I DEL
NOTRE BAPTISME, ¿QUÈ?
Potser
podreu trobar estrany que després de la plena manifestació de la Trinitat en el
Baptisme de Jesús, celebrat diumenge passat, ara jo hi torni una altra vegada,
aquest cop referit al nostre baptisme llunyà, ¿potser allunyat?
¿Ens
n’hem fet conscients de les implicacions que el fet comporta o bé “allò” (em fa
pena al·ludir-hi amb aquesta expressió tan poc significativa) queda en la
boirina com un ritus inicial mig borrós i oblidat en la llunyania inconscient
de la poca, escassa edat?...
I
pensar que hi havia de per mig un compromís
que hauria de ser determinant en la nostra vida de Fe posterior. De fet
renaixíem a una Nova Vida; se’ns donava a llum altra vegada amb una referència
explícita a Jesús, l’Ungit i a l’Església poble d’Ungits. El nostre compromís, aleshores
subrogat, quedava deixat a cura dels nostres pares i/o padrins.
El
bateig de Jesús com
Pau ens l’explica és el misteri de
compartir passió, mort i resurrecció amb i en Jesucrist. A nosaltres se’ns pot
aplicar justament, d’una faisó adoptiva però, les paraules que es van sentir en
sorgir Jesús de les aigües del Jordà: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu
em complac”. ¡Som fills de Déu; convé no oblidar-ho mai!
Amb
el baptisme comencem, primer a càrrec i responsabilitat dels “nostres”, tot un
camí o procés d’iniciació cristiana.
Expressió que malauradament no fem servir gairebé gens, i que està vinculada a
la sacramentalització, no sempre ni
molt menys a l’evangelització. Quants “batejats” es perden, no pel transcurs
del camí, si no ja gairebé a penes
començat, si no hi ha algú amatent a fer-nos veure que, batejats “per,
amb i en Crist, i degut al misteri gairebé inefable de la nostra inserció
al Cos Místic, som una Generació Nova, com un “Néixer a la Gràcia”. Si un no ha
anat despertant-se, deixondint-se i obrint-se a fer, amb iniciativa i
responsabilitats pròpies, el camí i
procés o s’ha aturat o bé ni tan sols ha començat en tot allò que té d’iniciació, ¡estem fora via..! El camí s’ha d’iniciar de ben menuts. Els
pares o padrins hi tenen molt a veure. ¡I tant! Si ells fallen tot el procés
perilla. L’excusa podria ser la poca edat i captació de coses que ens i els
sobrepassen als menuts. Els infants tenen però, una sensibilitat oberta a la
transcendència i a la
pietat. Els calen mestres que visquin allò que volen transmetre,
més aviat a partir del cor que no del pensar, evidentment. ¿On queda la
paternitat espiritual dels pares o padrins, altra volta subrogada a mestres i
catequistes, per incompliments?
Després
vindrà, si ve, la primera confessió i
comunió que queda com encerclada en la preparació pràctica d’aquests
sagraments (sobretot ritus, manera de comportar-se, altres minúcies tòxiques,
de les quals no en vull parlar...) Passada aquesta etapa (!), el procés (si n’hi
ha hagut) queda truncat, sotmès per a la major part dels “batejats” a
transcorre per un gran túnel (el de les absències i dels refredaments) que té
en el millor dels casos una sortida, escassa quantitativament, efectuada en la confirmació. Els altres -no oblidem la seva condició
de “batejats”- segueixen fent via pel túnel a les fosques, del que no en
sortiran mai més o quasi, perduts com a cristians en creixença, ¡com seria de
desitjar! Tres passos que no desemboquen en una maduresa de fe i d’acció,
acords amb la presumpta fe, on s’han acomplert uns passos de sacramentalització, però jo em pregunto
si simultàniament hi ha hagut una evangelització
creixent, a ritme i desenvolupament de consciència, corresponents a edat i
condicions. Certament que utilitzem paraules d’ample espectre que un no sap si ens
responen a les actituds evangèliques corresponents. Només pot haver-hi comunió, si s’ha experimentat qui és, què és, on i quan Jesús
és el referent fonamentador de la
pròpia FE. ¡Ens ve gran l’expressió comunió a petits i grans!
I
confirmació ¿de què? ¿com? ¿i amb
quina consciència de fe i de compromís en la mateixa fe? I després, ¿què? Quants interrogants no queden surant en les
tantes vegades despulles de la nostra evangelització. Batejats, ¿només?
Sacramentalització
i evangelització haurien d’anar acompassades. Hi ha el perill subjacent en
molta sacramentalització, que pot derivar simplement en un ritus, mancat o
quasi, de l’il·luminació de les virtuts teologals que haurien de florir en els
“dos manaments que són un”: “Estimaràs Déu i els Germans, també estimaràs: la
natura, la cultura i la vida, per damunt de tu mateix; i cercaràs i pregaràs i
trucaràs a la Porta de tots els Sentits que conflueixen en un Jesús, fet
experiència progressiva i totalitzant. No confonguem mai religiositat amb fe
explícita i cultivada amb experiències en el dia a dia... Cal insistir en
aquesta distinció, netament. A voltes creiem que tenim fe, quan només és
religiositat...
¡Ai
que més ai! Hem de confessar que el destí de tota l’anomenada Iniciació cristiana hauria de portar i
de ser igual que el capçal de l’evangeli de Marc: “Convertiu-vos i creieu en
l’Evangeli del Regne”. Aquí haurien de confluir tots els sacraments. Tanmateix
no els veiem com un procés vers la plenitud de la fe, esperonada per la caritat. Hem
equivocat el camí o bé, bo i caminant, ens hem desorientat i hem trossejat el
continuum en tres moments rituals desconnectats, més sacramentals, puntuals,
sense la radical relació progressiva i enfortida per la descoberta de
l’Evangeli que s’hi amaga i s’hi revela. S’ha d’acabar tot el procés en la conversió, no tant moral com
cristològica, en la persona de Jesucrist, vist i viscut com a Déu i Senyor
nostre dels “qui n’ha pres possessió, en els qui s’ha complagut, dels qui ha
cridat bondadosament, i ha pres per la mà, i que ha configurat i destinat a ser
aliança del poble” (Isaïes).
Tinc
a mà dos títols ben significatius: “Catecumenat del poble” (camí de fe d’un
poble de batejats) i l’altre: “De massa a poble de Déu”. A aquests s’hi pot
afegir: “A la recerca de sentit” (camí de fe dels petits grups). La meva
acrescuda convicció és que hauríem de recomençar la nostra pobra evangelització
a partir dels adults. I que això no
es pot fer sense la base humano-cristiana d’un grup on créixer evangèlicament. He comprovat que els “batejats”
s’han mantingut ferms en la fe al llarg dels temps, gairebé només aquells que
ja des de joves s’han obert a compartir vida i fe en petits grups. I que encara
persisteixen amb ganes d’anar enfortint la fe a compàs de les crides humanes i
eclesials, a les quals donen crèdit i compromisos.
Quin
mal ens ha fet el ¿viure? escairat, a penes gairebé res més que amb una moral
més de l’AT que no pas del NT., més de l’Èxode que no pas del Sermó de la Muntanya. Tota la
vida cristiana, sobretot la dels adults,
té les seves arrels més fondes en el baptisme, rebut com a do i gràcia de les
gràcies. ¡Estem però on estem..!
¿Com
podríem desencallar un procés que s’ha embullat només, només apuntat a la
nostra consciència? ¡La solució la veig en refer
la iniciació cristiana de bell nou amb un catecumenat o aprofundiment de la
fe del nostre baptisme! Catecumenat de grans, d’adults; aquest és el plantejament
que han posat en marxa molts grups eclesials. O som místics, experimentadors de
la fe o no som cristians, en aquest segle XXI; ¿com es poden aguantar a peu ferm els embats de
tota mena: indiferència, consumisme, practicants de misses de quan en quan? Hem
de ser seriosos en tot, sobretot en qüestions de fe. Rastregeu, si no, els
textos de la missa d’avui i veureu com surt sovint l’Esperit Sant en el qual
hem estat batejats: “¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist?
¡El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit! No sabeu que els
vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que
resideix en vosaltres? ¿No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un
preu molt alt! Afegeix al prefaci propi d’avui: “Perquè, per Crist Senyor
nostre, ens conduïu al coneixement de la veritat, a fi que units amb el lligam
d’un sol baptisme i d’una sola fe, esdevinguem el seu Cos. Per Ell heu donat a
tots els pobles l’Esperit Sant que habita en els vostres fills, omple i governa
tota l’Església, és font admirable de la diversitat dels dons i creador de la
unitat”. Acabo amb la col·lecta: “Déu omnipotent i etern que voleu reunir els
vostres fills dispersos, mantenint-los en la unitat; mireu el ramat del vostre Fill;
que la integritat de la fe i els lligams de la caritat uneixin els qui han
estat consagrats per un mateix Baptisme”.
Diumenge II de durant l’any, 18 de
gener del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada