Mare de Déu, Mare de la Joia
Acabo, ara mateix, de llegir l’exhortació postsinodal VERBUM DOMINI és a dir: La Paraula del Senyor, del papa Benet XVI. Acabo en el sentit més literal del terme. En primera lectura. Deixeu-me dir que de les lectures que “s’aguanten”, com a mínim se n’haurien de fer almenys dues, àdhuc tres. M’explico: la primera es fa per respondre’ns al QUÈ PASSA (No en traurem tot l’entrellat així de bones a primeres; sí que se’ns pot obrir la curiositat, que no és pas poc). Si passem a la segona, que s’ha de fer, si a la primera el què passa ens ha estat interessant, ens ha oberts interrogants, ens ha despertat el cuquet cultural, i en voldríem més. ¿Clar? Doncs, tornem-hi. Ara, la lectura la farem més pausada no com si fos una novel·la negra, llegida a tota velocitat, intrigant. Ens disposarem a cercar els PER QUÈS del màxim de QUÈS . Això vol dir que amb atenció anirem trobant detalls sembrats arreu, a posta, per l’escriptor que porten il·luminacions al QUÈ, encenent al mateix temps les llumetes del PER QUÈ i fins i tot del PER A QUÈ. D’aquesta segona lectura en podríem dir l’intent de fer de l’escrit la lectura més comprensible possible. Cal fer atenció als detalls i als enquadraments geogràfics, històrics i culturals. Aquesta segona lectura ja deixa bastant satisfet, si realment l’obra diu coses i les diu en profunditat. ¿Hi cap una tercera lectura? Jo crec que sí i que àdhuc la podria adjectivar d’integral, per que amb ella s’obre la lectura al vessant literari, a la pura literatura. La tercera respon a COM ho diu. Aquesta a la que no fàcilment hi arribem, per les raons que siguin, és per fer-la amb detenció i delectació. No és per passar pàgines, sinó per valorar-ne la bellesa. Trobada una perla, detenir-s’hi i assaborir-la: això és el cim del goig i del gust a la lectura. No totes les obres estan fetes per a fer-ne una tercera lectura: Aquesta és per a amants de la bellesa en el saber dir. Aquí recrees l’obra, t’hi recrees i és com si en fossis d’alguna manera tu també l’autor. Si no descobreixes la bellesa del COM ho diu, o bé és que no la té o bé és que no hi estàs preparat: no està feta la bresca per a paladars no avesats...
Torno al principi. Torno a la lectura primera del document pontifici. Tinc la sensació de que el Papa ho ha dit tot. Aquest Papa, al meu entendre, no ha deixat mai de ser professor. Amb els seus discursos ben concatenats, sempre “dient coses”. Jo el trobo que vol ser massa exhaustiu, deixa -feta la primera lectura- com exhaust de tanta “teca”. És i es nota que és alemany. Qui hi cerca el cor, possiblement es quedarà amb les ganes. La segona que començaré de seguida serà fructuosa, n’estic cert, per les “liaisons”: la nervadura, l’estructura, els arbres d’enllaços d’idees, un brancam que arribarà ineludiblement als fruits com a últimes conseqüències. Tot esdevé relacionat: tot és en tot, sistèmic o bé holístic, que duien avui. Interessant, no entusiasmant, però.
A mi ha estat el número de comiat el que m’ha fet agafar el bolígraf i m’ha forçat, m’està forçant, a fer un comentari per a la Missa de Cap d’any, que en principi no estava decidit a fer-ho, donada la proximitat del diumenge. M’agafo a l’últim número del document, tradicionalment dedicat a la Mare de Déu en la majoria de documents papals, aquells que acaben amb les formes àuliques, curials. Acaba així: “Donat a Roma, als peus de sant Pere... de l’Any tal (aquí 2010) que és el “sisè del “meu” pontificat”.
Vaig al títol de l’última pàgina titulada així, en llatí en el text mateix: Mater Verbi et Mater laetitiae. Tot just acabat de llegir l’encapçalament, ja em desperta ressons antics de quan li cantàvem a la Mare en llatí i amb les peculiars floretes del moment. El lligam estret amb la pròpia felicitació, tota xopa de goig i de letícia, que us vaig fer arribar unes setmanes endarrere, ja me l’ha fet llegir amb uns altres ulls, jo diria que nadalencs. Al principi no acabava de lligar les paraules amb la melodia; que si internet, que si finalment un llibret de cançons gregorianes del P. Altisent, escolapi, algú se’n recordarà. I l’he trobada; sí, amb goig, l’he trobada. L’he cantada amb estimació, com una nadala més, de les que mai se’t cauen dels llavis; hi ha massa història personal perquè et caiguin del cor i dels llavis... Us la poso primer en llatí i després en faré una traducció meva, un xic lliure. Estic convençut que algú la cantussejarà, tot llegint-la: “Salve, Mater misericordiae, Mater Dei et Mater veniae, Mater spei et Mater gratiae, Mater plena sanctae laetitiae, Oh Maria”. Déu te salve, Mare de miseriòrdia; Mare de Déu , Mare de la condescendència; Mare de l’Esperança i Mare de la Gràcia, Mare curulla a vessar de Santa Alegria, oh, Maria”.
No sé pas quanta fillada de Maria li han cantat amb aquestes paraules; jo moltes vegades i no pararia de cantar-la-hi. Ha valgut la pena seguir el Papa fins al final del seu discurs, d’altra banda tan important com la valoració que de la Paraula n’hem de fer els cristians; així ens ho diu de mil maneres... Però en posaré uns paràgrafs del mateix Papa perquè l’entramat que fa ell entre el proemi de sant Joan sobre el que hi ha arquitrabat tot el document, el Nadal i aquest immens goig, aquesta santa letícia pròpia d’aquests dies; tot plegat m’ha fet escriure aquestes ratlles que no sé ben bé què són, però que jo us les trameto com una homilia més, aquesta vegada una mica fora dels carrerons habituals i amb la garantia de les paraules plenes de validesa del papa Benet; amb un petit toc de poesia de la d’abans, qualifiqueu-la com us plagui.
“Aquesta íntima relació entre la Paraula de Déu i l’alegria es posa de manifest ben clarament en la Mare de Déu. Recordeu les paraules de santa Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, perquè el què t’ha dit el Senyor es complirà” (Lluc 1, 45). Maria és venturosa perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el seu si el Verb de Déu, per donar-lo al món. La joia que rep de la Paraula es pot estendre ara a tots els que, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu. L’Evangeli de Lluc ens presenta en dos texts aquest misteri d’escolta i de goig. Jesús diu: “La meva mare i els meus germans són aquests: els qui escolten la Paraula de Déu i la posen per obra” (8, 21). I, davant de l’exclamació d’una dona que d’entre les multituds vol exaltar el ventre que el va portar i els pits que el van alletar, Jesús manifesta el secret de la vertadera alegria: “Benaurats els qui escolten la paraula de Déu la porten a la pràctica” (11, 28) Jesús manifesta la vertadera grandesa de Maria, obrint així també per a tots nosaltres la possibilitat d’aquesta benaurança que neix de la Paraula acollida i portada a la pràctica. És per això que recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de la nostra familiaritat amb la paraula divina... així doncs, que cada jornada nostra estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare fet carn. Ell és en el principi i el fi, i “Tot es manté en ell” (Col 1, 17). Fem silenci per tal d’escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per què ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, segueixi estant, vivint i parlant-nos al llarg de tots els dies de la nostra vida. Així, l’Església es renova i rejoveneix sempre gràcies a la Paraula del Senyor que roman eternament (cf I Pere 1, 25: Is 40, 8). I també nosaltres podem entrar així en el gran diàleg nupcial amb el que es clou las Sagrada Escriptura: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine” I qui escolti que digui: “Vine”... Diu el que dóna testimoni de tot això: “Sí, vinc de seguida”. ¡Amén! Vine, Senyor Jesús” (Apoc 22, 17.20)
Mare de Déu, “causa de la nostra permanent alegria, ara, aquesta apujada de to per i pel Nadal, prega per nosaltres. Enllaçats per sempre Nadal – Goig – Mare de Déu. Bon any nou cristià. “Joia, que ets dels déus guspira,/ generada dalt del cel/vent de foc el pit respira/ sota els plecs del teu sant vel./ Si ajuntar-se’ls cors demanen/ que un mal vent va separar,/ tots els homes s’agermanen/ on tes ales van tocant. // ... I de joia tot s’abeura/ de Natura en l’ample pit;/ joia és bes i primavera/ Joia bons amics ens feu/ Goig fou dat al cuc en terra/ Goig a l’àngel prop de Déu.//Abraceu-vos, homes d’ara/ Un gran bes inflama els cels./ Germans, sobre els bells estels/ hi ha l’amor immens d’un Pare/ Humilia’t, oh món! Ara./ Creador de terra i cels/ dins la llum de mil estels, dins la llum cerquem-te, encara”. (Maragall traduint Schiller, musicat per Beethoven)
Felicitació de l’any nou (150 naixement; 100 de la mort d’en Maragall): “Amunt, amunt, que ve l’any nou/ a fer més rica nostra via./ Marxem cantant sens mai dir prou/ perquè l’any nou és cada dia”.
Solemnitat de la Mare de Déu, dissabte, 1 de gener de 2011 Barcelona
Acabo, ara mateix, de llegir l’exhortació postsinodal VERBUM DOMINI és a dir: La Paraula del Senyor, del papa Benet XVI. Acabo en el sentit més literal del terme. En primera lectura. Deixeu-me dir que de les lectures que “s’aguanten”, com a mínim se n’haurien de fer almenys dues, àdhuc tres. M’explico: la primera es fa per respondre’ns al QUÈ PASSA (No en traurem tot l’entrellat així de bones a primeres; sí que se’ns pot obrir la curiositat, que no és pas poc). Si passem a la segona, que s’ha de fer, si a la primera el què passa ens ha estat interessant, ens ha oberts interrogants, ens ha despertat el cuquet cultural, i en voldríem més. ¿Clar? Doncs, tornem-hi. Ara, la lectura la farem més pausada no com si fos una novel·la negra, llegida a tota velocitat, intrigant. Ens disposarem a cercar els PER QUÈS del màxim de QUÈS . Això vol dir que amb atenció anirem trobant detalls sembrats arreu, a posta, per l’escriptor que porten il·luminacions al QUÈ, encenent al mateix temps les llumetes del PER QUÈ i fins i tot del PER A QUÈ. D’aquesta segona lectura en podríem dir l’intent de fer de l’escrit la lectura més comprensible possible. Cal fer atenció als detalls i als enquadraments geogràfics, històrics i culturals. Aquesta segona lectura ja deixa bastant satisfet, si realment l’obra diu coses i les diu en profunditat. ¿Hi cap una tercera lectura? Jo crec que sí i que àdhuc la podria adjectivar d’integral, per que amb ella s’obre la lectura al vessant literari, a la pura literatura. La tercera respon a COM ho diu. Aquesta a la que no fàcilment hi arribem, per les raons que siguin, és per fer-la amb detenció i delectació. No és per passar pàgines, sinó per valorar-ne la bellesa. Trobada una perla, detenir-s’hi i assaborir-la: això és el cim del goig i del gust a la lectura. No totes les obres estan fetes per a fer-ne una tercera lectura: Aquesta és per a amants de la bellesa en el saber dir. Aquí recrees l’obra, t’hi recrees i és com si en fossis d’alguna manera tu també l’autor. Si no descobreixes la bellesa del COM ho diu, o bé és que no la té o bé és que no hi estàs preparat: no està feta la bresca per a paladars no avesats...
Torno al principi. Torno a la lectura primera del document pontifici. Tinc la sensació de que el Papa ho ha dit tot. Aquest Papa, al meu entendre, no ha deixat mai de ser professor. Amb els seus discursos ben concatenats, sempre “dient coses”. Jo el trobo que vol ser massa exhaustiu, deixa -feta la primera lectura- com exhaust de tanta “teca”. És i es nota que és alemany. Qui hi cerca el cor, possiblement es quedarà amb les ganes. La segona que començaré de seguida serà fructuosa, n’estic cert, per les “liaisons”: la nervadura, l’estructura, els arbres d’enllaços d’idees, un brancam que arribarà ineludiblement als fruits com a últimes conseqüències. Tot esdevé relacionat: tot és en tot, sistèmic o bé holístic, que duien avui. Interessant, no entusiasmant, però.
A mi ha estat el número de comiat el que m’ha fet agafar el bolígraf i m’ha forçat, m’està forçant, a fer un comentari per a la Missa de Cap d’any, que en principi no estava decidit a fer-ho, donada la proximitat del diumenge. M’agafo a l’últim número del document, tradicionalment dedicat a la Mare de Déu en la majoria de documents papals, aquells que acaben amb les formes àuliques, curials. Acaba així: “Donat a Roma, als peus de sant Pere... de l’Any tal (aquí 2010) que és el “sisè del “meu” pontificat”.
Vaig al títol de l’última pàgina titulada així, en llatí en el text mateix: Mater Verbi et Mater laetitiae. Tot just acabat de llegir l’encapçalament, ja em desperta ressons antics de quan li cantàvem a la Mare en llatí i amb les peculiars floretes del moment. El lligam estret amb la pròpia felicitació, tota xopa de goig i de letícia, que us vaig fer arribar unes setmanes endarrere, ja me l’ha fet llegir amb uns altres ulls, jo diria que nadalencs. Al principi no acabava de lligar les paraules amb la melodia; que si internet, que si finalment un llibret de cançons gregorianes del P. Altisent, escolapi, algú se’n recordarà. I l’he trobada; sí, amb goig, l’he trobada. L’he cantada amb estimació, com una nadala més, de les que mai se’t cauen dels llavis; hi ha massa història personal perquè et caiguin del cor i dels llavis... Us la poso primer en llatí i després en faré una traducció meva, un xic lliure. Estic convençut que algú la cantussejarà, tot llegint-la: “Salve, Mater misericordiae, Mater Dei et Mater veniae, Mater spei et Mater gratiae, Mater plena sanctae laetitiae, Oh Maria”. Déu te salve, Mare de miseriòrdia; Mare de Déu , Mare de la condescendència; Mare de l’Esperança i Mare de la Gràcia, Mare curulla a vessar de Santa Alegria, oh, Maria”.
No sé pas quanta fillada de Maria li han cantat amb aquestes paraules; jo moltes vegades i no pararia de cantar-la-hi. Ha valgut la pena seguir el Papa fins al final del seu discurs, d’altra banda tan important com la valoració que de la Paraula n’hem de fer els cristians; així ens ho diu de mil maneres... Però en posaré uns paràgrafs del mateix Papa perquè l’entramat que fa ell entre el proemi de sant Joan sobre el que hi ha arquitrabat tot el document, el Nadal i aquest immens goig, aquesta santa letícia pròpia d’aquests dies; tot plegat m’ha fet escriure aquestes ratlles que no sé ben bé què són, però que jo us les trameto com una homilia més, aquesta vegada una mica fora dels carrerons habituals i amb la garantia de les paraules plenes de validesa del papa Benet; amb un petit toc de poesia de la d’abans, qualifiqueu-la com us plagui.
“Aquesta íntima relació entre la Paraula de Déu i l’alegria es posa de manifest ben clarament en la Mare de Déu. Recordeu les paraules de santa Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, perquè el què t’ha dit el Senyor es complirà” (Lluc 1, 45). Maria és venturosa perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el seu si el Verb de Déu, per donar-lo al món. La joia que rep de la Paraula es pot estendre ara a tots els que, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu. L’Evangeli de Lluc ens presenta en dos texts aquest misteri d’escolta i de goig. Jesús diu: “La meva mare i els meus germans són aquests: els qui escolten la Paraula de Déu i la posen per obra” (8, 21). I, davant de l’exclamació d’una dona que d’entre les multituds vol exaltar el ventre que el va portar i els pits que el van alletar, Jesús manifesta el secret de la vertadera alegria: “Benaurats els qui escolten la paraula de Déu la porten a la pràctica” (11, 28) Jesús manifesta la vertadera grandesa de Maria, obrint així també per a tots nosaltres la possibilitat d’aquesta benaurança que neix de la Paraula acollida i portada a la pràctica. És per això que recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de la nostra familiaritat amb la paraula divina... així doncs, que cada jornada nostra estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare fet carn. Ell és en el principi i el fi, i “Tot es manté en ell” (Col 1, 17). Fem silenci per tal d’escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per què ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, segueixi estant, vivint i parlant-nos al llarg de tots els dies de la nostra vida. Així, l’Església es renova i rejoveneix sempre gràcies a la Paraula del Senyor que roman eternament (cf I Pere 1, 25: Is 40, 8). I també nosaltres podem entrar així en el gran diàleg nupcial amb el que es clou las Sagrada Escriptura: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine” I qui escolti que digui: “Vine”... Diu el que dóna testimoni de tot això: “Sí, vinc de seguida”. ¡Amén! Vine, Senyor Jesús” (Apoc 22, 17.20)
Mare de Déu, “causa de la nostra permanent alegria, ara, aquesta apujada de to per i pel Nadal, prega per nosaltres. Enllaçats per sempre Nadal – Goig – Mare de Déu. Bon any nou cristià. “Joia, que ets dels déus guspira,/ generada dalt del cel/vent de foc el pit respira/ sota els plecs del teu sant vel./ Si ajuntar-se’ls cors demanen/ que un mal vent va separar,/ tots els homes s’agermanen/ on tes ales van tocant. // ... I de joia tot s’abeura/ de Natura en l’ample pit;/ joia és bes i primavera/ Joia bons amics ens feu/ Goig fou dat al cuc en terra/ Goig a l’àngel prop de Déu.//Abraceu-vos, homes d’ara/ Un gran bes inflama els cels./ Germans, sobre els bells estels/ hi ha l’amor immens d’un Pare/ Humilia’t, oh món! Ara./ Creador de terra i cels/ dins la llum de mil estels, dins la llum cerquem-te, encara”. (Maragall traduint Schiller, musicat per Beethoven)
Felicitació de l’any nou (150 naixement; 100 de la mort d’en Maragall): “Amunt, amunt, que ve l’any nou/ a fer més rica nostra via./ Marxem cantant sens mai dir prou/ perquè l’any nou és cada dia”.
Solemnitat de la Mare de Déu, dissabte, 1 de gener de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada