VENIU I
ADOREM-LO
Epifania
vol dir manifestació gloriosa, com
una mena de revelació. És el terme
final d’un pelegrinatge, que, partint d’una descoberta d’una estrella i posats
sota el seu guiatge, foren (som) conduïts els savis-mags (i nosaltres) després
de moltes peripècies (com sol passar, com quan un entra en un indret fosc, on
és fàcil desorientar-se), una volta desapareix l’estel que ens guiava i entrem
en el desconcert i anem cercant i preguntant a d’altres, on és el camí que ens
portarà a rendir finalment el nostre propòsit acomplert, i deixem endarrere
aquells que sembla que saben el camí però no es mouen del “sofà”? I recordem
aquelles paraules de Jesús recriminant els mestres de la Llei que “diuen i no
fan” (tan freqüent en mestres, metges i pares. Bé deixem-ho; incoherents ho som
tots)
De
cop i volta, torna a brillar l’estrella, companya de viatge, quan ja pensàvem
que no la retrobaríem més, recuperant la
gran alegria de durant el llarg viatge. En tot camí a seguir, cal no perdre mai l’esperança. Un núvol només,
fugitiu, no ens ha de treure permanentment l’alegria de poder anar altra vegada
en la bona direcció. És de savis indagar, orientar-se sense perdre l’esma.
Jo
veig en la narració de Lluc com una mena de pelegrinatge
de per vida en busca del més gran sentit, viatge que fem des que naixem,
nosaltres i cadascú amb la seva pròpia estrella, fins a arribar a contemplar
“cara a cara la vostra
Glòria ” (Col·lecta). Cadascú té el seu petit planeta i en ell
la seva flor que un mima, perquè és el símbol de la nostra fe, que a voltes no
valorem excessivament i això ens porta a cercar el que ja tenim en esplendorosa
formosor, i anem a “conèixer món” pensant que trobarem el què ja hem perdut.
Quants Petits Prínceps retornen a casa, després de cercar fora, allò que tenim
dins...
Cal
partir sempre d’una recerca i d’una descoberta inicial que ens posa en moviment
vers la utopia d’allò que no coneixem, però que intuïm que és plenitud, i que
el cor se’ns hi envà. Epifania és l’alegoria d’un viatge per trobar Déu
com a plenitud personal i encara molt més, perquè ateny a altres pelegrins que
foren, són i seran. De la intuïció primera que ens posa en marxa, des d’una
estrella que ens és com la brúixola que ens orienta i encamina, fins a arribar amb
la fe depurada a base de moltes contrarietats viscudes, moltes des de dins de nosaltres
mateixos, altres dels ensopecs propis
del viure de cada dia, i dels frecs que ens inciten a fer perdre la il·lusió de
caminar en cerca i recerca permanents. “Amb la perseverança guanyarem les vostres
vides”.
Tot,
a la fi de la nostra anada, ens porta a l’estupefacció de descobrir que
és en la petitesa d’un Déu amagat en un infant i en la fe en Ell rebuda com a do,
que tenim el goig inefable de prosternar-nos
a terra, bo i presentant-li el nostre homenatge, que val tant com a adorar-lo, i fer-li els presents,
obertes les arquetes, d’or, encens i mirra. Vista la meravella de la
grandesa en la petitesa només per do de la fe, hom torna al país de
partença per un altre camí. Tornada, cantant les grandeses del
Senyor, que aleshores les coses i esdeveniments ja es veuen com no es veien
abans. Amb els ulls “brillants i plens de joia” descobrim la fraternitat
universal i una natura que la reveiem ara exultant i exaltant. Com un paradís
besllumat en el cada dia. Un món nou i una terra nova, on, vivint senzillament,
podem gaudir del que veiem i del que
sentim, canviats, magnificats després de veure “el noi de la Mare”, que tot i
essent tan petitó, ja domina el món”.
Fixem-nos
ara en el punt central del relat que es conté en aquestes sòbries paraules: “es prosternaren i li presentaren el seu
homenatge”, és a dir l’adoraren, per tant el van reconèixer com a Senyor i Déu.
Adorar no és un ritus, un gest; és una
actitud molt pregona de reconeixement que Déu és Déu i que nosaltres som ben
poca cosa, un no res, una nonada que diu Teresa de Jesús. Reconèixer-lo com a
Creador, i a nosaltres com a simples criatures; a Ell com a l’únic necessari i a nosaltres com a
contingents (podríem no ser); a Ell com
a Absolut i a nosaltres com prescindibles, com un puntet de res dins de
l’univers. Em ve al pensament allò que narra Joan a l’inici de la passió, a
Getsemaní. A l’hort quan Jesús els pregunta: a qui busqueu?: A Jesús de Natzaret;
i ell els respon: “Sóc Jo” (llegeixi’s “Jo sóc”, com a Moisès a la bardissa) i
cauen per terra com espantats, atemorits. Seria incongruent narrar-ho així, si
no hi ha per part del narrador el fet de que intuïren que ell era Déu. Com el
manifesta d’aquesta manera com a Rei i Senyor en tota la passió fins a la mort. Una passió d’un
Home Déu, ben diferent dels sinòptics.
Durant
aquest temps de Nadal ens ha acompanyat fins avui amb drets propis del temps
litúrgic el Càntic del Glòria, on hi
fem glosses a continuació de la refilada dels àngels als pastors: “Glòria a Déu
a dalt del cel, i a la terra
Pau als homes que estima el Senyor: Us lloem (expressió de
lloança). Us beneïm (us declarem beneït, feliç, font de felicitat). Us adorem
(únic Déu Creador, Redemptor, Santificador). Us glorifiquem (us exalcem, pel
poder absolut). Us donem gràcies (us reconeixem no per que sou bo amb
nosaltres, sinó perquè ho sou per natura i essència, perquè sou tres vegades Sant).
Reconeixem que és una glòria i una gràcia conèixer-vos, reconèixer-vos com a
Déu únic i Senyor de les nostres vides. A nosaltres ens toca cantar les vostres
meravelles, com féu Maria
i així ens ajuntem a la
nostra Mare , perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Hosanna és l’expressió més cabal per
deixar lliure el nostre esperit per adorar-vos amb tots els gestos que
expressen aquesta actitud que hauria de ser-nos permanent. Tapant-nos els ulls
davant la vostra
Majestat ,
prosternar-nos, agenollar-nos, aixecar-nos i abaixar el cap en el Glòria
Patri, sentir-nos no res, sentir la vostra estremidora -de goig- proximitat,
fascinats en sentir-nos envaïts de Vós. Silenciosos i expectants per la vostra
paraula, amb la necessitat de besar-vos en rebre-us en l’Eucaristia, portar la
mà a la boca amb estupefacció (ad os = adorar), braços estesos com en el parenostre. Amb les
mans esteses, indicant ofrena, salutació, súplica. “Les mans obertes davant
Vós, Senyor”. “Al nom de Jesús tot genoll s’ha de flectar”, com fa l’apòstol
Tomàs en reconèixer-vos com a
Jesús Ressuscitat: “Senyor meu i Déu meu”. “El Pare buscar
adoradors en esperit i veritat”, li diu a la samaritana i en ella a nosaltres.
Què
poc que adorem, què poc sentim la grandesa de Déu! A vegades em dic a mi
mateix: Si Déu, veritablement és Déu, com l’hauríem de tractar? Teresa de Jesús
el tractava de Majestat i això no l’impedia de creure que pregar era tractar-lo
com a amic, com el millor amic. L’hem fet tant nostre, tan proper que hem
perdut aquell tracte deferent, amorós, que ajunta suaument el Deus tremens amb
el Deus ple d’amor. Potser que llegíssim el Càntic dels Càntics per entendre
com l’hem de viure aquest Déu, profundament adorable. Cada invocació hauria de
ser una glorificació. Quan els diumenges anirem resant el Glòria, faríem bé de
fer-ho com els àngels, de fer-ho com els sants, i com els que estan en
possessió de Déu en el cel. No sé com dir-ho. Estimar és adorar, adorar és
estimar. M’agafa enyorança d’haver de deixar aquests dies de Nadal- Epifania..!
Diria i diria el Glòria com
un mantra, fins a fer-lo com una nova naturalesa.
“Oh
Déu, que amb el guiatge d’una estrella heu revelat el vostre Unigènit als
pobles no creients; conduïu-nos als que ja us coneixem per la fe, a contemplar
cara a cara la vostra excelsa Glòria”. (Col·lecta de l’Epifania) Laus Deo.
Epifania del Senyor, 6
de gener del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada