“EN JESUCRIST HEM SENTTIT UN “SÍ” BEN CLAR……Perqué totes les promeses de Déu, en Ell s’han convertit en un “sí”. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem AMÉN, que vol dir “sí” per Jesucrist”. (segona lectura)
Un evangeli, el d’avui, dens, com de paraules que van afons definitives. El marc escènic on es desenvolupa l’acció no pot ser més cridaner i més adequat.. Avui hi haurà la més profunda revelació de Déu en Jesucrist. De cara a nosaltres, s’entén. Sembla talment que Marc hagi intuït la tramoia davant dels ulls encuriosits i frisosos d’aquella gent afamada de veure en acció el “poder” de Jesús. S’ha sentit la veu corredissa per la petita ciutat de que el Mestre havia tornat com fa sovint al “quarter” on reposa... si el deixen, de les correries apostòliques on escampa la crida i la llavor del Regne. Corre la veu i, en efecte, es concentren expectants a la porta mateixa on posa. Tants n’hi van que no hi cap ni un cap d’una agulla més. Davant de la impossibilitat de poder fer-se pas, ells, que sí, veuen la sortida efectiva en una casolana i inesperada espectacularitat, pugen al terrat i el despengen avall, davant per davant, del Mestre. Estupefacció de tots... Atenció, que estarem presents a un del passatges més interessants de tot l’evangeli. Davant d’aquest acte de valentia i creativitat s’esdevindran les coses més enlluernadores. Veu Jesús i pondera la fe dels “portants”. I en lloc d’obrar cap miracle, com era d’esperar, bo i adreçant-se sense més al paralític, li diu ¡les paraules últimes del vocabulari taumatúrgic com a miracle en profunditat!: “Fill, els teus pecats et són perdonats”. Segur que la fe del paralític és més gran encara que la dels que el traginen amb la civera. Segona onada de consternació. De tots, ara. Com sempre... a primeres files el més discrets possible, sempre hi són els fariseus i la seva “colla”, sotjant què fa i què deixa de fer. Els seus pensaments jutgen d’immediat: Una de doctrinal: “¡només Déu pot perdonar els pecats!”; l’altra, enverinada: ¡qui s’atreveix a dir això ¡és un blasfem! Cap concessió: doctrina nova, sí, parlar amb poder, sí; però ara s’ha passat, de molt i de llarg... In-ad-mi-ssi-ble Jesús clarivident dels pensaments d’aquells “controladors-radars de prohibicions” els surt amb la descoberta de les seves maquinacions insidioses. S’acara a ells i lligant l’invisible amb el visible, dirigint-se al paralític, els sentencia: “¿Què és més fàcil curar o perdonar?”. Amb to solemne els diu: “Ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra” I afegeix , tot invitant-lo a incorporar-se: “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa teva”. Nota Marc, i és marca de la casa: “Immediatament pren la llitera i se’n va en presència de tothom”. Reacció espontània de la gent: “Tots glorificaven Déu”. Sembla que la gent de primer ja han oblidat la presència del Mestre i es dirigeixen al Pare, última instància, la que pot perdonar, per-donar (=perdonar fins a l’arrel). “I no se’n saben avenir”. És la primera vegada que se sent a la terra: “et són perdonats els pecats”. (Recorden la pell de Naaman sortint de les aigües lustrals del Jordà: té la pell com la d’un nadó. Les curacions de Déu són de regeneració: de tornar a néixer, ¿eh Nicodem?
Manca allargar la narració tal i com la posa Marc a continuació: Els fiscalitzadors, els mestres dels set sabers, àdhuc volen retallar el poder del mateix Déu; ja en tenen prou amb el que han vist fins ara. Ja des de començaments de la predicació de Jesús (Mc 3, 6), ja deixen muntada, avant-la-lettre, la “Passió Vivent”. “Els fariseus de seguida van acordar en Consell (!) juntament amb els herodians començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir. (Ens acomiadarem avui fins a la Quaresma tan propera i la Setmana Santa: Passió, Mort i Resurrecció. I tal com ens dirà el mateix Marc al final del seu evangeli ens tornarem a retrobar a Galilea; allí ens concentrarà el Mestre, ara amb la novetat de sentir-nos ressuscitats en el Ressuscitat, i des d’allí reprendrem com a pròpia la seva missió: evangelitzar tothom. Ja aleshores sabrem de bo de bo que “només Ell té paraules de vida eterna”. I se’ns dóna poders totals: Paraula de Déu, poder d’obrar miracles, àdhuc de poder perdonar pecats i d’obrir les fonts de gràcia, inesgotables.
