JESÚS, METGE DEL COS,
DE L’ÀNIMA I DE L’ESPERIT
Recordeu
que vàrem obrir aquesta quaresma tenint com a referent únic, Jesús, d’acord amb
l’oració col·lecta del primer diumenge en la qual pregàvem “perquè aquesta
quaresma ens fos ben profitosa per a conèixer més i més el misteri de Crist i
per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Tot centrat en el Crist, no en
nosaltres com es fa tantes vegades, ancorant una vegada més en les nostres
culpes i pecats molt més que no pas en la sobreabundància de gràcia que
tenim en Crist.
Aquests
dos últims diumenges de quaresma ens fan mirar ja de cara a la Passió-Mort-Resurrecció
que fou el veritable Baptisme de Jesús, a partir del qual nosaltres
trobem la més plena significació i el sentit evangèlic del viure. Configurats
a Crist al qual hi entrem a través de la fe, que és veritablement la que
ens obre els ulls encegats o de naixement, com vulgueu dir-ne.
Pau
ho va entendre en profunditat. En Jesús se’ns dóna la llum del sentit del què
vivim ara i del que més tard ho veurem no en figura sinó cara a cara. “Tots
vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist; tots els qui heu estat batejats
en Crist us heu revestit de Crist.
Ja no hi ha jueu ni grec, esclau o lliure, home o dona: tots sou un de sol en
Jesucrist”; i ho explicita més a la Carta als romans: “¿O bé ignoreu que tots
els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort?
Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist,
per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també
nosaltres emprenguem una nova vida. I, si nosaltres hem estat units a
ell, per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva
resurrecció. Sapigueu-ho bé: allò que érem abans ha estat crucificat amb ell;
és a dir, el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem
més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat. I si
hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist un cop
ressuscitat d’entre els morts, ja no mort més, la mort ja no té cap domini
sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que
viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però
vius per a Déu en Jesucrist (...) Vosaltres
ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia.”
La
Passió-Mort-Resurrecció és el vertader baptisme de Jesús, que inclou el nostre.
En Ell hi ha tota mena de baptisme: de desig: ¡Com he desitjat que
arribés aquesta hora de donar acompliment a la missió que el Pare em va
encomanar; el bateig martirial: amb l’efusió de la seva vida en pro de
tots els humans i el bateig en poder i en l’Esperit Sant que obre els nostres ulls tancant els seus,
morint. De tots tres en participem també nosaltres, tot fonamentat en Crist, misteri, al qual només hi podem accedir
a través de la fe que és la que ens proporciona la visió de tot i de tots i
principalment de nosaltres mateixos, cridats litúrgicament, any rere any, a que
se’ns obri la visió de tot des de la visió del TOT de Déu, que en nosaltres
serà progressiva (ho expressàvem en aquest conèixer “més i més”) el que podem
entendre del misteri de Crist que ens acompanyarà mentre visquem i ens donarà
lucidesa per entendre-ho tot des de dins (“pel perquè i per a què de tot plegat).
Estem encara massa traumatitzats pel “com”que és l’expressió de la
deshumanització (“es va fer no res”) de Jesús, perquè es posi en relleu la seva
divinitat i la d’humanitzar-nos tant i tant nosaltres que se’ns pugui dir, a
tall de comparació amb el Mestre que per la humanització progressiva se’ns noti
la divinització progressiva que és el nostre veure profund. Allà on acaba la
visió natural de tots i de tot se’ns n’obre una altra de més gran i ens prepara
per la visió “cara a cara”. On no seran els ulls de la fe que constataran, sinó
la visió de l’amor que ho omplirà tot.
Veure,
veure-hi més, veure en major profunditat és el nostre Tridu Pasqual i àdhuc la nostra Quaresma.
Se
L’evangeli
d’avui que ens porta una escena molt vivaç i de com volen els fariseus forçar
les coses evidents tancant els ulls per no voler veure el que és palès. I tot
per un veredicte ideològic, emetent judici apriorístic, emetent condemna i
exclusió forçada contra la llum del dia. D’això se’n diu pecar contra l’Esperit
Sant.
La
renovació de les promeses el baptisme de la Vetlla pasqual l’hem de rescatar
d’un ritus que repetim cada any i més vegades, però en aquesta ocasió, ja
adults, podríem fer de la renovació ritual una autèntica promesa de fidelitat a
Crist ( res del contingut de “pompes i poders del dimoni és a dir, de tot mal
en nosaltres i en el món) No per negar-ho, sinó per recolzar-nos més en la
gràcia que segons Pau sobreabunda per damunt del pecat i els pecats. No
renuncio, sinó opto.
Només
si morim a nosaltres mateixos, que és allò que ja vàrem comentar del negar-se
un mateix (i hi som tan propensos a bastir tots els auto-: autoestima,
autorealització, autonomia, autoafirmació, auto”bombo”, autocompassió,
autocràcia, autodeterminació, autogestió... i així podríem buidar el diccionari.
Dóna tant de si aquest viure segons criteris personals que el referent acabem
essent nosaltres i no l’evangeli de Jesucrist, que ens ofereix i garantitza una
nova vida donant-nos de veritat una obertura de les nostres cegueses. Encara
estem encallats, com envescats sense veure només l’ullet que ens fa constantment
el mal, quan Jesús ens dóna una visió nova i enaltidora del viure i del veure.
És més fàcil posar-se en mans de Déu i que sigui ell qui ens guiï i ens obri a
veure-ho tot amb ulls de fe. Ell dóna visió, lucidesa i al mateix temps la
força de l’esperit. Això hauria –podria- ser un nou naixement cada any. Així la
quaresma se’ns omple de Pasqua, ja abans de celebrar-la i deixa de ser un punt
aïllat de la litúrgia, sinó el bon gust del viure per a Déu i per als germans;
dit en una sola paraula: l’evangeli viscut en el dia a dia.
Abans
érem foscor –cadascú se sap les seves i
les tonalitats de la pròpia foscúria), però ara que “estem en el Senyor”
som llum. Els fruits de la qual són com ens diu Pau: tota mena de bondat, de
justícia i de veritat. Mireu bé quines són les coses que agraden al Senyor.
Acaba Pau: “Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà”. Jesús
ens diu a cadascú: “Jo sóc la llum del món; el que em segueix tindrà la llum
de la vida. ¡M’agrada tant aquesta expressió!
Jesús
passa pel món fent el bé i curant els malalts. Tots, qui més qui menys n’estem,
de malalts. Només que arribés a tocar-li la borla em curaria.
A
l’Eucaristia anem a cal propi metge de capçalera. Un metge humà i diví que ens
obre els ulls a les nostres xacres que moltes vegades ni sabem ni volem
saber-les. La seva empatia divina fa miracles. Sobretot en visió de les coses i
en la fortalesa per alliberar-nos-les. Ell ha vingut a curar els malalts i
sobretot aquells que essent-ho ho volen ignorar. Diu com a colofó als fariseus:
“Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi
veieu, per tant, la vostra culpa no té cap excusa”. ¡L’autosuficient no
necessita de ningú per ser... un qualsevol i per judicar!
No
sé per què em balla pel cap que el parenostre podria ser ben bé el text
de les promeses-oració-de petició-i d’acció de gràcies de la renovació adulta
de les promeses del baptisme. Donem-li aquesta profunditat a la Renovació de la Vetlla Pasqual.
Només
Diumenge
IV de quaresma, 30 de març de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada