Homilia del diumenge 19/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, EVANGELITZADOR I EVANGELI

                                               “La cultura de l’encontre”: He recollit l’envit del papa Francesc en el seu Missatge per a la Quaresma d’enguany quan ens fa un comentari sobre la paràbola dels “pobres Llàtzers i dels Epuloons” –amb dues o, signe de riqueses llargues!-, precisament avui, 16 de març, on a l’evangeli hem meditat aquesta paràbola, i quan preparo l’homilia del diumenge vinent. La síntesi del comentari que ens fa Francesc se centra en aquestes dues expressions: “L’altre com un do” i “la Paraula també com un do”. Els Epulons estan tancats en el seu món i no tenen ulls ni mirada per veure que a les portes de casa seva –“Estranys trucant a la porta” Z. Bauman- hi malviuen Llàtzers a portes tancades, que no són –i ara!- del “seu món”, enclaustrats com estan en les insensibilitats; que no veuen, no són, no existeixen. Hi ha també tot un comentari sobre la incapacitat d’escoltar la paraula de Déu que ve per via dels que la proclamen. “Ja tenen qui els parla”; si sabessin escoltar, sords també a més de cecs”... Al final del seu missatge Francesc fa una crida a fer que augmenti la cultura de l’Encontre. I ara ja ho poso en majúscula, perquè se’ns hi fa present el mateix Jesús que propicia l’encontre amb qui s’atansa; i així el fa subjecte d’evangelització. Ho veurem avui amb claredat en aquest passatge memorable de la Samaritana: en qui, què i com. Deixeu-me recordar allò que enteníem com a finalitat primordial de les celebracions de la santa Quaresma a què ens invitava la col·lecta del primer diumenge “que ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Avui podrem comprovar de primera mà l’experiència de com Jesús en qui es concentra la seva identitat com a Evangeli; i al mateix temps el veurem com a gran Evangelitzador. Jesús en el seu obrar és la clau per entendre què és evangelitzar, qui evangelitza i com ho fa. Fem-ho pas a pas, seguint de prop el relat de Joan. Només –permeteu-me- el petit incís de que al capítol antecedent hi ha un altre exemple de com evangelitzava Jesús amb la conversa, amb l’encontre de nit amb Nicodem. Potser seria bo de fer-la, aquesta lectura, en un altre moment, perquè s’hi donen maneres i formes similars d’evangelització, a partir d’una conversa –encontre- Encontre- com la que comentarem aquí.

                                               Jesús de camí pels encontorns de Sicar, una població samaritana, arriba cansat i es posa a descansar junt al brocal del pou. Quina expressió més humana, plena de ressonàncies bíbliques!, Jesús era un mestre itinerant i aprofitava totes les avinenteses del seu pelegrinar per donar a conèixer el Regne de Déu, aquest Amor que fa fills els qui s’obren al missatge de vida, i de vida d’una altra faisó, més plena, més desbordant, única, allò que en diem “vida eterna”, sense transcendir-ne massa el sentit.

                                               En aquestes, una dona samaritana ve a pouar amb el seu càntir. Jesús “es deixa trobar”, com si de sempre estès esperant aquest “encontre” amb ella. Ja va dir o dirà que deixaria les noranta nou ovelles i sortiria a la recerca de la perduda. D’això en dirà, en un altre context, saber entendre i captar-ne l’oportunitat “dels signes dels temps”.

                                               Jesús desconcerta la dona. Li diu que li doni aigua. Tot és un despropòsit. Ell,  jueu, a ella samaritana. La distància no pot ser més gran, així d’entrada. Però hi ha més, quan Jesús li diu en la no captació de la dona: “Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana aigua. Ets tu que li hauries demanat aigua viva i ell te l’hauria donada”. La dona segueix sense entendre. Parla d’aigua viva i li retorna: D’on la trauries? Jacob ens va donar aquest pou; en begué ell i els seus. Ets més gran tu que el patriarca? Jesús va fent-li veure que es tracta d’una aigua diferent. Els que en beuen d’aquesta aigua tornaran a tenir set, en canvi l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.  Ella li fa, en el seu no entendre, però ja incitada a mig intuir que allí hi ha una oportunitat nova: “Senyor, doneu-me’n d’aquesta”. Mira pel seu interès. Així no hauré de tornar a treure’n dia, sí, dia també. No sabem què en pensa de tot plegat, però aleshores Jesús li canvia el tema i la fa caure en compte que li endevina el seu “estat” personal... Això ja la posa en camí de pensar que deu ser algun profeta i aleshores troba el fil per seguir a un altre nivell la seva conversa. Hi ha una contrastació, si no una confrontació: vosaltres dieu que és a Jerusalem que s’ha d’’adorar i no aquí a Garitzin, en terra samaritana. Més desconcert encara. Jesús li fa: “És l’hora, i és ara mateix, en què el Pare busca adoradors en esperit i veritat. Fa un tomb l’actitud de la dona i avança la certesa de que “ha de venir el Messies i ell ens ho explicarà tot”. I això condueix Jesús a la manifestació més gran, impensable: “Aquest Messies que espereu sóc jo mateix”. Estupor! Queda en l’ambient de migdia una sentor de revelació, de proximitat, no expressable. Un senzill encontre, de cop i volta, s’ha tornat meravellosament un Encontre. “L’Evangeli” en persona evangelitza! “La Paraula és un do. L’altre és un do”.

                                               Canvi de decorat. Els deixebles es meravellen de que el Mestre parli amb una samaritana, que en aquest moment fuig i els deixa a boca d’escenari a Jesús  i als deixebles. Han anat a comprar queviures i els n’hi ofereixen a Jesús: “Mengeu, Rabí”. Ell els diu, descol·locant-los: “Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu. S’estranyen: “Potser algú li ha portat menjar”. Ell aclareix: “El meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat i acomplir la seva obra”. Intueixen potser que els parla a un altre nivell més definitori de la seva persona, de la seva missió, de tota l’obra del Pare. Tot ha esdevingut paràbola. Rebla la proclama: Ell ha sembrat i ells recolliran. Així serà sempre. Caldrà saber qui i on s’ha sembrat antecedentment i ells són enviats a segar, mers sobrevinguts, tot i la feina que faran... Sempre hi ha un que passa davant!

                                               Transició: La dona s’ha fet missatgera dels fets ocorreguts. Van a veure Jesús i sense entrar en la transformació d’ella inviten tota la colla “missionera” amb Jesús en primera persona a passar al poble uns dies; i fou tanta la transformació que es dóna en aquell llogarret, que ja li diuen a la dona que no és per mor de les seves paraules que ells s’han obert a la fe. “Ara ja no creiem (és la gran paraula de tots els finals de cada capítol dels narrats per Joan, l’evangelista) ara ja no creiem només pel que tu deies, nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que és de debò el Salvador del món”. Tot un poble se sent evangelitzat pel mateix Evangeli en persona. Narració insòlita.

                                               Ara és el moment de cercar sembrats i esparsos en els documents de l’Església, del Vaticà II ençà, diria que en una línea de tendència on es va fent mare i solc la necessitat que té l’Església de prendre com a prioritat inalienable el fet  d’ agafar el relleu missioner d’una evangelització a fons i en continuïtat per  ser fidel a la missió portada en primera persona per Jesús, de la qual en queda en l’evangeli d’avui una mostra referencial. Ja ho planteja frontalment Pau VI en la seva exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi” del 1975, i que va tenir una continuació propositiva en la Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” del 2001, on es diu que el programa per al nou mil·lenni serà, d’una manera privilegiada, evangelitzar “a partir de nou de Jesús”, evangeli vivent; i ara renovat pel papa Francesc en l’exhortació apostòlica “La joia de l’evangeli, programa del seu pontificat i que faríem bé de llegir i rellegir per a entrar en aquesta dinàmica eclesial de donar a conèixer les urgències de renovellar i “transmetre el tresor de la fe”. L’acabo de reviure subratllant el que se’n podria dir en paraules de Francesc “Evangelitzadors amb Esperit”. Ho expressa així: “Evangelitzadors en Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.  “Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!” A nosaltres la paraula!

Diumenge III de Quaresma, 19 de març de 2017.   Sabadell                                               

Homilia del diumenge 12/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

DUES  VESSANTS  DEL  MONT  TABOR

                                               Ja anunciàvem el darrer diumenge que en la nostra cursa quaresmal hauríem de coronar cims ben alts, que donarien emoció sostinguda i corprenent a tot el nostre fatigós “pedalar”. I heus aquí que, sense anar més endavant, som portats al cimal d’una muntanya, el pretès Tabor (atribució del s. IV), on serem testimonis lectors d’una inimaginable experiència –la Trans-figuració de Jesús- de la que en varen ser testimonis oculars els privilegiats  tres deixebles, Pere, Jaume i Joan. Ells tres trenaran unes noves experiències més, ocorregudes a la muntanya de les Oliveres i posteriorment al Gòlgota. Els cims d’aquesta serralada ens donaran successivament horitzons panoràmics. Déu habita a les altures. Jesús tenia el costum d’anar-hi a esplaiar-s’hi amb el Pare, Abbà.

                                               Davant dels ulls esbalaïts dels deixebles, el Mestre s’apareix, de cop i volta, fulgurant, rostre i vestits, en conversa amb Moisès i Elies. Sabrem que parlaven de la propera passió, per la narració complementària que en fa Lluc, precisió necessària per entendre la pregona significació d’aquest fet insòlit.

                                               El Mestre és presentat davant dels interlocutors i dels deixebles com “El meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo”. De seguida albirem a com d’ull comú, abastador: la Manifestació en el moment del Baptisme com un punt singular, sobresortint, en el què Jesús inicia la seva missió; també es veu a més a més la “muntanya” elevada on el Mestre rebat el Temptador i es presenta davant d’ell com a Déu a qui ha d’adorar. Notem que aquesta nova manifestació, la del Tabor, en tot semblant a la del Baptisme, només difereix amb l’afegitó d’haver d’escoltar-lo. El context d’aquesta nova escena ens forneix, a banda i banda del fet narrat, unes precisions que ens faran llum en la significació cabdal de la Transfiguració. Al capítol antecedent de Mateu se’ns narra com a la pregunta de Jesús sobre què diu la gent qui sigui Ell, la resposta de Pere afirmant que “Ell és el Crist, el Messies, el Fill de Déu viu”, a la que en to solemne li respon Jesús: “Benaurat tu, Simon, fill de Jonàs!; perquè això no t’ho ha revelat ningú sinó el meu Pare del cel”. Després de la prohibició de no dir a ningú que ell era el Messies, hi afegirà en escenes seguides, que Ell havia de patir a mans de les autoritats jueves fins a  ser executat i a ressuscitar al tercer dia. Pere, sempre avançant-se als altres, a part li commina: “Lluny de tu aquesta pensada! No t’ha de passar pas això que dius! Jesús li fa una rebufada solemne: Aparta’t de mi, Satanàs! Ets com un escàndol per a mi; el teu pensar no és com el de Déu, sinó com el dels homes”. A continuació Mateu narra  com Jesús, adreçant-se als seus deixebles, en to solemne sentencia: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi, etc... Estem com aquell qui diu a la falda rosts amunt de la muntanya del Tabor i ja s’entreveu a les clares que Jesús no defuig la creu i que manifesta que aquest també ha de ser el camí de futur dels seus deixebles. Plana sobre d’ells ja aquest presagi dels sofriments que suposa seguir la petja del Mestre. Després en baixant de la muntanya Jesús anirà tornant repetidament a la declaració seva de que ha de sofrir mort i que ressuscitarà. L’hauran d’escoltar, atònits, molt a fons per anar assumint que la seva missió, rebuda del Pare, comportarà el misteri de la creu... Ells i deixem-ho dit també nosaltres!

                                               Estem justament a les emportes de l’inici de la Quaresma. Vàrem dir amb la col·lecta del primer diumenge: “Que la Quaresma ens sigui profitosa per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències; i avui, també a la col·lecta, hi hem d’afegir en correlació totes dues que “Vós ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Estem entrant en els secrets fondals de l’exercici quaresmal: escoltar espiritualment la paraula de Crist, purificar la visió interior i així fruir en contemplació de la glòria anticipada del Crist i també de la nostra.  Aquí farem recolzar el nostre treball quaresmal, més aquí que enlloc...

                                               Recordeu que vàrem invitar-vos a tenir a la vista el document del papa Francesc per tal d’aprofundir en el capítol (num. 160 – 175) sobre una catequesi kerygmàtica que explanarem ara a continuació i hi afegirem també, mistagògica.

Aquestes expressions són decisivament rellevants per portar-nos a un coneixement experiencial del misteri de Jesús. Entrem-hi més a fons: “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerygma que és el primer anunci de l’evangelització que conté la síntesi vital de l’encontre primer, augural, de Crist en cada persona. Ara és un bon moment per portar a referència allò que diu Francesc a l’inici del seu document “La Joia de l’Evangeli”: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I afegeix. “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de la referència centrada en el nostre “ego”. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. Això sempre com a premissa. Si la fe es viu així, “tot serà possible”. I ara passem a la reflexió que el papa fa en relació al kerygma: “No s’ha pas de pensar que en la catequesi el kerygma és abandonat a l’encalç d’una formació suposadament més “sòlida”. No hi ha res més sòlid, més profund, més segur, més dens i més savi que aquest anunci. Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor, que mai no deixa d’il·luminar la tasca catequística, i que permet comprendre adequadament el sentit de qualsevol tema que es desenvolupi en la catequesi. És l’anunci que respon a l’anhel d’infinit que hi ha en tot cor humà. La centralitat del Kerygma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa, que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. Què bo que seria que tornéssim sovint a aquest text!

                                               Pel que fa a l’expressió mistagògica que vol dir obertura als misteris a través d’una pedagogia que inviti a la vivència de la interioritat, de la pregària,  de la Paraula, dels símbols i els sagraments viscuts personalment i comunitària en la fe en el Crist (confiança i compromís). El papa Francesc farà esment bàsicament de dues direccions: “la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat i una renovada valoració dels signes litúrgics”. Lamenta la no massa atenció a la renovació mistagògica encara per a desenvolupar. “El trobament catequístic és un anunci de la Paraula centrada en aquesta, però que sempre necessita una adequada ambientació i una atractiva motivació, l’ús de signes eloqüents, la seva inserció en un ampli procés de creixement i la integració de totes les dimensions de la persona en un camí comunitari d’escolta i de resposta”. Després farà referència a la “via de la bellesa que realci el llaç inseparable entre veritat, bondat i bellesa. El Fill fet home, revelació de la infinita bellesa, és summament amable, i ens atrau cap a ell amb llaços d’amor”.

                                               La quaresma, tota ella, s’hauria de convertir en un catecumenat per a adults, viscut personalment i comunitària en un grup eclesial que hauria de desembocar en la Vigília Pasqual en una proclamació festiva i radiant de la fe i en els compromisos “concrets” de creixement en la vida evangèlica. Caldria promoure aquesta pastoral “imaginativa” en grups parroquials ad hoc o bé permeabilitzant-hi els que ja funcionen, a fi de fer-ne un veritable “moment fort” de la seva fe sempre més aprofundida. Bona ruta. En seguirem parlant en successives represes. Déu  sobre tot!