L’evangeli d’avui resulta ser el millor prefaci per a un recés quaresmal: Fer la joiosa experiència de “refer-nos del tot” en la seva mateixa Resurrecció i empesos per l’Esperit Sant que se’ns ha donat com a primícia i penyora del Regne acomplert, sortir a camp obert obrint solcs de Resurrecció. En aquests pocs dos i un d’escapçat capítols primers de Marc, ja ens ho ha revelat tot en síntesi: Presència, Encontre, Metge, Pare espiritual. Ell és qui ha dit el Sí definitiu a totes les promeses, i més encara. Era insospitable pels profetes la riqueses de dons que tenim en el Fill del Pare. D’Ell tenim gràcia rere gràcia
En boca d’Isaïes (tota la primera lectura feta des de l’apropiació com a experiència personal; sempre en contacte amb Jesús hi ha una primavera a punt d’esclat. “No mireu endarrera”, la vida és sempre projecte d’endavant, empeny vital de poncella a flor. “Aquest poble que m’he CON-FIGURAT proclamarà la meva lloança”. ¡què bé poder fer de Poble senzill, dels que saben atansar-se joiosos, transparents a l’Evangeli de la Vida i poder intuir i cantar en tot la lloança, la glorificació de Déu en nosaltres. Gens de prejudicis, tot clar.
Quan Déu obra sobiranament, recrea, re-genera, no apedaça només; canvia des de dins, lleva el pecat, torna la gràcia i tot resulta nou: ¡ulls per a veure-ho!
I l’agraïment permanent s’instaura en el cor i en els llavis. Tinc a mà el llibre “La humanidad nueva. Ensayo de cristologia” de Gz. Faus. En un apèndix enuncia les tesis cristològiques que sintetitzen tot el misteri de Crist i donat que em semblen la millor preparació per poder entrar a la Quaresma, de seguida, dimecres vinent, considero bo poder-les posar a la vostra i meva consideració. Així tindrem recentrada en el misteri de Jesús el Crist, tot la tasca essencial d’aquests quaranta, o cinquanta dies, millor. Som-hi:
1. La vida de Jesús es caracteritza per la pretensió (feta en nom de Déu amb qui Jesús se sap en particular intimitat) d’un home nou, “utòpic”.
2. En la seva mort rep dels representants oficials el NO a la seva pretensió i la conseqüència de no haver-se apartat d’ella. En suportar aquest “No”, morint en les mans del Pare, Jesús està ja realitzant l’Home Nou.
3. En la Resurrecció Déu dóna el SÍ irrevocable a la pretensió de Jesús, i obre a l’Humanitat el futur absolut d’un Home Nou. La dimensió de la Plenitud irromp en la nostra història i polaritza la marxa vers l’Home Nou (Ef 4, 13)
4. Jesús Ressuscitat es confessat així com l’Home Nou.
5. En la història de Jesús s’esdevé per a nosaltres la revelació definitiva de Déu. Per tant, la divinitat de Jesús no l’hem de veure com un “segon pis” sobreafegit a la seva humanitat i accessible al marge de la seva humanitat, sinó en la mateixa novetat que suposa la seva humanitat.
6. Per tant, en Jesús allò diví se’ns dóna en la seva humanitat, no a més a més o al marge d’allò humà.
7. I, això no obstant, la història de Jesús és història de fracàs i de mort. La Creu no és en ella com un apèndix o parèntesi temporal, sinó que pertany intrínsecament a aquesta vida. Déu se’ns revela en Jesús no tan sols destruint la imatge religiosa de Déu, sinó a través de l’anorreament o buidatge de Sí mateix en la vida de l’home pecador i per a ell.
8. Per la seva Resurrecció, Jesús posseeix una dimensió d’universalitat (l’Esperit), per la qual entra en relació real de possessió amb tot l’univers, que passa així a formar part del Cos místic de Crist.
9. Així com l’encarnació de Déu en tot el món o bé l’home nou són magnituds històriques, també l’Encarnació de Déu en Jesús posseeix una dimensió històrica per la qual Jesús, tot i ser Fill de Déu des del principi, es fa Fill de Déu.
10. Encarnació, Creu i Resurrecció no són tan sols esdeveniment aïllats, sinó que, en tant que fets reals que són fets-de-Déu, es converteixen en categories d’allò real, i condicionen tota lectura cristiana de la realitat.
11. L’esdeveniment Jesús amb totes les conseqüències, suposa per a l’humanitat una revelació de Déu, que es dóna en el sí d’una revelació sobre l’home: asserció del valor absolut de l’home i ensems la revelació de Déu com AMOR.
Ja podeu entrar ara i així amb conviccions clares en el Camí de la Quaresma que és també el Camí de Pasqua. Aquests dies es desclourà el misteri de Jesús i de nosaltres mateixos.
Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer de 2012. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada