Homilia del diumenge 25/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

FER  EL  CIM

                        Així titulava un llibre en Bucay, amb un subtítol ple de subtilesa però ben real al mateix temps: I seguir pujant més amunt.  Amb això ja està dit que des d’un punt de vista existencial no hi ha mai un cim definitiu. Tot vist des de baix sembla un cim. A la que puges alçada, darrere descobreixes que sempre n’hi ha un de més alterós. Doble o triple invitació: A.- cal pujar sempre. B.- No és qüestió de desanimar-se, si pujada una primera altura en descobreixes al darrere una altra de més alta, i que s’ha de seguir endavant sense defallença. Crec que és un bon lema si vols gaudir mínimament de l’alçada pel teu viure quotidià. “no tirar endavant és anar endarrere” (sant Bernat) O bé aquest altre lema: quan caminant et trobes amb una cruïlla de camins no dubtis pas mai: agafa el que fa pujada; -gairebé sempre- l’encertaràs. Ho deixo per dit: endavant i amunt

                        Estem massa acostumats al poc esforç;  per dir-ho simbòlicament, estem “habituats” (paraula clau) a anar de baixada i encara pitjor, de tornada.

                        Amb la festivitat d’avui hem arribat al pretès cim de l’any litúrgic. Tenim entremig una setmaneta per reprendre ànims, i, apa, costa amunt, altra vegada, encetant-ne ”nous” camins. Perquè pel bon caminant no hi ha camins iguals, sempre hi ha una descoberta nova a fer.

                        ¿Per què no dir-nos els cristians: “any litúrgic nou, vida nova”? Vida nova: evangèlica, eucarística, aprofundiment de la crida universal, per tant la pròpia, a la santedat (capítol VI del document sobre l’església del Vaticà II), diaconal –és a dir de servei o de voluntariat, com sigui- tot en un context d’una Església comunional, que en sap de vera fraternitat tot un niu ( A l’inici del nou mil·lenni, n 43: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre ara, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”)

                        Tot l’any litúrgic és una rèplica en cadascú de nosaltres els misteris de Crist o de Crist en els seus misteris que s’han des-velat o s’han descorregut el vel o els vels que tant manifesten com amaguen el designi de Déu envers el seu Jesús i envers nosaltres. No oblidem que entre Ell i nosaltres hi ha un empelt i del que es tracta és de que “prengui”, arreli i es desenvolupi com un entroncament que acaba essent branca nova, copartícips de la saba que ens fa créixer a tots.

                        L’any litúrgic és més que un cicle, avui ho llegim sistèmicament. “Tots els misteris en la unitat del misteri de Crist. Diu el Vaticà II de l’any litúrgic: Que explica tot el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Assaborint així els misteris de la redempció, obre als fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació”

                        Ara és l’hora de prendre noves provisions pel viatge que hem de reemprendre tot i pujant el to vital i evangèlic del nostre transcorre pels camins vers el  Senyor, Omega de la nostra esperança.

                        Profecia en Daniel; pregustació de la litúrgia de celestial en Joan: “Jo sóc l’Alfa. La primera lletra de l’alfabet i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers” i la declaració oberta davant Pilat: “Jo sóc Rei”. Els qui escolten i viuen aquesta veritat seran presents a l’Aplec Pasqual definitiu en el cel, com descriu el mateix Joan a l’apocalipsi, ja tastat aquests dies.

El seu Regnat ja el vivim aquí en nosaltres. Heus aquí les seves característiques, tretes del prefaci del dia de Crist Rei:

·         La veritat: enfront de tantes mentides; atenció a no mentir-nos a nosaltres mateixos que ens hi va la pròpia qualitat ètica, que és dir el tot de la persona.

·         La vida: que és només que una, però que si la sabem viure ¡es desglossa en moltes i tantes! Viure és la gran aventura plena de recorreguts i de vivències tan variades i una més rica que l’altra. ¡Vida llarga i  plena per a tothom! ¡Visca!, diem

·         Santedat: “tota plena de l’Esperit Sant, tot per a glòria de Déu. “Ell que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat (I Tes. 4,3: Ef. 1, 4)

·         Gràcia: “santedat que s’ha de manifestar contínuament en els fruits de gràcia que l’Esperit que produeix en els fidels” (Vat II)

·         Justícia; que ens fa cada vegada més sensibles al que significa ser just sobretot defensant i privilegiant a aquells a qui el sistema els en priva. Molta atenció als problemes actuals i candents. Abandonaments, desnonaments, dèficits alimentaris.

·         Amor: que essent la definició de Déu  hauria de ser entre els creients com el que manifesta que estem plasmats a imatge i semblança de Déu Pare (creadors de bondat), a semblança i  imatge del Fill vivint les obres de misericòrdia i a semblança i  imatge de l’Esperit Sant que tot el que “toca” ho santifica, essent l’amor el qui defineix la santedat.

·         Pau: de la qual n’és Jesús el Príncep. “Tranquil·litat en un ordre”, segons Agustí.

                        Jesucrist, Rei, “en qui vivim, ens movem i som” bé es mereix avui que diguem en veu alta, veu enfora i veu endins, el Càntic de lloança a Déu que és com enceta Pau l’epístola als Efesis. Intentem d’entendre-la paraula per paraula, gaudir-ne i invitar-vos a tenir-la com a pregària pròpia, i feta sovint. Tot en ella hi queda dit i hi estem implicats personalment. Crec que serà la millor manera de festejar la festa cimal de l’any litúrgic, Crist Rei. Recitem-nos-la ben sentidament:

                                     Beneït sigui el Déu i Pare

                                     de nostre Senyor Jesucrist,

                                     que ens ha beneït en Crist

                                     amb tota mena de benediccions

                                     espirituals dalt del cel.

                                     Ens escollí en ell

                                     abans de crear el món,

                                     perquè fóssim sants,

                                     irreprensibles als seus ulls.

                                     Per amor ens destinà

                                     a ser fills seus per Jesucrist,

                                     segons la seva benèvola decisió,

                                     que dóna glòria i lloança a la gràcia

                                     que ens ha concedit en el seu estimat.

                                     En Ell, per la seva sang,

                                     hem obtingut la redempció,

                                     pels nostres pecats.

                                     La riquesa de la gràcia de Déu

                                     s’ha desbordat en nosaltres.

                                     Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa

                                     i penetració que tenim;

                                     ens ha fet conèixer

                                     el seu designi secret,

                                     la decisió benèvola que havia pres

                                     per executar-la

                                     En la plenitud dels temps:

                                     Ha volgut unir en el Crist

                                     totes les coses,

                                     tant les del cel com les de la terra.

                                     En Crist hem rebut

                                     la nostra part en l’herència;

                                     ens hi havia destinat el designi

                                     d’aquell qui tot ho duu a terme

                                     d’acord amb la decisió

                                     de la seva voluntat.

                                     Volia que fóssim

                                     lloança de la seva glòria,

                                     nosaltres que des del principi

                                     tenim posada en Crist la nostra

                                     esperança.

                                     En Ell vosaltres vau escoltar

                                     la paraula de la veritat,

                                     l’evangeli que us salva.

                                     En Ell heu cregut

                                     i heu estat marcats amb el segell

                                     de l’Esperit Sant promès.

                                     I l’Esperit és la penyora de l’heretat

                                     que Déu ens té reservada;

                                     que ens redimirà plenament

                                     com a possessió seva

                                     i farà que siguem

                                     Lloança de la seva glòria.

     Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 25 de novembre de 2012    Barcelona

            P.S.: No sé pas quan en vaig fer un comentari que segurament el deveu tenir en algun indret de la memòria d’internet. Us pot ajudar a donar sentit a cada expressió perquè és rica de contingut i l’he represa perquè em sembla que dóna sentit ple a la celebració de Crist Rei “nostre”. No oblideu que és un càntic, vol dir que hi ha poesia i musicalitat de fons. Tant de bo que li sapigueu trobar i gaudir-ne. 

Homilia del diumenge 18/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

¡NO  TINGUEU  POR!

                        Quantes vegades no ho va dir Jesús als seus deixebles per tal d’apaivagar tota mena de temença o bé per identificar-se una vegada ressuscitat i encara ha de ressonar i ben fort avui, perquè som molts fills de la por o perquè encara queden resquills de por, per no haver entès el missatge de Jesús. No les maldestres explicacions que ens feien en catecismes d’altres temps que no foren millors, encara que molts s’ho pensin..

                        Déu té l’última paraula. Tranquils ja que estem en bones mans, de millors no n’hi ha. Ja poden trontollar els fonaments i caure els decorats. Tot ha d’acabar sortosament en aquell emblemàtic “en el amor está todo mi ejercicio”.

                        Tot i el llenguatge que en diem apocalíptic que vol escriure el final de tot i de tots. Quan es despenjaran els bastidors, l’obra del nostre viure segueix tot i que està arribant al final de la representació, apunta al final de la “jornada” en el que es veu a venir el trobament cara a cara amb un Déu al que, tot i ser ben sapastres, no es pot dir que no hàgim pretès de servir-lo, d’acord amb els missatges dels últims diumenges en què Marc ens donava les notes essencials per poder fer amb modèstia i bona voluntat el traspàs de l’efímer allò permanent , de l’accessori a l’essencial. Recordo el títol d’un llibre més que clàssic: “De lo temporal a lo eterno” de Juan Eusebio Nieremberg, que no sé si el vaig arribar a llegir mai, però que ja només pel títol ja intuïa per on anaven les coses. A la vida arriba –va arribant- un moment personal i un altre d’universal en què l’obra que representem està ja propera al desenllaç, estem en una espècie d’Auto Sacramental; “El gran teatro del mundo” on cadascú ha representat el paper que li pertocava i que s’ha afanyat a fer-lo el millor que ha sabut i és l’hora de fer ponderació ara anticipada, avant la lêttre, oberts nosaltres mateixos a l’autocrítica, a ponderar els encerts i els desencerts en que acostumem a caure...

                        Acaba avui l’evangeli de Marc, que ens ha acompanyat durant els diumenges d’aquest any litúrgic, però avui potser ens ha sorprès i se’ns fa estrany aquest llenguatge hiperbòlic, tot ell ple de simbolismes per dir-nos que tot té un  final. No és el papus –perdoneu-me l’expressió-; és Déu qui té l’última paraula, un Déu a qui hem ja descobert com a Pare que ens ha  volgut com a fills –“i ho som” precisa Joan- i que sense ser-ne massa conscients hem maldat qui més qui menys, qui més airós qui més despenjat per fer el nostre paper de fills amb tots els matisos, amb ganes o bé desmenjats... Fills sempre, però per gràcia.

                        És l’hora de saber quin paper hem fet –o millor dit- encara estem fent, perquè per a molts de nosaltres ja estem a l’últim tram de la vida, en el tercer acte de la representació, quan es desclou el desenllaç i es desembulla l’ordit del nostre viure. Si bell és viure, més bell serà acabar amb dignitat i modèstia, per encetar-ne una altra, allò d’una “major naixença”.

                        No és l’hora de la “por escènica” que aquesta ja l’hauríem d’haver tingut als primers passos de l’obra que representàvem. I a fe que la vàrem tenir... Ens hauria d’haver esdevingut professsionalment un progressiu afermament d’identificació amb el personatge que representàvem –i que en definitiva- som.

                        No sabem no el dia ni l’hora, però no deixa de ser assenyat saber que ho tenim més o menys a la vora, més més que no pas menys, i que encara podem afinar en els darrers assajos fent més ben caracteritzat i més propi el personatge o figurant que estem representant. Cadascú el seu paper en el repertori...

                        Sóc conscient de que alguns ja veiem que s’atansa l’hora del do de pit, del clímax del propi paper. I que hem de fer per manera que el personatge sigui, digui, faci de la millor manera segons l’autor i el director han pensat.

                        No fem ni tan sols l’assaig general, possiblement. El que sí és que d’assaig en assaig anem perfilant el personatge amb les observacions (evangèliques dominicals, les  darreres sobretot). ¡Ep, anem guiats i ben guiats! L’Esperit Sant no és figura decorativa: és ell qui “movimenta” l’escena.

                        Pensem que qui més hi pateix en l’encert de la representació és el propi director, amb qui ens hem de posar en sintonia creixent per tal de trobar el punt just en la representació. I el nostre èxit en realitat és l’èxit del director i del propi autor, si hem sabut interpretar-los d’acord a com ens tenen pensats i somiats. El mèrit primer és d’ells.

                        No podem fallar-los en la vertadera –definitiva- representació, que és única i ja no hi ha possibilitats de rèpliques i d’esmenes; ens hi juguem la qualitat de la representació. Actor, director i autor fan una tríade que han de saber-se entendre i són tots tres els que han de quedar satisfets per la sintonia entre el concebre i el fer...

                        Com més ajustades siguin les sessions d’assaig , millor anirà la funció final. Ara és bo que ens mirem al propi mirall per veure si “actuem” com convindria i com s’espera de mi.

                        També tinc ben clar que un mal actor pot arruïnar una obra sencera. Que hi ha, conscients o no, una coresponsabilitat escènica. I que el bon paper d’un pot millorar el dels altres i l’obra de retruc. És molt significatiu que del grup escènic se’n digui companyia de tots els que surten i actuen en la mateixa obra o representació. A les pel·lícules al final hi surten tots els implicats en l’obra en una tirallonga de mai no acabar. Tots han contribuït a l’èxit o menys... de l’obra.

                        Tornant a l’evangeli d’avui amb la nostra mentalitat se’ns faria molt difícil d’explicar el com i el perquè apareix aquest tipus de literatura o de narració que desballesta cel i terra, i què pretén de fet. La pitjor interpretació seria la de la por, omplir el cor del desastre que s’escau. Simbolismes a tot donar. Serens amb tot. “Ell s’acosta”.

                        Estem en les millors mans en les què podem estar. Els trontolls estant a les mans de Déu no passen més enllà d’un balanceig, d’un gronxament. Res de tsunamis ni trasbalsaments... Per tant, procurem ser bons actors i fora, fora la por escènica..

                        Ell s’honora definint-se com a Pare i com Amor. Honorem nosaltres el nom de fills. No diem confiadament en l’Eucaristia: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança: la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”. En la resposta el reconeixem com al nostre Déu d’Amor.  “Confia fill, la teva fe t’ha salvat.

            Diumenge XXXIII de durant l’any, 18 de novembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 11/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

“MANS  UNIDES”

Aquesta institució eclesial seglar ha rebut merescudament el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010, després de “bregar” durant més de 50 anys per recordar-nos que la terra no és ni rodona ni llisa, ni com la solen pintar els planisferis. Hi ha una cartografia que proposa un mapamundi d’acord no amb els metres quadrats de superfície, sinó segons les disponibilitats de riquesa i PIB dels diferents continents i no s’assemblen per res als mapes que feien de fons quan ens retrataven ara fa tants anys com té aquesta institució No Governamental per al Desenvolupament (ONDG) de voluntaris. Xoca veure obesitat i raquitisme en altres llocs. Una visió real, distorsionada però, segons els ulls amb que se la miri. El gran problema del món no està en l’escassetat de riquesa, àdhuc alimentària, sinó en la desigual i injusta distribució. Sous astronòmics per als grans dirigents de tot pelatge i engrunes –sí, engrunes- pels que sempre estan a les últimes i poden dir en el sentit més literal de l’expressió com la viuda de Sarepta: Ens menjarem l’últim rosegó de pa i “després morirem de fam” (¿Sabem quina diferència hi ha entre tenir gana o sofrir, o pitjor morir de fam?).

                        Estem, ara i aquí, passant –no tots- per les precarietats d’una economia que s’ha embogit i que “escup” –perdó per l’expressió- a l’atur a més de cinc milions de persones i sembla que de moment la cosa no té aturador... per més que diguin certs polítics. Del suposat Estat de Benestar s’ha caigut en l’agut i lacerant “estat” de Malestar de molts, excessivament de massa persones i sobretot famílies.

                        “Mans Unides” -suggerent simbolisme- ha fet mans i mànegues per ajudar a que no siguin mentida flagrant els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ho prenc dels seus estatuts, art 5è). “La nostra missió és lluitar contra la fam, la nutrició deficient, la misèria, la malaltia, el subdesenvolupament i la manca d’instrucció, i treballar per eradicar les causes estructurals que les produeixen: la injustícia, el repartiment desigual dels béns i les oportunitats entre les persones i els pobles, la ignorància, els prejudicis, la insolidaritat, la indiferència i la crisi de valors humans i cristians”.  Calamitats, algunes, que per llunyanes no en tenim més que una borrosa i fugaç notícia.

                        L’evangeli d’avui ens ha fet posar atenció als nostres propis carrers, sabedors de que hi ha cada vegada més persones que degut a les circumstàncies dels mals moments que vivim, literalment passen fam, no poden pagar els subministraments domèstics i van caient graó a graó en el pou de la desesperació perquè no arriben ni als mínims de la dignitat humana i el que és pitjor és que no hi veuen futur...

                        Elies fou un esplèndid profeta més que pel que va dir, pel que va fer. Va resoldre les dificultats últimes d’aquella mare i del seu fill. Pa i  oli, ben poca cosa, però per a qui no disposa d’altra cosa, això sol els és un  regal del cel. Ara som nosaltres possibles Elies per a tantes famílies que al nostre entorn malviuen en la misèria. No oblidem que hi ha una obra de misericòrdia que diu “donar pa al qui té fam”.

                        Gràcies a Déu, darrerament, i en anonimats evangèlicament ben plausibles que saben compartir –paraula sagrada- que pensen en les penúries dels altres i d’una manera o altra saben també ells “multiplicar pans i peixos”. ¡Benaurats ells!

                        No podem oblidar que el judici que mereixen ara i aquí segons l’evangeli en subvenir amb magnanimitat les carències dels altres: Tenia fam i set , en fi, “ no tenia”, i vosaltres us vareu trobar amb el miracle de descobrir, ara ja, que tot el que fas pels altres té el mateix Jesús per destinació i referència.

                        Són temps de sensibilització  i de prendre consciència de que la terra és de tots i de que la germanor ha de ser el primer imperatiu –imperatiu, dic- per a atrevir-nos a seguir dient-nos i sentint-nos fills de Déu.

                        Posem-hi de primer generositat, després creativitat. Que tot, per petita cosa que sigui, arribi al seu destí. Es llegeixen  a la premsa vertaderes filigranes d’ajut, també als vergonyants, el que suposa un plus de gentilesa, d’eficàcia en descobrir les carències i de cavallerositat no humiliant.  El diari parlava de Gràcia –no voldria equivocaar-me- que ho feien. Em sembla. Que ni la mateixa dreta no sàpiga com s’ho fa per ser tant despresa com l’esquerra...

                        Abans potser érem més conscients del delme. ¿Es pot viure la fe aliens a les situacions d’injustícia: de no poder arribar a fi de més, dels desnonaments, d’haver  d’ajudar els fills abans ja emancipats i que podien portar honradament el pes del dia a dia, de tants avis que tornen a fer de pares de fills entrampats per aturs incomprensibles?

                        “Estem en un sistema que produeix rics cada vegada més rics “a costa” de pobres cada vegada més pobres” Paraules de Joan Pau II que recorda Gz. Faus que entén la justícia com a sinònim d’amor, crucificats tots dos. En un entrevista a la pregunta que li fan: “¿Quin és el lloc de l’Església que vostè defensa? –L’Església ha d’estar amb les víctimes, els crucificats, els pobres, els perseguits, amb la mentalitat de cada època i amb les diverses cultures de cada lloc”.

                        Que no es perdi res per aparentment petit o exigu que pugui semblar. Passem-nos roba i estris com fèiem abans entre germans. Avui sé que ho fan parelles joves. Benaurats, no esteu pas lluny del Regne de Déu! D’una societat d’aprofitats a una més fraterna d’aprofitadors. És un goig saber-ho i fer-ho.

                        L’evangeli d’avui és com la corona del que s’ha dit anteriorment en altres diumenges immediats. Avui se’ns desvela un d’aquells misteris que estan amagats als “saberuts” d’aquest món. Trenquen tots els esquemes dels valors dineraris. El poc resulta el molt. No és la quantitat el que val sinó la qualitat del cor que dóna. Benaurats els pobres en l’Esperit, sí, Esperit, perquè se’ls valorarà per l’esplendidesa del seu cor més generós.  Han donat del que s’ho treien de la boca. Em ve la imatge de la mare ocell peixant els becs oberts dels seus nadons.

                        Aquí s’intueix una vegada més el gran  potencial de paradoxa que té l’evangeli. La xavalla de la velleta es torna or, perquè la grandesa és de la persona, no del què dóna. Donar del què un necessita és la imatge de la mare que abans serà el seu fill que ella mateixa. Imatges colpidores de Somàlia i d’altres llocs de fam endèmica. Això  no té preu, és a dir. No es pot pagar. Aquestes mares són sublims; d’elles és el Regne del cel.

                        Sembla talment que Jesús estès esperant la velleta per fer-ne una de les paràboles mes “parabòliques” del seu evangeli. El comentari que fa als deixebles a vista de la velleta val per tot l’evangeli, tant més quan ve després de comentar l’ostentació dels que la varen precedir...

                        Ara va per a nosaltres. ¿Per on passa la frontera entre el que és necessari  i el superflu; i la frontera entre el què dones i el què tens? Sempre, sempre ens quedem curts en el donar. D’altra banda, no és la “propietat privada" ni molt menys una qüestió només personal (a tot estirar, familiar). Depèn dels altres de si tenen o no tenen, del moment que estan vivint. La propietat privada s’ha de passar per la mola o la llima de l’evangeli encarnat. Els sants pares en sabien molt més que nosaltres, criats i pujats en un neoliberalisme rampant, diguem-ho pel seu nom pelut: egocentrisme. Dir això sembla d’esquerres; a més, punxegudes. Bé ho deia Helder Câmara...

                        Amb el pa no s’hi juga, quan correspon a l’altre. Aquest evangeli d’avui és l’exemple vivent del que es deia el diumenge passat: els dos manaments en un; el segon verifica i autentifica el primer.  “Vicaris de Crist, els pobres” de Gz. Faus. Un 4 R, sólo para mayores con reservas”. Allí s’explica tota una història que hem oblidat...

                        De fet no en parlaran els diaris ni les teles. La gratuïtat anònima és tocar amb mà la dolça llumeta del teu estel. ¿El teu és a prop del Petit Príncep? Si el veus i t’hi pots comunicar li dones les gràcies per tota la saviesa que conté el seu viatge pels planetes o asteroides, i tot buscant de fer amics...

                        Tampoc gairebé ningú no sap d’aquelles ampolles d’oli o bosses d’arròs o tota mena de pasta, etc que una mà generosa deixa discretament en un cistell a l’entrada de l’església o a la caixeta de Càritas. Jesús, no us en càpiga cap dubte: hi somriu i us té com a “seus”.

                        “Mans a les mans. Deixem les tristeses, deixem els afanys, posem tot seguit les mans a les mans i així reviurem un amor d’infant que compartirem amb tots els germans.  Mans a les mans”. Ja ho dèiem de bon principi: Mans Unides. ¡Sort n’hi ha!

                        Diumenge XXXII de durant l’any, 11 de novembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 04/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANEM  A  L’ESSENCIAL

                        L’ètica per a  nosaltres està molt lligada a la vivència de la fe, el què vol dir que el QUÈ s’enforteix i pren més sentit del PERQUÈ i del PER A QUÈ. Aquestes dues preguntes són les que ens haurien de posar sentit a tota mena d’acció envers els altres. No són raonaments, sinó actituds i sentiments arrelats en l’evangeli. I són la lògica del cor que no nega la lògica de la raó, sinó que l’omple de significació.

                        En Torralba i en Villatoro en el llibre “Amb Déu o sense” debaten amb cinc cartes (des de la tretzena a la dissetena la possibilitat d’una ètica sense Déu) i distingeixen molt bé entre moral i ètica. La primera és normativa, convencional en diu en Villatoro,  usual – en diria jo-; l’altra, és signe de maduresa, de tenir ben afinades les notes de la cançó de la vida amb la partitura de l’evangeli. No et fa falta tenir bona veu, cal però tenir l’oïda ben fina, això, sí. L’ètica et fa vibrar, la moral és feixuga. No són els imperatius categòrics o convencions, sinó més aviat el lliure sentir-se empès a fer o a no fer, que t’omple de joia, perquè t’esponja la consciència. És gràcia. graciós, gratuïtat (¡No hi ha de què!, que li acostumem a dir a l’agraciat...) Mentre que la moral és una cosa més o menys pesant, imposada, on l’obligació et constreny a fer o a  no fer...

                        El jueus -acabo de llegir en el llibre a què vaig fer menció el diumenge passat “L’HISTÒRIA MÉS BELLA DE DÉU”, amb el subtítol de “Qui és el Déu de la Bíblia”- són un poble legalista. Massa rigor, massa ordre, massa puntillisme, massa “el què toca”, la Llei, ¡oh la LLEI!, tot plegat pot assecar l’esperit. Fixeu-vos en la cara  (el rostre, millor) d’un “moralista”: o bé pot ser un cínic o bé un amargat. Són els “ultres” de totes les religions. La faç d’una persona ètica no té arrugues, se li insinua sempre un somriure en els llavis que li puja del cor. És expansiu, irradia, dóna  ganes de ser i de fer. L’altre és constrictiu, a passar pel tub, no invita a fer, té por de no fer. L’un juga a plena llum; l’altre està habituat a l’amagatotis com qui conspira o a l’ostentació, per més contradictori i paradoxal que pugui semblar; l’un és opac, mentre que l’altre tendeix a la transparència...

                        El Nou Testament és l’himne a la joia, a l’alegria (Beethoven), a l’ètica compromesa. L’altre, el  judaisme de després del cristianisme, és més aviat un rèquiem o bé el Cant espantadís de la Sibil·la. Ho explica el rabí al llibre.

                        A compte de què bé tot això? Compara  els seus transfons: la moral sol ser de constrenyiment, d’obligació a la pràctica. Si ho sabessis llegir amb l’esperit de l’evangeli, fent-ne una relectura referenciada a Jesús, l’Home, el Fill de l’Home que estrena ell mateix, “històricament”, un nou tipus de vida  i de felicitat (benaurats!), on s’ajunten cel i terra i on viure és atansar-se mica a mica al Regne de Déu, perquè ja el porta, aquest, en llavor i germinant en el seu cor. Això és l’ètica evangèlica. L’ètica evangèlica ens fa lliures i/o ho pressuposa. L’amor que és la veritat que ens fa lliures. “Estima i seràs feliç, estima i tot canviarà...”

                        Després d’això ja són sobreres totes les altres preguntes, com acaba justament l’evangeli d’avui: “I ningú no s’atrevia a fer-li cap més pregunta”. Hem arribat a l’essencial.

                        El secret és unir els dos manaments en un de sol: Déu i els Germans. I, si ho vols fer més aterrat, més tocant de peus a terra i millor, comença primer pels Germans; i Déu, ho “veureu ho notareu”, ja se’n  sentirà al·ludit, estimat i complagut. Joan ho diu palesament a les seves cartes. Per saber si estimes Déu de veritat mira si estimes el germà, com més necessitat millor. La santedat (mot que encara subratlla el Vaticà II en un capítol important i central de la Constitució sobre l’Església amb aquest títol que no admet rebaixes de cap mena: “La vocació (=crida) universal (=per a tothom) a la santedat dins de l’església”; la santedat –no us espanteu per la paraula-, deia, és, hauria de ser, assemblar-se , imitar, voler fer com Ell, el Déu dels Germans, de tothom, de tothom, de tothom (cal dir-ho això de tothom per  les reminiscències de racismes que encara arrossega gairebé tot cor humà, anant sempre amb el raser a la mà, agrimensors de consciències que som, ai manoi!), perquè tots, tots, TOTS som fills de Déu, i la “filació” (fent-la venir de “fil”: m’invento aquesta paraula) aquest “fil d’or” que ens uneix a tots, cel i terra, dóna solidesa al viure, al saber viure, a l’assaborir el viure. Tots interdependents, solidaris, portant-nos els goigs i les penes els uns als altres. Pau ho diu. Aquesta és la nostra ètica, la de l’evangeli, no hi ha més! Això sí, que no ens hi falli mai la base humana. El cristià és home-dona i ha de ser humà com el que més...després hi afegirà el sobrepuig que li ve de l’evangeli, però humà sempre tanmateix.

                        Sí, sí, ja sé que és “filiació”, com és “germanor o fraternitat”, però saber que estem enllaçats amb un fil que ajunta però no lliga, lleu però consistent, això em fa pensar en aquell joc que proposa Bucay: “Fer el cim i continuar pujant” en el llibre II “Els descobriments” i en l’exercici “L’home en xarxa”: és només un joc:  tots en rodona i agafant una corda i en que tenint tots els ulls closos fa estrebar  la corda a un i ho senten tots. Moguda, vibració total, amb el que vol demostrar la comunió que hi ha entre tots i... l’autor s’enfila en el taoisme, ja està bé... Per a nosaltres hi ha altres noms consagrats.

                        Ja ho veig que acabarem parlant de la Comunió dels sants, en realitat dels nens, -¡els sants tornen a ser nens, però quins nens!- perquè de fet ja ho sabem pel cada dia que tot plegat és un joc joiós i seriós a la vegada de nens que som tots, que s’abstreuen concentrats en el joc, i en ell hi troben més, molt més del què hi posen. Us heu fixat com juguen els menuts fent construccions,  tractant d’encaixar formes i figures. És un símbol de felicitat en el fer, reflex del ser. ¿què és la segona ingenuïtat, preguntava aquell l’altre dia?

                        Cal no perdre el sentit lúdic en el que fem, gran o petit, i això tant en relació amb Déu (de fet és el nostre Pare que s’embadaleix contemplant els nostres jocs vitals, existencials i hi somriu i així ens encoratja), tant també en relació amb els altres. “Qualsevol cosa que fem fem-ho per Crist” i amb el somriure als llavis i al cor. Hi guanyarem tots. Fem que la vida sigui més graciosa, agradable (=que agradi a tothom), siguem més gratuïts, agraïts, solament i només perquè en poder fer, en el fer un ja té la recompensa. La cançó de comiat: “...Passiu bé i moltes gràcies...” Acostumo a dir que la cultura hauria de ser gratuïta, te la regalen sempre, per més alt que sigui el preu que hi paguis. Molt més valor té el goig que en treus. Vull afegir que la bondat, més que la cultura i tot, ha de ser gratuïta, entre altres motius perquè -a més a més- t’enriqueix a tu mateix, com l’amor ben viscut. “Gràcies per poder-vos donar gràcies, tot cantant”

                        Començar sempre per baix, pel primer esgraó, per allò que ja et resulta fàcil, perquè ja hi tens fet l’hàbit. De seguida, no t’aturis –¡apa, un graó més!- i anar atansant-te a la “proximitat”, amb quants més millor. Per anar cap a Déu s’hi va a través dels germans. Així no hi ha equívocs possibles. Els amors han de ser constatables, pels altres i per tu mateix.

            Convé aprofitar aquest mes de novembre en el que Marc ens acabarà d’acompanyar en el seguiment de Crist. Estem a les acaballes de l’any litúrgic. No estaria de més que aprofitéssim aquests darrers diumenges de novembre per veure on estem, què hem fet, com ho hem fet, amb qui hem compartit camí, companyia, estil de vida i sobretot veure els perquès i els per a quès del nostre viure i conviure. Una invitació a fer -tot sol un dia, unes hores de solitud, de desert, de recés, en diuen- per anar passant la pel·lícula de l’any i fer l’espremuda i veure quins rajolins o quins dolls d’evangeli en surten del túrmix de la pròpia vida. Molts estem a la tardor del viure i fer una pausa una mica més llarga del normal, ens aniria la mar de bé. Estem en moments especials en tots els sentits cal veure pàgines viscudes i preveure les que vindran per estar “previnguts”, paraula sàvia com n’hi ha.

                        Mentre escric això m’assabento de la notícia de que a la Victòria Camps li havien donat el premi nacional d’assaig. Me’n congaudeixo. El llibre és “El gobierno de las emociones” “en què reflexiona sobre la dialèctica de les emocions i la raó i el paper que tenen per a l’ètica individual i col·lectiva”. “Mitigar les passions en la mesura que el seu desgovern  convoca comportaments irracionals. Una hegemonia que en els últims anys ha entrat en crisi amb l’auge de les emocions que han estat encimbellades com a expressió del què és genuïnament humà. Defensa l’emoció com el motor de l’acció humana, alhora que proposa un aprenentatge emocional  per a l’exercici de l’ètica –d’una ètica social, en la mesura que l’home ho és”. Si ja des de la raó es defensa una ètica, ¡què no serà si a més a més hi posem l’evangeli per entremig! Fe i raó es complementen en el camp de l’ètica. Dels dietaris de les nostres vides hi hem de buscar quina ètica s’hi troba i si reflecteix l’estil de vida i el missatge de Jesús. Un bon evangeli de finals de curs, el que avui se’ns proposa ¿Qui es pren un temps llarguet per fer-ne balanç i proposta? Repeteixo: hem arribat a l’essencial. Shemà Israel. Escolta poble de Déu.

            Diumenge XXXI de durant l’any, 4 de novembre del 2012.  Barcelona               

Homilia del diumenge 28/10/2012 del P. Josep Mª Balcells

EL NOSTRE PROPI “MAGNIFICAT”

                        Us ho he dit moltes vegades com preparo l’homilia del diumenge. Ja en començar la setmana anterior llegeixo els textos vàries vegades no solament les lectures diguem-ne majors: si n’hi ha de l’AT. que és la primera i que ja sabeu que lliga normalment amb l’evangeli; a continuació em delecto amb el salm responsorial que a part de la seva riquesa pròpia per a mi resulta sempre com una invitació a pregar el que he llegit com a primera lectura. Després continuo amb la segona que té habitualment unes “perícopes”, trossos anteriors i possiblement següents. Això em fa mirar com empalma amb la del diumenge anterior que hi té un fort lligam i es complementen l’una amb l’anterior. És bo llegir-les pausadament en continuació i és d’una riquesa que se’ns pot escapar si només hem intentat d’entrar en la que pertoca. Aquesta vegada ens presenta Jesús com a únic Sacerdot. Pressuposa que és el sacerdot de la nova Aliança i exerceix com a tal després de la Resurrecció. No en vida mortal, perquè ell no pertanyia al gremi o casta sacerdotal. Més aviat va tenir les seves dificultats amb el Temple i els seus ritus i serveis. Recordem la conversa íntima amb la samaritana i veurem com dóna una nova interpretació del Temple i dels nous adoradors “en esperit i veritat” que no necessiten el Temple per pregar i per sentir la presència activa de Déu en la seva vida. Ho explica molt bé un llibre encantador que es titula “La història més bella de Déu”. Ja tindrem oportunitat de tornar-hi més extensament. Deixem-ho de moment. He de seguir amb l’evangeli i amb la seva entrada de l’Aclamació (l’Al·leluia) que sempre van de bracet. L’evangeli que s’interrelaciona amb la tirada de l’evangelista que en rotació a tres (els sinòptics), exceptuant  l’evangeli de Joan que surt espars a través de molts moments importants de l’any litúrgic. Tot ho complemento amb la lectura de les altres lectures diguem-ne menors, sense deixar-ne cap i sobrevalorant l’oració col·lecta que sol ser d’una riquesa molt gran i molt condensada. La poso la d’avui com a exemple del que dic: “augmenteu-nos la fe, l’esperança i la caritat,i, perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”. Tot un prodigi de dir que invita a ser més actius i profunds, per tal que s’eixamplin els béns que ens prometeu. Déu és la Promesa integral, un misteri: no sabem pas on pot i vol arribar Déu amb nosaltres. L’autoestima dels fills de Déu és obra creixent del mateix Déu. I de la Promesa passem al salm que, en el nostre cas, es converteix en el propi Magníficat a exemple del de Maria. Seria bo de comparar-los a fi d’entrar en la pregona dinàmica que hi ha entre ells dos i fer aleshores nosaltres el propi Magníficat, com suposem que devia fer el benaurat Bar-timeu després d’aquest episodi tan bonic, tan dinàmic i que a mi em suscita paral·lels... mireu si un pot anar lluny. Faré referència a un llibre clàssic –una petita joia- “La pregària del cor” de Jean  Lafrance, que té com a rerefons un altre encara més clàssic que és “Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual” d’un anònim  rus. I encara es dibuixa com a referència que ho abasta tot: la que més:  el cèlebre “Filocàlia”. Recull del món dels primers Pares de l’Església, un món de gran espiritualitat. ¿què m’hi ha portat?: La pregària, més aviat clam del pobre mendicant Bar-Timeu quan sap que passa el Mestre entremig d’una gran gentada que sembla ben bé que acomiada Jesús pujant a Jerusalem: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Que té un passatge cèlebre en l’entrada solemne a Jerusalem, precisament pujant de Jericó on passen els fets d’aquest evangeli. El volien fer callar i ell aixecant encara més la veu torna a repetir la pregària. Que ve a ser la pregària que com un mantra repeteixen els donats a la pregària del cor, que va passant per tota una gamma de sentiments com els dicta no dic el cor sinó el mateix Esperit Sant. Per què ho dic? Recordeu aquella passatge que vàrem llegir no fa pas gaire, de fet de l’evangeli de Lluc: “I jo us dic: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu i Déu us obrirà” (Noteu que és Déu qui respon i concedeix...) Perquè el qui demana rep; el qui cerca troba; i a qui truca li obren... I acaba sorprenentment: ixí, doncs, vosaltres que sou dolents. Sabeu donar coses bones alls vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen”. ¿No us sorprèn que sigui l’esperit Sant el que és donat en la pregària. “De fet comenta la nota a peu de pàgina que l?Es`perit és el do per excel·lència (Fets 1, 4-5: “sereu batejats amb l’Esperit Sant”. Comenta un autor que sobre la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant es fonamenta l’Església i així ho varen experimentar en aquells primers moments d’”eufòria” evangèlica. L’esperit Sant al NT. va sempre lligat a la pregària i per tant a totes les formes que abasten sentiments, valors, actituds, mocions, èssent Ell l’autèntic protagonista de tota pregària personal i cpomunitària. L’Esperit és el lligam de “convivència”, relació de “simpatia”. És un Esperit de libertat, que posa les persones en relació les unes amb les altres: Déu i Jesús, Jesús i els deixebles, també nosaltres. En la carta als Gàlates (cap 4, 4-7), Sant Pau proposa un resumet en dues línies de la fe cristiana. Segons ell, amb Jesús, Déu ens va enviar el seu Fill per alliberar-nos de la Llei i difondre en nosaltres l’esperit del seu Fill, aquest esperit ens fa fills adoptius, fills capaços de dir Pare a Déu. L paraula que fa servir Pau, “Abbà”, és més afectuosa que Pare. És a dir, s’imposa una convicció que està a l’origen de la fe en la Trinitat: Déu va venir a compartir la seva existència amb nosaltres, per convertir-nos en fills i germans”.  (Moingt)  “L’Esperit prega en i amb nosaltres amb gemecs inefables”. Nosaltres no sabem com hem e pregar, però el mateix Esperit ve a ajudar la nostra feblesa; intercedeix per nosaltres. I  el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem qeue Déu ho disposa tto en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha decidit cridar, perquè ell que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans. I els que havia destinat, també els ha cridat, i els qui ha cridat, també els fa justos, i els qui ha fet justos, també els glorifica. Deia més amunt: “sabem prou bé que fins ara tot  l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell, també nosaltres que posseïm l’Espperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit... Nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància” (Rom 8, 22 ss).

                        He lligat la forma com prega a grans veus el pobre Bar-Timeu, la pregària del cor, el desfici del pelegrí rus per aprendre a orar amb els gemecs de l’esperit Sant i veig que haurien de ser el nostres. Quina pregària tan fluixeta que “gastem”  i què lluny estem dels grans orants-pregants, començant pel mateix Jesús i tot cristià que es prengui seriosament la seva relació amb Déu i els germans. Ser agraïts com Maria, els salms d’acció de gràcies com el d’avui, el que pressuposem d’en Bar-Timeu i el nostre. Qui s’anima a fer-ne el propi.

                        Quan llegeixo de tirada els textos neotestamentaris, sobretot les cartes dels apòstols gaudeixo per les perspectives de fe que se m’obren i per un altre cantó deploro la pobresa –de poca coseta- que són les meves pregàries. Veig clar que s‘hi ha de posar tot el cor.

                        Alguns dels llibres citats penseu que estan a la vostra disposició i que donen el suport consistent d’una fe cultivada, plena de saviesa personal i reforcen el que jo en diria “L’educació general bàsica de la fe”. Hi som a temps. Animem-nos. Que sempre tingueu començat un llibre de cultura religiosa... Demaneu consell. M’agrada molt el prefaci IX per als diumenges de durant l’any i encara més el VI  de durant l’any, aquell que diu: “Perquè en Vós vivim, ens movem i som i la menció esplèndida sobre les primícies l’Esperit Sant que posseïm”.

                        Bar-Timeu es converteix de pura gràcia en deixeble, com Zaqueu. “I seguia camí enllà.

            Diumenge XXX de durant l’any, 28 d’octubre de 2012   Barcelona 

Homilia del diumenge 21/10/2012 del P. Josep Mª Balcells

SÍNODE  SOBRE  LA  NOVA  EVANGELITZACIÓ 

                        Una feliç coincidència ha donat ple sentit etimològic a la paraula sin-ode que provinent del grec vol dir “fer camí conjuntament”. Aquesta vegada els camins i naturalment els caminants que convergeixen seran bons companys per les moltes afinitats que contenen. En ser camí = iniciar un procés vol dir que es faran bona companyia durant tota l’anyada i més, perquè no es tracta d’efemèrides o solemnitats, fets aïllats que simplement es commemoren i prou. Castells de foc de festa major. Res d’això. Tots tres “esdeveniments” tenen el seu millor valor precisament en el de la “continuïtat”. En tenim per tot l’any i molt més. Esmentem-les. Comencem per dir –repetir seria més adequat, perquè a hores d’ara, ¿qui no n’ha sentit els bombardejos usuals per enunciar-los, per donar-los a conèixer?: A.- El dia 11 d’octubre feia dia per dia cinquanta anys del començament del Concili ecumènic del Vaticà II. (Fet de primeríssima categoria sobre el qual s’ha dit o millor s’està dient de tot (“Rèquiem per un Concili” i altres que demanen que s’acabi de posar en marxa en tantes coses on està encallat, etc, etc). Tornarà a estar al prosceni de l’Església, ja ho veureu. B.- Durant gairebé tot el mes d’octubre corrent des del 7 fins al 29 té lloc a Roma el Sínode dels bisbes aprofundint el gran tema del moment sobre la nova evangelització (que fem i sobretot que no fem. Conté la problemàtica “transmissió de la fe”. No encertem el com... Llàstima de les poques notícies que traspuen els medis. (A cada família cristiana hi hauria d’haver una revista setmanal i/o mensual per anar seguint totes les eventualitats de l’Església pròpia i universal. N’hi ha tantes com en vulgueu. Això comporta un gran tema de fons com és el de la “Religió i la cultura” o l’analfabetisme funcional en el tema de la fe i de la i les religions... De pas deixeu-me fer propaganda sobre el web “catalunya.religió.com”. De web n’hi ha tantes, tantes... El problema és el seu seguiment fidel de cada tramesa. ¿És demanar massa? C.- Hem iniciat fa justet deu dies l’Any de la Fe inaugurat i impulsat pel papa Benet XVI invitant-nos a,”amb una exigència forta i sostinguda, a redescobrir el camí de la fe , per il·luminar de manera cada cop més clara l’alegria i l’entusiasme renovat del trobament amb el Crist”. Afegeix: “Cal intensificar la reflexió sobre la fe per ajudar a tots els creients en Crist a fer que  la seva adhesió a l’Evangeli sigui més conscient i vigorosa sobretot en un moment  de profund canvi com  el que la humanitat està vivint”. Tot això comportarà “Redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i pregada, i reflexionar sobre el mateix acte amb què es creu, és un compromís que tot creient ha de fer propi, sobretot en aquest any.

                        Sobre aquest tema el Cardenal de Barcelona ens ha adreçat una Carta Pastoral titulada “Homes i dones de fe” que farem bé de llegir-la i comentar-la (accentuo el fet de “compartir-la” en petits grups, car així podríem  aprofitar les tres avinenteses per a crear, promoure i sobretot sostenir aquests grups d’intercanvi d’experiències de fe que en poguessin donar en conseqüència  -tant de bo!- petits grups d’una dotzena  de persones que d’una manera regular i sistemàtica comparteixen la fe “en viu”. ¡Fe expressada, fe confirmada! Ens fa falta molt d’aprofundiment en la fe. Sé que em repeteixo i ho faig a posta: Per a tenir un mínim nivell acceptable d’experiència de la fe (recordeu allò tan dit i repetit: “el cristià segle XXI o serà místic o no serà”) els grups-reunions de base ens són in-dis-pen-sa-bles, on no escoltarem el “savi”, sinó que entre tots posarem en comú les pròpies vivències i dubtes de fe per il·luminar-les i explicar-nos-les.  I no seria gens estrany que els que ja han fet molta ruta –no anys, sinó aprofundiments- ens sorprenguin amb unes vivències que ens sorprendran bo i enrobustint-nos la pròpia fe.

                        En plena nova coincidència també i arran de la mort del Cardenal Martini, s’ha parlat molt del seu així considerat testament espiritual condensat en l’última entrevista a poc abans del seu traspàs i fora dels subratllats que han sortit amb profusió i fins a la sacietat, fe buscat en el seus llibres, concretament en un dels seus darrers notoris al gran públic “Converses nocturnes a Jerusalem” i m’he atrevit a subratllar algunes expressions seves ben adients als tres temes de referència: com va viure els seus llargs “anys de la fe”, com tenia clavada al cor l’espina de l’evangelització dels joves, de com vivia els clarobscurs eclesials i de com preveia i volia veure l’Església no endarrerida com la sentia i poruga, i traient rèmores i fallences. Se’ns a tornat com un profeta per molts que creiem. Ja ho sabem que creure és ensems un patiment i un goig esperançat i una clarícia de plenitud de vida... Ni res més fàcil ni res més dolç. Paraula d’honor!

                        Ja sabeu la meva dèria de sempre i la vull deixar per escrit reafirmant-la una vegada més: En tots els documents sobretot els de remarcable importància sigui que invitin, que interpretin, que vulguin remarcar fets importants per a la nostra fe, ¡atenció!: cada paraula escrita ha estat ponderada i meditada fins a la precisió. Ho dic perquè feu la prova amb les que jo he transcrit del document de Benet XVI La Porta de la fe” que són les que cita i comenta per menut el cardenal en la seva Carta Pastoral.

                       Això també és vàlid per a les converses nocturnes a Jerusalem fetes a base de preguntes que Martini respon:  No vull deixar de transcriure-les perquè ens poden dir molt: ¿Què és el què distingeix un bon cristià? “Un bon cristià es distingeix pel fet de que creu en Déu, en qui confia; es distingeix pel fet que coneix Crist, de que el coneix cada vegada millor i l’escolta. Conèixer significa llegir la Bíblia, parlar amb Crist, deixar-se atreure per ell, assemblar-se a ell. D’aquesta manera, el cristià se sent cada vegada més apressat a actuar socialment, a comprometre`s pels altres com feu Jesús, que guarí els homes, cridà els seus deixebles, criticà els poderosos, llençà advertiments als rics i rebé els estrangers. Així s’arriba a ser un  home que se sent sostingut i  impulsat per Déu. Al moment de la mort –i vulgui Déu que així sia- podràs dir, en tu estic emparat, tu m’acceptes”.

                        ¿Quina és la postura d’un cristià en la societat actual?:  Un cristià no es perd enmig dels corrents moderns i en allò que momentàniament es considera modern o en allò que tothom desitja. Un cristià intervé, fa quelcom, manifesta la seva opinió. “Sou jutges del món”, diu Jesús als seus deixebles i ens ho diu a nosaltres. Ens col·loca, per tant, en una forta `posició de poder; hem d’ajudar el món a trobar una direcció. Això és el què vol dir ser jutge. No som només una gota que es fon en el corrent de la societat, no sempre é fàcil viure com a cristià en la societat”. “Avui és difícil pertànyer a l’Església i seguir essent senzillament un membre passiu. Però qui està inserit en ella i assumeix una responsabilitat, pot canviar moltes coses.... amb Pau podem dir: “Sóc un “altre” Crist. Ell no té avui en dia altres mans, altra boca que la teva i la meva. Si et poses a disposició de Crist quan saps que ets portador de l’Església, aprendràs a estimar-la, per més que sofreixis a causa d’ella”.

                        Vull deixar també constància del que respon a la pregunta: ¿Quina és la regla de comportament més important en la convivència humana segons l’ensenyament de Jesús?: El més important es: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. O, com es diu en el text original hebreu: estimaràs el teu proïsme, perquè és com tu...

                        La paraula que més surt en tot el llibre és la paraula coratge. Llàstima no poder-la comentar. Com els grans homes han finit la seva existència, dient-nos: ¿ I tu què pots fer per a l’Església?, no a l’inrevés com fem els criticaires, els passius, els pobrets- de-mi, com solem dir....

          Diumenge XXIX de durant l’any, 21 d’octubre de 2012   Barcelona

PRACTICANTS, COMPLIDORS I ALTRA BONA GENT…

                        ¿Quina expressió més desencertada i desenfocada, la de “practicants”. ¿Practicants, ¿de què? És allò primer que se m’acut... ¿Practicants, perquè van a Missa els dies que toquen? Es diu practicants en oposició a religiosos o a gent creient, però... No podem distingir els que són cristians de entre els que van  o no a Missa. ¡Ser cristià! No et dic res. ¿I Jesucrist no hi surt per cap cantó o bé de trascantó? Sí, surt tanmateix a l’evangeli d’avui en una expressió no massa feliç, per interessada: “Llavors Pere es posà a dir-li: (No és que li tingui mania, no; però Pere té unes maneres de fer i de dir que em xoquen com a mínim) “Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós” Deixem de moment la resposta solemne que fa Jesús de tots els ardits i decidits que al llarg dels temps faran l’experiència de “vendre-ho tot, fins un mateix, de donar el poc o molt que tinguin, essent aquest el camí ineludible d’anada, els primers passos abans de la inclusió a la “colla”, allò que és el primer fruit d’una diguem-ne conversió i que naturalment  frena el pobre jove ric, perquè gairebé tots els rics són “pobres” i les grans decisions no són una esventada romàntica de jovenarros..., “i després torna i vine amb mi”. Ai, el camí de tornada no es pot fer sense el d’anada, ja es veu clar. Posar la mà a l’arada i mirar endarrere... ¡és tan freqüent!  Ser cristià o per millor dir, voler ser cristià. ¡No és pas poca cosa! Des de ser deixeble i seguidor de Jesús com a Mestre de Vida; passant per ésser-ne aprenent (aquí hi vindria bé això de ser practicant en el sentit de fer pràctiques, d’aprendre l’ofici) aprenent dic de viure, pensar, actuar, sentir amb la major sintonia amb el Jesús que ens resulta de l’evangeli i dels escrits del NT., sobretot. Seguir Jesús no vol dir anar tots pel mateix camí. Molts, innumerables són els camins que porten a Jesús que és com posar-se en tenaç procés de “con-figuració amb el Crist. Configuració en sentit estricte, literal, com qui l’autoesculpeix, com qui el dibuixa. Santa Teresa de l’infant Jesús va trobar el seu propi “camí” i que per senzill ella recomanava als altres. Molts han fet un intent de fer aproximacions al que ells creuen que el ser cristià té unes particularitats que la diferencien de totes les altres religions. En definitiva, el misteri de l’Encarnació, és a dir, ¿com és possible pensar que Déu es faci com un de nosaltres, home en tot llevat de ser pecador, que això últim seria una contradicció amb totes les de la llei. Un entre tants que han volgut sintetitzar el SER CRISTIÀ ha estat Hans Küng que, a més, va sintetitzar en un petit llibret l’exposició que havia fet de més de 750 pàgines i que titula, el resum, com a “20 tesis sobre ser cristià” del qual n’extrec les que considero més rellevants en aquest moment: Els numera: 1.-  No és cristià l’home que només procura viure humanament, o socialment, o fins i tot religiosament. Cristià és, per damunt de tot i solament, qui procura viure la seva humanitat, sociabilitat i religiositat a partir de Crist. Això el porta a dir 2.- Allò que és distintiu del cristià és la persona de Crist Jesús. D’aquí que 3.- Ser cristià significa viure, obrar, sofrir i morir com a veritable home, seguint Crist en aquest món d’avui; sostingut per Déu i prompte a ajudar els homes sia en la felicitat com fora d’ella, tant en vida com en mort. Ell mateix es fa la pregunta: ¿Per a què s’ha de ser cristià. Respon sense embuts: Per a ser home de veritat. Ser cristià no va al marge de ser home; com, a la inversa, ser home no va en contra de ser cristià. No s’és cristià ni a part, ni per sobre, ni per sota de ser humà. Ara bé: no és únicament un humanisme, sinó un humanisme radical, que ho sap assumir tot, àdhuc allò negatiu. 11.- La fe en la resurrecció de Jesús no és un complement, sinó la radicalització de la fe en Déu, de la fe en el Déu creador d’un món nou a compartir amb tothom. De Crist anunciador es passa al Crist anunciat 12.- Sense la fe en el Ressuscitat li manca confirmació i autoritat a la fe en el Crucificat. Sense la fe en la creu manca especificitat i resolució a la fe en el Ressuscitat. El distintiu últim del cristianisme és Jesús en tant que crucificat. 16.- Allò distintiu de l’acció cristiana és el seguiment de Crist. Crist Jesús és l’encarnació personal, viva i determinant de la seva causa: encarnació d’un nou plantejament i d’un nou estil de vida. Per ser una persona històrica concreta, posseeix Jesús una plasticitat, una perceptibilitat i una realització que no pot tenir cap idea eterna, cap principi abstracte, cap norma general ni cap sistema de conceptes. 17.- Per a l’home d’avui Jesús constitueix un model bàsic d’una manera de veure i de viure la vida, i que ha de confirmar-se de múltiples maneres: Ell, en persona és per a l’individu tant com per a la societat, sigui en allò positiu com en allò negatiu, una invitació (tu pots), una crida (tu deus), un repte (tu n’ets capaç); facilita en concret una nova orientació i una actitud fonamental, noves motivacions, disponibilitats i accions, un nou sentit i una nova meta. 18.- També per a l’Església ha de seguir essent Jesús el determinant absolut. L’Església únicament es fa fidedigna quan camina en seguiment de Crist com a Església transitòria en acte de servei, conscient de la seva culpa, decidida. D’això , en cada temps se n’han de treure les conseqüències pràctiques en ordre a una permanent reforma intraeclesial i a la comprensió ecumènica. I 19.- En la superació del que és negatiu és on la fe cristiana, com també els humanismes no cristians, tots tenen la prova determinant: Per als cristians, la plena superació d’allò negatiu només té sentit a partir de la creu. El seguiment de la creu no significa adoració cultual, ni interiorització mística, ni imitació ètica, significa correspondència pràctica, pluriforme amb la creu de Jesús: en aquesta correspondència i amb plena llibertat, l’home descobreix i tracta de recórrer el seu propi camí de vida i de dolor. 20.- A la vista de Jesús crucificat, i sense que disminueixin les seves exigències d’acció, el que per a l’home en  definitiva importa no és el seu rendiment  (rehabilitació per les obres), sinó la seva confiança incondicional en Déu, sia en el bé sia en el mal, i el sentit últim de la seva vida (és a dir la rehabilitació per la FE)

                        Cadascú té com gravat en la seva consciència allò que el fa sentir-se “cristià en creixença”). Es tracta de fer efectius aquests tres verbs: demaneu, cerqueu i truqueu. Demanar: les peticions sempre ens queden curtes pel que Déu espera donar i que no és solament donar-nos coses, gràcia que en dèiem; és donar-se Ell mateix. Cercar: és entrar en el laberint del misteri on allí t’hi perds afortunadament, perquè se’t fa trobadís el mateix Déu. Truqueu: no a qualsevol porta. Truqueu a la porta de l’evangeli. Distingim entre evangelis (plural) i evangeli (Singular). Aquest darrer és un esperit, una manera de veure-ho tot: de veure’s un mateix, Déu, els altres propers, l’altre en general , la natura, la parella, la família, la professió, l’oci, les “disponibilitats” en general.

                        Ser cristià és en definitiva un fer créixer la consciència, el saber el per què i el per a què, el com i el quan del propi viure. Dit en una paraula: saber-se “situar” en l’àmbit de les coses que per a mi són les més importants, tenint-hi una resposta ferma, però en condició de provisionalitat positiva; vull dir que estic disposat a canviar quan en vegi una de millor; i m’hi lliuraré en la mesura del ”poc o molt” de que en sigui capaç, ara i aquí. Ser cristià vol dir, en veritat, voler-ho ser , apostar-hi la vida, però no en abstracte o en general sinó porfidiosament...

                        Cumplidors. Estar dintre dels carrils marcats, saber per haver-ho ja après i tot de memòria o perquè és el resultat dels que creuen que no els fallen mai les respostes. Tot en ordre, sense angúnies, sabent sempre què, com i quan... No et poden “pescar” fora via!

                        Torralba en la seva obra “Jesucrist 2.0” parla de “l’opció per Crist” que em sembla una bona síntesi de la fe que a més de tenir llargs i profunds horitzons, demostra que ho posi per damunt de tot i que per tal d’anar-ho vivint, ho vaig descobrint a mesura que m’hi lliuro, perquè és opció essencial (Melloni té un llibre que va en aquesta línia: “El desig essencial”).

                        Una cosa era la llei escrita: els deu manaments, les tradicions i els ritus principals del “bon jueu”. D’aquell “bo i fidel”... Un es pot autojustificar sabent que vaig complint els manaments, però ja ho sabem pel sermó de la muntanya que cada manament engloba tota una plural matisació que separa -per superació- la llei de Moisés del que propugna l’ètica evangèlica. És aquesta saviesa que es va fent fina, fina..., que va inclosa en la contraposició: “Se us va dir...; JO us dic...”. Amb els ulls de la fe comences a veure coses i més coses que abans obtusament no distingies, més que qüestions de matís, és això: saviesa de tot un món nou.

                        “Encara et falta una cosa”. Ves a  vendre tot el que tens (despulla’t de tot, sobretot de tu mateix). Dóna-ho als pobres. Després de lliurar-te de tot el que puguis. Fes-ho pausadament, començant pel superflu; treu entreteniments, treu “aperitius”, treu complements. Aprèn a gaudir de la sobrietat, que és en si una intel·ligència i  una saviesa. ¿Has percebut els matisos de les paraules “sobri, sobrietat. sobrer? Arrel i sinonímia. Diccionari en mà...

                        “Després torna”: és un primer estadi com de preparació com de despullar-te de tot el que no sigui imprescindible. Cal fer la prova; sinó et sonarà a música celestial... Torna, no et facis un “espiritual a la teva”. Torna perquè et queda el més important: “Vine amb mi”. No sols físicament, literalment, sinó espiritualment.

                        “Se n’anà trist”. Allò era massa. I mireu que era la riquesa la que el tenia bloquejat, potser esclavitzat...

                        No acabaré amb cap diatriba envers els impediments que tenen els rics; no per rics, sinó perquè el “Tenir” tantes vegades impedeix el “Ser”. Simbòlicament, amb quatre euros en mà el pensament de Déu s’esbarria... Impura experiència

                        ¿En tenim prou en ser “practicants”, compleix, practica la Llei i Déu et beneirà? Això és pura traducció de l’AT. Sobrepassat, noi; falta magnanimitat. El Déu de Jesús és més, molt més... Demana més; dóna molt més. Tu mateix.

                        Estem en plena commemoració del cinquantenari del Vaticà II. No m’hi allargaré. Només recordar-me i recordar-vos que la Constitució sobre l’Església té tot un capítol Vè titulat LA VOCACIÓ UNIVERSAL A LA SANTEDAT DINS L’ESGLÉSIA. Hi volia posar alguna citació; millor que el llegiu cadascú dins les pròpies coordenades de vida i “de ganes...”

                        Llenço  un compromís: durant aquest any llegir tota la documentació del Concili Vaticà II. Vergonyants... potser encara no l’hem llegit. Propòsit d’esmena. Pau.

                        Diumenge XXVIII de durant l’any, 14 d’octubre de 2012  Barcelona