NADAL, NADAL ENDINS.
Nadal no és només una celebració extraordinària d’una data concreta, per més que convencional, la del Naixement de Jesús. De ser només això, passat el 25 de desembre, ja podríem plegar veles i esperar la propera festa a celebrar, però resulta que és un cicle litúrgic, que vol dir que l’atmosfera nadalenca s’enfila, s’enfila dies amunt fins a arribar al dia 9 de gener, diumenge segon del que anomenarem temps de durant l’any (denominació desafortunada, a meu parer, que li treu el relleu, tot i volent subtratllar com a fonamentals els dos cicles: Nadal i Pasqua. Perns de l’Any litúrgic
Aquest any per condicionants de calendari –dates- les festes de Nadal se’ns han agrumollat i així hi hem perdut possibilitats de treure’n millor aprofitament espiritual. Primer grumoll: Nadal i diumenge de la Sagrada Família; i ara Cap d’any i el diumenge segon. Aquestes juxtaposicions no ens permeten digerir amb pausa i respir els missatges particulars de cada festa. Per a mi tot cicle és d’una pedagogia progressiva; hauríem d’anar, si les coses anessin un xic bé, a portar-nos pas a pas a una vivència més aprofundida, a compàs dels dies transcorreguts. Malgrat que les coses són com són i com van, jo voldria que no se’ns perdés avui l’oportunitat d’endinsar-nos, més i més, en el misteri de Nadal, que és el misteri de Jesús i en definitiva serà el de l’Església i el de cadascú de nosaltres particularment. Assagem d’anar una mica més endins en la vivència personal del Nadal. Prenem peu i ocasió de les precioses lectures d’aquest diumenge. Ens menaran de ben segur directament endins del misteri de l’encarnació, que per a mi és l’únic misteri, del qual deriven tots els altres. ¿Què és l’encarnació? Deixeu-me dir abans de res que és un misteri i, que per tant tot el màxim que podrem aconseguir-hi en entrar-hi seran només aproximacions, lleus aixecades del vel (desvelar – revelar). És la conjunció personalitzada en una persona concreta, JESÚS de Natzaret, de Déu fet home, de l’home fet Déu. Aquesta singularitat, donada i oferta en la maduresa dels temps, obre en el nostre món, en la història global, etapes noves, originals (la creació nova original i originant). Tot recomença en Jesús, el qual sense deixar de ser home va agafant volada universal, és el Creador d’una creació nova. Tu ets nou en Crist. ¿Ho sents, ho vius, ho respires, ho transmets? ¡Ai, petita coseta que sóc, ni “de puntetes” puc arribar a imaginar-m’ho, a albirar-ho i, menys, a viure-ho. Ai, i quant Nadal entrebancat, per no saber anar més a fons. Deixem-nos penetrar pel misteri. Hi torno sovint a pensar-ho, em revé. No ho puc entendre, no sóc pretenciós; i me n’alegro de no arribar-hi. Ho potinejaria i cal preservar en mi la grandesa de Déu (Déu no té mesures, ho transcendeix tot, “Déu és Gran” diuen els musulmans) i la petitesa humana (aquesta, humana, que és ma mesura, tonificada pel misteri: “Déu-en-nosaltres” , que ens deixa el cor i les mans oberts. És propi nostre només rebre: il·luminació, llum, saviesa. Tots els dons i els fruits de l’Esperit Sant. Davant de la consideració del misteri, secret, designi (són expressions equivalents) no és precisament el fet el que m’apassiona, sinó el qui, per què, per a què, el com i el quant (que és la qualitat i el sentit evangèlic de tot plegat).
Ens trobem, ja històricament, la cosa ve de lluny, , en el paganisme, amb aquest punt difícil d’equilibri que ens ha marcat sempre pels alternatius desequilibris: o ens decantem més cap a la divinitat de Jesús o bé ens deixem portar més vers la humanitat de Jesús. Dic històricament perquè els quatre primers segles del cristianisme van marcats per l’accentuació d’un dels dos vessants de la figura de Jesús: Abans, en el paganisme, la gent era més prompta a veure déus barrejats en els afers humans, per això la divinitat de Jesucrist primejava, i la humanitat de Jesús se’n podia ressentir. Déu i Home vertaders. Apa, ¿com ho lliguem tot això? Només hi ha una sortida, l’única: LA FE. Avui estem accentuant la humanitat de Jesús. És cosa dels temps nostres. Secularitzacions, humanismes prevalentment. Teologia ascendent... Però si al mateix temps no afirmem rodonament que Jesús és vertader Déu, estem fora d’osques.
En aquests dies nadalencs s’ha fet diverses vegades la lectura del Pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, en moments ben significatius: en la missa del mateix dia de Nadal, passats els fum, fum, fum de les misses del Gall; també el dia darrere de l’any i avui en aquest diumenge (d’aprofundiment de l’essència del Nadal). Jo trobo ben plena de raó aquesta insistència en aquest text que podem potser trobar massa elevat o allunyat de les imatges tradicionals de Nadal, més arrelades en els sinòptics que narren suposats fets reals, històrics. Aquí ens hi agafem fàcilment, en el fons parlem també de nosaltres, de les nostres infanteses, dels nostres records, de la nostra família. Però el perill el veig precisament en que aquest Nadal que navega pel subconscient o imaginari comú ens pot atrapar unilateralment en una visió molt, massa humana, marcada pel sentiment dels inicis de la vida, la maternitat de Maria –la nostra pròpia mare, el bon Josep fent de convidat de pedra, gairebé... en una paraula, dels “nostres pessebres” de suro, molsa i rius de plata... El pròleg és tota una altra cosa, no negant sinó sobrevolant majestuosament per sobre dels fets concrets. A Joan li escau el símbol de l’àguila. Ja ho he dit manta vegada que Joan m’encanta. Diu l’exegeta Mateos del pròleg de l’evangeli de Joan: “Aquest s’obre amb una composició d’estil expositiu que s’ha convingut en dir-ne pròleg. Podria molt ben dir-se síntesi introductòria... que resumeix en pocs trets la realització del projecte creador de Déu, que obre una nova època en la història humana. No es pot penetrar en la on es consigna el per què i el per a què de tot l’evangeli profunditat del pròleg – síntesi sense un coneixement de l’obra de Jesús. D’una part, ofereix claus d’interpretació per a la resta de l’evangeli i apunta els seus temes principals; d’altra banda, la seva densitat fa que no pugui ser plenament comprès mentre no s’hagi explicitat a través de la narració mateixa”. El que significa que tant se val dir-ne pròleg, perquè també podria ser-ne l’epíleg. Deixeu-me transcriure el final de l’evangeli de Joan (el primer, perquè en té dos. No hi entrem, ara): Primer ens diu que ha escollit uns passatges, i no altres, amb la finalitat de promoure la fe dels deixebles i això ens els fa molt actuals i propis, perquè podem i hauríem de compartir la finalitat per la qual varen ser escrits. “Jesús va posar de relleu que vol suscitar i enrobustir la fe en la seva divinitat, feta persona humano-divina i això malgrat o encara amb més motiu després de la declaració de Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. ¿Retret? ¡Què va, al revés: benaurança nadalenca!: “Feliços els que creuran sense haver vist. És ben significativa la insistència de Joan en dir que “Tot el que va fer Jesús en presència dels seus deixebles amb molts senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre i els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient tingueu vida en el seu nom.” El mateix, e mateix del pròleg: Ell, la Paraula de Vida. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix de ser fills de Déu”. ¿No noteu la mateixa música de fons entre l’evangeli sencer i el pròleg i el seu explícit sentit nadalenc? No em detinc a subratllar que a cada capítol al final hi surt una referència clara i neta a que tot això va servir per sol·licitar la fe dels seus deixebles en la seva divinitat. Que era home, prou que ho veien. Joan dirà a una de les seves cartes: “A vosaltres us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist”. I acaba amb aquest repunt de profunda comunicació espiritual: “Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa”. Sempre el GOIG com a tonalitat predominant del Nadal. No marxem del Nadal sense que ens hagi pres dins del cor. Per un Nadal més enllà de què és costum; anem més endins, més endins. Només cal tornar una i altra vegada a la segona lectura, de la qual ja n’hem dit tantes meravelles: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. La lloança, ara, de la fe dels seus deixebles llunyants, “virtuals”. “Per això , ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels (=els que tenen fe), jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell”. Em sento identificat el més que puc amb Pau i pensant personalment en cadascú de vosaltres i amb tot això . Ara em ve, tot d’una, la música de la Nadala: “Això és Nadal!/ Déu se’ns acosta,/ Déu ens visita, Déu es fa home./ això és Nadal!”. Bon Nadal durant tot l’any 2011. Cada dia una mica més!
Diumenge II després de Nadal, 2 de gener de 2011 Barcelona
Aquest any per condicionants de calendari –dates- les festes de Nadal se’ns han agrumollat i així hi hem perdut possibilitats de treure’n millor aprofitament espiritual. Primer grumoll: Nadal i diumenge de la Sagrada Família; i ara Cap d’any i el diumenge segon. Aquestes juxtaposicions no ens permeten digerir amb pausa i respir els missatges particulars de cada festa. Per a mi tot cicle és d’una pedagogia progressiva; hauríem d’anar, si les coses anessin un xic bé, a portar-nos pas a pas a una vivència més aprofundida, a compàs dels dies transcorreguts. Malgrat que les coses són com són i com van, jo voldria que no se’ns perdés avui l’oportunitat d’endinsar-nos, més i més, en el misteri de Nadal, que és el misteri de Jesús i en definitiva serà el de l’Església i el de cadascú de nosaltres particularment. Assagem d’anar una mica més endins en la vivència personal del Nadal. Prenem peu i ocasió de les precioses lectures d’aquest diumenge. Ens menaran de ben segur directament endins del misteri de l’encarnació, que per a mi és l’únic misteri, del qual deriven tots els altres. ¿Què és l’encarnació? Deixeu-me dir abans de res que és un misteri i, que per tant tot el màxim que podrem aconseguir-hi en entrar-hi seran només aproximacions, lleus aixecades del vel (desvelar – revelar). És la conjunció personalitzada en una persona concreta, JESÚS de Natzaret, de Déu fet home, de l’home fet Déu. Aquesta singularitat, donada i oferta en la maduresa dels temps, obre en el nostre món, en la història global, etapes noves, originals (la creació nova original i originant). Tot recomença en Jesús, el qual sense deixar de ser home va agafant volada universal, és el Creador d’una creació nova. Tu ets nou en Crist. ¿Ho sents, ho vius, ho respires, ho transmets? ¡Ai, petita coseta que sóc, ni “de puntetes” puc arribar a imaginar-m’ho, a albirar-ho i, menys, a viure-ho. Ai, i quant Nadal entrebancat, per no saber anar més a fons. Deixem-nos penetrar pel misteri. Hi torno sovint a pensar-ho, em revé. No ho puc entendre, no sóc pretenciós; i me n’alegro de no arribar-hi. Ho potinejaria i cal preservar en mi la grandesa de Déu (Déu no té mesures, ho transcendeix tot, “Déu és Gran” diuen els musulmans) i la petitesa humana (aquesta, humana, que és ma mesura, tonificada pel misteri: “Déu-en-nosaltres” , que ens deixa el cor i les mans oberts. És propi nostre només rebre: il·luminació, llum, saviesa. Tots els dons i els fruits de l’Esperit Sant. Davant de la consideració del misteri, secret, designi (són expressions equivalents) no és precisament el fet el que m’apassiona, sinó el qui, per què, per a què, el com i el quant (que és la qualitat i el sentit evangèlic de tot plegat).
Ens trobem, ja històricament, la cosa ve de lluny, , en el paganisme, amb aquest punt difícil d’equilibri que ens ha marcat sempre pels alternatius desequilibris: o ens decantem més cap a la divinitat de Jesús o bé ens deixem portar més vers la humanitat de Jesús. Dic històricament perquè els quatre primers segles del cristianisme van marcats per l’accentuació d’un dels dos vessants de la figura de Jesús: Abans, en el paganisme, la gent era més prompta a veure déus barrejats en els afers humans, per això la divinitat de Jesucrist primejava, i la humanitat de Jesús se’n podia ressentir. Déu i Home vertaders. Apa, ¿com ho lliguem tot això? Només hi ha una sortida, l’única: LA FE. Avui estem accentuant la humanitat de Jesús. És cosa dels temps nostres. Secularitzacions, humanismes prevalentment. Teologia ascendent... Però si al mateix temps no afirmem rodonament que Jesús és vertader Déu, estem fora d’osques.
En aquests dies nadalencs s’ha fet diverses vegades la lectura del Pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, en moments ben significatius: en la missa del mateix dia de Nadal, passats els fum, fum, fum de les misses del Gall; també el dia darrere de l’any i avui en aquest diumenge (d’aprofundiment de l’essència del Nadal). Jo trobo ben plena de raó aquesta insistència en aquest text que podem potser trobar massa elevat o allunyat de les imatges tradicionals de Nadal, més arrelades en els sinòptics que narren suposats fets reals, històrics. Aquí ens hi agafem fàcilment, en el fons parlem també de nosaltres, de les nostres infanteses, dels nostres records, de la nostra família. Però el perill el veig precisament en que aquest Nadal que navega pel subconscient o imaginari comú ens pot atrapar unilateralment en una visió molt, massa humana, marcada pel sentiment dels inicis de la vida, la maternitat de Maria –la nostra pròpia mare, el bon Josep fent de convidat de pedra, gairebé... en una paraula, dels “nostres pessebres” de suro, molsa i rius de plata... El pròleg és tota una altra cosa, no negant sinó sobrevolant majestuosament per sobre dels fets concrets. A Joan li escau el símbol de l’àguila. Ja ho he dit manta vegada que Joan m’encanta. Diu l’exegeta Mateos del pròleg de l’evangeli de Joan: “Aquest s’obre amb una composició d’estil expositiu que s’ha convingut en dir-ne pròleg. Podria molt ben dir-se síntesi introductòria... que resumeix en pocs trets la realització del projecte creador de Déu, que obre una nova època en la història humana. No es pot penetrar en la on es consigna el per què i el per a què de tot l’evangeli profunditat del pròleg – síntesi sense un coneixement de l’obra de Jesús. D’una part, ofereix claus d’interpretació per a la resta de l’evangeli i apunta els seus temes principals; d’altra banda, la seva densitat fa que no pugui ser plenament comprès mentre no s’hagi explicitat a través de la narració mateixa”. El que significa que tant se val dir-ne pròleg, perquè també podria ser-ne l’epíleg. Deixeu-me transcriure el final de l’evangeli de Joan (el primer, perquè en té dos. No hi entrem, ara): Primer ens diu que ha escollit uns passatges, i no altres, amb la finalitat de promoure la fe dels deixebles i això ens els fa molt actuals i propis, perquè podem i hauríem de compartir la finalitat per la qual varen ser escrits. “Jesús va posar de relleu que vol suscitar i enrobustir la fe en la seva divinitat, feta persona humano-divina i això malgrat o encara amb més motiu després de la declaració de Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. ¿Retret? ¡Què va, al revés: benaurança nadalenca!: “Feliços els que creuran sense haver vist. És ben significativa la insistència de Joan en dir que “Tot el que va fer Jesús en presència dels seus deixebles amb molts senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre i els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient tingueu vida en el seu nom.” El mateix, e mateix del pròleg: Ell, la Paraula de Vida. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix de ser fills de Déu”. ¿No noteu la mateixa música de fons entre l’evangeli sencer i el pròleg i el seu explícit sentit nadalenc? No em detinc a subratllar que a cada capítol al final hi surt una referència clara i neta a que tot això va servir per sol·licitar la fe dels seus deixebles en la seva divinitat. Que era home, prou que ho veien. Joan dirà a una de les seves cartes: “A vosaltres us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist”. I acaba amb aquest repunt de profunda comunicació espiritual: “Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa”. Sempre el GOIG com a tonalitat predominant del Nadal. No marxem del Nadal sense que ens hagi pres dins del cor. Per un Nadal més enllà de què és costum; anem més endins, més endins. Només cal tornar una i altra vegada a la segona lectura, de la qual ja n’hem dit tantes meravelles: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. La lloança, ara, de la fe dels seus deixebles llunyants, “virtuals”. “Per això , ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels (=els que tenen fe), jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell”. Em sento identificat el més que puc amb Pau i pensant personalment en cadascú de vosaltres i amb tot això . Ara em ve, tot d’una, la música de la Nadala: “Això és Nadal!/ Déu se’ns acosta,/ Déu ens visita, Déu es fa home./ això és Nadal!”. Bon Nadal durant tot l’any 2011. Cada dia una mica més!
Diumenge II després de Nadal, 2 de gener de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada