Homilia del diumenge 14/02/2021

JESÚS, TAUMATURG

 He dubtat una mica en donar aquest apel·latiu a Jesús perquè ens podria portar al tema concret sobre els miracles de Jesús, tema fronterer i, a més, amb una forta càrrega de controvèrsia a l’hora de puntualitzar fins a quin punt hi ha miracle en cada una de les, per altra part, nombroses escenes de fets “admirables” de Jesús. En efecte, llegim aquesta distinció en Marc: “No pogué fer allí cap miracle, tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans” (Mc 6, 5) Distinció que fa difícil entendre on hi ha un miracle o bé una curació de “malalties i dolències”. Això ens permet d’aplicar una mica genèricament la definició de  taumaturg (“tauma”= admirable i “ergon”=obra, fet). Fet extraordinari o admirable, no comú... Vull deixar afirmat ben clarament que estic convençut que Jesús obrà miracles diverses vegades en la seva predicació, ja que els anomenats “miracles” eren moltes vegades fruits , signes que validaven les seves paraules de “sanació”. Tant és així que les multituds es congriaven, vertaderes “masses”, en cerca de remei dels seus mals. Marc sembla que hi té una forta tirada a narrar “exorcismes” i fets “curatius”...

Aquesta consideració de “taumaturg” la hi donava el poble senzill, ja que en Ell hi trobaven consol, aquietament, curació o sanació. Atreia vertaderes gernacions, ho constata Marc com a digne de ser recalcat. Si bé potser si concentraven més possiblement pel seus alleujaments que per les seves paraules. Sempre, però l’atracció era deguda al seu capteniment procliu compassivament envers diguem-ho genèricament amb els “malalts”. Salut i salvació tenen unes mateixes arrels i fan bona la reversibilitat d’una envers l’altra.

 La bona gent se li arremolinava en pic se sentia que el Mestre es feia present en qualsevol dels poblets, vilatges o petites cuitats de Galilea, fins al punt que a vegades no podien ni menjar tranquils Jesús i els “seus” sense ni poder entrar al poble. El que és incontestable és que suscitava una forta atracció. Se sentien “acollits” per la seva “compassió” –actitud literalment subratllada pels evangelistes- com a reclam per les “obres” curatives que obrava. Admiració que –sospito- era doble: per les paraules inusuals, ben diferents de les que sentien dels mestres de la llei “parlant amb autoritat” i també –i no en menor mesura- pels efectes sanadors que experimentaven els oients.

Jesús captivava. Jesús exercia una fascinació, sentien com un flux d’energia que irradiava (Lc 6, 19) i que els colpia profundament. Se sentien acollits, compresos, “tocats”, millorats; molts experimentaven una curació de dolències i malalties de diferent consideració. El “boca-boca” els portaven a aquella gent senzilla de poble a escoltar les paraules del Mestre, necessitats de serenor i d’esperança, pobres com eren la major part i necessitats de l’estima i consideració i de saber que el Déu i Pare que predicava el Mestre els restituïa en la seva dignitat. Se sentien emotivament unes altres persones més íntimament reconegudes i com a sanades de les seves contrarietats i menysteniments. Quan Jesús envia els seus apòstols a predicar els diu: “Anuncieu el Regne de Déu i cureu els malalts”.

 I per què no parlem ara de nosaltres, necessitats com estem de curacions diverses i entrem en escena? Hem de retornar a admetre “el meravellós”, l’insòlit en les nostres vides en qualsevol dels graus possibles. Els neuròlegs, els psicòlegs ens han donat “llicències” per a admetre que tots , qui més qui menys, patim alguna diguem-ne “malalties”, o desajustaments.  Tot el que ens afecta en el cos té, si no causes, sí efectes en el nostre esperit. La concepció sobre la unitat cos-esperit, pensament-emotivitat, avui és camp d’estudi interdisciplinar. Això, avui en aquests temps de pandèmia que vivim-patim s’ha fet més notori i evident, ja que perdut l’Estat de ben-estar, ens ha portat i ens ha incidit en l’estat del malestar, qui per una, qui per moltes circumstàncies. Aquest mal-estar és ostensible i molt freqüent, arreu. Tenim ben bé la sensació que tot plegat, i, no és pas poc, ens afecta, cadascú a la seva manera. Quan lluny ens trobem de la definició de salut que ens ha donat l’OMS, i no d’un any ençà, any pandèmic, sinó per la concepció que hi donen els savis i entesos! Diu, en efecte, l’OMS que la salut =no sols és no tenir una malaltia reconeguda pels metges, sinó =pel “benestar físic, psicològic, emocional, social”. Caldria, doncs, treure’n les conseqüències i aplicacions pel nostre viure–conviure de cada dia, a l’ara i aquí. Soledat, constricció en l’espai reduit, la escapolida impulsiva i fàcilona, evasió mental, més ben dit (tele, sèries, ludopatia, mòbil, estrès, caiguda de tensió, irritació fàcil, incerteses de futur, atur rampant). Conclusió que n’hem de treure: estem en cert grau malalts o predispostos. La incertesa ens ofega... Els temps no ens són fàcils; al contrari tots en diferent mesura necessitem qui ens “curi”, “sanegi”, ara que tant necessitem algú que ens allargui la mà i poder sentir-la confortadora, que ens doni l’escalforeta de sentir-la present i amiga. Ja portem tot un any de llargs i confinats dies que es fan difícils de tenir-los amb dignitat i sobrietat. Estem “emmalaltits” de dolències inclassificables des d’un punt de vista mèdic... Cadascú se “salva” com pot o com no pot. Tant més que els CAP ens resulten inaccessibles en un món “nou” on-line...

A hores d’ara, tornar els ulls  a Jesús i fixar-hi la mirada , a un Jesús taumaturg que digué de sí mateix: No són els bons els qui tenen necessitat de Metge, sinó precisament els que es troben en qualsevol necessitat o malestar...

Llegim que Jesús sentia compassió pels malmenats, pels desorientats, pels escàpols com l’ovella perduda, pels neguitejats pels laberints on viuen reclosos, confinats. I que Ell estava obert, compassiu. I deia: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus , que sóc benèvol i humil de cor; i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11, 28- 30). Ni que ho hagués augurat i dit pensant en nosaltres, ara i aquí!  Apropem-nos-hi per la fe joiosa i esperançada, sabent que Jesús ens serà taumaturg en la mesura que ho necessitem... L’escena de l’hemorroïssa que toca només la punta o borla del seu mantell d’amagatotis obté plena sanació, porta, invita a més plena confirmació per a estímul i ensenyament de les nostres íntimes carències i malestars. Jesús, a més a més, obrava doblement guarint i salvant (perdonant els pecats). Taumaturg i Salvador tot d’una peça!

Atansem-nos-hi confiadament, escoltem-lo, combreguem-lo: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu només una paraula i jo quedaré sanat i salvat”. La fe ho pot tot. Com més confiats, més sanats i salvats. Augmenteu la meva pobreta fe! Necessito tant que feu el miracle íntim de saber-me sanejat interiorment i salvat! I això dia sí, dia també.

Cal prendre joiosa consciència de que Jesús ens és, pels qui creiem i pels qui esperem, el nostre Taumaturg i el nostre Metge, el nostre psicòleg i neuròleg. Manllevem de la nostra Mare, Maria, aquell verset del seu Magníficat: “El Senyor ha fet en mi meravelles. Meravellat’en en ales de la teva confiança! Això és una deliciosa incursió meva a les predicacions de Jesús pels poblets de Galilea. No puc llegir u oir, en la litúrgia sobretot, les escenes evangèliques sense ser-ne oient i coprotagonista jo mateix. L’actualització em porta a unes vibracions totes elles plenes del perfum de tot miracle o fet-miracolós, digues-ho com vulguis... Sí, si miracle: vols més miracle que l’Eucaristia que més que premi és donació, que cura i salva i ens porta a gaudir del benestar de cos i esperit! A què esperem?

Acomiadem-nos de Marc ara de moment. Ara entrarem en un temps litúrgicament fort. I farem un camí més endinsat en la comprensió del “Camí del Senyor” amb unes pautes també especials, quaresmals. N’anirem parlant i ens acompanyarem en aquest camí de pujada vers cims nous. Dimecres de cendra ens trobarem a punt de marxa. No hi manqueu, us trobaríem a faltar, Animeu-vos!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 14 de febrer del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 07/02/2021

                         JESÚS,  L’EVANGELITZADOR

Quan s’escriu l’evangeli de Marc, que és el primer de tots els tres que s’anomenen evangelis sinòptics (se suposa escrit a l’entorn dels anys 60-70)  ja està consolidada l’expressió eu-angelion (=en grec: Bona Notícia, Bona Nova Anunci Joiós, Pregó Anunciant una victòria –i aquí la Instauració del Regne de Déu!). Més evolucionat i concretat el terme: =el compendi de la predicació que feu el mateix Jesús, anunciant el Regne de Déu, dirigit a totes les persones de bona voluntat, que a través de la seva paraula i dels signes extraordinaris que l’acompanyaven, estaven invitades a posar la confiança, l’amor i el sentit de la seva pròpia vida en una anunciada promesa de vida divina, en plenitud . Ja abans que Marc, Pau escriu als cristians de Tessalònica i ja menciona vàries vegades l’expressió evangeli com a síntesi de la predicació mateixa de Pau. Això  ens porta ja a una data anterior: a l’any 51. Se sap, a més, que l’embrió dels evangelis ja constava en els conjunts de paraules i de fets de Jesús, utilitzats oralment en les reunions i les catequesis de les primeres comunitats cristianes. L’expressió evangeli era comuna i usada; i abastava àdhuc altres conjunts o narracions que proliferaren i no varen ser mai admeses com a canòniques. Són els anomenats evangelis apòcrifs. El començament del de Marc és ben clar i expeditiu: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”.

Pons Pilat, retrat emblemàtic de totes les persones que, tenint poder, “juguen” amb la vida d’altres persones amb un cinisme trencador, li fa a Jesús, la gran pregunta, punt neuràlgic del procés (?) que l’ha portat al seu tribunal. Val la pena llegir tota l’escena (Jn 18, 33-38).  – “Per tant, tu ets (sense article!) rei dels jueus... – Tu ho dius: Jo sóc Rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Desmenjat i amb un toc d’escepticisme total, li diu: -“I què es la veritat?...”  Salto jo, indignat; però si t’ho està dient! És Ell mateix!  Sigues mínimament lògic. Preguntarà quelcom, Pilat? Ah, ah; no ho farà! Això no l’interessa. Aquí no hi valen totes les lògiques del món. Jesús es presenta com l’evangelitzador, el primer. Per a això ha nascut i amb aquesta missió: obrir uns temps nous, implicant Déu Pare amorós que és qui l’envia per obrir una escletxa en els cels tancats, ominosos fins aleshores; un pont entre l’aquí i el més enllà...  No el pot entendre, Pilat, perquè no el vol entendre. Se’n desentén: afers de jueus... Té davant un Nou Començament històric, insospitat, que bé mereixia un interrogant, si més no; i amb displicència, per treure-se’l de sobre, signarà un final tràgic per a Jesús i, al igual, ara i sempre, amb els qui es “desinteressen” de les coses d’entitat suprema... L’escena, ai!, té validesa també fora del temps i del context concret primer. De cínics, sempre n’hi haurà, temibles si tenen poder...

Seguim. Pau fa la declaració més atrevida que mai ha sortit d’un cor humà: “Ai de mi, si jo no evangelitzés! Hi estic obligat, pobre de mi, si no ho fes... Per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Jo treballo per difondre l’evangeli. Jo sóc lliure i m’he fet esclau de tots, per a guanyar-ne tants com pugui. M’he fet tot amb tots. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer el que calgui, per poder-hi tenir part”. (tret de la segona lectura d’avui, que és dirigida als corintis; i -proclamada avui- també per a cadascú de nosaltres!) Les crides d’aquest eximi pregoner i herald de l’Evangeli ressonen per tot arreu. A la que entres en l’àmbit de l’evangelització sents ressons per tot arreu i en totes les cultures: l’evangeli  es fa sentir vivament; però necessita precisament qui s’hi senti cridat, a ser-ne ressonador... Es cerquen evangelitzadors! Crida oberta avui més que mai, donada la desorientació actual, dic jo!

Pau li recomana al seu deixeble de  l’ànima, Timoteu: (I Tim 6, 11-14a) “Tu, home de Déu, cerca el bé, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la dolcesa. Lliura el noble combat de la fe i assoleix la vida eterna a què has estat cridat, tal com vas reconèixer en la noble professió de fe que vas fer en presència de molts testimonis (en el teu baptisme!). Davant Déu que dona vida a tota cosa, i davant Jesucrist que en presència de Pons Pilat va fer la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense taca el manament rebut (això és: la predicació de la sana doctrina de la fe. (I Tim 1, 10): “Aquesta doctrina que m’ha estat confiada és el gloriós evangeli del Déu benaurat”.

Ja ho veiem, primer Jesús, el primer i fonamentador del seu evangeli, que en definitiva després els seus deixebles van captar, que era Ell mateix en persona (!), que se li identificava; missatge per a cadascú de nosaltres viscut amb la més ‘volguda voluntat’ i “imitant els seus mateixos sentiments”, essent plasmats a la “seva imatge i semblança”, (no deixa de ser el nou i definitiu naixement, que dirà Jesús a Nicodem!). Després, Pau (el millor intèrpret de l’evangelització) que s’expressa categòricament: que després de deixar els entrebancs de la Llei com a “escombraries” (sí, sí ho diu així mateix, ell que fou un gran zelador de la Llei i perseguidor dels cristians!), “ara ja no sóc jo qui visc, sinó que és Crist qui viu en mi”.  Evangeli de tants de quirats i evangelitzador com ningú, donant l’entera vida amb treballs ardits fins a morir màrtir per la “causa”.

Després vindran Timoteu i tot l’esplet dels evangelitzats per Pau. Després del Concili Vaticà II i com a eco fiable de les determinacions conciliars, tots els papes venidors s’han fets els grans promotors de l’evangelització, que suposa com a condició de possibilitat de base i fonamentadora l’evangelització personal que té com a tasca i propòsit determinant el fet d’assumir -al ple de les pròpies possibilitats- la missió de compartir la fe, en tant que és viscuda i rellevant per a nosaltres. Avui per als cristians el tema bàsic, se’n altres, és la FE que és l’assumpció de l’evangeli en el ser, el pensar, el desitjar, en l’obrar i en l’oferiment, el testimoni i l’anunci evangèlic als altres, començant per als de més a prop. Ja no és només tasca d’uns quants, com crèiem abans del Concili Vaticà II: sacerdots, teòlegs, catequistes, pares creients. Ara és l’hora de mobilitzar tots els batejats, perquè siguin els transmissors de les pròpies vivències espirituals, a partir de la FE. Viure l’evangeli, conviure’l en família, en comunitats, en grups -institucionalitzats o no- que comparteixin aquesta manera singular i privilegiada d’entendre la vida, en el ben entès que sabem que l’Esperit Sant la segueix de prop, l’acompanya amistosament i la fa fecunda. Ho diem tot això d’una manera que avui no acaba de quallar, pels suposats descrèdits eclesials... A Déu Pare, per Jesucrist en l’Esperit Sant, però també en l’ESGLÉSIA, volguda pel mateix Pare, assistida per l’Esperit Sant, feta Comunitat pel mateix Crist (malgrat les nostre in-fidelitats que obscureixen el Camí, la Veritat i la Vida divina). Això, definitivament, sense reserva.

Tots el papes a partir de Pau VI que va escriure el document-base l’EVANGELITZACIÓ EN EL MÓN CONTEMPORANI, preciosa primera crida eclesial després del Concili a entomar l’evangelització com a tasca primera de tota l’Església i, en conseqüència, de tots i cadascun dels batejats, a totes les edats i circumstàncies de vida, cultura i professió. Aquesta exhortació pastoral és del 1975, recollint el bo i millor del Concili Vaticà II i essent la conseqüència dels inicials Sínodes, que aquest document n’és el primer fruit i esperança. És imperdonable –és una manera emfàtica de dir- que avui hi hagi cristians que no hagin llegit, reflexionat, comentat, assumit aquesta renovada visió d’un cristianisme encarnat, “embrutades les mans, si cal” hi diu Francesc, per portar-lo a les intempèries, a les perifèries i als tràfecs de cada dia i de cada dimensió de la vida personal i social. Us en dono sintèticament el contingut,l’índex del document: “Del Crist Evangelitzador a l’Església evangelitzadora”. “Què és evangelitzar”. “Contingut de l’evangelització”. “Mitjans” per portar-la a terme. “Destinataris”. Quins en són els “agents”, els promotors. “Amb quin Esperit fer-la”. És ineludible fer un “reset” al nostre compromís de cristians que han desempolsat les fonts baptismals amb els seus compromisos i amb les “marques d’un camí” que és (hauria de ser) el de tots o de qui serà? Sabem que caldrà anar creixent en consciència i lucidesa i en compromís i amb quines vitualles hem de reemprendre el CAMÍ de l’evangeli.

Una vegada “re-situats” en aquest noble intent de renovar la vida cristiana, donant-li noves perspectives que il·lusionin a nivell de persones adultes en la Fe, caldria retornar també al document més recent, aquest del 2013 i signat pel nostre papa Francesc, derivat també del Sínode XIII que tractà sobre “La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana”,  a cavall entre el pontificat de Benet XVI i l’inici del del Papa Francesc. Hi he fet al·lusions freqüents a: “La Joia de l’Evangeli”. Que el papa declarà com a document programàtic del seu pontificat. És de recomanable invitació a llegir-lo en uns bons moments de pausa que ara en tenim més dels que podem o vulguem canalitzar, sense perdre el bon sentit de les coses. Si es pogués fer, ai! en grup, seria molt millor. Ens falta creativitat o bé estem amb una fe cansada o mig endormiscada...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 7 de febrer del 2021.   Sabadell

 

                                              

Homilia del diumenge 31/01/2021

 

JESÚS, MESTRE

Sabem de sobres que en aquests primers diumenges després del cicle nadalenc hem començat a fer lectures dels inicis de l’evangelista Marc. M’abelleix dir-vos que els llegíssim directament del text de la BIC. Noteu que sempre queda indicat al començament de la perícopa (=fragment escollit): Mc 1, 21-28. Fàcilment podrem captar millor el “context”. Per a situar-nos: Jesús fa la doble crida als dos germans, que a partir d’aleshores ja l’acompanyaran en totes les escenes que aniran venint. Jesús els vol a la vora per formar-los i perquè esdevinguin testimonis del seu dir i del seu fer. Més tard, seran del grup d’apòstols. Marc els presenta en les primeres escenes de les predicacions. Se solien fer els dissabtes al matí en les sinagogues on es pregava i sobretot es llegien les Escriptures en hebreu i Jesús en feia els comentaris pertinents al temps que predicava el Regne de Déu. Ho sabem justament perquè Marc ja ens ho havia dit (nosaltres en vàrem fer esment el diumenge passat) que Jesús anunciava la Bona Nova (=notícia joiosa) de Déu: És l’hora ja. El Regne és amb i en vosaltres. Convertiu-vos i creieu (=confieu en Déu). Van anar a Cafarnaum, vila pesquera, pàtria dels quatre primers deixebles. D’ara en endavant serà el centre d’operacions apostòliques de Jesús a Galilea.

Acudiren a la sinagoga on es reunien els vilatans per pregar, es llegíren les Escriptures. Jesús aprofitava aquestes ocasions per sembrar la paraula. Deixeu-me dir que al final de la BIC hi trobareu uns Apèndixs que contenen: Vocabulari, Taula cronològica, Índex temàtic, Un Índex de noms de Persona. Si aneu al vocabulari podreu buscar l’entrada: sinagoga i Mestre o Rabí Mestre de la Llei. Jesús sabem que sabia l’hebreu, però els parlava en arameu i, a més, en el dialecte propi de Galilea. Es feia entenedor dels camperols o pescadors. Només parlar -amb el seu capteniment- ja notaven de seguida que parlava diferent a com ho feien els lletrats o levites, molt d’ells eren fariseus i eren taxatius i repetitius, cercant de que memoritzessin la Llei. Ho era tot fins un seguit de tradicions que “empresonaven” cor i vida. Ell, Jesús, ho feia amb uns altres accents. Marc subratlla que Jesús ensenyava tota una altra doctrina i que ho feia amb autoritat i, a més a més, era un taumaturg, donant ordres als “esperits malignes”. Marc hi té molta tirada a parlar del diable i dels exorcismes. De moment aparquem aquest tema perquè ens interessa sobretot destacar la predicació de Jesús. En ell hi veien una gran novetat. Sentir-lo amb la proximitat, prenent exemples de la vida quotidiana. Es feia entendre i els admirava perquè acostava la visió d’un Déu que arribarà a anomenar-lo Pare (!) en desconcert i entusiasme, ben a l’inrevés de les predicacions dels saberuts i impositius. La gent notava que se sentien més lliures i més receptius. Corria ja l’Esperit alenant a veure Déu molt a prop. Res de por. Això sí; amb respecte i noves sensibilitats.

Marc es precipita en dir que la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea, abans de dir-nos que no va voler quedar “presoner” de les multituds que l’assetjaven a Cafarnaum i ho veurem en els passatges narrats a continuació que són l’intent de presentar un dia de dissabte al complet (1, 29- 35). De resultes d’aquests accions curatives l’anomenada s’escampà arreu de forma que no podien ni menjar, i que havien de quedar-se fora vila per tenir moments de calma i per poder teixir relacions d’amistat i de fraternitat entre els íntims. Mireu com serien les “sentades” amb els seus primers deixebles, a jutjar pel que vàrem veure en el primer traspàs dels deixebles de Joan! En parlàvem diumenge passat i era un d’ells, Joan, que ara va amb Jesús predicant per les viles galilees.

S’obria un món diferent. Algunes vegades he pensat que si en aquells moments inicials de la predicació de Jesús haguéssim tingut a mà algú que ens el presentessin amb l’atracció que suscitava... Als íntims, “en privat els ho explicava tot”. Viure la quotidianitat amb Jesús devia ser un goig, una revelació per òsmosi...

Marc va notant sovint que tot i voler que callessin que Ell era el Messies, no hi havia forma i manera... Per l’atractiu de la seva personalitat ja intuïen que en Jesús s’hi amagava/revelava algú diví! És el que se’n diu el silenci messiànic imposat per Jesús sobretot als poders malignes que saben qui és Ell; que té una bona repercussió en Marc. Cal saber de cert que Jesús no volia que s’interpretessin les seves accions, com per aixecar sospites d’un Messies guerrer i cabdill per foragitar els romans. Sembla que en aquells dies els Zelotes hi creixien per aquelles terres...

Tornem al mestratge de Jesús: Missatge obert, acollidor, afavoridor dels més abandonats. Hem de pensar que lluny del centre de Jerusalem: temple, moviments de diners pels serveis dels sacerdots, els galileus eren un poble gairebé miserable, illetrat... Llogats, bona part dels galileus, com es desprèn de paràboles i situacions jornaleres. Desproveïts de serveis de tota mena. Jesús era acollit i seguit... Potser més per les curacions que pels seus ensenyaments? Com sigui, l’efecte ondades concèntriques havia de suscitar entusiasmes. En l’escena del paralític i en perdonar-li els seus pecats... Marc ( 2, 12) nota: “tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: No havíem vist mai res de semblant”. L’atenció preferencial per als pecadors, els publicans és a dir els recaptadors d’impostos, àdhuc (oh qüestió insòlita!) invitant a seguir-lo com a Levi, un d’ells que fa exclamar a Jesús davant l’escàndol dels fariseus: “El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”. De seguida, s’haurà de confrontar amb els fariseus que aleshores dominaven la situació socioeconòmica i religiosa i que vivien formant grups molt compactats i representaven els grans i tirànics homes pietosos (!?). Que les sabien engaltar contra aquella pobra gent amb les fake news que ja feien córrer per aquells verals! Com de diferent devien trobar el Mestre que havia sorgit d’entre els propis convilatans, sense saber massa qui era... Als antípodes, certament!

El seu fer -tant contrastant- els feia caure en que la novetat devia portar un missatge renovellador i el seguien i s’anaven obrint a un més enllà del que els havien dit i redit els zeladors de la Llei... Ell era un esclat de joia i fins i tot presentava un Déu desconegut, desfigurat pels fariseus. Àdhuc els arriba a dir que Déu és un Pare que estima tothom, preferentment aquells que més ho necessiten i que és un goig poder-lo sevir. Els desfà de tota la faramalla de les purificacions i la gent se sent alliberada i entra en el goig dels senzills, als que els és reservada la possessió del Regne de Déu. Seria interessant que poguéssiu llegir, això sí, pausadament, tot l’evangeli sencer de bones a primeres i notaríeu com a resultat que se us posarà dins del cor l’evangelització feta pel mateix Jesús a qui podreu seguir obrint-vos als secrets de l’amor de Déu que ha estat Ell el primer de donar amor, que és com donar vida. I us passarà allò de Pau que us sentireu propers de la passió de Jesús i us sabreu ressuscitats juntament amb Ell. Aquest serà el gran mestratge que rebreu com d’una crida a viure com Ell ho feia i el podreu gaudir de la intimitat dels cridats a seguir-lo de ben a prop. Sereu deixebles dels íntims, oh gran ventura! La conversió: res més, ulls fits en el Senyor!

Si ho feu així, veureu que anireu després més endins a l’hora de seguir els diferents evangelis de cada dia o bé el de cada diumenge. Bon profit us faci tan bona menja!

Deixeu-me posar com a colofó allò que diu Pere Casaldàliga dels veritables deixebles de Jesús: “Ser el que un és / parlar d’allò que hom creu / viure el que es proclama / fins a les últimes conseqüències / i en les “menudències” diàries”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de durant l’any, 31 de gener del 2021.  Sabadell

 

                                              

Homilia del diumenge 24/01/2021

                            HA  ARRIBAT  L’HORA

 Des d’aquest diumenge l’evangelista Marc ens farà de torsimany per anar entrant en la vida i missió de Jesús. A penes encetat l’evangeli de Marc Jesús pren la torxa encesa pel Baptista que havia estat empresonat i l’evangelista el presenta amb aquesta -diguem-ne- síntesi programàtica de la seva predicació: “Ha arribat l’hora (s’ha complert el temps, en la traducció de la BIC) i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Aquesta entrada emblemàtica ens permetrà d’entrar-hi poc a poc donant valor a cadascuna de les seves expressions. D’aquesta hora se’n diu també “la plenitud dels temps” i en Joan evangelista té unes connotacions com de moments privilegiats. Podríem dir que s’estrenen oportunitats úniques i que demanen una conscienciació molt acurada, perquè s’esdevindran esdeveniments únics. D’alguna manera es condensa tota la història d’Israel i és com si els temps es comencessin de nou en una nova creació que es correspondrà just des del moment de l’encarnació de Jesús fins a la compleció de la seva vida, mort, resurrecció i glorificació. Té un component escatològic, vull dir, que abasta tot el misteri de Jesús, fins a les ultimitats. Seran temps de gràcia sobre gràcia derivats de la seva plenitud i ens interpel·laran personalment a cadascú dels creients. Contrastant la Llei donada per Moisés, amb la nova era, la de “la gràcia i la veritat” pervingudes per Jesucrist. És el que en diem “la nova i eterna aliança” La datació de la història en un abans i un després de Jesucrist seria millor dir-ne en un en que ho englobarà tot, passat, present i futur.

La predicació de Jesús està centrada en el Regne de Déu que és presentat com una revelació i que suposa una visió nova de Déu, que Jesús identificarà amb el Pare i que els deixebles després de la seva experiència, deguda a la intimitat viscuda amb Jesús, l’identificaran finalment en Ell mateix. En destacarà la seva presència ja des d’ara, la seva proximitat i convivència. Concentrada en Jesús, el Mestre demanarà una con-versió. La paraula ens arriba quelcom desgastada i referida a la conversió moral massa exclusivament, quan la significació àdhuc literal vol dir “girar la mirada” vers Jesús, prenent-lo com a mestre i guia i, encara més, com a referent d’una manera de viure similar a la seva. Sabent d’entrada que a Déu no l’ha vist mai ningú, la referència ineludible serà el mateix Jesús, imatge visible de Déu invisible. A qui només hi podrem accedir a través de la fe. Per això diu: creieu en la Bona Nova. Mai arribarem a copsar la pregonesa del misteri de Jesús: que és pròpiament àmbit de la fe, doncs. Es presenta com a Notícia benaurada, nova i sorprenent. Caldrà atansar-hi amb goig com a una invitació que omplirà el cor i tota la persona dels qui hi creguin. El camí de l’eu-angeli (=evangeli) es sintetitza en la identificació amb Crist que és la Gran i determinant Notícia que inaugura uns temps nous i unes oportunitats noves.

 Al llarg del mestratge Jesús emfasitzarà la necessitat d’estar atents a les invitacions que anirà fent per aprofitar la plenitud dels temps que amb Ell se’ns ofereixen. Això posa en relleu les oportunitats d’acollir-lo a Ell i a la seva predicació com si fossin la gran oportunitat de la nostra vida. Acollir-lo a Ell i a la seva missió també que la vol compartir en cadascú de nosaltres.

 Nínive va tenir la seva hora i va saber aprofitar-la. Es va convertir i el Senyor la va salvar. Això és el que celebrarem en el salm responsorial fent-nos ressò de la seva actitud d’esmenar el seu viure. “Feu que conegui, Senyor, les  vostres rutes. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè Vós sou el Déu que em salveu... compadiu-vos de mi, Vós que estimeu tant!”

En la lectura de la primera carta de Pau als cristians de Corint      es posa en relleu que els moments que vivim ho són de gràcia. En ressaltarà la gran oportunitat present. Hi ha inclòs un sentiment de que estem vivint moments d’alguna manera escatològics, val a dir que són moments pròxims o encaminats, si voleu, a la fi del món. Aquesta fou inicialment la mentalitat de Pau que després corregí, però que ens fa veure la urgència d’obrar en vistes a la plenitud com podrem constatar en la carta als romans: “Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim: ja és hora que us desvetlleu! Ara tenim la salvació més a prop que quan van abraçar la fe”.

“Des d’ara” ens dirà. Exerciteu-vos amb el “com si”, accentuant el sentit de “provisionalitat” amb que hem de viure el que estem vivint. Per ben cinc vegades utilitza aquest expressió “com si...” Recordo la proposta que ens va fer el Prior de Taizé ara farà una bona colla de temps que la titulava més o menys: “La dinàmica del provisional”. Mai com ara seguint els signes dels temps estem vivint en una persistent interinitat. Tot està en un “ja veurem més endavant...”. Estem vivint potser sense ser-ne massa conscients en el “mentrestant”. Res té la consistència de la seguretat, l’imprevist ens guanya a tots. Bon moment per rememorar el que ens digué santa Teresa: “Nada te turbe,/ nada te espante,/ todo se pasa,/ Dios no se muda,/ la paciencia/ todo lo alcanza;/ quien a Dios tiene / nada le falta: / Solo Dios basta”. També ens pot acompanyar el mestre Machado: “Lo nuestro es pasar. Que consona amb allò de Pau: “aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”.

Com podem aprendre a viure en aquests temps nostres on la mateixa pandèmia ens porta al centre mateix de l’evangeli que ens invita doblement a viure el dia a dia o l’ara a l’ara; i en donar valor de relativitat al que ens toca viure ara mateix. No hi ha res de definitiu en el nostre món. Quan ens centrem en el dia a dia anem fent bon camí. Hem de desar els absoluts i els perfeccionismes. No caldria fer cap esforç per ser senzills i humils: la contingència és la nostra marca. La saviesa la tenim a peu de carrer. Només cal calçar-se les sabates del veí i anar obrint camí en un sentit molt de tocar de peus a terra. Vivim moments de fluïdesa, per tant fluïm...

Potser no estaria de més afegir aquestes notes de la saviesa que ens les ofereix l’altre evangelista, Mateu. Valdria la pena de rellegir-les a poc a poc com s’han de fer les coses -diguem-ne- ben fetes. Us poso la cita: (Mt 6, 25-34) esperant que voldreu fer-ne un lectura pausada. S’hi agermanen la poesia amb la saviesa. Tant de bo ens sentíssim  ben acordats amb el seu missatge afí als nostres dies i sempre!

Afegeix Pau a continuació: “Jo voldria que visquéssiu sense neguit”. Tot està sotmès a un procés, a una gradualitat. I el primer pas dona peu a fer-ne un altre. La vista a l’horitzó, però el pas breu, i anar sumant, sense presses que el camí serà llarg i incert, però sense neguitejar-nos. Viure al dia i el dia. I Déu hi faci més que nosaltres! Em revé tota l’estona el poema de Machado. Quina saviesa i que més ben expressada: “Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / Al andar se hace el camino / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca / se ha de volver a pisar / Caminante, no hay camino / sino estelas en la mar.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l’any, 24 de gener del 2021.  Sabadell

                                              

Homilia del diumenge 17/01/2021

                          

 VV                 VENIU  I  HO  VEUREU

 Ens trobem tot just començant el nou any litúrgic, on qui ens conduirà  com de la mà serà l’evangelista Marc tot al llarg d’aquesta anyada que ara “emprenem”. Dic emprendre perquè cal prendre d’entrada la condició de pelegrins, de caminants per veure si en la companyia del Jesús, narrat per Marc, ens porta a obrir llargues i renovades perspectives evangèliques. Per tant caminants amb un propòsit ben concret: saber i sentir més i més de Jesús, de llavis seus que ens menin a una experiència d’intimitat amb el Mestre. No obstant tot el que acabem de dir, avui no iniciem pròpiament el Camí del Senyor amb Marc, sinó amb l’evangelista Joan com fent una prèvia que ens semblarà de pura lògica, car llegirem una perícopa on se’ns parlarà del “traspàs” de l’Antic al Nou Testament. La figura del Baptista fa com de frontissa, com d’enllaç entre ell, Joan el precursor i el Baptista i el mateix Jesús. Caldria llegir anticipadament fins al final del primer capítol de l’evangelista Joan tots els versets que arrodoneixen l’himne o pròleg (aquest el vàrem llegir dues vegades: per la missa de Nadal i en el diumenge següent abans de la Festa d’Epifania, degut a la importància que té el misteri de l’encarnació per entendre la figura transcendent de Jesús, cabdal, referent indispensable). I això perquè? Joan Baptista és l’introductor en escena de Jesús. Fa, com aquell qui diu, de traspàs del “testimoni” en aquesta cursa que és pròpiament la Història de la Salvació. I ho farà davant de la legació que han enviat els caps de Jerusalem per comprovar si és o no és el Messies. No podem oblidar la gran anomenada que tenia al seu temps la figura del precursor. Presentarà públicament Jesús com el veritable Messies als enviats com “l’Anyell de Déu que lleva els pecats del món”, imatge bíblica que ells la podien entendre, car era celebrada en la tradició profètica, sobretot en el Cant del Servent que assumirà els pecats de tot el poble. (Is 52,12 – 53,1-12) que travessarà després tot el Nou testament fins a l’Apocalipsi, on l’Anyell serà entronitzat i glorificat”. A més i tot, el proclamarà com a Fill de Déu. L’evangeli de Joan, degut a que va ser escrit molt a finals del segle primer ja el presentarà sempre al llarg de tot el seu evangeli com al Déu fet home; i serà ben diferent per exemple Marc on Jesús no vol que sigui presentat com a messies per evitar que ho entenguessin  segons era la tradició aleshores, com un Messies polític que contrastaria el poder dels romans...

Centrant-nos ara en el passatge de l’evangeli d’avui veurem com aquesta perícopa va inserida com l’episodi de traspàs dels deixebles del Baptista a esdevenir els primers deixebles de Jesús. L’escena s’origina en la repetició de mostrar a dos dels seus deixebles que Jesús és l’Anyell de Déu. Una crida-invitació explícita de Joan Baptista a adreçar els dos deixebles d’ell a Jesús, cosa que fan i que aprofita Jesús per preguntar-los: Què voleu? I la resposta dels dos és intencionada: On us allotgeu? Jesús els invita d’una forma inesperada: “Veniu i ho veureu”. Hi anaren i s’hi van passar tot el dia! Què va passar en aquestes hores entre Jesús i cadascú d’ells? Què van “veure”, què van experimentar? Només cal veure que -en sortint només- ja fan de “recomanadors” entusiastes. Actuaran com a invitadors de companys i parentela. A Andreu un dels dos li falta temps per avisar al seu germà Simó Pere: “Hem trobat el Messies, que vol dir Ungit”. Les escenes següents són de cooptació vocacional promoguda com una estupenda escampadissa. Què van viure en aquelles hores de convivència i d’intimitat... Joan, que era l’altre dels dos deixebles, en la seva primera Carta parlarà encisat del que seran els moments sovintejats inoblidables amb el Mestre. Així s’expressa: “Us anunciem... allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”. Quina efusivitat, quina pregona experiència que denoten aquestes expressions fascinants.

 Ara és el moment de llegir en la primera lectura d’avui aquestes escenes de la vida dels primers anys de Samuel, del que serà el gran jutge i profeta de l’Antic Testament. El veiem, minyó, a la casa-santuari del Gran Sacerdot Elí. Sabem que la seva mare, Anna, va ser agraciada a través de precs molt sentits demanant a Déu de ser mare, defugint les befes de les altres dones del seu marit. Una vegada més us invito a llegir els tres primers capítols del I Llibre de Samuel on queda inserida l’escena preciosa de avui llegim, d’un candor exquisit. Anna en agraïment a la maternitat concedida lliura a Déu el seu fill que  serveix i conviu amb el sacerdot Elí. És emocionant la disponibilitat del noi Samuel i de la promptesa a servir Elí, tot i essent de nit. Aquest meravellós “Aquí em teniu”, coronat després en aquell “Parleu que el vostre servent us escolta”. Aquesta deliciosa escena ve corroborada per aquest salm responsorial que tant el podem aplicar a Samuel com al mateix Jesucrist que deia que el seu aliment era fer la voluntat del seu Pare. D’aquesta promptitud el salmista n’ha fet tot “un himne de lloança al nostre Déu”.

 

Hi hHi ha tot un seguit de verbs que dins dels dos contexts queden subratllats i avui se’ns tornen crida-invitació de tipus vocacional a ser deixebles de Jesús que ens podran il·luminar en el nostre compartit del “Camí del Senyor”.

 

MirMireu (ai, la mirada dels que miren amb fe les circumstàncies de la vida, que saben subratllar només posant els ulls en les novetats i detalls de la quotidianitat, i els viuen amb els ulls plens de sorpreses, d’intuicions, d’admiracions! Se senyala una persona que ha de concentrar totes les mirades. La paraula que conté totes les epifanies, les manifestacions.

 

VeniVeniu: predileccions de Déu. Ara que després de l’Advent sabem la riquesa estremida que hem après tot pregant que vingui el Senyor esperat, desitjat, gaudit. Totes les grans aventures de l’evangeli comencen per aquest “veniu” invitador... No forçarà ningú; l’opció serà lliure o no serà.

 

VeuVeureu: les experiències d’intimitat, les entrades en el misteri de la quotidianitat del conviure amb Jesús. Quina concisió, més elusió, què s’amaga en aquest notar -com de passada- que s’hi varen estar unes hores només. Quin misteri es trasllueix en no dir allò que seria impossible de contenir amb dues paraules. Experiència inefable com ho anirà brodant en tot el seu evangeli. De veres es pot singularitzar com el deixeble estimat del Mestre.

 

         Aquí em teniu: disponibilitat en el servei agradós i agraït. La joia de poder servir com a “donat”, com aquell al qual li és tan senzill posar a disposició allò que un és i que un pot. “Serviu el Senyor amb alegria” “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa que Ell ha fet en mi meravelles”.

 

Parleu: Parlem: estem a l’escolta de la paraula de Déu. Sabent discernir quan Déu parla a través dels “signes dels temps”, o quan ens fa veure més intensament, més personalment en el dia a dia. Cada paraula de Déu conté tot el seu misteri i és una invitació a fer-hi parada i fonda. Tot el mestratge de Jesús està en estar atents a tota paraula que surt de la boca de Déu. Jesús és presentat per Joan com la Paraula creadora i regeneradora que diu més del que podem percebre si estem pendents... L’atenció com més purificada és la porta d’accés al gran dedins que conté tota Paraula de Déu. Misteri doble: en l’atenció i en la Paraula de Déu.

P.Josep P. Josep Mª Balcells

Diumendiumenge II de durant l’any, 17 de gener del 2021.  Sabadell                                                                       

Homilia del diumenge 10/01/2021

                 EL  RETORN  A  LES  FONTS…

Sí, a les fonts baptismals. A bona part dels creients ens resulta boiròs –no el record (obvi!)- sinó el fet transcendent del nostre baptisme, no valorant la seva capital importància; i això per no haver fet un aprofundiment catequètic específic. En ser impossible en la immediació del moment d’haver de rebre’l, demanaria de poder-lo fer, sobretot ja adults i en situació de pràctica sacramental habitual. Això ja està previst en el que s’anomena el catecumenat d’adults. Tant és així, que en l’Església d’avui hi ha moviments o grups que en fan d’ell com una espiritualitat  pròpia. El Moviment neocatecumenal, els moviments del Baptisme en el Esperit (Pentecostals), per exemple. Per què no formar uns grups que facin del Baptisme una renovació catequètica a fi d’entrar en la seva riquesa fonamental? Això, no dels que es preparen per rebre’l ja en edat ben entrada, que ja ho solen fer, sinó per cristians ja adults –nosaltres!- que es volen  conscienciar més plenament de significacions  baptismals més elaborades, que afecten directament en la vivència de creients. Definits com som pel Vaticà II com a poble de Déu que “té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar (Jo, 13, 34). En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan Crist que és la nostra vida es manifestarà...” “Amb el nom de laics –nosaltres- s’entenen els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i real del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món”. (Constitució dogmàtica sobre l’Església).

Som cristians inicialment perquè som batejats. El sagrament del Baptisme no és un ritus solament, sinó la base i la font de la gràcia primera i arrel de les consegüents, de la qual en dimanen la identitat de cristians. En el seu conferiment prenem nom i el fet de dir-nos i de sentir-nos “afillats” per Jesús, el qual ens en serà el valedor i el determinant, perquè entrarem en una comunió estretíssima amb Ell per sempre, malgrat les inconseqüències nostres en què podem recaure. Abans hi havia tota una mentalitat “religioso-sacral” de què ens havien de batejar el més aviat possible, urgència per mor d’uns “llims” a evitar (!); àdhuc perquè el fet de no estar batejats podia semblar una indeterminació existencial que havíem d’evitar. (Evito dir-hi expressions que avui serien condemnades per tots els textos del Vaticà II).  Ai, els nostres avis, dels quals en sortien els padrins amb el dret (?) d’imposició del nom, i d’uns deures que quedaven en la inoperància més determinant... Avui, ja van essent menys els qui demanen el baptisme. Son els pares que no ho valoren i que ho descuiden... i ara ja ens trobem que des de la generació posterior a la nostra hi ha un buit d’aquella tradició sacral que no se sent i, per tant, no hi ha peticions per rebre el baptisme. Aquest no pot néixer si no és des d’una consciència del valor que entranya. Opció, per més que no se’n precisen massa les conseqüències vitals.

Avui, som nosaltres els super-adults cristians els qui hauríem de fer revalorar el sagrament del  propi baptisme. Avui, arriba a ser d’una certa urgència promoure grups de catecumenat per a “vells” cristians. De la nova renascuda valoració en podrien derivar uns beneficis pastorals, tant per a nosaltres mateixos com per poder donar relleu àdhuc social a la pertinença a l’Església, a la Comunió dels creients en Jesucrist. Aquest “reset” ens hauria de portar a entendre que el baptisme és la porta d’accés a la gràcia de la comunió amb Crist. Abans estàvem molt condicionats per la percepció prevalent, sinó gairebé única de que el baptisme ens perdonava tots els pecats, sobretot un pecat original que no acabàvem d’entendre massa. És l’Esperit que ens ungeix amb el seu Segell (=marca, caràcter indeleble, arres, unció, DO). S’obre tot l’àmbit esplendorós de la Gràcia!

Juntament amb els sagraments de la Confirmació i de l’Eucaristia formen la tríade dels sagraments d’iniciació cristiana, el que vol dir que haurien de formar el nucli fonamental de la nostra identitat i del sentir-nos com a membres d’una comunitat de vida. Evidentment que la FE és el do més preuat que rebem. Aquesta capacitat de viure com a fills de Déu, incorporats a la filiació de i en Jesucrist, Cap del Cos místic: consepultats en la mort de Jesús (redempció de tota màcula de pecat) i conressuscitats amb Ell (d’aquí pren origen la visió de renaixement en Crist). I els ritus de la nova vesta i del ciri pasqual en els ritus del baptisme en son un bon simbolisme. El baptisme és un sagrament comunitari. Hi va implicada tota l’Església, comunió dels sants. Son els pares i padrins els garants d’una educació cristiana, moltes vegades oblidada.  Entrar en la pastoral postbaptismal suposaria una renovació que anés més enllà de les discretes i a vegades ritualitzades cerimònies de la renovació de les promeses del baptisme. D’unes renúncies més rituals que autèntics compromisos de renovació, que se sol fer en la vetlla del Dissabte Sant.

El sagrament del baptisme no es pot reiterar per mor de ser una inserció indeleble en el teixit de la gràcia fontal en el Crist i en la seva Església. És l’expressió d’una gràcia que s’anticipa a qualsevol mereixement, i que és durable i font d’un seguit de gràcies que ens faculten per iniciar i -en el nostre cas de “catecúmens”- de seguir en els camins de la vida cristiana i evangèlica, conscients, agraïts i seguidors de la vida de Jesús com a referent i també de la seva missió, de crida oberta a seguir-lo del més de prop possible, de forma que en Ell hi trobem el coratge, la fermesa de la nostra identitat, del sentit i motor de la nostra vida feliç com a creients.

Tot això trobaria incentiu  en la tercera epifania o manifestació del cicle de Nadal:l’anada dels pastors a Betlem, la crida dels mags. I és en el Baptisme de Jesús –la tercera- que commemorem avui, on és la Trinitat Santíssima la que ens manifesta que Jesús és el Fill de Déu, el predilecte del Pare que en la seva veu ens dona Jesús com a principi i fonament de la nostra Fe i Vida cristianes. Jesús és la revelació pública de la seva actuació redemptora i sanadora d’una humanitat o poble de pobles que espera la vinguda d’un Messies, profetitzat i realment proper que instaurarà el seu Regne dels creients, dels esperançats i dels estimats i “estimadors” de Déu. Ningú neix cristià, un n’ha d’esdevenir. I són les deus o fonts divines les que ens en donen la certesa i el vigor per fer que el fill d’adopció -que som nosaltres- esdevinguem cada vegada més semblants al model que tenim en Crist, en el qual ens hi hem d’identificar.

El cicle nadalenc que avui arrodonim ens ha de portar, com sempre hem recalcat a una adoració plena de Jesús com a Fill estimat de Déu Pare, ungit de l’Esperit Sant, que l’acompanyarà de nit i de dia en la seva missió de Messies i de Profeta i de Taumaturg. No podem oblidar de cap de les maneres el misteri secret que s’ha palesat a l’hora de la manifestació en el Baptisme de Jesús. És la seva encarnació, en la seva assumpció de la naturalesa humana, sense deixar de ser el Fill primogènit de Déu... Així ho deia amb una certa solemnitat l’apòstol Pau el dia de l’epifania: “El secret és aquest: que, des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles , en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen una mateixa promesa”.

Recordo un religiós nostre avançat en anys i saviesa que tenia permanentment un petit pessebre tot l’any a la taula del seu escriptori, on hi  contemplava una i altra vegada el misteri de l’Encarnació. A la taula o bé millor en el nostre cor seria bo que no ens hi manqués el pessebre on renovem el que varen fer pastors, macs i avui nosaltres, en l’escaiença del baptisme de Jesucrist, en el seu i en el nostre propi: Una profunda adoració i immersió en el misteri de l’Encarnació.  “El qual, Jesús, “per nosaltres i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home”. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”.

P. Josep Mª Balcells.

Baptisme del Senyor,Sabadell 10 de gener del 2021.   

Homilia del diumenge 03/01/2021

                    ENDINSANT-NOS  EN  EL  MISTERI  DE  L’ENCARNACIÓ

El cicle de Nadal obre un espai per a fer unes reflexions el més acurades sobre el gran misteri de la nostra concepció sobre qui és Déu i qui és l’home, bo i cercant les nostres arrels en la persona de Jesucrist en qui nosaltres fem confluir els dos vessants de ser vertader Déu i a la vegada vertader home. Això és una dada de la nostra fe. Ho podem afirmar només a partir de les dades de la nostra fe; de no ser així no podríem entrar-hi, doncs es podrien presentar les dues afirmacions com a inconciliables. Els raonaments vindran només després de l’afirmació capital: Jesús és ensems Déu i Home veritables. Les dades de la fe ens porten a afirmar que hi ha en la Persona de Jesús –única- dues substancies, dues naturaleses: una divina, l’altre humana, concordades inextricablement. En la Confessió de fe litúrgica “llarga” (el Credo dels concilis de Nicea i de Constantinoble) professem que “Jesús per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria i es féu home”. “Reprenent l’expressió de Joan -“El verb es va fer carn”- l’Església anomena “Encarnació” el fet que el Fill de Déu assumís una naturalesa humana, a fi de dur a terme, per mitjà d’ella, la nostra salvació. L’esdeveniment únic i absolutament  singular de l’Encarnació del Fill de Déu “no significa que Jesucrist sigui  en part Déu i en part home, ni el resultat d’una barreja confusa entre  el diví i l’humà. Es va fer home veritable sense deixar de ser veritable Déu. Jesucrist  és veritable Déu i veritable home: Aquesta veritat de fe, l’Església ha hagut de clarificar-la i defensar-la durant els primers segles contra les heretgies que la falsificaven”. (Catecisme de l’Església Catòlica).

Ens diu Josep Vives en el seu llibre Creure el Credo: “El meu amic J. L. González Faus diu gràficament  que la disputa cristològica significava els corrents permanents de les “heretgies de dretes” i les “heretgies d’esquerres”. Les primeres no saben afirmar Déu, més que a costa de la realitat humana:  Déu, per ser Déu, no podria deixar que Jesús sigui al mateix temps veritablement home amb totes les conseqüències: Jesús tindria només una aparença humana, que en realitat seria només una disfressa o una màscara de Déu. Consegüentment, aquesta gent tendeixen a creure que, per tal que Déu sigui Déu, els homes han de deixar de ser homes, i ser només titelles manipulats per Déu. A l’extrem oposat –i segons com coincident- les heretgies d’esquerres creuen que només es pot afirmar l’home a costa de Déu. Si Jesús és home passible i sotmès a les limitacions humanes, ja no pot ser Déu impassible i infinit. I si els homes tenim veritable responsabilitat i llibertat en aquest món de realitats limitades, ja no es pot admetre la senyoria i la veritable acció de Déu en aquest món”.

“Però el que és absolutament original i singular en la revelació de Déu que se’ns manifesta en el misteri de l’Encarnació és que Déu, sense deixar de ser Déu infinit, etern i impassible, s’ha fet realment solidari de nosaltres i s’ha identificat amb nosaltres en tot el que és propi dels homes, encara que –això sí- sense fer el mal ús que els homes fan dels seus atributs, especialment la llibertat: és a dir “fet en tot igual a nosaltres, menys en el pecat”. Tot el que és veritablement humà, Déu ho ha fet cosa pròpia i seva. És per això que, en l’Encarnació, la “humanitat”, el ser home, se’ns manifesta com quelcom d’una profunditat i d’una dignitat infinites. L’home és veritablement la imatge de Déu, la transparència de Déu, la manifestació de Déu en les condicions de la temporalitat... “En Jesús, Déu ha assumit com a propi tot el que els homes són i fan i pateixen, per bé i per mal... “El nostre Déu és un ésser que pot patir pels homes, i pot fer-se tan solidari amb ells que es fa un d’ells sense deixar, però, de ser Déu. “Tant estimà Déu el món, que li ha lliurat el seu propi Fill, l’únic. La contracara d’això és que Déu dona a l’home una importància i un valor immensos. Es revela aquí la dignitat màxima de l’home i de l’home concret, Jesús de Natzaret fill de Maria, que és presència de Déu mateix com a tal en el nostre món, en condició humana. I, també de tots els homes, en favor dels quals, i amb solidaritat amb els quals, Déu es féu present en Jesús. La conseqüència lúcida i inevitable és la de la primera carta de sant Joan: “No som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que  és Ell qui ha estat primer d’estimar-nos, i ha enviat el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres hem d’estimar-nos els uns als altres” (I Jo, 4, 10) Una vegada Déu s’ha fet home, tot home és digne de respecte i amor absoluts, perquè és l’objecte de l’amor i la preocupació i la solidaritat del mateix Déu. Quan Jesús dona als seus deixebles el “manament nou” d’estimar-se “tal i com jo us he estimat” no es tracta de remarcar un precepte moral d’importància especial: es tracta del punt absolutament central  i essencial  de tota relació entre Déu i els homes, tal com queda constituïda a partir de l’Encarnació: en ella es manifesta que Déu ha estimat els homes fins a fer-se solidari de tots ells: en endavant, ja només es podrà estimar Déu estimant els homes amb qui s’ha fet solidari: “estimant com jo us he estimat”. (Vives 53, 54).

L’Església canta el misteri de l’Encarnació, així: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual subsistint en la condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà a si mateix, prenent la condició d’esclau, esdevingut conforme al que són els homes, i, trobat en el seu capteniment com un altre home, s’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort i mort de creu” (Fil, 2, 5-8)

Ara podríem explicitar uns dels motius que tingué Déu per donar aquest pas insòlit i humanament indesxifrable, Misteri, i Misteri de tots els altres Misteris de Jesús, que en dimanen:  “Per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel i per obra de l’Esperit Sant s’encarnà de la Verge Maria i es féu home”. “Per reconciliar-nos amb Déu”. “Perquè així coneguéssim l’amor de Déu envers nosaltres”. “Per fer-nos participants de la naturalesa divina”. “Perquè esdevinguéssim fills de Déu”. “Perquè prenguéssim consciència de la dignitat humana, de tot home i de tots els homes”. “Per perdonar-nos els pecats”.  “Per fer-nos participants del Regne de Déu”. “Perquè tinguéssim consciència de formar tota la humanitat una sola família”. “Per fer-nos participants de la vida en i amb Déu en el cel”.

Estem ben bé al mig del cicle nadalenc. Ara s’anirà fent present l’Evangeli de sant Joan i com a complementària la primera carta de sant Joan. Convindria, doncs, entrar-hi en allò que posen de manifest les conseqüències del misteri de l’Encarnació. La més singular expressió és que Déu és Amor. I només que Amor. La invisibilitat essencial de Déu s’ha fet visible, tant que Joan parla d’haver-lo sentit, vist, tocat. Se’ns ha presentat com a Paraula plena de comunicació, com a Vida que és viscuda per nosaltres en comunió i és Llum que il·lumina totes les nostres foscors. Així, si caminem a la seva llum, ens permet de saber de Déu és el nostre Pare i que tota estimació donada a qualsevol persona per petita que sigui és estimació donada directament a Déu. Que ensems al Pare ens ha donat coneixença de l’Esperit Sant que és unció i perfum de Déu. Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la vida i que nosaltres hi hem de correspondre donant també la vida pels nostres germans. Les necessitats dels altres són adscrites al mateix Crist. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ens ha estimat primer. Si ens estimem Ell està en nosaltres, i dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. La victòria que ha vençut el món és la nostra fe. On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor quan és complet treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por qui no estima Déu plenament. El concili Vaticà II, a més, ens diu categòricament: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Més, encara, el Fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots el homes. L’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina. Hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se al misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Nadal endins hi trobarem conjuntament Pasqua i Pentecostès. Feliç Nadal; el Nadal autèntic de veritat, que se’ns farà accessible contemplant com feia Maria.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II després de Nadal, 3 de gener del 2021.  Sabadell