dir, si no ho entenc malament, que a tall de com usem justament  les coses menudes  siguem mereixedors d’administrar les riqueses de la gràcia, de la fe, de la fidelitat a la pròpia consciència, que són els béns que gestionem com a administradors de “Nostramo”, la denominació  d’administradors és de Pau.

                                               No vull passar per alt allò que ens diu Pau: que les nostres pregàries per tots els homes àdhuc per les autoritats –així com sona, més ho necessiten ells, pobres, que viuen fent saltirons sobre el poder i les seves particulars temptacions-. S’ho mereixen, des de l’evangeli, que té cura particular dels que més ho necessiten; i a més a més, perquè “puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a la honestedat”. ¡Aquesta és la vida del just amorós!

                                               Acaba tota la presentació d’allò que hem d’administrar: les riqueses de Déu en Jesucrist: “Que és ric i es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. No podem servir dos amos: sí, (posa) estima l’un, no (posa també !) estimarà l’altre...

                                               Es veu clar que tot va d’estimació. La justícia és qüestió d’amor. ¿Qui ho havia de dir? No és una valoració intel·lectual sinó fàctica. És gruixut parlar d’estimació als diners. Però està ben caracteritzada, així. L’avar de Molière, ben representat, com ho saben fer els millors actors.

                                               Encara no he citat el llibre, com de costum. El tinc: “La vida avança en espiral” de Norbert Bilbeny, catedràtic d’etica. Molt ingeniós. No us defraudarà, segur. És una explicació de l’ètica que fa un jubilat al seu nét. Per llepar-s’hi els dits. Si no en teniu prou, té 58 obres més d’ètica. ¡Trieu i remeneu! Entreu a internet i comproveu-ho. Ara, l’ètica és més necessària que mai. Estem des-moralitzats de temps.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2016  Sabadell

Homilia del diumenge 11/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS  ACULL  ELS  “DESCARTATS”

                                               La primera temptació que tinc és de centrar les meves reflexions sobre “la paràbola de les paràboles”, la del Fill Pròdig, millor dita i interpretada com la “De l’amor d’un Pare que perdona amb “prodigalitat”, sense mesura; paràbola que és la que millor sintetitza la relació mai interrompuda d’un Pare amb els seus fills, per gran que hagi estada la seva prevaricació. “Jornada de sempre portes obertes” per part del Pare.... Ho hem contemplat la mà de vegades. Val a dir que ens hi ha ajudat per la seva bellesa transcendent el quadre homònim de Rembrandt. Seria bo que per l’ocasió hi féssim o una relectura del llibre de Nouwen: “El retorn del Fill Pròdig”, o bé als que no l’heu llegit encara (!) us faig el prec de fer-ne una detinguda lectura, car mereix la condició de ser un clàssic. Segur que algú de les vostres coneixences us el podrà prestar.

                                               La deixem a part, aquesta paràbola, per parlar-vos de les altres dues que formen un tot a judici dels experts, i que té una consonància més directa amb la introducció que llegim, just començat l’evangeli: els fariseus, els eterns zeladors de la Llei i dels costums dels jueus, no podien entendre que aquell, que passava per Mestre a ulls del poble senzill, “acollís els pecadors i fins i tot mengés amb ells”.

                                               Avui, tenim renovats motius per a endinsar-nos en el cor misericordiós de Jesús i del Pare, amb el bon fer evangèlic del papa Francesc. I també per l’ocasió de la canonització recent de la Mare Teresa de Calcuta, de la qual se n’ha posat de relleu la seva delicada cura i acolliment de les “desferres” humanes, dels “descartats” de i per la societat,  punyentment desigual, d’avui dia...

                                               Ambdós, Francesc i Teresa, ens han parlat clamorosament  amb fets i amb paraules de la revolució de la tendresa, fent bona la dita de Jesús: “Els últims seran els primers en atenció (=prenent-ne consciència, descobrint-los, individuant -los, cercant-los, sabent que han de ser els primers, per poc que sintonitzem de veres amb l’evangeli); atenció i atencions sobretot: (aquest plural és important, perquè per la tele, més que res, estem tan habituats a veure i a commoure’ns emotivament sense posar-nos a fer i a obrar en conseqüència. És la “instantaneïtat” fugaç dels homes “volàtils” d’avui, però que ens dispensa d’allò que justament llegia no fa pas gaire. “Amb l’acceleració del temps em guanyat en “vivències”, tant com hem perdut en “experiències”. Aquelles són emoció d’un instant, aquestes suposen un tempo més llarg que permeti metabolitzar el que es veu per a integrar-ho pausadament en el teixit vital.  És necessari pensar –deia- per comprendre; comprendre per canviar; canviar per seguir “vius”. Parada i fonda!

                                               Aparentment –tornem a l’evangeli- sembla un contrasentit abandonar les noranta-nou ovelles per anar a la recerca de la perduda.  Sembla igualment un despropòsit dir que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit (llegeixi’s: publicà i altres “marginats”), que no pas per les aplegades i segures. L’alegria feta un bell compartir amb les veïnes de la que cerca, una volta trobada, àdhuc de la més petita de les monedes, extraviada. Ja es veu que aquí hi ha missatge. En ambdós casos -per la desproporció (!)- ressalta encara més allò essencial per a Déu i per a Jesús: No hi ha ovella qualsevol que sigui descartada, ni moneda per  petita, petita... A ulls de Déu, a ulls de Jesús, Déu és, “el Senyor, Senyor, compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor. Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdona les culpes, els pecats...” Aquesta manifestació, que la trobem tan sovint en els salms, és la que amb un to solemne d’Aliança la fa a continuació de la narració de l’Èxode que llegim a la primera lectura. Moisés, després de la marrada tan deplorable de la idolatria del vedell d’or, a la primera de canvi; el pecat d’un poble que oblida l’amor alliberador, que menysté les divines consideracions envers ell i ¡oh poble! es fa un ídol que és ben bé el no res. Als salms s’escarneixen tota mena d’ídols. Aquí en teniu un exemple mordaç i sarcàstic:  Els ídols dels pagans són plata i or, obra d’homes, i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d’alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confiança” (salm 134)

                                               En això Pau serà taxatiu. Res d’idolatria. Substituir el Déu excels per una “nonada” és el major atemptat contra Déu. El primer manament a l’AT és i serà “Jo sóc el teu Déu que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis altre déu fora de mi. No et fabriquis ídols: no et facis cap imatge. No els adoris ni els donis culte...” (Seria un tema molt apassionant reflexionar sobre les imatges que ens fem de Déu, totes antropomòrfiques. Sort de la imatge de Pare que estima entranyablement, que és a qui Jesús estimava, s’hi relacionava i ens la va donar. Déu només ens el podem imaginar, afigurar, pensar i sobretot relacionar-nos-hi com AMOR. No ho oblidéssim mai, per mai. Sempre perdona, sempre acull, sempre està disposat a l’abraçada essencial i a la festa de ¡recuperació!. No té ningú com a “desferra, ni com a descartat”, expressions que sovintegen en el nostre papa. Tots som fills de “misericòrdia”, expressió supremament recuperada, ennoblida en aquest any jubilar. Misericòrdia val tant com amor bolcat, la tendresa revolucionària de Francesc i Teresa.

                                               Jesús es fa i ¡com! amb els desnonats, els immigrants, els bombardejats, els “terratremolats”, els abandonats, els pròdigs. Per a tots ells hi ha una festa que els espera a ulls i al cor de Déu. Només cal que fem efectiva la revolució de la tendresa, oi Francesc, oi Mare Teresa?

                                               No passem  per alt el convers per excel·lència, Pau. Avui ens fa una confessió que primereja (expressió maca, aquesta, de Francesc) la prodigalitat de “la gràcia, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist”. És allò que ens diu avui, Pau: “Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe. Quin canvi tan espectacular: ¡de convers a ser l’apòstol dels gentils! Divina festa, ¡oidà!

                                               He recollit algunes frases de la Mare Teresa que s’adiuen tan bellament al tema d’avui. “La pau comença per un somriure”. “Sóc un llapis en mans de Déu”. “Vine i siguis la meva llum. No puc anar-hi sol”. “Sortir en cerca dels no desitjats, dels no estimats, d’aquells de qui ningú no se n’ocupa”. “Déu ens ha creat per estimar i ser estimats, i aquest és el començament de l’oració: saber que Ell m’estima i jo he estat creat per a obres més grans”. “Les obres d’amor són sempre obres de pau”. En conclusió: Per a tu, ja des d’ara, no hi haurà més persones in-significants, petites. No hi ha ni desferres ni descartats. En la sol·licitud per a tots ells hi ha una festa preparada. De la trobada amb els últims hi ha assegurada invitació a “festa major”. Sabeu ara, ¿per què “aquest acull els pecadors i menja amb ells”? Apa, tots a la feina, que de feina n’hi ha tot un cabàs.  Ah, i no voldria deixar d’aconsellar-vos la lectura del capítol cinquè de “La joia de l’evangeli”. És com una invitació a festa permanent: tant per als evangelitzats com per la joia dels evangelitzadors. Ja ho sabeu: “hi ha més joia per un “retrobat” que per noranta-nou dels que ja “són de casa”. Te n’assabentes germà gran del Fill pròdig?  ¿Ens n’assabentem els que ens creiem que som de la casa? ¡Ai, les paradoxes permanents de l’evangeli! Anem ben bé de pal a pal. L’evangeli, què n’és de difícil d’entendre’l. Si no us feu com uns infants..., res de res!

                                               Per als llegidors us recomano “La ciudad de la alegria”, escenari de la Mare de Calcuta”. L’autor, Dominique Lapierre, li ha posat encertadament al títol el “contrasentit” evangèlic: “hi ha més festa” per a un deixat de la mà... dels homes, recuperat per la revolució de la tendresa... Amics, ¡a no badar!

Diumenge,  XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 04/09/2016 del P.Joseo Mª Balcells

QUINES  LECTURES  TENIM, AVUI?

                                               Va de lectures litúrgiques o de llibres, si voleu. Us asseguro que si jo no pogués llegir, em negaria a mi mateix. (Perdoneu l’excursus, ¡i va per llarg!: Jo mateix sóc com un llibre (?) que a mesura que vaig llegint vaig “essent i redactant-me” pel que miro, penso, sento, acarono, m’esglaio, m’arrossego línees avall. És el terbolí que suposa llegir amb delit. Sóc un llibre que no es publicarà, però que d’alguna manera no quedarà d’ alguna forma inèdit... Així en saltar d’un a altre escrit –llibre o altre- s’anirà con-formant, prenen cos novament. ¿En diuen d’això el llibre de la vida? Així jo aniré fent i essent la meva biblioteca personal, d’inèdits sí, però escrits. Llegint vaig fent parades i tornades enrere per reemprendre el fil d’or temàtic; hi ha sentits no percebuts a la primera, cerco; subratllo, poso exclamacions o interrogants; intueixo sentits d’entrelínees, vés a saber... Els meus llibres físics no els puc pas deixar, perquè me’ls he fet tant meus, no de possessió sinó de refets i guixats internament. A part, sempre tinc un full en blanc on hi escric la filigrana del que m’ha agradat i vull retenir. No sé, amb tot, si tornaré a rellegir el pensament que m’ha subjugat de primeres (!) Escrit queda, en tot cas... Tenir un moment lliure és per a mi obrir un lapse d’or: lectura a fer. És un hàbit aquest, abrusador, si la lectura m’hi convida; sempre queda com un descans ocupat, deliciós ensems que sadoll de més saber, d’omplir el conc d’una curiositat irrefrenable. M’agrada saber. Sempre tinc llibres a vista, són sentinelles del saber, afilerats, mostrant al llom la seva cara més atraient i significativa, lleixes amunt lleixes avall. “Pren i llegeix”. A banda i banda, a la meva taula, s’apilen llibres com castellers; mai arriba l’enxaneta al cim de tot, perquè sempre se n’hi afegeix un de nou, un que m’ha suscitat una curiositat nova. Sempre busco el llibre per a aprofundir el que penso, el que escric, la novetat que m’han dit que s’ha de llegir. Imperatius “d’estar al dia”. Paro. Aquí es clou, virtualment, el parèntesi immens d’aquest excursus que no sé per què l’he escrit i que em fa una certa vergonya de deixar-lo tal qual. No us penseu, no em tinc per res ni per ningú; lector a seques. Quan em poso tan sols a llegir els articles de fons d’autèntics lletraferits, no sé ben bé –penso admirat- d’on treuen tanta erudició i un tan “bell escriure”. Lector empedreït, això sí, valga’m Déu!

                                               En llegir, com d’habitud, les reflexions –i passo a les lectures del diumenge, que per a això es podrien justificar (?) les “paragrafades” anteriors- del llibre de la Saviesa, repassades una i altra vegada, fins a trobar-hi el fil, m’adono que la pregària inicial: “com conèixer què desitja Déu (de mi). (No puc deixar de referir-m’ho a mi, personalitzadament, com desitjo que ho fareu vosaltres, també), m’adono, dic, que és l’Esperit Sant qui promou el redreçament dels camins de la coneixença; i així, portats per Déu mateix, aprenem el què li és grat. Així experimentem que la saviesa cura, fent-nos trobar el millor camí que ens salva de perdre’ns. Et sents conduït, sense sentir-te forçat, i ¡això és meravella! A vegades s’ha de llegir el text més d’una i dues vegades per treure’n el vertader sentit. ¿Què deu passar –em pregunto- si els que senten per primera vegada el text i a voltes mal llegit? Resten a la inòpia, perdoneu. No puc dir-ho d’una altra forma. Siguem seriosos. Això no és la taula de la Paraula, com en diuen... Lectura comprensiva, advertien a l’escola. No entesa, com no llegida...

                                               Al salm responsorial tot el que se’ns ha dit a la lectura ens ho diran ara en música. Els salms són per cantar-los des del fons del cor, a boca closa,si per cas. El lector o cantor que ho faci expressivament, si els sentim bé i cordialment, és com si ho cantéssim a duo. És un moment fugisser perquè ens és habitualment una lectura a la que no li donem, per ignorància litúrgica, la importància que li hauríem de donar. “L’oració si musicada, dues vegades oració”, ho diu sant Agustí. Diem “Ensenyem-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor, que és la de Déu. “Són incertes les nostres previsions, els raonaments dels mortals són insegurs”. Els rastres de les coses del cel, ¿qui els encertarà? Ja ho ha dit la Saviesa que ens ensenya “a conèixer què és del vostre grat”.

                                               Deixeu-m’hi posar una “falca”. Darrerament s’ha publicat un llibre testimonial que es titula “Correspondència” entre Magda Heras i Ignasi Fossas, que porta per subtítol explicatiu: “Descobrint la pregària dels salmistes”. Intercanvi fet per la Dra. Heras i el prior de Montserrat, en què ella li demana d’aprendre a pregar, trobant-se com es troba en una situació terminal; i se la introdueix en l’entramat dels salms per poder resar cada dia del mes quatre voltes: despertar,  matí, vespre, nit. Podeu accedir-hi a les pàgines 86, 87. És una bona recomanació, em sembla. Vosaltres mateixos, de tota manera.

                                               Saltem ara a l’evangeli que en els diumenges s’aparellen perfectament pel contingut amb la primera lectura.

                                               Essent de molta, definitiva vàlua allò a què ens invitarà avui Jesús, expressivament diu l’evangeli que ell “es girà”. S’intueix que anaven caminant i de sobte girant-se a tots els deixebles els va llençar aquest desafiament. És forta la proposta, semblant a d’altres de similars, però aquesta resulta més ardida: “Si algú vol venir a mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida...”. Després, donant-nos entenent que és gran i gairebé impossible a ulls humans aquest compromís, ens invitarà a ser reflexius i a ponderar les pròpies capacitats per a una resposta congruent. Ja ho hem llegit més d’una vegada: Allò que és impossible a la natura humana, per a Déu no li és gens impossible. Però, tot i això, ell ens invita a fer un discerniment. Quins recursos tinc? És fàcil llançar-se a posar els fonaments d’una casa, portat potser d’una fogositat aixelabrada, per més que impulsada d’un primer entusiasme. ¿I si després no puc seguir bastint l’obra endavant? ¿Què diran els altres i què em diré a mi mateix? Després, Jesús posarà el símil de dues formacions militars desiguals. No queda més remei que pactar, que negociar la pau...

                                               ¡Senyor, fem càlculs tots dos! Si no em doneu la mà i el cor, no m’atreveixo a dir que sí, perquè l’operació em sobrepassa! No tinc mitjans per escometre la resposta positiva a la vostra proposta. Fem un pacte. Jo hi poso una entossudida voluntat d’obrir camí i vós m’hi poseu la resta cada dia. La cosa no dóna per a més. Fiat en vós, faig un pas endavant, si aquest és del vostre grat. Tinc ben entès que si doneu encàrrec doneu, segur, el vostre ajut. Abans de l’evangeli ja preveient la proposta ja us diem: “Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada, feu que el vostre servent aprengui els decrets”. Diu Joan meridianament: “Hem cregut en el vostre amor”. És un acte de fe: confiança a tot ser... “Mai mirar enrere”.

                                               He d’anar a buscar recolzaments litúrgics. Ho faig en les pregàries de la mateixa missa: “Senyor, vós que alimenteu  els vostres fidels amb la Paraula i el Sagrament, concediu-nos que progressem de tal manera amb els dons del vostre Fill estimat, que compartim la seva vida”. És la postcomunió que sempre rebla. Així sia.

                                               Em poso les mans al cap i al cor! Ara resulta que ja us havia dit que endavant!; i ara caic en la consciència de que m’ho havia d’haver pensat amb més deteniment a l’hora de dir-vos SÍ al vostre SI... No és que vulgui tornar endarrere, ¡això de cap de les maneres! Deixeu-me cantar (¡salm i més joiós salm!, havia de ser) per reforçar la meva petita fe en Vós: “Que el vostre amor no trigui a saciar-nos i ho celebrarem tota la vida. Que l’amabilitat del Senyor reposi damunt els seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans”.  Obra, Senyor, hem convingut que seria de les mans de tots dos. Mans, mans a les mans...!

                                               Ho hem dit més d’una vegada que comprometre’s amb Déu és una cosa molt seriosa i no podem passar, pactant amb una àuria mediocritat de “l’anar fent”. Ja ho deia Gandhi que ell creia en Jesús, no però en els cristians. Anem vestits de gris i això no resulta rellevant; sort que tenim a mà el testimoni de la Santa de la Caritat, la santa Mare de Calcuta, avui canonitzada pel papa Francesc que avui s’enjoiarà visiblement perquè la Mare és un exemple patent i contemporani de compromís en una Església que surt pel carrer i abraça literalment els “desferra”. La seva evangelització és la que ell, Francesc, preconitza: sense paraules o les de la tendresa que és revolucionària, com ell diu i viu. Senyor, una fe nua com la que va viure la Mare de Calcuta. “Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat...”

Diumenge, 4 de setembre de 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 28/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

MODÈSTIA  A  PART…

                                               ... Ho diem habitualment tot fent a continuació una autoafirmació d’allò que és elogiable en nosaltres. Fer això és una dolosa paradoxa que no cole...

                                               Avui, voldria prendre com a punt de referència el començament de la primera lectura, on llegim en estil sapiencial: “Fill meu, sigues modest en tot el que facis, i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.”

                                               Ho he pensat i repensat: Com n’és de difícil ser modest!

                                               Sembla talment que ens eduquen ja des de petits per a ser immodestos, competencials, amb tot això del cultiu exagerat de les auto- (poseu-hi totes les que vulgueu). Un no neix, ni de bon tros, senzill i modest.  Convé però no confondre la timidesa amb la modèstia. Cal dir que la modèstia –aquí val incloure per a major comprensió tots els sinònims que la poden o completar o substituir: moderació, mesura, contenció, equanimitat, precaució, temprança, humilitat, senzillesa, discreció, imparcialitat, calma, seny-, sí, dic que la modèstia es posa en joc, primer que tot, en un mateix. Demana haver sospesat una i altra vegada allò que un pensa com a pensament propi, no tret dels rumors, del què diuen, també i sobretot d’ell mateix; no haver-se llegit amb amor suspecte, desmesurat, sí amb sentit crític sobre un mateix; haver superat, si és del cas, qualsevol narcisisme, tenir ben bé el rostre reflectit pel propi mirall; sense més auto-, que allò verificat respecte d’un mateix; “ser honest amb un mateix”, no automentir-se, ni posar-se ni treure’s. Cal advertir que aquesta auto-imatge pot anar –cal que vagi- canviant a mesura que un creix. Només sé que no sé res és el final de trajecte. Els altres també hi juguen –i tant!- en la remodelació de la nostra personalitat: ens poden aportar la cara oculta de nosaltres mateixos, ells la veuen i nosaltres, no. On es juga i molt és en el capteniment en relació amb els altres. Sempre hi pot haver una sorpresa en favor o en defecte. L’última garantia del que som ens la forneix el conviure amb els altres. Ja ho veiem en el frec a frec amb persones: no som iguals, ni molt menys! On se susciten antipaties, simpaties, que ens poden distorsionar el que són, diuen, i fan.

                                               La humilitat farà que siguem estimats, més estimats, més, àdhuc que el qui dóna esplèndidament. La humilitat és la “vertadera” mesura, la que ens és la més adequada. I aquesta, com més entrem en anys, és més entranyada. “¿Què sé jo?”, al final un s’adona, per comparació, que no sap ben bé res sense exagerar, emperò. Una “micurrina” només; això facilita estar sempre obert a saber, pensar, sentir, escoltar, dubtar, repensar. La constatació d’això ho trobem en l’expressió que llegim en “Jesús, fill de Sira” o altrament dit Siràcida o Eclesiàstic: En fer-te humil, “Déu et concedirà el seu favor i “revela els seus secrets als humils”. Més encara: “El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny”. Quantes coses un no descobreix en el que sap més escoltar que no pas parlar. Els més savis són els que van atents a tot el que els envolta, però, això sí, amb un gran silenci interior que els fa atents, atents de veritat. En l’atenció hi ha el major creixement interior. (Recordem que en Torralba té un llibre sobre “l’Art d’escoltar”, dels d’ell el més difós i traduït).

                                               La humilitat, no és pas anar amb el cap tort, fugisser; no és el tancar-se en els propis pensaments, no és –Déu ens en guard!- tenir en poc els altres, no sé garroler, l’humil és més aviat de poques paraules, les justes, és no fer-se notar. Defugir tot “plató”, tot aquest desfet de temps que són aquestes “-app”; fer-se selfies a tort i a dret. “¿Què és, doncs, la humilitat? No trobo millor definició que la de santa Teresa, segons tinc entès que deia: “la humilitat és la veritat”. En tota la seva inconcreció és no obstant d’un abast totalitzador. La veritat de nosaltres mateixos, que mai aconseguirem; dels altres que són com nosaltres “misteri”, així com de les coses, la natura, les relacions. La veritat sempre ens depassa. Ser humils voldrà dir acceptar que tot està en l’àmbit del misteri; i davant del misteri hom calla, respecta,  admira, contempla.

                                               Wayne W. Dryer ens pot ajudar a fer la distinció entre el jo i l’ego. De fet té un llibre que il·lustra un documental també seu, ambdós recomanables, que titula “El cambio” i té com subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”. No és el mateix l’ego i el jo. Passar de  l’ego, avariat, ambiciós, possessiu, protagonitzador, invasor de la vida dels altres, imposant criteris de valors i pràcticament en la convivència on vol afincar-se, esterilitzant tota persona del seu entorn, així sigui en l’àmbit personal, de parella, d’amistat, social, de treball,... Noteu els seus parents: egoista, egoisme, egolatria, egocentrisme, egotista(=aquell que fa: primer jo, després més jo i sempre jo, en parlar).

                                               El jo, en canvi, de primer acusa aquesta asfíxia de l’ego; poc a poc va prenent confiança en sí mateix i forma el propi imaginari de saber, de saber-se, de sentir i de sentir-se, de fer i de fer-se socialment, cultural, espiritual. Defuig, si pot, la presència i l’acció perversa dels “ego”, sap callar davant de les agressivitats dels “egos” de l’entorn; el jo necessita auto-afirmar-se i no pot fer-ho en entorns malèfics. Per això, interposa silencis, moments de clarificar-se, de repensar, de desfer dubtes: així s’autoil·lumina i es fa fort davant les escomeses de la vida i d’altres invasors.

                                               En la interpretació sapiencial de la primera lectura s’hi diuen moltes coses: la humilitat ens fa ser més estimats que molts d’altres que es guanyen l’estima amb dàdives. Els humils són la glòria de Déu. Déu veu de bons ulls el humils. En tenim una visió clara en el Magnificat, on Maria que no té, per do i gràcia, l’arrel del pecat, es considera salvada per Déu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Per això, el Totpoderós  obra en ella meravelles”.

                                               Petitesa val tant com humilitat. Maria es considera obra del seu Déu. Deixa fer creativament en ella el que és del grat de Déu. Ella hi posa la fe, que la seva parenta elogia com a camp obert per a totes les meravelles que hi obra Déu a ple. “Benaurada tu perquè has cregut!”. La grandesa humana és fer-se petitesa i amb això deixar la vida oberta a l’acció de Déu.  Ai, aquest salm 130, que tant si adiu: “El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi”. Veieu-ne també la consonància amb l’expressió de Jesús: “Veniu a mi que sóc benigne i humil de cor i jo us faré reposar”.

                                               Estem al final del llibre: De l’ambició de l’ego a una vida amb significat, amb sentit. El canvi positiu sempre ens porta a un nivell superior: de la vida simplement passem a la qualitat de vida; d’una vida amb ambicions a una vida transcendida, d’un viure a dos dimensions: a superfície -llarg per ample, només- (de superfície és fàcil passar a la superficialitat), transcendim a una vida a tres dimensions: llarg, ample i profund o alçada. Així i aquí les coses prenen volum, pregonesa. Hi ha aire entremig, i llum fora i a dins, altesa, profunditat. Aquí s’hi pot respirar, que és la condició primera per tornar a la vida la seva veritat, la seva bondat, la seva bellesa, la seva unicitat. En l’aspirar i l’expirar hi ha un espai vital, un aire, un esperit, un passar de l’ego al jo; un buidar i omplir, un omplir i buidar, signe i paràbola corporal del que és la vida mateixa. De la humilitat al sentit de la vida.

Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost del 2016.   Sabadell

Homilia del diumenge 21/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

REPRENDRE  PER  A  REEMPRENDRE  CAMÍ

                                               Reprendre paternalment per a reemprendre la marxa filialment. Estem en la tònica d’aquests darrers diumenges on es barregen les admonicions per part de Jesús, a voltes amb un llenguatge més aviat fort, àdhuc determinant, amb invitacions, d’altra banda, a seguir-lo de  més a prop.   La pregunta que “algú” li féu a Jesús: “¿són pocs els qui de salven?”, que també apareix en una altra ocasió, aquesta referida a la tirada endarrere d’aquell jove que li digué: “Mestre bo, ¿què haig de fer per posseir la vida eterna?”, això davant les exigències en relació a desprendre’s de les riqueses. Més conclusiva la dels “seus” mateixos, narrada més endavant, pel mateix Lluc: “Doncs aleshores ¿qui pot salvar-se?”. La resposta de Jesús il·lumina les possibles preguntes que ens puguem fer, àdhuc nosaltres mateixos i que és ben contundent: “Allò que és impossible als homes és possible a Déu”. A partir d’aquesta resposta se’ns trabuquen les nostres idees i paradigmes de salvació. Certament, si nosaltres pensàvem que seria cosa nostra salvar-nos, estem ben fora d’osques. Déu és l’únic que salva i sempre serà un do de dalt, tota salvació. És per Jesucrist que nosaltres obtenim la remissió dels pecats i la vida eterna. Avui dia cal aclarir la significació del que s’entén per salvació. “Salvar-se, en cristià, és ser salvats”, per obra de la vida i missió de Jesús que ens ha ofert la significació del Regne, és a dir: Déu estima entranyablement tota criatura. Ens invita a participar de la seva vida divina; ens fa la gràcia de tenir-nos com a fills i obre per a nosaltres, per la fe, un camí d’aprofundiment humano-diví, que s’inicia aquí en les nostres biografies i que culminarà en un més allà i un més endins, en una plenitud que només Ell pot donar. Allò que nosaltres entenem per salvació ens depassa pels quatre costats i no cap en “mesura humana”. És per això que a la Col·lecta de la missa d’avui ja ens ho dóna a entendre quan demana a Déu: “Concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu”. Tot, afortunadament tot, va més enllà de fantasies i/o propòsits humans. Tot, do i gràcia de Déu. Viure la confiança de que Ell ens obrirà la capacitat d’entendre, més, “d’estimar” els camins vers els quals Ell es manifestarà munificent i dador d’allò que ni és concebible ni menys “aconseguible” per obra de les nostres mans, dels mereixements propis. ¿Ens hem de tirar endarrere, si Déu fa propostes ardides? Es ara quan té sentit tot el que seguirà a continuació. Cal una col·laboració per part nostra. Sant Agustí ho diu sintèticament: “Déu que ens va crear sense nosaltres, no ens salvarà sense nosaltres”.

                                               La via que ens portarà a aquesta salvació és la vida de Jesús, compartida a fons en el seu fer i no fer, en els seus sentiments que donen el sentit del que es viu, en la identificació amb Ell: “Si algú vol venir amb mi, ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que vengui els seus “havers”, que els doni als pobres, que prengui la seva creu, els sofriments inherents a la vida i als compromisos presos en consciència, i que aleshores vingui”. Això argüeix un amor a Déu, a Crist i als germans que no es pot descobrir i fer créixer, si un no fia vida i mostra disponibilitat a les mans de Déu, que crida i estimula, com ho diuen les lectures d’avui. L’amor, síntesi del camí fet i per fer foragita tot temor, tot dubte, tota por. O som “fiats”, con-fiats”, disposats a deixar-nos anar en mans de Déu, en el sentit més noble d’aquesta expressió: allò de “facis la vostra voluntat”, la de Pare que mai per mai ens deixarà de cantó, de ja t’ho faràs, espavila’t... Si no fem una i altra vegada l’exercici de que sentim que Ell ens estima més que nosaltres a nosaltres mateixos i que hem d’ajudar-lo a desfer-nos de camins que extra-vien (!); i ens ha d’advertir i amonestar com a fills seus estimats: “Fill meu, no desestimis (¡quina paraula més profunda i rica de matisos: “des-estimis”!), no desestimis –diu- la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan Ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills  que ell prefereix”. “És per la nostra correcció que sofrim: Déu us tracta com a fills perquè, ¿quin fill hi ha que el seu pare no corregeix?”. Més tard els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”. Evidentment hi ha tanta cosa a polir, a repensar, a desfer, i també tanta meravella a descobrir en ordre als valors humans i evangèlics, a allò que Pau anomena la configuració amb i en Crist, que ens semblen glòria les paraules de Crist en l’evangeli d’avui. No són paraules comminatòries, tot el contrari: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta”. En tot moment, les hem de percebre com a estímul i com a invitacions a anar més endins, més enllà, més amunt, més a fons, més a tot. De fet és l’expressió que utilitza la Paraula de Déu en relació al primer manament: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot l’esperit.” Aquesta exigència de totalitat ens deixa altra volta perplexes. ¿Com serà possible aquesta totalitat? Allò impossible humanament, Déu ho farà possible en la mesura en que Ell ho judicarà i o “estimarà”. Les mesures i ajuts són seus i Ell els anirà acomplint i donant per bons. Déu judica amb la seva bondat, no cal que t’hi capfiquis, És cosa seva.

                                               La pedagogia, l’educació en mans de Déu és sempre la dels millors resultats. Ens fa “ser infants” i ens dóna la mà en els entrenaments per tal d’anar aprenent a “enfortir les mans que es deixen anar, a enrobustir els genolls que es dobleguen i a aplanar el camí per on passa el vostre peu”. Si no deixem d’estintolar-nos en les mans paterno-maternals de Déu, farem bon camí. Ho corrobora el verset de l’al·leluia: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no ve al Pare sinó per Mi”. ¡De veritat com a nens-nens!

                                               ¿Ens diu quelcom aquesta plana de pedagogia cristiana? O ja ens considerem exempts de “repensar-nos”. Ja tenim la vida feta, ja ens creiem que tot ens va a favor. No cal ajustar cintures, no. Se’ns podrien aplicar les excuses de l’evangeli. “Senyor, obriu que som dels “teus”; menjàvem i bevíem a la mateixa taula... L’excusa de la “familiaritat”; hem crescut amb els vostres ensenyaments, hem seguit el què dèieu, barrejats amb les multituds. Mireu, jo ja sóc gran i, el fet de ser-ho, ja m’és una garantia de seguiment; ho esgrimim per no fer el salt d’una fe casolana a una fe més viscuda que ens faci replantejar el viure habitudinal, sense perspectiva de progrés, d’anar on no sabem, allà on no hem posat mai el peu, en l’inèdit... ¡Por, por!  ¡Bona caricatura del què som molts de nosaltres mateixos! Pensem: hi ha un temps per créixer i un temps per anar tirant: aquest és el nostre d’ara. ¿On són tots els reclams per a acuitar-nos a entrar per la porta estreta?

                                   Arribats a aquest punt em ve a la memòria el llibre “El cavaller de l’armadura rovellada”. Ell es tenia per...; nosaltres ens tenim per... És un llibre que bé podríem llegir-lo des de la fe. No menystinguem el seu “vestit de paràbola” i llegim-lo, sisplau, com a itinerari iniciàtic d’un que ja “peina canas” en el Senyor. Jo em poso en la fila d’espera –¿qui és l’últim?- per reviure’m com aquell que per mor de la seva edat més que avançada, ja “es tenia per bo, amable i afectuós ”. Fem-ne una lectura personalitzada, amb aplicacions sucoses, deixem-nos portar per la fina ironia que usen els personatges que hi són cridats a fer de guies del seu encantat encantament; la poesia és una bona mestra per entrar no en castells (¡però també!), sinó en la nostra història que ja viu en perspectives tardorals com ¡ara!; i ens és tan necessari el Carpe Diem (¡aprofita la correcció que Déu ens fa!) com quan érem aprenents, temps eren temps, de cavallers novells i fidels de Nostramo.

                                               Estem a la corda fluixa de “L’Anar Tirant” i de pensar que el viure creixent és cosa d’altres moments biogràfics. Estem al “tramonto i a la posta” del nostre viure. Són –diem- els que pugen els que han d’escarrassar-se; nosaltres més bé o menys, ja ens considerem arribats a no sé què... Us he dit que jo m’hi compto. Em sabria greu afluixar el pas, ara que un es veu a dalt del turó. Sabeu que us dic: que jo voldria estar “a punt”, per quan transités pel “Pla de la Calma del meu Montseny”, emboirat i perdent perspectiva de “l’hora que vivim ara, ara mateix”. No que ho faci; però, sí que ho penso i ho desitjo de veres. Passos com se puguin dar, bufant a les pujades, però amb ganes de seguir viu; sí, viu mentre hi hagi vida. Delitós de viure “vida creixent” fins quan la pròpia vida es buidi en la Vida del Senyor, que n’és l’autor i que n’és el promotor (de vides amb gràcia, amb personalitzacions, amb creativitat, bondat i bellesa). ¡Déu, font i compleció de Vida! Que al CIM de la VERITAT (últim capítol del llibre) ens puguem veure, compartint com ens ha anat “pel llarg viatge” amb el Cavaller que fou de l’Armadura Rovellada.

Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  CORATGE  DE  CREURE

                                               Aquest és el títol d’un llibre del monjo de Montserrat, Evangelista Vilanova. Títol que s’avé amb l’evangeli d’avui, la lectura del qual no deixa de sorprendre’ns acostumats com estem a unes paraules, no trencadores com aquestes, més aviat tot el contrari. Però sempre he dit que el context explica el text. Aquesta perícopa (fragment) s’ha d’inserir en el capítol 12 de Lluc sota el fil conductor de la vigilància a que ens crida a viure la fe en ambients de trontoll, com és evident que són els nostres, amb aparences deletèries de fluixesa “nostra” –la fe tradicional- (acostumats per tradicions, maneres de fer i actuar, que ens han ablanit la manera de viure la fe: mediocres, sense massa aspiracions en l’àmbit de la fe) o bé en un ambient si no hostil, menystenidor, on la vida civil discorre fora dels paràmetres de la fe. Ens advertirà, a continuació, Lluc, a saber llegir els signes dels temps que demanen un canvi d’actituds en veure’ns una mica desplaçats, descol·locats en l’ambient forani. No són pas temps fàcils per qui té consciència de que ambientalment no es valoren els temes de l’esperit, siguin adscrits a una fe institucional, bé per vivència de valors “a la carta”, que també això abunda. Els antecedents (diumenge anterior) i el que segueix en el text lucà expliquen l’entremig.

                                               Tornem a l’evangeli. ¡Certament són expressió d’un estat de tensió i, més encara, de divisió internes, àdhuc familiars! ¿Qui no farà espontàniament una lectura panoràmica de l’entorn en el que vivim i més aviat vindrà a confirmar que els temps no s’avenen a allò que vàrem sentir que eren les senderes del viure cristià? Els temps són els que són i no n’hem de fer lectures culpabilitzadores, com les fem tot sovint. Ni tot és bo, ni tot és dolent. ¡Desem les lectures maniquees! Però tots veiem que tal com anem ara, no anirem ni massa lluny, àdhuc diria -si m’ho permeteu- que no anirem enlloc. ¿Voleu dir que les expressions tan estripadores, i dites pel mateix Jesús, no ens haurien de portar –portar és massa poc-  a unes reflexions ben serioses? A tal llenguatge de Jesús, ¿potser que ens adonéssim de què se’ns demana avui i ara, si és que volem seguir les reconvencions i les crides a la fe tal com ens les demana Jesús?  Aquí surt aquesta apel·lació al coratge!

                                               Aquí s’insereix el llibre suara esmentat. ¿No trobeu original parlar de coratge en l’àmbit de l’experiència de la fe? Coratge, valentia, decisió, “parresia” deien els antics. ¡No podem viure sense afinades raons per viure, perquè la vida que anem fent, sigui digna de valors sentits i viscuts! De seguida, ens trobarem que si no hi ha coratge, empenta, determinació no sortirem d’un viure que no el voldríem viure, si som sincers amb nosaltres mateixos. Això ens portarà a viure contra corrent, a posar uns incentius de qualitat de vida que o no veurem o no voldrem veure, atrets per les facilitats que s’amaguen en un viure rutinari, gens garbellat, gens estimulador, de perfil baix.

                                               L’autor ens portarà a uns principis que, de si, suposen el canvi en la nostra vida o allò que a continuació en dirà conversió. Reconèixer, judicar per nosaltres mateixos. En posem els que més ens semblen que porten a viure coratjosament el nostre seguiment de Jesús que es configura en els imperatius de la fe:

1. Cal atansar la fe a la vida. Sense aquesta visió d’integració fe-vida, la fe la viuríem com una ideologia, sense tocar de peus a terra. La fe no és un afegitó a tot el que significa la vida com si fos un coronament, com la cirereta d’un pastís. La fe és tant vida com la mateixa vida. Viure la vida com la refosa de tot, ungit per la fe.

2. Acceptar coratjosament la vida és acceptar que estem pastats, modelats per Déu. Déu compta en tot el que ens fa humans. Hi compta com allò essencial, sense el qual el nostre viure no seria nostre.

3. La fe esdevé l’eix i el centre de la nostra vida. Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina cap a Déu. De tot això en prenem consciència viva a través de la persona de Jesucrist, de la seva vida i missatge, que sabem conèixer-lo i reconèixer-lo en allò que vivim en la concreció de cada dia. Déu el pa nostre de cada dia. Dins i fora, sol o acompanyat, servit i servidor. Estimaràs la vida com a expressió més propera de la presència i acció del “Déu en nosaltres”. Viure és trobar-nos en i amb Déu. Com més forta és aquesta vivència, més fe tenim. Hi ha d’haver moments en què ho veiem, sentim, ens hi identifiquem com una mena d’enamorament. Déu ens envaeix. És el primer manament en acció. L’estimaràs amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces. Coratjosos, decidits, “posseïts lliurament”.

4. És una opció lliure i joiosa de per vida. Aquí no hi ha compromisos temporals, la fidelitat mai trencada per part de Déu demana la nostra fidelitat. La fe és això.

5. La fe es correspon a una experiència de l’existència pròpia. Ser és saber-nos de Déu i per a Déu. És allò que ho sentim com a fons del nostre ésser, que ho radica i fonamenta tot. Això comporta comptar-hi a la menuda, a les “olles” i en tota vida, en la natura... Mirar-lo i sentir-lo com a presència.

6. Relació que establim i, descobrim millor, en tota vida. La vida esdevé fe i la fe esdevé la nostra vida. Arrencar una seria arrencar l’altra. S’estriparien ambdues. “La fe, trobament amb el Déu vivent, a la manera dels trobaments humans, reposa en darrer terme sobre una “afinitat” que brolla  de les profunditats del nostre ésser, una afinitat a la qual nosaltres podem consentir després d’haver-la experimentada, però que no està pas a les nostres mans de crear-la del no-res. Tant és així, que un dels papers essencials de la gràcia en el procés de la gènesi de la fe és el de provocar-la. No hi pot haver fe si no neix d’una certa “simpatia” preestablerta per Déu. En el seu origen sempre hi ha un cert amor que empeny l’home a posar-se en la recerca de Déu, àvid de conèixer els seus designis”.

7. “Arrelada en aquest amor, la fe no és pas una teoria, sinó un “fet”, un canvi brusc i imprevisible d’una existència per la presència d’un altre, Déu, que la pren tota sencera” (Vilanova). Un amor que suscita amor i promou un cercle que es retroalimenta fins... Tot i ser una immersió mútua, les dues presències resten  distintes. Són relació, intercomunicació, servei mutu, comunió.

8. “Creure en l’amor” és, per a sant Joan, la formula originària i finalista de la fe cristiana. Amor i fe s’expliquen i s’impliquen mútuament.

9. Tot això recau generosament i lúcida en la relació amb els altres. Veiem Déu en els que ens envolten vora i lluny. Creure en Déu és creure en la humanitat.

10.  Posar confiança en la concreció de tot altre, mantenir-la a pesar de... D’aquí el coratge que ens és necessari per no defallir en el propòsit i per no mentir-nos a nosaltres mateixos. Per tant, serà provada, suscitarà paciència i renovat impuls.

11.  La fe s’ha de compartir en comunitat. Expressar-la, l’enforteix. Sentir-la que és acompanyada, compartida, celebrada, la fa profundament humana. No comunitat de masses, sinó conviscuda domèsticament o en petits grups, en reunions que cerquen precisament enfortir-la, comunicar-la, conviure-la. És la dimensió de festa que li és inherent.

                  Coratge, germans, podem renovar vida de FE, bo i renovant-la en nosaltres i testimoniant-la arreu. Olor de Déu. Evangelitzar és respirar-lo. Quan hi és, ho noten!

Diumenge XX de durant l’any, 14 d’agost del 2016  Sabadell