Homilia del diumenge 26/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

QUARESMA, ARRISCAR-NOS DESERT ENDINS

Per endegar aquestes reflexions llegeixo abans que tot, per situar-me bé, el llibret de “La Missa dia a dia” i procuro discórrer en l’entramat de lectures i oracions pròpies d’aquest primer diumenge de Quaresma, fins que trobo el tema que més m’atrau o el que és més evident. També he tingut en compte que encetem avui la Quaresma, temps fort de la litúrgia que ens invitarà a fer-nos un plantejament global i a fer tot el viatge humà (i diví) acompanyant l’itinerari que feu Jesús en vida fins a la Passió, Mort i Resurrecció. De seguida trobo dues idees-força que tenen ganxo i que poden donar un color –precisament- fort a tot el camí que podem fer –“Si algú vol venir amb mi”- acompanyant i acompanyats de Jesús. Desert i Missió: preparació per a l’ acció evangèlica. Preparar-nos de cor per posar la Missió de Jesús en la nostra agenda diària cristiana, per reemprendre amb novetat un camí de renovació personal inicialment, i social com a conseqüència. Recordeu que la manera de viure dels primers cristians era la del Camí, segons testimonia Lluc. ”Vells pelegrins que van fent via...” Preparar-nos per posar-nos en marxa enfortint-hi el sentit, i una mica més accelerada que la de costum. I feta amb la il·lusió renovada, com de nou començament, des del kilòmetre zero. De seguida busco uns llibres de referència que em portin al desert, “Empes per l’Esperit” com ho diu explícitament de Jesús l’evangeli de Marc. Anada, no fugida, al desert, amb tota l’enorme simbologia que té el desert, des de la Bíblia (Èxode i retorn de Babilònia), passant per tanta bibliografia que ha despertat el tema del desert en tantes obres que trobo suggerents: Comencem pel llibre base: Relats sincers d’un pelegrí rus, del que en són deutors les adaptacions a la cultura occidental: Pustínia (que vol dir desert en rus), de Catherina de Hueck, Sobornost de la mateixa autora. I afegiria també els escrits espirituals del gran “habitador”, de deserts que fou Charles de Foucauld i més literaris Terra dels homes de Saint-Exupéry. Hi podria afegir també Solitud davant del Mar d’Anne Morrow Lindberg.

Obro el llibre Pustínia i ja des del primer capítol ja em trobo amb el reclam: “Silenci... Desert... Pregària...” Algú digué a l’autora: “Els recessos estan passats de moda... Els deserts són d’actualitat”. I anirà desgranant els seus pensaments altament motivadors. “És ben cert que aquests darrers anys he parlat i he escrit força sobre el silenci, la soledat i el desert; i així ho faré encara, perquè estic convençuda que són vitalment importants per a la nostra civilització urbana que creix, que canvia i que esdevé cada vegada més tècnica. És evident que la humanitat té al davant molts problemes, que cada vegada en tindrà més i aquests problemes pertorben profundament els esperits de tots els homes. Ens invitarà a convertir-nos en pustinik i ens indicarà com podem portar el desert al nostre dia; i la feina que s’hi proposa. Bona ruta, si us decidiu.

No tant espiritual però sí obert a “desvetllar la nostra consciència i la que anomenem “condició humana”, ens descobreix què vol dir ser un home “despert”, Saint Exupéry en la seva obra brillant i encoratjadora Terra dels homes, per la fascinació que em produí la seva lectura pausada, com crec que ha de ser tota lectura, i rubricada amb alguns subratllats meus com aquests: “La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del món. Perquè oposa resistència. L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle. Tinc davant els ulls la imatge de la meva primera nit de vol a l’Argentina, una nit fosca en què només guspirejaven, com estels, els llums escadussers escampats per la plana. Cadascun assenyalava, en aquell oceà de tenebres, el miracle d’una consciència. En aquella llar es llegia, es reflexionava, es feien confidències. Allí s’estimaven. De tant en tant brillaven aquells focs que reclamen el seu aliment enmig dels camps. Fins i tot els més discrets, el del poeta, el del mestre, el del fuster. Però entre aquests estels vivents, quantes finestres tancades, quants estels apagats, quants homes adormits... Dirà: “Vell buròcrata, t’has construït una pau a força d’encegar amb ciment, com els tèrmits, tots els camins que porten a la llum. T’has arraulit en la teva seguretat burgesa, en les teves rutines, els ritus ofegadors de la teva vida provinciana, has dreçat aquest humil recer contra el vent i les marees i els estels. No vols encaparrar-te pels grans problemes, ja has tingut prou feina a oblidar la teva condició d’home... Ningú no t’ha engrapat per l’espatlla, quan encara s’hi era a temps. Ara, l’argila de la qual estàs fet s’ha assecat, s’ha endurit, i ningú no podria ja despertar en tu el músic adormit, o el poeta, o l’astrònom que al començament, potser, portaves a dins”. “La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. Treballant només pels béns materials, bastim nosaltres mateixos la nostra presó. Ens hi tanquem tots solitaris, amb les nostres monedes de cendra que no procuren res que valgui la pena de viure. Resisties la temptació. En la neu es perd el sentit de conservació. Després de dos, tres, quatre dies de marxa, no es desitja més que el son. Jo el desitjava. Però em deia : la teva muller, si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I sóc un pòtol si no camino. “L’imperi de l’home és interior” ¿Què era per a nosaltres el desert? Era allò que naixia en nosaltres. Allò que apreníem sobre nosaltres mateixos. Sobre el silenci regna un gran silenci de casa ordenada. “I tornàvem a endinsar-nos en el misteri. Quan un envelleix medita. “S’adonarà amb fàstic que les úniques riqueses veritables les ha posseïdes aquí, al desert. Aquest prestigi de sorra en la nit, aquest silenci, aquesta pàtria de vent i estels. En el desert tot s’ha apagat en el món exterior. Som fora de tot. Jo he descobert aquesta evidència: res no és intolerable. I em sembla que és possible adaptar-nos a tot. El món de l’ordre del qual vivim no es pot copsar si un mateix no s’hi troba tancat. Només avui comprenc el cigarret i el vas de rom del condemnat. M’adono que al desert no hi ha recers. El desert és llis com un marbre. No és culpa meva si el cos humà no pot resistir tres dies sense beure. No em creia tan presoner de les fonts. No sospitava una autonomia tan curta. Creiem que l’home pot anar-se’n cap endavant, tot recte. Creiem que l’home és lliure... No veiem la corda que ens lliga al pou, que el lliga com un cordó umbilical al ventre de la terra. Si fas un pas de més, mor. Ja no comprenc aquestes gentades dels trens de rodalia, aquests homes que es creuen homes, i malgrat això es veuen reduïts per una pressió que no senten, com les formigues, a l’ús que se’n fa. ¿De que omplen, quan estan lliures, els seus diumenges absurds i mesquins? I no es tracta de viure perillosament. Els toreros no m’agraden. No és el perill el que estimo. Jo sé què és el que estimo. És la vida. “Tot és paradoxal en l’home, ja se sap. Assegurem el pa d’aquell per permetre-li crear, i ell s’adorm, el conqueridor victoriós s’ablaneix, si l’enriqueixen, esdevé gasiu. Què ens importen les doctrines polítiques que pretenen desvetllar l’home, si per començar ja no sabem quina mena d’home desvetllaran. ¿Qui naixerà? No som pas un bestiar d’engreix, i l’aparició d’un Pascal pobre té més pes que la naixença d’alguns anònims benestants. No sabem preveure l’essencial. Cadascú de nosaltres ha conegut les joies més conhortadores allí on res les prometia. Mancats d’ocasions noves, de terreny favorable, de religió exigent, s’han tornat a adormir sense haver cregut en la seva pròpia grandesa. Certament les vocacions ajuden l’home a deslliurar-se; però és igualment necessari deslliurar les vocacions.

Del nostre desert n’ha de sortir aquell home nou, a exemple de Jesús, que envigorit per l’experiència de desert va a iniciar la seva missió d’escampar evangeli i Regne de Déu. La segona part de l’evangeli d’avui sintèticament presenta Jesús també “empès per l’Esperit” anunciant, com ja en acte, ja aquí, el Regne del seu Pare, amb el que s’ha identificat totalment; i el reclam que ens fa a tots i a tots els temps és que ens hem de convertir a l’evangeli. Missió que no deixa de ser novetat i urgència en qualsevol moment i lloc. Estem emplaçats a configurar-nos amb la persona i missatge de Jesús i, per tant, a comprometre’ns a evangelitzar vida i acció personals, que és tant com a esdevenir homes ben humans, tant que s’hi deixi traslluir l’home diví que fou Jesús. El camí no pot ser altre que el que Ell va fer i viure. Ser home tan humà que hi sàpiguen veure com hi transpira la divinitat. Ser humans fins a estirar més i més, dintre de les limitacions, però amb les aspiracions que no quedin ofegades. Tot el que és humà ens és vida i missió per a nosaltres i per a tothom.

Tota la Quaresma conjuga aquesta doble finalitat: refer-se, refondre’s en el desert-gresol de la vida per tal de respirar humanitat renovada, inèdita, encomanadissa. Ser nou un mateix. No fruit de les pròpies manyes i afanys, sinó com a do permanent, arres, penyora i primícia d’una resurrecció més i més plena cada dia.

La quaresma no té sentit si no desemboca en la vida plena de la Resurrecció. Es va des del desert fins a dramàtica grandesa de la Creu i de la fulgurant Resurrecció. Un camí costerut, però que porta a un retrobar-nos amb allò millor de nosaltres mateixos tal que supera qualsevol expectativa. “Lligats als nostres germans per un objectiu comú que se situa fora de nosaltres, només aleshores respirem, i l’experiència ens ensenya que estimar no és pas mirar-nos l’un a l’altre, sinó mirar plegats en la mateixa direcció”. “Hi ha dos-cents milions d’homes a Europa, que no tenen un sentit i voldrien néixer. Hem cregut que per engrandir-los n’hi havia prou amb vestir-los, amb alimentar-los, amb respondre a totes les seves necessitats. I poc a poc s’ha bastit en ells el petit burgés materialista, el politiquet de campanar, el tècnic tancat a la vida interior. Si se’ls instrueix bé, ja no se’ls cultiva. Es forma una pobra opinió de la cultura aquell que creu que reposa en el record d’unes fòrmules. Un mal alumne del curs d’Especials sap més sobre la naturalesa i sobre les lleis que no pas Descartes o Pascal. Però, ¿és capaç de moure com ells el seu esperit? Tots, més o menys confusament, senten la necessitat de néixer”.

No puc deixar de tenir present el que Casaldàliga des del cim humà coronant els seus 40 anys de bisbe en les recòndites terres del Matto Grosso ens va recomanar en rebre el Premi Internacional de Catalunya: “Humanitzar l’humanitat practicant la proximitat”. És allò que des dels albors de la cultura occidental es va repetint i perdent i redescobrint una i altra vegada. “Res del que és humà no ho conceptuo com aliè a mi”. Que és la càrrega d’humanisme que va reflorint de Renaixement en Renaixement fins demà passat... Saint-Exupéry conclou les seves reflexions tristes i esperançades alhora: “Quan prendrem consciència del nostre paper, fins del més esborrat, només aleshores serem feliços. Només aleshores podrem viure en pau i morir en pau, perquè allò que dóna un sentit a la vida dóna un sentit a la mort. “allò que es transmetia de generació amb el lent progrés d’una creixença d’arbre, era la vida, però era també la consciència. ¡Quina misteriosa ascensió! D’una lava en fusió, d’una pasta d’estrella, d’una cèl·lula viva germinada per miracle, hem sortit nosaltres i, a poc a poc,ens hem elevat fins a escriure cantates i a sospesar vies làcties”. I la seva al·lusió a aquell petitó d’una parella anònima... “Havia nascut d’aquells parracs mal fardats aquell encert d’encant i de gràcia. Vaig inclinar-me sobre aquell front llis, sobre aquell dolç posat de llavis, i em vaig dir: aquí tenim una cara de músic, aquí tenim Mozart infant. Una bella promesa de vida. Els petits prínceps de les llegendes no eren diferents d’ell: protegit, acompanyat, cultivat, ¡què no podia esdevenir! Quan neix per mutació en un jardí una rosa nova, tots els jardiners es commouen. Aïllen la rosa, cultiven la rosa, l’afavoreixen. Però no hi ha jardiner per als homes. Mozart infant serà marcat pel martinet. Mozart trobarà els màxims plaers en músiques podrides, enmig de la pudor dels cafès-concert. Mozart està condemnat... El que em turmenta no és aquesta misèria, en la qual, al capdavall, un s’instal·la tan bé com en la mandra. El que em turmenta és una mica, en cadascun dels homes, Mozart assassinat. NOMÉS L’ESPERIT, SI BUFA SOBRE L’ARGILA, POT CREAR L’HOME”.

Déu digué: “Fem l’home a la nostra imatge i semblança”. Jesús digué: “Jo sóc la resurrecció i la vida”.

Quant i quant ens hi juguem en aquesta Quaresma. ¡Deixem obrar Déu!

Diumenge primer de Quaresma, 26 de febrer de 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 19/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

“EN JESUCRIST HEM SENTTIT UN “SÍ” BEN CLAR…

…Perqué totes les promeses de Déu, en Ell s’han convertit en un “sí”. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem AMÉN, que vol dir “sí” per Jesucrist”. (segona lectura)
Un evangeli, el d’avui, dens, com de paraules que van afons definitives. El marc escènic on es desenvolupa l’acció no pot ser més cridaner i més adequat.. Avui hi haurà la més profunda revelació de Déu en Jesucrist. De cara a nosaltres, s’entén. Sembla talment que Marc hagi intuït la tramoia davant dels ulls encuriosits i frisosos d’aquella gent afamada de veure en acció el “poder” de Jesús. S’ha sentit la veu corredissa per la petita ciutat de que el Mestre havia tornat com fa sovint al “quarter” on reposa... si el deixen, de les correries apostòliques on escampa la crida i la llavor del Regne. Corre la veu i, en efecte, es concentren expectants a la porta mateixa on posa. Tants n’hi van que no hi cap ni un cap d’una agulla més. Davant de la impossibilitat de poder fer-se pas, ells, que sí, veuen la sortida efectiva en una casolana i inesperada espectacularitat, pugen al terrat i el despengen avall, davant per davant, del Mestre. Estupefacció de tots... Atenció, que estarem presents a un del passatges més interessants de tot l’evangeli. Davant d’aquest acte de valentia i creativitat s’esdevindran les coses més enlluernadores. Veu Jesús i pondera la fe dels “portants”. I en lloc d’obrar cap miracle, com era d’esperar, bo i adreçant-se sense més al paralític, li diu ¡les paraules últimes del vocabulari taumatúrgic com a miracle en profunditat!: “Fill, els teus pecats et són perdonats”. Segur que la fe del paralític és més gran encara que la dels que el traginen amb la civera. Segona onada de consternació. De tots, ara. Com sempre... a primeres files el més discrets possible, sempre hi són els fariseus i la seva “colla”, sotjant què fa i què deixa de fer. Els seus pensaments jutgen d’immediat: Una de doctrinal: “¡només Déu pot perdonar els pecats!”; l’altra, enverinada: ¡qui s’atreveix a dir això ¡és un blasfem! Cap concessió: doctrina nova, sí, parlar amb poder, sí; però ara s’ha passat, de molt i de llarg... In-ad-mi-ssi-ble Jesús clarivident dels pensaments d’aquells “controladors-radars de prohibicions” els surt amb la descoberta de les seves maquinacions insidioses. S’acara a ells i lligant l’invisible amb el visible, dirigint-se al paralític, els sentencia: “¿Què és més fàcil curar o perdonar?”. Amb to solemne els diu: “Ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra” I afegeix , tot invitant-lo a incorporar-se: “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa teva”. Nota Marc, i és marca de la casa: “Immediatament pren la llitera i se’n va en presència de tothom”. Reacció espontània de la gent: “Tots glorificaven Déu”. Sembla que la gent de primer ja han oblidat la presència del Mestre i es dirigeixen al Pare, última instància, la que pot perdonar, per-donar (=perdonar fins a l’arrel). “I no se’n saben avenir”. És la primera vegada que se sent a la terra: “et són perdonats els pecats”. (Recorden la pell de Naaman sortint de les aigües lustrals del Jordà: té la pell com la d’un nadó. Les curacions de Déu són de regeneració: de tornar a néixer, ¿eh Nicodem?

Manca allargar la narració tal i com la posa Marc a continuació: Els fiscalitzadors, els mestres dels set sabers, àdhuc volen retallar el poder del mateix Déu; ja en tenen prou amb el que han vist fins ara. Ja des de començaments de la predicació de Jesús (Mc 3, 6), ja deixen muntada, avant-la-lettre, la “Passió Vivent”. “Els fariseus de seguida van acordar en Consell (!) juntament amb els herodians començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir. (Ens acomiadarem avui fins a la Quaresma tan propera i la Setmana Santa: Passió, Mort i Resurrecció. I tal com ens dirà el mateix Marc al final del seu evangeli ens tornarem a retrobar a Galilea; allí ens concentrarà el Mestre, ara amb la novetat de sentir-nos ressuscitats en el Ressuscitat, i des d’allí reprendrem com a pròpia la seva missió: evangelitzar tothom. Ja aleshores sabrem de bo de bo que “només Ell té paraules de vida eterna”. I se’ns dóna poders totals: Paraula de Déu, poder d’obrar miracles, àdhuc de poder perdonar pecats i d’obrir les fonts de gràcia, inesgotables.

L’evangeli d’avui resulta ser el millor prefaci per a un recés quaresmal: Fer la joiosa experiència de “refer-nos del tot” en la seva mateixa Resurrecció i empesos per l’Esperit Sant que se’ns ha donat com a primícia i penyora del Regne acomplert, sortir a camp obert obrint solcs de Resurrecció. En aquests pocs dos i un d’escapçat capítols primers de Marc, ja ens ho ha revelat tot en síntesi: Presència, Encontre, Metge, Pare espiritual. Ell és qui ha dit el Sí definitiu a totes les promeses, i més encara. Era insospitable pels profetes la riqueses de dons que tenim en el Fill del Pare. D’Ell tenim gràcia rere gràcia

En boca d’Isaïes (tota la primera lectura feta des de l’apropiació com a experiència personal; sempre en contacte amb Jesús hi ha una primavera a punt d’esclat. “No mireu endarrera”, la vida és sempre projecte d’endavant, empeny vital de poncella a flor. “Aquest poble que m’he CON-FIGURAT proclamarà la meva lloança”. ¡què bé poder fer de Poble senzill, dels que saben atansar-se joiosos, transparents a l’Evangeli de la Vida i poder intuir i cantar en tot la lloança, la glorificació de Déu en nosaltres. Gens de prejudicis, tot clar.

Quan Déu obra sobiranament, recrea, re-genera, no apedaça només; canvia des de dins, lleva el pecat, torna la gràcia i tot resulta nou: ¡ulls per a veure-ho!
I l’agraïment permanent s’instaura en el cor i en els llavis. Tinc a mà el llibre “La humanidad nueva. Ensayo de cristologia” de Gz. Faus. En un apèndix enuncia les tesis cristològiques que sintetitzen tot el misteri de Crist i donat que em semblen la millor preparació per poder entrar a la Quaresma, de seguida, dimecres vinent, considero bo poder-les posar a la vostra i meva consideració. Així tindrem recentrada en el misteri de Jesús el Crist, tot la tasca essencial d’aquests quaranta, o cinquanta dies, millor. Som-hi:

1. La vida de Jesús es caracteritza per la pretensió (feta en nom de Déu amb qui Jesús se sap en particular intimitat) d’un home nou, “utòpic”.
2. En la seva mort rep dels representants oficials el NO a la seva pretensió i la conseqüència de no haver-se apartat d’ella. En suportar aquest “No”, morint en les mans del Pare, Jesús està ja realitzant l’Home Nou.
3. En la Resurrecció Déu dóna el SÍ irrevocable a la pretensió de Jesús, i obre a l’Humanitat el futur absolut d’un Home Nou. La dimensió de la Plenitud irromp en la nostra història i polaritza la marxa vers l’Home Nou (Ef 4, 13)
4. Jesús Ressuscitat es confessat així com l’Home Nou.
5. En la història de Jesús s’esdevé per a nosaltres la revelació definitiva de Déu. Per tant, la divinitat de Jesús no l’hem de veure com un “segon pis” sobreafegit a la seva humanitat i accessible al marge de la seva humanitat, sinó en la mateixa novetat que suposa la seva humanitat.
6. Per tant, en Jesús allò diví se’ns dóna en la seva humanitat, no a més a més o al marge d’allò humà.
7. I, això no obstant, la història de Jesús és història de fracàs i de mort. La Creu no és en ella com un apèndix o parèntesi temporal, sinó que pertany intrínsecament a aquesta vida. Déu se’ns revela en Jesús no tan sols destruint la imatge religiosa de Déu, sinó a través de l’anorreament o buidatge de Sí mateix en la vida de l’home pecador i per a ell.
8. Per la seva Resurrecció, Jesús posseeix una dimensió d’universalitat (l’Esperit), per la qual entra en relació real de possessió amb tot l’univers, que passa així a formar part del Cos místic de Crist.
9. Així com l’encarnació de Déu en tot el món o bé l’home nou són magnituds històriques, també l’Encarnació de Déu en Jesús posseeix una dimensió històrica per la qual Jesús, tot i ser Fill de Déu des del principi, es fa Fill de Déu.
10. Encarnació, Creu i Resurrecció no són tan sols esdeveniment aïllats, sinó que, en tant que fets reals que són fets-de-Déu, es converteixen en categories d’allò real, i condicionen tota lectura cristiana de la realitat.
11. L’esdeveniment Jesús amb totes les conseqüències, suposa per a l’humanitat una revelació de Déu, que es dóna en el sí d’una revelació sobre l’home: asserció del valor absolut de l’home i ensems la revelació de Déu com AMOR.

Ja podeu entrar ara i així amb conviccions clares en el Camí de la Quaresma que és també el Camí de Pasqua. Aquests dies es desclourà el misteri de Jesús i de nosaltres mateixos.

Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer de 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 12/02/2011 del P. Josep Mª Balcells

GUARICIÓ D’UN LEPRÓS

Marc és “especialista” en miracles. Aquests ressalten més en el seu text, donada l’escassetat de –diguem-ne- discursos de Jesús. Això s’adiu més a la prompta popularitat que solleva el Mestre, degut, precisament, als seus fets taumatúrgics. Es contraposa aquesta popularitat miraclera de Jesús amb la que és una particularitat característica de Marc, és a dir: amb “el silenci messiànic” que imposa sovint i severament Jesús per tal com la messianitat que Jesús ve a exercir, xoca de front amb les expectatives coetànies, tocades d’apocalíptica, de final de cicle històric... Jesús de cap manera ve a proclamar una èpica esplendent, sinó –si m’ho permeteu dir-ho així- una lírica de proximitat, d’intimitat, que saneja, a l’ensems, cos, ànima, esperit, però que fariseus i herodians veuen com un atemptat contra el “sistema religiós” imperant, marcat més per les minuciositats de ritus de purificació i de “sacralitzacions” de coses i fets. Ja s’insinuava aleshores l’etern problema que ha perviscut en la institució eclesiàstica –que no eclesial, segons el Vaticà II- llastada per rèmores que ens haurien de posar-nos ¡a nosaltres! en una actitud humil i crítica de les formes arrossegades, anacròniques, en les quals costa tant de posar el bisturí... Oblidant en la praxis consuetudinària la finalitat “alliberadora” que és la finalitat ara i adés de l’evangelització, entesa des de molt endins de les coses de l’Esperit. La formulació és del propi Jesús: “La veritat us farà lliures”, formulació que podem entendre més i millor des de l’experiència de l’alliberament propi, per la sensibilitat apresa, “sentida” de que el seguiment de Jesús dóna a qui el segueix una forta, íntima sensació d’alliberament, d’estar per sobre dels esdeveniments, de que els entenem millor, de que els sabem “gestionar” millor, i que ens dóna la vivència d’un saber que controlem la “situació”. En definitiva, que ens mesurem millor per la vivència de llibertat/alliberament que no pas per l’enigma en que queda sempre respecte a la veritat. Som humans i se’ns escapa la Veritat; ens és més fàcil viure i veure en quin grau de llibertat o alliberament personal ens anem trobant al llarg de la peripècia del viure, perquè aquí hi és més present el cor.

Tornem endarrere. Marc presenta en el seu evangeli com un mostrari de diferents classes de miracles, per tal de compendiar-los tots. Fem-ne recompte, evangeli en mà: possessió de dimonis, curació “menor” de la sogra de Pere, munió de curacions a la porta de la casa de Pere, guarició del leprós, del paralític (ajuntant-hi el perdó dels pecats), la guarició espiritual de Leví, l’apropiació de denominació del mateix Jesús com a Metge, la curació en dissabte per la que el malalt es converteix, a més, en malalt del “sistema”, les curacions “a tocar de la borla”, curacions de lluny... i no vull seguir.

Avui, encara, amb regusts racionalistes tots plegats, ens enfarfeguen tants miracles; no els neguem, però sentim l’entorpiment que ens suscita la pretesa concentració. ¿És que Jesús és un Messies que ens ve a curar, per damunt de la seva missió d’evangelitzar? El Regne de Déu és certament un “regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau” (prefaci de Crist Rei).

És perillosa espiritualment aquesta focalització de la “predicació” de Jesús en els miracles. Podríem perdre així la sensibilitat del que ha de ser un cristià, un deixeble i seguidor de Jesús. Jesús ens evangelitza des de molt endins, travessant certament els estrats propis de mal (aviciats, febles en les nostres febleses morals, tocats psicològicament, qui més qui menys), aflorant més endins les capacitats de bé, de bondat, d’amor i de justícia que hi ha en els filons més autèntics de la persona humana i cristiana. El Regne ha d’arrelar més i més endins... “Gràcia sobre gràcia”, dirà Joan.

Hem d’emergir, o immergir-nos millor, en l’acció “curativa” de Jesús, segons ens insinuen els paràmetres de la OMS (Organització Mundial de la Salut) que defineixen la salut, així: no és tant el de no tenir malalties, sinó el d’enfocar la salut “com un clar benestar físic, mental i social”. La balança es decanta més cap a la que en diem salut mental, salut integral i integradora de tots els àmbits humans: físics, neuronal, espiritual, social. ¿És legítim també poder-ne fer una lectura de psicologia més desenvolupada avui, i abraçar tota mena de malaltia, més enllà de la física, sense, però, excloure-la en casos i casos. Els contemporanis de Jesús eren incapaços de donar o de donar-se explicacions més matisades. Eren gent necessitada, ¡com se’ns fa difícil pensar-ne els seus dèficits! Pobresa integral de tot. Allí, només podien sobreviure. Ells. I nosaltres acostumats com estem a un nivell de benestar físic, ambiental, social, etc..., no ens en podem ni fer-ne paga. Aquella gent es va tornar miraclera fins al límit. Ja ho deixa dit Marc en diverses afirmacions generalitzades, admiratives: “Jesús no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu”. En un altre indret diu Marc que “ni el deixaven menjar”; nosaltres diríem que no “el deixaven ni viure”.

La personalitat de Jesús era tan fulgurant , tan irradiant, que ultra el seu poder guaridor que es manifestava esplendorós en les curacions físiques, hem de pensar que, a més, hi ha una ampla franja de difícil transcorre entre la malaltia física, la psicològica, la religiosa, més encara l’espiritual. En apreciar la franja més visible no podem excloure que el poder (“energia positiva”) anava a omplir les concavitats, les capes més endinsades dels cors, ments i esperit. Les atribucions primàries de la gent senzilla, molt barrejades amb l’àmbit religiós, no ens deixen veure més llum, però entreveure sí que es pot sospitar... Avui podem arribar més a fons: el què pot tenir diverses explicacions, el per a què això ja toca de ple al significat global de la persona-missatge de Jesús. L’evangelització cerca el canvi progressiu de la persona, anar sanant.

Jesús atreia i segueix atraient: això és incontestable. Podríem intentar de trobar-hi noves explicacions i hipòtesis del seu poder “que guaria tota malaltia”. Avui tenim altres malalties que no són de resolució mèdica, àdhuc ni psicològica o psiquiàtrica, són d’arrel humano-humana..., malalties de sentit existencial, diguem-ne.

Jesús avui cura d’altres maneres, també. Ja queda dit que la finalitat de la seva predicació anava lligada a la idea primordial del Regne de Déu, Regne que queda per descobrir, per atènyer, per viure-ho en el més íntim del més íntim meu. Jesús ara cura molt més endins. Aquestes curacions també reals, per bé que diferents de les lectures que en feien les primeres comunitats cristianes, ens porten a un més enllà del context viu de l’evangeli de Marc. En efecte, en el passatge de l’hemorroïssa es diu que Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’Ell” Això ens situa en un tema que conceptuo del major interès del qual en poso un tast, les explicacions i comentaris queden per fer-los el dia que haurem de comentar aquest passatge de la curació de la dóna que perdia fluxos de sang. Ja hi arribarem, però ara encetem el tema. Me’l serveix el llibre de l’Albert Espinosa: “Si tu em dius vine ho deixo tot... Però digue’m vine”. “Per a mi no ets un nen, ets una energia inestable. “Som energia –em va dir mentre sostenia el sac immòbil, esperant que el copegés. Energia és tot. Jo busco energies en el que veig en aquest món. Energies que t’inunden quan les veus, quan les sents, quan les estimes, quan t’adones que les amaves... Energies que et permetran trobar les teves sendes. Les energies no es poden fingir, són les que són. Et poden ajudar a veure el teu futur, o a tornar-te la teva infantesa o adolescència. No m’importa l’edat, el sexe, ni l’aparença física. Darrere dels cossos, de les paraules, rere l’amor i el desig hi ha aquestes energies poderoses. Som caçadors d’energies... ¿Saps quantes energies has de trobar per completar la teva vida? Només quatre que t’impactin. És suficient”.

Us deixo, de moment, mentre em poso a llegir aquests dos llibres de Teilhard de Chardin: “L’energia humana” i “La activación de la energia humana”. I després ens trobem i en parlem. Em prometo que serà interessant. A reveure.

Diumenge VI de durant l’any, 12 de febrer del 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 05/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA MISSIÓ D’EVANGELITZAR

Avui ens toca descobrir el que fou l’ànima de Jesús, la seva passió, la seva missió. Hi ha persones que tenen missió, saben què han de fer, què és el que dóna sentit a la seva vida i a la seva acció. Jesús “vingué” a acomplir un encàrrec vital, únic i perdurable. Per això la seva vida té un fil conductor. No són esdeveniments deslligats els de la seva vida, tot al contrari, donen la sensació de sentit concret que ho relliga tot. Ho viu Ell intensament i ho veuen també admirativament els altres. Dic de passada que Pau també dóna aquesta sensació d’unitat i de sentit en el seu viure. L’epístola d’avui ens en dóna un tast existencial. Cal llegir-la i rellegir-la. Traspua i encomana passió per l’evangelització. En podem fer una lectura en paral·lel amb la de Jesús. Ja hi tornarem.

Tornem a Marc. Els exegetes d’aquests passatges narrats avui en solen dir “un dia, una jornada” emblemàtica de Jesús a Cafarnaum. Vegeu-ne la fluïdesa, l’atropellament de fets que es van succeint, sense gairebé poder respirar. De primer, actuació a la sinagoga (¿és el passatge de l’endimoniat? Sembla que sí) En sortir-ne, va amb el petit nucli dels quatre primers deixebles a casa de Pere a dinar i en la intimitat d’aquella casa cura la sogra de Pere, que els serveix a taula. Per la ciutat hi havia el bum bum per la curació de l’endimoniat. En ser dissabte la gent no es mobilitza fins acabat el repòs ritual. No deixen que passi ni un minut més i “tota la ciutat”,diu Marc, s’aglomeren davant de les portes de la casa on s’hostatge Jesús, i no el deixen viu, i ha de curar i curar i treure dimonis... Una desfeta de temps. En alguna altra ocasió els evangelistes noten que no el deixaven ni menjar; i, més encara, que s’havia de quedar fora de les viles per on passava, perquè l’assetjaven. Després dels tràfecs d’aquell dia, de bon matí, encara fosc, es retira Jesús a un lloc silenciós a pregar. Pel que ens diu Marc, el deixebles el troben a faltar, pressionats per la gentada que altra vegada irromp i que vol curacions a dojo. Pere s’exclama: “Tothom us està buscant”. No vol espectacularitats, no farà miracles instrumentalitzats. No és per a això que ha vingut. Taxatiu els diu: “Anem a altres llocs, a pobles veïns” a predicar-hi que per això he vingut”. La seva missió no és curar, sinó escampar les llavors del Regne, la predicació. Els miracles seran només una validació d’autenticitat, una conseqüència en tot cas a la seva proposta d’obrir el poble cap al Déu-Pare. És el Mestre diferent, ja ho han notat, predica amb autoritat i amb “doctrina nova”. Aquesta última és més trasbalsadora, més guaridora que tots els miracles, que li sol·liciten adeleradament... Vol obrir camins nous d’atançament a Déu, de veure’l i de viure’l d’una forma nova. Hi ha el perill manifest, si només cerquen curacions corporals, de que reforcin la imatge tradicional del Messies poderós... Ell preconitza una nova imatge de Déu, dels homes, de la pietat i del culte, de la vida. Tot ha de ser renovellat, comprès i viscut d’una forma vertaderament nova.

És ben significativa la perícopa de Pau als corintis. Pau és un reflex de Crist. “Treballo a difondre l’evangeli. ¡Ai de mi, si no evangelitzés! Tractant-se de l’evangeli estic disposat al que calgui, per poder-ne tenir part”. Sap acomodar-se a les diverses circumstàncies: feble amb els febles, esclau amb els esclaus “per guanyar-ne tants com pugui”. Tot per facilitar el seu “servei”, la seva missió d’encàrrec. ¡Quina força que té Pau en descobrir-ne les seves intimitats apostòliques! Jesús i Pau tan identificats, compartint la mateixa missió. ¿I nosaltres, què? Perquè tots els cristians tenim el mateix encàrrec. No oients, només, expectants d’algun miraclet, no. La consciència de missió no la tenim els de la “tropa”. Sempre esperant que entremig sorgeixi un sacerdot que porti la batuta i que, en definitiva, ens deslliuri de la responsabilitat de l’encàrrec de difondre el Regne de Déu, precisat, concretitzat en la persona de Jesús i en el seu missatge. Ens sentim malauradament “de segona fila”, dels que es deixaran portar, docilitat amb tot cas, però no per posar-se al davant, per prendre iniciatives, només per a fer de deixebles atents a les lliçons, portats un xic passivament on, quan i com... ens diguin. Amb aquesta tessitura no anirem enlloc. Tots cridats a missionar evangeli, tots evangelitzadors... Aquesta és la gran lliçó d’avui.

Darrerament s’han obert noves i més exigents línies d’evangelització. Hi ha una crida renovada a evangelitzar, tothom hi es cridat, empès, sol·licitat. Sempre, però avui d’una manera més explícita i més punyent. Hi ha un requeriment nou, donat l’ambient gris, apagat que ens envolta. Nosaltres hem d’evangelitzar portats per la mateixa identitat de cristians. No esperem que ho facin els que ho tenen com a professionalitat: sacerdots, religiosos, alguns laics. Batejats com som tots, ungits i enviats a testimoniar; tenim la confirmació (paraula de compromís): presència activa i subjugadora de l’Esperit que ens mou a fer presència activa de Déu en el nostre món. Eucaristia que ha d’alimentar la missió sobretot. Tenim la Paraula que ens crida a missió. Tenim la comunitat que és la intermediària de la missió: som poble i la nostra vocació és escampar llavors del Regne. Tot hauria de conspirar-nos a portar evangeli on sigui, sense por, amb audàcia, amb respecte amb els que no se senten de la “colla”. Ja ho sabem prou: avui la gent no vol sermons, ni prèdiques, vol testimonis, vol veure, no escoltar disquisicions. Avui, volen gent convençuda i per tant convincent, gent que va llençant la seva pròpia versió personalitzada de l’evangeli. Allò que en Torralba en dirà: credibilitat, el segell d’autenticitat, que tot respectant somou, suscita preguntes.

L’evangeli demana aterrar en el context de l’ara i aquí. Avui, estem en temps de constriccions internes, hem de donar el to més alt i vibrant de la nostra fe; no es tracta de convertir ningú, sinó de mostrar-nos nosaltres mateixos en peu i en obra de conversió permanent a l’evangeli. Presos de la consciència de que la missió va de bracet amb la més humil identificació. ¡Sóc cristià, sóc evangeli! L’Església es defineix per la missió d’evangelitzar. L’evangeli té el seu secret: com més hi entres més hi trobes, és un riquíssim filó d’humanització i de divinització. És una caixa de sorpreses. No saps mai a què et pot portar de compromisos en el dia a dia, en l’ara mateix. ¡Doctrina nova!

Com ressonen els reclams: Vaticà II, Concili tarraconense, Nova evangelització, Pla pastoral de la diòcesi, Nova evangelització, el proper Sínode. Tot ho hem de veure sota aquest “sant i senya”. No podem ser mediocres en la fe; el món d’avui ens exigeix molt, encara que ells els exigents estiguin a l’altra cantó de la barrera. No hi fa res. Si t’estimulen, benvinguts siguin. Acabo sintetitzant el que ens digué ja fa trenta-cinc anys el Papa Pau VI: No hi ha evangelització possible si no és sota el guiatge i l’alè de l’Esperit. Ell és l’ànima de l’Església. El qui explica als creients el sentit profund dels ensenyaments de Jesús i del seu misteri. Ell, actua en cada evangelitzador que es deixa posseir i conduir per ell. Pot dir-se que L’Esperit és l’agent principal de l’evangelització. Ell predisposa tothom a l’acolliment de la bona Nova. Avui més que mai el testimoni de vida s’ha convertit en una condició essencial en vistes a una eficàcia real de l’evangelització. Sense embuts, podem dir que en certa mesura ens fem responsables de l’evangeli que proclamem. La sort de l’evangelització està certament vinculada al testimoni d’unitat donat per l’Església. De tot evangelitzador s’espera que posseeixi el culte a la veritat. No rebutja mai la veritat. No l’amaga per peresa de buscar-la per comoditat, per por. No deixa d’estudiar-la. L’obra de l’evangelització pressuposa en l’evangelitzador, un amor fraternal sempre creixent vers aquells a qui evangelitza. Respecte al seu ritme, a la seva consciència i a les seves conviccions que no pot atropellar. Més que un dret és un deure en l’evangelitzador i és al mateix temps un dret que tenen els germans a rebre a través de l’evangelitzador el missatge del Regne. Conservem el fervor espiritual, conservem la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar, àdhuc quan ho hem de fer entre llàgrimes. Un dels obstacles que perduren avui és la falta de fervor que es manifesta en la fatiga, la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i d’esperança. Acabo amb les paraules introductòries de l’exhortació de Pau VI, que he anat recorrent: “L’esforç orientat a l’anunci de l’evangeli als homes del nostre temps, exaltats per l’esperança, però també pertorbats també pel temor i l’angoixa, és sens dubte un servei que es presenta a la comunitat cristiana, àdhuc també a la mateixa humanitat.

Diumenge V de durant l’any, 5 de febrer de 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 29/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

“HEUS ACÍ QUE HO FAIG TOT NOU”

L’evangeli o transpira aquest aire primaveral de cosa nova, de vida vella de nou cridada a vida novella o més bé tira endarrere, s’enxiqueix, no invita a viure; i tirar endarrere és ¡tornar a l’hivern! Les successions de les estacions són les que són. No podem trabucar-les al nostre albir. ¿I quina és la novetat de les novetats en l’evangeli?: CRIST. He estat dubtant de posar per títol o capçalera d’aquestes reflexions, d’aquests sentiments: Mirar, admirar, fer amistat amb Crist, portats de la mà de l’evangelista Marc, que és el que toca enguany. Marc va de pressa a situar-nos davant per davant de la figurassa de Jesús. Amb els dos primers capítols ja en té prou per posar en escena tots els personatges, ¿starring en diuen? i tota la trama del “seu evangeli”: Primer surt el Pare que posa Jesús de Natzaret com a focus de la nostra mirada , de la nostra admiració i del nostre tracte amorós: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” Després el Baptista l’assenyala com el que esperen i més i tot del que esperen: “Mireu l’Anyell de Déu”. Ara, a l’evangeli d’avui, és l’admiració de la gernació que l’envolta. I tot desemboca en el trobament admiratiu dels primers deixebles: “Veniu i ho veureu”. Finalment, ara és el nostre torn en aquest enfilall d’admiracions, d’estimacions i del nostre seguiment: estimeu-lo, “creeu lligams” amb el Crist. Tot l’evangeli rau en els tres verbs assenyalats: Mirar-lo embadalits, admirar-lo com la gran novetat i fer-nos-hi AMICS. ¡Què n’és de senzilla la profunditat.

Tot so, tota expressió musical forma part d’una simfonia; per a nosaltres venturosament “la simfonia del nou món” (Crist, Dvorak). La desharmonia no serà mai la nota final: així ho crec, ho espero i ho estimo, a l’avançada. Tot focalitzat, imantat en i pel Crist. Crist al centre de tot l’univers. “Recapitular-ho tot en el Crist”. I tots abraçats en l’àmbit humà i diví del Fill de Déu, Ell irradiant energies noves, vida de la seva Vida. No hi ha perifèria en aquest entramat de relacions. Tot està interactuant en aquest cosmos. Tot amb tot i tots en tots. Un univers gravitant en el “nostre sol” Hi va molta diferència entre amb i en. Només cal fer-ne particular experiència. ¿Eh, que s’entén una mica més allò de l’Eucaristia: Per Ell, amb Ell i en Ell? ¿Eh, que no s’entén un Déu sense món i un món sense Déu? A partir sempre de la fe, naturalment. Teilhard posa com a primer amor precisament el Món. Tot ho veu enllaçat i formant “un món”. Som també nosaltres món. Són els lligams primordials. El món es torna cosmos: bellesa una.

En conseqüència, ens “debem” els uns als altres, perquè en el fons és el Crist l’únic “acreedor” nostre, tots som “crèdits” o “acreditats” del Crist. La nostra riquesa és una anticipació gratuïta. Hem de retornar, però fruitant amb qualitat de vida, sense interessos (¿què podem retornar a Déu, que no ho haguem rebut?) la “hipoteca” del nostre viure. Poc a poc, microcrèdits fàcilment retornables amb el treball de les nostres “microempreses” que es rentabiltitzen per l’afany nostre de cada dia a glòria de Déu i sempre a benefici nostre. Déu només pot ser generós, crear és generar...Aquest és el món nou i la terra nova anunciats segles endarrere. Només cal traspassar, elevar el to, desplaçant el teclat com es fa o es feia amb els harmòniums, els d’abans; ben poc m’hi entenc d’aquestes músiques celestials... En la nostra simfonia del món nou tot quadra. En els “pressupostos de l’Esperit” les coses funcionen a l’inrevés de les dels bancs, borses i economies públiques... En comptes de “retallades” tot són “afegits”. “Al qui en té, més se li’n seran donades”. El plus domina en la novetat cristiana. O ho veiem i ho sentim tot en el que ens envolta, com a novetat o tot plegat no ens serveix de gaire res. Viure la novetat és no repetir-se mai (Eh, Saskia, ja t’ho va dir el teu pare, Tiziano Terzani” poc abans de morir: “Recorda això: No intentis repetir-te mai. I viu l’ara”. (“El fin es mi pricipio” llibre i film també). A veure: Som únics tots i cadascun, únic és el moment que vivim; i, si és únic, és nou. Aquesta és la nostra manera de veure i de viure; és l’autèntica. “Tot serà nou, si vols”, que diu la cançó. Aquest hauria de ser el nostre estil, la nostra “mística”, si em permeteu aquesta paraula.

A veure: de Mestre nou, allò que es diu nou, només un. El que ensenya –fent-nos-hi fixar, ¡distrets que som de mena!- només en les coses essencials. De Déu només un, el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Ell és la permanent novetat, la més fonda, la que no es devalua ni es repeteix mai. Són els nous temps augurats pel profeta: “Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú es recordarà del passat, no hi pensarà mai més” (Deixo constància de la cita per si hi voleu “picar”: Isaïes 65, 16 b- 25). Sant Pau torna a insistir en la novetat del Crist i dels que es fan o, millor, dels que es troben fets “seus”: “Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou” (2Co 5, 17). Això no és fruit de les nostres fantasies, sinó revelació per FE. Escric això tocat per la celebració de la conversió de Pau (25 gener).La seva conversió té tota la plenitud d’una revelació; descobreix tot el que en Crist hi ha de novetat. No fou una conversió, d’antuvi, a la moral. Ell era un fariseu zelós com el primer. No fou l’enlluernament del moment, sols. (Simbòlicament va quedar a les fosques. Quan de negra nit camines, amb la flameta davant teu, fent “coveta”, perquè no hi hagi vents insidiosos que puguin apagar les seves pampallugues, les foscors resten darrere teu, i tu vas -temorenc i esperançat- pel petit ròdol que t’obre exigu camí, donant-te la mínima llum necessària per poder posar els minsos passos, suficients amb tot, encara que no pas massa. ¿Tu creus que Pau es va convertir de cop i volta? No t’ho creguessis pas. Algú li feu de pigall i sentí una veu que li digué: “Ves i se’t dirà el que has de fer) No esmentem a Abraham, ¡un altre dels bons! Va fer Pau un camí de fe, com tots, fins que “confiat” es va donar al Crist d’una manera única. El Crist era el seu tot. La fe genera confiança i la confiança és la que obre camins inèdits, plens de novetat. “Sé de qui m’he confiat”, dirà Pau, bo i invitant-nos a fer la gran experiència de la fe, sempre novella. “Per a mi Crist és la meva vida, el meu viure”.

En qualsevol relació, de parella, de paternitats, d’amistat s’han de crear els seus propis ritus, els seus codis relacionals. Dues darreres lectures, per aportar-hi probes d’autoritat: Saint-Exupéry fa dir a la Guineu al Petit Príncep: “Duc una vida monòtona, però si em “domestiques” la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Calen ritus. És una cosa massa oblidada. És el que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora , de les altres hores. Només es coneixen les coses que es domestiquen. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!” I l’altra lectura la de l’Albert Espinosa: “ Les parelles i els seus ritus. Les parelles i els seus codis. Totes les parelles tenen el seu codi a l’hora de discutir, de fer l’amor, de perdonar-se i fins i tot d retreure coses a l’altre. (Per no allargar-me us remeto a la pàgina 23 de “Si tu em dius vine ho deixo tot...”) ¡Què deliciós saber com un estima! Ara, només voldria retenir el sentiment i el goig de la novetat que sempre entranya, l’amor o l’amistat. I he escollit entranya a posta...

Marc fa ressaltar – a amb això ja en tinc prou per ara- la meravella de la reacció espontània de la gent que sempre li feien rodona, anés on anés.

Acabo, perquè no vull diluir el punt central del meu comentari. Jesús és la definitiva novetat i un no es “converteix” fins i tant no veure-ho tot sota el signe il·luminador de la novetat. Em tempta imaginar-me com seria viure el dia a dia en novetat. Un dia m’hi deixaré caure i us diré què vol dir això per a mi, i fins on ateny una vida viscuda en novetat. Penseu-ho i després podrem confrontar-ho. Jesús és “el Diferent”, és “la Novetat” per definició i –¡tant de bo!- per experimentació. Evangeli=bones NOVES. Secrets, designis, misteris tots ells plens de novetat i de novetats. Només de pensar-hi, ja m’hi trobo... ¿I vosaltres?

Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener de 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 22/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

¿SER O ESDEVENIR CRISTIANS?

En realitat no en som, fins i tant que no s’hagin obrat en i per a nosaltres les primeres paraules que diu Jesús a l’inici de les transcrites per Marc, al començament de la seva predicació a Galilea (=terra mig gentil), verdadera “perifèria” per a la gent del sistema. Donaven aquesta denominació els de Jerusalem, centre prepotent. “De Natzaret, ¿en pot sortir alguna cosa bona?”. Nosaltres som els zeladors del Temple-Llei-Tradicions, el “Sagrat és el sagrat”. Fariseus i escribes, per més senyes. Després s’hi afegeixen de seguida el herodians a complotar… Ja l’han condemnat abans de deixar que digui i que faci… En Marc tot es precipita. Ens ha estat encomanada la puresa legal. En som els fiscalitzadors. Som els “burots” espirituals. Després, ai! les comentarem…

Ja de bon començament es posen en contrast els tres angles de visió dels que estan a la vora de Jesús: a) Jesús que es percebut com el “diferent”, té autoritat, té poder sobre el Mal i el seus inductors, ensenya una doctrina nova; b) la bona gent que sempre l’envolta, s’empenteja per estar a primera fila per veure meravelles, sobretot gent feta a l’espectacle, oients, o millor, vidents, ¿curiosos?, no deixebles. Segons els espectacles hi són, avui sí; demà, ¡vés a saber!; i c) la colla dels fidels, dels íntims, d’aquells que un bon dia el Mestre els dirà que no són tinguts com a servents, sinó com a amics… Ja tenim l’escenari ben muntat i a punt. Comença l’obra, atenció. “S’ha complert el temps / el regne de déu és a prop / convertiu-vos / i creieu en la bona nova”.

¿Com s’ha de llegir? No, segons les idees preconcebudes tradicionals. S’ha de veure que hi ha una fractura de mentalitats. Ho perceven tots: gent, fariseus i deixebles. Mai es podien esperar que Déu s’atansaria tant, com ho afirma admirat Pau, escrivint als filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes” (¡I més!) “Tingut per un home qualsevol...” Deixem-ho així. Qualsevol, no; diferent, sí i tant! Ho aniran descobrint tots amb estupefacció, els oients ocasionals, a mesura que anirà desmuntant, en el que fa i en el que diu, davant del tancament, millor, entossudiment progressiu de fariseus i escribes i també confabulats els herodians (tots gent del “sistema”, dels que el defensen perquè en viuen moralment i “trinco-trinco, en veritat sigui dit).

Marc en tindrà prou amb els dos primers capítols per “desmuntar-los” la “paradeta”, la dels zeladors del “sistema”, i per anar posant en negre sobre blanc què és ser “deixebles”, ben diferent dels que ells patrocinaven. Ells són d’un poble que en la relació amb Déu estaven esclerotitzats. Es va configurant, per contra, la nova manera de seguir i escoltar el nou Mestre. Jesús dóna aire a aquell “sistema” viciat de tan clos. Predica, no normes, insufla esperit. En una paraula: invita a la “llibertat dels fills de Déu”. No a enfocar “microscòpicament”engrandit: el pecat, el mal, la in-salut, la taca puntual, concentrada en un punt, vull dir; sinó a mirar “telescòpicament” per veure l’espaiositat del “cosmos”. Una visió, perdoneu el vocable, arrodonida, un tot, plena d’harmònics, on tot lliga amb tot. La imatge la manllevo d’un llibre que de passada us podria recomanar: fa pensar i ensenya coses ben pregones, de tant humanes. (“El fin es mi principio”. De Tiziano Terzani. Ebolsillo. Afanyeu-vos que s’està esgotant per moments. També estan fent-ne una pel·lícula a l’Alexandra, vosaltres mateixos).

Reprenem el fil de l’evangeli i anem-lo deixatant de mica en mica:

Ha arribat l’hora: S’ha acomplert el temps. Pau en fa aquesta lectura: “No podem deixar perdre l’oportunitat present”. Per Joan que està corprès per la punyent experiència que acaba de fer com a novell deixeble, traspassat de Joan Baptista al Mestre Jesús i que en sortir de l’atapeïda convivència en dóna l’hora precisa: eren les quatre, per a ell no hi haurà altres quatre com aquelles... L’hora de Jesús: un bateig, un constrenyiment, no trobo la paraula. És el “carpe diem” que comenta la segona lectura, És el gran moment de les oportunitats, de veure-ho tot per dins. El Concili reprèn les paraules, d’antuvi, meteorològiques, per fer-ne Jesús una transferència als temps messiànics: “els signes del temps”, els nous de trinca, aquells que passen en un present que no tornarà a passar mai més, que et porten com diu l’autor Terzani, abans al·ludit. Diu parlant estant ja a les últimes últimes: “Ha sido agradable. Recuerda esto, Saskia: no intentes nunca repetirte, ¡Y vive ahora! El pasado es simplemente un recuerdo, no existe. Son tus recuerdos acumulados, reordenados, falseados. Ahora, en cambio, no falseas nada. Lo que esperas del futuro es una caja repleta de ilusiones, vacía. ¿Quién te dice que se llenará? “Ahora trabajo, luego me jubilaré e iré a pescar”. ¿Quién sabe si aún habrá peces? La vida sucede en este momento y en este momento es cuando uno tiene que saber disfrutar de ella”. Dèiem els signes del temps figurats, configurats en el Mestre (persona, missatge, tot d’una, intercanviables) únic. Jesús, ara i aquí, només Ell.

El Regne de Déu és a prop: Tant que el podeu veure, tocar, escoltar, respirar. És enmig d’ells. És Déu fet història, proximitat. Cantem: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell. No espereu, amics, (no adoreu) a ningú més que en Ell”. El Regne de Déu és Jesucrist que s’ha fet rostre, que podem veure, tenir a les mans, estimar amb el cor i el secret del secret és que a Jesús el tenim en el pobre, el petit, el necessitat. ¿Més a prop?, ¡impossible! No val a badar.

Convertiu-vos: Feu-vos deixebles meus. Res d’interpretacions moralitzadores. ¿Eh, que en sentir converteix-te, ja d’esma havies pensat en el pecat; més, en els pecats –el plural et porta pensar en concrecions, en quants...- No home, no. Convertiu-vos a mi. Mira’m, féu experiència de mi. Altrament, no sortiràs de tu, del teu “ego”, conflictiu (¿no?, pregunteu als altres, si no). Repapiejat en el teu sofà, aquest lloc de les solemnes dormidetes, capcinades. Som gent d’ordre, tenim clares les normes de “vialitat”. Aquí no es passa de 30 km., allí a 50, aquí stop, aquí, marxes llargues. Que no, que no és res d’això. Si no hi ha meravellada experiència del Mestre ben endins teu. T’ho diré com ho diu en Torralba: “En sentit estricte, l’opció pel Crist és fer de la pròpia vida un camí de seguiment de Jesús, de les seves ensenyances, del seu mestratge; un seguiment que obre horitzons en la vida personal i social, que desenvolupa, al meu entendre, la potencialitat creativa de tot ésser humà i activa la seva infinita capacitat d’estimar. Jesús es converteix així, en l’horitzó de a meva vida, en el meu ideal, en el referent a imitar, però amb la convicció que en aquest seguiment sóc empès per una força, l’Esperit, que actua dins el meu ésser i fa possible l’anhelada transformació”. Això, afegit amb un to de vertadera experiència de fins on arriba en un mateix la feblesa i la grandesa de ser cristià: “Quan algú em demana: ¿Encara ets cristià?”, penso en el meu dedins: “encara intento de ser-ho”, però a la vegada, m’adono que sóc lluny encara del model que presenta Jesús en les seves paràboles, que la meva vida dista d’aquella vida plena... No puc deixar de ser cristià, perquè encara no n’he estat mai”. Sóc al començament, a les beceroles”.

Creieu en la bona nova: Frase densa. Nova, no notícia de fugissera actualitat, primera pàgina del diari d’avui. ¿T’has fixat que tot balla en la seva aparatosa actualitat? No notícia, bones noves, no en plural; bona nova sinó en la seva singularitat que és igual que dir evangeli: Eu = bo, feliç, benaurat; angelium=àngel, pregoner de notícies fresques, trencadores, noves de trinca, mai sospitades. És el temps de les grans respostes. “Mireu l’Anyell de Déu”. Aquí teniu el Present Permanent, no queda temps d’espera: o ara o mai. Ara, però, no ho som del tot, ni molt menys; de no ser així infravaloraríem el que se’ns presenta com el Gran Present (en el sentit d’Ara i de Regal) Un deixeble no es fa en un dia, caldrà posar-hi temps llarg de maduració. Deixebles en podem dir en desclosa, en poncella, (més poètic, impossible) Feina menuda, de disseny, d’artista. ¡Deixa’l fer! Déu que crea i s’hi recrea, creant-nos i recreant-nos. Estem en les millors mans, a fe. Dues accepcions de deixebles: dòcils, que es deixen ensenyar, que es deixen modelar, que no oposen resistències. I una altra: grans i amatents aprenents. Desitjosos de que el Mestre ens traspassi la seva saviesa del viure. ¿Que com ha de ser un deixeble? Atents a l’evangelista Marc. El seu evangeli iniciàtic, és dels catecúmens (així ho afirma el gran biblista Carlo Martini), dels que s’inicien, “aprenents” a emmirallar-se en el fer del seu “Mestre d’obra”. En realitat com en els bons temps dels “aprenents”: “Feu el que Ell us digui”. Seguiment de Jesús de Natzaret i atents sempre a la jugada. Ben a prop i sense que se t’escapi res del què fa; no dubtis de fer-li les preguntes que et venen, a la vista del què fa. Ben simple: s’aprèn a fer fent, no hi ha més misteri. Déu en Jesús s’ha fet de tan proper, creïble. Digne de fe i de plena confiança. Creieu. Tot es juga en una fe adulta, que és com haver aconseguit la segona i més plena ingenuïtat. Feliços, si ho heu descobert per experiència de primera mà. En la nostra fe hi està el nostre goig, ben bé.

Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2012 Barcelona