Homilia del diumenge 14/06/2020

DE  REVALORACIÓ  EN  REVALORACIÓ  DE  L’EUCARISTIA

                                               Comencem per aquest lema o eslògan: “Encetar una nova normalitat” que se’ns ha repetit què sé jo quantes i quantes vegades... Que si no ens hem parat a pensar què vol dir i com el podrem activar i fer nostre  de veritat, correm el risc segur de tornar a caure en les inveterades consuetuds.

                                               Avui, voldria obrir conversa per veure com el podem aplicar, en relació amb l’Eucaristia dominical; precisament avui una de les Festes Centrals, la del Corpus. Si ja de fa alguns diumenges les hem encetat altra vegada, potser haurem caigut en compte de com n’és de difícil no incidir en la rodera. En els camins, sobretot si són més o menys de muntanya o no asfaltats, hi queden ben marcades les carrilades per on passaven els carros com per mera inclinació. Bona imatge de com inveteradament tornem pels llocs fresats... Ai, sí, la nova? normalitat?

                                               Torno al propòsit inicial: Com podrem tornar a posar en valor, “revaluar” la nostra experiència eucarística en la que hi tenim ben marcades se’ns dubte –perdoneu si no us hi sentiu al·ludits, parlo molt en general i jo prenc candela el primer!- les “roderes”, com fixades per unes consuetuds, hàbits, que de no reflexionar en com ens va la cosa en qüestió, podríem caure en “allò de sempre”.

                                               A fi d’evitar-ho i fer-nos-en conscients, aquí exposo uns suggeriments per promoure possibles recuperacions:

            - Seria bo anomenar-la Eucaristia prevalentment a Missa. Diu molt més d’entrada.

            - A l’Eucaristia no hi hauríem d’anar com aquell que compleix una obligació.

            - Segons el Vaticà II a l’Eucaristia, que és el punt nodal de l’existència cristiana, hi hauria de confluir tota la nostra vida menuda del cada dia, i d’ella n’hauria de derivar al bell mig del cos i de l’ànima del nostre viure quotidià. És allò de l’esperit de la Litúrgia.

            - L’Eucaristia és l’acte de culte principal i públic que retem al Pare en nom de l’Església i del nostre propi.

            - Tot text es valora pels “contexts”, l’antecedent que qualifica el què i el fet, i el conseqüent que n’especifica les conseqüències i derivacions de sentit. Cal lligar-ho tot.

            - L’eucaristia no hauria de ser un “moment”, com entre parèntesi, en la nostra vivència de l’espiritualitat. Ser “eucarístics” a tot ser-ho.

            - Trobar-nos-hi bé, sentir-se un acollit hauria de ser el fet diferencial.

            - L’Eucaristia és per damunt de tot un himne, una proclama d’Acció de Gràcies.

            - No està centrada en nosaltres, sinó en Crist que dona gràcies al Pare per la vida i missió acomplertes en Ell, i en nosaltres per participació.

            . L’Eucaristia és sempre Trinitària és a dir: és l’oferiment, lliurament del Fill al Pare en profunda comunió amb l’Esperit. Tots hi juguen un paper de circularitat.

            - És oració i pregària intensa de cap a fi. Cal entrar-hi amb aquesta actitud espiritual. Ens hi hem de situar amb presència sostinguda de Déu. A Ell parlem, a Ell escoltem, amb Ell dialoguem.

            - És un acte de comunitat. Cal sentir-ho així. Estar en comunió amb tots els qui ens envolten i amb aquells a qui “envoltem” nosaltres.

            - Hem de fer concordar la paraula amb el sentit concret de cada expressió. És dialogal en molts moments: se’ns diu i responem. Que hi hagi il·lació volguda. Atenció a les respostes se’ns èmfasi. Ai, les rutines d’oïdes, d’impromptu!

            - Hem d’immergir-nos en el silenci pregó, en la consciència d’estar a la presència de Déu, un Déu que està actuant sense interrupció. Actors, mai  espectadors, sense el meu jo, hi trec quelcom d’important, essencial, diria

            - Cal posar en relleu que hi sóc com a fill estimat i benvolgut sempre.

            - És un espai i àmbit de lloança exultant a Déu que reconeixem com  a actor estimat des de les arrels mateixes del nostre viure i conviure. Tot és gràcia.

            - Donem gràcies primàriament amb i en Jesús al Pare per la seva vida entera, per haver-nos-el enviat i per haver-nos redimit, salvat: per Ell, amb Ell i en Ell.

            - Ens mostrem agraïts a tall de família de Déu que som, més enllà del propi agraïment pels dons inestimables rebuts i agraïts. Som i ens sentim com de família: un goig de seure a la taula, d’estar amb la “familiada”. Quina comunió d’afectes!       

            - La taula de la Paraula proclamada, orada, celebrada, immersa en el teixit del nostre viure. “No ho sents?”.

            - La Paraula antecedida, madurada en la preparació que hauríem de proposar-nos-la sempre abans d’anar i participar en l’Eucaristia: llegida, subratllada, feta pregària que ens concerneix personalment. Som dels “presencials”, no només oients, anem per nota, volem examinar-nos, Lliçó estudiada, apresa, sabuda... Paraula de Déu!

            - atenció a la salmòdia que és de sí pregària, i cantada originàriament. Referida a la lectura antecedent i com a expressió d’oració sempre, cal arribar a la seva pròpia espontaneïtat, sucosa, enaltidora...

            - El moment del gran ofertori que és de Jesús i de la seva Església i al que no hi ha de mancar el nostre propi oferiment de vida i obra conjuntament amb la del sacerdot.

            - Hem de subratllar totes les oracions que es fan en plural i per tant en nom nostre i de tota l’Església, sobretot la col·lecta que acostuma a ser d’una particular riquesa. A voltes pot donar sentit a tota l’Acció Litúrgica. Atents, doncs.

            - Encara que el sacerdot sigui parc en deixar moments de silenci, posem-nos-li nosaltres. No hi ha d’haver moments buits. Posem-hi sempre el fluir de la nostra pregària sostinguda.

            - L’Eucaristia perdona els pecats venials. Té força sagramental. Donem sentit a les expressions de demanar perdó, de que Déu tingui pietat de nosaltres. Ho repetim de vegades. Que sigui com sentint-nos perdonats a cada vegada que l’expressió en hi porti.

            - Sempre refermem la nostra fe: amb Credo o sense. Demanem que Déu ens la confirmi i l’augmenti. Que sigui sempre joiosa. Quin significat té una fe no joiosa?

            - Tot a lloança i glòria del nom de Jesús. A profit de l’Església i propi personal.

            - Lloar, adorar i glorificar Déu no és un deure, sinó un dret de fills.

            - “Sempre i en tot lloc” és una invitació a ser agraïts i gratuïts.

            - Si es canta, posem-hi música i lletra. A vegades ens deixem portar només per la música, i la lletra dona significat i sentit. Resem-la “Qui canta, prega dues vegades”.

            - Que l’Esperit Sant es faci present i actuant amb la seva acció de santificació.

            - Proclamem la nostra fe: amb els tres verbs i actituds basilars: anunciem, confessem, esperem. Després de la consagració és el moment més adequat.

            - A l’hora de les intencions siguem expansius i inclusius: amb els de prop, els de lluny, els de “l’altra riba”.

            - L’elevació menor, fem-la major: tot sigui a honor i gloria de la Trinitat.

            - Un parenostre ben madurat, paladejat, de les plenituds de Déu a la primera part a les petiteses nostres, segonament. Que ho contingui tot ben peticionat.

            - Som invitats a no perdre memòria del misteri dels misteris que és l’Eucaristia.

            - El gran signe de la Pau: rebuda i donada. De l’engròs, passarem al detall diari

            - Combregar: alimentar-nos, compartir un estil de viure, madurar, rebre i donar, curar-nos, segellar lligams, Tot el Cos místic. També combrego “germandat”. Confraternitzar. Passar de fill en el Fill, a germà de tots, però sobretot del més propers i necessitats.

            - “Jo no sóc digne” del miracle i misteri a què tinc accés. Ànima senzilla, confiada i agraïda amb anterioritat al benefici que rebrem.

            - Amb una benedicció trinitària com a culminació de tota l’acció litúrgica. Pacificats i pacificadors. L’Eucaristia encara continua i de quina manera! 

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 14 de juny del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 07/06/2020

EN  EL  NOM  DEL  PARE  I  DEL  FILL  I   DE  L’ESPERIT  SANT.

                                               Així, potser avui d’una manera més solemnial, començarem la nostra Eucaristia dominical, traçant una ampla creu sobre nosaltres mateixos. El nom és la persona, en aquest cas són tres persones distintes per  les accions que exerceixen en les nostres vides. En això precisament les distingim. Totes tres en una comunió que fa unitat, misteri que ens sobrepassa des de totes les perspectives... És preciós deixar que Déu sigui Déu a la seva manera inabordable i serena. Són imatges només. Tot el que puguem dir, pensar i sentir de Déu queda afortunadament curt. D’entrada, Déu és l’ALTRE, tant altre, que n’és per a nosaltres un goig immarcescible, imperible, i sobretot im-pensable. Sentir-se petit en mans d’un Pare, quin goig i quina grandesa!

 

                                               Després d’haver celebrat aquests darrers dies el rovell de l’ou litúrgic: Pasqua, Pentecosta -amb plaent interès i devoció- la condensació dels més grans misteris de Déu, fet proximitat en la persona de Jesús, en la seva vida tota, la seva passió, mort i resurrecció, en el lliurament al Pare i  portant a terme la Redempció de tota la humanitat, la passada, la present i  la venidora; després també de la commemoració de la Unció per l’Esperit Sant a les primeries de l’Església i per sempre; avui, Festa –Festíssima- de la Santíssima Trinitat: el Pare de la Família humana, el Fill Glorificat i el Sant Esperit, és un goig tan estremit, que ningú no ens el podrà prendre a tots els que som i ens sentim “de la seva Casa”. Avui, dic, eixamplarem el cor i l’ànima (magnifíca-la, Senyor!) i condensant el millor de nosaltres mateixos, volem donar valor a uns incisos del Glòria,  aquest himne vingut de les excelsituds i rimat per àngels, per festejar l’Encarnació del Fill del Pare i que nosaltres l’anem esfilagarsant i teixint de nou al llarg de tot l’any litúrgic, donant-li les més exquisides versions i coloracions. Avui en farem pregària adreçada a les tres persones de la Santíssima Trinitat. Les resem una a una, procurant que qui millor les va comprendre, contemplar, és a dir Crist, Fill estimat del Pare, ens les enriqueixi per donar-les-hi ple enaltiment en pronunciar-les ara i sempre, Així sia:

            - Us lloem, recalcant aquest plural –us- més que mai intencionat, volent “abastar” (vana pretensió!) el misteri inabastable de la unitat trina i de la trinitat una en Déu. Lloar, enaltir, cantar les excel·lències d’un Déu gran i amable. La lloança pertany a l’estructura essencial de la salmòdia. Els salms estan embolcallats d’una música que aixeca flors i notes a cada pas... La litúrgia de les Hores és veritablement la veu de l’Esposa que parla amb l’Espòs, més encara, l’oració del Crist amb el seu Cos al Pare”. (Constitució sobre la Litúrgia. Vat II). Tinguem present que els salms eren de fet cantats amb exultança: “Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança. La meva ànima es gloria en el Senyor; se n’alegraran els humils quan ho sentin”.(salm 33)

            - Us beneïm: que vol dir que de Déu sempre n’hem de dir i sentir excel·lentment, invocar, consagrar, augurar benediccions. Curiosament la cosa hauria d’anar al revés. De Déu, que planés sobre nosaltres, com un signe de benvolença. “Beneït sigui Déu, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel, en el Crist... ens ha predestinat a ser fill seus per Jesucrist, per a lloança de glòria de la seva gràcia, amb la qual ens agracià en el seu Benamat”.(Ef. 1, 3-6). Beneir, per a nosaltres, és correspondre només a les seves benediccions que ens davantegen.

            - Us adorem: que és la nostra actitud primordial respecte a Déu. Flectar els genolls, àdhuc prosternant-nos en cos i esperit. Donar culte. Empetitir-se davant la Grandesa i l’Excelsitud de Déu. Reconèixer-lo amb respecte filial, saber-se un no-res però amb el cor amorosit: Saber-se “seus”, servents de cor, del “tot” absolut nostre. El silenci que cobreix el no tenir paraules adients per anomenar-lo, com pregava Gregori de Naziancè: “Oh Vós, el més enllà de tot. Com us puc anomenar amb un altre nom? Quin himne us puc cantar? Cap paraula no us pot expressar, quin esperit us pot abastar? Cap intel·ligència no us pot concebre. Només Vós sou inefable! Vós teniu tots els noms; com us podria anomenar? Vos, l’únic a qui no podem anomenar”. El sant temor de Déu, com a principi de saviesa, compatible amb l’estimació fondal... Sempre a la presència de Déu: ens mira perquè ens estima; mirem-lo amb esguard filial. “Veniu adoradors en esperit i veritat”, aquests són els que busca el Senyor. Adorar és tota una vocació divina.

            - Us glorifiquem: retre glòria, reconèixer la grandesa, essent l’Únic, la glòria li pertany i escau de per sí. Com més excels és Déu, més no-res som nosaltres. La petitesa reconeguda és glòria que reconeixem en Déu. Tot l’himne que intentem glosar campeja per un Glòria exultant. Jesús és presentat com a “resplendor  de la Glòria del Pare i l’empremta de la seva substància”. Encara ressonen els bescanvis de glòria a que ens ha aproximat en aquest meravellós capítol 17 de l’Evangeli de Joan: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui... Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que ja tenia vora teu, abans que el món existís”. És deure-dret filial poder glorificar Déu. “La glòria de Déu és que l’home visqui i la vida de l’home és la visió de Déu” (s. Irineu)

            - Us donem gràcies: totes les pregàries de Jesús comencen per una acció de gràcies que s’avança a tota petició, perquè ja sap que és ben rebuda, àdhuc si resulta que haurà de vèncer les naturals resistències. Ell és la nostra permanent acció de gràcies en tot, singularment en la litúrgia: Eu-xaris = Bona Gràcia. Eucaristia, “Font i cimal de tota vida cristiana”. En la Missa hi ha un moment únic i és quan fem l’aclamació final de la pregària eucarística central, que comença així: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tots glòria pels segles dels segles”. Amén. Ser agraïts és propi de ser ben nascuts, que diem... “Tot és gràcia, mireu-ho per totes bandes” (s. Agustí). “Tot és un do teu”. “Les mans obertes davant vós, Senyor”. Gràcia rima amb gratuïtat. “Sigueu agraïts”, diu Pau. “Allò que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”, diu Jesús.

            - Per la vostra immensa glòria: Aquest incís, que és la finalitat de tot el que hem glosat fins ara, hagués potser anat millor posar-lo de bon començament. Dona sentit a totes les expressions que hem anat decantant. És un reconeixement de l’excelsitud de Déu a qui hem dirigit els nostres cors orants. Si en recitar-ho o cantar-ho hi poséssim uns grams de sal i de llum, les nostres eucaristies serien el que realment són: orfebreria fina dels millors sentiments com a fills estimats de Déu. Tant de bo, tant de bo...!

                                               Tornem al capítol dissetè i perdem-nos-hi! “Quedéme y olvidéme”. “Que tots siguin u, com Tu, Pare, estàs en mi i jo en Tu. Que també “ells” estiguin en nosaltres. Aquests “ells”, ja ho havia esclarit: som nosaltres també perquè quedem inclosos en aquest gloriós: “No prego només pels seus deixebles a qui s’adreça en aquesta emotiva ocasió. “Sinó també pels qui creuran en mi, gràcies a la seva paraula”. Tots “emparaulats” –expressió, neologisme molt del cor del monjo de Montserrat, Lluís Duch-. En Jesús-Paraula que va il·luminar els deixebles que li feren amistosa i dòcil rotllana, i aquests ens van “em-Paraular a nosaltres, que restem oberts al misteri proactiu de la Paraula evangèlica i eclesial, que fem nostra a invitació de qui la va generar. Tots “emparaulats”, presos deliciosament per la Paraula viva de Déu, reinventada, re-descoberta per mil emissaris que n’han fet un persistent eco que ens ha arribat fins a nosaltres! Paraula de Déu! Us lloem,Senyor!

                                               No ens sentim “acarats” davant de la Trinitat. No ens sentim acuitats a fer-nos preguntes que sabem que no tenen més resposta que la confiança més plena de la nostra fe. De tot el que ens depassa, Senyor, deslliura’ns de presentar qüestions, d’inquirir. Dona’ns la senzillesa del savi que prefereix fer exclamacions a formular interrogants desmarxats... Vivint com vivim dins l’oceà de la teva Glòria que no remet mai, no necessitem perquès, sinó per a quès, sentit, finalitats. Només la petita llum per no fer més tentines de les habituals i poder posar peus a la realitat que és obra teva i que tu acompanyes sense forçar mínimament la llibertat. Senyor, més m’escau de ser un petit deixeble del teu evangeli, sabent que l’Evangeli ets tu mateix i que em sento embolcallat per aquestes precioses actituds que queden palesades -deixeu-m’ho dir una vegada més- en el dissetè capítol de Joan: “Pare Sant, guarda’ls en el teu nom aquells que m’has donat perquè siguin U, com ho som nosaltres”. I encara ja en plena estupefacció: “que ells tinguin la meva joia. La joia completa”. I una mica més endavant: “Consagra’ls en la veritat que és la teva Paraula. I en la plena confiança en Jesús Ell sentencia: “Tal com m’has enviat al món, jo també els hi he enviat”. I ja a la conclusió de la pregària de Jesús: “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara”. L’Esperit Sant ens hi portarà: és la seva feina!

                                               I ara, com a conclusió de tot el que hem anat dient en aquesta diada evangèlica i eclesial, ens convé anar a l’epístola primera de Joan on trobarem la certificació dels dos amors fonamentals de tot cristià: “Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom que estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquéssim gràcies a Ell. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu, Ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres... Si ens estimem, Ell està en nosaltres, i dins nostre, el seu amor ha arribat a la seva plenitud. Coneixem que estem en Ell i que Ell està en nosaltres perquè ens ha  donat el seu Esperit. Nosaltres donem testimoni d’allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu i Déu en ell. Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és Amor; el qui està en l’Amor està en Déu i Déu en ell”. (I Jo 4, 7-21).

                                               Un senzill toc d’atenció: les tres lectures d’avui són “orfebreria” pura. Cal llegir-les anticipadament, perquè tinguin més força enaltidora, quan siguin proclamades en l’Eucaristia dominical. Com sempre, deixeu-me subratllar la col·lecta: “Oh Déu Pare, vós en enviar al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri, concediu-nos que en la professió de la FE veritable, reconeguem la Glòria de la Trinitat i adorem la seva Unitat de poder i de majestat”.

                                               Noteu, a més a més, que en l’aclamació que sintetitza i introdueix l’evangeli que anirem a proclamar de seguida, és tot ella una pregària a lloança de la Sma. Trinitat que utilitzarem tan i tan sovint: Tots els salms ho fan portant la reverència i la glorificació a tota pregària digna de tal nom: “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir. Al·lusió implícita al final de l’Apocalipsi: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!” Els qui escolten, que diguin: “Vine!” El qui dona testimoni de tot això, diu: “Sí, vinc de seguida”. Amén, “Vine, Senyor Jesús”. “Marana ta!”, que en arameu vol dir: “Senyor nostre, vine!”

P. Josep Mª Balcells. 

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 7 de juny del 2020.  Sabadell

P. S. Em permeto recordar-vos que durant aquest setmana se us invita a llegir el segon capítol del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” Gràcies.

Homilia del diumenge 31/05/2020

SENYALS  DE  PISTA

                                               “Veniu, oh Esperit Sant, Aura divina. Pentecostès l’obra del Crist culmina: veniu Amor sagrat”. “La llei d’amor que avui heu promulgada: és plenitud la Pasqua, ben granada de fruits de l’Esperit”. “L’Esperit transforma la natura d’aquells en els quals es troba i habita, i els restaura donant-los una vida nova” (sant Ciril) Invitacions arreu. Punt d’arribada o punt de partença? Hem de prendre consciència ben nítida de que l’Església pren nova embranzida i ens ha d’agafar ben dúctils, dòcils, “oberts de bat a bat el nostre cor al seu amor”. No és un record, és la imminència d’un fet nou: com renascuts a l’Esperit, deixem-nos-hi “prendre”. Totes les cançons sobre l’Esperit Sant són invitacions a presencialitzar, a personalitzar allò que “fou, és i serà” (Paraula de comiat de Jesús: “Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”.)

                                               Les lectures que hem anat fent aquests dies en els Fets dels apòstols no són més que la narració dels començaments de l’Església que l’Esperit Sant impulsa (si et deixes!) vers la comunió amb Crist i a través de Crist amb el Pare, sabedors de ser fills estimats de Déu. Consciència cada dia més aprofundida, experimentada, viscuda, gustada, irradiada. Som Església, som poble de Déu. ¿Què ens hi ha dit el nostre concili Vaticà II?: “Crist va instituir la nova aliança, això és el nou Testament, segellat amb la seva sang, invitant una multitud d’entre els jueus i els pagans a formar una unitat en l’Esperit, i a ser el nou Poble de Déu perquè els qui creuen en el Crist, renascuts de l’aigua i de l’Esperit esdevenen en summa “un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble possessió de Déu” (I Pere 2, 9-10). Aquest poble messiànic té per cap el Crist. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan Crist, que és la nostra vida es manifesti i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa  dels fills de Déu”. (Rm. 8, 21). Aquest poble messiànic és el germen més fort d’unitat, d’amor, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”. Definició del que som, hauríem de ser i esperem que la consciència se’ns vagi obrint per anar-hi sent, sent, sent... És l’Esperit qui ens fa ser més i més conscients i més i més corresponsables. Aquesta és l’espiritualitat evangèlica promoguda per l’Esperit Sant. En tant que Esperit, espiritualitza; com a Sant, santifica!

                                                Anem a cercar traces, senyals, maneres on l’Esperit es pot trobar, intuir, percebre, sentir: Vent, aura, perfum, presència, intuïció, percepció... Comencem per les aclamacions litúrgiques que ens han obert a entendre més l’evangeli de Joan, coprotagonitzant els seus passos i senyals de pista:

           

- Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor.

- Us enviaré l’Esperit de la veritat. Ell us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera.

- L’Esperit Sant us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre.

- Que tots siguin u; com Vós, Pare, esteu en mi i jo en Vós. Així el món creurà que Vós m’heu enviat.

- La vostra Paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat.

- Jo pregaré el Pare, i us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

- Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu.

- Aneu a convertir tots els pobles; jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

- He sortit del Pare per venir al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare.

- El Messies havia de patir i de ressuscitar, abans d’entrar en la seva glòria.

- No us deixaré orfes; me’n vaig, però tornaré, i el vostre cor s’alegrarà.

- L’Esperit de la veritat donarà testimoni de mi, i vosaltres també en donareu testimoni.

- Qui m’estima farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.

- A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.

- Estigueu en mi , i jo en vosaltres. Qui està en mi dona molt de fruit.

- L’Esperit Sant us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre.

El més remarcable de l’evangeli de Joan ens ha acompanyat aquestes darreres setmanes. Afegiu-hi la seva Primera Epístola i anireu ben equipats camí endavant en aures d’Esperit i de vida. La vida eterna = conèixer Déu Pare que és Amor i Jesús que ens ha ensenyat a estimar i les seves preferències. Coneixements que són font que brolla permanentment.

                                               Varem ja concloure l’Exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli” i ara us proposo que n’enfilem una altra, també del papa Francesc, titulada “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, que ens va adreçar no fa gairebé dos anys, que lliga molt amb la finalitat de fer-nos evangelitzadors a tots. ¿Quin evangeli portarem a la vida i en la relació amb tothom, si nosaltres no son eterns aprenents d’evangeli? No ens deixem arrabassar aquesta comesa, aquest enviament. Cerco com sempre en el nostre Vaticà II:

                                               “Amb el nom de laics s’entenen tots els cristians –llevat dels ordenats o religiosos- que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el  poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència  de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el “segle”, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com  un llevat -de dins estant- a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. “Un de sol és el Poble de Déu elegit: “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”. Comuna és la dignitat dels membres per la seva regeneració en el Crist, comuna la gràcia de fills adoptius, comuna la vocació a la perfecció; una mateixa salvació, una mateixa esperança, un mateix indivisible amor. No es dona cap desigualtat davant el Crist i en l’Església per raó de raça o de nacionalitat, ni per raó de condició social o de sexe: tots sou un de sol en el Crist Jesús”. (Ga. 3, 28).

                                               Ens invitem a llegir personalment el document esmentat i a mirar d’aprofundir en el Primer Capítol (del número 1 fins el 34). Anirem desgranant capítol per capítol  Deixem-nos prendre per l’Esperit del Senyor, que és el mateix Esperit Sant que ens ungeix, ens sadolla, ens mou, promou, commou...   “Quan l’alè de l’Esperit jo sento dintre meu, vull pregar!”. Quina estupenda pensada fer la Vetlla de la Pentecosta! A través de molts enllaços que la fan possible o bé llegint i “esponjant-nos” en totes les lectures que tenim a l’abast a “La missa de cada dia”. De la dispersió babilònica a la concentració en l’Esperit Pentecostal. Recomanable. Encoratjant, “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Al·leluia! Pentecosta és pregària que ungirà l’Esperit promès, sí, promès! A parar i badar el cor!

P. Josep Mª Balcells

Festivitat de la Pentecosta o de Pasqua Granada, 31de maig del 2020.  Sabadell                              

Homilia del diumenge 24/05/2020

DEL “RETORN”  DE  JESÚS AL PARE  AL “TORN”  DE  L’ESPERIT

                                               Haureu vist com darrerament dato l’homilia no solament fent referència al diumenge, sinó incloent-hi també la setmana en curs. Això s’ha accentuat en aquestes darreres setmanes del cicle pasqual, perquè en les lectures corresponents hi havia una relació directa i molt marcada constituint com una global continuïtat. Ara, amb més motiu per la singularitat d’aquest tram litúrgic que va de l’Ascensió a la Pentecosta en què el retorn de Jesús al Pare dona pas a l’efusió de l’Esperit. I també per una raó afegida que dona pes i gruix als misteris que celebrem. Curiosament, Pentecosta tot i ser la festa de les festes, culminació del cicle pasqual, bo i ser Pasqua Granada, no té octava, com la va tenir la Pasqua Florida o de Resurrecció. Ben mirat, el que farem durant tota aquesta setmana és “avantçar-la”, centrant tota la nostra atenció espiritual en la “presència i acció” de l’Esperit Sant en cadascú de nosaltres i en tota l’Església. Unim el retorn de Jesús al Pare amb la vinguda de l’Esperit, és el seu “torn”. Jesús mateix hi va posar aquest lligam. És com el misteri de la implicació de la Indivisa Trinitat en el teixit de l’Església en floració i fructificació a la vegada. Jesús ens ha portat al Pare en una unitat inimaginable i ara ens dona l’experiència de l’Esperit que marca l’inici de l’Església. Tot “ve” de Déu, “passa” per Déu i “conflueix” en Déu.

                                               Quan en el Credo proclamem: “Crec en l’Esperit Sant” hi ha implícita aquest aproximació al seu misteri, tal i com l’explicita el Vaticà II en la Constitució sobre l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit (cf. Ef. 2, 18). És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna.(cf. Jo. 4, 14; 7, 38-39), pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals (cf. Rm. 8, 10-11). L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple (cf. I C. 3, 16; 6, 19), hi prega i hi dona testimoniatge de l’adopció de fills (cf. Ga. 4, 6; Rm. 8, 15-16, 26). Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa (cf. Jo. 16, 13), unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits (cf. Ef. 4, 11-12; I Co. 12, 4; Ga. 5, 22). La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs” (sant Ireneu). Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu!” (cf. Ap. 22, 17). Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               “Jesús abocà damunt els seus deixebles l’Esperit promès pel Pare (cf. Fets 2, 33). Per això l’Església, preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d’anunciar  i d’establir enmig de totes les  nacions el Regne de Crist i de Déu, i en constitueix el germen i l’inici. Mentrestant, ella, a mesura que va creixent a poc a poc, sospira per la consumació del Regne, i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se amb el seu Rei de la glòria”. “Comunicant el seu Esperit als seus germans cridats de totes les nacions, els ha constituït Místicament com el seu Cos. En aquest Cos, la vida del Crist es comunica als creients, els quals per mitjà dels sagraments s’uneixen d’una manera profunda i ben real al Crist sofrent i glorificat. Així el Baptisme ens configura al Crist. Aquest ritu sagrat significa i realitza la unió amb la mort i resurrecció del Crist. En la fracció del pa eucarístic participem realment del Cos del Senyor i ens elevem així a una compenetració amb ell i entre nosaltres mateixos. D’aquesta manera tots nosaltres esdevenim membres d’aquell Cos, i cada un en particular som membres els uns dels altres”. “Cal que tots els membres prenguin una semblança amb Ell, fins que el Crist quedi format en ells (cf. Ga. 4, 19) Per això som envolupats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts junt amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell. A  fi que ens renovem contínuament en Ell (cf. Ef. 4, 23) ens ha fet participar del seu Esperit. El qual, essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou tot el Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima en el cos humà” (sant Agustí).

                                               A partir d’aquestes premisses (pressuposades?) i també constituents! (que ens constitueixen, que ens donen el ser i el fer) podrem fer-nos algunes preguntes essencials.

- Com és que l’Esperit Sant està tant desdibuixat en la nostra vivència i espiritualitat?

- L’església, segons el Vaticà II, o serà pneumatològica (=actuada per l’Esperit Sant) o no serà. És l’equivalent a l’expressió de Rahner: L’església del segle XXI o serà “mística” o no serà. Tot rau en l’experiència de Déu.

-Qui paper hi juga concretament l’Esperit Sant en la meva vida de cristià?

-Què vol dir l’expressió de Pau: “vosaltres que sou espirituals”.

-En què fem constituir la nostra maduresa en la FE?

-Quan en tantes col·lectes es parla del “fervor”, què hi entenem?

-Després de “l’hora” de Jesús, entenem que ara també és “l’hora” de l’Esperit.

-Tenim una espiritualitat baptismal? Qué vol dir viure com a “estat”, no tan sols com a “fet” el nostre baptisme?

-Lligo l’espiritualitat amb la pregària mental o la meditació?

-Jesús era un “entusiasmat”, un “entusiasta” de l’Esperit. “Endivinitzat” és la seva etimologia.

-Pau parla del’Esperit com a “beguda”. Què vol significar?

-Sentir l’Esperit com una “presència”. Embolcallats, perfumats, ennuvolats com el núvol, signe de presència de Déu al desert.

-El “sentim” i com?.

Els dons o gràcies percebudes: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu.

-els fruits de l’Esperit Sant: amor. “Goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”.

-L’Esperit és el que ens portarà a la veritat plena, és el que ens obrirà a una comprensió de la Paraula de Déu, és el gran Memoritzador del misteri del Crist, és l’Inspirador.

-Per l’Esperit heu estat cridats a la llibertat.

-Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit.

-Si us deixeu guiar per l’Esperit no esteu sota la Llei.

-L’Esperit és el que ens ensenya a pregar.

-L’Esperit Sant és el Traductor del sentit de les Escriptures.

-Relacioneu l’Esperit amb l’obertura al Misteri que engloba totes les coses i més encara les persones.

-Déu és Esperit i només a base d’espiritualitat podem entrar en el seu misteri.

-Una imatge peculiar de l’Esperit és el Foc, per què?

-L’Esperit és com una font que des de dins de nosaltres brollarà fins a la vida eterna.

- Com lliga Esperit amb contemplació? Maria als peus de Jesús sadolla de l’únic necessari. Com entendre-ho?

- Actius en contemplació, contemplatius en l’acció?

-Els aspectes radicalment litúrgics: Lloar, beneir, adorar, glorificar, donar gràcies per la immensitat de la glòria de Déu.

-L’Esperit Sant és el Déu de l’amor. L’amor de i a Déu, síntesi de tota espiritualitat.

-Cadascú té el seu carisma? Quin és el teu? Com l’exerceixes. Tots són “en bé de l’Església”.

-Com exerceixes la missió d’evangelitzador pròpia de tot cristià?

-L’Esperit Sant és qui porta, guia, mou, promou la unitat de tot i de tots en Crist.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge de l’Ascensió i setmana antecedent a la Pentecosta

24- 31 de maig de 2020. Sabadell

Homilia del diumenge 17/05/2020

SEREU  ELS  MEUS  TESTIMONIS

                                               En aquests dies centrals del cicle pasqual hi ha una confluència de tres escrits del NT. que palesen un dels temes que defineixen de ple el sentit pasqual de la vida del cristià i és el de ser testimonis de la Resurrecció de Jesucrist, fet cabdal i explicatiu del sentit de la seva vida i missió. D’una banda, tenim l’evangeli de Joan que anem llegint des del propi rovell de l’ou en els capítols: final del 14, 15 i sobretot 16, on Jesús es “testimoniat” davant dels jueus per les obres que el Pare fa a través d’Ell. Ja en un ambient desbordat de Resurrecció tenim, a més, el llibre dels Fets dels apòstols on es narren els començaments de la “missió” que Jesús encomanà als “seus” i on es subratllen el joiós testimoni de les primeres comunitats de cristians que vivien summament motivats per la vivència de la Resurrecció. Primer vivint en conjunció amb el judaisme i progressivament separant-se en funció d’un missatge que els particularitzava i del que donaven testimoni en la manera diferent de viure i en la commoció dels fonaments de la predicació. Hi ha un tercer element que apareix en les lectures dels diumenges i és la Primera carta de Pere que és una invitació a viure com a “poble escollit, reialme sacerdotal, nació sagrada, possessió personal de Déu”. És un testimoniatge desbordat de fe joiosa en la Resurrecció de Crist. Aquest és l’ambient testimonial que es respira en aquests dies llargs i profunds d’una pasqua que es va definint a través de tota l’acció litúrgica. Cal advertir que, encara que no hem celebrat la Festa de Pentecosta, l’acció de l’Esperit Sant es fa notar profusament, perquè Jesús en prometre’l va dir que la seva funció primordial i permanent seria la de “donar testimoni de mi”. “I vosaltres, en conseqüència, que sou amb mi des del principi, també donareu testimoni”. Al llarg del capítol 16 de Joan es desentranya la implicació de la Trinitat en el testimoniatge -glorificació en dirà l’evangeli de Joan- com a segell i marca de que la vida de Jesús s’havia de rubricar, (poseu-hi tots els mots equivalents: validar, confirmar, testimoniar, proclamar)  amb la vinculació, i més, amb la plenitud de la missió de Jesús. “El Pare i Jo som u” i “quan vindrà el Defensor, l’Esperit de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè Ell no parlarà pel seu compte: dirà el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que us anunciarà, ho ha rebut d’allò que és meu”. Lliurant el seu Esperit, arrodoneix la salvació

                                               Són do i gràcia pròpies d’aquests dies pasquals el de ser i de proclamar els testimoniatges fonamentals de la nostra fe i les raons de la nostra esperança. En la vida, passió, mort i resurrecció de Crist nosaltres hem trobat el profund sentit del nostre viure. La vivor de les primeres comunitats del “Camí del Senyor” ens estimulen a viure els nostres dies amb el segell de la Resurrecció. Només esdevindrem testimonis, si vivim en novetat tot l’entrellat de resurreccions i de vida diferent de l’habitual..., més aviat plana. Cal molta vivència de resurrecció en les nostres vides per tal que signifiquin quelcom de nou i meravellat. M’atreveixo a dir i proclamar que Jesucrist no ha ressuscitat del tot, mentre no acabi de ressuscitar en cada un dels seus deixebles. No podem pensar que sigui un veritable testimoni el nostre, si només ho confessem en els nostres Credos i en les nostres litúrgies. Si la Resurrecció no és Vida vibrant en cadascú de nosaltres, no hi ha testimoniatge de cap mena. Només és convincent la convicció d’arrel. Hauríem de “ressuscitar” les nostres vides, les nostres litúrgies, les nostres accions en favor dels desproveïts. “Mireu com no es veu que s’estimen...! Com podríem ressuscitar les nostres fes afeblides? Donar testimoni és un  fet públic. Un testimoni és un fet transcendent, El Credo pren valor de testimoniatge perquè el professem davant d’una assemblea. No és un ritus. De ben poc serviria, si no fos més que un ritus. Si no hi ha compromís de validació a través de les nostres obres quotidianes, ben bé ens els podríem estalviar aquests credos que podrien significar inèrcies, inconsciències, contradiccions. Atenció que “ser” només ho és, si se n’esdevé.  Estem adormits, ens falta autocrítica, només fent que la vida sigui veritablement vida, podrem “saber-nos” cristians. Des del baptisme, des de les “confirmacions” podrem ser cristians, en el discret sentit de voler ser-ne i de demanar-nos ser conseqüents. No n’hi ha prou en tenir el “carnet”, cal suar la nostra pròpia denominació. Com pretenem ser fills de Déu, sense replantejar-nos com vivim. Hem perdut la consciència de ser “enviats”, de tenir un missatge que no és nostre, que l’únic que podem fer és ser-ne missatgers, enviats, correus o corredors d’una empresa, no nostra, al màxim participada. Estic confós, estic retut, hi ha quelcom en el meu viure que em té barat, em falta corda. Em sento demès, com deixat; estic a l’atur eclesial...

                                               Com puc prendre l’empenta necessària per mantenir la meva consciència de pertànyer a la comunió cristiana. No és que me’n senti fora, però no ben bé a dins, “sentint els colors”, perdoneu l’expressió “futbolera”. Sento que ara és l’hora de fer un  pensament i dos també. Estic en dic de reparació o bé estic reflotant la meva carcassa intentant obrir senderes en el mar d’avui. Sí, ja sé que per mi mateix poca cosa puc esperar, estic fluix de forces. Ara és el moment litúrgic d’esperar que la força de l’Esperit esperoni les meves empobrides motivacions per ser el que sento que hauria de ser. Ni més ni menys que un Testimoni. Convençut i per això mateix convincent...

                                               M’agafo com a salvavides al capítol cinquè del document del papa Francesc: “La Joia de l’Evangeli”, titulat Evangelitzadors amb Esperit. I m’hi deixo anar...: número 259: “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols  i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua (en català i íntim!) L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment mancat d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols de paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.

                                               Llegeixo al número 261: “Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs”. Noteu amb quin èmfasi s’expressa el papa Francesc: “Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa! Però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit. En definitiva, una evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora. Abans de proposar-vos algunes motivacions i suggeriments espirituals, invoco una vegada més l’Esperit Sant; li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a impulsar l’Església en un audaç sortida fora d’ella mateixa, per tal d’evangelitzar tots el pobles”. Afegiria jo, a començar per nosaltres mateixos que és a qui ha adreçat Francesc aquesta crida a evangelitzar-la des de dins i intensament pel fet de que no hi hagi cap cristià digne d’aquest nom, si no hi ha un decidit i compromès testimoni. Pasqua i testimoniatge rimen en rima perfecta, rima interna vull dir.  Us deixo a document obert per resseguir els números finals sota aquesta rúbrica: “Motivacions per a un renovat impuls missioner”. Com m’agradaria que aquests dies finals del cicle pasqual els esmercéssim a llegir-personalitzar-contemplar i amb compromisos concrets, per tal de que la nostra vida prengués les característiques d’un clar i difós testimoniatge: Jesús viu, et crida i t’envia que els digué Francesc als joves en el document conclusiu dels Sínodes sobre la Joventut. Anirem cantant: “Senyor no ens deixis, t’ho demanem... No t’allunyis, Senyor./ Revelat Salvador. Dona’ns un cor nou perquè et vegem... Per la lluita del Crist/ la vida ha ressorgit./ Ens ha omplert del seu Esperit Sant”. Bingo pasqual!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana VI de Pasqua, 17 de maig del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 10/05/2020

                        El  CAMÍ  POSTPASQUAL  DE MADURACIÓ  EN  LA  FE

                                                           Obrim camins a l’esperança,

                                                           Obrim camins sense tardança,

                                                           Obrim camins que el món avança,

                                                           Obrim camins ara mateix.

                                               Aquestes setmanes que van des de la Pasqua de Resurrecció fins a la Pasqua de Pentecosta, en llenguatge popular cristià són el pas de pasqua Florida fins a la pasqua Granada. Una versió primaveral que suposa un camí d’aprofundiment i de maduració de la nostra adhesió  a la FE en l’escola de l’Evangeli. Anirem desenvolupant les últimes lliçons del nostre Mestre abans no deixi la Càtedra o Mestratge per, en aparent absència, anar comprovant que no ha estat debades el seu mestratge en nosaltres, els seus pupils. Això queda testimoniat en els capítols centrals de l’evangeli de Joan que aquests dies i setmanes omplen l’escenari litúrgic. Seran els capítols 14 i 15 aquesta setmana Va. El capítol 16 per a la propera setmana i sobretot el 17 per a la festa i setmana de l’Ascensió i, per fi, en la Pentecosta ens acompanyarà el capítol 20è. Noteu que són uns ensenyaments fets als deixebles només en la seva  intimitat i van carregats de la nostàlgia que aclapara els sentiments dels “seus”, conscients que viuen les últimes converses a cor obert per part del seu Mestre i Senyor, reconegut com a tal i escrites pensant en uns deixebles que viuen i reviuen les trobades amb el Senyor. Estem en el context de la primera comunitat joànica a una sesena dècada de la Resurrecció, encara ungits per la presència i acció de l’Esperit Sant, narrada als Fets dels apòstols. Estem compartint els primers desenvolupaments de l’evangelització. Aquests capítols no porten cap de les habituals controvèrsies amb els dirigents jueus. Estem en els ambients de la desfeta del Temple, com a expressió cabdal del judaisme. Aquests capítols s’emmarquen en una intimitat i en un ambient de separació vivencial del Jesús terrenal, reviscut en les litúrgies primeres que reviuen fets -per més que passats- ben presents per la fe i l’adhesió de la comunitat sorgida després de la glorificació en la mort en creu, on Jesús és vencedor de la mort, bo i morint i “lliurant en el moment final el seu Esperit”. És el moment de la Fe, que fa florir en presència la seva absència terrenal. Aquests capítols són l’expressió d’un testimoni “de visu” que ens és un testimoni per a la nostra Fe de deixebles. Tot el que s’hi narra va dirigit tant als deixebles referits com a nosaltres, també condeixebles amb ells. Atenció, doncs, a les paraules del Mestre que ens atenyen i molt directament i són –ho hem dit vegades- el pinyol de l’evangeli de Joan! s’hi nota com un esglai la intimitat, la familiaritat, tot, excels. A les acaballes de l’evangeli s’hi diu que tot l’ escrit és per concitar la nostra Fe!

                                               Ara veureu la propietat de la percepció popular: Ja ho hem dit. Viurem existencialment –tant de bo!- la transformació d’una flor pasqual en un fruit sereny, madur. No ens n’adonem de la transformació d’una flor, que preny de la llavor, va desfent-se mica a mica i va apuntant un cor verós que va prenent forma, sucositat, color, bellesa, apetibilitat. Això mateix som nosaltres que apuntem un canvi de flor, fecundada i madurant prenent poc a poc com és fa també en el àmbit de la “biologia espiritual”, per anar enriquint-se en maduresa, en sucositat, en agradabilitat, en expansió d’una fe que transforma vida i sentit, riquesa interior i també –per què, no?- en vistositat oberta, senzilla i plena...  Aquests capítols que ara contextualitzats en el concret del nostre viure, ara i aquí, ens permeten no sols de llegir-los, sinó ser-ne llegits per la fecunditat de la Paraula. Ara en descobrirem si ens posem com aquell qui diu, en frase feliç d’un company, a mode d’insolació, a sol i serena per anar agafant tonalitats noves a la nostra fe enfortida, entendrida i meravellosa. És el secret de la fe en el que porta a l’entranya: pas lent de flor a fruit. Fruit, en definitiva, de l’Esperit Sant, pasqua granada, i ben granada, Al·leluia, al·leluia!

                                               Això només per pura ambientació, oh meravella!  Passem, però a fer un senzill comentari dels dos capítols que ens han de fer granar a poc a poc i de poc a poc. Anem, doncs, al diumenge Vè. I exposem-nos , prenem el sol  madurador de les nostres ànimes en contacte viu, convivial, amb un Jesús amb qui hem fet tants de camins que en parlar als “seus”,  ara també ho som nosaltres, no furtius, sinó aplegats, cridats al seu entorn i disposats a escoltar-lo embadalits sabent que rememorem els seus últims dies. Abans d’entrar en el capítol 14 a fi de contextualitzar-lo sapiguem que en el capítol anterior Jesús reuneix els seus deixebles en un sopar de comiat i testamental i que com aquell qui diu inaugura la comunitat cristiana seguidora del Mestre. La ratificació de que està a punt de culminar la seva vida i projecte que el Pare li va enconmanar de fer-ne una comunitat que continuï la seva acció salvadora i ennoblidora de fills de Déu. De bon començament com a continuació d’aquesta escena obre el discurs infonent serenitat perquè no es deixem portar per sentiments d’orfandat. Els certifica que la seva anada al Pare en el fons és un retorn per anar a preparar-nos l’estada on estan Pare i Fill, presentada com a casa nostra i fogar. La gran revelació és que el Pare i Jesús són u. I qui veu el Fill veu el Pare i que la Fe és un procés de floració-fructificació. Es planteja el fet de que la fe és el camí de recorregut per anar vers el Pare comú. Els apòstols Tomàs i Felip seran els que escenifiquin els nostres dubtes i ignoràncies respecte al camí a seguir. Això porta a la contundent afirmació que Jesús fa de ser Ell mateix “el camí, la veritat i la vida”. Una més de les seves afirmacions iniciades per el determinant “Jo soc” tan habitual en l’evangeli de Joan. Jo soc la porta, el Bon Pastor, la Llum del món, el Pa de vida, la Resurrecció i la vida, el Cep veritable. Són equivalents als El Regne de Déu que “s’assembla a...” dels sinòptics. Tot evidencia que Ell és la referència primordial del seguiment de Jesús, que s’opera a través de la Fe que en realitat és l’amor que “Déu ens té”. Conèixer val tant com creure. “Conèixer és en realitat ser conegut i ser conegut és ser estimat. Per això la fe és senzillament no solament ser estimat sinó acollir aquest ser estimat, acollir l’amor de Déu que s’ha fet proper i palpable en Jesús. Creure és deixar-se estimar. Un corol·lari d’aquesta concepció tan nuclear i radical és que el creure sols es pot realitzar a través de l’amor, com explicitaran les cartes de Joan, evidenciant el lema de Jesús: “en això coneixeran que sou deixebles meus si us estimeu els uns als altres com (perquè)  jo us he estimat” (Jn 13, 35). (El evangelio es Jesús. d’Oriol Tuñí)

                                               “Les expressions “conèixer”, “escoltar” (en el matís d’obeir), “anar a” Jesús, “seguir-lo”, “romandre en” Jesús (surt 40 vegades), “estar en” (28 vegades). Totes aquestes expressions s’atansen considerablement a “creure”. Aquesta expressió  surt 98 vegades. El nucli del creure de Joan és Jesús en la mesura en que és l’objecte exclusiu del verb creure. Estem en el nucli més profund de la identitat de Jesús”.(Tuñí). Viure el desenvolupament de la Fe és el treball d’aquestes setmanes postpasquals. Jesús ens fa una promesa inaudita: “Us ho ben asseguro: qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans.” I clou en una invitació: I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré, així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en Nom meu, jo ho faré”. Hauríem de dir-nos a cor sincer: “Ho creus això?”. La Fe és el camí de passar de flor a fruita. Tan una com l’altra són meravelles pasquals. Resem a la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vos en heu redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”. Mireu com s’hi escau. Tanquem sempre la pregària en un joiós Per Crist Senyor nostre.

                                               I encara quelcom a afegir: Les petites comunitats de cristians prenien la denominació de El Camí del Senyor. Ho atestigua el mateix Pau.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de Pasqua, 10 de maig del 2020                                             

Homilia del diumenge 03/05/2020

CONDUÏU-NOS  AL  GOIG  DEL  VOSTRE  REGNE...

                                               Així preguem en la col·lecta d’aquest diumenge central en la commemoració de l’Esdeveniment pasqual. L’Església de la primeria tenia molt viu aquest Fet (així li ho signifiquen amb estranyesa al Caminant foraster els deixebles d’Emaús, que insinua –fingeix- que no en sap res...). Per fer-me’n ressò  he posat en majúscules tant el FET com el QUÈ arribarà a suposar, per la il·luminació ulterior, derivada de la tardana identificació del Company de camí en el mateix Jesús, ja recent Ressuscitat; vivència que en ells, com també en nosaltres, es transforma en un viure en estupefacció, en goig i significació “en creixement”, fins a ungir a compàs de la nostra FE tot el nostre viure... Estem, doncs, “tocats, trastocats” per la Persona de Crist Ressuscitat!

                                               Sentirem aquests dies una i altra vegada la veu d’un Pere, eminentment “tocat” també i de quina manera!, dient que ell (i nosaltres també en ell) és testimoni de la Resurrecció. Des del Fet i Esdeveniment central de la vida de Jesús hem de fer una lectura en el seguit de les lectures litúrgiques d’aquests dies del cicle pasqual, com si els fets narrats s’acabessin de realitzar ara mateix. Aquesta vivència pasqual fa que no llegim fets acomplerts, sinó que s’esdevenen ara mateix... Mireu, si no, com Pere el dia de Pentecosta, que per a nosaltres que l’escoltem ja és Pasqua Granada ara mateix, tot i que  la litúrgia la celebrarà l’últim dia de maig, el vertader esclat pasqual! Tot queda “actualitzat” per a la nostra vivència pasqual. Avui, també, veurem com Joan, ens va acompanyant en els relats al llarg de les litúrgies pasquals. Tot i sempre és “vivenciat” com a actual, l’autèntica Bona Nova! Tot e que Joan ens narra literalment, ho fa ja des d’un ara, sempre més viu. Avui en la narració que fem ja es acomplerta anticipadament la Pasqua i ens hem de situar en aquesta perspectiva nova no sols de fets ja esdevinguts, sinó com si nosaltres en fóssim co-actors, involucrats en primera persona en allò narrat, com a vivint-ho ara mateix.

                                               Això ens ha de portar a un veure-ho i a viure-ho en contemporaneïtat en relació no sols a allò que es relata, sinó a viure-ho des de dins: Ho veiem i encara més: ens concerneix personalment.  Fins i tant que no sapiguem llegir el narrat, involucrant-nos-hi en primera persona, no hi serem presents, àdhuc interlocutors! Perdoneu, tantes voltes i circumloquis per a dir que estem dintre de la narració. Espectants més que espectadors. Avui estem en la persona i en la veu de Pere; avui, ara mateix, testimoniem amb i en l’apòstol Pere. També nosaltres hem de dir-nos amb “la gent”: què hem de fer? Ja ho sabem i ho vivim: “Batejats en nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats” Ara rebreu el do de l’Esperit. Se’ns redona ara mateix! Ara deixem de ser “lluny”; ara som “cridats”. Hem acceptat la predicació de Pere, avui (és un dir) ens afegim a la comunitat. Som uns dels tres mil. Així s’han de fer les lectures litúrgiques. Més que mai a l’evangeli d’avui, que s’inicia així, hi llegim:  “Jesús ens parla així”...  D’aquest diumenge se’n diu el del Bon Pastor  Ara farem un comentari per tal d’introduir-nos-hi de ple.

                                               Atenció una vegada més: Us considero, no oients, sinó lectors. Per tant, us prego que obriu la Bíblia... Començo: De l’evangeli de Joan. Busqueu  i obriu pel capítol desè: El tema del Bon Pastor va més enllà dels corresponents a aquest diumenge que narren només des del verset primer fins al desè inclusiu. Veureu que el tema del Bon Pastor s’allarga fins al verset 21. Veureu que el tema s’esplaia.  A tres tongades: diumenge: de l’1 fins al 10; dilluns: de l’11 fins al 18; dimarts del 22 al 30. Tot forma una unitat i respon al lema del Bon Pastor. Tingueu en compte, a més, que el tema lliga directament amb els versets 49-50 del capítol anterior, que és el del relat del  cec de naixement que recobra la vista, i que és expulsat violentament de la sinagoga. La narració ens porta als comentaris dels fariseus que en trobar-se amb Jesús  i li tiren en cara, si és que ells també són cecs? Mireu l’andanada de Jesús: “com que dieu que hi veieu, el vostre pecat (de ceguesa) persisteix”. Enquadrat així, podrem fer la lectura dels dos capítols 9 i 10 formant una unitat de sentit que ens permetrà de entendre-ho a fons. Hi ha -de fons i de forma- una constatació: la contrastació vibrant, adversativa entre els fariseus envers Jesús (Jn 9, 41-42) i de Jesús contra els fariseus, dura, acusadora (Jn 10, 1-21), encara podríem allargar-la a (Jn 10, 22-42). No oblidem que aquesta tònica de rèplica mútua ja és present des dels inicis de l’evangeli de Joan que precisament posa el fet de la purificació del Temple ( 2, 13-22) de bon principi per donar-hi  la tonalitat agra i persistent al llarg de tot l’evangeli, fins a la recusació que els dirigents fan de Jesús fins a portar-lo a la mort ignominiosa de la creu. Aquest evangeli té  aquest to adversatiu, contrastant, àdhuc tràgic. No es pot llegir altrament, sense trair-lo!

                                               Centrem-nos ara en l’evangeli d’avui, diumenge. Recordeu que abasta només els versets de l’1 fins al 10. Només és l’exordi del tema del Bon Pastor. La paràbola d’avui és més la de la identificació que es fa Jesús d’ell mateix com a Porta de la cleda del “bon” ramat, més que la del Bon Pastor. De seguida veiem que es contraposa la porta d’accés a la cleda amb la finestra o les bardisses per on salten els que Jesús titlla de lladres i de saltejadors: als oponents “sempiterns”. Els que són no mals pastors, sinó més, depredadors, que “roben, maten, destrossen”. (Com ho fa sovint Joan, ara introdueix un “altre” narrador que sap més que el mateix narrador i diu un aclariment, llegiu detingudament el verset 6: “Jesús els va proposar aquesta comparació (o paràbola), però ells no van entendre de què els parlava”. Cosa semblant passava en la interpretació de les paràboles en els evangelis sinòptics, on es diu que ni els mateixos “seus” no van entendre sovint de què els parlava fins a fets passats, o a explicacions ulteriors rebudes).

                                               Ara anem al fet de proclamar-se Jesús com a “Porta”. Aquesta escena té lloc a l’atri del Temple, d’on Jesús ja havia expulsat ovelles i altres andròmines per haver convertit el Temple en “cova de lladres”. Jesús es presenta ara com a atri, porta del nou Temple que serà ell mateix, recusant la mentalitat dels dirigents que tenien el Temple com a expressió vivent de la presència de Déu. Aquí es fa patent que ell, Jesús, és el que fa que les ovelles pugui entrar i sortir de la nova “cleda”, la dels fills de Déu. En reconeixen la veu, les crides que fa a cadascuna pel seu nom, el reconeixen i el segueixen. El Temple, per contra, és excloent, discriminador a parer dels dirigents. De fet excomuniquen el cec i els seus pares. I també volen excloure’n els seguidors del Mestre... No oblideu que l’evangeli de Joan s’escriu i es data després de la destrucció del Temple, als anys 70 i són els fariseus (=sinagoga) els qui substitueixen als dirigents sacerdotals (=saduceus que regien al Temple derruït). La contrastació era més viva, vivíssima en el cristianisme naixent. L’ambient ha canviat i així podem llegir aquest passatge com una diatriba punyent contra la nova dirigència del poble d’Israel. Els fariseus són els sabotejadors del Regne, anunciat per Jesús.

                                               Deixem les consideracions moralitzadores que ens fèiem i que potser ens seguim fent sobre la “figura” dulcificada sobre el “Bon” Pastor. Figura, imatge, “estampeta”. El Bon Pastor se’ns transmuta en el Pastor emblemàtic, el Guia i Conductor. Ara entenem el sentit, la significació de Crist com a Invitador: veniu, entreu, truqueu. Com el gran Acollidor que ens fa passar de forasters i estranys a fills i deixebles. Veiem com s’engrandeix la figura del Bon Pastor, bon -no bonhomiós- sinó l’únic, el paradigmàtic Pastor, Guia, Acompanyant, Mestre i Salvador. La moralització ara s’ens queda curta, escapçada, en visió grisa poètica, bucòlica. La pietat quan esdevé FE no minoritza, no infantilitza a qui en tenen , de FE; sinó que agafa volum, aire, densitat de PERSONA sense la “caramelització” habitual (encara?). L’evangeli demana maduresa, invita a superar estrats de sensibilitats de falsejada poesia menor. Allò de sant Agustí: “això no ho pots entendre ara, ho entendràs quan hagis madurat”. O bé allò de Pau que prega als colossencs: 1, 9-11: “No ens cansem de pregar demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit... Així portareu una vida digna del Senyor, que el complagui en tot, fructificareu en tota mena d’obres  bones i creixereu en el coneixement de Déu”. Així podreu entendre que vol significar que “El Senyor és el meu Pastor; no em manca res...” Tindrem ocasió d’aprofundir-ho, perquè en farem repic (dilluns) i repicó (dimarts vinent). La FE depassa la pietat melosa. Veu clara, entonada, al salm 41!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana IV de Pasqua, 3 de maig del 2020.   Sabadell