GLORIA
AL PARE I AL
FILL I A
L’ESPERIT SANT
Resulta ben
difícil entrar en la Solemnitat de
Un
es podria plantejar si és sobrera
aquesta festivitat. De fet, la litúrgia i durant tot l’any en totes les seves
manifestacions no és si no un “Gloria
al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant.
O si voleu, tot comença “En el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”
i tot acaba amb la “benedicció “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit
Sant”. Són les tres expressions consagrades que prenen el nom de doxologia. Que vol dir: donar glòria,
reconeixement, proclamar la grandesa, la meravella, l’honor, la bellesa de Déu.
D’aquestes expressions n’està plena la litúrgia, sobretot en el cànon. Només
les podem proclamar (¡dic proclamar!) a partir d’un acte de fe, ben explícit, i
no acostuma a ser així per la rutinització amb que diem les fòrmules. De
doxologies en tenim esparces per la litúrgia tantes com vulgueu, però per a
molts han perdut la seva significació de proclamació de fe. Per exemple: “Que
puguem lloar-vos i glorificar-vos” I no diguem la més solemne de totes, al
final del cànon: “Per Ell, amb Ell i en Ell, vós Déu Pare omnipotent,
en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels
segles. Amén”. És el que se n’anomena la doxologia final o
elevació menor, amb un aire de lloança ben diferent de l’elevació major en
la Consagració que mostra a la veneració el Cos i la Sang. L ’Amén que seguirà a
l’elevació menor ratifica tota la part central de la litúrgia. Se m’acut
de dir que aquest diumenge tan relacionat directament amb la Pentecosta seria com el Glòria al Pare, al
Fill i a l’Esperit Sant, com la solemne doxologia de tot l’any litúrgic o bé,
si voleu, del cicle pasqual que hem rubricat.
I
després del Pare Nostre amb l’afegitó que glossa les seves últimes peticions (això
vol dir la paraula clàssica: Embolisme) hi ha l’aclamació doxològica: “Perquè
són vostres per sempre, el Regne, el Poder i la glòria”, que són un pàl·lid
reflex de la litúrgia del cel com
se’ns presenta en l’Apocalipsi: “I cantaven el càntic de Moisès, el servent de
Déu i el càntic de l’Anyell: -Senyor, Déu de l’univers, les teves obres són
grans i admirables. Senyor rei de les nacions, les teves decisions són justes, no van mai errades. Senyor ;
qui no us respectarà? Qui no glorificarà
el teu nom? Perquè tu ets l’únic Sant. I ara que heu revelat la teva justícia,
totes les nacions vindran a adorar-te. I en un altre indret: “Vaig veure que hi
havia una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de
totes els nacions, tribus, pobles i llengües. S’estaven drets davant del tron i
davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i proclamaven amb
veu forta: -La salvació ve del nostre Déu, que seu al tron , i de l’Anyell. I tots els àngels que
s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents es van
prosternar davant del tron i adoraven Déu, dient: -Amen. Lloança, glòria,
saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels
segles dels segles. Amén”; i també per boca dels àngels, dels vivents i dels
ancians. Eren milers de milers i miríades de miríades, que exclamaven amb veu
forta: -Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder,
riquesa,saviesa, força, honor, glòria i lloança. Després vaig sentir totes les
criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que
hi ha en aquests llocs, que proclamaven:-Al qui seu al tron i a l’Anyell siguin
donats la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. I els
quatre responien –Amén. I els ancians es van prosternar adorant”.
He
intentat de exemplificar les litúrgies de cel i de la terra i destacar aquest
punt central de doxologia. I així podem entrar en un tema de màxima
importància, sobretot per a nosaltres cristians d’occident que el tenim bastant
oblidat. És el de l’adoració. A Déu,
per la mateixa presentació que en feu Jesús, naturalment viscuda per nosaltres unilateralment,
tendim a veure’l tan humà, tan proper, gairebé com si no fos Déu. Això és
important: tractem a Jesús com
un germà, enviat a promoure la fraternitat universal, sense cap discriminació. Però potser això ens
distreu de considerar-lo Déu i de tenir i viure Déu com el tot Altre. Des de la
pròpia finitud no veiem la Grandesa, la infinitud. Per
aquest motiu la litúrgia va dirigida al Pare.
No
ens hi porten gens les ja ritualitzades expressions: Déu, omnipotent i
etern. Les diem com si fossin afegitons que poca cosa ens diuen. No les
diem des de la sorpresa, des de l’embadaliment... ¿No creieu que hem rebaixat
el to de les nostres eucaristies, per poca formació litúrgica? Més ara en que
–perdoneu- una democratització de poca alçada vol traduir una major
participació que ens demana el Vaticà II. ¿Hi ha silenci, hi ha invitació a la
pregària, sabem el què diem i per què?
Hauríem
de conrear més les actituds bàsiques d’adoració
i de lloança i d’acció de gràcies, centrals en la litúrgia. “Descalça’t,
aquesta terra és sagrada”. Com compaginar proximitat, presència, escalfor i al
mateix temps la sensació de Grandesa, d’excelsitud, de santedat, de ser
l’Altre. La sensació de vacuïtat, de no ser res, ¿és compatible amb la relació
amorosa? Hi ha una expressió que a vegades escamotegem: “El temor de Déu és el
principi de la saviesa”. Aquest temor (reverencial, que no és por, sinó
meravella, el sagrat) és perfectament compatible amb la percepció de Déu com a
Amor. El salm 8 conté les dues afirmacions: “Senyor, sobirà nostre, què n’és de
gloriós el teu nom per tota la terra! En el cel tens posada la teva majestat. I
més endavant: Jo dic: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal,
perquè el tinguis present. I al final: “Senyor, sobirà nostre, què n’és de
gloriós, el teu nom per tota la terra!”. El mateix podem veure en el salm 96:
“Doneu al Senyor glòria i honor; doneu al Senyor la glòria del seu nom. Adoreu
Déu, s’apareix la seva santedat”.
L’adoració
porta espontàniament a gestos que es donen en totes les religions. Per exemple,
i molt acusadament entre els musulmans: la prostració. També
en queden unes relíquies entre les congregacions religioses que tenen les
prescripcions corals. És de notar que en la doxologia afegida a tots els salms,
es posen drets i acoten el cap en senyal i actitud d’adoració. Els braços
estesos en recitar el pare nostre. Tota la litúrgia feta de doxologies té
aquesta significació, que possiblement ja se’ns escapa.
Crec
que aquesta festivitat ens hauria de portar
a recuperar l’actitud d’adoració. I també la de lloança. “A lloança de la seva glòria” (Pau)
És
perquè la nostra espiritualitat és més pragmàtica, fer el bé i ajudar el
necessitat, però és poc profunda. És possible que l’hàgim reduïda a un
humanisme i que no tingui les arrels bíbliques i litúrgiques que necessita per
poder pensar que hi ha dimensions que possiblement se’ns escapen. ¿O és que
allò de que els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu)
o no seran, no ens ha de fer repensar les coses de l’esperit, de l’Esperit? Bona
oportunitat la d’aquest dia per obrir nous horitzons on Déu sigui el que té el
lloc preferent en tota espiritualitat. ¿Escapisme, profunditat?
Festivitat
de la Santíssima Trinitat ,
3 de juny de 2012 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada