Homilia del diumenge 17/10/2021

                                       TENIR PODER o  SERVIR

                                               Tenim reformulat el plantejament que glossàvem el diumenge passat entre Tenir i Ésser. I ara entrant en l’entranya més fonda de l’Evangeli que ens revela que el tenir té l’exasperació més cobejada en el tenir poder, tenir escó, ser consellers o ministres que és igual a tenir llibertat, moure’s entre...; a alts nivells, tenir accés als grups financers on un es situa a través de “portes giratòries” on va a parar “la mà extensiva i disimulada” i embutxacar-se fent de Consellers del Diner S.A. Ells –no tots, ni de bon tros- eixamplen les fissures dels entramats dels partits i per a ells, donar un nom pot ser més valuós que donar diners. A més, el diner –mai saps qui en detén la propietat- no necessita diner, ja se’l cria i crea. Tot, societat anònima.

                                               A les antípodes hi fulgura el SERVIR als que més ho necessiten. Les desigualtats es van eixamplant i obrint-se de bat a bat i l’expressió del papa Francesc dels “descartats” bé els hi quadra, per desgràcia. No es pot servir, si no s’estima. Ja ho hem dit tot. Cal partir d’un fet radical: tothom té la mateixa dignitat, sigui home, dona, blanc, negre, minoria i majoria. Quan érem marrecs en habituàvem a dir “servidor de vostè, vostè primer, passi endavant i segui vostè”, En algun país també he sentit la paraula “servus” com a equivalent al nostre servidor. Donar Gràcies. Demanar Perdó. Les paraules tenen significacions amagades: donar, demanar. Amics, que no ens passin per alt els significats preclars! Eren altres temps; -i per què no poden ser els nostres també?- i no hi havia aquest trasbals de persones foragitades, exiliades, retingudes a mercè dels impostors que atropellen famílies. Cases, Treball, Ajuts, Abric, Llum, gas, aigua, serveis higiènics, lleure, mínims vitals, drets a la intimitat. Estem deshumanitzant-nos! Cada persona ens mereix un respecte. Aquest papa titllat de comunista. Somniador, sí ho és ell (I have a dream!), ¿perquè nosaltres ens hem deixat portar per interessos de classe, de partit, de no tenir una visió “frappant” del bé comú. El que és de tots -és un escarni!- perquè no ho respectem ni estem disposats a servir-lo. Comprenc que no és fàcil conjuminar interessos. Si qui té poder i no té reconeguda l’autoritat no sols legal sinó la més preuada, moral, pot fer de la seva gestió una imposició o un mercadeig en favor de qui posa la “pasta”. Manca de respecte per persones i coses. Estem vençuts pel materialisme. Manca volada, creativitat, som “depredadors”, però la naturalesa s’hi tornarà, ja ho està fent, quan es descompensa l’equilibri del bé comú. Hi ha rapinyaires i explotadors,  Manca el sentit de coresponsabilitat.  Ens “ apretem, més junts! per sortir en la fotografia i no quedar emarginats.  Treball just, salari mínim, atenció a facilitar habitacle, Els desnonaments son una lacra, Ajudem perquè ells es puguin ajudar. Els migrants del somni del papa Francesc els concentra en les quatre   verbs: Acollir, Protegir. Promoure i Integrar. Sí, i  els parats? I els que no volen treballar, perquè fa una mandra..! “Si no treballes no mengis”, llegeixo en Pau. De desvagats sempre n’hi ha hagut. Solidaritat, coresponsabilitat, gratuïtat, justícia i pau. Corrupció+ Impunitat: ai del binomi!

                                               Sí, ja sé que és un somni. Francesc en diu Amistat Social. Fraternitat Universal. Francesc d’Assís despertà el somni d’una societat fraternal          , Diu Francesc que s’ha inspirat en Martin Luther King, Desmond Tutu, Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Presenta com a exemple d’immersió en ple desert entre els tuaregs  l’inimitable beat Charles de Foucauld, un home d’una fe indeclinable mort per un lladronici d’aquells a qui va servir vivint entre ells, respectant i respectat.

                                               “Si bé l’Església respecta l’autonomia de la política, no relega la seva pròpia missió a l’àmbit privat. Al contrari, no “pot ni deu quedar-se al marge” en la construcció d’un món millor ni deixar de “despertar les forces espirituals” que fecundin tota la vida en Sociedad. És veritat que els ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però ni tan sols ells no poden renunciar a la dimensió política de l’existència, que implica una constant atenció al bé comú i la preocupació pel desenvolupament humà integral. L’Església té un paper públic que no s’esgota en les seves activitats d’assistència i educació, sinó que procura la promoció de l’home i la fraternitat universal”.                                         

                                               “No pretén pas disputar poders terrenals, sinó oferir-se com una llar entre les llars –això és l’Església-, oberta (...) per a testimoniar al món actual la fe, l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una casa de portes obertes. Perquè és Mare. I com Maria, la Mare de Jesús, volem ser una Església que serveix, que surt de casa, que surt dels seus temples, que surt de les seves sagristies per acompanyar la vida, sostenir l’esperança, ser signe d’unitat (...) per estendre ponts esbotzar murs, sembrar reconciliació” (Fratelli Tutti. Núm. 276).

                                               Anem a l’evangeli d’avui, contextualitzant-lo. Jesús puja amb els “seus” vers Jerusalem.  Tres versets abans que comenci en distorsionada contrastació l’escena evangèlica d’avui entre “el Poder i la Glòria” (Bernanos) i la proclama del Servidor Triturat pel Sofriment, quan haurà donat la vida per expiar les culpes, viurà llargament”. Marc posa aquesta determinació de Jesús pujant  a Jerusalem, “Jesús els anava davant i ells n’estaven sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: Anunci per tercera vegada de la mort i resurrecció: “Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home  serà entregat als grans Sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans, l’escarniran, li escopiran, l’assotaran i el mataran, però al  cap de tres dies ressuscitarà”.(Mc 10, 32-34)  Al verset següent hi ha la petició de l’empoderament dels dos germans, fills de Zebedeu: “Seure amb tu, un a cada costat”. Quina vergonya! Com s’atreveixen a fer-ho -i públicament!- davant dels companys! Quin desvergonyiment! “Els altres s’indignaren contra tots dos! Jesús els cridà i els digué: -Ja sabeu... Surten tres verbs: figuren, dominen, els mantenen sota el seu poder.  Quin retrat; per emmarcar-lo!

                                               Veiam: figurar, figura, figurants, figurin. Poseu cos a cada una d’aquestes paraules. El rostre de cadascun d’ells ho diu gairebé tot: poseu a la passarel·la tots els que surten als diaris, revistes, teles. No confonguem la “Bellesa” amb la Bondat i menys amb la Justícia...

                                               Dominar, ve la dominus, Senyor. Dominador, dominis, dominància, dominant (una persona), Tenir la supremacia, la preponderància (dominar, domini: vegeu totes les accepcions del diccionari: quin esglai!)

                                               Mantenen sota: Sota els peus, les botes, submissió, mantenir vol dir sostenir, no és una puntada, no; trepitjar, esclafar, recordeu el pobre home retingut pel policia sense poder ni respirar (Floyd o com se digui).

                                               Mareja talment tot el que suposa  poder, poderiu, poderós (quina exaltació més narcisista1), forçar, violentar, imposar-se, tirania encoberta o patent, “heil, arriba!”. No m’agrada donar a Déu els epítets de Gran, Etern i Omnipotent (que malauradament l’Església va copiar dels Emperadors Romans). Sí, ja ho sé que Déu ho pot tot. Fa dos diumenges que ho deia Jesús a l’hora de tractar els divorcis enverinats. M’agrada més la discreció, la senzillesa, la presència, l’Amic, l’Espòs... Com més gran és i veig a Déu, més poca coseta em veig a mi mateix, “un cuc i no un home”, diu l’AT., estimat, agraciat, i Santa Teresa de Jesús, avui que teclejo diu, per dir-ho tot: “Sempre que hom pensi en Crist, recordi’s de l’amor amb què ens va fer tants de favors i de l’amor tan gran que Déu ens ha demostrat donant-nos una tal penyora; per què amor causa amor”. Redimoni de dona!

                                               Ara entrem a les files del servir  (entre vosaltres no ha de ser així); quina blanesa de dir com qui no dient res, ho diu tot:

            -Vols ser important a ulls de Déu, de Jesús el gran Servent (Isaïes), Servidor? No li donis voltes: has de ser esclau, servidor, l’últim de la fila

            - donar la vida no de cop, sinó a “colps  que ens fa la vida”.

            - pagar penyora com a preu de rescat, rescatar, alliberar captius de tota mena.

                                               Hi ha feina pel cada dia, s’aprèn, és “el negar-se un mateix”, per descobrir que és la major afirmació personal agraïda i gratuïta. És un camí que va de l’egoisme, del poder versus el servir.

                                               Hi ha secret i sorpresa: la trobareu a Mateu 25. Busqueu!

                                               Acabem amb la col·lecta com fem sovint: Salteu Omnipotent i Etern (per obvi!) i subratlleu ensenyeu-nos de ser generosos (mot important. Generar: vol dir donar vida, estimeu-la on sigui, promocioneu-la, contempleu-la, beseu-la. I feu que us servim de tot cor. Servir es fa amb el cor, amb l’amor que no exclou, universal. Ja ho dèiem i ho seguim dient: Servidor de Déu i dels demès! Acabo de llegir les primeres paraules del nou Abat de Montserrat:  “Montserrat no és un partit polític que hagi de defensar unes idees polítiques legítimes, però sí “el respecte dels drets humans, civils i socials i una certa catalanitat cultural, amb l’objectiu de ser “un lloc de trobada”.  Sintonia amb el papa Francesc amb Fratelli Tutti. Número 276. Comencem bé per ser servidors. He rescatat un llibre que el tenia mig perdut per “una selva obscura”. Millor dos: “Aprendre a ser” de Edgar Faure publicat el 1973 i un altre més vell i bell: “Ser més” de Teilhard de Chardin del 1968, és el magis d’Ignasi de Loiola. Apa, a llegir, a reflexionar, a contemplar que són dos dies i passen ràpidament...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIX de durant l’any, 17 d’octubre del 2021  Sabadell

Homilia del diumenge 10/10/2021

                                                  TENIR  O  ÉSSER

                                               El tema de l’evangeli d’avui, és a dir l’enfocament respecte de les riqueses és definitori. Ja Mateu -tractat breument però intensament- ens diu, i és ressaltant, doncs forma part del Sermó de la Muntanya, que abasta tres capítols que concentren la saviesa de l’evangeli: “Ningú no pot servir dos Senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà cas de l’altre. No podeu servir Déu i el Diner”. Ho poso en majúscula perquè feia al·lusió a un ídol que el personificava: Mammon (paraula aramea que representa el dimoni de l’avarícia).

                                               Ja es veu que es tracta d’un tema capital i que pot ser “la pedra d’ensopec” que vaticinava el vell Simeó als albors del messianisme en la persona i missatge de l’infant Jesús. La conclusió que salta a la vista és que l’un el veiem cada dia, i -avui més que ahir- el cobegem, hi aspirem; i l’altre ens és evanescent, boirós i no tenim una imatge viva que ens faci l’ullet, que ens atregui, Per això hi posem el cor i deixem que ens narcotitzi. No hi ha res més “vescós”=apelagós que el Diner que assimilem a l’Ego, a la Llibertat i al Plaer... I Déu, on és? Hi és; hi ha misteri a esbrinar.

                                               L’evangeli-evangeli, vull dir el de veritat, té a veure i molt profundament amb el tema de la riquesa, dels béns, possessions, coses, “tenir”. Això ja ho va estudiar el vell amic, Fromm, a qui coneixem ja per l’”Art d’Estimar”. Em refereixo al llibre “Tenir o ser”, on es planteja si la cultura occidental és cristiana o no. Això s’ho preguntava ja a mitjans dels “70”, gairebé premonitòriament. No us vull “anorrear” citant i més citant, però aquesta no me la vull estalviar: “Ètica i psicoanàlisi” on planteja l’Ètica Humanista”. Prou de citacions, a no ser que trobem inexcusable portar a primer pla de les nostres consideracions un Document recent del papa Francesc Fratelli Tutti, que suposa una admonició de les més sentides, ell que hagut de desfer una acusació de “pauperista”, per haver centrat com un lema del seu pontificat: “Pobres i al servei dels pobres”. Se li feia aquesta pregunta no fa gaire: “Santedat, el capitalisme tal i com l’estem vivint en els últims decennis, ¿és, segons la seva opinió, un sistema d’alguna manera irreversible? –No sabria com respondre a aquesta pregunta. Reconec que la globalització ha ajudat a moltes persones a aixecar-se de la pobresa, però ha condemnat a moltes altres a morir de fam. És veritat que, en termes absoluts, ha crescut la riquesa mundial, però han augmentat també les desigualtats i han sorgit noves pobreses. El que jo noto és que aquest sistema es manté a base de la cultura del “descartament”. Hi ha una política, una sociologia, i també una actitud de “descartar”. Quan en el centre del sistema ja no és l’home, sinó el Diner, quan el diner s’ha convertit en un ídol, els homes i les dones queden reduïts a simples instruments d’un sistema social i econòmic caracteritzat, més i tot, dominat per pregons desequilibris. I, així, descarta tot el que no serveix a aquesta lògica. Nens, ancians i ara em colpeix també tants i tants de joves que ni estudien ni treballen”. Parem, per favor! No considerem aquest “ordre de coses” com a irreversibles, no ens hi resignem. Hem de construir una societat i una economia al centre de les quals hi posem l’home, el seu bé, i no el diner”.

                                               Anem a l’evangeli d’avui. Abans prenem l’aclamació que el presideix i li confereix el sentit i abast: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”. No ens escapolim, sisplau. Llegim-lo personalitzant-lo. El jove som cadascú de nosaltres. Més enllà d’un potser somort compliment del decàleg, ¿tenim ganes de veritat d’anar una mica més enllà? Noteu i és entranyablement emotiu que li digui abans de tot: “Jesús se’l mirà amb afecte”. És com una invitació a respondre-li d’acord amb aquesta dilecció manifesta; “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. Contrariat, se’n va anar tot trist”. Parem una mica abans de seguir la narració. Què em demana a mi? Que no som ni de bon tros tan rics que ens faci paüra, reconsiderar el nostre capteniment amb les coses que ens lliguen al “tenir” i que per tant ens impedeixen de “ser!” Mireu que en entrar en aquest evangeli no ens pensem que no va amb nosaltres. Error, cras error. Tothom si ha d’enfrontar a partir del que li passa al fons del cor. Estem “engolits” pel posseir. Seriem capaços de primer moderar les pertinences i tenir presents els pobres? Què fem amb els reclams dels mitjans de comunicació: quin grau de consumisme “gastem”? Sé prescindir de petites coses ben a l’abast meu? Què en faig del temps? Quanta tirallonga de whats-Apps administro? Com regalo presència, paraula a l’altre. Com paro de quan en quan per reflexionar o bé per relaxar-me? A quina velocitat va el meu fantasiejar?  Entre Déu per un cantó i Mammon per l’altre hi ha un camí que hem de recórrer cap a una banda o bé cap a l’altra. No es fa per desafecció solament, sinó per afecció, per estima. El que ens mou –no ho oblidem mai- és l’amor. A Fratelli Tutti hi ha un capítol que a primera vista és enigmàtic i es titula “Un estrany en el camí”. I, entrant-hi, ens trobem en el desllorigador per poder estimar Déu: Ens trobem amb la fulgurant e-van-gé-li-ca! paràbola del Bon Samarità. Aquí hem de posar el cor. N’hi ha tants i tants de ferits a peu de camí. I reblant el clau de l’amistat social que en diu Francesc, recorda que en un altre indret de l’evangeli hi ha la identificació del mateix Jesús en l’altre, en tot altre: “Era foraster i em vau acollir”. Acaba la paràbola del Bon Samarità amb un “Ves, i tu fes igual”.

                                               Cap les acaballes del document que cita la trobada del papa amb el gran imam Ahmad Al-Tayyeb a Abu Dhabi el febrer del 2019 hi llegim: “Cal reconèixer que “entre les causes més importants de la crisi del món modern hi ha una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a  més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialismes que divinitzen l’home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents”. Després descabdella el que en diu La identitat cristiana. Els cristians no podem amagar que “si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió, la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la font en el fet de saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a les nostres cases, a les nostres places, en el treball, en la política, en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home o dona. Per a nosaltres la deu de la dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist”.         

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVIII de durant l’any,     10 d’octubre de 2021 Sabadell

Homilia del diumenge 03/10/2021

                                     PARLEM  DE  FIDELITAT

                                              Avui, encetar aquest tema és condemnar-nos gairebé al menyspreu. Sembla talment, la fidelitat, que estigui en contrast amb la sobreestimació, àdhuc l’exasperació en què s’acostuma a viure avui la “llibertat”(!) personal. Tota mena de llibertats-colors de la paleta de pintor, colors diversos per fer-ne les barreges que un vol: llibertat d’expressió, de manifestació, de pensament, àdhuc d’acció, això sempre que no actuï frontalment contra la lesió d’altri. És bona cosa pensar que el que jo postulo per a mi, també l’altre està en igualtat d’expectatives.

                                              Saber conviure ens porta a saber de-limitar àmbits i capteniments. No tot és possible, si no volem tornar a la jungla. Sortits de la jungla hem d’anar a reciclar-nos en l’escola de la vida o en la vida de l’escola, que en una i/o l’altra ens donaran a entenent que a la vida hi ha drets i deures i que no puc esgrimir un dret sense tenir en compte que tot dret comporta no tan sols un deure envers els altres, sinó un deure envers mi mateix! De no fortificar aquesta constatació integral envers el viure i el conviure, no defugirem de tornar a la jungla des d’on es pressuposava que n’havíem eixit.

                                               Fidelitat és donar la paraula i mantenir-la en el teixir del viure, per damunt de les peripècies que ens porta el dia a dia. Fidelitat és estar a les verdes i a les madures. La fidelitat es valida i verifica a través de –sobretot- dues coordenades essencials: la maduració  i la continuïtat, o com es diu avui dia, la sostenibilitat.

                                                La fidelitat és una actitud vital que si no l’aprofundim, si no comporta una dedicació a fer-la créixer i que vagi omplint els replecs del cor; si no vaig afegint motivacions i creativitat; si no miro sols la fermesa meva, sinó la consideració de i envers l’altre, no durarà en un ambient més aviat contrari, en el context en el què vivim. Que fàcilment ens desdim dels compromisos presos. Fidelitat, a més a més, és prendre a càrrec la o les persones vers les quals he emès un com-promís, vers els quals he fet pacte de creixement mutu.

                                              No hi ha tampoc fidelitat si la continuïtat del pacte o compromís no va creixent. O creix o decreix. No hi ha terme mig. Les dues coordenades -que dèiem- s’imbriquen totalment. No es dona una sense l’altra.

                                              Fide-litat té com arrel la “fe”, que engloba la confiança en un mateix i en l’altre. No és una acceptació “genèrica” sinó vital, havent precisat i afermat els motius concrets en què s’estintola la confiança. Anant a fons i prenent peu del que significa la fe (en l’evangeli) diria -sense dubtar gens ni mica- que no hi ha fe, si no hi ha un amor explícit vers la persona a la qual vull i em comprometo a ser fidel. La fe pressuposa una delicadesa i un respecte que fa que tingui per a la persona, salvant tota mena de contingències, per mantenir incòlumes l’afecte promès. Afecte que serà l’humus d’una barreja de paciència, de perdó, àdhuc d’admiració que seran el substrat vital per avançar en tot i per tot... Mireu que Déu es presenta en els salms com a “amor fidel”. Ens serà estímul per poder-ho aplicar al dia a dia, recolzats en la imatge de Déu envers nosaltres. No donem; rebem més aviat. Així passarà també en l’experiència d’amor fidel amb la persona a qui dono “amor fidel”  Si dones fe i amor reps fe i amor.

                                               Cada dia dones assentiment, esperant que la muntanya russa a què ens sotmet la vida, esperant que es puguin neutralitzat les batzegades, L’ estar un amunt mentre l’altre està avall. Hi juga molt la perspicàcia i l’empatia. Som sotmesos a cops de pèndol i hem d’aprendre a saber-nos compensar. Avui tu, després jo mateix. La fidelitat es vesteix d’esperança. D’anar endavant experimentant que tots dos o més compromissoris som febles. Sobretot pensant en persones concretes ens ajudarà a mantenir-nos fidels el fet de fer (treballar) en conjunt. Diem “plegats” en un sentit que a vegades se’ns escapa. Treballant-me a mi treballo l’altre i viceversa.

                                               La  fidelitat creix petit a petit, i també decreix igualment. Cal ser previsors i preventius. Ja ens n’adonem quan afluixem... Hauríem d’estar ben alerta a les petites alarmes que es van fent grans... i que poden arruïnar la fidelitat de i en l’amor. Cal ser lúcids i preveure quan i com es pot malmetre un amor que s’ha anat treballant temps i temps. El “canvi” normalment és una temptació massa fàcil per exposar l’amor fidel. Qui no ha sabut ser fidel “en allò poc o en allò  molt” (de l’evangeli) no reeixirà en altres “provatures”. Avui el fet es dona amb massa freqüència i això porta a desenllaços que són de lamentar. Podríem parlar de “divorcis” genèricament. Canviar atempta en principi a la validesa del compromís, sigui en política, socialment, vivencialment, socialment. Tinc una creença, tinc un compromís laboral, d’amistat o bé de qualsevol determinació: no em puc desdir sense més ni més. Això argüiria una lleugeresa inadmissible, en qüestions importants en una persona adulta i sensata. El “canvi” ha de ser pres amb una reflexió i decantament del què significa el primer compromís. Si no hi va haver aquesta sensatesa en el primer compromís, no cal que parlem en absolut de fidelitat i aleshores el primer que puc pensar és que el canvi no vindrà a resoldre la meva realitat existencial. Jo admeto un canvi de compromís, si la sensatesa primera s’ha de capgirar amb una sensatesa encara més gran, això si m’he equivocat en coses que jo considero de primera “instància”, determinants. Això pot esdevenir-se poques vegades a la vida d’adult, a menys que un no sigui un immadur i que no té consciència de la pròpia immaduresa. Amb el canvi traginarà la pròpia immaduresa. Això portarà el caos vivencial. No vull incidir en l’imperi degradat del “m’agrada”. Com més el “m’agrada” faci servir, més degradat serà l’impromptu. Us deixo a vosaltres qualificar la vida llastada que això suposa...                                                                                            

                                                           Anem a entrar de puntetes sobre l’evangeli d’avui llegit amb les ulleres del “moment”. Decebut i decebut quan el problema me’l plantejo d’una forma genèrica, que pot afectar a tota la gamma de relacions socials, sense excloure la política, la religió, les idees que un pot tenir o pensar que un les té. Avui hi ha un des-apuntament pandèmic. Podem passar d’uns “arravataments” per persones, situacions, idees, àdhuc “objectes” (em fa mal haver posat aquesta desqualificada noció d’objectes dins de la qualificació de l’important). No ho acabo d’entendre ni gens ni mica. Salvant la qualificació de les persones que em mereixen un gran respecte més enllà de les seves preferències en la valoració que en fan en elles mateixes. Admetre que m’he equivocat tan sovint, això voleu dir que no argüeix una manca de sensatesa i de compromís de per vida, això si no hi ha arguments molt sòlids en contra. Estic perplex, us ho dic de veritat. Aquest món que no s’aguanta per la fermesa de les coses (digui’s valors, digui’s compromisos), això no és món... Hem de morir amb la convicció de dos o tres valors, fes, amors. No en fan falta més, però no menys! On és la reflexió en les coses que considerem essencials? Tant poc estrenyen els lligams de les coses primordials? Voldria parlar amb humilitat i contenció. No m’hi trobo en aquest món desajustat i em previnc per a no caure en disbarats existencials. Les requisitòries que aquests dies es fan més estridents sobre la crisi climàtica, no són un exponent del que passa en els climes interiors? Sabem? O creiem que sabem! Em direu que què poc hi podem fer en les derrotes sobre el clima. No és veritat. Sempre hi ha la part congruent que ens toca i afecta. Què me’n dieu d’aquests matrimonis que duren el que duren... Ai, pobrets d’ells! Cercant la felicitat que no han aconseguit en un “primer intent”, creieu que l’obtindran en un segon, sinó en un tercer? Parlo pel què diuen les estadístiques, no dels casos particulars. D’alguns -un a un- podem fer-ne un cas excepcional, però els tants percentuals fan pensar, i tant... “Qui està dempeus, que no caigui”, diu Pau. Començava parlant de l’exacerbació del sentit de la llibertat i acabo dient-me cautament que no hi ha llibertat si no està educada, primmirada, oberta a unes normes pròpies, autoexigides. Déu hi faci més que nosaltres i que ens beneeixi ben bé a tots.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVII de durant l’any, 4 de desembre de 2021, Sabadell

Homilia del diumenge 26/09/2021

                                    EL  DIÀLEG  INTERRELIGIÓS

                                               Parteixo d’una sessió civil i pública promoguda per la Conselleria sobre els afers interreligiosos de l’Ajuntament de Sabadell en què es van honorar totes les persones que havien mort durant la pandèmia a conseqüència del Covit, de totes les comunitats i agrupacions de tot signe religiós participat per totes les denominacions, àdhuc les no precisament com a tals. No s’exclogué ningú. Fou una vetllada molt concorreguda i seguida amb afecte i respecte. Les màximes autoritats hi participaren i honoraren la vetllada. La consonància entre els dos fets narrats, bé a la primera lectura (Josué) i a l’evangeli d’avui (Joan) sobre la intolerància, i més veient “en l’altre” més un enemic o “un que no és dels nostres” que no pas un concurrent com els tenen positivament tant Jesús com Moisès, em planteja un tema de màxima actualitat donada la complexitat i el pluralisme en què avui hem de viure, millor, conviure.

                                               En el fons perviu un maniqueisme que porta a contrastar idees, estils de vida, i polaritzacions entre esquerra i dreta, entre bo i dolent, entre blanc i negre. La defensa aferrissada entre la propia posició, parer, costum fa que la vida sigui més un camp dialèctic, del sí i el no, sense tenir en compte l’ampli marge de l’entremig. Venim de postures ratllant en la ideologia que afecta sovint en els absolutismes en política (noti’s l’increment de les ultradretes), en religió (jo tinc la veritat, l’única vertadera i les falses, la dels altres), en moral (mànigues de diversa mida!). És una relíquia dels temps “autoritaris” que avui els hauríem de tenir per obsolets... Quan una persona “madura” s’adona de que en la vida neix i floreix la ponderació i ha de comportar en idees i actuacions un cert relativisme que permet fer acurades distincions, evitant els radicalismes d’altres temps. Això no comporta, de cap de les maneres, propiciar un difús indiferentisme o enroquisme, tampoc el sectarisme o el “guetisme”. La tolerància s’ha de conjugar amb els “altres”, i també amb un mateix: “mai som del tot el que som”. Ser persona d’idees no s’oposa a escatir-les i a veure’n els matisos. Entre el jo i el tu encastellats hi ha d’haver ponts llevadissos i portes franquejables.

                                               Si donem una mirada amable als plantejaments del Concili Vaticà II veurem com Joan XXIII deia: “Hi ha més coses en què concordem que no en les que dissentim”. També d’ell és la idea de que el Concili no ha de condemnar ningú i que el to havia de ser pastoral, que vol dir pràctic i adherit a la vida. Pau VI va consagrar l’actitud de diàleg com la porta a tota interlocució. Joan Pau II va demanar perdó pels pecats comesos per l’Església al llarg de la seva història i el papa Francesc s’ha mostrat contundent amb tolerància zero per fets de pederàstia provats, obert, amigable amb tothom. La “Constitució sobre l’Església” ens la mostra santa i pecadora a la vegada. “L’Església que comprèn en el seu propi si els pecadors, santa, doncs i alhora necessitada sempre de purificació, va en busca contínua de penitència i de renovació (n.8).

                                               Voldria aportar, perquè la crec mig desconeguda, la Declaració sobre l’actitud de l’Església envers les religions no cristianes. Més conegut és el Decret sobre l’ecumenisme que engloba les denominacions cristianes que té ja més ampli recorregut i ja està establert a instàncies eclesials, diocesanes i locals. De la Declaració n’extracto uns paràgrafs: “Avui dia que la humanitat s’unifica cada cop més estretament i es multipliquen els lligams entre els diferents pobles, l’Església considera amb més atenció quina és la seva actitud envers les religions no cristianes. Portada per la seva missió de treballar per la unitat i l’amor entre els homes i fins i tot entre les nacions, l’Església té en compte abans de tot en aquesta Declaració les realitats que són comunes a tots els homes i els faciliten de conviure plegats. Els homes esperen de les diverses religions una resposta als difícils enigmes de l’existència humana, enigmes que, com en altres temps, sotraguegen fortament els cors dels homes: què és l’home, quin és el sentit i el fi de la nostra vida, què és el bé i què és el pecat, quin origen té el dolor i quin fi, quin és el camí per a arribar a la veritable felicitat, què són la mort, el judici i la retribució després de la mort, finalment en què consisteix aquell darrer i inefable misteri que abraça la nostra existència, “d’on venim i on anem”. L’Església no rebutja res d’allò que és vertader i sant en aquestes religions. Es mira amb sincer interès aquells capteniments i estils de vida, aquelles normes i doctrines que, tot i discrepar ben sovint d’aquelles altres que ella sosté i proposa, no poques vegades porten tanmateix un raig d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes. L’Església exhorta els seus fills perquè amb prudència i amor , conversant o col·laborant amb els seguidors de les altres religions i donant testimoniatge de la fe i de la vida cristiana, reconeguin, conservin  i promoguin aquells béns espirituals i morals, com també aquells valors socio-culturals que es troben en ells. No podem invocar Déu, Pare de tots, si refusem de captenir-nos fraternalment amb alguns homes,  creats també a imatge de Déu. Cau, doncs, per la base tota teoria  o pràctica que posa una diferenciació entre home i home o entre raça i raça pel que fa a la dignitat humana i als drets que se’n deriven. I així l’Església reprova  com a contrària a la ment del Crist qualsevol discriminació o vexació dels homes que es faci per raó de la raça o del color, de la condició o de la religió”. Això és del 1965. Avui aniríem molt més enllà per mor de la creixent complexitat dels temps i perquè la globalització ha permeabilitzat persones, pobles, maneres de viure que la immigració forçada, funesta i descordada sovint, fa que el món sigui un melting pot...

                                               Certament que Jesús  és el nostre referent i en Ell recolza la nostra fe, però és de discrets que de Déu i de Jesús en tenim visions aproximades i creixents i que mai podem dir que gaudim de la veritat plena. Això seria disminuir el que són Déu i el mateix Jesucrist. Mentre no arribi el desvetllament total, el coneixement cara a cara, anirem “consagrats en la veritat” com diu Joan, intentant anar a més i millor en el coneixement i en l’amor de Déu i de Jesucrist. Això no és relativisme sinó immaduresa i creixença permanent. Vistes les coses així podem congraciar-nos en tants aspectes més o menys concordants amb altres religions i filosofies humanistes. La fe és certesa direccional. Estem en el bon camí, però amb visions i vivències relatives.

                                               Voldria citar dues obres en les quals hem fet una gustosa experiència dialogal. Ens han obert la visió i el cor. Són: “Espirituals sense religió” de Laia Ahumada i sobretot “Amb Déu o sense” Carteig entre Torralba i Villatoro. Preciós. Recomanable

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVI de durant l’any, 26 de setembre de 2021. Sabadell

Homilia del diumenge 19/09/2021

                                LA  SOLITUD  DEL  MESTRE

                                               Una vegada més es posa de manifest que per poder entrar més a fons en un text cal resseguir, punt per punt, les traces de la narració a través dels contexts, bé els immediats, bé dels més llunyans que donen el seguit de la narració. Ens trobem davant de la incomprensió reiterada envers el Mestre. Com deuria patir Jesús per la pertinaç manca de comprensió de l’anunci que insistentment fa del seu final insòlit i tràgic; i encara més per no comprendre el final de tot, amb la seva resurrecció! Estaven doblement ofuscats, perquè tenien una fixació equivocada sobre la figura del Messies. El creien segons la tradició que tenien els deixebles coincident amb la del seu poble: un Messies conqueridor, a tall dels reis del moment i de sempre. Desfer primer aquesta manera de veure era un condicionant per poder entrar a comprendre la profunditat del missatge vertader de la missió redemptora del Mestre. Noti’s la permanent prohibició severa i terminant de que no li donin l’apel·latiu de Messies, incapaços de poder entendre la seva significació, tant ells com el poble ignar. Tot venia de la incapacitat de poder-lo entendre com vàrem veure ja en Pere i -en ell a tota la resta- en l’evangeli del diumenge passat. Aquesta incapacitat li havia de comportar per a Jesús una solitud i una paciència com podem deduir per la insistència en tornar-hi una i altra vegada a alliçonar-los sobre el seu destí personal i determinant en relació amb el seu poble.

                                               No són gens negligibles algunes expressions que deixen entreveure la situació tan profundament humana de sentir-se sol i incomunicat. A continuació de l’acabament de l’evangeli llegit diumenge passat trobem aquesta expressió ben dura: “Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare”. Evidentment referits als seus deixebles també i a tots els circumstants”.  Comença el capítol següent en continuació immediata amb el primer    anunci que venim glosant amb l’afegit que hem mostrat: “I afegia:
Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist arribar amb poder el Regne de Déu”. I ve -com a constatació- la transfiguració de Jesús que no és més que un anunci gloriós de la Missió de Jesús, si bé només per tres dels seus deixebles que tenen la comesa singular en tot l’evangeli de testimoniar la veritat del que comparteixen íntimament. En baixar del Tabor Jesús els commina a no dir res del que han vist. En definitiva es dona la paradoxa de que del qué parlaven significativament Elies i Moisès era de la passió de Jesús. “Discutien entre ells -els tres- què volia dir això de ressuscitar d’entre els morts”. Pregunten a Jesús com és que els mestres de la llei diuen que primer ha de venir Elies, a qui han vist en l’escena de la transfiguració. Jesús els assegura que en la persona del Baptista ja va venir Elies i que el van tractar “tal com van voler”.

                                               Passo per alt el passatge que ve a seguit del que hem comentat en què els deixebles que romanien a l’espera del retorn del Mestre no aconsegueixen de curar un endimoniat i “discutien amb els mestres de la Llei”. El presenten a Jesús que ha d’exclamar referint-se als seus mateixos deixebles: “Generació descreguda! Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Jesús es lamenta de la duresa de cor que donen entenent els seus mateixos deixebles.

                                               “Sortint d’allà passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: “El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”. És així com comença l’evangeli d’avui i pel context que hem retingut veiem la insistència en l’anunci de la passió. “Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Jesús camina uns passos endavant, sentint-se ben sol. Els anuncis de la passió –ara per segona vegada explícita- responen a la pregunta que els feu sobre qui diuen ells que sigui Ell. No ho oblidem perquè formen una unitat d’explicació i cabdal.

                                               Arribats que foren a Cafarnaum i a casa, els pregunta: Què discutíeu pel camí? Prou que ho sap i dolgut en extrem per la vergonyant contestació que no volen donar-li i que està a les antípodes de tot el que han viscut i que ja hem relatat com un context propi elusiu del que queda com a buit entre els dos passatges dels dos diumenges seguits, l’anterior i el d’aquest diumenge. Jesús per subratllar la importància del moment s’assegué i cridà els dotze, cosa que fa en moments de transcendència com en el que dirà: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Paraules d’una decepció incommensurable. No solament no l’han entès, sinó que tornen a insistir en situar-se a l’inrevés del que Ell en dona testimoni. Encara afegirà un signe palès de com haurien de viure, posant un noi a les seves mans i mostrant-los-hi  afegeix: “Qui acull un d’aquests nois perquè `porta el meu nom m’acull a mi i al qui m’ha enviat”. El nen com a ensenya i sentit del servei que ha de mostrar com s’ha de viure evangèlicament, seguint la manera de viure del Mestre.

                                               Parlàvem de contexts i ho serà també l’evangeli del diumenge proper que desenvoluparà el pecat d’escàndol inferit precisament als petits a qui hem de servir preferentment com a deixebles autèntics de Jesús.