Diumenge II de quaresma, 12 de març del 2017.  Sabadell                                            

Homilia del diumenge 05/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

“REPENSAR”  LES  NOSTRES  QUARESMES

                                               Benedicció i sortida: Ens posem novament en marxa ara per a fer -en l’argot del ciclisme- uns bons trams de muntanya on haurem d’escalar  esforçadament alguns ports o colls, dels més alterosos de la “Volta” anyal, en el sentit litúrgic, que ens haurà de portar a la “meta” més preuada de la Pasqua, la consecució de la qual donarà ple sentit al “pedalar” nostre de cada dia. Dels qui estem en la cursa de la vida se’ns en diu “viadors”, gent que incessantment i fatigosa fan via vers futurs evangèlics que a la fi posaran noms i cognoms a les nostres biografies.

                                               Abans de posar-nos a peu de camí, invocarem al Déu que a ulls interiors fa via amb nosaltres, a tall dels “encontres” semblants al dels deixebles d’Emmaús. Ara, ja després de desvelat el misteri de la seva companyonia. Encetem “etapa” amb la Col·lecta del primer diumenge de Quaresma: “Déu omnipotent, féu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Demanem al mateix Company que, bo i somrient-nos, ens doni la benedicció de partença. Se’ns posen les seves mans sobre els nostres caps i sentint l’alenada de l’Esperit... Ja estem promptes per a encetar aquesta nova Quaresma.

                                               Tenim ja el full de ruta que anirem desgranant setmana rere setmana i que a la fi ens portarà a una més plena comunió i retrobada amb Ell, per Ell i en Ell, quan la Pasqua ens serà, més que un record i memorial, una nova experiència de conviure amb el Crist, que se’ns mostrarà així, inefablement, com a “camí, veritat i vida”.

                                               Les lectures d’aquest diumenge estan plenes de cairells o aspectes que ens poden envigorir els passos, “bo i refermant els nostres genolls”, i ens portaran a descobrir allò que és determinant respecte al misteri de Jesús. El Gènesi ens permetrà rellegir aquesta vegada més adequadament contextualitzat aquests paràgrafs del document del Vaticà II, que ja no ens resulten nous: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home, era la figura d’aquell qui havia de venir, és a dir, Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                                               “Ell, la imatge del Déu invisible és també l’home perfecte, que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no desfeta, i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant a nosaltres en tot, llevat del pecat”. Com m’hi voldria detenir, frase per frase, però no podríem anar més endavant i convé fer-ho per la riquesa de les altres lectures. Només cal al·ludir a la lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma, perquè precisament fa referència explícita a allò que acabem de transcriure del Vaticà II. Allò que fou la caiguda en els fills d’Adam, ara en Crist molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. Aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran  i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist”.

                                               El nucli del que és el misteri del Crist està condensat en el que s’anomena des de sempre el kerygma o primer anunci de l’evangeli “que ha d’ocupar –diu el papa Francesc (en La joia de l’evangeli)- el centre de l’activitat evangelitzadora i de tot intent de renovació eclesial. El kerygma és trinitari. És el foc de l’Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i ens comunica la misericòrdia infinita del Pare. Dit sintèticament: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”. Quan aquest primer anunci  l’anomenem “primer”, no vol pas dir que estigui al començament i després s’oblida o es reemplaça per altres continguts  que el superen. És el primer en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres i aquest que hem de tornar a anunciar d’una forma o d’una altra al llarg de la catequesi, en totes les seves etapes  i moments. Per això també “el sacerdot, com l’Església, ha de créixer  en la consciència  de la seva permanent necessitat de ser evangelitzat”.

                                               A propòsit d’aquesta necessitat, àdhuc urgència, vull esmentar una reunió de representants de Parròquies de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge passat, en que vàrem reflexionar sobre un document de la Conferència Episcopal de Catalunya, que es titula “Transmetre el tresor de la fe”, i que anirem comentant durant tota la Quaresma i que respon a aquesta necessitat de fer participants nens, joves i adults d’allò que per a nosaltres és o hauria de ser el dret i deure primers, si volem ser dignes d’anomenar-nos i ser vertaders fills de Déu i sentir-nos-en en primera persona. Tres són els capítols que resseguirem implicant-nos-hi a plena consciència: 1.- Actius en el primer anunci de l’Evangeli. 2.-Iniciar (o reiniciar) a l’experiència cristiana. 3.- Perseverar en el creixement de la vida cristiana. Recomanem la lectura doble: la d’aquest document i de La Joia de l’Evangeli des del número 160 fins al 175.

                                               Dit això és necessari entrar de puntetes en el relat de les temptacions de Jesús que ja ens donaran motius per anar entrant i vigorosament en el misteri de Jesús. Comença l’evangeli d’avui d’una manera molt enigmàtica: És el mateix Esperit qui condueix Jesús al desert, perquè el diable el temptés. Hem de saber que aquest relat ve a continuació del Baptisme de Jesús, on el Pare assenyala Jesús com “al seu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”.  Vàrem dir que amb el Baptisme s’inicià la missió de donar a conèixer el pla de Déu-Pare de portar al seu amor tota la fillada humana, partint primer de les preferències pel Poble amb el què establí diverses aliances que se sumaven i que havien arribat fins a Moïsès quan en el desert va pujar a l’Horeb; i després de romandre-hi també quaranta dies, va propiciar el perdó, malgrat haver temptat al mateix Déu (llegeixi’s el salm 94, entre altres, on se’ns convida: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: “No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren, tot hi haver vist les meves obres.” El desert per a la tradició del poble hebreu era considerat com a lloc de residència del diable i dels esperits malignes. Hi ha en aquest passatge una clara al·lusió a l’Èxode i a Moisès com a legislador i com a -diguem-ne- parallamps de les defeccions del poble, considerades com a temptacions contra el mateix Déu.

                                               Jesús es presenta en aquesta perícopa com a Lluitador i Vencedor de les escomeses del Diable. És difícil saber les motivacions de Mateu, al igual que dels dos altres sinòptics més, que ho narren ben bé als inicis de llurs evangelis. Hem dit i subratllat que és el mateix Esperit, evidentment l’Esperit Sant, que acompanyarà sempre el Mestre durant tota la seva vida i en l’acció missionera, i esdevindrà el paradigma de la vida i missió de cada cristià, deixebles tant de Jesús com de l’Esperit. No sabem el perquè d’aquesta “operació conjunta” d’ambdues persones, però podem intuir-ne alguns besllums dels seus misteris. Joan presenta Jesús com a Lluitador contra el Mal, personificat en Satanàs. La vida, missatge i accions de Jesús prenen configuració cabal com a lluita del Bé contra el mal. En vèncer el pecat i les seves seduccions, la mort queda redimida del mal, agraciant així la humanitat sencera de tots temps i de tots llocs. Ell ens encomana aquesta lluita que l’hem de fer nostra, no només en la nostra persona singular i concreta, sinó com a projecte comú de tots els deixebles, projecte que prendrà el nom de Regne d’amor, i de Justícia contra tota malvestat social, econòmica, cultural i espiritual. Aquesta pàgina desborda les concrecions, que ja es veu que van més enllà de les precisions que són simbòliques, sobretot en les temptacions segona i tercera.

                                               La primera temptació porta l’encuny de provar, temptejar si el que serà un gran Taumaturg posa al seu servei una acció de transformació elemental, un miracle obrat en favor d’una necessitat merament humana, tot i ser demanada en una situació extrema per part de Jesús: els quaranta dies sense menjar... Ressons de l’Èxode. Contrastació amb la demanda “exigent” del poble hebreu afamat i sedejant. Jesús li farà avinent al diable que hi ha coses de més entitat que no pas el mer menjar. Li respon amb les mateixes paraules del Deuteronomi. És clarament una evasiva. No entra directament en la proposta del Temptador. Queda en l’aire un ponderar altres coses que les purament materials, to i ser aquestes necessàries. Jesús sempre obre horitzons...Vegem que mai hi ha nova rèplica per part del temptador.

                                               La segona, sense entrar en la concreció del lloc, aquí sí, s’hi pot veure una càrrega de profunditat contra Jesús com a home. Diu sant Pau en un passatge molt important respecte a la seva condició d’home, que tot i “essent de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.” “Aquest anorreament no comporta que Jesucrist perdi la igualtat amb Déu; ans al contrari, mostra fins on ha arribat el seu amor i la seva generositat (2Co 8, 9)”. No podia contradir-se en aquest capteniment fonamental de la seva persona. La resposta és categòrica: No vol fer com un Deus ex machina, obrant un espectacle; no vol anar contra la seva manera de presentar-se com a humà, guardant gelosament la seva igualtat amb Déu. Aquesta kènosi, =anorreament, donarà la plena fesomia humana de Jesús.

                                               La tercera temptació és la més diabòlica –valgui la redundància de l’expressió- Ja és el paroxisme les pretensions del diable. Fer un bescanvi de tot, de tot l’imaginable, per aconseguir que Jesús l’adori. Increïble! Jesús només ha de dir com a menysteniment: Ves-te’n. T’has atrevit a l’imponderable, a l’aberració fora de mida. Has temptat al mateix Déu, en la persona del Fill de l’home. “Adora el Senyor el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol”.

                                               En aquesta meravellosa pàgina es fa la manifestació més profunda del misteri del Crist. És com si fes el mateix del què féu per part del Pare en el baptisme, i ara és el mateix Crist que en les seves respostes dóna la mesura del què és: Déu i Home vertaders.

                                               No em queden ni ganes de parlar de les nostres petites-grans temptacions, restant meravellats i corpresos de com Jesús desemmascara el que és la Mentida, per definició. Encara, i potser més que en començar, un es queda perplex i es pregunta pel significat pregon d’aquestes escenes als inicis de la missió evangèlica del Mestre... Preguntes o millor silenci.

Diumenge I de Quaresma, 5 de març del 2017.  Sabadell

Homilia del diumenge 26/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

EN  DÉU,  TOT;  FORA… JA EM DIREU!

                                               Ens trobem en aquesta setmana que fa de mig pont abans d’entrar en unes arcades magnífiques, successives, que formen com un aqüeducte, que ens  portarà fins a la Pasqua, que és el cimal de tot l’any litúrgic. Són les setmanes de Quaresma que, per mor de fer rodons els quaranta dies, amb l’anomalia de no anar de diumenge en diumenge, s’han de començar a mitja setmana amb el Dimecres de Cendra. Sigui com sigui, aquest diumenge VIIIè de durant l’any és com un rabeig “remanso” del Sermó de la Muntanya que, a més de ser un bon descans, ens donarà les millors motivacions per re-emprendre la marxa amb més vigoria i delers. Interval per fer i refer forces, mai d’una manera tan apropiada, perquè la textura de la Paraula de Déu d’avui ens portarà a allò que el salm 22, de tots conegut, ens dirà al cor: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res; em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí en retorna... (¿Us puc demanar que llegiu tots els textos de la missa, si es pot fer al camp o al jardí, molt millor? I després torneu al salm 22, endemés del propi de la celebració d’avui, el 61: “Només en vós reposa la meva ànima”. Vegi’s que he posat, a posta, celebració, perquè avui tot concita a una contemplació integral –natura i cor-; tot lliga amorosament... Quina delícia poder sentir al fons del nostre ésser, poder paladejar les menges delicades, que són les lectures, una rere l’altra, totes. Posem-nos còmodes i prestem una fonda –fondíssima- atenció a allò que suaument suscitarà l’Esperit; sense el qual perd tota l’essència poètica i cordial aquesta “parada de taula” (vegeu que segueix encara vibrant el fil remorós, com un oreig, del salm 22: “Davant meu pareu taula vós mateix.) Deixo per a vosaltres l’alenada d’Esperit que ve, la veig venir com a sentor primaveral...; allò de “M’heu ungit el cap amb perfums” que podeu flairar a les dues primeres lectures. Entreteniu-vos-hi, no correu, seria una des-atenció a l’Esperit! Pau parla de l’Esperit, com si fos una beguda: “ompliu a vessar la meva copa”.

                                               Ara, anem a l’evangeli que té dues parts clarament diferenciades, totes elles d’una vigoria forta i ensems d’una suavitat que no deixarà d’enamorar-vos; sí, sí, d’en-amorar-vos. Estem al rovell de l’ou de l’Evangeli: Déu, sobre tot. I endemés descobrir que l’evangeli foragita tot neguit (ai, tan ben escrit i dit per a nosaltres, precisament, aprenents d’un viure des-viscut, amb presses i amb allò que en diem estrés i des-esma; cadascú que ho ponderi en si mateix!); ben a l’inrevés del què ens diu aquest sant Pau, que ni jutja ningú, ni tampoc ell mateix (“el meu jutge és el Senyor”; estem sempre en les millors mans: “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit?”

                                               En contrastació amb la pedra d’ensopec de tot el que podem llegir de més categòric en l’evangeli, amb una roent alternativa: o Déu o no res. I el  no-res el tenim ben viu i rampant avui dia: o Déu o Mammon, el déu idolàtric, el déu falsari dels diners o riqueses, d’aquest déu que sempre demana més i més, i que angunieja a qui l’adora, i no deixa viure amb l’ansietat d’anar avant i amunt sense mirar qui trepitja, a qui escup (ai, perdó!). Avui, ho entenem molt i molt bé, perquè ho omplen tot, aquests idòlatres: diaris, teles, revistes del cor. Ai, Déu dels déus i com ens deixem ensarronar! Qui té, desitja més; la paraula que se li escau és: “deleja més”. El diner fa perdre el cap i el cor. Qui no té, desgraciadament, també desitja! En el pecat hi ha la penitència. No podem servir, ho diu per ben dues vegades. Però, entremig, se li escapa la paraula clau: estima l’un o l’altre. Quina paraula més gruixuda, no? Buda i Crist, tant se val les precedències, tots dos es donen la mà en dir que el desig  mata: diners o riqueses; i desassossec, sempre al final del cul-de-sac que és la vida, quan és posada al servei i estima idolàtrica del “posseir”. Qui té, fameja de posseir; quedarà envescat en la mateixa possessió. Un mal viure, un mal viure! Desposseït d’ell mateix, en les seves aparents possessions; ho enteneu? És la paradoxa punyent que comporta el “servir i estimar” la riquesa, com a última aspiració de la llibertat... Recordeu: “Tenir o ser” del vell Fromm.  D’ahir, d’avui i de sempre.

                                               Respirem fondo..., estem entrant a les antípodes del que hem dit fins ara. L’evangeli segueix, sense punt i a part: “No us inquieteu per la vostra vida” Si sou servidors i amants del Déu veritable, no us feu mala sang, deixeu que la vida us desveli i us porti el seu secret amagat. No ambicioneu, aquieteu els vostres cors. (Ara, faig un parèntesi dolorós en record dels pobres emigrants; no hi barregeu Déu, per favor; que tots tenim les mans tacades, més o menys, en aquesta vergonya dels segles. Doneu i se us donarà. Ara n’és ben bé l’hora...; però no puc parar, encara que en tinc les ganes...) No us capfiqueu en què menjarem, en què beurem, en què ens vestirem: Gastronomia, Enoteca, Festilades de fashion. Hem tornat al principi: o a Déu o a allò que suposa tenir i ostentar diners; i gastar-los luxosament–ho dic més enllà de polèmiques i sense mitges paraules: el consumisme-; sí, el menjar i beure amb els ulls, el remenar-se amb l’últim crit de la marca que toca. Apa, no vull rabejar-m’hi més en aquest món tan idolàtric, com el descrit més amunt. Ja paro...

                                               Ara, a continuació, encetarem una de les pàgines més poètiques que conté l’evangeli.  Atenció: no a tothom li és permès d’entrar en el temple de la natura, feta poesia! Hi ha ulls i cors que no veuen, que no saben “de un entender no entendiendo toda ciencia trascendiendo”. Mireu, ho repetirà posant dues “estrofes” d’un Cant a la Natura: l’ocellada, i la flora. És un cant a Déu que hi crea i s’hi recrea. Dirà “el pare celestial”, i quin ressò no s’hi sent! Escolteu el vostre cor, tot recitant-vos, a fil de veu, les estrofes, pausadament; quedeu-vos-hi tot el temps que vulgueu. La poesia té la lentitud de les coses de més endins... Allí no hi ha neguit, ni ansietats, ni pressa alguna, les visions, les contemplacions que s’hi experimenten, són plàcides, amorosides, eternes, aniria a dir...

                                               Després, venim nosaltres en el pensament de Crist: Desfà la possible diferència no fronterera del pas de la poètica a la “mística”, perquè això que hi diu el Déu amorós que és Jesús, pertany a les transcendències de la vida evangèlica: “I no valeu més vosaltres que tot: natura, ocells, lliris, la primavera encesa de colors i perfums? Per tant, en conclusió: “Com no ho farà encara més amb (i per a) vosaltres, gent de poca fe?”

                                               No us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu o com us vestireu. Atenció: “Anar darrere de tot això, és propi dels pagans”. No trobeu que és fort el què diu el Senyor? Ho és per la nostra migrada fe. Si en tinguéssim un xic més, ens confortaria el que diu el Senyor a continuació: “El vostre PARE celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Ell és pre-vident, pro-vident, pro-vedient (de proveïdor). És només qüestió de confiança (ja ho hem dit fa poc al salm responsorial 36: “Només en Ell reposo”. “Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer”. Fiats, confiats... Descans!

                                               Però encara no s’ha acabat, a Déu gràcies: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu...” (Ja vam dir que el Regne és el mateix Jesús i només Jesús) I afegeix com era de preveure: “...”I ser justos tal com Ell vol” (aquí tornem a llegir altra vegada. “Qui de vosaltres es capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? La fe és do, “no obra de les nostres mans”, que diu el salm. El seu voler, volent nosaltres, actua!

                                               “I tot el que necessiteu el Pare del cel us ho donarà de més a més”. Amb aquesta confiança i  en la convicció de que nosaltres només som uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat, (ho sabem això que Ell ens proposa?), i de que dels administradors l’únic que n’esperem és que siguin fidels”, “només en Déu reposa la meva ànima, d’Ell em ve la salvació. Només Ell és la Roca que em salva”.

                                               No puc acabar, perquè m’hi trobo tan bé llegint., que no acabaria mai; no puc posar punt final. Amb tot, ja fa temps que d’això n’estic cert: “No us neguitegeu, doncs... (aquest doncs té gust de delectança, de seguretat i de compromís), “no us neguitegeu pensant en el demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Per què afegir-hi res de res? Queda excel·lentment rodó! N’est-pas? Aquí posa fi final amb un “pianissimo” La Simfonia de l’Evangeli Retro

Diumenge VIIIè de durant l’any, 26 de febrer del 2017.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

POSEU-HI  EN TOT  LA  “TORNA”

                                               Recordeu aquells vells i bells temps de quan anàvem a comprar el pa, que normalment ens donaven la “torna”. Nosaltres ens pensàvem que ens feien una bona mesura més enllà del just. Ho crèiem, ingenus, que d’allò se’n deia: fer-nos una bona mesura, que té uns bons sinònims a casa nostra: com d’escreix, de més a més, de sobrepuig,. D’això, precisament, en parlarem aquesta vegada. El viure a l’evangèlica comporta anar més enllà del que és habitual. En vàrem dir “la nostra marca”. Avui, veurem les aplicacions que ens demanen, en el dia a dia, la nostra atenció. No ens podem quedar solament en el què  és –era?- de persones “ben educades”, complint allò tan usual –obsolet?- de normes d’urbanitat, que avui en diríem de “bones maneres”. Consti que en tot això hi pressuposo que es feia amb bon esperit i no per quedar bé. No faltaria més! Però aquí no pot quedar-se el “fet i el capteniment” cristians, vull dir-ne evangèlic que sona a més ple i actual! “Hem d’anar més lluny!”

                                               Mireu, sigueu, doneu, estimeu i altres.  Ja des d’ara usaré la segona persona del plural, em comptes de la primera també del plural. Això no vol dir de cap de les maneres que jo no m’inclogui en tot el que us comentaré; però la forma en segona persona resulta més personalitzada, va més com fletxa al grup de pertinença, és a dir, als deixebles del Mestre; és més exhortativa, més directa. Jo ja estaré pel meu compte a les “indirectes”, que me les prenc per justícia distributiva. Dit senzillament: Jo també m’hi trobo ben al·ludit. Una molt mica, com quan Moisès diu a tota la comunitat dels israelites: “Sigueu sants”. Evidentment Moisès el primer. Qui anuncia no s’ha de posar en terreny neutral, sinó sentint-se part i més encara! Com fa Francesc que demana pregàries per ser fidel a allò a què ens invita. Sigui dit i vàlid per a tot el que segueix!

                                               Seguim, com es veu per la cita Mt. 5, 38-48, amb allò que enfàticament en diguérem LA SIMFONIA DE L’EVANGELI RETROBAT  (4) L’Evangelista Mateu segueix amb les confrontacions entre Vell i Nou Testament. No oblideu que seguim amb el “Sermó de la Muntanya”. Apa, endavant, doncs.

                                               “Se us va dir i Jo us dic”. La llei del Talió: “Ull per ull...” a l’AT, i Jo us dic: No us hi torneu tant en les menudències de les coses que us surten al pas, dia sí, dia també, “fins als solos” de contralts, a les excel·lències (que és hipèrbole) del “para-li l’altra galta”. Cosa que no s’ha de fer, “si un hom no està preparat” com diu Agustí i Tomàs d’Aquino. Jesús n’estava, ben a les clares, quan respon no gens aïrat, sinó pacient, quan li venten aquella plantofada, pur –impur, vull dir- escarni: “Si he dit quelcom que justifiqui aquest fet, diguem en què...?”

                                               Anem al gra nostre de cada dia: Fer callar la set de venjança, de tornar-nos-hi; ser mansuets, frenar les instintivitats, deixar córrer, no quedar-m’ho a dins, passar per alt, no ser rancorosos. No me la pagaràs, no respondre d’igual manera, res d’un ventallot impulsiu –menys compulsiu, com hi ha món!-, no polemitzar, no voler fer entrar en raó. Ser humil, saber serenar-se amb les motivacions més altes, comptar un, dos,tres... fins que el coratge no se’ns apaivagui; no ser gallet, tirar-ho a bona part, tenir humor -començant per un mateix-. Saber empassar-se el que sigui, àdhuc gripaus i/o “tontaines”, poca-soltades. No fer el sibil·lí, no llençar fletxes enverinades: mirades malignes. Silencis clamorosos, parauletes-“piules”; no mantenir records mal païts, fer-hi una glopada i, apa, avall; fer cara de pomes agres, mantenir no-presències estudiades, ser un corcó. En suma, (res i curt). Ser senzills i humils de cor; i, si es pot, ser benignes i rics en misericòrdia, anar amb el pap buit i el cor net... Buf, i això, qui ho aguanta?  Mireu, això no pot sortir-nos de “natural”, portem massa cops rebuts i instintivament “aniríem a la guerra”. Si et vols exercitar com a l’ase dels cops, mentre aquests siguin més o menys tolerables, cal que aprofundeixis en el que se’n diu l’actitud de no –violència, tenint presents a tals personatges que resplendeixen com a figures memorables en la història, la millor -tantes vegades ignorada, menystinguda-, perquè ens hem tornat una generació violenta, feridora, de cop de puny, dit en metàfora. Hauríem de retornar a Jesús en primer terme, a Francesc d’Assís, a Gandhi, a M. L. King, a Mandela, a tantes dones atropellades en els seus drets de persones humanes, tingudes com a propietat del “mascle”; violència de gènere, camps de refugiats (ahir vaig anar a la manifestació!), terrorismes, bullying, prepotència dels prepotents, les injustícies amagades en sigles, les que siguin; l’urc que demostren, oh i més, exhibeixen personatges-titelles que surten als “mèdia” de tota mena, ai!

                                               Penso que aquí tenim tela i feina per dies, inacabables dies... Déu ens guardi de prendre mal. Conclusió que en trec i ho faig de puntetes. Això no és possible (a allò impossible, no hi tenim obligació!). Ara bé, anem a pams. Mai tan ben dit: si no tenim la saviesa adquirida i renovada constantment, ho tenim ben malament: ruptura profetitzada, que vol dir advertida. Comencem pel poc, mínim i anem-nos entrenant. A cop passat “parlem-ne” sense rancúnies; posem més mel que vinagre, donem oportunitats, sense acotar el cap, “siguem raonables, demanem l’impossible”. Parlar de tot a temps i amb temps, sense alterar-nos, no demostrem més que la dignitat que tenim i sempre, “sisplau, gràcies i perdó” (Francesc dixit). Les guerres es perden sempre a casa. Batalletes mal resoltes. Parlar, no acusant, però fer-ho; seguir estimant ni que de primer costi. Siguem senyors de nosaltres mateixos. Cal demanar els fruits de l’Esperit Sant: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix” Pau ens recomana de fer moltes immersions en el seu escrit Gàlates 5, 13-6,10. apa, som-hi! No hi ha com tenir el costum de “refrescar la gràcia” en la Paraula de Déu, directa de la Bíblia. Com sempre ens ho adverteix la Col·lecta de la Missa d’avui: Déu omnipotent, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. (al frontis de la nevera, ei!) La paraula de Déu, que és Paraula i Vida.  Recordem-ho!)

                                               I ara aquí el to simfònic puja octaves de “solo”, són els pinyols de sopranos i tenors: “Sigueu generosos”. Aquí em trobo desarmat, aquí s’apunta a un més i millor, aquí es preveu una resposta ben, ben a l’evangèlica. Generar val tant com engendrar, donar a llum; fer aparèixer l’actitud maternal de saber generar –engendrar- sentiments d’amor al proïsme. Agafa totes les paràboles del Regne, les propositives, i trobaràs la senda sagrada que et portarà a viure una fraternitat ungida, (baixada, amarada d’Esperit Sant. No et dic res. Gràcies!)

                                               “Doneu” ve de donar, oferir; sigues positiu, enalteix tot el que toquis, l’excel·lència del donar és el donar-se, així ho defineix l’Art d’estimar de Fromm. I això: fins on? La pregunta està mal formulada: “Ves, on el cor et porti”. Ni menys ni més! Mira de tenir el cor obert a totes les misericòrdies que puguis i vulguis. No siguis ingenu (ja en parlarem més endavant), sigues generós. I tot això culmina amb l’estimació als enemics. Primer de tot posa en aquests apel·latiu, quants menys millor. I exercita’t com, quan, on pugis. No regategis en el què del cor et surt, com un dels fruits de l’Esperit, ja ho hem dit. Repeteix-los com un mantra, et farà bé. Deixa’t obert a les mocions de l’Esperit. Així pas a passet, comença per centèsimes d’unitat sempre amb l’esguard fit en el Pare i en el seu Fill benamat. Cert, es parla de perfecció (feina per-fecta, arrodonida). Exercitant-nos en el millor fer, ja Déu hi posarà “la torna”. M’erro, que és Ell qui hi posa el pa i nosaltres la poca cosa de la “torna”; exercitant-nos ampliem capacitats. I Déu ens posarà al nostre sac de mendicant, pels grans de blat els corresponents d’or (Tagore) Magnanimitat. D’ànim més que gra, oidà! Quina paraula més esplendorosa. Havíem començat pel Sigueu sants! de Moisès, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.  I acabem amb aquest Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. Demaneu, cerqueu, truqueu. Oidà!

                                               No oblidem allò memorable que diu Pau:  “Tot - és- vostre:el món, la vida, el present, la mort, el futur. “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. Final meravellós: el pinyol el posa Jesús i el Pare. Tot a esperar!

Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer del 2017   Sabadell                                          

Homilia del diumenge 12/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

AMB  LA  SAVIESA  QUE  NOMÉS  DÓNA  L’ESPERIT

                                               Seguim, més a fons, en la que és la saviesa pròpia de l’evangeli, continguda en el “Sermó de la Muntanya”. Ho anirem desgranat encara durant tres setmanes més. Tot ho anirem deixatant amb una continuïtat temàtica que en vàrem dir: La simfonia de l’evangeli retrobat (3). Retrobat –noteu el qualificatiu- perquè l’evangeli no és tan sols una moral merament humana, sinó que, vista des de Jesús i del seu missatge renovador, és nogensmenys que una “espiritualitat”, una manera nova i rica de transcendències del viure, ben diferent dels nostres “usos i costums” i dels nostres minimalismes que, en gran part, han “diluït” les propostes originals dels principis i intencions del Mestre; que l’han derivat en quelcom eixorc, sense ànima, que naturalment no acaba d’entusiasmar-nos a un bon gruix dels que ens agradaria de ser i de dir-nos cristians. No és això nostre, no! La “marca evangeli” té les seves exigències i provocacions pròpies, i convé no malbaratar-la, fent-la de poc, d’escàs preu, en els que voldrien –de si mateixos- una “altra cosa”, per dir-ho “a la casolana”. Tant de bo, també, que nosaltres mateixos, hi fóssim a la llista dels cristians que voldrien “desgreuges” a Crist i al seu evangeli, per la cara inexpressiva i sense sabor de savieses, que tants donem! Jesús i l’evangeli o són saviesa o són insípids, ja ho vàrem comentar amb la paràbola de la sal que s’ha tornat niciesa. Ho recordem, encara? No sols in-sípida, sinó niciesa!

                                               Poso -com per “avís de navegants”- el que podria ser el frontispici de les invitacions que sentim, però, ai! que negligim: “Jo us dic: Si no... sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”, fixem-nos que ho diu per ara i aquí, contextuat en les nostres biografies, que ja és l’hora del Regne i que no és bo que hi fem becaines, ni que ens donen “llargues” per al final... O ara o perdem l’ocasió de fer el camí del Regne.  Quin és aquest Regne que ens prem i ens empeny a entendre millor el què ens proposa Jesús personalment i comunitàriament?  “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.  Jesús s’identifica amb el Regne! Ell és l’únic referent total de vida pels cristians, i en creixement, de lluna nova a lluna plena, se m’acut en metàfora...!    També Pau hi posa el seu advertiment clarificador: “Germans, als qui tenen una fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa que no és d’aquest món present, sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat, perquè sigui la nostra glòria. I en farà la glosa ponderativa i enaltidora: “cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat  per als qui l’estimen”:  I dirà al cloure la segona lectura: “Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra , fins al més profund de Déu”. “L’Esperit us portarà a la veritat plena” diu l’evangeli. L’Esperit genera espiritualitat. L’evangeli és la suprema espiritualitat. És pròpia, és novedosa, va més enllà , més en profunditat, més transcendent. Del just, al plus; i del plus al millor, un millor obert, entusiasmant, encisador. Si no ho és: o bé no ho vivim com a Bona Nova, com a la síntesi del “Déu t’estima i et vol semblant a Ell”, o bé, tant se val: campana que dringa i timbal que repica. Del tot possible... al no res. “L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà”.

