Homilia del diumenge 12/02/2011 del P. Josep Mª Balcells

GUARICIÓ D’UN LEPRÓS

Marc és “especialista” en miracles. Aquests ressalten més en el seu text, donada l’escassetat de –diguem-ne- discursos de Jesús. Això s’adiu més a la prompta popularitat que solleva el Mestre, degut, precisament, als seus fets taumatúrgics. Es contraposa aquesta popularitat miraclera de Jesús amb la que és una particularitat característica de Marc, és a dir: amb “el silenci messiànic” que imposa sovint i severament Jesús per tal com la messianitat que Jesús ve a exercir, xoca de front amb les expectatives coetànies, tocades d’apocalíptica, de final de cicle històric... Jesús de cap manera ve a proclamar una èpica esplendent, sinó –si m’ho permeteu dir-ho així- una lírica de proximitat, d’intimitat, que saneja, a l’ensems, cos, ànima, esperit, però que fariseus i herodians veuen com un atemptat contra el “sistema religiós” imperant, marcat més per les minuciositats de ritus de purificació i de “sacralitzacions” de coses i fets. Ja s’insinuava aleshores l’etern problema que ha perviscut en la institució eclesiàstica –que no eclesial, segons el Vaticà II- llastada per rèmores que ens haurien de posar-nos ¡a nosaltres! en una actitud humil i crítica de les formes arrossegades, anacròniques, en les quals costa tant de posar el bisturí... Oblidant en la praxis consuetudinària la finalitat “alliberadora” que és la finalitat ara i adés de l’evangelització, entesa des de molt endins de les coses de l’Esperit. La formulació és del propi Jesús: “La veritat us farà lliures”, formulació que podem entendre més i millor des de l’experiència de l’alliberament propi, per la sensibilitat apresa, “sentida” de que el seguiment de Jesús dóna a qui el segueix una forta, íntima sensació d’alliberament, d’estar per sobre dels esdeveniments, de que els entenem millor, de que els sabem “gestionar” millor, i que ens dóna la vivència d’un saber que controlem la “situació”. En definitiva, que ens mesurem millor per la vivència de llibertat/alliberament que no pas per l’enigma en que queda sempre respecte a la veritat. Som humans i se’ns escapa la Veritat; ens és més fàcil viure i veure en quin grau de llibertat o alliberament personal ens anem trobant al llarg de la peripècia del viure, perquè aquí hi és més present el cor.

Tornem endarrere. Marc presenta en el seu evangeli com un mostrari de diferents classes de miracles, per tal de compendiar-los tots. Fem-ne recompte, evangeli en mà: possessió de dimonis, curació “menor” de la sogra de Pere, munió de curacions a la porta de la casa de Pere, guarició del leprós, del paralític (ajuntant-hi el perdó dels pecats), la guarició espiritual de Leví, l’apropiació de denominació del mateix Jesús com a Metge, la curació en dissabte per la que el malalt es converteix, a més, en malalt del “sistema”, les curacions “a tocar de la borla”, curacions de lluny... i no vull seguir.

Avui, encara, amb regusts racionalistes tots plegats, ens enfarfeguen tants miracles; no els neguem, però sentim l’entorpiment que ens suscita la pretesa concentració. ¿És que Jesús és un Messies que ens ve a curar, per damunt de la seva missió d’evangelitzar? El Regne de Déu és certament un “regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau” (prefaci de Crist Rei).

És perillosa espiritualment aquesta focalització de la “predicació” de Jesús en els miracles. Podríem perdre així la sensibilitat del que ha de ser un cristià, un deixeble i seguidor de Jesús. Jesús ens evangelitza des de molt endins, travessant certament els estrats propis de mal (aviciats, febles en les nostres febleses morals, tocats psicològicament, qui més qui menys), aflorant més endins les capacitats de bé, de bondat, d’amor i de justícia que hi ha en els filons més autèntics de la persona humana i cristiana. El Regne ha d’arrelar més i més endins... “Gràcia sobre gràcia”, dirà Joan.