            -. Decepció sostinguda de Jesús. Tot el seguit dels capítols de Marc. 8, 27 fins al 9 sencer, ens mostren la contraposició de manera d’entendre la figura del Messies des del que afirma rotundament i reiterada Jesús i del descol·locament persistent dels deixebles... Això porta a un sentiment de solitud i d’incomprensió sentit fortament per Jesús. Indicis: camina sol, davant d’ells; s’asseu per donar rellevància al que dirà.

            -. Llegir contextualment els evangelis dona vigor a la narració. Invitació a preparar les lectures dominicals d’una manera seguida recollint l’abans i el després que enriqueixen la lectura fragmentada. Afegiu Mc 10, 33-45. De pedra! De pedra restareu!

            -. Acompanyar de prop Jesús fa que el seu magisteri sigui més punyent i eficaç. Si no personalitzes no l’entens.

            -. Subratllar petits detalls solen donar una significació més real i profunda.

            -. Un esdevé deixeble de veritat si empatitza amb el Mestre, escoltant-lo des del dedins del què, afegint-hi el per a què, el com i el  quan.  

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXV de durant l’any, 21 de setembre del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/09/2021

                                    I TU, QUI  DIUS  QUE JO  SOC?

                                               En el passatge d’avui de l’evangeli de Marc (cap. 8è) Jesús inquireix als seus deixebles després d’una primera sembra abundosa que permet fer als deixebles una pregunta reassumptiva, global del què en pensa la gent de la seva persona. La resposta ja era presumible. Que era Joan Baptista, que més d’un pensava que hauria retornat a la vida (posa-hi el mateix Herodes!). D’altres, que era un dels profetes que havien de comparèixer als darrers dies, singularment seria Elies, de qui popularment es creia que tornaria dels cels on havia estat arravatat, just als temps messiànics. Plantejada així la pregunta genèrica, és normal que Jesús a continuació fes la pregunta personal, intencionada! als deixebles. “I vosaltres, qui dieu que soc jo? Pere, com de costum i en aitals circumstàncies en nom de tots fa la declaració immediata: “Vós sou el Messies”. Pot semblar incongruent que Jesús de seguida els prohibeixi severament que ho pregonin a ningú. Ben taxatiu és; a penes deixa temps per tal  alliçonar-los de que la vertadera definició del Messies, en contra de la idea que aleshores era freqüent entre el poble i, per tant, presumiblement també, la dels mateixos deixebles. Jesús, però els dona  una visió diametralment oposada: El Messies no seria un guerrer, ni foragitaria els romans de les terres irredemptes de Palestina. Ben al revés: detalla amb cruesa que Ell, com a fill de l’home, hauria de patir molt, seria rebutjat pels mateixos mandataris jueus. Fins i tot seria occit i al cap de pocs dies ressuscitaria. Nota l’evangelista Marc: entenent que l’afirmació els resultaria sorprenent, insisteix en subratllar que ho exposava palesament, “amb tota claredat”.

                                               Pere, l’incoercible!, “pensant que li feia un favor” es posà no a res menys que a contradir-lo. Jesús en sentir-lo es girà (significatiu: ho propalava entre els companys!) i li esventà una rebufada, li digué a les clares i gairebé contràriament a l’estil propi de dir de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs. Li dona l’apel·lació pitjor: la de Temptador. És, ben mirat, com si li volgués remembrar les temptacions allà al desert que no eren de cap de les maneres “bromes”, exercicis ascètics o cosa del gènere, volent-lo subvertir de la que era la seva missió, la que definia la seva vocació vital, personal. No és, doncs, estrany l’andanada i encara que ho rematés dient que “no penses com Déu, sinó com els homes”. No ho entens i el que és pitjor, intentes  a més a més portar-me al teu pensar. Que és la manera concloent de dir que no hi entens res i encara prevariques...

                                               La cosa havia de tenir la continuació que tingué. Jesús aprofita l’avinentesa per a aclarir la resposta que seria d’esperar de nosaltres que ja hem viscut aquesta experiència pam a pam en el nostre currículum de la fe. La resposta és l’anunci del que serà la seva missió com a persona i responent a l’encàrrec que li ha donat el Pare com a Messies i més i tot. Anunci -per demés clarificador i taxatiu- però és molt més. L’evangelista per significar com una sutura en el seu aclariment cridà a tots, als deixebles i a l’auditori circumstant la més alta invitació a compartir la seva sort. D’alguna manera ens cita a compartir vida i missió d’una manera general, inclusiva.

                                               Fem un punt i a part, perquè la urgència de donar raonada resposta ens concita a cadascú de nosaltres. No ens podem escapolir i entrem de ple a la proclama a seguir-lo de totes totes...

            -. Si algú...: en un “condicional i en un indefinit”. Aquí hi cabem tots com a invitació. A una crida tan radical com veurem, només podia posar si és que un vol seguir la seva proposta-invitació, sense forçar cap voluntat. Lliurement.

            -. Vol venir: ho deia als deixebles que ja anaven amb Ell, però ara l’explicitació de seguir-lo pren consistència i no és nomes a formar part del grup, sinó la determinació a compartir vida i missió. Un compromís que agafarà tota la persona, no sols ser-ne un diletant, a veure què passarà i on ens portarà el “seguiment” ?; ara tota una altra cosa...

            -. Amb mi: no es tracta d’acompanyant, sinó del lliurament personal de seguir-lo fins allà on ens vulgui portar, mai sense una adhesió total a la seva persona com a mestre i més encara... el nostre Déu.

            -. Que es negui ell mateix: Fort, molt fort!  És com abdicar de la pròpia voluntat i fer un oblit d’un mateix, d’un cercar un ennobliment, una “carrera”, una distinció personal. Una obediència a prova de lliurament total.

            -. Que prengui la seva creu. La part còngrua dels patiments del Mestre, portats fins a les últimes conseqüències, ara ja ben patent, després del que ha dit respecte de la seva persona. Una cosa per a espantar qui sigui.

            -. I m’acompanyi: Tot plegat es farà comportable si és com a compartir amb Ell mateix, cosa que endolceix l’escomesa feta a duo, en comunió.

                                               I acaba la proposta radical amb un to sapiencial: “Qui vulgui “salvar” la vida la perdrà. I encara més accentuat: “Qui la perdi per mi i per l’evangeli la salvarà”. Hem acabat amb una volada transcendental. Paraules que tenen gruix d’autèntiques sentencies. A fi de donar més relleu a tota la proposta, prenent peu de l’aclamació abans de l’evangeli, Pau als gàlates s’exclamarà: “Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la Creu del Senyor. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. I encara podríem rastrejar el complement del que ens diu a continuació: Pau conceptua això com que és com una criatura nova. I acaba sublimant la seva situació personal, viscuda, arrelada, magnificada: “D’ara endavant que ningú m’amoïni, que jo porto en el meu cos les marques del sofriment de Crist”. Gran, magnífic Pau!

I jo, ai que lluny estic d’aquesta resposta emblemàtica! Demano un temps d’espera per resseguir punt per punt aquest trasbalsador evangeli que sense la pròpia resposta queda inconclús, lacerantment inconclús. No puc restar mut, jesús espera una resposta. Tinc por, no m’atreveixo a dir una mentida existencial. “Sense mi no podeu res; amb mi no sabeu fins on podem arribar, amb humilitat i amb una gosadia que la podem treure del mateix evangeli que és Jesús en persona.

P: Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIV de durant l’any, 12 de setembre de 2021. Sabadell

Homilia del diumenge 05/09/2021

                          SHEMÀ, ISRAEL, ESCOLTA, ISRAEL...

                                               Així comença la pregària matutina i vespertina dels  jueus. Aquesta mateixa expressió la va utilitzar el mateix Jesús. Vegi’s (Mc 12, 19-23).  Jesús com a bon jueu que era l’havia après dels llavis dels seus pares, Maria i Josep; i la resava diàriament. És significatiu, a aquest respecte, que el Mestre a requeriment de dir quin és el primer de tots els manaments, digués: “El primer és: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquest”. Expressió treta del Deuteronomi i que els profetes feren seva i que posaven com a introducció de les seves requisitòries, bo i fent parar atenció i per posar èmfasi en el missatge, no seu, sinó de Déu. No era tan sols sentir –oïdes promptes- sinó estar atents a fons. Diríem escoltar amb el cor, perquè serà la veu mateixa de Déu la que se’ls obrirà. No podran fer el desentès. Sentir sense con-sentir era un menyspreu a l’interlocutor. Cal que la Paraula remogui les entranyes. La paremiologia sobre l’atenció o desatenció te una llista llarga, llarga. Joan Baptista es presenta com el pregoner que preludia la vinguda de la que es definirà com a Paraula. Joan al seu evangeli distingeix entre la Veu i la Paraula. No és el mateix. Dita similar a l’emfàtic “En veritat, en veritat us dic...O també: Amén, amén.

                                               Jesús es defineix com la Paraula que sembrada esberla la duresa del cor i que insta a escoltar en el sentit més ple de la Paraula. Ressò de la paràbola del sembrador. Abans de la sembra cal obrir el cor de la terra i enfonsar les relles a fi d’amorosir i esterrossar el terreny i fer-lo apte per a acollir la sembra...

                                               Tinc a mà dos llibres per començar a fer boca. L’un d’en Torralba titulat “L’art de saber escoltar” que en el seu moment va tenir una ampla difusió i un altre no tan conegut però estimable i que jo recomano també: “Vers una espiritualitat dels sentits” de José Tolentino Mendonça que malgrat que només té 59 pàgines és dels que es fan no tan sols llegir, sinó rellegir més d’una i de dos vegades. Tots dos són ben apropiats pel tema que avui ens porten les lectures de la litúrgia dominical.

                                               Abans, però, d’anar als textos de la Missa, deixeu-me aportar un text de sant Agustí que a més de les seves virtualitats pràctiques té una polaritat poètica, digna del llibre on estan consignades, La cita per bé que llarga s’ho val: “Oh, veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada. Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, vós em prenguéreu  perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: ”Soc menjar d’adults; creix i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en mi”

                                               “I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per a menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat de la nostra naturalesa”.

                                               “Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova!, vaig trigar a estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora, i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses  que, si no fossin en vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig gustar i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”. (Confessions)  Per què dir matusserament allò que Agustí diu meravellosament!

                                               Jesús a l’evangeli va “sospirar” (per què?) i digué: Effatà! Obre’t i a l’instant se li obriren oïdes i llengua. Reacció: “Tot ho ha fet bé; fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”. Som sords, muts i insensibles a les invitacions de Déu. Cadascú sap què, quan, com i els nivells... No s’equivoca Torralba quan diu que saber escoltar és un art. Hi ha condicions: solitud, silenci, contemplació, Paraula de Déu, explorar els signes dels temps, vèncer l’entotsolament, procurar empaties. Saber mirar als ulls, no voler dir res sinó fer una atenció que arribi al cor de l’altre. Sintonitzar finament, fora de sorolls que ofeguen i opaquen el so personal de l’altre. No interrompre, no voler ensenyar res, estar per a l’altre. Avui hi ha un excés de parleria, a les tertúlies tots parlen a la vegada, no hi ha qui escolti de veres, com més savi més contenció en el parlar. Si el que he de dir no té traspàs d’ànima, més val un silenci. Ai, no diguem de l’escoltar Déu, les invitacions de l’Esperit. Això és l’excel·lència. Callar per poder escoltar, escoltar per obrir els cors tant de qui parla com de qui escolta!

                                               Ah, les modulacions de la veu! Per la veu sobretot s’inicia el Càntic dels càntics: “Fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau i la teva cara, bonica”. “Una veu! El meu estimat!”. L’Amic dona a entenent la seva presència desitjada a l’Amat i l’Amat s’enjoia sentint la veu de l’Amic. La veu rima amb la musicalitat i enceta un toc de poesia. Els salms són himnes per ser cantats. “Tant de bo que avui sentissis la seva veu. No enduriu els vostres cors...” La saviesa es manifesta en el parlar contingut i mesurat,  Els proverbis contenen una saviesa depurada: “No ventis el gra a qualsevol vent ni caminis per qualsevol camí: així ho fa el pecador que té doble llengua. Sigues ferm en les teves conviccions i home d’una sola paraula. Estigues sempre a punt per a escoltar, però no tinguis pressa a donar la resposta. Si saps alguna cosa, respon a qui sigui; si no, tingues la boca tancada”. (Siràcida 5, 9-12).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIII, 5 de setembre del  2021. Sabadell