                                               Començem, doncs, amb l’expressió dels salms i de Pau: “Deixeu-vos portar per l’Esperit” O bé, diguem-ho, fet pregària, amb L’oració Col·lecta de la missa d’avui: “Oh Déu, Vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.

                                               A la invitació a la saviesa de l’evangeli que se’ns fa i farà cada dia, nosaltres exclamarem com a la tornada del salm 118: “Feliços els qui segueixen la llei del Senyor”. Ara ja sabem que la Llei del Senyor, ara i aquí, és la saviesa de l’evangeli de Jesús. Llegim aquest salm el més llarg de tots a bíblia oberta... Només se’ns demana de saber col·laborar, descobrir el flanc més adient a cadascú i cor obert a l’alè de l’Esperit que ens fa “veure” i “viure” la saviesa evangèlica.  Ara, doncs, entrarem en la finesse d’esprit, que ho és de l’Esperit. No tinguem por que la gràcia, que ens invita a saviesa, també i sempre ens capacita per portar-ho endavant. (això últim és motivadora Paraula de Déu).

L’esquema de la perícopa d’avui és la que desgranarem en síntesi:

                                                                                                                                             1.- No he vingut a substituir la Llei de Moisès, sinó a donar-li profunditat, completesa (saviesa evangèlica) Diu un preclar comentarista nostrat (I. Gomà): “L’actitud essencial, “missional” (“que per a això he vingut”) de Jesús en la seva relació amb la Llei és: actitud positiva, no negativa; de contituïtat, no de ruptura, de reactivació, no d’abrogació (d’anulació). La “missió” de Jesús consisteix a donar capacitat de plenitud, de saber llegir entre línies, de pujar l’escala dels matisos, dels “tocs de l’Esperit”.  Si Jesús hagués fet un “borrón y cuenta nueva”, amb això posaria en entredit la paraula de Déu. Déu no es pot contradir; ja no seria Déu! En Ell la norma es desborda per tots costats. Roman ella mateixa, però agafa totes les coloracions possibles, oberta a tota novetat, com a amagats sentits cada vegada més primfilats (qui tingui oïdes que escolti la veu de l’Esperit que ens obre a anar més enllà de la lletra). D’això en diem transcendència i aquesta vol dir misteri i misteri vol dir nova saviesa, finor... Una humanitat nova; no en dubtem!

                       

                        2.- L’evangeli sempre salvaguarda la llibertat i ensems li dóna ales. No traiem sucositat evangèlica a la Paraula de Déu. No s’ha de buidar de contingut ni de sentit. Tornem significatives cadascuna de les invitacions. És el mateix Esperit que ens hi farà pouar les transcendències que s’hi amaguen. Que “l’Esperit sigui la vostra beguda” i que ens tonifiqui i enlairi a savieses noves, amagades en Déu i en l’himne improvisat amb l’execució de “la lira de deu cordes” del cor (salm). Atenció a la possible degradació en les interpretacions xarones i de poc fust en detriment irresponsable envers Jesús i el seu evangeli, que el tornem in-sig-ni-fi-cant! Ai, aquest Jesús que anava plenificant tot el que el tocava, ni que fos només amb la seva ombra i la seva figura... (Sant Joan de la Creu em crida en l’elogi de la mirada de Jesús, que enamorava: “Y yéndolos mirando, vestidos los dejó de su hermosura...”) Allò era moral, bellesa tot junt, en “harmonia”!

                        3.- Jesús “vingué” a donar dimensions noves a les coses i a les persones sense perspectives, estàtiques, no dinàmiques, sobretot vivents, “concretes”, però plenes dels misteris dels sentits, i que donen sons incomparables. “Per , amb i en Ell” som partícips de la natura divina. L’amor ho defineix tot. I l’amor quan és autèntic canta al·leluies!

                        4.- Jesús, persona i missatge, és el nou decàleg. Ho  proclama, cantant en la intimitat. Va més enllà del que és correcte; matisa, modula. Encisa quan troba i fa trobar nous harmònics en el veure i viure concret de cada dia. És una meravella que la sents dins, molt endins.

                        5.- Són les invitacions inesperades a fer de “vasos comunicants” com en un “circuït tancat” que caldeja les nostres interioritats més sensibles i ens en fa radiants (radiadors!) a efectes comunicatius a d’altris.

                        6.- En el Regne del Pare, que Jesús n’és el portantveu (missatger i missatge a la vegada), “la grandesa de l’home, diu el mateix comentarista suara indicat, serà proporcional a la seva fidelitat (ai, paraula prostituïda!) que és connotació d’espiritualitat, d’amor i confiança a parts iguals) en complir (l’Esperit del que ens diu ara) la Paraula de Déu”. Ens fa retrobar la nostra vocació humana, que és única, la divina (Ho afirma clarament el Vaticà II, a més a més, diu, de tota persona, creient o no).

                        7.- Els camins del Regne del Pare, que es concretitzen en els de Jesús que digué: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” són els de la interioritat que només són accessibles a Déu, que allí cura, agracia i d’humans ens fa esdevenir divins a impulsos, als que corresponem...

                        8.-  Cada dia abocats al brocal del misteri, escoltant les palpitacions de Déu, -és un dir- en les nostres pròpies palpitacions...

                        9.- Tots a la recerca de la profunditat de tot, de tots, de tota cosa, de Jesús, del seu Pare. Tot és el gran misteri del creat i del Creador.

                       10.- Cadascú prendrà nota de fins on ens inviten personalment els matisos evangèlics. Utopia? Sí i no: tendències, camins oberts d’horitzons, gradualitat -que diu el papa Francesc-; després d’un pas en ve un altre. L’escala se la puja graó a graó i si convé fent un descanset al replà, que per això els hi han posat. Sense ser perfeccionistes; això sí omplint d’Esperit el fet –eina i feina- de cada moment, amb responsabilitat evangèlica i deixant lliure el vol de l’Esperit...

                        11.- “Se us ha dit, Jo us dic...”. L’evangeli pot retrobar-se.

                        12.- Diumenge vinent més “acords” simfònics: Què bé que ressona un evangeli senzill i profund, tal com ens invita a viure’l el nostre Mestre, el que amb bons alumnes “crea escola”

Diumenge VIè. de durant l’any, 12 de febrer del 2017.   Sabadell                               

Homilia del diumenge 05/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  DE  L’EVANGELI

                                               Seguim, tal i com vàrem dir, la sèrie de “la Simfonia de l’Evangeli retrobat (2). Amb un punt i seguit, continua el Sermó de la Muntanya en un to de constatació, semblant al de les Benaurances, dient que igual que els qui vivien aquelles actituds se’ls considerava “Benaurats”, també ho seran els qui són simbòlicament com la sal en els aliments, en el sentit de donar gust, de preservar-l’ho allí on estan i conviuen. Cal notar que no diu simplement sou sal, sinó amb l’article –la sal- que els defineix i els exalça; amb l’advertiment, per contra, de que si perden aquestes virtualitats de donar gust i de ser curadors de l’ambient on estan, aleshores no sols són com si no hi fossin; pitjor encara, perquè emmetzinarien. Dit en síntesi: o humanitzaran activament o deshumanitzaran, per contra, també activament, responsablement. Curiosament, no parla d’absència de sal, sinó de perdre virtuts-força, expressat significativament com a tornar-se insípida. És allò que els antics –dispenseu el llatí, aquí indispensable, perquè la frase ha esdevingut un tòpic colpidor: corruptio optimi, pessima. On es posa de relleu que més enllà de només l’absència, àdhuc es dóna, ai!, la corrupció. La dita popular, per altre cantó, encomia la bona transformació de les coses senzilles (el pa amb la sal): amb tu comparteixo allò de bo i millor meu, el “pa i la sal”; així seria com llegir: tots dos elements junts suposen la millor companyonia” i menjar amb gust es transfigura en convit.

                                               Com que la referència és als deixebles de l’evangeli –en plural: “vosaltres”- sou, com el llevat en la massa que la fermenta i dóna esponjositat al pa i el fa menjívol, agradable i gustós, així la pèrdua del gust evangèlic farà insípida i nècia -aquesta seria la traducció literal, en  contraposició de sàvia- la convivència del pa i la sal compartits. Estaria en línea amb aquella frase que diu: “Qui ha posat la mà a l’arada i torna cap endarrere, no és digne de ser el meu deixeble”. Això  i més...

                                               El simbolisme de la llum és el més universal en totes les savieses humanes, i en el NT sobretot. Jesús s’autoanomena: “Jo sóc la Llum”, personificant-la, aquesta, en un arc-iris de significacions; tan fort i plural és el seu simbolisme. Aquí la correspondència entre Ell, Jesús, la llum del món i amb -millor en “vosaltres”, (els deixebles)- dóna entenent una vinculació més que simbòlica, misteriosa, ja que si un cristià és llum ho és per reflectir espiritualment la llum del Crist. No som mai “generadors” de llum, sinó només “reflectors”. Lluna no pas Sol. Cal no perdre-ho mai de vista! Ressonàncies pasquals:  benedicció del Ciri Pasqual, seguici pasqual (processó) darrere de la llum del Crist, llum del cor personalment (“tinc una llum al cor”) i llum de les nacions, de tota la humanitat. El cel, descrit a l’Apocalipsi, no fa falta que ningú ni res l’il·lumini, perquè “no hi haurà més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol; el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles”. I també: “De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell és el gresol que li fa llum”. “Perquè allí les seves portes no es tancaran en tot el dia, perquè allí, de nits no n’hi haurà”. Ja des del Gènesi, en la primera, l’inaugural Creació, de cop i volta, meravellosament se separaran la llum de les tenebres. “Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu donà a la llum el nom de dia, i a les tenebres el nom de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer” . Aprendrem després que les tenebres no són més que l’abscència de llum. No hi ha dos poders. Fou una expressió simbòlica, dintre del mite de la Creació. Convé saber-ho.

                                               El miracle, el misteri de la llum! La llum fa possible veure totes les coses, les concretitza, les il·lumina, mai tan ben dit. Déu és com un artista que -en crear- gaudeix i dóna forma a totes les coses, des de les menudes, menudíssimes, els misteris de les quals s’aniran descobrint, història enllà, com si Déu invités els humans a co-crear, en descobrir-les d’alguna manera, a mesura que les va fent, en permanent present; i també les coses profundes i amagades en la immensitat que sobrepassa totes les transcendències... Sabem que la veritat, la bondat i la bellesa s’agermanen en tota creatura al cel i a l’univers. És Déu qui crea i s’hi recrea en tot ésser vivent, des de la pedra, els arbres, els animalons i els essers vivents i allò que se’ns defuig...; l’home en tot cas és el petit aprenentet al seu obrador. La Creació és l’himne lluminós que no serà donat mai en exclusiva a cap poeta ni creador humà. Tot el creat porta la signatura de Déu, com dient-ne, en sóc l’autor.  Sols Déu n’és el Poeta; i, si entenem la simfònica de l’univers com un fer-se permanentment, Déu n’és el Director, l’únic Poeta; no n’hi ha d’altre (en grec poesis vol dir crear). Poetes, profetes i creadors, són tots de la nissaga de Déu, inspirats per Ell. No us oblideu que tots som fills estimats de Déu; que potser se n’esperen obres més excelses que les nostres petitones, de poc volada creativa... Quan ho fem, la mà del Pare aixopluga la nostra, inexperta i tremolosa. Fes, apa, dibuixa, escriu-me una frase amable!. “Mans, mans, mans a les mans...”.

                                               La LLUM (variacions en la paleta creadora de Déu)

• Irradia, reflecteix la llum amb rajos imperceptibles. És verb transitiu: dóna llum.
• Desvela, descobreix, treu com un tel i mostra –oh, sorpresa- el que hi ha dins l’embolcall.
• Fa propers i consistents: persones, coses, natura, esdeveniments.
• Escalfa cors i àmbits.
• Propicia translucideses, transparències, defuig opacitats.
• Fa concrets els humans i els personalitza i perfila.
• Dóna “aura” a tot el creat, tanmateix com si l’acaronés...
• Obra el finestral a l’esclat de la creativitat humano-divina.
• És la saviesa que fa millor i profund i amable tot el que enfoca.
• Crea “ombres”, que donen matisos, volum, a coses i persones, contrallums que reforcen.
• Evidencia carències, al temps que subratlla presències.
• Embelleix, dóna vida, arrodoneix el pensar, el sentir, el viure i el conviure.
• Fa meravellosament visibles les invisibilitats.
• És la clau que obre tots els misteris.
• És el despertar de totes les “dormicions”. Buda i els místics en saben un munt...
• Dóna “lluminositat” al cos, al rostre, a la mirada, humanitza, espiritualitza.
• Retorna els mals en béns, clarifica, enalteix. Ofega tenebrors...
• Dóna paraula i sentiment a allò que aparentment és inefable. És únic posant oh, ah, tota la gamma d’enlluernades exclamacions!
• Travessa, creua, franqueja, endinsa. Si hi ha llum –pensem-ho- s’esfumen les solituds.
• Clarícies, quin mot més lluminós i serè!

                                               La llum és el do de la vida, és l’Amor. L’obscuritat és la tenebra, és el desamor. Som llum, som irradiació, som esclat; sense llum som opacs, som solitud. En pic poses llum tot cobra vida. La llum és la saba que impulsa la vida, corrent endavant, amunt, en espiral, enlaira. La llum ens fa mirar instintivament cel amunt...

                                               Està plena i rica en les paraules que els precedeix amb el prefixe eu-: eu-angeli,  eu-caristia, eu-ritmia, eu-fòric, eu-fònic, eu-làlia.

                                               Tot ho omplena de llum: Déu, Pare, Esperit Sant, Crist, la Paraula, cristià, cristificar, evangelitzar, fills de Déu, univers i tot.  (ai, Maragall i el seu lluminós Cant Espiritual: “Si el món és tan formós, Senyor...”).

                                               Acaba la lectura de l’evangeli d’avui amb un desig, auguri, benedicció, benaurança, anhel, constatació, confirmació: “Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran al vostre Pare de les llums, del Cel”. (Noteu els subratllats, tots ells són ben significatius!)

                                               Finalment és el mateix Jesús qui diu: “Jo sóc la llum del món. El qui en segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la LLUM DE LA VIDA. “Perquè ens estima ens visitarà un sol que ve del cel... i guiar els nostres passos per camins de pau”.

(Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar...)

 Diumenge V de durant l’any, 5 de febrer del 2017.   Sabadell