OH, LA
VIDA, TOTA VIDA!
Per encetar
aquest comentari dominical he d’anar -i m’agrada anar-hi- a les fonts
mateixes de tota vida. Moments d’inusual solemnitat: dia a dia es va
descabdellant tota
“Déu
digué: Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de
tota mena, que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. I va ser així. La
terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els
arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això
era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia”.
Jesús
era poeta. No en tinc cap dubte. El mestre era itinerant. Avesat a camps i
camins, a viure i sentir la
natura. No pot ser que fos indiferent a la vida, a tota vida.
A contemplar-la i a estimar-la en les seves més petites manifestacions. Podríem
resseguir passatges i passatges dels evangelis i hi descobriríem el seu amor a la
verdor en què, a cada primavera anticipada veia com els camps, abans secarrals,
anaven vestint-se de vida, tímida al
principi, més esponerosa després. Emblemàticament, agafem a les darreries del
capítol sisè de Mateu: “No us preocupeu per la vostra vida... Mireu els ocells
del cel... Fixeu-vos com creixen les flors del camp. No treballen ni filen,
però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit
com cap d’elles. I, si l’herba del camp, que
avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així... El vostre Pare
celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres busqueu primer el
Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més”.
Quantes
contemplacions de la natura no hi ha darrere aquest evangeli d’avui, revestit
mínimament de paràbola. Palestina al seu temps no era pas cap paradís exuberant.
Escassejava l’aigua i el paisatge tenia el color terral de la nostra Segarra ,
abans que apunti el gra amb la seva verdor tan pura. Els cereals, sobretot els
bladars, eren visió acostumada a Jesús i els dotze. Veure com sembraven, veure
la sega eren imatges sovintejades. Però on troba la grandesa, la poesia,
aquesta paràbola, és en la lenta però joiosa creixença del gra. Tot un misteri
i tot un miracle -que deia Agustí-, i tot a vista de tothom qui sap veure,
mirar i contemplar el que es manifesta a ulls dels que tenen sensibilitats
apreses, que saben trobar bellesa i meravella on s’hi amaga, on hi fa l’ullet.
De la paràbola en queden gairebé al marge sembrador i segador. Tot queda
concentrat en només el misteri de la creixença del que germina i fa el cicle de
la vida, creixença vetllada misteriosament per la presència activa de Déu,
vida i imatge del Regne de Déu a la vegada. L ’home desapareix en pic sembrada la
llavor i no tornarà a escena fins que les
messes estiguin per segar... En l’entremig hi ha un misteri de vida amagat, intuït, valorat pels observadors, pels que
veuen “més”, pels que saben què passa soterradament. Posada la primera llavor-vida,
l’home ja surt d’escena i deixa obrar a la natura, a Déu, a la vida. No sap com, i, ni que ho sabés, no hi afegiria
res de treball, res de res. És l’hora de
Déu, l’hora de la natura, és l’hora de la mateixa vida. No diu la paràbola
que el Regne de Déu s’assembla, sinó que “passa” com en el cicle de la creixença. Fora
segones persones, deixeu el camp lliure... Déu està actuant. Només espai per a
la meravella. “I Déu veié que tot era bo”. És la satisfacció de l’obra ben
feta, ben acabada. Cada gra ¡una vida, única, irrepetible, singular! Acostumem
a veure camps, conjunts... Déu veu cada gra, l’estima per ell mateix. ¿Un luxe?
Què va! Per a Déu tot és singular. Déu et veu tot tu amb les teves
singularitats. “Déu estima tot el que ha creat. I a més, entranyablement”. Déu
té cura de cada cabell del cap. El mirar de Déu privilegia el que mira. En el focus
de l’atenció divina només hi ets tu. Si diu que al camp de la sembrada li
passa com a la Regne de Déu, vol dir que per a Ell i, per tant, per a mi,
tot el Regne de Déu es juga amb mi. Com és possible? Així és! Quina dignitat
que se m’ofereix, quina oportunitat més indeclinable. Jo sóc protagonista
juntament amb Déu del meu germinar, de l’apuntar del bri, del creixement de la
tija, del formar-se a poc a poc de l’espiga, d’omplir-se cada gra, del colltòrcer-se
del pes, de donar el major percentatge de grà possible. La pujada del Regne:
granar des de gairebé res. Bonança d’arrelament, sol, pluja, vent i oreig,
apuntar tremolós, envigoriment, fer-se plenitud d’espiga. Quin granar, quin
granar del Regne..! En tu, en mi a amistat entrellaçada: tu per a mi, jo per a
tu...
No
sap, qui ho viu, com s’esdevé el miracle – no sap el com
de tot plegat. Però n’és espectador en el millor dels casos; n’és meravellat
“acompanyador”; veu -millor el somia, perquè la poesia només es pot somiar- veu
tot el meravellós procés. En la seva vida s’acompleix allò del salm: “Encomana
al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l
fer”. Què n’és de gran aquest deixar-li pas, deixar que sigui ell qui faci,
sense posar-li entrebancs! Què bé, què gran, què esplèndid, si sabéssim deixar
que Ell portés la iniciativa del coronament de la nostra pròpia vida! Deixant-lo
fer, aquí hi ha tota la força de la meva col·laboració. Els dos tots a una,
quina meravella! Deia Jesús que “el meu Pare continua treballant, i jo també
treballo. Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora
d’allò que veu fer al Pare. Allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El
Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més
grans que aquestes i en quedareu meravellats”. Déu es presenta com a Pare dels
vivents, del qui dóna vida i la dóna a desdir. La creació per definició sempre
és continuada, és un anar-se fent, és un procés i un progrés... “Deixa’m
fer-te!”
Trobo
aquesta paràbola una preciositat. Cap més evangelista la reporta. Hi ha com
unes variants en què hi juga el tipus de terreny on cau la llavor, o bé n’hi ha
una altra on el diable s’interfereix i dóna lloc a la creixença de la cogula. Aquí només es
té en compte l’acció desconeguda, misteriosa de Déu que fa créixer tota vida.
Ell n’és el creador i nosaltres només hem de fer que Ell actuï amb total
llibertat. En aquesta paràbola es veu com actua la Paraula, que és la llavor, i
la Paraula és el Regne que s’obre pas: apunta, verdeja, rosseja, i es fa digna
de la sega amb plenitud. Poca cosa ha de fer l’home. Sembra, i deixa pas a l’acció
de Déu: Ara, deixeu-me sol, estic creant; respecteu la meva acció. Tot ho
portaré feliçment a terme! Déu en sap més que cap de nosaltres. “Segons fora;
estem rodant!”
És
el procés de la Paraula, que se’ns escapa; que va desgranant tota la seva
potencialitat. I és misteriosa. Hi és, però no es veu. Tot procés és lent, continuat,
és una obra de creació, partint del quasi no res.
La
vida és una llavor sembrada, és una crida a fer-se, a omplir-se de densitats;
és una potencialitat en acció. Esdevé:
preciosa paraula! Les vides no són, esdevenen, pugnen per arribar a ser-més,
tot està marcat per una creixença possible, desitjable, per un transcendir-se.
Què n’és de pobre escanyar la vida, quan pot donar tant de si!
Sempre
m’ha embadalit i entusiasmat veure com la natura es fa ella sola: quina
bellesa, quina harmonia, quin goig de veure-la fer-se sens treva, sens parar...
Em ve el record de “Paraules per a Júlia”:
“Tu no pots tornar enrere / perquè la vida ja t’empeny. La vida és bella, ja ho
veuràs / com, malgrat tot, / tindràs
amics, tindràs amor. El teu destí rau en els altres / el teu futur és la teva
pròpia vida, / la teva dignitat és la de tothom. Altres esperen que resisteixis
/ que els ajudi la teva alegria / la teva cançó entre les seves cançons.
Llavors, sempre recorda / allò que un dia vaig escriure / pensant en tu com ara
hi penso. Mai no et deixis vèncer ni et facis / a un costat en el camí, mai no
diguis / no puc més i aquí em quedo. La vida és bella, ja ho veuràs / com,
malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor... (José Agustín Goytisolo) “La bona vida” d’Àlex Rovira. Ara llibres.
Diumenge XI de durant l’any, 17 de juny de
2012. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada