VINE A LA VINYA DE LA INTERIORITAT
Durant tres diumenges successius el tema de la vinya campeja, i és on se’ns invita a treballar-hi des de diverses perspectives. Tema, aquest, ja molt present en l’Antic Testament: (Is. 4, 1ss: “La cançó de la vinya i en tants salms), avui li donarem un tomb fonamental. L’Amo ens insta a pouar en les intimitats de la pròpia interioritat. Ens hi introduirà Joan sempre amatent a seleccionar temes de la major intensitat i en el capítol 15 ens sobta agradosament amb aquest íncipit: “Jo soc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater... Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en Mi i Jo en ell dona molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també Jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”. Ja està tot dit i ara no ens tocaria res més que franquejar el misteri del Déu en nosaltres i deixar que Ell hi faci de “les seves” en el nostre dedins. Tot això em porta a la lectura segona de matines del dia de sant Agustí, text que l’he llegit un seguit plaent de vegades i que jo, conscient de que no el tindreu a mà, us el copio perquè el pugueu gaudir un niu de vegades. Són seleccions del llibre que ha marcat època en els àmbits d’espiritualitat d’alta gamma: “Les confessions”: “Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista, adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: “Soc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, sinó que tu et transformaràs en Mi”. I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el missatger entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el que clama i diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet a la debilitat de la nostra naturalesa. Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vàreu foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m`heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”. Respireu a fons, com jo ho he fet i tres vegades després de transcriureu-el.
El diumenge anterior vaig insistir en el tercer component del lema del sínode i, aquesta vegada ho vull fer en el primer dels tres termes, és a dir posant l’accent en la Comunió, que és “El cor de la sinodalitat i especificat en “Cridats per l’Esperit Sant a la conversió”. En efecte, llegeixo en el número 24: “No és possible comprendre plenament el baptisme sinó dins de la iniciació cristiana, és a dir, de l’itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l’Església i el do de l’Esperit, ens introdueix en la FE pasqual i ens insereix en la comunió trinitària i eclesial. Aquest itinerari té una varietat significativa de formes segons l’edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i de l’occidental, i de les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i de ministeris eclesials”. “Dins de l’itinerari de la iniciació cristiana, el sagrament de la Confirmació enriqueix la vida dels creients amb efusió particular de l’Esperit en vista al testimoni. L’Esperit del que Jesús era ple (cf. Lc 4, 1), que l’ha consagrat amb la unció i l’ha enviat a proclamar l’evangeli, és el mateix Esperit que s’aboca sobre els creients com a segell de pertinença a Déu i com a unció que santifica. Per això la Confirmació que fa actual la gràcia de la Pentecosta en la vida del batejat i de la comunitat, és un do de gran valor per a renovar el prodigi d’una Església promoguda pel foc de la missió, que tingui el coratge de sortir pels camins del món i la capacitat de fer-se comprendre per tots els cridats a contribuir a aquest impuls, acollint els carismes que l’Esperit distribueix abundantment a cadascú i comprometent-se a posar-los al servei del Regne amb humilitat i esperit d’iniciativa creatiu. La celebració de l’Eucaristia, especialment els diumenges, és la primera i fonamental forma com el sant poble de Déu es reuneix i es troba. En la celebració eucarística se “significa i realitza la unitat de l’Església”. En la participació plena, conscient i activa de tots els fidels, en la presència de diferents ministeris i en la presidència del prevere, es fa visible la comunitat cristiana, en la qual es realitza una coresponsabilitat diferenciada de tots per la missió. Per això l’Església, Cos de Crist, aprèn de l’Eucaristia a articular unitat i pluralitat: unitat de l’Església i multiplicitat de les assemblees eucarístiques: unitat del misteri sacramental i varietat de les tradicions litúrgiques; unitat de la celebració i diversitat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris”.
En la
celebració del funeral d’un bon amic i dels seus pares amb els qui vaig
coincidir en un llunyà equip de matrimonis vaig parlar dels tres naixements que es donen al llarg
de la vida d’una persona. El primer és el naixement a casa, a la natura, a la
vida i en la perspectiva del lligam amb tot el creat, a l’univers, essent “pols
d’estrelles”, lligam que haurem d’explicitar en el desenvolupament dels lligams
que anirem fent amb les coses i les persones, amb la creació: fauna, flora,
humanitat, tot sota la primera empara i cura dels pares i de l’escola,
despertant percepcions, maneres de dir, fer, veure, pensar, sentir i conviure
establint lligams de relació, d’amistat, d’amor i benvolença. El segon
naixement és com li deia Jesús al fariseu que el visita d’incògnit, que és un
tornar a néixer de l’Esperit que obre comportes a tota la fluïdesa de la fe i
del baptisme com una escalada vers un grau nou de relació amb Déu i amb el
proïsme i que identifica la manera de ser i de viure en cristià. Parlava també
d’un tercer naixement que és la mort que va seguida de la plenitud de vida en
Déu. Així l’hauríem de viure com la vivia Pau a qui aquesta setmana ens deia
que a ell li suposaria un guany poder viure ja amb Crist que és –deia- la
seva vida. I que si optava per quedar-se encara en vida era pel bé i
evangelització que podia oferir-los-hi en vida terrenal. Això ho dèiem glosant
el vers del Cant espiritual: “sigui la mort una major naixença”. Aquesta visió
d’obrir porta i horitzó celestial no sol ser massa freqüent. Li tenim excessiva
por a la mort. La mort fou vençuda per Jesús i per tant és una invitació a
pujar l’últim esgraó de l’escala de la vida. Em vaig atrevir a dir que
llegissin el llibre de Teilhard de Chardin “El medio divino”, cosa ben inusual
en un funeral, perquè tracta tots aquests motius d’una forma única. El mateix
faig ara amb vosaltres, a tall d’amistat. No he llegit cap llibre que m’hagi
plagut d’una manera tan abassegadora. Diu d’ell el seu autor que s’hi sent
dibuixat i definit a la perfecció. És un regal que us feu, no en tinc cap
dubte. Interioritza i de quina manera!!!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXVI i setmana tota del 27 de setembre
del 2026 Sabadell
