Homilia del diumenge 16/10/2022

                                   PREGAR  LA  PARAULA  DE  DÉU

                                               Avui els texts de la Missa ens porten diverses icones de la pregària. Ja a la primera lectura se’ns presenta una escena de potentíssima vivesa amb un Moisès plantat i amb els braços oberts  portant la vara de les plagues d’Egipte, des de bon matí, en un turó veient les incidències de l’exèrcit comanat per Josué. En mantenir els braços estesos guanyava el seu exèrcit, mentre que vençut pel cansament els abatia, aleshores eren els amalequites els qui vencien. Els seus ajudants li averen una pedra per poder seure-hi i al final li van haver de sostenir a banda i banda els braços lassos fins a posta de sol. Així va acabar aquesta proesa. Quina figura més suggestiva la de Moisès.

                                               Jesús pren la paràbola de la viuda i el jutge. Ens presenta una viuda que pledeja davant d’un jutge sense consciència que no li vol fer cas. Tanta és la insistència de la viuda que el jutge fastiguejat dels precs dia sí, dia també, per treure-se-la de sobre li resol favorablement el cas en litigi. Cas testimonial de que la insistència en demanar una i altra vegada té èxit. Rubrica la paràbola, ponderant que Déu -tot i fer demora- farà finalment justícia als que li preguen i reclamen ajut amb insistència.

                                               Més encara, a la segona lectura hi ha altres petites icones de pregària. Pau al·ludeix a la mare i a l’àvia de Timoteu que de menut ja li van ensenyar a freqüentar les Escriptures, també li posa l’exemple propi seu; i li recorda que la Paraula de Déu li donarà “la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist”. Pau li recomana d’ancorar-se en la predicació de la Paraula per tal d’ensenyar, convèncer, redargüir i educar en el bé, tant si és oportú com si no; anima’ls, com ho fa un bon mestre que sap ensenyar perquè els oients-deixebles  vagin madurant i així es mantinguin “sempre a punt per a tota obra bona”.

                                               No ens perdem l’aclamació que ens invita a posar la Paraula en els nostres cors, sabent que  “és viva i eficaç: arriba a destriar  l’ànima i l’esperit, les articulacions  i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant dels seus ulls... Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui l’hora , l’ajuda que necessitem”. (Ampliada amb la cita sencera d’Hebreus).                                                    Caldrà aprofitar les invitacions i els eminents exemples icònics dels textos que avui ens fan una fervent súplica-invitació a dues actituds determinants de la nostra més fondal condició de cristians “en actiu” -si m’ho permeteu de dir-ho així en la intimitat- I són: a)- fer de l’esperit de pregària el punt nodal d’una fe en creixença i b)- convertir-nos en assidus lectors-orants de la Bíblia. Tot plegat, per accedir a la maduresa de les virtuts teologals que només es poden garantir, si ens proposem d’aprendre a pregar, fent el pas de la pregària oral a la pregària meditativa i desembocant en els àmbits de la contemplació. Vertadera autopista dels adoradors...

                                               Estem entrant en un tema crucial per accedir a la maduresa de la nostra vida cristiana. Us heu fixat com responem a les preguntes o invitacions que ens fan a l’Eucaristia?  Portem usualment una velocitat que no ens permet dir, entenent el que diem, amb una tonada àtona, sense massa sentiment, per no dir amb rutina, precipitadament. Convindria que tots, sacerdot i nosaltres féssim “representació cultual” i en el nostre dir hi hem d’incloure el to personal i de poble al qual representem. Atenció que no es tracta d’una representació “teatral”, sinó amb veu i to de poble “representat”.

                                               A judicar per persones que són ensenyants de pregària són ben pocs els que hagin superat els estadis de pregària oral. Santa Teresa, la festa de la qual l’hem acabat de celebrar aquest mateix dissabte, ella explica que no va descobrir la pregària meditativa i sobretot la contemplació fins haver superats els quaranta anys, tot i que feia anys que era monja conventual, que precisament prenen el nom per excel·lència de contemplatives. La vida de pregària pren les coordenades de la interiorització de la nostra fe, és a dir de com són les nostres relacions amoroses amb Déu. No es tracta de sentimentalismes, sinó de posar emotivitat en la relació amorosida amb Déu, sobretot en la persona de Jesús, d’aquí que la font de la nostra possible i desitjable relació personal ha d’anar prenent respirs de tendresa i de saber-nos trobar a bones i millors en companyia. relació i diàleg  -amb paraules i sense- quan els silencis estan ungits de mútues presències. Privilegiem les pàgines dels evangelis i les cartes de Pau i de Joan, intentant fer un exercici de lectura comprensiva, tònica. Saber el que llegeixo i intentar comprendre-ho. Que cada paraula tingui la seva identificació; que cada incís o paràgraf es vegi lligant en els antecedent i conseqüències o derivacions. Només així –a vegades havent fet més d’una relectura1- és podrà saber i sentir, assaborir-ne les incidències. Per més bé que llegeixin, si no les he considerat prèviament quedaran llises, si no eixorques tantes vegades. La Paraula sia en les celebracions litúrgiques o bé en la intimitat hem de provar d’atènyer- la; i la seva pregonesa ha de ser viva, fluent, suggeridora i , a més, actuant i eficaç. Si ha d’arribar a les entranyes, les hem de badar, aquestes, ben patents i receptives, car les paraules de Déu ens són adreçades amb amor i han de ser rebudes amb la mateixa intensitat. Un amor mai és lànguid, ha de meravellar i sorprendre!  La Paraula de Déu té virtualitats pròpies. Hi ha un pas que és prioritari i és de raciocini, d’entesa; després l’hem d’escoltar des de la perspectiva de la revelació que serà personal i ha d’escalfar el cor i les entranyes. Obrint camins cal deixar que la unció de l’Esperit en nosaltres hi digui la pròpia paraula, el propi sentiment, la pròpia emotivitat. “Mou, Senyor, mou la meva ànima, oh, mou-la Senyor”.

                                               Sempre serem aprenents de pregar. Si no hi ha el toc l’Esperit Sant de Déu, el més segur és que romandrem  en estadis inferiors i la nostra espiritualitat quedarà així travada i cansada, Ens faltarà l’accés a la interioritat de Déu i nostra. I no tindrem accés a la unció de l’Esperit que és el renovat mestre que Jesús ens va donar i que és el que obre les volades de l’Esperit Sant i les de l’esperit nostre.

                                               Demana a qui pretén obrir-se a les sorpreses de l’Esperit tot una disciplina, un no desanimar-se. perquè és l’assignatura més difícil de tot el màster cristià. El Tercer Capítol del Catecisme de l’Església ens hi podrà introduir amb eficàcia. Ens esperen dues publicacions introductòries: Pregària viva d’Anthony Bloom i La pregària del cor de Jean Lafrance, ambdues de les PAM.       

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIX de durant l’any, 16 d’0ctubre del 2022.  Sabadell

Homilia del diumenge 09/10/2022

                                   DONEU  GRÀCIES  PER  TOT,  PERQUÈ...

                                               Estava per tornar a posar com a capçalera de la nova homilia, la mateixa del diumenge passat: “El just viurà per la seva fe”, amb un II al darrere. Al final, però, me n’he abstingut i veureu per què he optat per aquesta nova, síntesi trobo del que és la nostra fe desclosa en acció de gràcies a tot raig. A allò m’hi portava la insistència del que hem pogut llegir durant tota la setmana en la què Pau als gàlates ens ha repetit que “és la FE la que ens salva” en tot i per tot, i també ens guareix de tota xacra corporal i sobretot espiritual,  i que avui a les lectures podem veure  també com Jesús ens diu en la figura agraïda del “samarità”: “Ves-te’n, la teva fe t’ha salvat­”. Expressió usual en la que Jesús els incitava a tenir fe i a expressar-la a tots els qui s’atansaven, sol·licitant­­­­­ un miracle... Fe, gràcia i miracle van de bracet com germans. )

                                               Aquest diumenge se centra en la fe com a causa i motivació impel·lent d’aquesta aclamació: “Doneu gràcies en tot, perquè això és el que vol de vosaltres en Jesucrist”. Això, en dos testimonis de primera categoria. Comencem amb l’únic dels deu alliberats de la lepra, que en fer-se’n conscient de la guarició se’n “torna enrere” i es desfà en accions de gràcies (i en la forma com ho fa i amb quina dignitat; i més essent “samarità”, benaurat ell!). Tornar enrere, després de reconèixer que Déu ha donat gràcia, favor a la seva malaltia doble: la de la seva lepra i la de la seva fe que el va moure a cridar: “Jesús, apiadeu-vos de nosaltres!”. Que aquí va començar tot, perquè la fe és a l’inici de tot i és la que pro-mou el miracle, els miracles; la fe en sí mateixa ja és sempre do i gràcia.

                                               I l’altre agraciat, després de dir que “els seus rius” de Damasc, no valen més que totes les aigües d’Israel? (llegiu tot el capítol 5 del 2on llibre dels Reis, que és ben il·lustratiu, àdhuc en relació a nosaltres mateixos) Sort de l’àngel(!)  que li és aquella noieta que el fa entrar en raó (i en fe): “Què et costa de fer la immersió en el Jordà que t’ha manat de fer Eliseu, (que no deixa de ser una “clatellada” a i per la seva suficiència!) L’home “torna enrere” i surt de les aigües, ara del Jordà amb una pell “com de nadó” i exclama: “Ara sé ben bé que fora d’Israel no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra! Ara el seu agraïment fou forçar a acceptar el “present” que li porta, i davant de la negació a acceptar-lo, ell que sí, carrega les sàrries de les seves mules amb terra del lloc del profeta i, tornat a casa seva, només farà ofrenes a Déu sobre aquesta terra beneïda. Bé ho diu l’aclamació ja esmentada i ho proclama el salm com a comentari al miracle de Naaman: “El Senyor ha fet coses prodigioses. El Senyor ha revelat la seva ajuda; l’ha mogut l’amor que Ell guarda fidelment”. La “gràcia sobre gràcia” prové del seu “amor fidel”, expressió aquesta que surt abundosament als salms, que bé podria ser la mateixa identificació amb Déu, com ho llegim a la primera carta de Joan: “Déu és Amor”. Personalitzant degudament: “Déu t’és el seu amor rebut i agraït: sempre en crescuda, joiosa crescuda! Fe manifestant-se en meravellada acció de gràcies.

                                               Dèiem diumenge passat que tot és gràcia; ens ho assevera sant Agustí que en parlava, “confessant-se”. I ens ho confirmen les persones selectes com Teresa de l’Infant Jesús..., i per què no, tu i jo? Tot, vol dir gràcia en tot, re-tot. Gràcia és el nom xifrat de Jesús (gràcia ve de Jaris i aquesta amaga l’amor o caritat generosament donats!) Anem al Pròleg-Pregó de Joan i –encalmats, altrament no en quedaríem subsumits- llegim la contrastació entre Moisès i Jesús: “El que és la Paraula s’ha fet home/ i ha habitat entre nosaltres,/ i hem contemplat la seva glòria,/ glòria que ha rebut / com a Fill del Pare,/ ple de gràcia i de veritat./ De la seva plenitud, / tots nosaltres n’hem rebut/ gràcia rere gràcia./ La llei fou donada per Moisès,/ però la gràcia i la veritat/ han vingut per Jesucrist”. Volia parlar in extenso de la gràcia i de l’acció de gràcies. Surten ambdós en el Nou Testament més de 60 vegades, preferentment en Pau i Joan! De fet, hauríem de viure en constant i permanent acció de gràcies, perquè en tota realitat espiritual, per minsa que sigui, hi ha un substrat de gràcia i de l’acció de gràcies corresponent que Jesús mitjancer eleva constantment al Pare munificent, dador de tota vida. Pau ens ha dit que ara és “l’hora de la Fe” i que per tant és de gràcia i d’agraïment.

                                               La penyora que Jesús ens ha deixat com aliment de vida és l’eu-jaris- tia (eu-bona; caris-gràcia: Eucaristia): Acció de gràcies per excel·lència que per, amb i en Jesucrist dirigim a Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant i proclamada com a misteri de la fe: anunciem la vostra mort; confessem la vostra resurrecció; esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. La Col·lecta centrada en la gràcia, fa: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens pre-cedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. La gràcia i l’acció de gràcies han de ser les actituds fonamentadores de la nostra existència evangèlica, fent bo el prec de Pau que ens diu “tingueu els mateixos sentiments de Crist, que no prega mai sense elevar els ulls al cel i de donar gràcies de tot i per tot. En Jesús “Déu ha manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tots els homes”. “Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; Ell, essent ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa”.

                                               Eh, que em permetreu d’anar als fons dels nostres records més estimats quan –infants- la mare ens repetia sovint per redreçar un joiós hàbit: “Nen, què es diu?”. I nosaltres contestàvem: “Gràcies”. Ai, amb uns pocs anyets més ja n’havíem perdut la mena i la traça... Quina llàstima que no se’ns hagués “empegat” a l’ànima! Ara, hem de re-aprendre la valoració del que significa “gràcies, mercès, favor, do, ajut”... Caldrà “tornar enrere” en la nostra història cristiana viscuda, fins a trobar quan, com i perquè ho vàrem oblidar; i recomençar a dir-nos-ho sovint fins que forgem altra vegada el goig de sembrar en el quotidià l’acció de gràcies; tant de bo! Només per recordar que el papa Francesc ens digué que són paraules sagrades apreses del seu avi: “passi, passi;/ perdó i/ gràcies”. Amb això aniríem ja pels camins de la vida cristiana “amb papers en regla”. No hem cantat vegades i vegades?: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies per l’alegria i per la música i la llum./ gràcies per la Paraula vostra, / gràcies per l’Esperit d’Amor,/  gràcies perquè estimeu els homes/ sempre i en tot lloc, gràcies perquè podem donar-vos gràcies tot cantant.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 02/10/2022

                         EL JUST VIURÀ PERQUÈ HA CREGUT...

Així acaba el crit clamorós del profeta de torn, després de les andanades del també profeta Amós que el tinguérem en el prosceni els dos darrers diumenges. Ara ens toca Habacuc que trona com ningú, però (el però no hi falla mai en els profetes!) Déu es farà present de la forma com diu la capçalera de la nostra reflexió d’avui, síntesi de que les paraules gruixudes del profeta, veu de Déu, suposa la veritable intenció de Déu que sempre és i serà la de salvar el seu poble i en particular cadascuna de les persones.  

Tornem-ho a escriure El Just viurà perquè ha cregut. Us explico el perquè. La frase surt en moltes citacions, això en demostra justament la importància que se li dona, per dir -fins i tot- que el mateix Luter la posa com encapçalament al seu comentari a l’epístola als romans, on podem llegir (1, 17): “En l’evangeli es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe. Tal com diu l’Escriptura: “Viurà el qui és just per la fe”. De la importància d’aquesta afirmació cabdal la podem constatar per l’afirmació del mateix Luter, que potser heu sentit alguna vegada: “Peca fortament, però tinguis una fe molt més forta”, que trobo com equivalent amb la frase de sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Són llenguatges paradoxals que s’han d’entendre en el sentit amagat que els intel·ligents saben copsar en la seva plenitud. La pròpia manera de dir-ho és una invitació cabal a gaudir-ho, perquè et fa pensar uns instants: què interessant entrar en formes de dir que de sobte, quan hi caus, t’il·lumina el saber, l’entendre i el joc mental que et dibuixa un somriure d’aquiescència...

Avui el tema central de les lectures és el de la FE, que trobem directament a l’Evangeli, on hi ha explicita la petició de que ens l’augmenti. Ens trobem en un context en que els deixebles més punters no pogueren curar un posseït i Jesús els digué a soles que només es poden curar a base de pregària i de molta fe, com la va demanar al pare del noi: “Crec, però augmenta la meva FE”. Fe que es necessita de totes totes per obrar el bé des d’una perspectiva d’evangeli, tant és així que Jesús normalment no fa cap miracle sense haver sol·licitat als peticionaris que manifestin la fe que tenen. Jesús aprofita l’ocasió per estimular-los a exercitar-la i ens posa l’exemple del gra de mostassa que és la més petita de les llavors que creixa i es fa arbust... Parla a continuació de la morera que com la fe té unes arrels molt fondes i que té efectes majúsculs, exagerats, a fi d’animar-nos a exercitar-la. Després posarà en una paràbola que posarà de manifest que l’esclau serà el servent que ni que estigui cansat del treball del camp l’amo li dirà que prepari el sopar. I acaba amb una frase que ens pot costar d’entendre si ignorem què suposava aleshores ser esclau i el fet de no tenir la consideració de l’amo. Igualment vosaltres, quan haureu complert el que us manen, digueu sense revolta interior: “Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Fort, molt fort, si no s’entén dins la cultura d’aquell temps....

Ara hem d’anar precisament a la Col·lecta per intentar d’entendre el missatge respecte a la Fe que mou muntanyes i –més- que és plantin al mar. (Impossibles!, tot per ressaltar la intensitat de fe que Déu en la persona de Jesús ens demana) Preguem (no m’ho estalvio de posar-ho, perquè sempre que se’ns ho diu a l’Eucaristia hauríem de posar-nos en actitud de pregària; així calaria més a fons el que direm, pregant: “Oh Déu Pare (normalment va dirigida al Pare nostre bondadós i estimable), la vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen; per la vostra misericòrdia, perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciència i concediu-nos allò que la nostra pregària no gosaria demanar”. Això, sempre “Per Crist Senyor nostre”. Déu és esplèndid en tota classe de concessions a les pregàries sobreactuades per la seva generositat. Excessiu a tot ser-ho, Déu! Tranquils que el nostre esclavatge no és res més que la disponibilitat a servir com Jesús ens ho recomanà i ho va fer, com Maria que posa l’èmfasi en la seva condició d’esclava i de serventa. Mai seran mèrits -tan escanyolits- els que ens portaran endavant en el servei de Déu i en l’Església. Precisament estic escrivint aquestes ratlles en el dia en que festegem la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús. Que va tenir una fe humil, però esplendorosa; fiava més en l’amor sentit, viscut i agraït de Déu que no pas pels seus mèrits. Una confiança plena i una disponibilitat exquisida en les petites coses de cada dia, que il·luminades per la FE guanyen el “somriure i les clucades d’ull de connivència, que la fan exclamar “Tot és gràcia”. Hem perdut la comptabilitat amb Déu! Perquè Ell no la porta, submergint-nos en la seva gràcia. El que importa és que ens deixem estimar i aleshores “fem el que vulguem”; més i tot: demanem que Luter ens empresti la seva convicció determinant: “Peca a mansalva, però tinguis una Fe més gran”. Déu sobretot.

Parlem massa de l’amor sense que ens rebotin al cor la cataracta de Pau als corintis (I Cor 13, 1ss): “l’amor és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós”, etcètera. Parlem més bé de la fe que és gratuïta, que és la clau dels que volen servir i que saben que tot és gratuït, que no podem argüir ni argumentar per mèrits mi serveis “comptables”. L’abandó d’un Charles de Foucauld: “Senyor, concediu-nos la fe. / La fe que arrenca la màscara del món/ i fa veure Déu en totes les coses./ la fe que fa veure tot sota una altra llum/ que ens mostra la grandesa de Déu/ i ens fa descobrir la nostra petitesa;/ que ens mostra el Crist/ allí on els nostres ulls només hi veuen un pobre./ que ens fa veure el nostre Salvador/ allí on el nostre gust només sent un tros de pa. / Senyor , concediu-nos aquesta fe/ que ens fa emprendre tot el que Déu vol/ sense dubtar, sense vergonya, ni temor, sense recular mai./ La fe que no tem ni els perills, ni el dolor, ni la mort:/ que sap caminar en la vida/ amb calma, pau i una profunda joia,/ i que estableix en el nostre esperit in deseiximent absolut/ envers tot, fora de Vós”. “Pare,/ jo m’abandono a Vós,/ feu de mi el que us plagui”. Teresina, té molt a dir-nos avui dia que sabem moltes mitges coses, és a dir que no sabem realment més que el que hem experimentat en el nostre viure de cada-dia. He rellegit diverses vegades el llibret que porta per títol: “Tot és gràcia, que ha vingut providencialment a les meves mans i que m’ha permès d’aprofundir en la seva espiritualitat de la infància. Al seu temps va estar de “moda”, ara, amb la suficiència que portem a sobre, ens cal descalçar-nos i anar a fons en el seu caminoi que és de persones adultes en la fe. En definitiva, és la lectura de la carta a Timoteu que llegirem avui. “Et recomano que procuris revifar el do de Déu que portes... L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que ens ha estat donat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit que viu en nosaltres. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVII de durant l’any, 2 d’octubre del 2022 Sabadell

Homilia del diumenge 25/09/2022

                                       POBRES  DELS  POBRES II

                                               El Vaticà II va establir d’incorporar a la Litúrgia de la Paraula  el que se’n diu la Lectura Contínua que avui ho constatarem perquè les lectures corresponents a la litúrgia d’avui, diumenge, són continuació de les del diumenge passat; té el tema dels pobres com a punt de mira i consideració, amb més intensitat  que ahir. Seria bo que repasséssiu els textos anteriors per veure com concorden, com aquell qui diu línia per línia seguida. Així podrem aprofundir més i més en la Paraula!

                                               El pobretó Llàtzer (recordeu la dita catalana: “estava fet un pobre Llàtzer de mi!) i posarem nom pompós al ricàs i potentat Epulò que així són noms parions, de classe social. Lluc escriu en grec i així home ric (igual: Epuló, nom genèric) Vistos així encara fan més sòrdida i punyent la paràbola, que -per dir-ho així- es torna més “parabòlica”, desmesurada. Marx, la teologia de l’alliberament, “la plebs is different”, la franquícia fiscal dels epulons. Ara els avantatjats prenen el nom de unicornis (els que han arribat a comptar-ne de 1000 milions d’eurets cap en amunt, ai làs!); en quin món de móns vivim, existim i som,  econòmico-social, ai la mare!

                                               “De pobres en tindreu a manta”, digué Jesús, per poder no només veure’ls i amb la llagrimeta fàcil compadir-los, ai pobrets Llàtzers!; sinó per donar-los-hi el cor, si possible, i la mà, però plena de quartets, per ajudar-los no amb el peixet, sinó donant-los també la canya! Ja hem llegit Fratelli Tutti? Doncs que esperem?

                                               Els pobres al carrer, que fa temps que “el carrer és seu”, que deia aquell... Els tenim a peu de porta dels Epulons que pateixen de bulímia de tan tips i farts que van. Són  els de les dretes i esquerres extremes de tota la vida, que “saben i no fan”: cínics, els que siguin; ja ho diguérem la setmana passada, perduts en la immensitat del oblits ideològics, utopies de cada dia o dies alterns... No saben, no voten.

                                               Quina paràbola més esqueixada. Jesús és el millor “Explica-Contes” de la història. Què és una paràbola, sinó una simulació, un conte per reflexionar mainada i grans i vells també?  Aquesta història ve a ser com un “bis” a la del diumenge passat, tot i que amb pinzellades més gruixudes, per tal de fer-nos conscients que nosaltres “som d’aqueix món”? I no sense deixar de percudir la nostra consciència de potser “gent de bé”, i/o d’afilerats ves a saber on i per què. Mutis, secret.

                                               El final de la paràbola és ben dramàtic. Ni que vingués el “sursum corda” no seria prou per franquejar la torre d’ivori on viuen els epulons, ni que no siguin “unicornis”. Com advertir els germans i parentela  dels rics que com els seus ídols són de cartó-pedra: Mammon, i no hi veuen, ni senten i fan llargues migdiades als tresillos, casolans com són: no molesteu diuen i pensen, amb tal de no obrir la porta que no s’escapi l’escalforeta ambiental. Endollats, collats a les exquisideses “privades”.

                                               Jesús que és un “explica-contes que domina l’ofici: hi afegeix -per contraposar la compassió que no tenen els estadants-; deixa la nota costumista de que àdhuc els gossos li llepen les úlceres. Ai, la intempèrie dels pobrets...

                                               Immersos en el relat, hem d’exclamar: Com hi ha món que en el més enllà l’Epuló de marres encara s’atreveix a demanar a Abraham que el pobre Llàtzer li porti per a sollevament un didalet d’aigua per apagar el foc que li cremen gola i entranya. Més i tot. Ve el regateig, ben diferent del que feu en vida el mateix Abraham per veure si amb 50, 30, uns quants només, Déu es deixava portar del bon cor i salvava els familiars de la crema de Sodoma i Gomorra. L’Epuló vol fer mans i mànegues per salvar del destí que ell pateix, per estalviar-lo a la parentela. Quina contraposició amb un Abraham que sap de les misericòrdies de Déu. Mireu com acaba el regateig: “Ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”. Noteu la inclusió implícita de Jesús ressuscitat en la narració. Va bé de constatar-ho, perquè ens podem sentir al·ludits en major o menor escala amb la colla del Epulons SA. No serem moguts! Pensem mig endormiscats: “Quan largo me lo fiais”. Torni demà que l’amo no si pot posar, la mentida de “posar” per “vol”. El suat sistema que fem servir per fugir d`estudi.

                                               Amós no para i com les engalta! Per als rics sembla que tot són “flors i violes”. Amb tot, els anuncia deportacions que era el que se solia fer quan un rei perdia la guerra, tots -rics i pobres- tots exiliats, assentats de mala manera en terra aliena. Això d’avui -tot i la desgràcia dels emigrants- no té amb l’antigor punt de comparació! Acaba aquest punxegut text d’Amós: “així s’acaba l’orgia dels vividors”.

                                               Com sempre el salm és un cant salvador de tots els oprimits, famèlics, presos, cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes, injustos i tota la “colla” dels pobricons Llàtzers que en vida reben –en més- la desigualtat també de garrotades; ara el Senyor fa justícia, per fi, “capgira els camins dels injustos”.

                                               Fem la transició a l’avui. Comencem per la Col·lecta: que Déu ens perdona i ens enriqueix amb la gràcia que ens prem a córrer (diu córrer, tant de bo!) cap el terme promès i així “esdevindrem hereus (diu hereus!) dels béns celestials. Quin respir. Ara els descartats són els primers per part de Déu: oh goig, finalment!

                                               A l’aclamació -sempre il·luminadora i síntesi de l’evangeli que hi fa de portada i d’invitació- és el meravellós “Bis” del diumenge passat. Jesús ho explica a bastament: és el misteri de l’encarnació que fa que, essent Déu, s’anorrea i es fa home i així hi ha la paradoxa de que fent-se pobre ens enriqueix a tota dimensió i raig!  Jesús porta a les mans la sol·licitud i el tresor dels pobres, que tant són  per Ell.

                                               Pau ens invita a llegir per enter aquests carta dirigida al seu deixeble preferit i li diu afectuosament: “Home de Déu” i quin retrat-invitació fa més sentit i sortit del cor paulí. Una crida suau a testimoniar lluitant en el noble combat de la FE; i guanyar-se la vida eterna, què saborosa en llavis de Pau i de Timoteu: Et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor” I acabem amb l’última pregària del final de la Missa: Que aquest sagrament de vida ens renovi totalment, a fi que en la glòria siguem cohereus del vostre Fill, del qual compartim cada vegada  que anunciem la seva mort”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge  XXVI de durant l’any, 25 de setembre del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 18/09/2022

                                        POBRES  DELS  POBRES, ai!

                                               Sembla talment que aquest passatge d’Amós que podem llegir a la primera lectura s’hagi escrit ahir mateix, tot i que té a la ratlla de més de dos mil·lennis i mig. És d’un profeta que no era més que un petit ramader que pastura un xic ramadet de res i  conrea arbres fruiters i que va ser cridat a fer esclatar improperis contra la gent poderosa del temps i lloc, manifassers de mena. Estem a la part baixa de Judea. “El Senyor em va fer veure una canya de collir fruit d’estiu”.  Són molt significatives en els profetes, tant les paraules com els gestos! Jo, que soc de pagès, em fascina la imatge. Amb aquest tosc instrument no se n´hi escaparà ni una de les més  alteroses i tot. Podrà així a cops de canya averar-les sense dificultat. Ho he vist amb la recollida de les oliveres. El Senyor li diu: “ha arribat la collita”. S’hi sumaran tots els pobles dels encontorns de Judea, sense que estalviï el mateix Israel amb la seva veu aspra, com poques. Les hi engalta a fuetades. El tema és, entre altres, el sempitern de la injustícia i l’explotació dels pobres de sempre. La religió s’ha nacionalitzat, s’han creat déus de fusta que no veuen ni senten, els idolets que -quan manca el Déu-Pare de Jesús  en sorgeixen com bolets arreu, adés i ara. La cosa ve de lluny, ja t’ho dic jo! Tot, al servei dels poderosos –ho torna a dir!- els del tron i l’altar- Vinga delmes i almoines, a butxaca de quins? I a escanyar els pobres de solemnitat i sense, llevada aquesta.

                                               Si poguéssiu llegir directament de la Bíblia us faríeu creus de com les remet i engalta com sagetes que van al punt just de diana, sense error ni omissió; ...tots ben retratats. Noteu l’aspror de les invectives: “s’abraonen; anorreen, els des/valguts del país”. La lamentació sobre l’astúcia per trampejar a la descarada en minva dels pobres mig escanyats. Sí, ja ho sabem que no són pas tots, només faltaria!, però l’ambient és descaradament fraudulent. Tot plegat són els de sempre: a tenir-ne els guanys corruptes i escàpols a tot deure i jutge. Corrupció i impunitat, que em comentava un bisbe d’A. Llatina Res, la viva imatge de sempre. I els “pagants”? Els de sempre! Acaba amb una predicció: “El  Senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No oblidaré tot això que fan-féu! Anuncia el dia del judici de Déu. Hi haurà escombrada final, llevat d’una mínima resta i de gent dreturera. Quina llàstima que no estiguem avesats a llegir directament de la Bíblia! Són textos d’una riquesa d’imaginació que pocs dels poetes més afamats no reeixirien mai a pintar aquestes pàgines viscudes; abans, a la descarada; avui, amb mà enguantada, pitjor: no comerç  bastot, amb mesures trucades; ara són els financers que hi posen mà anònima. Res que no sigui d’aquest món nostre i ben nostre...

                                               Fem ara un salt de dos mil·lennis i mig  i ens plantem a l’actualitat amb “mascareta” d’amables colors i guants d’ant, asèptic. Llegim, llegim a l’evangeli d’avui. Jesús utilitza la ironia moltes vegades de forma que pica on fa mal, però sense acritud. És el Capítol 16 de Lluc que es l’evangelista amb més acreditació de “teologia de l’alliberament”, sense comunistes ni gent que s’hi assembli, però contundent i eficaç en valorar els pobres, i el viure amb la beatitud de la pobresa de l’esperit: (primera benaurança). Venim de l’evangeli del diumenge passat on Lluc ens posa les tres paràboles de la misericòrdia: el pastor que cerca l’ovella –una sola- perduda; la dona que ha extraviat unes monedes de poc valor però que per a ella en tenen, per úniques i la gran paràbola de l’impagable la del Pare-Déu tot-amorós de tots els fills pròdigs que ens hem “polit” l’herència de ser fills de la casa més que bona: -ho dic pel Pare-Paràs, bo i ponderant-lo!- que ens voldria veure feliços a taula, fraternitzant amb tots els germans. I nosaltres a “rodar-la” i a cercar golosament una felicitat que Agustí ens diu que no la trobarem per fora, fins que no descobrim que o és a dins o no en rajarà de cap de les maneres... Som uns adolescents empedreïts de tota la vida: (ho dic?: avui més que mai. Perdó!) i ja és hora d’assentar el cap i el cor; que tenim anys i ho hem de demostrar-ho: primer a nosaltres mateixos i als altres amb saviesa apresa i amb poques paraules i amb gestos com amb els que abracem els de casa, que som tots...

                                               Amós és el profeta més proper a la teologia de l’alliberament. Se les sabia totes de veritat! Ara a nosaltres ens queda portar-ho als nostres dies i circumstàncies. El salm és tan dur com Amós. El fonament de tota acció social la tenim en l’aclamació: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís. Jesús es feu un “passavolant”. Tal com raja! Nosaltres anem fent el doble joc, sense ni adonar-nos-en... Manca “grandesa” en el nostre viure cristià! Ho dic per mi mateix...Ara haurien de venir els profetes del Nou Testament. El primer de tots és el Papa Francesc que té com a lema del seu pontificat: ser pobres i estar amb els pobres. No és res més que el que diu l’evangelista Lluc que té les seves preferències: pobres en l’esperit, estar a favor dels descartats, la doctrina social de l’Església és exigent i compromesa. No som nosaltres els que hem de fer la “revolució”, ni amb armes ni disparant paraules ofensives i feridores. Els dos amos i el tripijoc de posar la candela a totes dues bandes. Voleu dir que no adorem més a Mammón (quin nom més expressiu! Només fem que mamar des de ben petits i ens n’ha quedat el gust...)  Déu només és revela als que són i es consideren petits, senzills, els que han après que només som administradors, no amos de res. Si el nostre tresor no el posem en Déu, tot se’ns corcarà. Hem de rebaixar el tren-talgo de vida. Menys consum, menys mirar anuncis que engalipen el més golosos i tots anem sobrers de sucre en la sang...

                                    Pau demana que puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat (*igual, misericòrdia) i a l’honestedat. A continuació Pau ens prega de portar una vida bona i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que TOTS els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (hi ha una veritat aparent, mesurable i una altra més profunda que és la veritat-veritat). Aquesta no la podem copsar, si no a condicions clares: Creure en el Déu de Jesucrist, que és el de la veritat plena. Creure en el mitjancer Jesucrist que és donà Ell mateix per rescatar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres inveterades “francesilles” de cap valor i de perdre els de veritat. Pau continua: jo soc mestre per instruir-nos en la fe i en la veritat (aquella esmentada suara).

                                               En la col·lecta se’ns diu: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la “nostra” llei, la que va viure i predicar Jesús, consistís en l’AMOR a Vós Pare de nostre Senyor Jesucrist i al proïsme ( que són tots, a començar per cercles concèntrics: primer els de casa (això no es pressuposa mai de mai; si això no funciona, no ens en sortirem!); després, els de la família extensa; els amics, coneguts i saludats; els pobres a qui hem d’assistir amb part dels nostres guanys, als pobres de solemnitat, als de càritas, als passavolants com Jesús. Ens hi va la vida eterna! Ara podria posar quisicoses de manual d’auto... Debades. Siguem persones adultes en la fe. El sí és sí i el no és no: Això val també en la vida social, cultural, es-pi-ri-tual. Ës o no és? No ens fem trampa a nosaltres mateixos! Que és exigent? Els compromisos sempre són afortunadament ardits. No comptem en la gràcia que ens meresqué el nostre Mestre, Jesús Senyor. Estigueu bons com ens deia Pau a la segona lectura. En Pau.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2022  Sabadell                                          

Homilia del diumenge 11/09/2022

          LA  VIDA  CRISTIANA  COM  A  RETORN  AL  PARE

                                               Lluc ens regala en aquest capítol 15 en l’evangeli d’avui el que podríem considerar com el retrat categorial del que fou, era i que està venint de la figura humana i la missió de Jesús. San Joan, l’evangelista de preferència meva, ha recalcat abundosament en els discursos-testament (cap. 13 – 17) la seva vinculació amorosa amb el Pare: “”Ningú va al Pare, sinó per Mi”. “Creiueu-me: Jo estic en el Pare i el Pare està en Mi”. “Jo me’n vaig al Pare i tot el que demanareu en el meu nom jo ho faré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill”. “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare i Jo vindrem a ell i viurem en ell”. “La paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. I així podríem continuar, perquè la seva vida era marcada per un “designi” i una “decisió” trinitària que suposava un “Supermiracle”: el fet de l’Encarnació, és a dir, el fet d’assumir –després ho anirem intuint, si ens hi acompanya la fe- que l’encarnació tot i ser concretada en una humanitat singular té repercussions en tota la humanitat de tots els temps: “el qui  és, el qui era i el que està venint”. Això ho declara el mateix Vaticà II. “Déu en Crist es va encarnar, d’alguna manera, en tota la humanitat”, d’aquí el contrast que fa el Concili entre el vell Adam i el Nou Adam en qui està representada la Humanitat Nova, que ha donat una nova imatge del Déu viu i la prefiguració en Jesús, el Crist en tota humanitat redimida. També una nova manera de veure la humanitat redimida per tot el transcurs de la seva vida, tota ella redemptora, no sols en la Creu i en la Resurrecció, sinó en tot moment i en tota circumstància. I ara en involucrar-nos en el Nou Poble de Déu constituït en Ecclesia, la mateixa al·legoria del cep i les sarments: “Sense Mi no podeu res; amb Mi tot és possible”. El fet de l’estreta vinculació amb Crist ens ha donat una nova configuració en la qual cadascú es pot sentir formant part i en el Tot del Cos Místic, que ens permet saber-nos+sentir-nos de la mateixa Família de Déu, com explica Gonzalez Faus en “la Nova Humanitat” i que trobem experimentada en els que han donat un sí “germinal” al seguiment de Crist, a ser deixebles seus, iniciant tot un procés d’identificació amb el Crist Ressuscitat en els retorns a la Casa Comuna, a la Llar familiar, indicant que és la suprema aspiració del Mestre i del Pare, agermanar-nos en la Taula de Casa. Tots fills estimats en el Fill Estimat. Tots retornant a l’escalf de la besada del nostre Pare del cel. D’Ell venim i a ell tornem: aspiració, desig, il·lusió, la necessitat i vocació intuïda, sentida. L’última veritat de cadascú, creats per Déu Pare i a Ell “promoguts”.

                                               Estic llegint  en aquests moments un llibre titulat Cristo Nuestro Hermano de Karl Adam que m’enamora talment perquè és una mena de Manifest de la Nova Humanitat. Llibre que ens fa sentir la Primogenitura de Jesús envers tot un seguit de cristians conscients de que això de ser creients és quelcom a redescobrir i que nosaltres hi posem ben poc, una senzilla aquiescència. Tot és gràcia! T’hi sents invitat des de l’entranya inconscient i subconscient... És la marca d’autor que portem inscrit, inserit. L’autor posa en evidència la necessitat de saber-nos+sentir-nos, congaudint en xarxa amb la humanitat de Jesús: d’aquí el títol: “germà”, “nostre”. El plural hi és magníficament escaient. Jesús és de tota la humanitat de tots els temps: ens pertany com a allò més nostre: és Home vertader i és Déu al mateix temps: és l’enllaç entre tot el creat: “tot és vostre, tots sou de Crist i Crist és de Déu”. Pau, testificador. Creats, amarats, amb la marca divina en el nostre ésser: sabem d’on venim i on anem, descobrim amb estupor-entusiasme que el viure és un camí de “retorn” al Pare, en “portem entranyat  l’enyor, la remembrança, la denominació d’origen”. La vida se’ns converteix en una experiència plural de “cristianització” per anar adquirint els trets configuratius del nostre Mestre i Germà que és al mateix temps el “Déu en nosaltres”.

                                               Tot això és l’introit  de la Missa, que en dèiem abans; avui en podríem dir: és l’obertura d’una gran simfonia del “Nou Món”. Cal creure al “mode” de Jesús. Els himnes de Pau als efesis, als filipencs, el pròleg de l’evangeli de Joan: enviat, plantat a casa nostre, torsimany de la Paraula, curant i desposseint del Maligne, perdonant en vida, estimulant a creure en el Déu, Pare seu i també Pare nostre, Jesús com a home va ser l’exemplar eximi de fe en el Pare, ànima orant per excel·lència, ple de la misericòrdia del Pare (les tres paràboles d’avui ens mostren la “prodigalitat” d’un Pastor que privilegia la cura i recerca de l’extra-viada; la que recerca la menudalla donant-li valor de joia preuada.(les “feines” de casa com a expressió de coses importants, retrobades i donant-li valor; el Pare del fill “pròdig, alienat, fugit de casa, dilapidador, vençut per la “prodigalitat” amorosa d’un Pare que “joieix” (=de joir per la rúbrica de festositat en les tres paràboles: marca de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit. Em tira més la tercera... La mal anomenada del Fill pròdig, quan el protagonista és nogensmenys que aquest Pare, singular, únic, incommensurable, viva imatge del que és el Pare Celestial que ens espera, que és entranyable permanentment: “que és germà teu” (=nostre), que ja donàvem per mort, que ha tornat viu, que l’hem re-trobat. Coneixeu el llibre El Retorn del Fill pròdig de Noumen reflexió sobre el quadre de Rembrand. L’hem de llegir tres vegades, perquè potser a la tercera serà la vençuda!

                                               L’Esperit Sant farà la seva obra específica: santificar-te. El Fill farà també l’obra seva peculiar: redimir-te i el Pare en acció trinitària et crearà i regenerarà les vegades que facin falta.

                                               Espigolem: * “Mireu-nos, Senyor i Creador de tot, especialment de cadascú de nosaltres”.    * “Feu experimentem la vostra acció salvadora”. * “Feu que us servim de tot cor”. * “Aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare he pecat” (el salm 50 és el salm de demanar perdó. És David qui en demana i ens identifiquem amb el seu esperit: un privilegiat per Déu com nosaltres, tret del no-res). * “estic agraït a Jesucrist. La gràcia del Nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Però Déu se n’ha apiada perquè  pogués demostrar en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna”. * “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. * “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas pels noranta nou justos, que no necessiten convertir-se”. * Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant!”.  Déu és misericordiós i Pare, perquè és Pare Creador que en sosté en i per amor.  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 setembre del 2022  Peralta  de la sal

Homilia del diumenge 04/09/2022

                              DISCERNIMENT  I  DETERMINACIÓ

                                               Justament estic escrivint aquestes consideracions en els primers dies de setembre, moment que alguns periodistes venen a tenir com a començament de cursos (de tants com reiniciem en tasques múltiples!); àdhuc alguns són de l’opinió de que és com si encetéssim any i tot! Tornem d’unes vacances, cadascú sap les que ha tingut (?) i ens disposem a començar o recomençar feines u obligacions quotidianes. Moment propici per fer una bona pensada sobre el nostre viure-conviure de la “nova normalitat”, que serà més normalitat que nova. Curiosament, havent decidit d’enfocar les meves reflexions sobre un tema que jo considero de bon gruix  heus aquí que em trobo que el papa Francesc ha encetat aquest mateix tema sobre el discerniment. Jesuïta com és, li ve a cor de parlar-ne, perquè aquest any celebrem el cinquè centenari de les il·luminacions d’Ignasi de Loyola a la cova de Manresa, que van donar lloc després a escriure “Els Exercicis”, on hi juga el discerniment un paper definitiu. M’alegra la coincidència i anirem teixint forma i manera de fer el millor discerniment sobre la normalitat que ens espera per moments. Posem-nos-hi; ens serà de profit!

                                               És bo de quan en quan fer una “parada existencial” abans de tornar a la feina del cada dia. No cal fer els Exercicis com els té previst sant Ignasi que són un recés d’un mes (!) i sols quan s’han de prendre grans determinacions en l’orientació de la vida. Nosaltres serem més discrets –la discreció ja és un discerniment!- i mirarem de “veure” fent un torn visual panoràmic sobre com porto les coses de la fe-amor; si les estic vivint amb honradesa i efectivitat de forma, que tingui la sensació d’estar en el camí gradual (=que vol dir graó a graó, pas a pas) d’allò que em demanaria Crist o bé jo mateix. I si n’estic mínimament -no dic content- però sí amb la deguda empenta i coratge i de grat esperonador. És important veure en què concreto la meva vida de fe-amor en les coordenades (diàries, setmanals, mensuals) i com a vista de conjunt. No es tracta ni més ni menys que de veure-saber-fer bé. On recolza la meva fe? Estic content de saber que vaig caminant dia a dia sota la “llum de la vida” que és la il·luminació que ens ve de Jesús que és l’aclamació a l’evangeli d’aquest divendres: “Diu el Senyor: Jo soc la llum del –teu món. És només un començament. Saber de mi sense fer-me trampa. Puc demanar llum per prendre consciència de qui soc jo per a mi mateix. Soc ardit? Estic fent la migdiada de l’esperit? Soc de mínims? On ensopego més sovint? Tinc espais i àmbits de formació, de cultura, de estar a prop d’aquells amb qui tinc responsabilitat directa? Com em puntuaria a grans estimacions?  

                                               Hi ha un segon apartat en la part central del discerniment i és el “judicar” que és més motivacional. El per què i el per a què faig o deixo de fer. Fins on arriba la versió vivencial des del substrat d’humanitat  i dignitat de persona que es té en estima íntima. Com visc el Crist, des de descobrir la voluntat de Déu per a mi. Quina sintonia tinc amb les expressions amb l’estil de fer de Jesús? Agafa la primera lectura que avui va com dictada ex professo. Subratlla cada frase i veuràs què és la saviesa cristiana: conèixer què desitja Déu de tu, ara i aquí. Com puc descobrir la voluntat de Déu en aquests moments, de forma que pugui pregar en el parenostre: “Que es faci en mi la seva voluntat; el que faria de la seva voluntat una sintonia, no una imposició, sinó un plaer poder-ho fer com a demostració d’amor mutu, de consonància, d’amor fidel. Es parla de que l’ànima que sap i pot i vol meditar. Com ens costa tant de saber “(descobrir) allò mateix que tenim entre mans?”. Qui ens podria trobar un rastre de les coses del cel?”. Qui ens podria situar adequadament en el bo i millor del nostre viure-conviure, sinó la mateixa saviesa que és do de l’Esperit Sant? “Així han redreçat els camins les persones que han posat la confiança en el seu guiatge i han après allò que és del vostre grat, oh Déu!. La saviesa els ha salvat”. Cantarem en el salm responsorial: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Sigueu pacient amb els vostres servents. Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem  amb goig tota la vida. Que l’amabilitat del Senyor reposi damunt dels seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans”. Ara, d’acord amb aquesta petició vindria la tercera part de tot bon discerniment i seria l’actuar. Veure, judicar, actuar.

                                               Penso que per avui ja en tenim prou o massa amb els dos primers passos, la qualitat ponderada dels dos primers serien determinants de cara a tornar al fer, a la normalitat de cada dia. No aneu de pressa a fer Propòsits. No caiguem en la trampa de primers de la pujada de gener... Amb un precís voler posar atenció amb sols un  punt, el que sigui. Hem de posar primer el “DIR espiritual”. Exercici programat, no tant Exercicis! Només posant cinc minuts de veure cada dia. Abans en dèiem d’examen de consciència, ara en direm visió conscienciosa del meu dia: qui, què, com, circumstàncies, oportunitats. El salm matiner 91ens diu: “al matí amb el vostre amor i de nit amb la vostra fidelitat”. Jo només crec en el que esdevé actitud vital, hàbit mental.

                                               Abans de seguir endavant us pregaria que anéssim al capítol novè del llibre de la Saviesa. No podia ser més procedent, perquè s’explica en aquest capítol la pregària que fa Salomó per a obtenir la saviesa que és el do més preuat que ens infondrà l’Esperit Sant si hi som afectes, si valorem la saviesa com la va demanar Salomó als inicis del seu Regnat. Això ens portarà al llibre I del Reis, en el capítol 3, versets del 4 fins al 15. El Senyor es va aparèixer en un somni durant la nit. Déu li va dir: -Demana’m què vols que et doni: Salomó va respondre: “-Concedeix al teu servent que tingui enteniment per  a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal, perquè qui seria capaç de governar aquest teu poble que és tan gran?”

                                               “Al Senyor li va plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors li digué: “-Ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar , faré el que tu dius ; et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo  allò que no has  demanat: tindràs  riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar”.

                                               Arribats aquí m’agradaria que veiéssiu que convé seguir les cites que estan a la dreta de cada lectura. Fer-ho directament en la Bíblia que hauria de ser el llibre de capçalera de tot cristià que vol donar resposta a la seva fe, l a nivell de fe, parió del que hom té en l’àmbit de persona instruïda, cabal, que sap on viu, que segueix les notícies, que llegeix articles de fons dels periòdics, que es forma un parer sobre les incidències del viure-conviure propis.    

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XXIII, 4-9-22  Sabadell