ELS
ESTIMÀ FINS A L’EXTREM
La festa
d’avui ( a la tercera va la vençuda, si m’ho permeteu de dir-ho així)
–Pentecosta, Sma. Trinitat, Corpus- ve a ser com la guinda al damunt del pastís pasqual o bé en una altra versió
més humana i dinàmica, més de poble, com el coronament de l’anxaneta al castell
més agosarat que es pugui pensar, pretendre i aconseguir: el castell pasqual. Són figures totes dues que suposen el fet d’arribar al “més enllà” i al “més amunt” de quelcom
que és ensems celebració, que és construcció, que ens fa comensals i
participants (fer pinya) en aixecar un castell-símbol (!) ¿No va dir Pau que
tots som pedres vives que fem pujar una “obra”, un edifici, un temple?
Ja
feia notar el darrer diumenge que la festivitat de la Sma. Trinitat tan a
tocar de la Pasqua Granada
era com posar-li el
“Glòria Patri” conclusiu. Ara me n’adono que a les tres festes afilerades s’hi
afegeix la festa del Corpus que ve a ser com la benedicció final (Al·leluia,
al·leluia) del cicle pasqual, ara ja rodonament complet. Benedicció, en aquest
cas nostre, amb el Santíssim, com se sol fer a les processons del dia. He
pretès lligar amb llaç pasqual aquestes festes, buscant-li aquest sentit de
final de simfonia pasqual. No pot ser que no hi hagi hagut una voluntat de qui
pensa la litúrgia, voluntat de presentar-les com a Pasqua “coronada”. És com el
“sant, sant, sant” –trisagi- després de totes les vivències pasquals, centre de
tot l’any litúrgic.
La
celebració de l’Eucaristia, tot i ser el major “invent” de l’amor de Déu en
Jesucrist, per senzilla condició humana tenim el perill de l’ensopec de la rutina. Ja deia
san Agustí que les coses que tenen el risc de la repetició, poden perdre valor,
envilir-se, diu ell. Caldrà, doncs, tenir-ho present, caldrà retornar una i
altra vegada a la millor experiència eucarística personal de que hàgim sigut
capaços, per tal d’enfilar-ne una de millor a cada represa. L’Eucaristia és el
millor fruit de les Pasqües, la de Resurrecció (florida) i la de la vinguda de
l’Esperit Sant (granada). ¿Podrem estar mai a l’altura de l’amor que es posa en
joc en l’Eucaristia? El nostre amor és senzill, creixent, humil, espera més del
que se’ns dóna que no pas del que donem, tan minso i pobret...
Justament
aquests dies estem “passant” als clubs de lectura el llibre clàssic de Víctor
E. Frankl: “L’home a la recerca de
sentit” que descriu les sortides inesperades, les intuïcions humanes i de
sentit, enmig de tanta desolació dels presoners dels camps nazis. En un moment
de les seves reflexions de psicòleg ateny inesperadament la sublimitat de
l’experiència de l’amor com el sentit de tots els sentits. He de reproduir-ho.
Em sembla que les experiències eucarístiques poden sintonitzar amb les
vivències de l’amor que van sostenir-lo a ell en el camp de concentració. Ho
deixo com a sospita i/o com a auguri.
“Quan
ja no em queda res” És l’encapçalament d’aquestes rememoritzacions que són
de les més entendridores i que suposen viure a un nivell d’interiorització per
a pocs, herois en diu ell, on difícilment poden arribar els embrutiments que
comporta a vida de presoners, però que no deixen de florir-hi. “Mentre
ensopeguem quilòmetres i quilòmetres, fanguejant per la neu o bé relliscant en
algunes clapes de gel, repenjant-nos l’un en l’altre, ajudant-nos a alçar-nos i
arrossegant-nos cap endavant, ja no se sent cap paraula, però en aquest moment
sabem que cadascú de nosaltres tan sols pensa en la seva dona. De tant en tant
aixeco els ulls al cel, on les estrelles empal·lideixen, o cap a aquell indret
on l’aurora del matí apareix darrere un grop de núvols fosc. Però ara la meva
ment és plena de la figura que aferro en la meva imaginació terriblement viva,
i que abans, quan feia una vida normal, mai no havia conegut. Tinc converses
amb la meva dona. Sento com em contesta, la veig somriure, veig la seva mirada
estimuladora i encoratjadora, i la seva mirada –real o no- irradia ara més llum
que el sol que
acaba de sortir. Aleshores m’estremeix un pensament: per primera vegada
experimento la certesa d’allò que tants pensadors han presentat com el darrer
gest de la veritat extreta de la seva vida i que tants poetes han cantat; la
veritat que l’amor és en certa forma la
darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se.
Ara comprenc el sentit últim i suprem de les coses que ens poden dir la poesia
i el pensament i... la fe: la salvació
en l’amor i a través de l’amor! Comprenc que l’home quan ja no li queda res
en aquest món, pot ser feliç –encara que només sigui uns instants- lliurant-se
en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la
situació més desolada que ens puguem
imaginar, una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de
productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic
sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta, l’ésser humà és
capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant la imatge mental de
l’ésser estimat que du amb ell. Per primer vegada a la vida estic en condicions
de comprendre què significa la frase: “Els àngels són benaurats en la
contemplació infinita d’una glòria infinita”... La meva ment s’aferra a la
imatge de l’ésser estimat. Encara parlo amb ella, ella encara parla amb mi.
Llavors m’adono que no sé en absolut si la meva dona és viva! Aleshores sóc
conscient d’una cosa... Ho he après ara: com
menys parla l’amor de l’existència física d’una persona, més profundament està
parlant de la persona estimada, del seu “éssser-així”, tal com en diuen el
filòsofs, i en certa manera del seu”ésser-aquí”, del seu ésser-aquí-amb-mi –en
efecte, la seva existència purament física, el seu “ésser-en-vida, ja no és en
absolut objecte de discussió. Que la persona estimada visqui o no visqui,
segons, com ja no em cal en absolut saber-ho: al meu amor, als meus pensaments
amorosos, a l’aparença amorosa de la seva figura espiritual, tot això ja no els
pot importar gens. Si llavors hagués sabut que la meva dona era morta, em penso
que, tot i sabent-ho, interiorment m’hauria pogut lliurar amb la mateixa
tranquil·litat a aquella aparença amorosa, i aquella conversa mental amb ella
hauria estat igual d’intensa i
exactament igual de gratificant. Aquesta és la veritat que ara sé: “Posa’m com un segell sobre el teu cor;
perquè l’amor és fort com la mort” (Càntic dels càntics, VIII, 6). I ho
arrodonirà una mica més endavant en l’apartat: Monòleg a l’alba: “Inicies
de bell nou la conversa amb l’ésser estimat, o envies al cel els teus laments i
les teves preguntes –ja ho has fet abans mil vegades. Fa mil vegades que
lluites, que et debats amb una resposta, que et debats amb el sentit del teu
sofriment, del teu sacrifici... amb el sentit de la teva lenta mort. En un
darrer acte de rebel·lió contra la desolació d’una mort que tens davant mateix
dels ulls, sents com el teu esperit
travessa la grisor que t’embolcalla i, en un darrer acte de rebel·lió,
com penetra aquest món completament desolat i absurd per sortir a fora, i
finalment , un “Sí” triomfal i exultant surt al pas de les teves preguntes
sobre un últim sentit... Ara has tornat a estar hores esquerdant el terra
gelat, ara ha tornat a passar el vigilant
per escarnir-te una mica, i tu comences una vegada més la teva conversa
amb l’ésser estimat. Cada cop sents més
la seva presència, sents que és aquí. Et sembla que pots tocar-lo, que només
has d’allargar la mà per agafar-li la seva. Una sensació que et pren amb tota la seva
força. ¡és... aquí! Aquí... en aquest mateix moment...Què és això? Un ocell
ha passat aletejant sense fer fressa i s’ha posat directament davant meu,
damunt la gleva que has llançat amb la pala fora de la rasa, i et mira fixament
i sense moure’s...
Voldria
acabar aquí. Sobre com se m ’han
fusionat les imatges de la dona de l’autor que sent present i amb qui conversa,
i amb la delicadesa de l’amor amb que en parla i la imatge que suscita en mi l’Eucaristia
-que és compresència d’amor-, no tinc
paraules per explicar-ho. Qui tingui cor no ha de fer preguntes. Se les farà a
ell mateix i no seran poques.
Solemnitat
del Cos i la Sang de Crist, 10 de juny de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada