NADAL COM
A MISTERI
Passades
les Festes Nadalenques que apleguen la família extensa, i abans de fer una bona
recalada en la festa-joia dels infants per Reis, ara encara se’ns dóna
l’oportunitat de fer en la calma pròpia d’aquests dies que ens manquen per
engegar la màquina laboral que ho aplana tot o gairebé, encara –dic- tenim la
gràcia oferta per l’Esperit Sant que aquests dies està molt actiu, ¿o no?)
de fer una capbussada en el que més pregonament significa Nadal com a misteri, reclam sempre obert per a
una visió més nítida humano-divina de Nadal. Hem estat massa atrafegats – i és
una sort poder-hi estar en família: les coses humanes són tan divines, quan són
ben enfocades amb visió de fe!-. Nadal en la contemplació i el silenci ens
diuen de Déu coses inèdites, insospitades, que fan bona l’expressió de Rahner:
“Els cristians del segle XXI, o seran místics o no seran”. Hem explicat manta
vegada el què significa aquí la paraula mística, en el sentit d’experimentada,
de feta molt nostra, molt endins. Sense el profund recolliment del nostre
esperit, ritmant amb l’Esperit, sense les interferències del Nadal més profà,
àdhuc religiós, però sense entrar en el secret de la interioritat des de la
perspectiva de la FE: interferències poden ser, sense menystenir-les, cada cosa
entesa en el seu context: colors vius, confettis, músiques de tota mena, nadales
vociferades per altaveus cridaners fora de context i altres reclams de TV i
dels aparadors de les vies principals, quan Nadal es malmet convertit en una enganyifa
consumisme i ¡a veure qui n’estrena una de més xic...!Tornem al nostre
propòsit: entrar a fons en el misteri de Nadal: Què és Nadal per a Déu Pare?
Què és per a Déu Fill, Jesús, Fill d’home i Fill primogènit del Pare i de
Maria? Què és Nadal per a l’Esperit Sant? Què és finalment per a l’Església i
què podria ser per cadascú dels cristians? Prenent tot sencer el Capítol primer
de la Carta als Efesis ja veiem que Déu Pare tenia un projecte, un designi, no menys que una revelació,
que vol dir quelcom inaccessible per raonaments, per elevacions espirituals a
nivell només humà. Res, el tenia ben guardat com qui té un tresor que el vol
descobrir i fer-ne participants, arribada l’hora que el Pare tenia prefixada,
hora de la plenitud dels temps com se’ns ha dit moltes vegades en la litúrgia
d’aquests dies nadalencs, temps que són els nostres, convé no oblidar-ho perquè
en som els beneficiats en primera persona, ¡això cadascú! Déu estima tothom per
igual, això sí, amb complaences ben notòries pels més necessitats; i tots som els afavorits per aquest designi: “Ens ha fet conèixer el seu
designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la
plenitud dels temps: Ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del
cel com les de la terra. En Cristla Beata Isabel de la
Trinitat, carmelita descalça que en va fer d’ella el lema de la seva vida!
En
aquest himne cristològic que ja s’usava molt probablement en els primers
temps en la litúrgia dels seguidors de Jesús, i que tenim dret a personalitzar-la,
perquè és el pensament i la vocació que tots tenim en Crist. Sempre hem estat en el pensament i en la voluntat del
Pare de “beneïr-nos en Crist en tota mena de benediccions espirituals dalt del
cel”. Més encara: “Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim
sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per
Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la
gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. En Ell, per la seva sang, hem
obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de
Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i
penetració que tenim...”. Aquestes paraules les he meditat moltes vegades i
m’han omplert sempre d’un gust i perfum de Déu que m’han enamorat... Sento
dintre meu el degoteig del salm 62: “Tu ets el meu Déu, Senyor; tot jo et
cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada,
sense aigua... Quan des del llit et recordo, passo les nits pensant en tu,
perquè tu m’has ajudat, i sóc feliç sota les teves ales. La meva ànima s’ha enamorat de tu, em sosté la teva
mà”. (He anat rastrejant en la Bíblia els salms buscant el salm de
referència, i he fet una repassada en ziga-zaga, perquè no sabia a quin salm
corresponia). Els he anat rellegint, ara aquí ara allà, i m’ha resultat una
joiosa experiència, perquè anava llegint a glopets trossets de salms i m’he
embadalit; ho he trobat com un descans i una crida suau de Déu. Us ho recomano.
Fer-ho us omplirà el cor de goig. Vés per on he descobert una manera de pregar
senzilla i perfumada de Déu! Quan parlo de misteri, parlo d’això i d’altres
coses, que cadascú podrà anar descobrint...
La
fe no té parió, és tota una altra cosa. Veus amb els ulls del cor coses
invisibles. Ho he dit moltes vegades. M’agraden, em tenen corprès les coses
invisibles, molt més que les visibles ¡i són tantes!; encara que amb una mirada
de fe veus també les coses naturals o visibles d’una altra manera. És allò d’en
Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure hi ha una bella possibilitat que
és viure poèticament. Això és el que
procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de
caminant”. Segueix comentant l’amic R. Tant el text d’un pròleg en prosa de
Vinyoli com els fragments en vers tenen uns ressons romàntics que més endavant
Vinyoli anirà depurant. En el cas concret dels versos, el poeta , enmig de
referències al Nadal, hi va repetint la tornada “es perden els meus passos en
la neu”, qui sap si evocant de lluny el caminant solitari protagonista dels
lieder d’Un viatge d’hivern de Schubert. Escrits en un moment de trànsit entre
una espiritualitat profunda i una crisi religiosa, Vinyoli hi expressa el
misteri del Nadal en el to greu i alhora sobri que li era propi i que li va
atorgar una de les veus més personals i rotundes del país”. (Viure poèticament
Josep Maria Ripoll)
Entrarem
en el misteri en expectació d’una
saviesa que encara no tenim. Anirem de sorpresa en sorpresa, per poc que ens
disposem a acollir Jesús en el seu “primer misteri” que se’ns ofereix en l’encarnació, paraula que no m’agrada
gaire, encara que l’entenc per a senyalar de manera expressiva la presència
visible, corporal, anímica, espiritual de Jesús, que s’amaga al temps que es
manifesta en els plecs d’un cosset de Nadó en bolquers, on es deixa veure gairebé
només un rostre plàcid, bell, bell, com són totes les carones dels nounats. Déu fet Home. Aquí cal posar el goig de
saber qui és, com és, per a què és. S’obre l’escriny i nosaltres ens atansem a
aquest mirall que reflecteix la imatge del Nadó, i oh meravella! se’ns hi fa una superposició de plans. Veient-lo a Ell,
ens veiem a nosaltres, i descobrim que hi ha una semblança recobrada com a homes nous que som precisament per l’encarnació, una semblança que ens
aproxima a Ell i també una dissemblança que va molt endins, tant com Déu és
proper i llunyà a la vegada. “L’Església, en el Vaticà II ha rebut l’encàrrec
de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella al mateix
temps revela a l’home el sentit de la
seva pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home...
Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”... Amb raó podem pensar que el destí de la humanitat futura es troba en
les mans d’aquells qui poden donar a les generacions que han de venir raons de viure i d’esperar. En realitat, el misteri de l’home no
s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era
figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou
Adam,en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta
plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ell, el
Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els
homes”. (Del document sobre l’Església en el món d’avui)
Avui,
les lectures s’han de convertir en lectio
divina. Diuen tant: podrien dir més si l’Esperit mogués la nostra ànima...
Recollim el repte de Pau que tot cantant les excel·lències del Pare que ens va
beneint en seu Fill, Nostre Senyor, Jesucrist. Beneeix el Pare de qui provenen
fe-esperança-amor, virtuts parentals que
fa brotar en la nostra carn tota una plètora de dons espirituals. Pau en el seu
enyor dels qui mantenen profunda la seva estimació a Jesús, demana per a tothom
que en cerca la vivència “al Pare gloriós que us (ens) concedeixi els dons
espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu
de veritat qui és Ell”. Demanant-li també “que il·lumini la mirada interior del
vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de
glòria ens té reservades, l’heretat que Ell us dóna entre els sants”. Tot això
queda corroborat en el Pròleg de sant Joan, on podem entreveure els misteris de
Déu, quan crea i re-crea en Jesucrist,
que a tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom, els
concedeix poder ser fills de Déu, nascuts de Déu mateix”. Tot amb tot, el
misteri persisteix obert, i les seves pregoneses són in al·licient per a
aquells qui creuen i besllumen que ens quedem a les portes del misteri. “Misteri
de la Vida” que per sempre serà “la Llum dels homes”, llum que resplendeix en
la foscor, però la foscor no la pot ofegar”. Santifiqueu el món amb la vostra
glòria i manifesteu-vos a tots els pobles, amb l’esclat de la vostra llum. (de
la Col·lecta de la Missa d’avui).
PREC
DE NADAL
Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminat, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.
Salvador
Espriu
Diumenge II
després de Nadal, 4 de gener del 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada