Homilia del diumenge 24/02/2019

ÈTICA  DEL  “MÉS  I/O  MILLOR”? O  DEL “DIFERENT?”

                                               L’Ètica cristiana o dimanant de l’Evangeli, per dir-ho millor, no és tan sols de superació, que no és pas poc, sinó “tallats” segons la manera de fer i d’obrar de Jesús, això ens és un repte constant. Cal sorprendre’ns a nosaltres mateixos amb “sortides” davant de les circumstàncies de la vida, que no siguin ni les habituals, ni aquelles que hem après de menuts, mancats encara de perspectives evangèliques. Ja ho afirmava Jesús amb l’expressió: “Se us ha dit, però Jo us dic”. Hi ha quelcom que successivament va marcant la diferència. No n’hi ha prou no fent comparacions, a no ser les que hauríem de fer amb allò “millor” de nosaltres mateixos, que no seria pas poc. No podem agafar com a  patrons allò que el comú de la gent fa. A aquest propòsit el papa Francesc ens diu que “encara que les paraules de Jesús (fa referència a les Benaurances) puguin semblar–nos poètiques (que també ho son, afegeixo jo), tanmateix van molt contra corrent respecte al que és costum, al que es fa en la societat (amb tanta permissivitat, àdhuc fluixesa, afegeixo jo també!) i, si bé aquest missatge de Jesús ens atrau, en realitat el món ens duu cap a un altre estil de vida”. El paràgraf següent ens aclareix dues coses: primer, les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; ans al contrari, segon, ja que només podem viure-les, si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull”.

                                               El creixement ètic es va donant per estímul, per ensenyament o bé per confrontació (bé o mal) en allò que ens diuen o que veiem. En definitiva, l’ètica comença des de ben menuts (“fes, no facis”) i l’hem d’anar madurant; d’això se n’aprèn o no durant l’adolescència, quan sovint rebutgem allò que ens havien imposat i fem l’experiència de fer un discerniment pel nostre compte, assumint comportaments que considerem adequats o bé seguint inconscientment allò que “toca” al grup, o bé ja adquirint normes o costums que considerem bons per saber conviure o per punts de saviesa que considerem ben “nostres”. És una seqüenciació que pot anar del rebuig de la llei del Talió (no ser venjatius, ni tornar mal per mal), passant cap a expressions d’amor o estima, amb una “consciència” que va guanyant terreny i que encara que no ho semblin son reflex d’una estimació pròpia. Aquí venen a compte els tres també que surten a l’evangeli d’avui. Jesús diu: “això també ho fan els “pecadors” (curiosament diu pecadors!), perquè responen a “t’estimo perquè també tu m’estimes”. D’aquí surt la norma universal de “feu als altres allò que voleu que ells us facin”. “Do ut des”. No sembla pas poc, però Jesús ens diu que l’evangeli és encara una altra cosa.

                                               Si voleu entrar en l’ètica de l’evangeli, caldrà fer un pas més, que d’entrada ens pot semblar gairebé impossible. Caldrà arribar a aquells verbs dels quals en parla l’evangeli d’avui: “estimar els enemics, fer bé als qui no us estimen, beneir als qui us maleeixen, pregar pels qui us ofenen, oferir l’altra galta a qui ens hi donen una plantofada, excedir-nos a donar amb un “a més a més”, no reclamar allò que t’han pres... No puc seguir, la veritat és que m’hi ofego d’alguna manera. I em dic: Fins on? Sempre? No deixo de recordar allò de “set vegades set” pel perdó!

                                               A veure: d’això, de gent d’aquesta mena, ben poca a jutjar per allò que es veu al voltant. Només amb ulls del cor es poden endevinar persones d’aquesta extraordinària qualitat humana; encara més, fan falta ulls de la fe per copsar aquests models de vida i és que la bondat, així en general, cerca l’anonimat i cal perspicàcia evangèlica per adonar-nos-en. Només qui viu així té capacitat d’entreveure el cor dels altres. Només per afinitat un descobreix el valor dels altres “consanguinis”, podríem ben dir-ne.

                                               Replantegem les coses des de bon començament sense temença: Jesús ens diu: “Sigueu perfectes com el Pare n’és de perfecte”. Hem de desxifrar aquesta paraula “perfecte”. Expressió composta de per- i –fecció:  -fecció igual a fer; el per- vol donar a entenent que és rodonament o simplement ben fet en grau més que normal, no pas, però, absolutament bé. Estem en un atzucac: no podem argüir el sentit habitual de perfecció, a menys que ho entenguem “a mesura humana”, que voldria dir: anar creixent en més i millor, o bé d’una manera diferent. Com serà possible tot plegat? Jesús ens dirà que fent-ho així, “serem fills de l’Altíssim”. Que, segons l’aportació del salm 102 que és el d’avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga com mereixíem, no ens paga com deuria les nostres culpes... Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. “És bo amb els desagraïts i amb els dolents”. I per reafirmar-ho pren per l’aclamació o al·leluia d’abans de l’evangeli, com qui el sintetitza: “Us dono un manament nou que us estimeu els uns altres, tal com Jo us he estimat” (tret de Joan 13, 34). Tal com vol dir a la manera que un pot anar percebent, anant veient-ho més i més, mai arribant a un ple total, per impossible, ja per definició.  Què bé que hi consona això amb la col·lecta del diumenge passat: “Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor; feu que, “per la vostra gràcia”, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Aquesta menció a la gràcia és fonamental. A cada do que se’ns fa d’excedir-nos evangèlicament, hi ha un oferiment de gràcia per poder-ho portar a terme. Crida=Do de Gràcia-Fer-ho lliurement.

                                               Torno tot just al primer capítol del document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és on se’ns diu que “tot és gràcia” i que sense la gràcia no som res. Recordeu el capítol 15 de Joan, el del cep i les sarments: “Sense mi no podeu fer res”. I amb mi, tot. “Així, sota l’impuls de la gràcia divina, amb molts “gestos”, àdhuc els senzills del dia a dia, “anem construint la figura de santedat que Déu volia, però no com a éssers autosuficients sinó “com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu” (I Pe 4, 10). “És possible estimar amb amor incondicional al Senyor, perquè el Ressuscitat comparteix la seva vida poderosa amb les nostres fràgils vides; “el seu amor no té límits i un cop donat no es fa mai enrere”. Va ser incondicional i restà fidel. Estimar així no és tan fàcil, perquè som tan febles. Però precisament per a provar d’estimar tal com Crist ens estimà, Crist comparteix la seva pròpia vida ressuscitada amb nosaltres. D’aquesta manera, les nostres vides demostren el seu poder en acció, àdhuc enmig de la debilitat humana. Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè “aquesta és la voluntat  de Déu que visquem santament” (I Te 4, 3) Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli”. “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-nos  a la mort i resurrecció del Senyor d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, perquè “la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda”. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com amb la força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva”. “Així cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i regala al seu poble.

                                               Arribats aquí sentim les paraules del papa: “Deixa’t transformar, deixa’t renovar per l’Esperit, perquè això sigui possible, i així la teva preciosa missió no es farà malbé. El Senyor la complirà també enmig dels teus errors i mals moments, a condició que no abandonis el camí de l’amor i estiguis sempre obert a la seva acció sobrenatural que purifica i  il·lumina”. Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu benigne i entranyable, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge VII de durant l’any, 24 de febrer del 2019.  Sabadell.                                        

Homilia del diumenge 17/02/2019

ALEGREU-VOS-EN  I  CELEBREU-HO

                                               Aquesta afirmació, que és al mateix temps una celebració i, àdhuc una proclamació, dona títol al document Gaudete et exultate (la traducció és la que encapçala aquest escrit). Amb ella el papa Francesc ens invita, més, ens insta a plantejar-nos sí o sí als cristians a entrar per vies de santedat, no la canonitzable, sinó la que es juga en el dia a dia, i que ens la fa accessible, no per rebaixar els tons i aspiracions, sinó la que es deriva de una vida en consonància amb la vida de “seguiment de Jesús, que pas a pas es va enriquint amb la gràcia que mai ens manca per part de l’Esperit, que té per missió pròpia la santificació, que no és res més que entrar en una comunicació-amistat i en una con-figuració amb Ell, que dona un creixement progressiu en l’essencial de l’evangeli. Haurem de fer unes reflexions més a tocar de peus a terra, sense que això no signifiqui que anem amb rebaixes i acomodacions. Vèncer la por a la idea que, amb tantes canonitzacions com hem vist en els mitjans de comunicació, ha pogut desbaratar, fent-lo aparentment inaccessible, el concepte evangèlic de santedat. Això no pot ser excusa. Deixem la paraula al papa Francesc, perquè ens la vagi aclarint.

                                               “El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (Ef 1, 4). La santedat la veu el papa en l’Església militant, la dels creients senzills que fan el que ells creuen que han de fer i ho fan de la millor manera, amb la motivació explícita d’agradar Jesús. “El concili Vaticà II ho va destacar amb força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tants poderosos mitjans de salvació, son cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat, amb la qual és perfecte el Pare celestial”.  De seguida el papa ens ho esclareix: “El que interessa és que cada  creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. I Co 12, 7), i no que es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”.

                                               En el capítol tercer, subtitulat “A la llum del Mestre” ens dirà que “res no és més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera de transmetre la veritat. Jesús ens va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances. Son com el carnet d’identitat del cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “Com es fa per arribar a ser un bon cristià?”, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el sermó de les benaurances ( avui en l’evangeli se’ns dona la versió de Lluc (10, 1-9) que té unes contra-benturances. “En les benaurances –diu Francesc- s’hi dibuixa el rostre del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida diària”. A continuació, el papa dona unes consideracions a cadascuna de les vuit benaurances tot explicant la significació de l’expressió “benaurat” que vol dir “feliç” que passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si  mateix, la veritable felicitat”.

 

                                               Les benaurances son una paradoxa perquè en cada una d’elles en posar a prova la manera de viure i vivint-la a contra corrent anem creant un altre, un nou estil de vida. Les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; al contrari, ja que només podem viure-les si l’Esperit ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull. “Tornem a escoltar Jesús, amb l’amor i el respecte que ens mereix el Mestre. Permetem-li que ens colpegi amb les seves paraules, que ens desafiï, que ens interpel·li a un canvi real de vida. Altrament, la santedat seran paraules i prou. Totes elles ens porten no a realitzar uns bones obres, sense més, sinó a buscar-hi sempre una dimensió de canvi personal i social.

                                               El papa en fa un repàs de cadascuna d’elles i ho sintetitza així: - Ser pobre en el cor, això  és santedat.

        - Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.

        - Saber plorar amb els altres, això és santedat.

        - Cercar la justícia amb fam i set, això és santedat.

        - Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.

        - Mantenir el cor net de tot el que taca l’amor, això és santedat.

        - Sembrar pau al nostre entorn, això és santedat.

        - Acceptar cada dia el camí de l’evangeli encara que això ens porti problemes, aixó és santedat.

                                               Les hem resseguit segons les de Mateu, Lluc les ha reduïdes a quatre, amb l’afegit de les malediccions. Cal advertir que s’han de llegir com un tot, amb una visió de conjunt i que unes impliquen les altres. Totes elles dibuixen un ideal de vida, que és ideal, això és: anar confegint amb el propi viure,-advertint com ho fa el papa- que és a base de petits gestos que siguin significatius també per a nosaltres. “La teva identificació amb Crist i els seus desigs implica el compromís per construir, amb Ell, el Regne d’amor, justícia i pau per a tothom. Crist mateix el vol viure amb tu, amb tots els esforços o renúncies que impliqui, i també en les alegries i en la fecunditat que t’ofereix. Per tant, no et santificaràs pas sense lliurar-te en cos i ànima per donar el millor de tu en aquest compromís”. “Ens fa falta  un esperit de santedat que impregni tant la soledat com el servei, tant la intimitat com la tasca evangelitzadora, talment que cada instant sigui expressió  d’amor lliurat sota la mirada del Senyor. D’aquesta manera, tots seran esglaons en el nostre camí de santificació”.

                                               “No tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot el contrari, perquè arribaràs a ser  el que el Pare va pensar  quan et creà i seràs fidel al teu propi ésser. Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a reconèixer la nostra pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Léon Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Segueix el papa desgranant algunes notes, ben saboroses i ben accessibles, per anar conreant la santedat en el món actual i en el dia a dia. Deixant de banda que un altre dia les poguéssim comentar, deixem rematar tot el dit i no dit amb l’últim número d’aquest document que ens hauria d’arribar al més endins del nostre cor.

                                              

                                               “Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 17 de febrer del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 10/02/2019

EL  PRESENT “JA”  I  EL FUTUR  DE  L’ESGLÉSIA  CATALANA

                                               Portats com de la mà seguirem –malgrat inicials difidències (“ens hi hem escarrassat i... res”) la invitació que ens fa Jesús de superar les nostres pors (això del cristianisme ja s’està acabant...) i de tornar-ho a provar (és una qüestió de fe esperançada): “Ja que Vós ho dieu calaré les xarxes!”. Després ve la pesca miraculosa i la gran asseveració profètica: “No tingueu por; des d’ara (en present, que recalquem nosaltres amb aquest “JA”), i de cara al futur “seràs pescador d’homes”. Mai tant apropiat als nostres temps, tan mancats d’humanització. Avui la proposta d’Evangelització ha de privilegiar l’estima i la promoció d’humanismes transcendents. Crist ofereix a tot cristià a fer i ser com apòstols “al mode de Pau”, que, tot i sentir-se cridat com aquell qui diu a deshora, es reafirma per obra i gràcia de la crida que sent de part de Jesús Ressuscitat mateix a ser l’apòstol dels pagans. Avui tothom, i de manera particular els laics, som cridats per Déu i per l’Església de casa nostra a ser evangelitzadors (també apropiant-nos la convicció de que “per gràcia de Déu soc el que soc) i encara més: que “la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa”.

                                               Recobrem el desig ardent del papa Francesc: “Constituïm-nos arreu en un estat permanent de missió, situant-nos en l’actitud evangelitzadora que desvetlli l’adhesió del cor amb la proximitat, l’amor i el testimoniatge”. “Cal acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia. A tothom ha d’arribar el consol i l’estímul de l’amor salvífic de Déu, que actua misteriosament en cada persona, més enllà dels seus defectes i caigudes”.

                                               Vàrem insinuar-vos la setmana passada que partint de l’estudi que, per ben dos anys, van elaborar: L’Esglèsia catalana: present i futur, avui us voldríem glossar els darrers apartats que venen a ser com les línies de futur que els autors proposen per a tots els creients per esdevenir veritablement evangelitzadors, segons el programa que Francesc va proposar a l’Església d’arreu, i per tant, particularment de la nostra Església catalana. Extractem-los per persuadir-nos de que l’Església a casa nostra s’ha de mostrar com una alternativa per viure a fons tots els processos de maduració humano-divina, tant a nivell personal com en els comunitaris. Tenint present les dificultats ambientals i d’una cultura “paganitzant”, ens haurem d’omplir de les forces que ens ofereix l’empenta de l’Esperit, pròpies d’ara i per aquí. Fem acopi de la parresia, terme molt present en el papa Francesc, que vol traduir l’audàcia, l’empenta evangelitzadora que ens permeten caminar i servir  amb una actitud plena del coratge que suscitava l’Esperit Sant en els Apòstols i els duia a anunciar Jesucrist. Audàcia, entusiasme, parlar amb llibertat, fervor apostòlic, tot això s’inclou en el vocable parresia, paraula amb la què la Bíblia expressa també la llibertat d’una existència que està oberta, perquè es troba disponible per a Déu i per als altres (cf Fets 4, 29; 9, 28; 28, 31) Cites tretes del document recent ”Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (Exhortació apostòlica de Francesc sobre la santedat accessible a tohom.)

                                               Camins de futur. Línees de força i propostes:

            1.- “La Joia de l’Evangeli” és el full de ruta programàtic: ho és el de tota l’Església i particularment de la nostra, que fa via (“Església en marxa”) en i amb nosaltres.

               -  A la convocatòria de ser “evangelitzadors” ens hi hem de sentir cridats i n’hem de sentir la urgència improrrogable per obrir horitzons de futur per a la nostra Església catalana, bastant envellida i faltada del fervor evangelitzador que demanava ja Pau VI a penes acabat el Concili Vaticà II en la seva memorable encíclica “L’anunci de l’Evangeli” ara ja fa gairebé 45 anys (!) quan deia que el nostre temps “no demana mestres que ensenyin sinó testimonis que suscitin admiració”. “La manca de fervor tant més greu com que ve de dintre”. “Quantes vegades –afegeix Francesc- ens sentim empesos a quedar-nos en la comoditat de la riba. Però el Senyor ens crida a navegar mar endins i calar les xarxes en aigües més profundes (l’evangeli d’avui!). Ens invita a gastar la nostra vida en el seu servei. Aferrats a Ell ens animem  a posar tots els nostres carismes al servei dels altres. Tant de bo que ens sentim urgits pel seu amor (2 Co 5, 14) i puguem dir amb sant Pau: “Ai de mi, si no anunciés l’Evangeli!” (I Co 9, 16)”.

              - Tres premisses: 1.- Som Poble (comunitats) fonamentat en la Paraula de Déu; en 2.- una litúrgia reinventada en la joia de l’acció de gràcies al Pare per Jesucrist per la regeneració que Ell ens ha ofert (amb reals expectatives d’un Home Nou, creat a imatge i semblança de Jesús, Senyor i Redemptor nostre) plena manifestació d’humanismes transcendents; i 3.- la vida donada en servei (diaconia) pels marginats de casa nostra.

               Propostes: -Crear àmbits transversals i bilaterals entre grups i parròquies. Fomentar coneixement i estima mutus. Unitat en la comunió. Conviure joiosament.

                                 -Dignificar la celebració eucarística com a imatge i signe eclesial, i que esdevingui ella mateixa anunci i crida a la fe. Participació activa, pregària i agraïment.

                                 -Crear lligams de proximitat amb visió i praxi profètica: “mireu com s’estimen, ferment alternatiu en un mon alienat i mancat de tendresa i d’afecte.

                                 -Viure a compàs de les necessitats de l’entorn: Les perifèries socials i existencials. Depressions, solitud, manca d’horitzons i de sentit de la vida.

                                  -Un estil de vida sobri i senzill, no consumista, proper als pobres, a favor de la dignitat de les persones, de la pau i de la justícia, acollidors,  inclusius.

                                   -El primer objectiu d’una comunitat cristiana no és la formació sinó la missió. Cada membre ha de ser com diu el papa un deixeble missioner.

                                   -Atenció parroquial i personal a les persones necessitades materials i en carències d’afecte i tancats en un individualisme reductor. Abandons.

                                   -Canvi de mentalitat. Estem en el segon postconcili que lidera el papa Francesc amb la seva vena pastoral entenedora i propera als senzills, marginats.

                                   -Resituar-nos en una lectura dels documents i dels temps del Concili Vaticà II, rellegint-los, bo i adaptant-los a les urgències eclesials, socials d’ara. Avui són necessaris una visió realista i una acció compromesa en tots els àmbits del bé comú.

                                    -Pretendre ser visibles i creïbles per la sintonia amb les necessitats, fent de les nostres institucions, grups, la “casa comuna” de tothom, acollidors. No excloure ningú, no solament dels “nostres”.

                                    -Presència social al costat de totes les iniciatives vinguin de qui vinguin al servei d’altri. No cercar protagonismes sinó l’eficiència en la fraternitat.

                                    -La construcció de la comunitat eclesial és lenta. Cal viure-la amb delicadesa i constància. Arribar a ser el que hem de ser demana dedicació i esforços.

                                    -Cal que el cristianisme sigui l’ànima de la societat catalana. Els mons de la política, de l’economia, de la cultura i les arts han de trobar en l’Església ponts de civilització i d’humanisme.

                                     -L’Església ha de potenciar la presència digna i senyora en els àmbits dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials Hem de implicar-nos en la construcció de la polis, a través de la civilització de l’amor i del bon conviure.

                                    

            Epíleg: “L’evangeli es viu i es comunica. Un cristianisme afeblit comença a ser vigorós quan fa propostes de vida concretes: l’amor als pobres com a punt de partença de l’evangelització, la sobrietat com a to general de la vida, la unió entre ètica i espiritualitat, la lluita positiva contra el Mal, la litúrgia impregnada del misteri del Crist i de la pregària d’intercessió, la Joia de l’Evangeli que traspua i destrueix tota forma d’agror i d’antipatia, l’opció pel diàleg i la pau que contraresten la potència de la violència”. Rubrica aquest apartat afirmant: “Tan sols un Església  que surt, deixebla i missionera, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge, té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història”. Març de 2018.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 03/02/2019

ELS  FRACASSOS  DE JESÚS  SON  TAMBÉ  ELS  NOSTRES

                                                           Avui tenim una confirmació de com s’han de llegir directament de la Bíblia els textos de la Missa, perquè la litúrgia té les seves raons que no sempre apareixen a la primera. La primera part de l’evangeli d’avui repeteix part de la del diumenge anterior, però la part afegida dóna una visió completament diferent de la que va donar el text passat. Per dir-ho amb senzillesa, el d’abans queda fortament en contradicció amb el posterior.  La reacció última de la proclamació de la identitat messiànica és altament decebedora. No solament el rebutgen, sinó que fins i tot el volen estimbar pels cingles del seu poble. De l’estranyesa i sorpresa per les seves “paraules de gràcia” passen a la decepció  i a l’agressiu blasme. El poble té interessos i lectures dels fets molt a ras de terra. Volen que el que feia a Cafar-Naüm també ho realitzés al seu poble. No entenen res, àdhuc els mateixos deixebles, com nosaltres, que moltes vegades voldríem un Déu instrumentalitzat i “paràs” en relació amb els nostres desitjos. Com costà que l’entenguessin i com ens costa a nosaltres! Jesús argüeix la poca i interessada visió que tenen del què “aporta” el Messies, no el de la tergiversació popular, zelota i endogàmic, sinó el que els posa al descobert que el pensament de Déu no és el d’ells.

                                                           La història es repeteix, així som de pobres per entendre el pensament de Déu en aquest cas! Cosa semblant passà amb els primers deixebles i en l’empobrida visió que de Déu en tenim nosaltres. Canviats els temps, emperò les reaccions son ben semblants. No entenem que Déu parla diferent i que tot i tenir-nos per deixebles i seguidors de Crist ens trobem tan distanciats dels projectes i plans divins. No és fàcil l’evangeli per aquells que es busquen a si mateixos i no el voler de Déu. Ens guanyen les respostes puerilitzades, que pretenen rebaixes i acomodacions. L’evangeli és per als qui han guanyat la maduresa de tornar a ser senzills o bé per als ardits que no volen reduir les esperances de Déu a les nostres mandres i volades de gallina, com es sol dir.

                                                           Fa uns pocs mesos que les revistes més obertes i sensibles a fer un xic d’estudis sobre la realitat del cristianisme –llastat- d’aquests moments, ens han ofert unes consideracions molt madurades sobre l’”Església catalana: Present i Futur”, que s’adiuen al tema de l’evangeli d’avui i a la no recepció de la persona i missió de Jesús, anunciada als seus convilatans. Se n’han fet ressò en el darrer número de la Revista de Pastoral Litúrgica de la qual en faré alguns extractes, perquè ens situa en uns paral·lels que hi tenen una certa semblança, per la qual ens permet entrar-hi per estimular-nos a tenir una visió realista i esperançada de com vivim i de com hauríem de viure als cristians, dels que els redactors en diuen els de la Segona Fase del postconcili, corresponent amb el papat de Francesc, que ens suggereix un “camí d’una conversió pastoral i missionera en el seu document programàtic tantes vegades al·ludit: “La Joia de l’Evangeli” que una altra volta l’hem de portar als desigs i esperances nostres, adequades al dies de gràcia que ens toca viure. Fem nostre el desig reiterat i ple de força motivadora del papa: “constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. Si no el teniu agencieu-vos-el perquè n’hem d’estudiar i portar a la pràctica els estímuls que ens hi ofereix. Ens hi acompanya, com sempre, la col·lecta tan senzilla i propera d’avui: “Déu Pare proper i entranyable, feu que visquem d’acord amb la vostra voluntat (d’aquesta, Pau en diu formosament pla d’amor), i que en nom del vostre Fill, donem fruit abundant de bones obres ( en una Església en marxa vers les perifèries geogràfiques i existencials, com diu Francesc).

                                                           Els redactors es fan unes primeres preguntes de caire informatiu de com estem en decadència religiosa, abandonada la visió de cristiandat dels darrers anys del nacionalcatolicisme i accentuada en la primera fase del Postconcili amb les seves empentes i els seus bloquejos; i ens volen situar declaradament en el papat de Francesc que ha pres un caire realista, joiós i esperançat, del seu tarannà més aviat pastoral i de proximitat al poble real, en llenguatge entenedor i en actituds misericordioses i “samaritanes” (paràbola del bon samarità).

                                                           Ja de bon començament ens diuen que hem de fer amb coratge la proposta cristiana que “té com a subjecte la comunitat de fe i d’amor que és l’Església o qualsevol de les seves realitats comunitàries. I té com a objecte el món on aquesta vol comunicar l’Evangeli de Jesús, això és, en la societat catalana”.

                                                           En l’apartat sobre l’envigoriment de la vida cristiana se’ns proposen aquests tres eixos fonamentals: la vida fraterna al voltant de la Paraula de Déu, la celebració del misteri de l’Eucaristia i l’atenció als pobres i necessitats”. A més, se’ns invita a evitar les actituds de replegament; aquest, “conseqüència del desànim i el desencís o bé d’una actitud defensiva. Aquest perill creix quan l’Església no queda identificada com un espai de missió, ni de cara endins ni de cara enfora”.

                                                           “La situació de buit existencial, de sentit de pèrdua i de desconcert,  de replegament en el propi “jo”, caracteritza les formes de vida actuals i es palesa amb el gaudi immediatista i consumista, que dóna sovint al forat negre de la solitud. L’Església ha de maldar “per emprendre el camí de l’austeritat i reforçar una praxi, personal i col·lectiva basada en la veritat, l’amor, la justícia i la pau –les “notes” del  Regnat de Crist”. L’Evangeli és el contrari de la resignació i la lamentació, de la indiferència i la passivitat. L’evangeli és goig, és a dir, negació de la por i obertura a un futur d’esperança. L’Evangeli és l’antítesi de l’odi i de la destrucció de l’altre. Ha d’oferir la vivència, sobretot als qui es troben orfes, d’humanitat i d’humanització. Afavorir l’experiència espiritual és del tot necessari, ja que molta gent té fam de Déu, sovint sense saber-ho o, simplement, intuint-ho. Per això calen espais –el patrimoni espiritual del cristianisme és immens- per tal d’oferir-los als qui cerquen la contemplació i la pau del cor. El gran espai és, òbviament la litúrgia, font i cimal de la vida cristiana, font d’espiritualitat i de pregària”.

                                                                                                                                                                      El període eclesial del Segon Postconcili,  començat amb el papa Francesc, que es caracteritza per una Església  que vol partir de les perifèries del món i estar atenta  als mons que el configuren. Vol construir una alternativa al món tal com és ara i insisteix en la necessitat de transformar-lo. Els canvis en l’estil de vida (del malbaratament a la sobrietat), en la construcció de la història (els pobres, els perifèrics i els exclosos com a punt d’arrencada d’aquesta construcció) i en una ecologia que salvaguardi la terra (la terra com a casa comuna), col·loquen l’Església en una posició profètica, que s’activa no des de la confrontació, sinó des de la misericòrdia. Es tracta de “sortir de la pròpia comoditat i d’anar a la perifèria. Res del que és humà no pot ser aliè a una Església que viu i comunica la profecia del Regne de Déu, i resta propera al sofriment dels homes i dones del món”

                                                           Rebla el dibuix una Església que se sent com a veritablement Poble de Déu, com el va definir precisament el Vaticà II: Una Església que malda per viure com una comunitat àmplia de Fe i d’Amor. Aquesta Església integra tots els qui se senten atrets per l’Evangeli de Jesús, ni que sigui en nivells diversos, recull tots els qui hi acuden per trobar-hi consol i esperança”. “Deixebla i missionera, espiritual i joiosa. Una Església de comunió i de diàleg, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge i que té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història. El futur comença a existir  quan el present  s’omple de visió. El present s’esponja quan el futur s’obre amb esperança”. (Març de 2018). Quin goig l’esperança ancorada en Crist!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 27/01/2019

ACTUALITZACIÓ PERMANENT DE LA PARAULA 

                                          

    Volem fer homenatge al més gran antropòleg català, el monjo de montserrat, finat, Lluís Duch. D’ell és l’expressió emparaular. Solia citar Rilke: “Benaurats els qui saben / que més enllà de tots els llenguatges / està l’inefable”.

     El salm 78 posa una corona a la narració de Nehemies. La converteix en pregària, com sempre ho hem fet notar. Ens hauríem de sentir concernits i implicats. Quin himne més esplendorós de i a la Paraula! És propi dels salms el fet de que eren cantats. Ja deia sant Agustí que cantar de cor era pregar dues vegades. El goig de fer-ho serà la nostra fortalesa i el nostre coratge. Convé experimentar-ho. És una part important de la litúrgia.

     Ja sabem de la relació entre evangeli i la primera lectura,  fistonejada pel salm. Avui, iniciem el relat de l’evangeli de Lluc, evangeli que ens acompanyarà durant tot l’any. És el cicle C, després del de Mateu, que és el del primer cicle, l’A; Marc és el segon; i es deixa Joan perquè ens acompanyi en les festes majors que són la de Nadal i la de Pasqua. Després de la dedicació que fa a un tal Teòfil (que ve podria traduir-se per “l’aimant de Déu” i, per tant, adreçat a tothom qui vulgui sentir-se-hi invitat, si volem respondre a aquest nom xifrat. Passa a continuació a presentar un lloc i auditori, el de  la sinagoga del seu poble, Natzaret. Llegeix el passatge d’Isaïes (61, 1-2a) I en un to declaratiu els fa aquesta proclama: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes Paraules de l’Escriptura”. Veieu la relació tant estreta entre L’Èxode-Moisès; després de l’exili-Nehemies; Natzaret-Jesús; Església-nosaltres.

  Sacramentalment, simbòlicament l’expressió: Avui connota la permanent eficàcia i valor d’actualització de la declaració de la identitat de Jésús. En Ell es compleixen les Escriptures, és a dir: les Paraules que el manifesten ens el donen com a Paraula definitiva. Les promeses messiàniques en Ell s’han acomplert en un avui que ja no tindrà ni passat, ni futur, s’eternitza en un avui permanent viu i actual. La Paraula es va fer home, Jesús és l’alfa i l’omega, principi i fi. És la Persona, misteri de presència i d’acció, de missió i de comunió. Ell és l’evangeli fet Persona.

     Però la cosa no acaba aquí. La Paraula agafa volada. Estem en el Concili Vaticà II i el dia 18 de novembre del 1965 el papa Pau VI proclama solemnement la Constitució sobre la Revelació (Dei Verbum, Paraula de Déu) i en el capítol sisè que parla de “La Sagrada Escriptura en la vida de l’Església” se’ns diu: L’Església ha venerat sempre les sagrades Escriptures com ho ha fet també amb el Cos del Senyor, prenent sempre de la taula i distribuint als fidels el Pa de vida, tant el de la Paraula com el de Crist, molt especialment en la litúrgica. Les ha considerat i les considera juntament amb la Tradició, com la regla suprema de la FE, ja que inspirada per Déu i escrites una vegada per sempre, comuniquen, sense canviar res, la Paraula del mateix Déu... I és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la Fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual. Escauen bé a les sagrades Escriptures aquestes paraules: “Perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu (Hebr. 4, 12), que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”. Però cal que l’oració s’agermani a la lectura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines” (sant Ambròs). Així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats aconseguim que “La Paraula es propagui i sigui glorificada” i el Tresor de la Revelació, lliurat a l’Església ompli cada vegada més el cor dels homes. Així com la vida de l’Església rep el seu increment de la constant renovació del misteri de l’Eucaristia, semblantment cal esperar un nou impuls per a la vida espiritual de la creixent veneració per la Paraula de Déu, que “roman per sempre” (Isaïes 40, 8)

     Encara més, en la Constitució sobre la sagrada Litúrgia en el número 51 ens diu: “Perquè la taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir molt més els tresors bíblics, de manera que, en un espai d’anys determinat (tres cicles), s’hagin llegit el poble les parts més importants de la sagrada Escriptura”.

    I més encara: Després del Sínode sobre “La Paraula de Déu en la vida i missió de l’Església” de l’any 2008 el papa Benet XVI, com és habitual, ens feu l’obsequi de dirigir-nos l’Exhortació corresponent a aquest Sínode i ens hi donà tot un “arsenal” documentari de reflexions proactives per a refer-nos, posant en valor l’Escriptura, refent-nos –dic- després de l’exili de la Paraula, captiva des de la Reforma de Luter, quan se’ns va privar  d’accedir a la Paraula traduïda a les llengües entenedores pels “laics”, com ho feu Luter, que va fer les traduccions a l’alemany, en un moment propici després de la invenció de la impremta, que tanmateix ho facilità. Aquest temor a les heretgies que ens infantilitzà fins passats temps i temps. Una Paraula només d’oïdes... Torno al principi: el seu document es diu “La Paraula de Déu” que és d’una riquesa molt notable i que ens ajudaria en el despertar de la consciència bíblica, tan desitjada avui.

   El papa Francesc també ens invita a recuperar temps i hàbits de lectura de la Paraula de Déu no conreats, ai, làs! I ara ens costarà un esforç indispensable per accedir al conreu personal i comunitari de la Veu-Moció-Unció de Déu. Però val i val la pena, perquè així se’ns obren horitzons impensables. En el seu document programàtic “La Joia de l’Evangeli” en parla amb llenguatge molt entenedor en l’apartat”La personalització de la Paraula (núm. 149-151): Primer ens fa una bona repassada als predicadors i, pel contingut, farem bé de sentir-nos al·ludits tots: “El predicador “ha de ser el primer a tenir una gran familiaritat personal amb la Paraula de Déu: no n’hi ha prou que en conegui l’aspecte lingüístic o exegètic, que és també necessari; necessita acostar-se a la Paraula amb un cor dòcil i orant, perquè aquesta penetri a fons en els seus pensaments i sentiments i engendri dins d’ell una mentalitat nova”. Ens fa bé renovar cada dia, cada diumenge, el nostre fervor en preparar l’homilia, i verificar si en nosaltres mateixos creix l’amor a la Paraula que prediquem. No és bo oblidar que, en particular la major o menor santedat del ministre influeix realment en l’anunci de la Paraula” com diu sant Pau, “prediquem no mirant d’agradar els homes, sinó a Déu, que examina els nostres cors” (1 Tes. 2, 4). Si es viu aquest desig d’escoltar primer nosaltres la Paraula que hem de predicar, aquesta es transmetrà d’una manera o altra al Poble fidel de Déu: ”de l’abundància del cor en parla la boca”. (Mt 12, 34) Les lectures del diumenge ressonaran amb tota la seva esplendor en el cor del poble, si primer ha ressonat així en el cor del pastor. La Paraula de Déu és viva i eficaç, que com una espasa, penetra fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, articulacions i moll dels ossos, i escruta els sentiments i els pensaments del cor (He 4, 12). Això té un valor pastoral. També en aquesta època la gent s’estima més escoltar els testimonis. Té set d’autenticitat... Exigeix dels evangelitzadors que li parlin d’un Déu a qui ells coneixen i tracten familiarment, com si l’estiguessin veient”(Pau VI “L’anunci de l’evangeli”, d’això ja en parlava el llunyà 1975) “L’Esperit Sant, que va inspirar la Paraula, és qui “avui, igual que en els començaments de l’Església, actua en cada evangelitzador, que es deixa posseir i conduir per Ell, i posa en els seus llavis les paraules que per ell no podria trobar. A continuació parla de “La lectura espiritual” Hi ha una forma concreta d’escoltar el que el Senyor ens vol dir en la seva Paraula, i de deixar-nos transformar per l’Esperit, És el que anomenem Lectio divina. Consisteix en la lectura de la Paraula de Déu en un moment de pregària per a permetre-li que ens il·lumini i ens renovi. A la presència de Déu, en una lectura reposada del text, és bo de preguntar-se, per exemple: “Senyor, què em diu a mi aquest text? Què voleu canviar  en la meva vida amb aquest missatge? Què em molesta en aquest text? Perquè això no m’interessa?” o bé : Què m’agrada? Què m’estimula d’aquesta Paraula? Què m’atrau? Per què m’atrau?

            - Acostumar-nos a buscar-la directament de la Bíblia. Hi ha contexts, línies generals, enllaços, sobretot en la lectura contínua en que es llegeixen fragments en continuïtat. Necessitem fer pràctiques de buscar cites. Saber l’ordre que segueixen sobretot en el NT.

            - Tenim el que és el Missal mini en “La missa cada dia”, o bé en “Paraula i vida”.

            - Mai anar a Missa sense haver llegit-orat els texts corresponents.

           - Seleccionar llibres o comentaris senzills publicats pel Centre de Pastoral Litúrgica. Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos “La Missa, cor de l’Església Catequesis del papa Francesc, fetes recentment (2017 i 2018).

            - Participar vol dir: posar els sis sentits en el que es proclama, es canta i sobretot en l’acció eucarística.

            - La lectura bíblica sempre té sorpreses. Son Veu, Moció, Unció, Invitació, mai constricció, “la veritat ens farà lliures”

    L’actualització que narra la primera lectura d’avui és una de les pàgines més emotives que podem llegir a l’A T. És la redescoberta del llibre de la Torà. Fou a la tornada de l’Exili de Babilònia que comportà passar de la dispersió a la reconstrucció del Poble. Restituïts ja novament a Jerusalem havien de reconfirmar el pacte entre Déu i el poble i el compromís de fidelitat. Varen fer com una concentració i anaven llegint el text retrobat, proclamant-lo amb una solemnitat plena d’emocions. Tota la gent plorava mentre els llegien i comentaven el text sagrat, la Paraula de Déu que primerament en temps passats, Moisès al peu del Sinaí fou promotor d’una Aliança i Déu es feia així Déu del poble, i aquest es considerava com a poble de la seva pertenència. Era com tornar a viure aquesta història de salvació narrada en el llibre del Èxode. Un Déu que salva i allibera dels esclavatges d’Egipte. Aquests pobles transmitien les seves tradicions pàtries a través de l’oralitat. Eren els mestres de la Llei qui transmitien la Paraula de Déu, fent una lectura i explicació que ells escoltaven, bo i plorant. Els seus amens eren expressió d’adhesions molt sentides. Avui se’ns fa difícil entrar a fons en sentiments que són d’altres temps. “La diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. El goig del Senyor serà la vostra força”

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l'any. 27 de gener del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 20/01/2019

MARIA, MESTRESSA  DE  LA  LLAR  ECLESIAL

                                               Situem-nos en l’evangeli d’avui, les bodes de Canà. És Joan qui ens facilita aquest relat sublim i tendre a la vegada. És del capítol segon del seu evangeli. Quina meravella i què sentit tot ell! Ve antecedit per la primera crida als qui després seran dels dotze apòstols; com per allò de que Jesús va voler que fossin testimonis oculars i de tots els més que sis sentits de la seva missió evangelitzadora, una peripècia vital que ells, aleshores, no podien ni sospitar. És després del baptisme (gran epifania i manifestació pública del Pare, mostrant el seu Fill, predilecte, de tota la seva complaença; i invitant-nos a escoltar-lo i a seguir-lo...). Ja sabem –ara!- que les celebracions litúrgiques ens impliquen “en persona” i que la FE n’ha de sortir amb una pujada de to existencial. Situant-nos, doncs, dins, molt endins del què passa, de com passa i per què i per a què passa. Així s’ha de viure la Paraula de Déu!

 

                                               La Mare de Jesús sembla que era coneguda i estimada dels nuvis, d’aquí que fou convidada personalment. Jesús també hi fou convidat, tant Ell com els seus incipients deixebles. Devia ser -la seva presència- la cirereta del pastís de casament, dic jo. Per la manera com s’hi mou Maria, no ha sorprendre que ella, tot i la seva discreció, es mogués com a primera protagonista del fet, tal com el narra Joan, relacionat, aquest, més tard, amb els  lligams mig familiars, després de la resurrecció de l’ara Mestre i fill de Maria. Tot i anar-hi convidada, bona mestressa de casa seva, ella allí “hi era”, tot ulls i tot cor. Sap de les emergències que s’han de capejar com quan es donen a totes les famílies, i senyora -en el sentit més familiar i honorable del terme- percep, veu l’imprevist, que pot fer anar a rodar una festa de les que han de marcar per sempre! Tothom creia que tot rutllava a pleret. Ella, que sí, atenta a la situació, s’atansa en un discret apart al seu fill i li fa avinent: “Fill, no tenen vi”. Tots dos es fan conscients d’estar al cairell d’un final de  festa amb una decepció mortal: dels nuvis i de tota la família que convidava. La resposta de Jesús no té cap aire de menysteniment. Es miren tots dos, i tot i que li diu que encara no era arribada la seva hora, Jesús l’entén profundament i, en un cop d’ulls sostinguts, es sella un acord esplèndid! (Fem, sisplau, un apunt sobre el significat d’aquesta expressió, sobre l’hora: per Joan el seu evangeli en va ple i es veurà finalment que la seva hora era la manifestació de tot el misteri de la seva vida, mort i resurrecció, que només ho entendrem, per manca de les aprofundiments en la FE, portats per l’Esperit, molt més tard... Encara no és l’hora de recepció, en tants de nosaltres, que no sabem entendre qui és Jesús i el seu misteri. Ja ho anirem descabdellant... En entendre-ho ens hi va el tot de tot de l’hora nostra de l’evangeli viscut!

                                               Maria, en un altre apart discret amb els servents, diu una frase que la retrata per sempre més com a Mare, Deixebla, Filla, Esposa: “Feu el que Ell us digui”. Tot l’evangeli està ple d’implícits que anirem desfilant i que ens serà motiu de sorpresa permanent! Tal com ho dic, així ho penso, ho espero de mi i de tothom; i en l’amor comú ens hi trobarem tots plegats, meravellats, muts amb mudesa exaltant, sí, senyors meus, sí!

                                               No seguim el relat, ja l’hem sentit mil vegades, aquesta és la que fa les mil i una. L’encadenament de sorpreses, tot un gust: els servidors que pensen que és una broma del Mestre, el sobte d’ulls i del gust en treure’n el vi, sorpresa del mestre de cerimònies: el vi “millor” insospitat, que, evidentciat, suscita el clamor estupefacte de totes les taules i de tots els comensals; un no dir... La festa acaba super...guai, com diu la joventut avui.

                                               Encara l’evangeli d’avui té més sorpreses, aquestes, ja per als entesos que hauríem de ser nosaltres, homes de poca fe!  Joan acaba el seu relat, dient: Primer miracle, diu: “així començà els seus miracles”, que en dirà els signes de presència i d’acció. Més “aixís” encara : “així manifestà la seva glòria i així els seus deixebles cregueren en Ell”.

És de notar que Joan acaba tots i cadascun dels capítols del seu evangeli amb aquesta sublim tornada: “i els deixebles cregueren en Ell”. Finalitat explícita de tota la seva plural narració. La FE com a finalitat. (Això és dit per a nosaltres, oidà! Parem-hi atenció).

                                               Ara, no puc deixar de parlar de Maria, Mestressa de la casa de Déu, “Reina i Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos Salve! Destacar-ne el seu paper, rol, feina, compromís d’organitzadora, de “Senyora de la casa”, de qui està en tot i per tot, “des-embulladora” de tantes incidències viscudes i per viure, perquè ella senyoreja en els afers de la seva família (ep, que som nosaltres!), d’aquella “marona”que fa de lloca i que aplega a tota la seva niuada sota les seves ales amoroses i superlativament maternals... Església domèstica, la de tots?: casa, llar, sostre, taula familiar, afecte, comunicació, diàleg,  tot de tot.

                                               M’abelleix tant transcriure-us alguns paràgrafs amb què el Concili Vaticà II parla encomiosament de Maria! Arrenca així:  “Les pàgines sagrades del vell i del nou testament i la venerable Tradició ensenyen  cada cop més clarament i ens posen davant la vista el paper de la Mare del Salvador en l’economia de la salvació”.  (Inexcusable excursus semàntic sobre aquest mot que no s’entén i que explico amb deler: eco- ve de oikos= casa, nomia=organització). Ja ho tenim: el paper de Maria és el de ser Mestressa de la Gran Família dels humans i creients, tant se val, de tots. El seu cor de Mare de família ens abraça tots,  no exclou ningú. És la gran gerent, administradora, cap, directora,mestressa,majora de tot el què està relacionat amb la salvació. L’Església és domèstica, sostre, taula parada, lloc de repòs, lloc d’intimitat, lloc on un es troba de ple a casa seva. En la casa de Déu no hi ha patriarcat ni matriarcat, Déu ho omple tot, tot passa per Jesucrist, tot ho remou i commou l’Esperit Sant, i va just, just, darrere, Maria, la Serventa, la Gran i Primera Deixebla de Jesús. Va viure i conviure amb Jesús durant trenta anys. Recordeu el què li digué la seva parenta Elisabet: “Feliç, Salve tu que has cregut”. Tots som salvats en la fe de Maria, que es torna,  en Ella, amor servicial, tendre, atent, braços, cor i somriures i tendres abraçades... Segueix el Vaticà II:”Així, els llibres de l’Antic Testament la historia de la salvació, amb la qual es va preparant a poc a poc la vinguda del Crist al món. Compresos a la llum  de la plena revelació ulterior i tal com s’interpreten a l’Església, aquests documents més remots donen a conèixer cada vegada amb més claredat la figura de la Dona, Mare del Redemptor. Finalment, amb ella, l’excelsa Filla de Sió, després d’esperar  llargament  la realització de la promesa s’arriba al centre dels temps i s’instaura una nova economia, llavors que el Fill de Déu n’assumeix la natura humana a fi d’alliberar l’home del pecat amb la santedat humano-divina de la seva carn. (Ja sabem què vol dir economia: gestió de la gràcia, per allò que diu Pau: “allí on abundà el pecat, allí hi sobreabundà la gràcia”). També segueix: “El Pare de les misericòrdies volgué, però, que l’acceptació per part de la mare predestinada precedís l’encarnació, perquè així com Eva (dona) havia contribuït a la mort, així també la dona (d’Eva a Ave: és prou conegut això) també contribuís a la VIDA. Això és veritat en grau supereminent de la Mare de Jesús, la qual donà a llum per al món la mateixa VIDA, renovadora de totes les coses, i fou enriquida de Déu per endavant amb aquells privilegis que esqueien a una funció tan alta”. I més encara: “La maternitat de Maria en l’ordre de la gràcia perdura sempre i la seva intercessió multiforme segueix obtenint-nos les gràcies que toquen a la salvació eterna. Amb el seu amor de Mare té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i que es troben enmig de perills i angoixes, fins que arribin a la pàtria feliç. És per aquest  motiu que la Verge Maria és invocada a l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socorredora, Mitjancera. Això, però, s’entén de tal manera que no treu ni afegeix res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic Mitjancer. Aquesta funció subordinada de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor  dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador... Maria va engendrar el Fill, que Déu va constituir primogènit de molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”.  I conclou finalment: “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots els que col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a la regeneració dels homes”. (Constitució sobre l’Església núm. Del 52 al 68) No us ho perdeu. Visca la Mare de Déu i també la que ens va portar al món de l’aventura humana i sobrehumana, Déu us salvi!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge i setmana II de durant l’any litúrgic, 20 de gener del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 13/01/2019

LA  REVIVISCÈNCIA  DEL  NOSTRE  BAPTISME

                                               Perdoneu els que ja sabeu de què va. No és de cap manera un punt immodest d’erudició, tot el contrari. Després de pensar quina fora la paraula més adequada, no n’he trobat cap de més precisa per significar allò de què us vull parlar, avui. Busco el diccionari. L’arrel és clara: una derivada de vivència; el prefix és obvi: tornar a repetir o a actualitzar la vivència. Diu el diccionari de la IEC: “acció de reviure; l’efecte, i també reaparició en la consciència d’un fet anterior. Molt emparentat tot plegat al reviure que té aquestes accepcions: “viure de nou, tornar a la vida. També: renovar-se i tornar a la vivacitat primera. També tenim el paral·lel: revifar, fer adquirir nou vigor, nova vida. Dintre d’aquests bosc semàntic hi ha com insinuada la millor interpretació del què suposa el batisme, ara i aquí, als anys que tinguis de ser i/o tenir-te per cristià, que és el millor apel·latiu en què i de què ens podem embellir.

                                               Mireu: el baptisme (faig una distinció amb el bateig, la seva celebració) per més llunyà que sigui no és un “fet”, ni és en el passat. És un estat personal, una “marca”, un -permeteu-m’ho- un “tatuatge”; i no és una invenció moderna, aquesta; surt sovint en la Bíblia. Es diu literalment i simbòlicament del signe gravat en l’ànima, en el nostre ésser (Ef 1, 13; 4, 30; 2 Co 1, 22). Àdhuc ho trobarem en el sentit més esposalici en el Càntic dels Càntics. Els místics en seran els grans testimonis i ho narraran poèticament, perquè essent inefables, no hi ha paraules que s’hi adiguin. “Oh, cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados / formases de repente / los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados”. Marcats indeleblement, per més precisió, que no es pot esborrar, perquè l’ha dibuixat “l’Amant a l’Aimada, que ets tu i que sóc jo, a vistes i al mirar del Déu Amor. Per tant, malgrat ser-ne oblidadissos o potser, ignorants; ser-hi, hi és! Us diu quelcom allò de que el baptisme imprimeix “caràcter”. Deu ser ben bé això, i jo ignar, despistat, desnortat, de mí!

                                               I aquesta “marca” hi és, i sempre operativa, només a condició de ser-ne conscients, sabedors, “sencients” que ens diria el vell amic Zubiri.

                                               Anem a l’explicació de “manual”. Anem-hi de la mà de Pau, que després de la divina “ensopegada” pel camí de Damasc, Crist el va fer batejar, tot i la suspicàcia que li tenia el vell Ananies. (Fets 9, 17) D’ença d’aleshores, Pau es convertirà en el promotor eximi del baptisme dels pagans; i en dirà les mil experiències per ell mateix viscudes. Als romans (6, 3-4) els diu amb èmfasi: “O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort? Hem estat, doncs, sepultats amb Ell pel baptisme en la mort, per tal que, així com el Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres portem una vida nova” (També Col 2,12). I també als gàlates (3, 27): “els batejats han estat “revestits” del Crist”.  Per l’Esperit Sant, el baptisme és un bany que purifica, santifica i justifica.

(I Co 6, 11; 12-13).

                                               Tot això s’esdevé en el terreny de la FE, que ens dona consciència de la nostra identitat de fills i filles de Déu. Sense la Fe viva, avivada, revifada, confirmada, el Baptisme és un tresor que resta amagat i ignorat, tantes vegades. Atenció a la paràbola sobre el Regne del cel i en la terra. És semblant a aquell o que inesperadament o conscienciosament busca, anhela, es desficia, i al final, un bon dia que podria -perquè no?- trobar l’acompliment dels seus neguits...

                                               Troba el, no un tresor i s’hi impossessiona i el guarda i el mira i admira sovint com allò de més valuós que té, el llegeix-mirant-lo, en persona. Jo (tu) i tresor som(sou) una mateixa cosa! Un baptisme, però, sepultat en les meves ignoràncies o en les meves inconsciències, tot i tenir el valor que li és propi, en no valorar-lo explícitament, el convertim en un “fet”, en pura memòria de què ni en tenim record; és per persones interposades que en sabem el “fet” (fou i poca cosa més). Així, és un record liquat que no ens suscita gairebé res més que un somieig llunyà infantil, lligat a terceres persones, potser molt estimades, però no eleva el nivell de vivència, el tenim “negat” en aigües passades... I la unció de l’Esperit Sant i l’aigua de la font de vida, i el foc que tot ho purifica, de tot això què en sabem?, què en queda?

                                               Aboquem totes les precisions de l’inici de l’escrit i apliquem-les una per una al fet- estat- vida reviscudes del nostre baptisme. Lliguem-lo amb els llaços d’amor amb el mateix baptisme de Jesús que avui commemorem i reactualitzem en el seu, el nostre propi!. Això ho valida Pau en persona i escrits. Ell, ja major d’edat per la vida i per la fe estupefacta (ai, camí de Damasc!), ell en té una consciència vivíssima  que transmet vívida amb puresa i profunditat als seus  deixebles. (Fem-nos passar per uns vertaders “fans” seus!). Ens invita a sentir-nos en comunió baptismal amb Jesús, avui proclamat com a Fill, presentat, investit com a Messies, l’Esperat dels pobles, singularitzat com a dilecte, predilecte, invitats a ser-ne deixebles, oients, a fer-nos u amb Ell, tot el que es pot pensar, sentir, compartir sobre i per Ell, amb Ell i en Ell “Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, als santifiqueu i ens els doneu” (Pregària eucarística 1).

                                               Baptisme, porta de tots els “Sagraments de vida i vida dels sagraments”(Boff), que ens faculta, ens capacita per a tot el caramull de gràcia i de gràcies que es van posar en marxa, larvat primer, i esclatat en el millor dia en què hem accés a la conversió, “vertits” a Crist d’una manera volgudament definitiva. Seria bonic, si en tenim, posar a la vista la fotografia del nostre “bateig” i donant gràcies a Déu. Convertim-lo en la fotografia “remodelada” (pixelada)  del nostre gloriós BAPTISME.

                                               “La iniciació cristiana: “el fet d’esdevenir cristià es realitza, des dels temps dels apòstols, a través d’un encaminament i d’una iniciació amb diverses etapes. Aquest camí pot ser recorregut ràpidament o bé lentament. Però sempre haurà d’incloure alguns elements essencials: l’anunci de la Paraula, l’acolliment de l’Evangeli que comporta una crida, una conversió, la professió de FE, el Baptisme. L’efusió de l’Esperit Sant, l’accés a la comunió eucarística”.

                                               “Aquesta iniciació ha variat molt al llarg dels segles i d’acord amb les circumstàncies. Als primeres segles de l’Església, la iniciació cristiana conegué un gran desplegament, amb un llarg període de catecumenat i un seguit de ritus preparatoris que jalonaven litúrgicament el camí de preparació catecumenal i conduïen a la celebració dels sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, confirmació, eucaristia). Quan el baptisme d’infants esdevingué llargament la forma habitual de la celebració d’aquest sagrament, aquest es convertí en acte únic integrant de forma molt abreujada les etapes prèvies a la iniciació cristiana. Per la seva pròpia natura, el baptisme d’infants exigeix un catecumenat postbaptismal. No es tracta únicament de la necessitat d’una instrucció posterior al baptisme, sinó del necessari desenvolupament de la gracia baptismal en el creixement de la persona. És el lloc propi de la catequesi. Avui, donada l’escassetat de idees i més àdhuc de vivències es faria del tot imprescindible de fer un catecumenat d’adults en recerca de la profunditat que suposa el baptisme com a punt de conversió, el jo natural vers el Crist. La coneixença experimental del que significa la vida de la fe, esperança i amor teologals. Hi hauria d’haver una con-versió comunitària per enllaçar amb Jesús, en els camins tantes vegades inconeguts i mancats d’experiència... “Allí on abundà catequèticament el pecat ha de sobreabundar tot una experiència de la GRACIA. Vegi’s els números 176 – 184 de “La Joia de l’Evangeli”. Seria bo llegir “La gravetat i la gràcia” de Simone Weil.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge del Baptisme del Senyor, 13 de gener del 2019.  Sabadell