Homilia del diumenge 24/06/2012 del P. Josep Mª Balcells

“NO  N’HI HA HAGUT CAP DE MÉS GRAN QUE JOAN BAPTISTA”

                        La figura de Joan és “estel.lar” als començaments de la vida pública de Jesús. Jesús mateix ho reconeix davant de les multituds: “Qui heu sortit a veure al desert?” I en resposta als deixebles de Joan que enviats pel mateix Joan li fan la gran pregunta: Ets tu el Messies, dit a la manera de les expectatives del moment: “¿Ets tu el que ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?” (Mt 11, 2- 15)

                        Aquest prestigi corre en paral·lel perquè les persones de Jesús i de Joan tenen confluències temporals i dintre de similituds s’hi troben les grans diferències entre tots dos, com ho posa de manifest el mateix evangelista Joan des de bon començament del seu evangeli: “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni, a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Ho proclamava el mateix Joan. “Qui ets, tu?  -Jo no sóc el Messies. Tot i proclamar la seva grandesa, Jesús hi contraposa aquesta expressió: “Però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell”.

                        Hi ha moltes referències a Joan en els evangelis. Escrits a la distància d’una cinquantena d’anys del fets que s’hi narren, en aquells moments ja s’han decantat ben bé els perfils d’un i altre. Precursor, introductor, herald, veu, l’un; realitat definitiva l’altre.

                        Joan és cridat a missió des de ben jovenet. Ja vivia al desert, com feien altres al seu temps. N’hi ha constància documentada. Allí cap al nord de la Decàpolis, per sobre de Samaria i a la riba del Jordà. Predica al poble que Déu està per venir als temps escatològics, és a dir, finals. Que la gent es converteixi de la seva vida i el baptisme segellarà que Déu els perdonarà els pecats a la fi dels temps. Joan apareix en un escenari que concita deixebles als quals predica les imminències del Regne. I en va batejant els preparats. Jesús es posa a la fila i demana que se’l bategi. Coincideix el seu baptisme amb la gran teofania que no sembla que transcendeix més enllà del propi Jesús. Amb la qual Jesús inicia la seva vida pública. ¿Fou deixeble de Joan? ¿O bé només un seguidor o com a mínim un admirador?  Però ja de bon començament posa les diferències. El Regne de Déu és el denominador comú en la predicació en tots dos. Jesús ja afirma que el Regne és present, ara i aquí, en la seva persona. De l’expectativa del Regne en Joan, en Jesús es passa a constatar que ja és “enmig de vosaltres” i ja el teniu incipient, incoat i apuntant a maduresa, a granar. De promesa es passa a realitat, a acompliment.

                        Armand Puig en el seu llibre: Jesús. Un perfil biogràfic, en definitiva, fa una síntesi d’un altre llibre, aquest oceànic (quatre volums) de Meier, que titula (encuriosint-nos) UN JUEU MARGINAL on s’estudien exhaustivament les relacions entre els dos profetes, dedicant-hi nogensmenys que dues-centes pàgines, que tindran la complementació en l’estudi del Regne de Déu comparant l’expressió en Joan i en la de Jesús, en altres dues-centes cinquanta pàgines. Respirem. (¿Per què m’he entretingut a ponderar aquest voluminós estudi? Té una finalitat –excuseu-me- apologètica. Molts cristians ignoren la quantitat i la qualitat d’investigació que hi ha darrere les afirmacions i comentaris a l’evangeli. I és bo que hi siguin. Això dóna confiança a la confiança que ens posem els que no en sabem, en els que sí en saben... Alguna vegada ho havia de dir)

                        Primera meravella: aquells indrets entre desert i Jordà ja coneixien altres personatges que hi feien vida ascètica i que batejaven. Noti’s que només de Joan n’ha quedat l’apel·latiu de “Baptista”. La singularitat de la seva persona i missatge en justifiquen a bastament aquest sobrenom, únic. Acudien de tot el país. Anunci del judici i amenaça de càstig eren el nucli de la predicació de Joan. Convertir-se a la veneració i al temor de déu i a les obres de justícia.

                        Sempre va deixar clar Joan que era com una veu anunciadora, reflectint al propi Isaïes, “Una veu que ressona en el desert...”.

                        ¿Joan va reconèixer Jesús quan li demana el baptisme? Sembla que no en els fets històrics. La pregunta que es fan els savis: ¿Per què es fa batejar Jesús? Perquè està convençut que els temps darrers ja són presents. Identificat amb el missatge de Joan, però Ell mateix se sent enviat a dir que Déu ja ha ofert de present el seu perdó. I Ell se’n farà penyora i realitat. Enviat als pecadors, a donar la pau i el perdó. El Pare us estima i us fa fills seus... Són successius, però no es poden comparar. Jesús és la plenitud del pensament i de l’acció salvadora de Déu.

                        Joan entre tant es empresonat. Això fa que Jesús en prengui com el relleu, però de manera ben diferent. El se centrarà a Galilea i serà mestre i no batejarà. ¿Hi hagué traspàs de deixebles? ¿Joan el presentà com a Anyell de Déu? Tot això prové de l’evangeli de Joan, escrit a finals del segle primer. D’una tradició que com a mínim es diferencia de les dels sinòptics. Joan, en efecte, dubtava de si Jesús era el Messies i hi envia la seva legació. ¿Ets tu o no l’ets? Jesús respon que sí, utilitzant la profecia acomplerta del profeta Isaïes.

                        Meier acaba el seu llarg estudi amb aquest títol ben significatiu: “Jesús amb Joan i sense ell”, on es posa de manifest que Jesús va voler donar a entendre que era continuïtat i diferenciació al mateix temps. Això posa de relleu la gran estima que Jesús tenia de Joan, al temps que no era ell sol a tenir-la-hi. De fet era conegut com el darrer profeta i màrtir. La seva figura encara mantenia el seu vigor en temps de Jesús i àdhuc més enllà. Pau trobarà gent que havia rebut el baptisme de Joan, ben diferent del de Jesús: “En aigua i en Esperit”. 

                        Així conclou Meier: “Mai, ni tan sols després de la presó i execució de Joan, mai es va trobar Jesús completament ”sense Joan”. Si ho entenc bé, Jesús fou portador, durant tot el seu ministeri de l’escatologia del Baptista, de la seva preocupació per un Israel pecador proper a enfrontar-se al judici de Déu, de la seva crida a l’arrepentiment i del seu baptisme, per més que renovés i reinterpretés aquesta herència. És també significatiu que el que digué Jesús sobre Joan ens arribés relacionat  amb els més variats temes: el Regne de Déu proclamat als pobres, els miracles de Jesús; el seu estil de vida poc ascètic, la seva convivialitat  amb prestamistes i pecadors; la seva escatologia més realitzada; la seva relació amb la llei i els profetes, els deixebles i el Regne; el seu ensenyament en paràboles i benaurances; la seva situació de paral·lelisme respecte al profeta Joan; el rebuig de que és objecte pel poble en general; el seu conflicte amb les autoritats de Jerusalem en el temple, i l’oposició que troba amb els dirigents i que acabarà portant-lo a la mort”. Parlant-ne sovint, Jesús de Joan en va marcant sobretot les diferències.

                        Només dels grans personatges de la bíblia se’n narren els seus naixements. Joan no n’és l’excepció. Lluc que és l’evangelista dels naixements en dóna prova i narració específica. És el que festegem avui. Joan ha passat per sobre la consideració de la litúrgia dominical, en raó de la seva importància evangèlica i litúrgica. La primera lectura ja es fa ressò del profeta Isaïes: crida i missió des del si de la seva mare, com Joan. Com tots els profetes. ¿Tenim consciència de ser-ne també nosaltres? “Els cristians pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món”.  “Crist, el gran Profeta que amb el testimoniatge de la seva vida i amb el poder de la paraula va proclamar el Regne del Pare, compleix la seva missió profètica fins a la plena manifestació de la glòria, no solament per mitjà de la jerarquia que ensenya en nom seu i amb la seva potestat, sinó també per mitjà dels laics que per això els constitueix testimonis i els instrueix  en el sentit de la fe i en la gràcia de la paraula, per tal que el poder de l’evangeli resplendeixi en la vida quotidiana, la família i la societat”.  Atenció, són paraules del Vaticà II.  Jesús, Joan tu i jo. Som profetes en el testimoniatge en el dia a dia de la nostra vida. Bon diumenge, bona festa.

             El Naixement de sant Joan Baptista,diumenge 24 de juny de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 17/06/2012 del P. Josep Mª Balcells

OH,  LA VIDA,  TOTA  VIDA!

                        Per encetar aquest comentari dominical he d’anar -i m’agrada anar-hi- a les fonts mateixes de tota vida. Moments d’inusual solemnitat: dia a dia es va descabdellant tota la Creació. I és una meravella nova a cada estrenada aparició a la terra i al cel... I és el mateix Creador nogensmenys qui en queda encisat. Déu és poeta. Poesia, etimològicament és creació. Ja està tot dit i descobert: darrere de cada cosa nova hi ha tot un misteri, a quin més gran! Estem als albors del Gènesi...

                        “Déu digué: Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena, que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia”.

                        Jesús era poeta. No en tinc cap dubte. El mestre era itinerant. Avesat a camps i camins, a viure i sentir la natura. No pot ser que fos indiferent a la vida, a tota vida. A contemplar-la i a estimar-la en les seves més petites manifestacions. Podríem resseguir passatges i passatges dels evangelis i hi descobriríem el seu amor a la verdor en què, a cada primavera anticipada veia com els camps, abans secarrals, anaven vestint-se  de vida, tímida al principi, més esponerosa després. Emblemàticament, agafem a les darreries del capítol sisè de Mateu: “No us preocupeu per la vostra vida... Mireu els ocells del cel... Fixeu-vos com creixen les flors del camp. No treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’elles. I, si l’herba del camp, que  avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així... El vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més”.

                        Quantes contemplacions de la natura no hi ha darrere aquest evangeli d’avui, revestit mínimament de paràbola. Palestina al seu temps no era pas cap paradís exuberant. Escassejava l’aigua i el paisatge tenia el color terral de la nostra Segarra, abans que apunti el gra amb la seva verdor tan pura. Els cereals, sobretot els bladars, eren visió acostumada a Jesús i els dotze. Veure com sembraven, veure la sega eren imatges sovintejades. Però on troba la grandesa, la poesia, aquesta paràbola, és en la lenta però joiosa creixença del gra. Tot un misteri i tot un miracle -que deia Agustí-, i tot a vista de tothom qui sap veure, mirar i contemplar el que es manifesta a ulls dels que tenen sensibilitats apreses, que saben trobar bellesa i meravella on s’hi amaga, on hi fa l’ullet. De la paràbola en queden gairebé al marge sembrador i segador. Tot queda concentrat en només el misteri de la creixença del que germina i fa el cicle de la vida, creixença vetllada misteriosament per la presència activa de Déu, vida i imatge del Regne de Déu a la vegada. L’home desapareix en pic sembrada la llavor  i no tornarà a escena fins que les messes estiguin per segar... En l’entremig hi ha un misteri de vida amagat, intuït, valorat pels observadors, pels que veuen “més”, pels que saben què passa soterradament. Posada la primera llavor-vida, l’home ja surt d’escena i deixa obrar a la natura, a Déu, a la vida. No sap com, i, ni que ho sabés, no hi afegiria res de treball, res de res. És l’hora de Déu, l’hora de la natura, és l’hora de la mateixa vida. No diu la paràbola que el Regne de Déu s’assembla, sinó que “passa” com en el cicle de la creixença. Fora segones persones, deixeu el camp lliure... Déu està actuant. Només espai per a la meravella. “I Déu veié que tot era bo”. És la satisfacció de l’obra ben feta, ben acabada. Cada gra ¡una vida, única, irrepetible, singular! Acostumem a veure camps, conjunts... Déu veu cada gra, l’estima per ell mateix. ¿Un luxe? Què va! Per a Déu tot és singular. Déu et veu tot tu amb les teves singularitats. “Déu estima tot el que ha creat. I a més, entranyablement”. Déu té cura de cada cabell del cap. El mirar de Déu privilegia el que mira. En el focus de l’atenció divina només hi ets tu. Si diu que al camp de la sembrada li passa com a la Regne de Déu, vol dir que per a Ell i, per tant, per a mi, tot el Regne de Déu es juga amb mi. Com és possible? Així és! Quina dignitat que se m’ofereix, quina oportunitat més indeclinable. Jo sóc protagonista juntament amb Déu del meu germinar, de l’apuntar del bri, del creixement de la tija, del formar-se a poc a poc de l’espiga, d’omplir-se cada gra, del colltòrcer-se del pes, de donar el major percentatge de grà possible. La pujada del Regne: granar des de gairebé res. Bonança d’arrelament, sol, pluja, vent i oreig, apuntar tremolós, envigoriment, fer-se plenitud d’espiga. Quin granar, quin granar del Regne..! En tu, en mi a amistat entrellaçada: tu per a mi, jo per a tu...

                        No sap, qui ho viu, com s’esdevé el miracle – no sap el com de tot plegat. Però n’és espectador en el millor dels casos; n’és meravellat “acompanyador”; veu -millor el somia, perquè la poesia només es pot somiar- veu tot el meravellós procés. En la seva vida s’acompleix allò del salm: “Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer”. Què n’és de gran aquest deixar-li pas, deixar que sigui ell qui faci, sense posar-li entrebancs! Què bé, què gran, què esplèndid, si sabéssim deixar que Ell portés la iniciativa del coronament de la nostra pròpia vida! Deixant-lo fer, aquí hi ha tota la força de la meva col·laboració. Els dos tots a una, quina meravella! Deia Jesús que “el meu Pare continua treballant, i jo també treballo. Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare. Allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més grans que aquestes i en quedareu meravellats”. Déu es presenta com a Pare dels vivents, del qui dóna vida i la dóna a desdir. La creació per definició sempre és continuada, és un anar-se fent, és un procés i un progrés... “Deixa’m fer-te!”

                        Trobo aquesta paràbola una preciositat. Cap més evangelista la reporta. Hi ha com unes variants en què hi juga el tipus de terreny on cau la llavor, o bé n’hi ha una altra on el diable s’interfereix i dóna lloc a la creixença de la cogula. Aquí només es té en compte l’acció desconeguda, misteriosa de Déu que fa créixer tota vida. Ell n’és el creador i nosaltres només hem de fer que Ell actuï amb total llibertat. En aquesta paràbola es veu com actua la Paraula, que és la llavor, i la Paraula és el Regne que s’obre pas: apunta, verdeja, rosseja, i es fa digna de la sega amb plenitud. Poca cosa ha de fer l’home. Sembra, i deixa pas a l’acció de Déu: Ara, deixeu-me sol, estic creant; respecteu la meva acció. Tot ho portaré feliçment a terme! Déu en sap més que cap de nosaltres. “Segons fora; estem rodant!”

                        És el procés de la Paraula, que se’ns escapa; que va desgranant tota la seva potencialitat. I és misteriosa. Hi és, però no es veu. Tot procés és lent, continuat, és una obra de creació, partint del quasi no res.

                        La vida és una llavor sembrada, és una crida a fer-se, a omplir-se de densitats; és una potencialitat en acció. Esdevé: preciosa paraula! Les vides no són, esdevenen, pugnen per arribar a ser-més, tot està marcat per una creixença possible, desitjable, per un transcendir-se. Què n’és de pobre escanyar la vida, quan pot donar tant de si!

                        Sempre m’ha embadalit i entusiasmat veure com la natura es fa ella sola: quina bellesa, quina harmonia, quin goig de veure-la fer-se sens treva, sens parar... Em ve el record de “Paraules per a Júlia”: “Tu no pots tornar enrere / perquè la vida ja t’empeny. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, /  tindràs amics, tindràs amor. El teu destí rau en els altres / el teu futur és la teva pròpia vida, / la teva dignitat és la de tothom. Altres esperen que resisteixis / que els ajudi la teva alegria / la teva cançó entre les seves cançons. Llavors, sempre recorda / allò que un dia vaig escriure / pensant en tu com ara hi penso. Mai no et deixis vèncer ni et facis / a un costat en el camí, mai no diguis / no puc més i aquí em quedo. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor... (José Agustín Goytisolo)  “La bona vida” d’Àlex Rovira. Ara llibres.

                         Diumenge XI de durant l’any, 17 de juny de 2012.  Barcelona

Homilia del diumenge 10/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

ELS  ESTIMÀ  FINS A  L’EXTREM

                        La festa d’avui ( a la tercera va la vençuda, si m’ho permeteu de dir-ho així) –Pentecosta, Sma. Trinitat, Corpus- ve a ser com la guinda al damunt del pastís pasqual o bé en una altra versió més humana i dinàmica, més de poble, com el coronament de l’anxaneta al castell més agosarat que es pugui pensar, pretendre i aconseguir: el castell pasqual.  Són figures totes dues que suposen el fet d’arribar  al “més enllà” i al “més amunt” de quelcom que és ensems celebració, que és construcció, que ens fa comensals i participants (fer pinya) en aixecar un castell-símbol (!) ¿No va dir Pau que tots som pedres vives que fem pujar una “obra”, un edifici, un temple?

                        Ja feia notar el darrer diumenge que la festivitat de la Sma. Trinitat tan a tocar de la Pasqua Granada era com posar-li el “Glòria Patri” conclusiu. Ara me n’adono que a les tres festes afilerades s’hi afegeix la festa del Corpus que ve a ser com la benedicció final (Al·leluia, al·leluia) del cicle pasqual, ara ja rodonament complet. Benedicció, en aquest cas nostre, amb el Santíssim, com se sol fer a les processons del dia. He pretès lligar amb llaç pasqual aquestes festes, buscant-li aquest sentit de final de simfonia pasqual. No pot ser que no hi hagi hagut una voluntat de qui pensa la litúrgia, voluntat de presentar-les com a Pasqua “coronada”. És com el “sant, sant, sant” –trisagi- després de totes les vivències pasquals, centre de tot l’any litúrgic.

                        La celebració de l’Eucaristia, tot i ser el major “invent” de l’amor de Déu en Jesucrist, per senzilla condició humana tenim el perill de l’ensopec de la rutina. Ja deia san Agustí que les coses que tenen el risc de la repetició, poden perdre valor, envilir-se, diu ell. Caldrà, doncs, tenir-ho present, caldrà retornar una i altra vegada a la millor experiència eucarística personal de que hàgim sigut capaços, per tal d’enfilar-ne una de millor a cada represa. L’Eucaristia és el millor fruit de les Pasqües, la de Resurrecció (florida) i la de la vinguda de l’Esperit Sant (granada). ¿Podrem estar mai a l’altura de l’amor que es posa en joc en l’Eucaristia? El nostre amor és senzill, creixent, humil, espera més del que se’ns dóna que no pas del que donem, tan minso i pobret...

                        Justament aquests dies estem “passant” als clubs de lectura el llibre clàssic de Víctor E. Frankl: “L’home a la recerca de sentit” que descriu les sortides inesperades, les intuïcions humanes i de sentit, enmig de tanta desolació dels presoners dels camps nazis. En un moment de les seves reflexions de psicòleg ateny inesperadament la sublimitat de l’experiència de l’amor com el sentit de tots els sentits. He de reproduir-ho. Em sembla que les experiències eucarístiques poden sintonitzar amb les vivències de l’amor que van sostenir-lo a ell en el camp de concentració. Ho deixo com a sospita i/o com a auguri.

                        “Quan ja no em queda res” És l’encapçalament d’aquestes rememoritzacions que són de les més entendridores i que suposen viure a un nivell d’interiorització per a pocs, herois en diu ell, on difícilment poden arribar els embrutiments que comporta a vida de presoners, però que no deixen de florir-hi. “Mentre ensopeguem quilòmetres i quilòmetres, fanguejant per la neu o bé relliscant en algunes clapes de gel, repenjant-nos l’un en l’altre, ajudant-nos a alçar-nos i arrossegant-nos cap endavant, ja no se sent cap paraula, però en aquest moment sabem que cadascú de nosaltres tan sols pensa en la seva dona. De tant en tant aixeco els ulls al cel, on les estrelles empal·lideixen, o cap a aquell indret on l’aurora del matí apareix darrere un grop de núvols fosc. Però ara la meva ment és plena de la figura que aferro en la meva imaginació terriblement viva, i que abans, quan feia una vida normal, mai no havia conegut. Tinc converses amb la meva dona. Sento com em contesta, la veig somriure, veig la seva mirada estimuladora i encoratjadora, i la seva mirada –real o no- irradia ara més llum que el sol que acaba de sortir. Aleshores m’estremeix un pensament: per primera vegada experimento la certesa d’allò que tants pensadors han presentat com el darrer gest de la veritat extreta de la seva vida i que tants poetes han cantat; la veritat que l’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. Ara comprenc el sentit últim i suprem de les coses que ens poden dir la poesia i el pensament i... la fe: la salvació en l’amor i a través de l’amor! Comprenc que l’home quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç –encara que només sigui uns instants- lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació  més desolada que ens puguem imaginar, una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta, l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell. Per primer vegada a la vida estic en condicions de comprendre què significa la frase: “Els àngels són benaurats en la contemplació infinita d’una glòria infinita”... La meva ment s’aferra a la imatge de l’ésser estimat. Encara parlo amb ella, ella encara parla amb mi. Llavors m’adono que no sé en absolut si la meva dona és viva! Aleshores sóc conscient d’una cosa... Ho he après ara: com menys parla l’amor de l’existència física d’una persona, més profundament està parlant de la persona estimada, del seu “éssser-així”, tal com en diuen el filòsofs, i en certa manera del seu”ésser-aquí”, del seu ésser-aquí-amb-mi –en efecte, la seva existència purament física, el seu “ésser-en-vida, ja no és en absolut objecte de discussió. Que la persona estimada visqui o no visqui, segons, com ja no em cal en absolut saber-ho: al meu amor, als meus pensaments amorosos, a l’aparença amorosa de la seva figura espiritual, tot això ja no els pot importar gens. Si llavors hagués sabut que la meva dona era morta, em penso que, tot i sabent-ho, interiorment m’hauria pogut lliurar amb la mateixa tranquil·litat a aquella aparença amorosa, i aquella conversa mental amb ella hauria  estat igual d’intensa i exactament igual de gratificant. Aquesta és la veritat que ara sé: “Posa’m com un segell sobre el teu cor; perquè l’amor és fort com la mort” (Càntic dels càntics, VIII, 6). I ho arrodonirà una mica més endavant en l’apartat: Monòleg a l’alba: “Inicies de bell nou la conversa amb l’ésser estimat, o envies al cel els teus laments i les teves preguntes –ja ho has fet abans mil vegades. Fa mil vegades que lluites, que et debats amb una resposta, que et debats amb el sentit del teu sofriment, del teu sacrifici... amb el sentit de la teva lenta mort. En un darrer acte de rebel·lió contra la desolació d’una mort que tens davant mateix dels ulls, sents com el teu esperit  travessa la grisor que t’embolcalla i, en un darrer acte de rebel·lió, com penetra aquest món completament desolat i absurd per sortir a fora, i finalment , un “Sí” triomfal i exultant surt al pas de les teves preguntes sobre un últim sentit... Ara has tornat a estar hores esquerdant el terra gelat, ara ha tornat a passar el vigilant  per escarnir-te una mica, i tu comences una vegada més la teva conversa amb l’ésser estimat. Cada cop sents més la seva presència, sents que és aquí. Et sembla que pots tocar-lo, que només has d’allargar la mà per agafar-li la seva. Una sensació que et pren amb tota la seva força. ¡és... aquí! Aquí... en aquest mateix moment...Què és això? Un ocell ha passat aletejant sense fer fressa i s’ha posat directament davant meu, damunt la gleva que has llançat amb la pala fora de la rasa, i et mira fixament i sense moure’s...

                        Voldria acabar aquí. Sobre com se m’han fusionat les imatges de la dona de l’autor que sent present i amb qui conversa, i amb la delicadesa de l’amor amb que en parla i la imatge que suscita en mi l’Eucaristia -que és compresència d’amor-,  no tinc paraules per explicar-ho. Qui tingui cor no ha de fer preguntes. Se les farà a ell mateix i no seran poques.

            Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 10 de juny de 2012   Barcelona

Homilia del diumenge 03/06/2012 del P. Josep Mª Balcells

GLORIA  AL  PARE I  AL  FILL  I  A  L’ESPERIT SANT

                        Resulta ben difícil entrar en la Solemnitat de la Santíssima Trinitat a no ser de fer-ho dins del context dels capítols 14 – 17 de l’evangeli de Joan. Allí surten amb fluïdesa les tres Persones, interelacionant-se a partir de la unitat i la comunió. Només és des de la perspectiva de l’amor que podem trobar-nos-hi implicats. Déu és Amor i en l’amor s’intueixen les relacions dintre de la divinitat i en són reflex les nostres.

                        Un es podria plantejar si és sobrera aquesta festivitat. De fet, la litúrgia i durant tot l’any en totes les seves manifestacions no és si no un “Gloria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. O si voleu, tot comença “En el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” i tot acaba amb la “benedicció “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Són les tres expressions consagrades que prenen el nom de doxologia. Que vol dir: donar glòria, reconeixement, proclamar la grandesa, la meravella, l’honor, la bellesa de Déu. D’aquestes expressions n’està plena la litúrgia, sobretot en el cànon. Només les podem proclamar (¡dic proclamar!) a partir d’un acte de fe, ben explícit, i no acostuma a ser així per la rutinització amb que diem les fòrmules. De doxologies en tenim esparces per la litúrgia tantes com vulgueu, però per a molts han perdut la seva significació de proclamació de fe. Per exemple: “Que puguem lloar-vos i glorificar-vos” I no diguem la més solemne de totes, al final del cànon: “Per Ell, amb Ell i en Ell, vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén”.  És  el que se n’anomena la doxologia final o elevació menor, amb un aire de lloança ben diferent de l’elevació major en la Consagració que mostra a la veneració el Cos i la Sang. L’Amén que seguirà a l’elevació menor ratifica tota la part central de la litúrgia. Se m’acut de dir que aquest diumenge tan relacionat directament amb la Pentecosta seria com el Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, com la solemne doxologia de tot l’any litúrgic o bé, si voleu, del cicle pasqual que hem rubricat.

                        I després del Pare Nostre amb l’afegitó que glossa les seves últimes peticions (això vol dir la paraula clàssica: Embolisme) hi ha l’aclamació doxològica: “Perquè són vostres per sempre, el Regne, el Poder i la glòria”, que són un pàl·lid reflex de la litúrgia del cel com se’ns presenta en l’Apocalipsi: “I cantaven el càntic de Moisès, el servent de Déu i el càntic de l’Anyell: -Senyor, Déu de l’univers, les teves obres són grans i admirables. Senyor rei de les nacions, les teves decisions  són justes, no van mai errades. Senyor; qui  no us respectarà? Qui no glorificarà el teu nom? Perquè tu ets l’únic Sant. I ara que heu revelat la teva justícia, totes les nacions vindran a adorar-te. I en un altre indret: “Vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de totes els nacions, tribus, pobles i llengües. S’estaven drets davant del tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i proclamaven amb veu forta: -La salvació ve del nostre Déu, que seu al  tron , i de l’Anyell. I tots els àngels que s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents es van prosternar davant del tron i adoraven Déu, dient: -Amen. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén”; i també per boca dels àngels, dels vivents i dels ancians. Eren milers de milers i miríades de miríades, que exclamaven amb veu forta: -Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa,saviesa, força, honor, glòria i lloança. Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que proclamaven:-Al qui seu al tron i a l’Anyell siguin donats la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. I els quatre responien –Amén. I els ancians es van prosternar adorant”.

                        He intentat de exemplificar les litúrgies de cel i de la terra i destacar aquest punt central de doxologia. I així podem entrar en un tema de màxima importància, sobretot per a nosaltres cristians d’occident que el tenim bastant oblidat. És el de l’adoració. A Déu, per la mateixa presentació que en feu Jesús, naturalment viscuda per nosaltres unilateralment, tendim a veure’l tan humà, tan proper, gairebé com si no fos Déu. Això és important: tractem a Jesús com un germà, enviat a promoure la fraternitat universal,  sense cap discriminació. Però potser això ens distreu de considerar-lo Déu i de tenir i viure Déu com el tot Altre. Des de la pròpia finitud no veiem la Grandesa, la infinitud. Per aquest motiu la litúrgia va dirigida al Pare.

                        No ens hi porten gens les ja ritualitzades expressions: Déu, omnipotent i etern. Les diem com si fossin afegitons que poca cosa ens diuen. No les diem des de la sorpresa, des de l’embadaliment... ¿No creieu que hem rebaixat el to de les nostres eucaristies, per poca formació litúrgica? Més ara en que –perdoneu- una democratització de poca alçada vol traduir una major participació que ens demana el Vaticà II. ¿Hi ha silenci, hi ha invitació a la pregària, sabem el què diem i per què?

                        Hauríem de conrear més les actituds bàsiques d’adoració i de lloança i d’acció de gràcies, centrals en la litúrgia. “Descalça’t, aquesta terra és sagrada”. Com compaginar proximitat, presència, escalfor i al mateix temps la sensació de Grandesa, d’excelsitud, de santedat, de ser l’Altre. La sensació de vacuïtat, de no ser res, ¿és compatible amb la relació amorosa? Hi ha una expressió que a vegades escamotegem: “El temor de Déu és el principi de la saviesa”. Aquest temor (reverencial, que no és por, sinó meravella, el sagrat) és perfectament compatible amb la percepció de Déu com a Amor. El salm 8 conté les dues afirmacions: “Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós el teu nom per tota la terra! En el cel tens posada la teva majestat. I més endavant: Jo dic: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present. I al final: “Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós, el teu nom per tota la terra!”. El mateix podem veure en el salm 96: “Doneu al Senyor glòria i honor; doneu al Senyor la glòria del seu nom. Adoreu Déu, s’apareix la seva santedat”.

                        L’adoració porta espontàniament a gestos que es donen en totes les religions. Per exemple, i molt acusadament entre els musulmans: la prostració. També en queden unes relíquies entre les congregacions religioses que tenen les prescripcions corals. És de notar que en la doxologia afegida a tots els salms, es posen drets i acoten el cap en senyal i actitud d’adoració. Els braços estesos en recitar el pare nostre. Tota la litúrgia feta de doxologies té aquesta significació, que possiblement ja se’ns escapa.

                        Crec que aquesta festivitat ens hauria de portar  a recuperar l’actitud d’adoració. I també la de lloança.  “A lloança de la seva glòria” (Pau)

                        És perquè la nostra espiritualitat és més pragmàtica, fer el bé i ajudar el necessitat, però és poc profunda. És possible que l’hàgim reduïda a un humanisme i que no tingui les arrels bíbliques i litúrgiques que necessita per poder pensar que hi ha dimensions que possiblement se’ns escapen. ¿O és que allò de que els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran, no ens ha de fer repensar les coses de l’esperit, de l’Esperit? Bona oportunitat la d’aquest dia per obrir nous horitzons on Déu sigui el que té el lloc preferent en tota espiritualitat. ¿Escapisme, profunditat?

                        Festivitat de la Santíssima Trinitat, 3 de juny de 2012  Barcelona                      

Homilia del diumenge 27/12/2012 del P.Josep Mª Balcells

 EL “CREDO” QUE DÓNA SENTIT A LA MEVA VIDA

                        Durant molts anys una editorial va anar encomanant a diversos cristians “de bandera”, que escrivissin com una mena de memòries del procés de la seva fe: en què creien i com i per què. Van ser molt seguides aleshores i encara retenen el bon regust i deix d’una comunicació de vida i de fe, alliçonadores. Eren grans creients i persones de trajectòries ben diverses i no sempre del tot “ortodoxes”, sense ser-ne clarament divergents. Cadascuna tenia les seves particularitats i això mateix les feia molt interessants i, encara més, diria que testimonials. “¡Deien personalment, vaja si deien...! Encara avui, rellegir-les, són un bon exercici de professió, de confessió de fe i també de trobar-hi camins molt personals. Testimonialment molt oportunes, més avui en que hi ha “fes” desdibuixades, més aviat proclius a la irrellevància. ¿O m’equivoco? ¿Recordeu allò que en diuen fes “a la carta”, molt individualitzades, molt pròpies, potser poc eclesials? “Valors tous en temps durs”. Enquesta europea sobre valors.

                        ¿I si de sobte ens diguessin que “memorialitzèssim” una mica, ni que sigui només per a ús propi, els grans valors, les nostres descobertes, el nostre procés en relació a la fe, dit segons la vella proposta de quin és “el Credo que dóna sentit a la meva fe? Seria bo que ho intentéssim i, millor si ens ho escrivíssim, això ens forçaria a ser més explícits i més concrets. Primer pas evident hauria de ser posar-nos en “quarentena de reflexió” per anar trobant els fils transversals, els fils perduts, les visions ja donades per obsoletes, les ideees-mare que ens van pujant com a tendències a més ampli abast. De ben segur que faríem un repàs de llibres que ens han fet créixer en la fe, el “Llibre” per endavant, de testimonis de vida de fe que ens han marcat, de dubtes que hem anat tenint i de preguntes i respostes, pròpies o alienes que –només en el fet de pensar-hi i de voler sistematitzar-les- ens portarien a fer-les explícites i motiu de formulacions i de components del nostre Credo personal, tot ell marcat de subratllats, de dilucions, de buits i de plens. Tots ens sentim “acreditats” per la fe substancial de l’Església, però tots els credos o són d’alguna manera diferents o no són credos personals. Tampoc és qüestió de fer passar minúcies com a eixos fonamentals. Més aviat avui tendim a subratllar allò que creiem que és essencial, allò que no pot mancar per no perdre la “garantia d’origen”. Hi ha coincidència en les bases; i hi pot haver matisos o valoracions múltiples en qüestions ben bé secundàries. Avui ha de quedar clara l’escala jeràrquica de les dades de fe. N’hi ha de principals i de secundàries, però també hi pot haver –senyal de riquesa en la fe- subratllats propis, vivències o experiències que guanyen prioritat en la fe, tal i com la vivim en moments concrets... La fe es circumscriu en “històries” ben precises. Les circumstàncies no són mai alienes a la fe. Fe encarnada o sentiment religiós vaporós... no hi ha alternativa.

                        Tots els credos possibles han de tenir un esquema trinitari. Són un tríptic obert per a cada persona de la Trinitat santíssima. Sota l’epígraf de Pare, Fill i Esperit Sant hi hauríem de posar allò que hi vinculem a cada persona divina. Bé sigui perquè toca o millor perquè així ho veiem i -si fos cert en cadascú- així ho vivim i ho experimentem en l’avui del nostre camí de fe, ara i aquí.

                        En coincidència amb la festa pasqual de la Pentecosta, en la que culmina el cicle litúrgic de Pasqua seria bo centrar-nos en el darrer àmbit trinitari que és la reactualització de la vinguda de l’Esperit Sant i en el dinamisme que pot aportar a la nostra fe experimentada. Rebre l’Esperit Sant ¿què vol dir per a tu o per a mi mateix? Dibuixem tot el plec de visions, d’aspectes vinculats personalment amb la presència i l’actuació de l’Esperit Sant en el teixit de la fe viscuda i proclamada internament i externa. ¿La fe en l’Esperit què ens suscita personalment...?

                        Provem-ho només per encetar un camí i per il·lustrar-lo després cadascú segons el credo que dóna sentit a la pròpia vida:

• “Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu (I Cor 2, 11). El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula.
• Ha parlat per boca dels profetes, ens fa sentir la Paraula del Pare. “A Ell només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i ens disposa a acollir-lo en la fe”.
• L’Esperit pertany al món de l’invisible. Aquest és el seu àmbit propi.

• No té rostre ni aparença. Es distingeix per pura simbologia: alè, força, presència, aigua, unció, foc, núvol i llum, segell, arres, mà, el dit, el colom.
• Ho omple tot on es fa present, embolcalla, ungeix, amoroseix, penetra endins.
• Es fa notar pels seus efectes: dons, gràcia i fruits, carismes distribuïts en bé de l’Església.
• No saps si ve de dins o bé si és núvol lluminós que et posseeix, que t’abrasa, t’abrusa, sense coacció. O totes dues maneres possibles o ambdues a la vegada.
• Només és perceptible per la fe. Hi tenim accés directe quan el confessem per l’acte de fe, que és com una revelació o epifania personal.
• Només habita a les profunditats del nostre ésser. És plenitud, dóna aquesta sensació d’omplir, de sadollar. Assacia. Aquieta
• Mou, és invitació a dinamisme: a la recerca del Regne de Déu en expansió.
• És vitalitat, és saba, transmet la vida divina, punt de connexió, d’arrelament, és qui facilita el “romandre” units amb la deu de vida que és el Pare que viu i Jesús que és camí, veritat , i vida, la de Déu, l’única consistent i subsistent.
• Ens és l’ànima que mou, remou i commou i promou. La que ens fa “ressonadors” de Déu.
• És l’amor que refà, revitalitza, crea lligams de comunicació i de comunió.
• Es dóna en encontres, en sentir-se presos i lliures a la vegada. Raptor diví.
• Recrea les persones, els ambients, les relacions. Fa Poble de Déu, fa persona i fa comunitat. Fa Església de base.
• És tot esperit i poca lletra. És sentit i comprensió de coses massa altes per a nosaltres, inabastables sense Ell. Sense mi, espiritualment no podeu res...
• Es deixa trobar. És sorprenent sempre i activa meravelles; pregunteu-ho, si no a Maria. Us recitarà el Magníficat...
• És Persona i ens fa persones.
• Cura i ablaneix. Olia tota aspresa, tota ferida corporal o espiritual, que sigui.
• És amic que acompanya, que consola, que enardeix, que sosté, que ens fa veure coses que no les havíem vist mai abans, supraconsciència de la nostra consciència. Ens fa filar primíssim i amb delectança. Res d’imposicions.
• Goig del nostre viure, petita felicitat de cada instant.
• Guia per entrar en els misteris de Déu i de les persones. Mirada de Déu.
• Novetat de totes les novetats: nova creació. Ulls nous per veure més endins i més a fons. Canviada la mirada, canviades les coses. Ulls transcendents.
• Simpatia universal que crea fraternitat, amistat, complaences de tots en tots.
• El “present etern”: sentit últim de tots els sentits. Tot ho lliga, el tot de tot i de tots. ¿Cel a la teva terra?
• Pare dels pobres, dels malalts, dels deixats de banda. “Especialista” en marginats.
• La “nou de l’evangeli” dels evangelis. L’intérpret de la Paraula. Inspiració d’intuïcions.
• La poesia de Déu; sensibilitat pregona que fa sensibles “a la unitat, veritat, bondat i bellesa”.
• Creador d’espiritualitats diverses, pedagog de Déu, a partir del deixeble.
• Culminació de la Paraula. El seu sentit més ple. Hi entra, hi torna ens fa aprofundir a partir de les “experiències” sovintejades de Déu i/o en Déu.
• Comunió amb el Sant i en els “sants”.
• I dels nous naixements, què me’n dieu, Nicodems?
• Ara tenim les primícies de l’Esperit, la penyora de la vida eterna
• “L’Enviat perquè santifiqués incessantment l’Església, i així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà del Fill en un mateix Esperit”. (Vat. II).
• “L’altre consolador”.
• El “Ressonador incessant”: “Sou fills de Déu”. ¡El més humà-humà possible!
• Temples vius del Déu vivificador. És un borbolleig a peu d’obra.
• “Rejovenidor amb la força de l’Evangeli”(Vat II).
• L’unificador de tot i de tots en el Pare i el Fill. “Que sigueu u com nosaltres...”
• Pare i ànima de tota pregària. Pare espiritual: guia sostinguda a la “pregària plena”, a la “pregària del cor”.
• Edificador de l’Església vivent: “A cadascú se li dóna la manifestació de l’Esperit en bé de tots” (I Cor 12, 7)
• Actua lliurement dins i fora de l’Església. Sembrador arreu de gèrmens, de llavors del Verb. En creació continuada.
• “Per tal de comprendre més profundament la revelació, el mateix Esperit perfecciona constantment la fe amb els seus dons” Ens prevé, ens ajuda, mou el cor i el converteix a Déu, obre els ulls de la intel·ligència i dóna “a tots la suavitat en l’acceptació i creença de la veritat” (Vat II).
• Les dues “mans” del Pare: Crist i l’Esperit. (Llegat preciós de l’Orient cristià. Dues persones, una missió, en sinèrgia concorde.
• El “vuité dia” de la Creació: L’acabament en Crist de tota la creació recreada.
• “L’antibabel”: De la confusió i el caos a la “llengua universal” de la caritat, la que tothom entén i que agermana.
• “Gràcies al do de l’Esperit Sant, l’home arriba a contemplar i a gustar per la fe el misteri del designi diví” (Vat II).
• “Redimit per Crist i fet una nova criatura en l’Esperit Sant, l’home pot i ha d’estimar les coses creades per Déu. De Déu les rep i com a procedents de la mà de Déu les mira i les respecta. Donant-ne gràcies per elles al Benefactor, usant i fruint de les criatures en la pobresa i la llibertat d’esperit, és introduït en la veritable possessió del món, com aquell qui no té res i ho posseeix tot. “Tot és vostre; i vosaltres sou de Crist, i el Crist, de Déu” (I Cor 3, 22-23).
• “Que un diàleg sincer amb tots els diferents creients en Déu ens porti tots a acollir i dur a terme amb fidelitat i coratge els valors de l’Esperit!”.
• En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.
• Glòria al Pare, al fill i a l’Esperit Sant-
• Que us beneeixi Déu totpoderós: Pare, Fill i Esperit Sant.
• “Veniu Esperit Sant, aura divina..

                        Diumenge de Pentecosta, 27 de maig del 2012   Barcelona

Homilia del diumenge 20/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

TEMPS  D’ESGLÉSIA

                        L’evangeli de Joan ens transmet “les últimes voluntats” de Crist, abans de “pujar al cel”, vull dir, abans de fer-se invisible a ulls humans avesats i condicionats a la percepció formal de les “realitats”. ¡Ai, el món de l’invisible i com n’és d’important! No podem oblidar la declaració definitiva de que “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi dels temps”. Hi sóc, però només hem podreu “veure” internament pels ulls de la fe... Aquestes “voluntats” de fi de l’etapa vital temporal de Jesús, en realitat, n’obren una altra, d’etapa, en la qual hi estem vinculats tots els creients de tot temps i lloc. En diem complexivament: “temps d’Església”. En relació a aquests, Jesús va dir amb un to confidencial i al mateix temps definitori: “Amics: No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc Jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre”. Text corroborat pels Fets dels Apòstols on llegim, avui: “Fou endut al cel, després de confiar , en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que Ell havia elegit... Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. I encara més, també a l’evangeli d’avui, ajuntant-ho tot seguit a l’Ascensió “Jesús, el Senyor després de parlar-los fou endut al  cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu”.

                        Temps d’Església: Ara tot rau en la comunitat dels creients, en el poble de Déu, expressió de l’Església en marxa vers la terra nova i això ben bé fins a l’eclosió dels temps, quan el Regne de Déu s’establirà definitivament. L’evangeli està, ara i aquí, a les nostres mans o hi hauria d’estar. Són els nostres temps. I ben singulars, per cert, aquests temps nostres. Dos moments conjunturals molt prometedors, si sabem llegir els signes dels temps. D’un cantó la celebració dels 50 anys del Concili Vaticà II i la celebració, ja viscuda darrerament de l’Atri dels Gentils a Barcelona aquest cap de setmana. Deixeu que m’allargui en la rememoració del Vaticà II, del qual n’esperem encara molts fruits i de més consistència que de l’altra cita, important, ocasional però, que no té el substractum com té el record i estímul renovador del Concili, que és un present històric, o ho hauria de ser per a la nostra generació de creients. Aquest és el nostre Concili! No hem de pretendre d’encetar-ne un de nou, el cobejat per alguns, el Vaticà III. Deia Llopis a Foc Nou recentment fent una valoració actual del Vaticà II que encara en un 80% està encara per portar-lo a la pràctica. Feina, rai.

                        Joan XXIII i Pau VI havien precisat que l’essencial del Concili era, per a l’Església, presentar la seva veritable fesomia al món d’avui, recalcant més enllà del seu fet institucional el seu caràcter  i la funcionalitat espiritual (sagrament i misteri) que incideix certament en l’àmbit de les realitats terrenes, però que no les vol interferir, respectant la seva pròpia autonomia. Estem avui i insistentment com bloquejats per les crítiques dels mèdia a la “institució” eclesial i a les seves “estructures” feixugues, que més que tendir ponts a vegades el que fan és allunyar-la i convertir-la en una secta que enclaustra més que no es fa present. No tot és malvolença, encara que perviu un anticlericalisme “rampant”. Una més de les institucions blasmades, no l’única...

                        Pau VI en promulgar alguns documents conciliars en data del 28 d’octubre del 1965 deia que “L’Església treu del si de la saviesa interior i amb aquests documents (conciliars) “se’ls proposa a ella mateixa com a conquestes dels seus pensaments amorosos i laboriosos, i se’ls fixa a ella mateixa com a un nou compromís que no la carrega més, sinó que la sosté , l’eleva i li confereix aquella plenitud, aquella seguretat, aquella joia, a les quals no podem donar un altre nom sinó el de vida. L’Església viu ! Heus aquí la prova, heus aquí el respir, la veu, el cant. L’Església viu!

                        I interpel·la els pares conciliars: “¿No heu acudit per sentir viure l’Església; encara més, per fer-la viure més intensament, per descobrir no pas els anys de la seva vellesa, sinó l'energia juvenil de la seva vitalitat perenne; per establir entre el temps –que passa, i que avui, amb les mutacions que provoca i presenta, esdevé atropellador- i l’obra de Crist, l’Església, una relació nova, relació que no “historitza” ni “relativitza”, és a dir, que no redueix només a història, ni mira segons la doctrina del relativisme de les metamorfosis de la cultura profana, la naturalesa de l’Església, sempre igual i fidel a ella mateixa, tal com Crist l’ha volguda i la tradició autèntica la perfecciona; sinó que la fa més apta per a desplegar la seva missió benèfica en les condicions renovellades de la societat humana? Per a això heu vingut; i heus aquí que aquests actes conclusius del Concili ens en donen l’experiència: l’Església viu, l’Església pensa, l’Església creix, l’Església es construeix”.

                        “Hem de gustar aquest fenomen estupend; hem de percebre’n l’aspecte messiànic: de Crist ve l’Església, i aquests són els seus passos, és a dir, els actes pels quals es perfecciona, es confirma, es desenvolupa, se santifica. I tot aquest esforç de perfecció de l’Església, si es mira bé, no és res més que l’expressió d’amor al Crist Senyor; a aquest Crist que suscita en ella l’exigència de ser i de sentir-se fidel, de mantenir-se autèntica i coherent, vivent i fecunda; a aquest Crist que la crida i la guia cap a ell, el seu Espòs diví”.

                        “El temps de l’Església està especificat per la incoació d’una nova creació –que ens és atorgada per l’Esperit Sant- en la primera creació. L’adopció filial s’estengué ja a l’Església i aquest encara no s’ha manifestat al món (I Jn 3, 1-2) . D’aquest ja i aquest encara no brolla la missió de l’Església. Per aquesta raó és pel que l’Esperit Sant vivifica l’Església de forma pasqual, tant en els sagraments com en aquesta altra realitat sagramental que és la caritat. La redempció del món es realitza avui en l’esperança (Rom 8, 24), el que vol dir que la caritat de l’Església és el ferment de la Resurrecció en la farina de la primera creació” (Martelet).

                        “El Concili no mira més que a una cosa: servir l’home. La idea de servir ha ocupat la plaça central en el Concili... Si ens recordem que en el rostre de cada home –especialment quan les llàgrimes i els sofriments l’han fet més transparent- podem i devem reconèixer el rostre de Crist (cf. Mt 25, 40), el Fill de l’home, i si en el rostre de Crist podem i devem reconèixer el rostre del Pare celestial: “Qui m’ha vist a mi, diu Jesús, ha vist el Pare” (Jn 14, 9), el nostre humanisme esdevé cristianisme i el nostre cristianisme es fa teocèntric; de manera que podem igualment afirmar: per a conèixer Déu, cal conèixer l’home”.

                        Aleshores aquest Concili, que ha consagrat principalment a l’home els seus treballs i les seves preocupacions, ¿no estaria destinat a obrir una altra vegada al món modern els camins d’una ascensió vers la llibertat i el veritable benestar? ¿No es donaria, en definitiva, un ensenyament simple, nou i solemne per aprendre a estimar l’home a fi d’estimar Déu? Estimar l’home, diem, com un primer terme en l’ascensió  cap al terme suprem i transcendental, principi i raó de tot amor. I, aleshores, aquest Concili tot sencer es redueix finalment al seu sentit religiós, a aquesta conclusió religiosa: no ha estat altra cosa que una crida amical i urgent  que convida la humanitat  d’avui a retrobar , pel camí de l’amor fraternal, aquell del qual s’ha pogut dir: “allunyar-se d’Ell, és morir; dirigir-se a Ell és ressuscitar; romandre en Ell, és aguantar-se ferm; tornar a Ell, és renéixer, habitar en Ell, és viure”. (sant Agustí).

                        “Un corrent d’afecte i d’admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern. Han estat reprovats errors, sí, perquè aquesta és l’exigència tant de la caritat com de la veritat; però, envers les persones, no hi ha hagut més que invitació, respecte i amor. En lloc de diagnòstics depriments, remeis encoratjadors; en lloc de presagis funestos, missatges de confiança han partit del Concili cap al món contemporani: els seus valors han estat no solament respectats, sinó honorats; els seus esforços, sostinguts, les seves aspiracions purificades i beneïdes”. Ha baixat, per dir-ho així, a dialogar amb l’home; ha pres la veu fàcil i amiga de la caritat pastoral, ha desitjat fer-se escoltar i comprendre de tothom; no s’ha adreçat solament a la intel·ligència especulativa, sinó que ha cercat d’expressar-se també a l’estil de la conversa ordinària. Recorrent a l’experiència viscuda, utilitzant els recursos del sentiment  i del cor, ha donat a la paraula més atractiu, més vivacitat i més força persuasiva: ha parlat a l’home d’avui, tal com és.

                        Així d’esperançat concluïa el Concili en paraules de Pau VI: “Heus aquí el que esperem a la conclusió d’aquest Concili ecumènic Vaticà II i al començament de la renovació humana i religiosa que ell s’ha proposat  d’estudiar i de promoure, heus aquí el que esperem per a nosaltres mateixos; heus aquí el que esperem per a la humanitat entera que aquí hem après e estimar més i a servir millor”. O bé en la “Salutació final del Concili a tots els homes”: “Inflamats de la caritat, que puguin veritablement obrar en l’Església i en el món aquella renovació de pensament, d’activitats, de costums, i de força moral, de joia i d’esperança, que ha estat l’objectiu mateix del concili”.

                        Tornem a les fonts inicials i als propòsits del Concili; reprenem el seu estil de simpatia i de cordialitat i reencetem-lo una vegada més. Cinquanta anys de recorregut, de dreceres, de encerts i desencerts ens poden donar la millor pista per fer veritat tots aquells auspicis primers. Nosaltres, per bé, ¡només per bé! en som fills i testimonis. El rellegirem i el voldrem trobar tan nou i encoratjador com quan va sortir a llum i vida a mitjans de la dècada dels seixanta. Nova oportunitat que se’ns brinda, aprofitem-la de debò. Estem una vegada més entre el goig i l’esperança.

                       

           Diumenge, festivitat de l’ascensió del Senyor, 20 de maig del 2012  Barcelon                   

Homilia del diumenge 13/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

ESPIRAL  D’AMOR

                        Aquest diumenge VI de Pasqua on l’amor és el tema fonamental m’ha portat a la primera encíclica de Benet XVI que es titula precisament “Déu és Amor” i que ja d’entrada fa així: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell” (I Jn 4, 16) Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: -la imatge cristiana de Déu

 -i també la consegüent imatge de l’home                                                   -i del seu camí”.

                        A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, -una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                        Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció definitiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna (cf. 3, 16).

La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

                        Ara, agafem la segona lectura d’avui i, conjuntada amb l’evangeli del dia, em permeto fer-ne aquesta presentació, substancial, però organitzada per mi mateix: “L’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu. Ha nascut d’Ell i el coneix. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos I la conseqüència és aquesta: “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres” perquè ens ve del Pare el seu amor i passa pel Fill i se’ns dóna a tots els seus fills, per tant és conseqüència d’aquest espiral d’amor: (Jo), Jesús us estimo tal com el Pare m’estima i jo observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Per tant, si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que jo us tinc. El meu  manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. “Tot això ens és dit perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”.

                        Ja podem respirar, ho dic perquè o ens meravellem i se’ns talla l’alè o bé no hem entès res. L’amor ve de Déu i retorna cap a Déu. Per l’entremig consolida els humans en l’amor mutu. Vegeu tres estadis estretament vinculats: Déu, Pare, de qui procedeix tota paternitat, tota vida, tot amor, els recolza en el seu Fill únic, Jesucrist, i d’aquest s’expansiona cap a tothom, fent-nos fills de Déu. El “tal com” és el patró, utopia, és clar. Els que no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. El meu desig, diu Benet XVI és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”.

                        “L’amor de Déu per a nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Hi ha un problema previ: el terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també abusades. Destaca, com a arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual s’obre a l’ésser humà una promesa de felicitat, que sembla irresistible. El Nou testament distingeix aquests termes: eros que és terme no usat mai pel mal ús habitual; philia (amor d’amistat) i l’àgape. La crítica al cristianisme per no usar l’expressió i el contingut eros pren de Nietzsche l’expressió d’enverinament de la relació home-dona. Se’n fa ressò en Torralba en el capítol “Amarga la festa dels sentits?” del seu llibre Jesucrist 2.0, pont amb els agnòstics. Es declara matisador i raonador: “L’educació de la fe que molts han rebut ha estat molt negativa. L’obsessió pel pecat ha fet oblidar la bellesa d’un cor pur, obert a l’esperança... La dimensió festiva de l’existència cristiana, la cara alegre del cristianisme ha quedat, massa sovint, tapada, eclipsada darrere la dimensió tràgica. No obstant això, l’alegria que neix de la relació amb el Crist és tan gran que no cap en el cor humà. Ens manca el sentit festiu, però la festa és inherent a la fe. La festa no és evasió, ni fugida provisional del món. És indici de transcendència, promesa de redempció. Proporciona distensió, llibertat d’esperit. La rialla cristiana és la manifestació de la fe en la resurrecció”. Afegirà dins del tema que ens ocupa: “Viure l’ara exigeix treballar la capacitat de tenir sempre els peus a terra, afrontar els problemes un a un, i vèncer les angoixes una a una per mantenir-se en la joia. Joia és ser un mateix, creure en el Déu del moment present i sentir que ets al lloc on Déu vol que siguis, fent allò que vol que facis” Hi afegeix: “L’amor dota de màxima plenitud el moment. El moment és efímer, passa, se’n va, però si el moment ha estat una ocasió per estimar, per donar-se, per entregar el propi talent, per genera bellesa, per edificar, per construir, no haurà estat endebades”. “Com dotar els dies de significat? Estimant. El temps viscut en el qual no s’ha estimat és temps perdut per sempre, malbaratat per a tota l’eternitat. El camí cap a Déu és l’amor, perquè Déu és amor ple i solament qui estima coneix Déu. Aprofitar el dia és estimar, perquè quan s’estima es viu plenament l’existència, es teixeixen relacions de profunditat i qualitat” (Ens convenia aquest aterratge en el joiós dia a dia per donar ple realisme al que ens diuen Joan i Benet XVI)

                         Seguim amb l’encíclica: “Entre l’amor i allò diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat més gran i completament distinta de la nostra existència quotidiana. Però al mateix temps, es constata que el camí per a aconseguir aquesta meta no consisteix simplement a deixar-se dominar per l’instint. Calen purificacions i maduracions, que passen també pel camí de la renúncia. Això no és rebutjar l’eros ni enverinar-lo, sinó sanejar-lo perquè abasti la seva veritable grandesa. L’àgape s’ajunta a l’eros i supera el seu caràcter egoista. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se de l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el busca”.

                        “En l’acte totalitzador de l’amor s’uneixen intel.lecte, voluntat i sentiment. Aquest és un procés que sempre està en camí; l’amor no es dóna mai per “conclòs” i completat, es transforma en el curs de la vida, madura i precisament per això roman fidel a si mateix –“voler la mateixa cosa, rebutjar la mateixa cosa”-, esdevenir un semblant a l’altre, que porta a un pensar i desitjar comú. La història d’amor entre Déu i  l’home consisteix precisament en que aquesta comunió de voluntat creix en la comunió de pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu coincideixen cada cop més; la voluntat de Déu ja no és per a mi quelcom estrany que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la pròpia voluntat, havent experimentat que Déu és més íntim a mi que jo mateix” (sant Agustí). Creix llavors l’abandó en Déu i Déu esdevé la nostra alegria”. En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre molt més que les coses externes necessàries, puc oferir-li la mirada d’amor . En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme. L’amor és diví perquè prové de Déu i a Déu uneix i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres, que supera les nostres divisions i ens fa esdevenir una sola cosa, fins que al  final Déu ho sigui “tot en tots”.

                        “La natura específica de la fe és la relació amb el Déu viu, una trobada que ens obre nous horitzons molt més enllà de l’àmbit propi de la raó. Però al mateix temps, és una força purificadora per a la raó mateixa. En partir de la perspectiva de Déu, l’allibera de la seva ceguesa i l’ajuda a ser millor ella mateixa”.

                        “L’amor –caritas- sempre serà necessari fins i tot en una societat més justa. No hi ha ordre estatal, per just que sigui, que faci superflu el servei de l’amor. Qui intenta desentendre’s de l’amor es disposa a desentendre’s de l’home en tant que home”.

                         “Sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà soledat. Sempre es donaran també situacions de necessitat material en què es indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme”. Necessitem humanitat, necessitem atenció cordial. Que l’altre experimenti la riquesa d’humanitat. Que l’amor al proïsme ja no sigui un manament, per dir-ho així, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva fe, la qual actua per la caritat” (Ga 5, 6) El programa del cristià  -el programa del bon samarità, el programa de Jesús- és “un cor que veu”. Aquest cor veu on es necessita amor i i actua en conseqüència. L’amor és gratuït, no es practica per obtenir altres objectius”. Una Església que no és caritativa, no és l’Església de Crist. Forma part del plurinomi: Koinonia – comunió; Kerigma – anunci de la Paraula de déu; Leiturgia - celebració dels sagraments i Diaconia – servei de la caritat. Essencials totes alhora. L’amor és una llum –en el fons única- que il·lumina constantment un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar. L’amor és possible, i nosaltres podem posar-lo en pràctica, perquè hem estat creats a imatge de Déu. Viure l’amor i, així portar  la llum de Déu al món: a això voldria invitar amb aquesta encíclica”. (fins aquí paràgrafs de l’encíclica de Benet XVI)

                        No oblidem, en síntesi, que tot comença en Déu Pare, en l’amor que ens té i que se’ns manifesta precisament en l’amor de Jesús, reflex del del Pare. Hi ha de per mig sempre aquest deliciós impossible del “tal com”, que ens ha de servir de nord i d’estímul operatiu.

                        Deixem-nos prendre, convèncer per l’espiral d’amor... Tant de bo.

                        Que la Pasqua no se’ns en vagi de buit. Aprofitem els últims dies, si és que no em descobert que cada dia i cada moment és veritablement Pasqua. Al·leluya

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.   Barcelona