Hem d’emergir, o immergir-nos millor, en l’acció “curativa” de Jesús, segons ens insinuen els paràmetres de la OMS (Organització Mundial de la Salut) que defineixen la salut, així: no és tant el de no tenir malalties, sinó el d’enfocar la salut “com un clar benestar físic, mental i social”. La balança es decanta més cap a la que en diem salut mental, salut integral i integradora de tots els àmbits humans: físics, neuronal, espiritual, social. ¿És legítim també poder-ne fer una lectura de psicologia més desenvolupada avui, i abraçar tota mena de malaltia, més enllà de la física, sense, però, excloure-la en casos i casos. Els contemporanis de Jesús eren incapaços de donar o de donar-se explicacions més matisades. Eren gent necessitada, ¡com se’ns fa difícil pensar-ne els seus dèficits! Pobresa integral de tot. Allí, només podien sobreviure. Ells. I nosaltres acostumats com estem a un nivell de benestar físic, ambiental, social, etc..., no ens en podem ni fer-ne paga. Aquella gent es va tornar miraclera fins al límit. Ja ho deixa dit Marc en diverses afirmacions generalitzades, admiratives: “Jesús no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu”. En un altre indret diu Marc que “ni el deixaven menjar”; nosaltres diríem que no “el deixaven ni viure”.

La personalitat de Jesús era tan fulgurant , tan irradiant, que ultra el seu poder guaridor que es manifestava esplendorós en les curacions físiques, hem de pensar que, a més, hi ha una ampla franja de difícil transcorre entre la malaltia física, la psicològica, la religiosa, més encara l’espiritual. En apreciar la franja més visible no podem excloure que el poder (“energia positiva”) anava a omplir les concavitats, les capes més endinsades dels cors, ments i esperit. Les atribucions primàries de la gent senzilla, molt barrejades amb l’àmbit religiós, no ens deixen veure més llum, però entreveure sí que es pot sospitar... Avui podem arribar més a fons: el què pot tenir diverses explicacions, el per a què això ja toca de ple al significat global de la persona-missatge de Jesús. L’evangelització cerca el canvi progressiu de la persona, anar sanant.

Jesús atreia i segueix atraient: això és incontestable. Podríem intentar de trobar-hi noves explicacions i hipòtesis del seu poder “que guaria tota malaltia”. Avui tenim altres malalties que no són de resolució mèdica, àdhuc ni psicològica o psiquiàtrica, són d’arrel humano-humana..., malalties de sentit existencial, diguem-ne.

Jesús avui cura d’altres maneres, també. Ja queda dit que la finalitat de la seva predicació anava lligada a la idea primordial del Regne de Déu, Regne que queda per descobrir, per atènyer, per viure-ho en el més íntim del més íntim meu. Jesús ara cura molt més endins. Aquestes curacions també reals, per bé que diferents de les lectures que en feien les primeres comunitats cristianes, ens porten a un més enllà del context viu de l’evangeli de Marc. En efecte, en el passatge de l’hemorroïssa es diu que Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’Ell” Això ens situa en un tema que conceptuo del major interès del qual en poso un tast, les explicacions i comentaris queden per fer-los el dia que haurem de comentar aquest passatge de la curació de la dóna que perdia fluxos de sang. Ja hi arribarem, però ara encetem el tema. Me’l serveix el llibre de l’Albert Espinosa: “Si tu em dius vine ho deixo tot... Però digue’m vine”. “Per a mi no ets un nen, ets una energia inestable. “Som energia –em va dir mentre sostenia el sac immòbil, esperant que el copegés. Energia és tot. Jo busco energies en el que veig en aquest món. Energies que t’inunden quan les veus, quan les sents, quan les estimes, quan t’adones que les amaves... Energies que et permetran trobar les teves sendes. Les energies no es poden fingir, són les que són. Et poden ajudar a veure el teu futur, o a tornar-te la teva infantesa o adolescència. No m’importa l’edat, el sexe, ni l’aparença física. Darrere dels cossos, de les paraules, rere l’amor i el desig hi ha aquestes energies poderoses. Som caçadors d’energies... ¿Saps quantes energies has de trobar per completar la teva vida? Només quatre que t’impactin. És suficient”.

Us deixo, de moment, mentre em poso a llegir aquests dos llibres de Teilhard de Chardin: “L’energia humana” i “La activación de la energia humana”. I després ens trobem i en parlem. Em prometo que serà interessant. A reveure.

Diumenge VI de durant l’any, 12 de febrer del 2012. Barcelona