Homilia del diumenge 25/01/2015 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS OBRE, EL PRIMER, “LA JOIA DE L’EVANGELI”

                                               Recordem el fil narratiu de l’evangeli de Marc tot just encetat aquests diumenges. Obre Marc el seu escrit amb aquestes paraules que seran com la condensació de tot el seu evangeli: “Començament de la Bona Nova de Jesucrist, Fill de Déu” A continuació reporta la citació d’Isaïes, que anirà ressonant en aquest primer capítol. Fa la presentació del Baptista i, en aquestes, es presenta Jesús per ser batejat, i hi ha la gran manifestació de Déu Pare que l’autentifica per a la seva missió: “Ets el meu Fill, l’Estimat: En tu m’he complagut”. Es retira d’immediat al desert, endut per l’Esperit Sant i ens diu molt breument que hi passa quaranta dies i hi és temptat pel diable i servit pels àngels; així de sintètic. Comença la seva missió a Galilea i posa com a centre operatiu a Cafarnaum. Sabedor que Herodes ha empresonat Joan Baptista, comença el seu pelegrinatge per les seves terres. Aquí empalmem amb l’evangeli d’avui. Diu -per deia-, i així compartim coprotagonisme: només així hem de llegir l’evangeli, fent-lo propi i sentim-nos prop del que succeeix. No són històries passades, narrades, sinó conviscudes, personalitzades: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” L’evangeli de Marc continua amb la crida primerenca dels quatre deixebles; de pescadors de peixos els farà pescadors d’homes. ¿Què podrien entendre, aleshores? Però tanmateix el segueixen, deixant-ho tot. “Veniu amb mi”; “i se n’anaren amb Ell”. Deixem per un altra ocasió parlar sobre la crida-vocació dels primers deixebles. Hi ha moltes lliçons a desentranyar. La pròpia, fem-hi una mica d’atenció. Jesús segueix cridant. Tu, que hi dius?

                                               Reflexionem sobre la proclama solemne que fa Jesús, desgranant-la mot per mot, o frase per frase:

                                               Ha arribat l’hora: És temps de plenitud, són temps messiànics que superen de llarg, ben llarg, les expectatives del poble. La declaració ha de suscitar frisances de compliment. Déu considera madura la història per enviar el seu Fill, que és el do inefable i sorprenent, i el major de tots els miracles: la seva presència humana -pel que veuen- i divina pel que intuiran alguns més tard. Hauran de fer tot un llarg procés d’identificació de la persona de Jesús, que només per gratuïta revelació arribaran a capir el misteri d’una presència de Déu que fa costat al poble que estima i que serà el punt d’ensopec discriminatori entre els seguidors i els que no sabran veure, a ulls humans, només que una persona controvertida... S’escau de parlar d’una manera implícita, de saber veure en “els signes del temps” una presència joiosa d’un Déu insospitadament visible i present entre la gent del poble, que també és el seu. Des que Déu irromp en la gran Història i en la petita història de cadascú de nosaltres, hem de tenir “antenes”, per obtenir consciència de que quelcom d’inaudit, d’inèdit que diria el nostre germà Balducci, com si hi hagués una possible revelació o desvelació del que significa d’important, ineludiblement sacsejador, de “l’hora” que vivim,  i que ens aporta una riquesa que ens és oferta d’una manera personal. “Com si” fos ara mateix i aquí, sense anar més lluny ni esperar la manifestació final... Això ens invita a “atrapar” el temps fugisser i entrar en l’atmosfera de Déu que se’ns vol manifestar. Al final de la seva vida Jesús es lamentarà que bona part del seu poble, sobretot dels “representatius”, no el van “capir” en la seva “hora”. Invitació al carpe diem evangèlic. Ara és l’hora! Després, potser serà massa tard. Això ens invita a estar atents a fer lectures lúcides, afinades del que vivim, que sempre porta una carga de fons que ni sospitem... La figura d’aquest món passa, a voltes inadvertidament. Recollim aquest “com si” tan suggerent de Pau que ens alerta de que hi ha una urgència temporal i personal de donar resposta cabal. Per ben cinc vegades repeteix Pau aquest consigna d’aprofitar l’ocasió, l’oportunitat. Deixeu-me dir que ja en tinc un xic d’experiència. Cal ser audaç per aplicar el “com si” com una anticipació de quelcom que sabem que vindrà o que actuant així ho farem venir, farem present “anticipadament” el que sembla futur. Això ens fa fer lectures de la realitat que la promouen abans no succeeixin els fets. Capacitat d’anticipació, de previsió del futur, atret, diria, per la capacitat d’endevinar, de veure i viure ja en present amb ulls profètics i mans que busquen al fons del sac del secret dels temps que vivim...

                                               El Regne de Déu és a prop: Marc parla fins a quinze vegades del Regne de Déu. En Jesús es confirma que el Regne ja és arribat però sense connotacions de caire polític i temporals. Perquè el poble i àdhuc els propis deixebles hauran de fer un procés d’intimitat amb el Mestre per saber que Ell predica el Regnat del Pare que estima tots els homes i de tota condició, un Regne universal. Defuig les temptatives de proclamar-lo Rei, després de la multiplicació dels pans... Tota la vida de Jesús és l’intent d’anar aclarint què és el Regne a través de les paràboles i els signes o miracles. L’accés es farà responent a les invitacions que d’una manera particular s’obren a la seva sensibilitat de poble de Déu, però a través d’un aprofundiment de la moral i de l’espiritualitat, personificades en Ell mateix. Regne, ja començat, però cridat a plenitud en un món nou i una terra nova. Ressuscitat i glorificat, els apòstols l’identifiquen amb la persona del Mestre. Arribaran a predicar que l’evangeli és Jesús o bé Jesús és l’evangeli. Tothom té crida personal per entrar en l’àmbit del Regne. Jesús dirà: “Veniu i seguiu-me”. “Jo sóc el camí, la veritat i la Vida”.

                                               Convertiu-vos: Frase que hem sentit freqüentment i que li hem donat resposta moral, una mica perquè la tenim massa centrada litúrgicament en la Quaresma. Convertir-se vol indicar girar-se cap a Jesús, tenir-lo com a referent i actor de la nostra vida. “Ser com Ell”. Assemblar-s’hi. Seguir-lo de prop. Identificar-nos amb Ell. Obrim el parenostre: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”, complementat per “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. El diem en nom de Jesús; Jesús el diu amb nosaltres. “¿No creus que Jo estic en el Pare i el Pare està en mi?” “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. “Qui m’estima, guardarà la meva paraula: el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Jesús és el programa, deia Joan Pau II. Les benaurances són la síntesi del que va viure i predicar Jesús. Pau digué: “Tingueu els mateixos sentiments de Jesús”. Qui resa i viu per Crist, amb Ell i en Ell ja és en el cercle íntim dels que són fills de Déu. La moral del cristià és una conseqüència, no una finalitat.

  Creieu en la Bona Nova: La fe és la que venç el món. Sense fe, tot es rebaixa de to. L’evangeli és motiu de fe. Si volem entendre i sobretot viure`l només tenim un accés garantit: la fe. Passem massa de pressa a veure quines són les virtuts que ens són més dretureres per tal de poder-nos dir que som cristians. Comença Benet XVI la seva Encíclica Deus caritas est: “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” (de I Jn 4,16) aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. En l’amor, en l’evangeli o en la Bona Nova només hi podem creure, fent un acte de fe i de plena confiança. Segueix el papa Francesc en La joia de l’evangeli: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor” (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts... Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. Continueu, sisplau, vosaltres mateixos... Paraula de Francesc.

                                            

                        Diumenge III de durant l’any, 25 de gener del 2015.  Sabadell