Homilia del diumenge 27/03/2022

                                     LA  JOIA  DE  L’ACOLLIMENT

                                               Avançats com estem en la progressiva vivència quaresmal, ens trobem en aquest quart diumenge amb l’exquisida paràbola mal anomenada del fill pròdig que l’hem de rebatejar perquè aquesta denominació trastoca la pregona significació literal d’aquesta paràbola. Se n’ha fet una instrumentalització que respon a la pràctica de la confessió anual per Pasqua, també se n’ha dit de la confessió la reconciliació, tot i que no podem excloure’n aquesta lectura, no la creiem aquí dins de la vertadera significació evangèlica, deduïda de la lectura comprensiva de tal i com la devem llegir, amb el que justament adquirirà més rellevància pastoral i espiritual. És la gran paràbola de l’actitud acollidora i, doncs, festiva del Pare bondadós i entranyable.

                                               Entrem-hi amb cor meravellat, joiós i agraït. Llegim directament de la Bíblia, emplacem-nos en l’evangeli de Lluc. Estem en el capítol 15 que en tot al llarg d’aquest capítol estan contingudes  tres paràboles en el nucli de les quals se signifiquen l’acolliment de Déu Pare i el goig esclatant que se’n  deriva. Llegim com a introducció a la capçalera del capítol, perquè se’ns hi dona el to i el sentit del que ens narrarà. Jesús és vituperat en la murmuració entre els mestres de la Llei i els fariseus al punt que li esventen precisament allò que esdevindrà nogensmenys que la perla de tot l’evangeli: “Aquest home” (noteu el menyspreu que destil·len les seves paraules) “acull els pecadors i menja amb ells”.

                                               Abans d’entrar en el plat fort de les tres paràboles que conté aquest capítol 15è de Lluc que és la nostra paràbola d’avui, l’última, empetitida anomenant-la del “Fill pròdig”, trobem la paràbola de l’ovella perduda i la de la dracma perduda que pateixen del mateix mal que la tercera, on els protagonistes són el pastor que perd  una ovella de les moltes que té i que surt en recerca d’ella i, trobada, reuneix els veïns per celebrar festivament la troballa. El mateix succeeix amb aquella bona dona, mestressa de casa, que havent perdut una dracma (=l’equivalent a un denari, paga de tota una jornada de treball!),i, diligent, escombra tots els racons de la casa en recerca de la moneda i, retrobada, convoca les veïnes per celebrar el goig de la troballa. En ambdues es de notar que allò trobat és motiu de celebració que té com a colofó en cadascuna de les dues paràboles el fet de rubricar-ho amb el goig per un sol pecador que ha promogut aquest desfici d’anar  a cercar allò perdut i que es valora com si fos únic, i ho identifica com a un de sol dels pecadors retrobats i en ressalta el goig que hi ha al cel per aquests fets singulars i venturosos. Els vers protagonistes són pastor i mestressa.

                                               I entrem a la tercera paràbola que és la de la narració de l’evangeli d’avui. És de les mes emotives paràboles que trobem en els evangelistes. El punt central no és el fill que es repensa dels seus torts, sinó la tensa espera del pare que sap que el fill tornarà; li dicta el seu cor paternal. Tot just veient el fill a la llunyania  tornant a casa, li surt a l’encontre i amb una besada indescriptible l’acull d’una forma que només un pare de veritat pot fer. Ara seria el moment de fer referència al quadre sobre aquesta escena evangèlica pintat per Rembrant i deliciosament estudiat i pregat per Noumen: en “El retorn del fill pròdig”. Excuso posar tot el relat en que Lluc barreja acolliment amb festa i amb la renovada requalificació de fill estimat, sense retrets ni recriminacions. Anell reposat, recobrada dignitat de fill i matança del vedell gras, com a significació de la festa que el pare promou pel retorn del seu fill petit. I haurà la contraposició del fill gran que no vol entrar a casa i que rebutja malèvolament amb un punt d’enveja  el retorn del seu germà, festejat pel pare, germà que ara no el considera ni com a germà seu. Llegeix tota l’escena en comparació egoista  respecte al tracte que rep o creu rebre del seu pare. Per a ell, pel perdut! tot, acolliment i festa; i per a mi... El Pare (ara, en majúscules; aquesta és la lectura que s’hi ha de fer, magnificada per l’actitud envers el fill més gran, doblement PARE) el Pare, dic, surt a trobar el fill que no vol entrar i compartir la festa que ell creu escatimada amb ell... Llegim el què li diu al gran, queixós, que no pot ni vol entendre com l’ha rebut el Pare: “Fill, tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”. I afegeix amb el cor adolorit perquè no ha sabut entendre la situació: “Però calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu (noteu que no li diu aquest fill meu!) era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem (no l’he) retrobat”. Entreu amb delicadesa de sentiments en la narració del retrobament del seu fill “pròdig”(= que ha desbaratat els bens i amb ells també ell mateix, allò que se’n va dir, havent “matat el pare”, trencant dignitat, desbaratant allò rebut i amb la pitjor manera de fer-ho, vertaderament insultant per el pare, família i tot. Degradat, perdut...Restituït, reconciliat.

                                               Igualment també ara hi correspondria aquell colofó reiterat en les dues primeres paràboles: “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteixi...”. No ho posa Lluc, però la mateixa cadència de la narració no pot ignorar aquesta elusió que ens correspon a les altres per l’estructura mateixa del capítol. Tot plegat ens demana tornar al començament del capítol quan a Jesús li fan el blasme d’acollir pecadors i de menjar-hi festivament. Acollir i fer-ne festa. Aquí rau la grandesa de l’actitud d’aquest Pare, que Jesús somreia interiorment quan l’al·ludia. Què en saben de la relació íntima i misteriosa de Jesús amb el seu Pare. Silenci i adoració joiosa...

                                               Ja tenim centrat el passatge; i ara reinsertem-lo, reactualitzem-lo a l’acció litúrgica, que no és memòria només, sinó reviviscència dels fets narrats. Aquesta admirable paràbola ens recentra a pocs dies abans de celebrar la Pasqua i entenem que acolliment i joia s’interrelacionen com causa i efecte. Per què d’aquest diumenge se’n diu domínica laetare? Ara es veu ben a les clares. El cant d’entrada de quan es cantava en gregorià diu així: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents... Ja la col·lecta mateixa és una invitació al poble cristià a que s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. I ens hi diu el motiu de fons: “Vós per mitjà del vostre Fill reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà”. Aquesta consciència de reconciliació la tenim subratllada en la segona lectura. Pau ens diu que és l’ambaixador de Crist que ens assabenta de part de Déu que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist. Reconciliació que val tant com redempció, salvació o alliberament que és el que festejarem per Pasqua. Així Pau ens diu que “aquells qui viuen en Crist són una creació nova; i que tot era antic ha passat, ha començat un món nou. Obra de Déu en Crist”. Ara cobra relleu el text del salm responsorial, tot ell un himne de lloança destacant aquell entusiàstic: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. “He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta. Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill”. Quina serenor ens envaeix pregant amb els salms. De fet Jesús, Maria i Josep els recitaven sovint perquè la religiositat jueva els tenia ben memoritzats i els resaven de cor freqüentment. En el salm 50, atribuït a David trobem aquesta expressió que ens sona amb la música pròpia d’aquest diumenge laetare; “Retorneu-me el goig de la salvació”. Pasqua serà la reviviscència d’aquestes frases amb que acaba la segona lectura d’avui. Fan estremir de no entendre-les: “Déu va tractar com a pecador Aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en Ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu”. O ho entenem o és blasfem. Hi ha una altra remarca, tant com per a perdre-hi el cap: Déu ens acull singularment; ens ha cercat, ens ha donat el bes de la justificació i reconciliació. Tasteu, deixeu-vos acollir, Déu ens és Pare per sempre, malgrat la nostra incapacitat de comprendre’l mínimament. Tot amb tot: “Joia i festa a desdir al costat vostre per sempre”, taula parada en dia de festa familiar per cadascun dels pecadors que inveteradament som, ai Senyor. “Els vostres pensaments, Senyor, no són els nostres”. Reconcilia’m i em reconciliaré.  “Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança!  Ara penso que entenc una mica més aquesta paràbola integral i integradora. Fixem-la al centre del cor. Déu és transcendent sobretot en l’amor acollidor. Gràcies i perdó: Manteniu-nos vius, acollits, perdonats i joiosos en el nostre traginar de cada dia. No entenem res del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.  Quan em dic redimit, salvat, perdonat, justificat, reconciliat, què penso, què sento, quina expressió em surt del cor? En Déu venç la passiva! És Ell qui actua i jo soc el destinatari, el receptor del que Déu Pare obra. Mantinguem sempre  vius i vibrants “el per, amb i en el Crist” que de la Missa hauríem de portar-los al joiós cada dia. Sí, sí, redimits, acollits, estimats pel Pare i sempre en Jesucrist. Benaurats, nosaltres.

                                               Senyor, què curta, què plana-plana, ai, i què migrada la nostra personal “història de la salvació”, inserida en la gran, esplendorosa HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ, vertadera definició del misteri de l’Església! Què en som de petits, ignorants, cecs i muts! “El cristià del segle XXI o serà místics o no serà”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Quaresma, 27 de març del 2022,  Sabadell

Homilia del diumenge 20/03/2022

                        QUARESMA,  CAMÍ  VERS  LA  PASQUA

                                               “Vell pelegrí jo vaig fent via, com foraster arreu del món”. Ja ens ho digué Pau, diumenge passat: “La nostra vertadera ciutadania” la tenim a recer del Pare, esperant la culminació d’un projecte que inclou una transformació progressiva, ara de la visió interior, és a dir en el veure i viure tot esdeveniment per petit que sigui des de les actituds evangèliques que ens llegà Crist, i després en la contemplació de la vostra Glòria. Actituds de servei, de justícia i de pau, i un pregar sostingut, anticipatiu.

                                               Avui la primera lectura ens presenta el començament de l’Èxode com a mirall del nostre pelegrinatge vers la Terra Promesa, és a dir, vers el nostre “retorn” al Pare, ja que en Ell va començar el nostre camí de la vida en cerca esperançada de plenituds promeses. És el projecte mancomunat (Déu i nosaltres) que ens dona ales, cel amunt... Com amb Jesús diem: de Déu venim a Déu tornem.

                                               Moisés traspassarà el “testimoni” en la seva plenitud de significacions. Elies passa la mà a Moisés i aquest a Jesús, i Jesús portarà a compliment totes les successives aliances pactades per Déu al seu poble. No hem de perdre la continuïtat entre l’AT en el NT que serà, aquest, la “Nova i  Eterna Aliança”, quan per Jesús seran vençuts el pecat i la mort i ens “retornarà” a la prístina puresa inicial,  després de ser conscients de que en el nostre caminar vers el Pare hi ha hagut defallences, negacions i també, afortunadament “represes”, reenfocaments de camí, vençuts els miratges que obscurien el fi i terme del nostre caminar. Pau ens alerta  perquè no ens passi per alt la lliçó de la història narrada avui a l’Escriptura. Tot i ser benvolguts i benamats, la gran majoria no foren agradables a Déu i es perderen entre les dunes del desert. El relat de l’Èxode conté incomplecions i  deslleialtats. “Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap els temps que vivim” I quins són els temps que vivim? On rauen els esdeveniments dels que nosaltres en som protagonistes? Acaba Pau amb aquest “per tant” conclusiu. Els qui creuen estar fems; els creguts que siguin conscients de que la temptació la tenim més a prop, dins nostre i caldrà estar atents a les premonicions de Pau, que són la rèplica de les del mateix Crist.

                                               Avui cobra altra vegada la veu i crida a convertir-nos. Així llegim a l’aclamació: “Convertir-vos, diu el Senyor, que el Regne del Cel és a prop”. Refem el desplegament conceptual al fet que es conté en la Conversió. Inicialment som creatures estimades de Déu que ens posa en camí de salvació. Creats per la benevolència de Déu Pare Creador, no serem redimits sense un curós lliurar-nos a la lluita del cada dia per anar progressant en el “coneixement” intensiu (d’aquí el “més i més” de la col·lecta del Primer diumenge) que bíblicament argüeix experiència vital, atansament de persona a Persona amb Crist i amb Déu el Pare. El Misteri del Crist.

                                               La col·lecta d’avui ens dona la tonalitat d’un Déu “comprensiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Efectivament “El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra. Quina beatitud encalmada no es respira salmejant a poc a poc! Moisés campeja en el salm responsorial d’avui, 102. Ens hi apressa a seguir amb pas ferm pel camí de la Quaresma que és Pasqual. Aquesta mateixa tonalitat es respira en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Pare de misericòrdia i font de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia”. La tonalitat benigna i entranyable de Déu Pare ens és crida a repensar -a estil d’avui- el tríptic quaresmal de “dejuni, oració i almoina”. Jo hi veig un ressò de la crida que hem sentit aquests darrers dies treta del corpus del Sermó de la Muntanya: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu i truqueu i Déu us obrirà” (Mt 7, 1-5). Paraula de Déu!

                                               Dejunar: estem ignominiosament tips de tot; i de “res” en definitiva. Apetitius compulsivament; no sabem el que és la parquedat. Tot és un reclam per a la desmesura. Cadascú se sap les seves. Allò dels clàssics: “ne quid nimis: no us excediu en res”. L’afany de lleure, passatemps =el lleure com a “perdre, malversar el temps”. L’obnubilació de les imatges, el desenfrenament de la tecnologia, i esperem que el metavers entri de ple en un món perdut pels humanismes, un perseguit “presentisme”, percaçat fins a l’exhauriment. Embafats o drogats pel “m’agrada” sens fi, del “sempre encara més”. Cansats i rebentats de tanta implosió de l’ara. Val la pena de llegir l’autor del moment present, Byung-Chul Han. “La societat del cansansament” i “No-coses”.

                                               Oració: Passar de la pregària oral, l’enfarfegament de oracions standard, repetitives sense l’èmfasi natural consonant pensament i dicció. Caldria fer una parada existencial en la pregària contemplativa. Aquí la pausa és viscuda com a buidament d’imatges, del veure i no mirar, del mirar sense admirar. Del sortir de la pregària cansats. La pregària dulcifica l’esperit. Mal pregar si no en sortim en pau.

                                               Almoina: Aquí ens trobem amb l’actitud evangèlica de servir els altres. Compendi d’una visió misericordiosa com la del Pare. Donar temps, presència, escolta, atenció i empatia. No és el pagar el delme, sinó la radicalitat de donar-se (=que ve de do, present, regal amb que obsequio amorosament l’altre, sabent que en l’altre si amaga/manifesta: “qui acull qui sigui, m’acull a mi”. Doneu i se us donarà... M’agrada la bona mesura que fa Déu: la imatge m’agrada  d’allò més: em veig a l’era batent el gra i ensacant-lo. Mireu i admireu. Déu ens farà una bona, generosa i esplèndida mesura: Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet” (Lc 6, 8)

                                               Ara potser seria el moment de parlar de la generositat envers els altres, no deixant de veure que en l’altre si amaga/manifesta l’Altre.

                                               Generositat ve de generar, engendrar, donar a llum, propiciar un nou naixement, oferir com un present, com un regal allò que donem i que en definitiva és conjuntament “donar-nos”. Fromm en diu amor d’això, amor ver! El valor d’allò donat no li ve del preu, sinó de l’amor que hi posem, ge-ne-rant, gerundi de planificació. Potser l’expressió més adient seria: Carpe diem. Esprem dia i hora!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Quaresma, 20 de març del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 13/03/2022

                                 ESCLAT  DE  PASQUA   PREANUNCIADA

Dèiem que no hi havia Quaresma sense Pasqua, i avui hem de dir que també -i més- val a dir-ho a l’inrevés. Certament tota la nostra vida ha estat batejada per la Pasqua rebuda, “donada” des de les primícies del nostre baptisme, ai tan oblidat! Mai en destacarem prou la revolució evangèlica que se’ns va colgar en el més íntim de la nostra vida, a l’espera que comenci a grifollar i a elevar tija amunt una espiga ben rebentada de gra. Som Pasqua cada dia i a cada moment. Aquell esclat de Pasqua que il·lumina el viure cristià ens és donat avui en la Transfiguració compartida en el més pregon del cor, embolcallat del núvol de la presència transformadora on se senten les paraules de Déu Pare que inviten a progressar més i més en el misteri de Crist com ens invitava ja la col·lecta del diumenge passat i –avui- rep en la col·lecta una nova confirmació, bo i pregant: “Oh Déu, Vós que ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula: feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria”. Quina densitat i recopilació de missatge no ens aporten aquestes pregàries inicials de la nostres Assemblees dominicals.

Intentem de confegir entre totes les lectures de la litúrgia d’avui una alenada de l’Esperit que, com a Jesús en el desert, ens obrirà els sentits més il·luminats per seguir Quaresma endavant, captant noves dimensions de la riquesa de l’ensenyament de Jesús. Anem-hi entrant amb la lucidesa que demanem del i al mateix Esperit que conduïa al nostre Referent, Jesús. Obrint els evangelis i contextualitzant la perícopa de la Transfiguració veiem que està inclosa com falca entre dos anuncis sobre la Passió, mort i Resurrecció. D’això parlaven Moisés i Elies amb Jesús en el mont Tabor. Pere, portat per l’impetuositat del seu caràcter l’esguerra una vegada més, pretenent fer-hi parada i fonda en les delícies dels esplendors d’aquesta visió fugaç –no ho oblidis, Pere!- de la glòria celestial. Allò que havia de servir per a enfortir la decisió de seguir el Mestre en els estretors de la seva Passió, va fer fallida, per una incomprensió i un “rebutjar la creu”. Sempre ens venen de tort les entrades en el dolor redemptor.  Llegeixo que tot baixant del Tabor, Lluc ens posarà aquest advertiment: “Com que tothom s’admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles: “Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes. Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d’aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això”. Precisament Lluc a partir d’aquest moment ens diu:  “Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem”. Comença el camí de la passió, creu i resurrecció. Comença la Quaresma de Jesús, si ho voleu creure així. justament llegirem aquestes paraules de Pau: “Nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem  un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per transfigurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers”. La nostra última vocació és precisament la total i definitiva transfiguració en Crist. Combregar amb la Pasqua total i definitiva és el que ens espera, nogensmenys.

 

I ara, intentem de pouar en el misteri de la litúrgia d’avui:

-. Primer de tot, aquest fet pre-pasqual es produeix en un ambient de densa pregària. Jesús es transfigura en una pregària teofànica. Serà acompanyat per les figures més preclares de l’AT: “la Llei i els profetes”. És la condensació de les esperances del poble de Déu en espera del Messies que havia de portar la redempció i l’alliberament de les infidelitats.  Déu els donà en Jesucrist infinitament més del que havien sospirat i desitjat.

-. Els deixebles escollits no saben acompanyar la pregària del seu Mestre. Aquí i a Getsemaní han de ser reptats per no saber sostenir junts la pregària de Jesús.

-. No comprenen ni el significat ni l’abast de la transfiguració que Déu ens la fa participar en vida, si sabem entrar en profunditat en les nostres relacions íntimes amb el Senyor.

-. Les pregàries  de Jesús són sempre el moment de major intimitat amb Déu, el seu Pare. És també l’exercici bàsic de la nostra condició filial. El parenostre és la nostra pregària essencial, allí ho diem i demanem tot en relació al Pare i a nosaltres.

-. Ens oblidem del sentit que té l’emplaçament de la creu en la invitació a seguir el Mestre: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que doni el que té als pobres, que prengui la seva creu, i que vingui a estar amb mi”.

-. La paraula de Déu és el camp privilegiat de la nostra coneixença de Jesús. La veu del Pare és definitòria: “Escolteu-lo”. Que no deixem de llegir directament de la Bíblia els evangelis: Lluc, Mateu i Joan. És repetida invitació que us seguiré fent insistentment, excuseu-me-ho!.

-. La contemplació és la forma de pregària més endinsada. Encalmats, meravellats, sorpresos. Purificació de la nostra visió interior. Centrats, concentrats, pausats. No en el molt, sinó en el poc, degustat, repetit com un cant de Taizé, per exemple: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Contemplem només amb els ulls de la fe, aclucant la vista...

-. Ennuvolats, dins del núvol de la presència de Déu. Deixar-nos amarar, com ploviscó suau que amara la terra. .Sentir-nos envoltats per i en la presència amorosa de Déu, descantant-s’hi suaument, fixant-hi la més preuada atenció. Deia Weil que l’atenció concentrada ja és de per sí, pregària. Diem elogiosament d’algú que és persona atenta.  Sap mirar i escoltar amb la mirada i el rostre inclinat icaptivat per l’altre.

-. Amb una mirada en la teofania del Baptisme de Jesús i en el nostre baptisme reactualitzat, viscut, portat a sentir-lo com l’inici d’una experiència vital oberta a la meravella.

-. Tres fets més-que-humans en Jesús: Baptisme-Transfiguració-Resurrecció. El Pare  actuant, validant, vindicant Jesús com al seu Fill, l’estimat, l’elegit, el glorificat.

-. L’evangeli és més que una moral, és una espiritualitat, ens pren en totalitat. És ser, no tenir només. La moral és conseqüència només. Jesús és l’únic necessari. Maria Betània!

-. La transfiguració és un fenomen místic; només els avantatjats el poden entendre perquè el viuen com a experiència espiritual. En guarden, però, pudorosament silenci.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de Quaresma, 13 de març del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 06/03/2022

                             CONVERTIU-VOS  I  CREIEU  EN  L’EVANGELI

                                               Hem de renovellar la “vella Quaresma”, seguint les petges del Vaticà II.  Massa, massa centrada que la tenim en els nostres pecats. És herència que portem gairebé en el nostre ADN. Potser que intentéssim de capgirar les coses. Un cristià és un “perdonat, un redimit”, a la guisa de com ho fa Déu que perdona àmpliament i oblida definitivament tot el nostre vagarejar pels horts closos que són els que més ens atreuen. Quantes vegades hem saltat les capterreres i les tanques i ens hem atipat de fruites que al capdavall ens n’hem adonat que eren verdes i ens han indigestat.

                                    Però com en l’evangeli d’avui, seguint l’exemple preclar de Jesús que ple de l’Esperit es deixà conduir per Ell i afrontà els envits del Temptador i durant quaranta dies, volent rememorar les proves que el poble d’Israel va escometre i perdre! al desert, narrat en les pàgines primicials de l’Èxode, i que com un nou i definitiu Moisès ens va reconciliar amb Déu el seu Pare, amb Ell mateix, amb nosaltres i amb els altres que són “poble de Déu”. Desert, sí, però Sinaí també. Proves i perdons de Déu!

                                               Tornem a la imposició de les Cendres que han donat el toc d’inici dels “Exercicis” de Quaresma. I ho hem fet amb la modalitat conciliar que és la frase que encapçala aquestes notes que volen ser, si me’n surto, una manera més adequada al dictat de l’Evangeli, d’una manera nova d’embolcallar aquest tram introductori a les festes pasquals que és la Quaresma. No hi ha Quaresma sense Pasqua!

                                               La formulació bimembre de la imposició iniciàtica de les Cendres us la suggereixo de llegir-la al revés. Hem de centrar-nos en el “creure en l’evangeli” abans d’entrar en el “convertiu-vos”. Dues remarques abans de tot. El teló de fons de tot el caminar quaresmal ha de ser “l’evangeli”, viscut, aprofundit com a  finalitat primordial de tota Cuaresma, si voleu que sigui evangèlica. Una altra serà: que la Paraula viva i irradiant ha de ser el motor i el promotor d’una vida nova, segons el dir i el fer de Jesús. Llegir, llegir i llegir els evangelis per aquest ordre: Lluc, Mateu i Joan.

                                               Només amb aquest “decantament” sostingut per l’acció de l’Esperit de Jesús podrem accedir, no per pròpia iniciativa i forces, sinó per la moció,  promoció i comunicació de l’Esperit Sant podrem accedir a la vera “con-versió”. En efecte, llegim a l’Escriptura: “converteix-me i em convertiré”. Primer, Déu, i posteriorment nosaltres, som actors de la nostra con-versió, co-operadors secundaris. És Ell qui con-verteix. Déu se’ns mostra com el protagonista de les nostres quaresmes evangèliques. Segon: no és mirant-nos a nosaltres mateixos, sinó no perdent de vista l’acció de Déu que ens divinitza. Què vol dir ser fill de Déu, sinó això mateix que estem glosant... Aquesta és la vertadera con-versió. Vol dir dirigir-nos de cara a l’Evangeli. Oblidant-nos de nosaltres mateixos, posant-nos a les mans creadores i remodeladores seves. El fang sempre serà fang (“ets pols i en pols t’has de convertir”), però les mans del diví “terrissaire” en faran l’obra de les seves mans, apuntant a la bellesa  de la remodelació. Això és entrar en l’àmbit de l’evangelització que permet la sostinguda i acaronada (sí, acaronada!) per mans divines. És una segona creació la nostra. Déu pot treure més, molt més que pans de pedres resistents en el seu empedreïment pertinaç.

                                               Per tant, divisa quaresmal: Deixeu obrar a Déu que sempre serà per bé i per millor. “M’ensenyaràs el camí que duu a la vida”. Salm 15)

                                               Tot pendent del “creieu”. La  fe trasllada muntanyes i retorna la salut polivalent. Preneu la definició que en dona l’OMS que diu que la salut (=salvació, no ho perdem de vista!) és “un cert ben-estar físic, psíquic, social, cultural, espiritual) Fixeu-vos que no surt directament la malaltia en la definició, sinó com una conseqüència, com un resultat d’aquest plural benestar. Estar bé és estar bo! Comprovat

                                               Acarats a Jesús, això és con-versió. Sostenir la mirada en el mirall diví. No ens hi veiem nosaltres, sinó Jesús, imatge visible del Déu invisible. Sostenir i ressuscitar el goig de veure`l a Ell i obrir un somriure complagut i tenaç, emmirallats tots dos; i trobar-nos-hi agradables i joiosos. D’això l’Escriptura en diu, la “Beguda” de l’Esperit Sant. Ai, Joan, quines enyorances dels capítols 15 i 17 inclòs!

                                               Fe és estimar, intensificar la fe menuda nostra. Lacerada per “raonaments” que volen –inútilment- donar raó de les nostres des-raons. Reconèixer que la fe es mou en coordenades diverses dels nostres “pensars, sentirs i volers”. La fe o és obediencial o no és fe. Què difícils “tenirs”. La fe no la tenim, sinó que ens té a nosaltres. Som tinguts i “sostinguts”. Ai, les divines passivitats que ens digué Teilhard de Chardin! Som ilusòriament actius, quan allò millor nostre ens és donat. Tot és gràcia, que digué Agustí. Tot do ens ve de Déu. Amb aquesta actitud bàsica podem entendre l’evangeli i a nosaltres mateixos, i el nostre món petit, però habitat per un Déu amorós.

                                                Estem davant per davant del mirall que reflecteix Jesús. Que el nostre mirar sigui l’intent de planar-hi, d’esplaiar-nos en la mirada de Jesús que  dona claror en el nostre mirar; el nostre somriure és un pur reflex del somriure de Jesús.

                                               Fins aquí el díptic de la imposició de les Cendres. Fins aquí la lectura revertida que en fem. Només així, les coses que ens són essencials funcionen amb efectivitat. Aquesta és la Quaresma que volen viure aquest any. Volem una Quaresma nova, armats sols amb la Paraula. Jesús replica a cada temptació amb la Paraula justa, apropiada. La primera fa referència a com satisfer les necessitats que no sabem controlar i que són moltes vegades superfluïtats, excessos, És la inveterada immoderació que ens tempta dia si, dia també. Les altres temptacions les podem xifrar en l’afany de tenir, de ser tingut per... Vista panoràmica sobre les terres de Déu, apropiades per Satanàs i la tendència a la demesia i a l’excés, a abastar més i més de tot l’abastable. “Control d’un mateix”, el darrer dels fruits de l’Esperit Sant. Deixem-nos guiar com se’ns presenta avui a l’evangeli de les Temptacions. A dallades de Paraula!

                                               Agafem els evangelis i sense demora (noteu com l’expressió adverbial “avui, ara” surt insistentment en la litúrgia quaresmal: “Ara és l’hora”. I quins ressons de tota classe no suscita aquesta expressió hímnica. Doncs, ara i endavant, que encapçalen el punt de sortida. Bona sort i deixem-nos guiar per l’Esperit, com Jesús ens en dona l’exemple.  Ens acompanyarà en el nostre camí quaresmal. “Si algú vol venir amb mi...” 

P. Josep Mª Balcells

1er. diumenge de Quaresma, 6 de març del 2022  Sabadell

                                              

Homilia del diumenge 27/02/2022

     .                                   DEL BON  COR  EN  SOBREÏX  LA  BONDAT

                                               ...I va el que fa tres, de diumenges seguits, arrodonint el Sermó-Missatge de la Plana. Seria bo, si més no, tornar a rellegir-los amb pausa, els tres, per la unitat a què responen. No perdre de vista que tant Mateu (cap del 5 al 7) com en Lluc 6 des del verset 20ss) són dins dels evangelis el punt focal de tot el mestratge essencial de Jesús. Referent a Lluc seria bo afegir-hi els verstes finals del capítol 6è amb la imatge tant pro-vocadora de les dues cases, l’una assentada i ferma sobre roca, l’altra sobre sorra que no es sosté i que dramàticament s’ensorra i anorrea. Dos camins crucials que marquen sentit i propòsit en la vida del cristià, tallat a la roca de les Benaurances!

                                               Endinsant-nos ja en l’evangeli d’avui, el cec és el que no té vigent i activa la Paraula de Déu, com ja queda palès en l’aclamació abans de l’evangeli, on pro-clamem: “Vosaltres que porteu (sosteniu, que dona solidesa) la Paraula de Vida i que ens fa resplendir com estrelles en un cel de nit” (preciosa imatge de la vivor de la Paraula que ens és vida i lluu, espurneja en el cel net d’una nit clara)

                                               Guiar un cec amb un altre cec, fent-li de pigall, tots dos ensopegaran i cauran de mala manera en un sot.  La comparació és volgudament estrident: Mentre no tinguis la vista purificada, seràs capaç(!) de veure la petita brossa en el ull de l’altre, dient-li: deixa`m que et netegi l’ull? Adona’t que tu tens un impediment majúscul que t’impedeix de treure-li la poca cosa, insignificant, que tu li pretens treure... Aquesta imatge és d’una potència que ratlla en el cinisme, com pots dir-li que li faràs el servei de tan poca cosa, si tu no t’hi veus de dioptrïes que tragines i que obstaculitzen de ple la mirada. Siguem seriosos! No et recordes del dir de Jesús: “no jutgeu, no condemneu, absoleu, estimeu, àdhuc els mateixos enemics?”. Encara hi ha més. Als qui es passen en fer de “mestre-tites” els escau, serrar, i punt en boca. Primer ser deixeble i, a més, deixeble avantatjat, abans d’obrir boca. Quan sigues més sensat evangèlicament, potser ni et veuràs en cor de dir i parlar i sermonejar sens treva ni fi... El bon mestre, de tota manera, és discret i les poques paraules que li surten de dins, ben de dins, aniran recolzades per una saviesa que l’haurà condensat en moltes experiències pròpies o alienes. D’això en parla la primera lectura que pertany al grup dels llibres sapiencials, en el nostre cas és del llibre de Sira, altrament dit Eclesiastès, recull de reflexions, adagis trets de l’Escriptura, escrit abans dels Macabeus que són de la segona meitat del segle II, abans de Crist: Quan es garbelli una vida es veurà si són saborosos els fruits de l’arbre, que simbòlicament som tots. Ja ho deien els clàssics: “No facis mai l’elogi d’una persona fins que no hagi acabats els seus dies”.

                                               Tot això s’adiu i molt a la segona part de l’evangeli d’avui quan parla precisament dels fruits de l’arbre.  “Pels seus fruits els coneixereu”, digué Jesús. La prova del que som en realitat es dedueix, no tant de les paraules com dels fets i de les actituds que transparentem. Quina invitació més sentida la de Jesús i en consonància amb Pau, sempre tan fidel a l’ensenyament del Mestre: “L’home bo, del tresor de la seva bondat que atresora en el seu cor, en treu fora la Bondat, perquè la seva boca parla d’allò que desborda del seu cor...” Una vegada un jove ric es posà de genolls davant de Jesús i li digué: -“Mestre bo. Què haig de fer per posseir la vida eterna. Jesús li diu: -Per què em dius bo? De bo només n’hi ha un que és Déu. Preciosa resposta

                                               La bondat, quan la veus reflectida en una persona a mi m’entusiasma. És ben bé la sensació de que la presència i l’acció de Déu es fa present en la persona que sap posar bondats en la trama de la seva vida. Se’m fa amable de cop i volta, sense més. No hi puc fer més. No és per demès que Pau posa la bondat entre els fruits de l’Esperit Sant. Estem en el “jardí o arbreda” de les lectures d’aquest diumenge. Surten els arbres i llurs fruits per tot arreu: a l’evangeli, a la lectura primera sapiencial i en el seu ressò en el Salm responsorial (“els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban, plantats a la casa del Senyor, creixeran als atris del nostre Déu. Encara donaran fruits a la vellesa, continuaran plens d’ufana i de vigor”). Anem, amb tot, a l’epístola de Pau als gàlates que cap al final contraposa els fruits tòxics del pecat amb els fruits serenys i saborosos, els que l’Esperit ungeix i planta suaument en el nostre esperit. Són “amor, goig, pau, paciència, benevolència, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”.  Aquesta seqüència em té fascinat i em revé sovint, perquè per a mi és el fons del fons de l’acció de l’Esperit Sant. Us les he posat així amb negretes que tant bé s’hi adiuen i d’aquesta manera em penso que els hi faig mínimament l’honor que bé es mereixen. Pau després d’haver-les escrit i amb sintonia pregona en la seva significació i sentint-les vives al seu cor, ho rubrica així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”.

                                               Hi torno una vegada més: Si alguna cosa voldria ser i fer seria –ho dic modestíssimament- ser bondadós. “La seva bondat consta per sempre”, llegim als salms. O bé allò que diem: aquesta persona és la bondat personificada. Com que no m’ho sé veure, ni de bon tros, ho valoro, i em deixo il·luminar per les bondats dels altres i ho repeteixo: vertaderament m’entusiasmen (en el sentit etimològic de l’expressió, eleven el meu esperit, noto la divinització que traspua la paraula i l’actitud.

                                               La litúrgia de la Paraula, sobretot la dels diumenges, és una festa i és un compartir la taula de la Paraula! Llàstima que hi trobo a faltar aquelles sobretaules que justifiquen d’allò més qualsevol àpat familiar o d’entre amics. No, no és suficient la -a vegades- tan pobra homilia. Ens hi hauríem de fer unes petites reunions enmig de la celebració i veure què ens diu la Paraula a cadascú en joiosa sinodalitat. Ai quina pobresa que arrosseguen amb les formalitats que ens priven de riqueses d’allò que el papa Francesc en diu la “fraternitat i l’amistat social” (Fratelli tutti)

                                               La col·lecta ens hi posa l’accent a la Paraula que ens modelarà i la il·luminació sobre els fets d’actualitat, avui de clamorosa actualitat (guerra de Putin sobre Ucraïna i la rebentada de la nostra pobra PAU). Llegiu, llegiu: “Guieu, Senyor el curs del món pels camins de pau, segons els vostres designis; i concediu a la vostra Església l’alegria de poder-vos servir amb llibertat i serenor”. I ens encoratjarà l’oració sobre les ofrenes: “Vós ens proveïu d’allò que us oferim i ho accepteu com a do nostre”. Sou meravellós, Senyor, vaja que sí!  Diumenge VIII,  27 de febrer 22 Sabadell             

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VIII,  27 de febrer 2022 Sabadell

Homilia del diumenge 20/02/2022

                                                 EL  SERMÓ  DE  LA  PLANA

                                               Les benaurances que, llegides amb ulls d’ara i aquí fan estremir per la distància que un pot veure, comparant-les amb l’ètica que avui es porta o es “desporta”, àdhuc en els que ens professem -de paraula- com a deixebles del Mestre. La paradoxa que subratllàvem diumenge passat, encara es fa més palesa en l’enunciat del que ens dirà Jesús, avui. Posem en relleu, ja només en començar: Jesús, dret i esguardant-los de fit en fit, alçà els ulls i digué mirant els deixebles”. La mirada, ai, de Jesús estimant els seus (aquí teniu la meva família! Lc 8, 21) incisiu i ensems benvolent!  No és retòrica, sinó parlar -bo i pregant: Jesús parla  sobre pregat abans- intentant d’arribar al cor dels oients. Què trabalsador aquest “A vosaltres que escolteu”, tenint davant per davant una simbòlica representació de tot el poble (Lc.6,17) Paral·lels: a l’AT, ben significatius, en la figura de Moisès amb les taules de la Llei, refent l’antiga Aliança de Déu amb Abraham, proclamada novament en el desert (Ex 19-20,1-21: els deu manaments); i en la redescoberta de la Llei, perduda i recuperada, després en tornar de l’Exili i amb la inauguració del Nou Temple de Jerusalem amb Nehemies i Esdras (Ne 8-10) Moment solemne que comporta el compromís explícit de complir la Llei. Aquí, es reprodueix l’escena inaugural amb qui és més que Moisès i més que Nehemies i Esdres, Jesús promou la Nova i Eterna Aliança, la nostra, ai i quina altesa que tè la nostra!! Abans d’encetar la lectura -pas a pas- de l’evangeli d’avui, caldrà fer respiracions fondes-ben fondes, perquè haurem de remar i fort, contracorrent. Saps què és l’esbalaïment, la punxeguda meravella, el vol i dol? En contrast entre el “se us va dir”, “Jo us dic”, no per espantar, sinó amorós, invitador.  Ai, si tinguéssim el cor obert, perquè és el cor el que sent i escolta; si tinguéssim... el cor ungit de gràcia baptismal, hi sentiríem el batec de la Paraula Evangèlica i Jesús ens hi posaria la unció de l’Esperit Sant, perquè les seves paraules caiguessin no com rocs que reboten, sinó com la suavitat del dir del Mestre: “Estimeu els enemics”. Ho he sentit bé? “Feu el bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen”. Senyor, Senyor, m’ennuego! Em trobo encallat i perdut... Després llisquen aquests “Si algú..., N’he comptat fins a cinc i entremig, com qui ho diu més fluixet o més solemne –què sé jo?- aquest “Feu” rodona, abassegadora la “Regla d’or”: “Feu als altres allò que voleu que ells us facin”. Tocats i enfonsats!, permeteu-m’ho de dir així. Emmudits de vergonya i d’esglai. Això és reconcentradament difícil de pair, lesiu per els nostres ”egos” descomunals. Seguim estorats, no n’hi ha per menys! Però vosaltres: “heu de...: llavors... la vostra recompensa serà gran... Com de gran? “Sereu fills de l’Altíssim que és bo amb els desagraïts i amb els dolents!”. Impossible, no ho puc sentir o llegir. (Tinc la sensació de que hi ha un abisme entre llegir-ho  o  sentir-ho a la lleugera, sense que promogui al fons del cor una agror o un penediment glaçat, o bé recalcant paraula per paraula, com estilets al cor!, significació apregonada, deixant –això, sí- que la gràcia faci el seu bell fer... Què en som de superficials i de desagraïts de mena! Amb Pere dic: “Senyor, aparteu-vos de mi, pobre pecador”, desassenyat i babau de mi, incapaç de coses massa altes per a mi. Estic ben retratat: desagraït, paraula que m’endola  l’anima!

                                               I encara més, molt més: Ara parlarà Déu en Crist: “Sigueu compassius, la vera definició del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, “Vós, que seieu a la dreta del Pare, tingueu pietat  de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare”. En Vós recullo les últimes paraules de l’evangeli d’avui que contrasten la manera maternal d’actuar de Déu, amb la barroeria nostra: “No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu no us absoldrà. Doneu i Déu us donarà”. I ara, una imatge preciosa, plena de lirisme, que l’hem vista tantes vegades a la pagesia. La mare amb la falda plena dels fruits de l’horta, desbordant i olorosa. Déu que aboca tot el doll de la seva gràcia, “tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels”, que ens ha dit Jaume a les lectures d’entre setmana; i encara una altra imatge de pagesia a l’hora de batre a l’era: el sac pel gra, sacsejat, rebotit, la mesura, divina desbordant. I el remat de tot plegat, “vera admonició”: “Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. Estic confós, esmaperdut, anorreat, no entenc res, no m’entenc de cap manera! Rajolí meu per doll seu, escatimat per excessiu, ronseries, ai!

                                               Completem amb les esparses pistes pel camí de la vida. David una figura entranyable amb la seva conducta envers del seu perseguidor, Saúl. Amb aquella generositat : “I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres que és de debò magnànim i lleial”. El salm, bon ressonador de l’actitud de David, portada a excelsitud en Déu “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en amor. No ens castiga els pecats com mereixíem. Com un pare s’apiada dels fills, així el Senyor se n’apiada”.

                                               Tot això ens condueix amb mà de mare a la col·lecta: “Feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat” Quina concisió, quina densitat, quina sintonia en tota la proclamació –dèiem- de la Nova i Eterna Aliança. Al parenostre demanem que la voluntat amorosa de Déu Pare la perseguim amb deler cada dia i intentant que tingui altesa, profunditat com es viu a la casa del Pare. I quina enyorança del futur –una altra paradoxa més-: nosaltres sortits de Déu el nostre Creador i freturosos per tornar-hi. Tota vida a ulls de Déu és un retorn.

                                               Encara més: L’aclamació abans de l’evangeli ja ens l’anticipa amb un esclat, que això vol dir aclamació, tot concentrant el missatge que encetarem amb meravella, no n’hi ha per menys!; siguem obsequiosos: “Us dono un manament nou, diu el Senyor; que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Allò que diem: amb Sant Joan a la vista, per recolzar-nos-hi una bona estona amb la meditació assídua que pregàvem a la col·lecta. Avui hi afegirem també l’oració sobre les ofrenes que ens passa massa tan sovint desapercebuda,  inoïda, perduda. “Ara que celebrem (cada paraula té la seva significació i ara més en la litúrgia) els sants misteris (això és l’Eucaristia; no en perdem la pregonesa!) tal com (igual, semblant, a la  manera que) el vostre Fill ens va manar (“feu això en memòria meva”). Us preguem, Senyor, que aquests dons que us oferim (caldrà sempre portar a l’altar peticions, racons de la nostra vida, ofrenes dignitoses) en honor (primeríssima obligació :honorar Déu) de la vostra Majestat ens aprofitin per a la nostra salvació: d’això es tracta! 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VII de durant l’any, 20 de febrer del 2022.  Sabadell                                    

Homilia del diumenge 13/02/2022

                              BENEÏTS DEL PARE-BENAURATS-FELIÇOS

                                               No he deixat de tenir aquesta darrera setmana l’Exhortació apostòlica Gaudete et Exultate del nostre benamat papa Francesc que en l’edició que en feu l’editorial Claret, té a la portada com a bon, boníssim reclam una esplèndida imatge del rostre evangèlic del papa, el nostre “germà” Francesc. Només contemplant-lo ja tenim la “vera imatge visible” del que diuen les benaurances, és a dir de la joiosa “santedat” que dimana de l’evangeli. Santedat (aquest concepte avui “atrofiat dins i fora”) i que provoca a malfiança, i a dir: “ja s’ho faran” o “això no va amb mi”, si no hi ha -encara pitjor- un recelós menyspreu: “cosa de capellans...” amb una esclafida sardònica que està  de moda avui: “pobrets”... Ep, atura’t i si no t’enrampen els llibres “de Missa que en dic jo” i si vols saber quelcom de santedat a “mode” pla i sintònic amb la “marca” evangèlica! posa-te’l a les mans, que potser -ajudant Déu- ho entendràs millor.

                                               Agafa aquest llibret que hauria de ser més venut -entre gent d’Església- que l’”Infinit en un jonc” d’Irene Vallejo (que de pas te’l recomano, si encara ens diu alguna cosa això tan estantís (!) dels clàssics de l’antigor),  Agafa el llibret exhortatiu del papa, aquest vademècum del què significa, no ser sant, sinó desitjar entendre bé què vol dir la santedat avui, anant de bracet amb els evangelis, és a dir voler ser –millor- aspirar a ser tingut per ver cristià, que als aspirants a ser-ho modestament ens hi va la “marca”. Vademècum vol dir traduït per a gent senzilla i confiada (que és el mateix) que l’hauríem de prendre com la nova Imitació de Jesucrist., el Kempis de les nostres àvies-mares que glòria hagin (jo en tinc un amb records inclosos de la meva mare!) com un talismà-tatuatge -perdoneu la paraula, lluny de supersticions!- No hi perdràs res, en llegir-lo i en assimilar-lo on i com es pugui. Bon profit tinguem tots.

                                               Agafa’l sense pre-vencions i fes-te el propòsit de llegir-lo primer d’una tirada, per saber de què va la cosa, saltant-te del primer capítol al tercer, no fos cas que t’entrebanquessis de moment! I després ves llegint, punt per punt de la a fins a la zeta, sense presses i amb pauses llargues o bé subratllant com acostumo a fer com a lector empedreït que soc; i lentament veuràs com les teves faccions se’t van des-tensant, agafen un to d’amabilitat, d’afabilitat, d’afinitat i de sintonia i simfonia amb la “tapa” del llibret en qüestió, qüestionador (!). Mira’t al mirall amb la coberta del llibret a les mans i mira si somrius, com ho fa el nostre “Germà Gran”. Anava dir un disbarat. Son les “Taules de la Llei de l’Esperit”, traduïdes i posades a l’abast d’ignorantets, si no encegats per una dilagant “IDEOLOGIA d’avui: –indiferentisme o més, rebuig. A oïdes i proclames tan modernes i tan ben avingudes dels que ho saben tot, sense saber ni un borrall de què van les coses con-sistents: mot aquest que vol dir que s’aguanten. Recordo el llibre de Simone Weil: “La gravetat i la gràcia”.  La cosa va d’això, i més enllà i tot de Montaigne i de tota arrel clàssica o humanista. Ara la diré grossa, que em perdoni qui m’ha de perdonar, pobre pecador: “Estem embafats de sants i santets i estampes i estampetes!” En altre temps els sants podien ser delitosament “referents”, els qui avui se’n diuen d’altra manera: “influencers”. Avui, tal com està el pati, tot es desemmascara i surt darrere la màscara dels temps, “l’esperit dels temps” D’aquest paràgraf en volia fer un “reset”. Però com no m’hi entenc, ni gaire ni molt, en aquestes andròmines com el bon home, amic virtual Carlos San Juan, que tampoc s’hi entén gota, però que diu “Somos mayores, pero no tontos”. ¡Ahí queda!, és el 25% imposat

                                               Les benaurances llegides a peu de lupa són benediccions per un cantó; i per l’altre no son malediccions, malastrugances sinó amonestacions, invitacions; si voleu, pre-monicions, avui que en tot tenim “monitoratges”. Que no estem en temps dels irats profetes de l’antiga pedagogia; i a més pel cas que els hi van fer (!), ho diu Jesús a les clares a la part de les ben... i a baix a les mal... Deien que sí  als profetes i després anaven a la “seva”. Avui el Gran Profeta, Jesús, té una altra pedagogia i una altra lògica, paradoxal com totes les coses de Déu. Cal anar al llibret i en el número 95, on el germà Francesc en diu El Gran Protocol, que és el Gran Desllorigador de tot plegat. Fa al·lusió a la Gran Final dels Jocs Olímpics Evangèlics, on les marques olímpiques van de misericòrdia. Ara i així s’entén allò de BENEÏTS del meu Pare, que passa a ser Benaurats (pelats!) i acaba amb allò de FELIÇOS (frustrats). Atenció que els que busquen la felicitat amb la marxa llarga posada –anhelosos, ai, ai...que se m’escapa!- van errats per mal camí, mala fita enganyosa. La cosa no va de regal, de regalar-se, sinó de conseqüència. Els dos camins: Mt 7, 13-28: cloenda del Sermò muntanyenc: el camí de la Vida! Pujar rosts amunt, no és fàcil i només qui venç el pic: allí un s’és definitivament benaurat i feliç! Amén. La felicitat del muntanyenc és comprovar que un va, aguanta, persisteix i amunt va! Abstine, sustine, agredere. Dels clàssics de sempre.

                                               Ara seria el moment si voleu de comparar les així dites benaurances les més llargues de Mateu, que són les de la Muntanya (en autèntic sentit simbòlic de les altures). Nosaltres començarem pel simbolisme de les dites de la Plana que són les d’avui, les de Lluc. Ni unes ni altres parlen del que som, sinó del que hauríem de començar a poder ser amb l’ajut de Déu, que diem, perquè és Ell l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist”.

                                               Comencem per les d’avui. Noteu que ha canviat el sentit de la primera i essencial per poder entendre les altres. Mateu parla encomiàsticament dels pobres en l’esperit. Lluc diu clar i rodonament, un escarit ser POBRES. Ja sabeu una de les primeres benaurances de Francesc en començar a parlar-nos en nom del Déu de Jesucrist i de l’Església sinodal, en sortida: “ser pobres i estar en i a favor dels pobres”. Les tres preposicions: per Ell, amb Ell i en Ell.

                                               En un rampell ja havia començat a escriure un primer comentari dels meus a la litúrgia del diumenge, a tall “minimalista” amb et títol “Menys és Més” que em va sortir de les entranyes i del meu racó menys visitat, ai,ai! També va de perles al revés, que no s’ho creu gairebé ningú, fora dels “vers deixebles” de Jesús. Més és Menys, per allò de la viscositat i els “tresillos” dels que passen hores i hores davant dels ídols d’avui dia: Mammon!. És allò del que “m’agrada” i hi farem una bona dormideta. El tenir es menja el SER. Com més en TENIM, més en volem i així se’ns va a fons el SER. Això val pels deixebles de Montaigne i de tots els humanistes de tot temps. I si queda un raconet, pel mateix Jesús, home a tot ser, Fill de l’Home, que digué i visqué com a Savi, el més cabal humanista, que ens parla de que si “volem” volar, hem de pujar amb esforç, sempre guaitant el cim i ens porta dreturerament per senderes contortes amunt: Tenir “arrels i tenir ensems ales”, ens dirà poèticament J. R. Jiménez: Ales a les arrels i arrels a les ales, és la meva lectura.

                                                Com que durant tres diumenges ens les haurem amb els “Beneïts del Pare” i haurem de resseguir totes les benaurances us re-invito a llegir el llibret del Germà Francesc que no fa altra cosa que posar-nos a mans el camí de la vida, tal com ens el mostra en les benaurances a oïdes d’avui, que no vol dir rebaixades per fer-les accessibles; tot el contrari, entenedores i amb exemples del cada dia. Qui diu que avui no hi ha sants? Com una casa de pagès!: són els veïns que saludem: “si necessiteu quelcom, truqueu”, els voluntaris de la parròquia de santa Anna, els que llegeixen l’Informe Foesa que té resums fàcils de copsar: Amb la pandèmia. els “desiguals” ja sumen un 26%, mentre que els “iguals, els unicornis”, la campen, cada vegada més a punt d’infart, de grassonets que estan! Recordin la petició del pobre-ric Epuló, que demanava un tast d’aigua al pobretó Llàtzer i com demanava almenys d’advertir els cinc germans, tots ells “epulons” de la seva classe, més que de mitjana, mitjana alta o bé que han traspassat les corbes, Cap amunt o cap avall? Aquesta és la qüestió!, amics meus.

                                               Enigmàticament el títol que té l’obrassa del papa porta aquestes paraules per títol: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Estan en les benaurances i té premi qui m’ho sàpiga explicar. “Joia i festa desdir a la vostra presència, Senyor” diu el salm, però encara falta esbrinar aquest en i és on hi ha la gràcia de tot. Avui vivim en l’en de la tercera benaurança. Premi a qui ho arribi a copsar i a viure-ho...Van mal dades per a l’Església. Això ens fa ser més humils, senzills, més bona gent i d’aguant.

                                               Per encetar conversa i per fer entrar la gana i per saber-ne més us convido a llegir La Contra del dimarts 8 de desembre sobre el minimalisme. És ben bé una repetició de la que va signar el mateix Lluís Amiguet el dia 1 de desembre de l’any passat, que és dels que m’agrada més de llegir de tots tres (amiguet meu virtual), és el més profund i ara em sembla que va deixant lloc a la seva filla. Doncs, deia que parla -totes dues vegades- d’un tal Joshua Fields que s’ha passat  de ser un directiu dels del morro fort a escriure llibres sobre el minimalisme viscut i que ens invita a fer un dissabte colossal dels 300.000 objectes que diu que té una llar americana a triar  l’indispensable per viure: “de pa i esperit” Classifica entre el que té a casa entre l’essencial, no essencial i escombraries. Manoi, això és saber viure! Cita Jesús sobre els rics per alliberar-los, perquè les coses no les tens: et tenen. Són llibres seus “Desear menos” i un altre “Ama a las persones, utiliza las coses... porque al revés no funciona”. Jesús li digué a un mestre de la llei “Fes el que has ben dit i viuràs”: un manament únic que es desdobla en dos: estimar Déu i els Altres (l’altre segons els evangelistes són Jesús en cada situació i són el Pare i l’Esperit sant): Mt 25, 31-35. L’evangelista-papa-germà gran, a més a més, ens posarà la paràbola del Bon Samarità com a emblema de la seva crida a la Fraternitat en la seva encíclica darrera: Fratelli tutti. Un papa ben evangèlic, Fa bo de sentir-lo, escoltar-lo i seguir-lo en els seus suggeriments per viure la vida bona, dels clàssics i evangèlics. A una certa edat necessitem més “esperit que pa”.  Jesús en ocasió de la primera temptació del redimoni ho diu així: No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula del Bon Déu. M’ha sortit destrempat, excessiu. Acabo amb les paraules també de Francesc: Sisplau, perdó i gràcies.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de durant l’any, 13 de febrer de l’any de gràcia 2022. Sabadell